Joan Cuevas - Pensant en un món millor

El resultat de les consultes per la independència: un flac favor als voluntaris i a l'esforç organitzatiu

2009-12-16T22:20:00.006+01:00

Les consultes populars per la independència que es van celebrar el passat diumenge 13 de desembre van significar un gran repte. La societat civil organitzada va convocar un referèndum alegal a 167 municipis de Catalunya, ciutats que en total aglutinen gairebé 700.000 persones.

L'esforç organitzatiu que es va haver de desenvolupar va ser aclaparador. Sobretot si tenim en compte que els promotors es van proposar assolir els objectius propis d'una consulta organitzada des d'una estructura estatal, però sense cap recurs propi d'un estat.

El repte d'oferir una consulta de màxima qualitat va portar a assolir uns nivells de democràcia, transparència i coordinació que en certs aspectes van quasi superar els d'una consulta legal. Penso aquí en l'opció que es va prendre de baixar l'edat de vot fins als 16 anys o obrir el referèndum a la població nouvinguda. També es pot parlar del desenvolupament d'un software que garantia el vot únic per persona, tot i no disposar del cens de població. O de la constitució d'un grup d'observadors internacionals per garantir el bon funcionament de la jornada electoral.

Un flac favor als voluntaris i l'esforç organitzatiu
La jornada va ser doncs, una gran fita organitzativa, on el paper de centenars de voluntaris va ser la peça clau per fer realitat el gran projecte. Malgrat tots aquests esforços individuals i organitzatius, els titulars dels mitjans de comunicació han estat la divisió dels organitzadors i la baixa participació. Tot un projecte ben dissenyat, ben planificat i amb el suport de centenars d'individus compromesos ha quedat en entredit.

La causa d'aquest desafortunat resultat ha estat principalment la divisió entre dues grans parts de l'organització de les consultes. La liderada per Alfons López Tena (Osona decideix) i la liderada per Carles Mora i Uriel Bertran (resta de Catalunya). Una divisió que ha portat a una pèssima gestió de la comunicació en el moment culminant de les consultes.

Les rodes de premsa s'han fet per separat i els interlocutors han estat múltiples. Un dels consells bàsics en la gestió de la comunicació és el d'utilitzar un únic interlocutor, amb l'objectiu principal d'evitar discursos contradictoris i missatges no coherents. En el cas de les consultes no només hi havia diferents interlocutors segons la part organitzadora. És que a més a més, cadascuna de les dues plataformes organitzadores ha utilitzat diversos interlocutors (tots ells enviant missatges contradictoris). Fins i tot han arribat a acusar-se entre ells!

També cal parlar aquí del contingut informatiu que s'ha transmès a través de les rodes i comunicats de premsa. Cal construir un missatge que ens ajudi a lligar tot allò que volem explicar. Un missatge que doni sentit a tot el que ha passat i que sigui fàcil d'adoptar pels mitjans de comunicació. Una roda de premsa no pot donar dades sense més. Cal posar sobre la taula que la participació ha estat més baixa que l'esperada inicialment. Però cal construir un missatge que interpreti aquesta dada! Explicar que assolir aquesta participació ha estat un repte, i que l'afluència de ciutadans ha anat en augment a mesura que els municipis eren més petits (on és més fàcil organitzar-se).

El que per sobre de tot no es pot permetre és que les batalles internes arribin a camp enemic. La comunicació que es llença cap a l'exterior ha d'estar molt ben preparada. Si cal, integrant i agregant visions d'ambdues parts (que no tenen perquè ser compartides). Però pactant un únic missatge amb un únic interlocutor. Esperem que aquests errors serveixin d'exemple per a les properes consultes del febrer i març.

L'estratègia comunicativa d'Obama i Kennedy

2009-11-19T00:10:00.002+01:00

Des de que Obama va iniciar la seva carrera cap a la Casa Blanca els mitjans de comunicació han parlat de les similituds existents entre l'actual president nordamericà i Kennedy.

Les similtuts de vegades han estat molt ben trobades. És el cas, per exemple, del context polític internacional que s'han trobat els dos presidents. Obama ha arribat a la presidència amb els problemes de l'Irak i l'Afganistan. Dues guerres dutes a terme per l'anterior president, George W. Bush, i que s'han tancat en fals. Kennedy va entrar al despatx Oval amb més de 15.000 militars d'Estats Units al Sud del Vietnam. Un conflicte mal tancat pel seu predecessor, Eisenhower.

Entrant en el terreny de la comunicació podem trobar altres similituds molt originals. Més enllà de la gran oratòria dels dos líders, també cal destacar que tant l'un com l'altre s'han caracteritzat per la innovació en l'ús dels canals de comunicació. Kennedy va apostar fort per una campanya electoral a través de la televisió, un mitjà de comunicació que fins llavors no s'havia explotat en el terreny polític. Actualment podem destacar la forta aposta de la campanya de Barack Obama per un emergent canal de comunicació fins ara no exprimit per la comunicació política: Internet i les xarxes socials.

Tot i això, la similitud més espectacular la podem trobar en l'estratègia comunicativa del candidat. Un candidat que va més enllà de les qualitats polítiques, que tira endavant una família feliç i ben avinguda, que fa tasques del dia a dia, que gaudeix de la seva família. Alguns parlen d'humanització i aproximació del candidat al poble. Altres destaquen el misticisme del que s'ha volgut recobrir la figura dels presidents. En tot cas, sembla que el gabinet de comunicació de Barack Obama realment ha estudiat en profunditat la figura de Kennedy. Les imatges parlen per si mateixes.

Sobre la corrupció

2009-10-28T22:30:00.007+01:00

“els homes obliden més aviat la mort del seu pare que la pèrdua de patrimoni”

- Maquiavel -

Aquest any 2009 ens està deixant un gran assortiment de casos de corrupció arreu de l'estat, esdeveniments que ara també estan arribant fins a Catalunya. Alguns ho anomenen la fi de l'Oasi català. Aquests tipus de fets s’han pogut veure en l'àmbit polític, com és el cas“Pretòria”, que afecta a Bartomeu Muñoz -alcalde de Santa Coloma de Gramenet- i Macià Alavedra i Lluís Prenafeta -ex alts càrrecs de la Generalitat en temps de Convergència -.

Però la corrupció també s’està deixant veure en l'àmbit de les organitzacions civils sense ànim de lucre, com és el cas “Palau de la Música – Millet”. Per acabar, no podem oblidar els casos de corrupció que es donen en l'àmbit empresarial. L'últim cas, la trama que està jutjant presumptes casos de frau fiscal per part d'un bon grapat d'empresaris catalans, entre els quals Núñez i Navarro. Aquests casos de corrupció en l'àmbit de l'empresa privada no són tant difosos pels mitjans de comunicació i curiosament són poc castigats per part de l'opinió pública. Però existeixen i són igual de greus que tota la resta.

Els últims mesos doncs, ens deixen un exemple del que és la corrupció avui en dia: les conseqüències d'unes actituds pèssimes. Unes actituds de gent de baixa moral, que podem trobar en tots els àmbits de la nostra societat: en l'administració pública, en l'empresa privada i en l'àmbit civil no lucratiu. Ningú se’n salva.

I és que ja ho deia Maquiavel, que més val tenir en compte la naturalesa de l'home per no prendre mal. Aquest consell cal prendre'l amb més força que mai en el context actual. Un context en que els valors de construcció i lluita col•lectiva es desinflen, i els valors i les actituds individualistes van clarament en augment.

Més val que ens deixem de lamentar i comencem a treballar en la creació de més institucions i estructures que ajudin a lluitar contra la corrupció. En dotar-nos de les lleis necessàries per a garantir el dret a la informació i la transparència del ciutadà. Catalunya, malgrat ja està dotada de més institucions anticorrupció que la resta de l'Estat, precisa encara un aprofundiment en el dret a la informació i la transparència envers el ciutadà. Un tema en que molts altres països europeus han treballat des de fa temps, amb uns bons resultats. Recomano en aquest cas la lectura d’un article de José Luis Piñar (Por una Ley de Transparència), en què proposa la creació d’una llei de transparència que obligui a tots els ens recolzats amb fons públics a ser transparents amb els documents i informació oficial que generen.

I sobretot: no ens deixem emportar per l'esperit de desafecció política. No deixem d'organitzar-nos i de comprometer-nos col•lectivament. Aquestes actituds individualistes són el més gran favor que podem fer a aquells que volen enriquir-se a costa del col•lectiu. Si la gent no es preocupa per la comunitat, si la gent no es compromet en els problemes de tothom, els corruptes tenen la via lliure. Deixem-nos de lamentar, i treballem per construir un país millor.

El creixement econòmic té límits?

2009-10-15T00:23:00.000+02:00

Coincidint amb el Blog Action Day, dedicat aquest any al canvi climàtic, us deixo algunes dades per a reflexionar entorn al model de creixement econòmic actual.

Dades de l’Informe del Club de Roma de 1972.
L'estudi, encapçalat per Dennis L. Meadows l’any 1972 dissenya uns complexos models de dinàmica de sistemes. En aquests sistemes es preveu per als propers 2 segles una diversitat de variables en funció d’una multiplicitat d’indicadors. Alguns dels resultats són:

Tenint en compte que la productivitat agrària es quadrupliqui, l’any 2040 no es podrà garantir el mateix consum alimentari mig de l’any 1968. (no hi haurà prou terra cultivable).
Les reserves de coure, alumini, i altres metalls bàsics es veuen dràsticament disminuïdes a partir de l’any 2040.
Preveient que no es posin pals a la roda en cap de les variables, els aliments, producció industrial o població creixen exponencialment fins que la base de recursos ja no ho faci possible.
L’any 2000 la terra tindrà una població de 6.000 milions d’habitants. Cal destacar, en aquest cas, l’encert que va tenir una previsió que es va fer l’any 1972. Si es compleixen la resta de previsions no anem gens bé.

James Hansen (NASA)
Segons el científic el nivell màxim de concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera perquè el planeta sigui habitable és de 350 partícules per milió (ppm). L’any 2007 el nivell es situava en 385 ppm, i aquest valor augmenta en 2 any rere any. Segons els estudis de Hansen, si no s’actua de manera ràpida i dràstica, podríem arribar a viure el pitjor dels panorames: la fusió del gel polar i una pujada del nivell del mar de fins a 25 metres.

Per poder evitar que dades com aquestes es facin realitat, cal una decisió ferma dels agents de més pes a nivell mundial. No només d’organitzacions no governamentals, també calen governs, institucions mundials, i empreses. Esperem que la cimera per al canvi climàtic que s’ha de celebrar a finals d’any a Copenhaguen ens obri un nou camí d’esperança. I esperem que la gran movilització de que ens parla Sergi Rovira al bloc de xarxanet dóni uns bons resultats.

Els fets del 6 d'octubre

2009-10-06T09:07:00.003+02:00

El 6 d'octubre de 1934 el president de la Generalitat de Catalunya proclamava “l'Estat Català de la República Federal Espanyola”. Aquesta fet, com era d'esperar, va ser contundentment reprimit per part de l'Estat espanyol. El govern català al complet va ser empresonat, i l'Estatut d'Autonomia de Catalunya suspès.

Els esdeveniments es van desencadenar com a conseqüència de la caiguda del govern central (presidit per Ricardo Samper) i la constitució d'un nou govern profundament conservador encapçalat per Alejandro Lerroux.

Nombrosos sindicats d'àmbit espanyol van convocar una vaga general indefinida, ja que per part de la classe treballadora es va percebre que el nou executiu anava clarament en contra dels seus interessos. A Catalunya la CNT no ho va fer, però l'Aliança Obrera de Catalunya, propera a Esquerra Republicana de Catalunya, sí ho va fer. Malgrat que la voluntat d'aquesta organització era la de protestar en pro dels drets dels treballadors, Lluís Companys va fer coincidir aquests esforços amb la lluita independentista.

Les maneres d'explicar els fets: casualitat o manipulació subliminal? (el Periódico)

2009-09-21T22:48:00.009+02:00

Aquest article ha estat citat a directe.cat

Aquest matí, mentre prenia un cafè al bar que queda més a prop de la feina m'he decidit a llegir el Periódico. De cop i volta... sorpresa.

En la primera pàgina de la secció de "Política" trobo una notícia amb una fotografia ben gran de la Festa de la Rosa (PSC). Apareixen Jordi Hereu, Carme Chacón, José Montilla i José Blanco. En lletres ben grans el titular anuncia: "Montilla acusa CiU de dilapidar l’herència de seny deixada per Pujol", seguit d'uns subtítols que expliquen l'opinió que Montilla té de les consultes populars com les d'Arenys: li semblen fora de la centralitat, de poc seny, i poc moderades i serioses.

Quan penso que ja n'he tingut prou giro el full. En aquell moment apareix una fotografia d'en Joan Puigcercós en un escenari ben peculiar: el líder d'ERC es troba en un menjar popular, pràcticament sol, en una taula de fusta folrada de paper i fent un pa amb tomàquet en un plat de plàstic. A banda i banda apareixen dos ampolles de vi pràcticament buides. Per si no queda clar on s'ha pres la instantània, el peu de foto indica "Joan Puigcercós, el dia 13 de setembre, a Arenys de Munt".

El primer que em passa pel cap al veure la imatge, i relacionant-ho amb la notícia anterior és que, realment una mica de poca seriositat sí que hi ha en la imatge de Puigcercós. Mirant cap amunt em trobo amb el titular que encapçala la imatge: "ERC coronarà la candidatura de Puigcercós amb un pla anticrisi". Començo a llegir la notícia i me n'adono que la imatge no té absolutament res a veure amb el text. Ara bé, és un clar exemple de la poca seriositat que denunciava Montilla en l'anterior notícia.

Casualitat, o manipulació subliminal... ?

Els nordamericans i la reforma sanitària

2009-09-09T23:29:00.003+02:00

La setmana passada vaig apuntar algunes de les característiques de l'esperit nordamericà. Avui al matí he vist un vídeo de l'Antoni Bassas en què queda bastant reflectida la idea que explicava en aquell post.

El vídeo no té pèrdua. A destacar la dona que titlla la proposta sanitària de política pròpia del règim nazi i l'home que afirma que ell es pensa pagar la seva pròpia assegurança mèdica.

Tema molt curiós: un consultor afirma que Twitter està molt més controlat pels sectors conservadors que pels sectors d'esquerra. Algú sap alguna cosa més sobre això?

Els Estats Units i la seva curiosa cultura política

2009-09-01T19:59:00.008+02:00

Als estats Units la manera d'entendre el govern no és igual que a Europa. Si ens fixem en la història, els EUA es van fundar sobre una comunitat de gent que havia migrat amb la idea de ser lliure, de no estar lligats. No obstant, una comunitat sense govern és absolutament caòtica: per això van crear un sistema de govern nou. D'acord amb la gran voluntat de fer la seva i de no tenir ningú per sobre que els impedís quelcom, el sistema es va dissenyar perquè fos el mínim voluminós possible. La qüestió era assolir uns mínims de seguretat comuna i protegir una sèrie de drets bàsics: res més.

Una de les grans característiques del sistema de govern és l'anomenat checks and balances (pesos i contrapesos). Totes les institucions i poders estan pensats per a que de cap de les maneres tinguin un poder màxim. Tots els poders i institucions estan comunicats i són interdependents per a dur a terme la seva activitat: no poden aconseguir res per si sols. L'estructura de governs estatals i del govern federal (el central) és ja un clar exemple.

Els Estats Units van ser el primer gran país que va dissenyar un sistema que respectava uns drets bàsics i que comptava (de manera progressiva) amb la voluntat i l'opinió del poble. D'aquest fet poden estar molt orgullosos, sobretot tenint en compte que la resta de països del món van trigar molt i molt de temps a assolir aquests nivells. Tot i això el temps ha anat passant, la resta del món també s'ha democratitzat, i en molts casos ho ha fet de manera molt diferent a la dels EUA.

"El sistema governamental dels EUA pretén ser molt menys invasiu que a Europa i la gent ho vol així."

Estats Units s'ha anat construint amb una idea de llibertat molt específica i que segurament dista molt de la idea de llibertat que tenim els europeus. Per a ells la llibertat significa “deixa'm fer i deixa'm decidir sobre el que és meu”. I dic el que és meu, perquè sovint els interessa més poder decidir sobre sí mateixos que sobre el conjunt de la ciutadania.

La idea de llibertat portada a l'absurd

El sistema governamental dels EUA pretén ser molt menys invasiu que a Europa i la gent ho vol així. Parlant amb gent de New York sorprenien algunes opinions al respecte. Per exemple una conversa que vaig mantenir en relació al metro: Fa uns anys el metro funcionava molt malament, era molt brut i era insegur. La situació arribava fins a tal punt que cada línia de metro era gestionada per una empresa diferent i en forta competència. Si tu compraves un bitllet per a la línia groga no podies accedir a una altra línia amb el mateix bitllet. Davant de la complexa situació en que es trobava el metro per la excessiva competència de les empreses gestores i per la manca d'intervenció de les institucions públiques, el govern va decidir ficar-hi mà. Va invertir diners i va obligar a crear una autoritat conjunta a les diferents empreses. El metro ara funciona molt millor, tot i que encara li queda molt per progressar. Vist això segurament un europeu jutjaria l'acció política com a molt correcta. No obstant, molts neoyorkins qüestionen l'acció perquè el govern “s'havia de gastar massa calers”.

Per a tots els que pensin que el capitalisme és una ideologia que prima tothora el pragmatisme per davant de teories o idees preconcebudes: aneu a Estats Units. Podreu veure situacions i maneres de funcionar absolutament absurdes per culpa de creure cegament en una determinada idea de llibertat. El cas flamant: es gasten un percentatge de PIB en salut pública molt més alt que els països europeus, però no tenen un sistema sanitari universal. La causa és un sistema públic raquític i ple de pedaços. Tenen els números i les estadístiques al davant: tothom les coneix. Però sembla que tenen por de que les decisions mèdiques depenguin de buròcrates susceptibles de reproduir conductes comunistes. (Us aconsello veure el documental de Michael Moore sobre aquest tema: Sicko).

La conclusió: el capitalisme portat fins a l'absurd també és ineficient i perjudica al benestar de la població. Però és Amèrica, visca la llibertat!

Washington D.C: La capital administrativa dels EUA

2009-08-25T05:03:00.008+02:00

Washington és la capital administrativa dels Estats Units, però ni de bon tros és la capital de la nació. La ciutat té al voltant de 591.000 habitants -com podeu imaginar no és gaire gran-. Tot i això està envoltada de diversos municipis, que fan que la població de l'àrea metropolitana ascendeixi fins als 4.000.000 de persones. El que és del tot clar és que la pluralitat i complexitat social que té la ciutat, o la seva activitat econòmica, no són ni de bon tros les que es poden trobar en altres ciutats dels Estats Units (com ara New York). Excepte la zona central -on hi ha els edificis emblemàtics- la resta de la ciutat no té edificis grans, més aviat sembla una macro urbanització amb tot de cases petites (al més pur estil americà).

La principal zona de la ciutat de Washington és l'àrea que acull les institucions més importants del govern federal dels EUA: Capitol House (El congrés, format pel Senat i la Càmera de representants) Casa blanca, les seus dels Departaments federals, i un munt de memorials: monuments dedicats a personalitats o als herois caiguts en guerra (aquests últims són els més nombrosos). Els més famosos són els memorials d'Iwo Jima, els de Corea o els del Vietnam. La pregunta podria ser: d'aquí uns quants anys, faran un memorial per als caiguts en la guerra de l'Irak? Una qüestió bastant controvertida.

On sí deuen estar representants els caiguts en la Guerra de l'Irak són al cementiri d'Arlington. Una zona de dimensions descomunals on s'enterren tots els soldats morts en combat que ho desitgin. La zona és realment impressionant. Realment tot allò bèl·lic es viu molt als Estats Units. A tot arreu es pot trobar una bandera negra, amb un estrany dibuix, que lloa la feina dels soldats morts en guerra. La gent és profundament patriota, i el govern treballa per a fomentar aquest sentiment. Aquí és poden trobar detractors de la guerra de l'Irak, però els militars que han mort en aquella guerra són conciutadans, i fins i tot poden arribar a ser amics o familiars. Per tant, el tema s'ha de tractar amb certa cura.

D'entre els memorial “no bèl·lics”, potser el més conegut és el d'Abraham Lincoln. Aquest monument se situa en una de les puntes de la zona d'edificis institucionals, vigilant des del Congrés dels EUA fins a la Casa Blanca.

Lincoln vetlla per les institucions que mantenen el sistema, de la mateixa manera que ho va fer quan va viure. No oblidem que aquest president va haver de fer front a la Guerra Civil dels EUA, originada per la declaració d'independència d'un conjunt d'estats sudistes que van formar una nova confederació. Lincoln va deixar-se la pell per mantenir uns Estats Units que de facto s'havien desfet.

En els propers dies publicaré un post sobre la concepció que té el poble americà de l'Estat.

Primeres observacions d'uns catalans a New York

2009-08-07T20:35:00.013+02:00

Vam arribar a New York el passat dissabte 1 d'agost i en 5 dies hem tingut el temps suficient per poder observar el terreny. El primer dels posts que escric des d'Estats Units vull que sigui un text fresc i amè, i m'he proposat explicar-vos la certesa (o no) dels mites que havia sentit o vist sobre aquest país i sobre la ciutat dels gratacels.

1. Just aterrar als Estats Units hem de passar el control de frontera. Ens havien dit que el tramit era farragós i que els funcionaris eren molt antipàtics. La gestió és pesada, però no vam trobar cap tipus de problema. Els funcionaris van ser molt amables i fins i tot es referien a nosaltres com a Guys (Nois).

2. Les aixetes funcionen al revés. Abans de venir no ho sabia, però certament les aixetes s'han d'obrir i tancar en el sentit invers que a Europa. Costa una mica acostumar-s'hi!!

3. Hi ha molta gent freak pel carrer, molt més que a Barcelona! Ahir mateix vam veure al metro un home d'uns trenta anys amb un gran bigoti al més pur estil Dalinià. Com a exemple de la cultura freak americana podeu veure la foto d'una casa que hi ha a prop del nostre apartament.

4. Hi ha moltes banderes dels Estats Units per tot arreu: de grans a tots els edificis i emplaçaments importants, de petites en moltes cases, o en forma d'enganxina als metros. Només arribar, en el trajecte de l'aeroport a casa, en vam veure com a mínim 15 o 16.

5. Està ple d'Iphones i la gent fa gala dels mòbils i altres aparells sense cap vergonya. Al metro moltíssima gent en fa ús, i no només els joves.

6. Normalment la gent pren cafè “aguatxirri” en grans pots de mig litre. Tot i això sembla que els americans han après, i els starbucks i dunkin donuts també ofereixen cafè expresso.

7. Es menja molt a deshora. Quan et ve gana t'apropes a un dels molts llocs de menjar ràpid i menges alguna cosa. Comprar menjar fresc per a cuinar a casa és més car que a Catalunya, i el menjar preparat no és tant car com allà. Tot i això surt més a compte cuinar a casa!

8. Surt fum de les clavegueres, faci la temperatura que faci. A ple agost fa moltíssima calor i una xafogor més bèstia que a Barcelona. Sí, és possible que faci més xafogor! Però això no es impediment perquè surti vapor i més vapor de totes les clavegueres. No sé quina deu ser la raó.

9. Els cotxes són extremadament grans i llargs. Sobta molt la diferència.

10. El metro no es gens brut, però les estacions són molt i molt antigues.

11. Existeixen els famosos camions de gelats! Ja n'hem vist bastants.

12. Els cubates són realment cars i els serveixen replets de gel, igual que els refrescos del McDonallds.

13. Es parla molt Espanyol, tot i que no tant com jo m'imaginava.

14. La gent és molt i molt creient. La religió es viu al carrer: ja hem vist varies vegades predicadors pels carrers de Manhatan fent els seus sermons. Un fet per a mi molt curiós és que les tendes de roba i complements no falten els collarets amb creus cristianes.

15. Els gats americans són diferents als europeus. (No és conya!). Havia llegit que tenien una cara més allargada, i és cert. La diferència és nota molt més del que m'imaginava.

Podeu veure més fotos al facebook!.

New York, la ciutat dels gratacels

2009-07-29T00:30:00.007+02:00

Aquest dissabte marxo a New York: ciutat de gratacels, gàngsters i grans corporacions. Una ciutat amb una breu però intensa història.

Abans de que arribessin els europeus, a l'actual ciutat de New York hi habitava la tribu indígena dels Lenapes. La zona va ser descoberta pels europeus de la mà d'un explorador florentí anomenat Giovanni de Verrazano l'any 1524.

Cent anys més tard la Companyia Holandesa de les Indies Occidentals va enviar 110 colons a l’actual zona de Manhatan, amb l'objectiu d'obrir un establiment comercial. La colònia va rebre el nom de Nova Amsterdam, i des d'un bon inici es van desencadenar els primers conflictes amb els nadius.

El xoc de cultures entre el món europeu i el dels indígenes va ser abismal. L'exemple més notable d'aquest xoc va ser la compra que Peter Nuit va fer als Lenapes de 14.000 acres de l'actual Manhatan pel preu de 60 florins. La tribu no entenia el concepte de la propietat privada, i d'aquesta manera va acceptar una transacció del tot injusta. Es creu que probablement els indígenes entenien aquella transacció com un arrendament amb permís de caça.

Sobre el 1664 una gran flota de vaixells de guerra anglesos va aparèixer davant la costa de Nova Amsterdam, amb l'objectiu de conquerir la colònia. Nova Amsterdam es va rendir amb l'objectiu d'evitar una sagnia. El Rei Carles II va rebatejar la ciutat amb el nom del seu germà, el Duc de York: d'aquesta manera la ciutat va esdevenir New York.

Durant el mes que passaré a la ciutat dels gratacels intentaré no deixar inactiu el bloc. La meva intenció és anar comentant tots aquells indrets i vivències que puguin semblar més interessants per compartir-los amb vosaltres!

Per cert! La capçalera de la setmana és una magnífica panoràmica de New York presa per Grufnik.

Bon estiu i bones vacances!

Els bombardejos a Barcelona durant els últims dies de la guerra civil

2009-07-21T21:03:00.006+02:00

Després de dies sense escriure, us deixo amb uns fragments d'un llibre d'Antoni Rovira i Virgili. Unes paraules que de ben segur no us deixaran indiferents.

Fragments d'Els darrers dies de la Catalunya Republicana
Antoni Rovira i Virgili
22 de gener de 1939

Mentre la meva muller i jo ens en tornem a peu cap a Horta, comença un altre fortíssim bombardeig, que ens agafa al passeig de Sant Joan, cantonada al carrer de València. Allí mateix hi ha un refugi, encara a mig fer, com quasi tots els de Barcelona; però no hi entrem. Em desplau l'entrada dins d'aquells soterranis foscos on la gent esfereïda s'empeny i s'agombola. Prefereixo entrar a l'escala d'una casa del xamfrà que tenim al davant. (...)

"La nostra esperança és invencible. Catalunya i els catalans mereixen temps millors. Aquests temps vindran. Hem vist l’èxode; veurem el retorn."

Tornant cap a Horta parlo amb alguns amics i coneguts, i veig que s'estén ràpidament la impressió que som a les acaballes. M'adono de la tèrbola satisfacció dels franquistes més o menys disfressats, que em miren amb ulls dolents, i trobo compensada llur actitud pels qui em donen les millors proves d'amistat sincera. Agraeixo sobretot el gest d'un amic catalanista, el qual no he vist temps ha, i ara m'ha fet oferir el seu domicili per al cas que em convingués d'estar amagat. (...)

Avui he vist a Barcelona la infinita tristesa dels uns, la sorda alegria dels altres. Allò que no hi he vist -ni avui, ni cap dia- és l'esfereïment del pànic o el contagi de la desmoralització. Els catalans dignes tenen l'ànima esqueixada, sagnant. (...) Saben que els espera el sofriment, la pobresa, la presó o l’exili, potser la mort. El cor se’ls estreny: a estones la vista se’ls enfosqueix. Però no renuncien a l’ideal, ni es penedeixen de tenir-lo; no tremolen, ni senten les basques de la por.

Davant les perspectives de la guerra hi ha milers, desenes de milers de catalans, que acceptarien amb alegria els sofriments actuals i altres de pitjors, si amb això pogués evitar-se el triomf de l’enemic. Patir rai; la qüestió és que no vinguessin els feixistes! Menjarien de gust l’escàs pa negre i la mica d’altres queviures: caminarien dies, setmanes i mesos, com espectres descarnats i esgrogueïts; aguantarien dos, quatre, vuit bombardeigs diaris pel temps que fos: donarien generosament el darrer fill i la darrera moneda; s’avindrien a tot, a tot, abans de veure els franquistes envaint, dominant, esclafant Catalunya.

Antoni Rovira i Virgili
Juliol del 1939

No reduiran al silenci la nostra llengua nacional. No la treuran de la ploma dels escriptors, ni dels llavis del poble. Un llibre català que es publica a l’estranger mentre els llibres catalans són perseguits i destruïts a la nostre pàtria, significa que la guerra no s’ha acabat, que la guerra continua, que la guerra no pararà fins que Catalunya no recobri tota la seva llibertat nacional: la del règim polític, la de la llengua i l’esperit.

La nostra esperança és invencible. Catalunya i els catalans mereixen temps millors. Aquests temps vindran. Hem vist l’èxode; veurem el retorn. I jo, que he viscut i descrit els darrers dies de la caiguda, voldria viure i descriure els primers dies del redreçament.

I després de la crisi econòmica? L'economia dels tres zeros

2009-07-09T00:03:00.009+02:00

Ara fa un any que van començar a sonar veus que anunciaven l’arribada de “la crisi”. Una crisi de caràcter econòmic que ha significat un importantíssim daltabaix en els sectors de l’habitatge, la construcció i el món financer. De fet, aquesta crisi ha assolit tal dimensió que ha acabat afectant de ple el conjunt de la societat arreu del món. A Catalunya el creixement econòmic interanual ha passat de ser un 3,6% l’any 2007 a un -3,3% el primer trimestre de 2009, i l’atur ha crescut ni més ni menys que un 114%.

On anirà a parar tot això?
Davant d’aquesta situació la gran pregunta és, com acabarà tot això? Com evolucionaran els indicadors econòmics i com afectaran al nostre dia a dia? Des de la més absoluta humilitat, no puc evitar fixar-me en la situació econòmica que va viure el Japó durant més de 10 anys, on es va mantindre un context econòmic molt semblant al que estem vivint actualment.

L’economia dels tres zeros
Des dels anys 60 el Japó havia tingut una economia immillorable, amb creixements interanuals del PIB que oscil•laven entre el 10% i el 4%. Aquesta forta economia va quedar absolutament trasbalsada amb el trencament d’una gran bombolla bursàtil i immobiliària. Els increments del preu de les accions en borsa i del sòl japonès havia crescut de manera desorbitada durant els anys 80, preus que es van desplomar a principis dels 90.

Aquesta dècada és coneguda al Japó com “la dècada perduda”. Si bé durant els anys 80 l’economia va créixer una mitjana d’un 3,8% anual, als 90 ho va fer un 1,6% anual, arribant a dades negatives alguns anys.

Davant d’aquesta situació de “no creixement” econòmic, o fins i tot de decreixement, que podia fer el govern nipó? La primera resposta davant d’indicis de recessió és abaixar els interessos. És a dir, fer que s’hagi de pagar menys diners pels crèdits. D’aquesta manera la gent s’endeuta més, torna a consumir, i es reactiva l’economia. Japó ho va fer, però arribats a un tipus d’interès de gairebé “0” l’economia no es reactivava. I evidentment, el que no podien fer és demanar als bancs que paguessin per deixar diners. Aquí trobem el primer cero.

El govern havia posat en marxa totes les mesures possibles per a reactivar l’economia, però el creixement del PIB continuava estant sota mínims.

La segona de les mesures que es podien dur a terme era l’endeutament del sector públic. Si l’estat gasta més diners dels que disposa aconseguirà que hi hagi més persones treballant, gent que a la seva vegada consumirà més i que reactivaran la producció. Aquesta mesura es basa en l’anomenat multiplicador keynesià. El govern nipó va tirar endavant polítiques d’aquest tipus i va arribar a tenir uns dèficits astronòmics de fins un 10% del PIB l’any 1998. Malgrat aquestes mesures, el creixement continuava sent “0”.

A aquests dos indicadors en posició “0” cal afegir-hi una inflació que també bordejava aquest valor. I amb aquesta dada també resultava impossible reactivar l’economia del Japó. El govern havia posat en marxa totes les mesures possibles per a reactivar l’economia, però el creixement del PIB continuava estant sota mínims.

Una situació que recorda a l’actual
L’origen de la crisi que tenim actualment recorda molt a la que va patir el japó des de 1991 fins el 2003: les dues es van iniciar amb l’esclat d’una gran bombolla. Passat un any des de l’aparició dels primers indicis de la crisi actual ja s’han desenvolupat múltiples accions per a fer front a la recessió. S’han baixat els interessos fins a posicions extremadament baixes (actualment estan sobre l'1,5%), s’ha injectat liquidesa als bancs –mesura que hauria de permetre incrementar la inflació-, i s’han iniciat polítiques d’endeutament del sector públic a la majoria d’estats. No obstant això, el resultat és el d’una economia que no acaba d’aixecar el cap. Malgrat encara sigui d'hora per a fer determinats judicis, dóna la sensació que podríem estar entrant en una dinàmica d’economia de tres zeros, com ho va fer el japó. On s’arriba un punt en què les institucions competents han executat totes les respostes possibles per a fer front a la crisi, i malgrat això, el creixement econòmic segueix sense remuntar. Amb un tipus d'interès, una inflació i un creixement del PIB entorn el zero.

La tecnologia també té sentiments (Capçalera de la setmana)

2009-07-08T22:32:00.006+02:00

La capçalera d’aquesta setmana és una curiosa fotografia de la Laia Orpella, apassionada de les noves tecnologies i aficionada al món de la fotografia ;) .
(Nikisbi a Flickr)

Les tres lleis d’Asimov sobre la robòtica són:

1. Un robot no ha de fer mal a un ésser humà o, per la seva inacció, deixar que un ésser humà prengui mal.
2. Un robot ha d'obeir les ordres que li són donades per un ésser humà, excepte si aquestes ordres entren en conflicte amb la Primera Llei
3. Un robot ha de protegir la seva pròpia existència, fins on aquesta protecció no entri en conflicte amb la Primera o la Segona Llei

Després d’aquestes lleis, la tecnologia pot tenir sentiments? Aquests dos mòbils sembla que sí.

La gestió de la comunicació i el posicionament a Esquerra: Alerta, el sistema de finançament s'apropa

2009-07-02T00:02:00.000+02:00

L'aprovació de l'estatut va ser un gran drama per a Esquerra Republicana. Els posicionaments diferents, les estratègies creuades i els discursos incoherents van ser la tònica de cada dia. La situació que en aquell moment es va produir cada dia em recorda més al context que s'està consolidant ara per a l'aprovació del sistema de finançament. Per no parlar de la més que possible sentència negativa sobre l'Estatut per part del Tribunal Constitucional.

Són situacions en què els contrincants directes de la causa catalana han sabut perfectament com utilitzar les seves arts per a posar entre l'espasa i la paret el sobiranisme català. Per a fer-ho saben ajustar molt bé la punteria a l'hora de prendre les decisions més importants. I fer-ho de tal manera que els sectors sobiranistes quedin ben aïllats dels sectors propers. Es tracta d'evitar la tendència creixent que fa que els catalanistes moderats -els sectors més amplis en la nostra societat- es desplacin cap a les tesis sobiranistes. Fer això és tan fàcil com donar una solució de característiques mínimes però acceptables per als sectors moderats.

Arribats a aquest punt els sobiranistes s'havien de posar nerviosos, i és natural. El que no podia ser és que tot plegat es convertís en un drama per a aquest sector. I és el que va passar. On va fer més mal va ser a Esquerra Republicana. El discurs i la posició del partit no estaven clarificats ni consensuats, i l'estratègia comunicativa va ser aberrant. I atenció, que ningú pensi que el que havia de fer esquerra era quadrar a tots els seus militants i simpatitzants en una única posició.

Es tracta de dissenyar un tipus d'estratègia comunicativa que faci que el discurs del partit, malgrat evolucioni i canviï, mostri una trajectòria coherent.

Cal tenir present que ERC és un partit de caràcter assembleari, dels pocs que queden a nivell Europeu. I per tant cal tenir molt clar que el discurs pot evolucionar i fins i tot canviar d'una posició a una altra. D'aquesta manera, l'estratègia comunicativa esdevé una qüestió clau.

El que no podia ser, sota cap circumstància, és que el partit mostrés diferents interlocutors. I no només del conjunt del partit, sinó que fins i tot la cúpula es comunicava amb diferents interlocutors. Unes persones que corrien sobre discursos, plantejaments i posicionaments diferents. Davant d'això, hi podíem trobar una opinió pública absolutament marejada i ensabonada.

Per a poder evitar tot això calia que la cúpula del partit hagués nomenat un únic interlocutor. Una persona que fos la veu pública i oficialista del discurs del partit. Arribats a un punt en què el partit democràticament decideix canviar el seu posicionament, l'interlocutor es pot canviar, i amb ell queda modificat el posicionament públic i el discurs de la formació.

Es tracta de dissenyar un tipus d'estratègia comunicativa que faci que el discurs del partit, malgrat evolucioni i canviï, mostri una trajectòria coherent.

El conflicte post electoral a Iran (Capçalera de la setmana)

2009-06-28T23:48:00.007+02:00

Ja fa unes setmanes que Iran ve sent notícia dia a dia. El conflicte va esclatar un cop celebrades les eleccions del 12 de juny, uns comicis que van donar com a guanyador el conservador Mahmud Ahmadinejad (al poder des de l'any 2005). Aquesta reelecció però, va quedar ràpidament en entredit, amb dures acusacions de frau electoral que semblaven prou fonamentades.

Aquest passat dilluns 22 de juny el mateix Consell de Guardians de l'Iran admetia fortes irregularitats en els comicis. Segons aquest òrgan s'han detectat més de 3 milions de vots que no estaven censats. Les manifestacions, amb altes dosis de violència, s'han anat repetint pels carrers de Teheran. Unes mobilitzacions que han sorgit tant d'un bàndol com de l'altre.

Ahmadinejad s'enfrontava en aquestes eleccions amb Mussavi, de caràcter més reformista i moderat. El govern que estava fins ara al poder (el d'Ahmadinejad) -i que sembla que continuarà- segueix una línia de clara confrontació a nivell exterior i unes polítiques de restricció dels drets civils. Mussavi en canvi, proposava una obertura en els drets civils, polítiques més igualitàries en relació amb la dona i una política exterior més dialogant.

Tot i això, cal dir que el sistema polític iranià és segurament massa complex com per a quedar-se amb aquest judici. Us recomano fer un cop d'ull al bloc de Nazanin Amirian, sobretot un dels post en que explica les diferents visions en referència al que està passant a Iran. Entre d'altres versions, Amirian explica que hi ha qui defensa que entre Ahmadinejad i Mussavi només hi ha diferències cosmètiques, i que en el fons estem assistint a una lluita de poder dins el mateix règim.

Enllaços relacionats i interessants:

El Consell de Guardians de l'Iran admet irregularitats en les eleccions presidencials
Continuisme a Teheran, de moment
Así funciona Irán: una guía para entender el país de los ayatolás

El catalanisme avui: Radicalisme democràtic i dret a decidir

2009-06-17T19:36:00.007+02:00

La UPEC acaba de publicar un article escrit pel Roger Buch i per mi, que té per objectiu intentar entendre la situació actual del catalanisme tenint en compte el context actual i el recorregut que ha fet al llarg de la seva història. Tot seguit us en faig cinc cèntims:

El catalanisme mai s'ha caracteritzat per tenir uns esquemes ideològics rígids i una interpretació per a tots els reptes. Per aquesta raó analitzem el catalanisme com a moviment i no pas com a ideologia tancada. És més, al llarg de la seva història ha estat un moviment transversal present a tot l'espectre polític català: des de les posicions més conservadores fins a les més revolucionaries.

Des dels seus orígens i fins ara, el catalanisme ha anat evolucionant, canviant els seus plantejaments, els seus objectius immediats i les seves estratègies. I els seus defensors han anat incorporant sempre les ideologies d’avantguarda vingudes d'Europa i d'arreu del món. D'aquesta manera el catalanisme s'ha anat consolidant de mica en mica com a element modernitzador de la societat catalana.

Actualment, han desaparegut les grans ideologies tradicionals: unes ideologies que es constituïen com a grans constel•lacions d'idees i que tenien una interpretació per a tots els reptes amb que es podia trobar l'home i la societat. I el catalanisme, ha deixat de beure d'aquestes grans ideologies.

Els temps que ara vivim semblen donar pas a les anomenades ideologies toves, com l'ecologisme, l'altermundisme o el globalisme. El catalanisme en aquest cas, ha tornat a actuar com a element modernitzador, fent de canal d'entrada d'aquests nous conjunts d'idees.

A aquest context, cal sumar-hi l'actual escenari de crisi del sistema democràtic representatiu. Els alts graus d'abstenció i la desafecció política creixent en són clars exemples. Davant d'aquests reptes, diferents corrents catalanistes estan optant per defensar posicions d'aprofundiment democràtic i d'increment del marge de decisió per part de la població. En aquest context s'emmarca l'aposta cada cop més consolidada pel dret a decidir.

Si voleu llegir l'article sencer, feu clic en el següent enllaç:

D’on beu el catalanisme avui? Radicalisme democràtic i dret a decidir
(Roger Buch i Joan Cuevas)

La Patum! (Capçalera de la setmana)

2009-06-15T23:13:00.004+02:00

Els timbals, la melodia, el foc, els salts de gegants, els passacarrers... és massa! La capçalera d’aquesta setmana és una magnífica fotografia del salt de plens de la patum feta per l’Oriol1970.

I aprofitant que s’apropa el dia de Sant Joan, us recomano un article publicat a xarxanet.org sobre les festes de foc. Xavier Orriols ens explica els orígens prebíblics de la revetlla, una festa que estava estesa arreu d'Europa i que només ha quedat en els Països Catalans. Bona lectura!

Capçaleres anteriors

Les protestes de la plaça de Tiananmen (Capçalera de la setmana)

2009-06-09T18:42:00.007+02:00

El passat 4 de març es van complir 20 anys de la dura repressió de les protestes de Tiananmen. Les mobilitzacions en contra del govern dictatorial xinès es van iniciar entre col·lectius d'estudiants i intel·lectuals, però ràpidament van adherir-se nombrosos treballadors de Pekin.

El govern, després d'algunes discrepàncies dins el Partit Comunista xinès, va decidir suprimir les protestes per la força. D'aquesta manera, la nit del 3 de juny va enviar tancs i cossos d'infanteria a l'indret central on s'estava produint la mobilització: la plaça de Tiananmen.

Amnistia Internacional ha iniciat una campanya que exigeix al govern dictatorial xinès l'obertura d'una investigació independent sobre la masacre que es va produir.

Els consensos al parlament europeu: PPE-PSE i ALDE

2009-06-05T00:07:00.003+02:00

Al Parlament Europeu podem trobar un total de 7 grans formacions polítiques. Hi són presents sigles com PPE, PSE, ALDE, UEN, VERDS-ALE, NGL, i IND. Des de Catalunya podem votar 4 d'aquestes formacions, tot i que de manera indirecta, ja que votem llistes electorals amb sigles de partits polítics locals.

PSE: Partit Socialista Europeu, del que forma part el PSOE.
PPE: Partit Popular Europeu, del que forma part el PP.
ALDE: Aliança de Liberals i Demòcrates Europeus, del que forma part CiU.
VERDS-ALE: Aliança Lliure Europea- Els Verds: Del que formen part Esquerra i ICV, malgrat a l'Estat espanyol s'hi presentin en llistes separades.

El gran nombre de coalicions fa que el consens sigui un recurs imprescindible a l'hora de generar legislació europea. No obstant, cal destacar l'alt grau de coincidència que s'ha donat en aquesta última legislatura entre el Partit Socialista Europeu, l'ALDE (grup on hi trobem CIU) i el Partit Popular Europeu.

Les coincidències en les votacions són notables:

PPE-ALDE: han coincidit en un 77,13% de les votacions
PPE-PSE: han coincidit en un 69,7% de les votacions

*Dades de votewatch.eu

En concret, faré esment d'alguns dels pactes més sonats durant els últims anys:

- Presidència del Parlament Europeu: L'òrgan de govern del Parlament va ser pactat entre el PPE i el PSE. Durant l'última legislatura han estat presidents Josep Borrell (PSE) i Hans-Gert Pöttering (PPE)

- Directiva Bolkestein: Directiva que pretenia obrir el mercat europeu a mesures fortament liberals. Entre les propostes, s'hi podien trobar de tant polèmiques com la que volia permetre que les empreses d'un determinat país de la unió s'implantessin en un altre mantenint les condicions laborals del país d'origen. Evidentment els països més interessats eren els que tenien pitjors condicions. Hi donaven suport el PPE, PSE i ALDE, malgrat l'acció de grups de pressió i sindicats va fer canviar d'opinió amplis sectors d'aquests partits.

- Directiva d'ampliació de la jornada laboral: Malgrat la majoria d'eurodiputats de l'Estat espanyol s'hi van oposar, la directiva que preveia elevar el nombre d'hores de treball de 48 a 65 va sorgir dels Laboristes Britànics, dins del Partit Socialista Europeu.

Aquestes coincidències sobten amb l'estratègia electoral que aquests partits mantenen. Sobretot en el cas del Partit dels Socialistes, que ha basat la seva campanya comunicativa en mostrar el rostre de principals líders de partits que integren el Partit Popular Europeu.

El fantasma de l'abstenció a les eleccions europees

2009-06-02T09:00:00.002+02:00

Les eleccions europees s’apropen, i el fantasma de l’abstenció és més present que mai. Segons l’última enquesta del CIS, només el 26,3% de la ciutadania de l’Estat espanyol sap que les eleccions europees es celebren el proper 7 de juny.

El procés electoral per escollir els diputats del parlament europeu ha obtingut històricament una participació molt baixa , però aquest cop la ciutadania sembla decidida a donar un toc determinant a aquesta convocatòria. Com es pot veure al gràfic, l’abstenció ha mostrat una evolució a l’alça a Catalunya des que es van celebrar aquestes eleccions per primer cop el 1987.

Aquesta tendència es va accentuar a les últimes eleccions, on l’abstenció va ser d’un 60,2%. Però les dades que fan més por són les previsions per a les eleccions d’aquest 7 de juny. Segons l’Eurobaròmetre, l’abstenció arribarà a un 66% a nivell europeu i a un 73% a l’Estat espanyol. Unes dades escandaloses.

L'estratègia del Parlament europeu

Per a fer front a aquesta situació el parlament europeu ha posat en marxa una contundent campanya comunicativa. El missatge central és fer veure a la ciutadania que al parlament europeu s’hi decideixen qüestions fonamentals que influeixen en el dia a dia de les persones. Directives com la que fa referència a les hores de dedicació laboral, la política antitabac, o la normativa que influeix directament sobre les activitats amb focs d’artifici que fan els diables.

Aquests missatges s’estan difonen a nivell de tota la Unió Europea a través de múltiples canals, tant tradicionals (com ara tanques publicitàries o mitjans de comunicació generalistes), com a través d’internet i xarxes socials com facebook.

Caldrà veure si finalment aquesta campanya té èxit. En cas contrari, potser caldrà que els dirigents de la Comissió Europea (el govern europeu) realitzin una profunda reflexió entorn el model d’Europa que estan construint. Per cert, un govern europeu que no és escollit per aquest parlament – el poder legislatiu -, sinó pels caps d’estat europeus.

La firma dels Tractats de Roma (Capçalera de la setmana)

2009-06-01T13:06:00.006+02:00

El 1957 es van signar els Tractats de Roma, referents a la creació de dos comunitats d’àmbit europeu:

Comunitat Econòmica Europea: Comunitat amb els objectius d’eliminar les barreres comercials, la creació d’un mercat comú, o l’establiment d’un fons europeu d’inversions.

Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (Euratom): comunitat especialitzada en la utilització de l’energia atòmica.

La CECA, una bona experiència de cooperació europea
La creació d’aquestes dues comunitats es produeix després de la bona experiència que tenen els països europeus en el funcionament de la Comunitat Econòmica del Carbó i l’Acer (CECA).

Amb la CECA, creada l’any 1951, es dóna un gran pas. La col•laboració entre aquests països deixa de ser de caire intergovernamental per a ser una mica més supranacional. És a dir, no es tracta d’uns governs treballant conjuntament -que no cedeixen sobirania-, sinó d’uns Estats que deleguen sobirania en uns àmbits determinats en benefici d’unes entitats supranacionals comunes i independents. Un primer pas per allunyar-se de l'Europa dels Estats i iniciar un camí cap a una suposada Europa federal.

Felicitats Tricampions!!!!

2009-05-28T09:30:00.008+02:00

Us deixo un recull d'enllaços interessants sobre la magnífica jornada d'ahir!!

· Els gols del Barça, detectats sísmicament a Barcelona
· Portades de premsa a tot el món
· Especial vilaweb
· Notícia CNN
· Notícia a la BBC
· Especial diari sport
· Fotografies aldarulls a Barcelona

Som un!

2009-05-26T23:31:00.006+02:00

El moment s'apropa. Dimecres a les 20.30h arriba el gran partit. Els nervis s'apoderaran de nosaltres. La tensió correrà pels nostres cosos.

Dimecres per la tarda, tots som un!

El trio de les Açores (capçalera de la setmana)

2009-05-24T21:16:00.005+02:00

La capçalera d'aquesta setmana és una fotografia de la cimera de les açores, coneguda popularment com a Trio de les Açores. En aquesta reunió d'alt nivell, es van reunir el 15 de març de 2003 el president dels Estats Units (George W. Bush), el primer ministre del Regne Unit (Tony Blair), el president d'Espanya (Jose M. Aznar), i el Primer ministre portuguès (José Manuel Durão Barroso).

En aquesta cimera, els diferents caps d'estat i de govern van decidir una estratègia conjunta a seguir en contra del règim de Saddam Hussein. El plantejament es va basar en la suposada tinença d'armes de destrucció massiva per part de l'Irak, fet que va ser desmentit pels mateixos líders anys després. El febrer de 2007, Durão Barroso va explicar públicament que va ser enganyat durant la reunió.

L'estratègia va acabar desembocant en l'anomenada "Guerra de l'Irak", iniciada només 4 dies després de la Cimera.

Aquesta capçalera ha estat a proposta d'en Roger Buch. Moltes gràcies! Si voleu suggerir alguna imatge per a la capçalera, deixeu un comentari en aquest mateix post.