Etimologies paremiològiques

Això passarà la setmana dels tres dijous

2009-12-09T08:00:00.000+01:00

Parèmia: Això passarà la setmana dels tres dijous.

Variants i sinònims: Quan l'ase haurà mort de rialles (FARNÉS 1913)

Explicació: Vol dir que no succeirà mai una cosa que es tem o s'espera, o que es dóna comiat a algú negant-li el que pretén. (FARNÉS 1913)

Origen: Diu Farnés a la Paremiologia catalana comparada (s. v. S 975):

Giralt (1915-34) diu: La saviesa popular deixa per a la setmana dels tres dijous totes aquelles coses que se suposa que mai han de tenir efecte, ja que és un impossible que es trobin tres dijous en una sola setmana. No obstant, la història registra un fet que va motivar es trobessin tres dijous junts, lo que va donar lloc a fortes discussions entre la gent il·lustrada d'aquella època. Explica'l supost, que col·loca a les acaballes de l'Edat Mitjana, de la volta de la terra en un any, donada per dos excursionistes, un de París cap a occident amb retorn per orient, i l'altre cap á orient amb retorn per occident: havien d'arribar un dijous, i l'un arribà'l dimecres i l'altre el divendres. Molt ben explicat.

Jo penso que la setmana dels tres dijous ha existit efectivament, quan simplantá la reforma del Calendari per Gregori XIII l'any 1582, en el qual del 4 d'octubre's saltá al 15, trompassantse deu dies: la setmana des del 4 al 20 d'aquell mes havia de tenir condensats tres dijous, a saber un d'efectiu i dos que's suposaven ja transcorreguts.

Jo crec que la parèmia catalana data del any 1582 i que'l fet históric de trompassar deu dies degué impressionar tant al poble, que degué dir, quan alguna cosa no li queia de fer-la: Aixó ho deixarem per quan torni la setmana dels tres dijous, Per cert, que el papa assegurava que aquell fet no tornaria a passar mai mes.

Font: Sebastià Farnés (1913): Paremiologia catalana comparada, vol. VIII, s. v. S 975. Ed. Columna, 1992-1999.

Anar d'Herodes a Pilat

2009-12-07T08:00:00.001+01:00

Parèmia: Anar d'Herodes a Pilat.

Variants i sinònims:

Anar de rodes a pilars (o pilans) (AMADES 1935)
Anar de rodes a pilats (ANJUB 2001).

Explicació:

Segons Amades (1935), Anar de rodes a pilans és una degeneració del refrany anterior, per desconeixement del nom de la figura bíblica d'Herodes.
Anar d'un costat a l'altre. Anar una cosa o millor encara una persona de mal en pitjor. Al·ludeix a Jesús, que, amb desig de condemnar-lo, però volent evadir la responsabilitat que la seva condemna representava, Herodes l'envià a Pilats (AMADES 1935).
Utilitzem aquesta expressió quan volem indicar que una cosa va de mal en pitjor (ANJUB 2001).

Origen: L'origen segurament es basa en la cita de l'Evangeli de Lluc on Jesucrist és menyspreat primer per Herodes Antipes i després entregat per Pilat als grans sacerdots que finalment el condemnaren a ser crucificat. La popularització de la frase ha modificat la seva pronunciació i en alguns casos també la podem sentir com "Anar de rodes a pilats" (ANJUB 2001).

Nota: La degeneració d'aquest refrany ja la recull Fra Galiana, el 1767: «que bé podien dir que había caygut de la paella en les brases, y quel feen anar de Ròdes á Pilars».

Localització: L'Anjub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 2001 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

Sant Pol, quina hora és?

2009-11-30T08:00:00.002+01:00

Parèmia: Sant Pol, quina hora és?

Explicació: Retret que es fa als santpolencs, perquè se'n senten agraviats.

Origen: Explica Farnés (1913) (V. VII, s.v. P2674 Sant Pol, quina hora és?, pàg. 310):

Expliquen l'origen d'aquest mal costum en el fet següent: Durant la guerra de Successió els pobles de Marina foren en general defensors dels drets de la terra i de l'Arxiduc. Un dia que passaven les tropes de Felip V per aquell terme, a Sant Pol alçaren el somatent, cosa que els valgué veure destruïdes les seves cases i esmicolades i foses les campanes del rellotge del Comú, amb prohibició de restaurar-lo. Després als castellans victoriosos (amb l'ajut dels gavatxos) els ha anat minvant la bravesa, i ara ja els santpolencs tenen rellotge, però encara els botiflers castellans s'acullen a l'ominiós record, que és un ver joiell pels bons catalans de Marina.

Lluís Claramunt, en un article publicat a La Renaixensa, XV, pàg. 321-328, "La fira de Sant Pau a Sant Pol", diu: "Quina hora és? Fan tots al arrencar el tren. Pregunta que els santpolencs, justament indignats, responen amb frases per desgràcia poc cultes ("─Hora de passar cabrons"). [...] Aquesta pregunta es fa en to de burla als fills de Sant Pol pels habitants dels pobles veïns amb motiu d'haver estat molt temps sense rellotge".

Font: Sebastià Farnés i Badó (1992): Paremiologia catalana comparada, en 8 volums. Barcelona: Ed. Columna.

Fer bugada

2009-11-23T08:00:00.000+01:00

Parèmia: Fer bugada.

Origen: Als pobles de muntanya, era costum fer la primera bugada poc abans de Nadal. La segona es feia per Sant Simeó, el 18 de febrer.
Les bugaderes no sabien rentar si no cantaven, molt especialment quan picaven la roba o quan rentaven soles. Creien que la bugada, si era ben cantada, quedava més neta. Sovint les cançons parlaven de bugaderes a la vora del riu i es cantaven amb una tonada rítmica que anava força bé al moviment del repic del picador.

Font: Vista a la Revista «L'Estenedor, núm. 22», de febrer de 2004, publicada per l'Ajuntament de Mollet.

No parar en torreta

2009-11-17T08:00:00.001+01:00

Parèmia: No parar en torreta.

Origen: Com diu el DCVB, basant-se en el romanç “Romans nou, curiós y entretengut, hon es referixen les conversasions que molts colombaires solen tindre en la Lontja, les calitats dels coloms, y altres circunstàncies de la art dita Colombairia, per a divirtir la humor, sens ofendre a ningú, com borà el lector”, de Carles Ros (manuscrit, còpia d’un imprès de 1733, British Museum, Londres), “l’origen d’aquesta frase és el fet dels coloms que, llançats a volar pels colomaires, a vegades fan tota la volada sense posar-se a cap torreta ni teulada”.

Explicació: No estar mai quiet.

Font: Emili Casanova (2005): "Lèxic i cultura popular: la creació lèxica dels colombaires valencians entre el segle XVIII i el XX", dins la "Revista d'Estudis Catalans", núm. 18 (2005).

Matar el cuc

2009-11-09T08:00:00.001+01:00

Parèmia: Matar el cuc.

Origen: Expressió que té el seu origen en els antics costums camperols. Els pagesos solien prendre una copa d’anís abans d’esmorzar, perquè creien que així mataven els cucs i paràsits intestinals.

Font: Vista a la Revista «L'Estenedor, núm. 21», de gener de 2004, publicada per l'Ajuntament de Mollet.

Fot-li fort que és de Reus

2009-11-05T08:00:00.000+01:00

Parèmia: Fot-li (o fum-li) fort que és de Reus.

Origen: Antoni Veciana, des del seu blog Puig d'en Cama ens en dóna una explicació, tal com ho ha sentit ell sempre:

«A mi a casa em van explicar que ve de les guerres carlines, Reus era un feu lliberal al contrari que els altres pobles dels voltants, però com que a les carlinades normalment no sempre s'enfrontaven exèrcits uniformats i ben diferenciats, a vegades l'única manera de deduir l'afiliació de cada combatent era per la seva procedència geogràfica, si era de Reus era clara: lliberal, i si l'havien enxampat els carlins ho portava negre, d'aquí Fot-li fort que és de Reus. Això mateix és el que els va passar als 133 reusencs que van morir a mans carlines el 1838 entre el Morell i Vilallonga.»

Joan Amades, a l'article "Refranys geogràfics", publicat al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), núm 504 (Any XLVII, maig del 1937, pàg. 117-122), ho detalla una miqueta més:

En ocasió de la guerra carlista, les tropes faccioses es proposaren atacar la ciutat de Reus. Aquesta estava molt mal guarnida de tropes, però el comandant de les que hi havia, quan s'assabentà d'aquells propòsits, amb l'escàs nombre de soldats amb què comptava féu unes grans maniobres i moviments, manà sortides i simulà reforços, fins el punt de fer creure a l'enemic que tenia un gran exèrcit per a la defensa del lloc. Els carlins desistiren de l'atac. Passat algun temps, i quan ja la ciutat s'havia previngut i preparat per a poder resistir qualsevol atac, els carlins s'assabentaren d'aquella estratagema, pel qual motiu sentiren pels reusencs un odi terrible. Així que en algun fet d'armes descobrien un soldat reusenc l'atacaven furiosament al crit de Fum-lo, que és de Reus.

Explicació: Frase usada quan hom pega, maltracta o perjudica algú.

Font: Joan Amades (1934): "Refranys geogràfics", publicat al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), núm 504 (Any XLVII, maig del 1937, pàg. 117-122).

Anar a fer punyetes

2009-11-02T08:00:00.002+01:00

Parèmia: Anar a fer punyetes.

Origen: Les punyetes eren els punys de les camises dels advocats, magistrats i jutges, fetes amb brodats i puntetes. Era una feina lenta i difícil, en què calia invertir-hi moltes hores. Per això, quan diem a algú Vés a fer punyetes, és com si l’enviéssim a un lloc apartat perquè s’entretingui amb qualsevol cosa i deixi de molestar.

Nota: Galderich em posa sobre la pista d'una altra possible interpretació de la frase feta. Bé, més aviat una concreció una mica més grollera d'on ens engeguen:

L'Alcover-Moll, a l'etimologia de punyeta ja diu que és un derivat de 'puny': "Originàriament la locució 'fer-se la punyeta' significava 'masturbar-se'."

En el Diccionario del español actual, de Manuel Seco i altres, d'Aguilar, diu a la definició 7: "hacerse la -. Masturbarse (un hombre) / CTrulock Compota 123 (Cela): Esteban había pensado ir con ella al cine y ya no puede, eso es lo que más siente. Lo demás poco importa; con hacerse la puñeta todo se soluciona."

[...] unes imatges del taller d'Eusebi Planas on es veu un interior de prostíbul i un cartell amb les tarifes dels serveis, de la dècada del 1870:

Aqui se jode a napoleon
A medio duro y a peseta.
El precio de una puñeta
son dos reales de vellon.

(El napoleon era una moneda francesa que equivalia a 20 rals i que circulava per Espanya per manca de numerari local)

Així doncs, Fer(-se) la punyeta equivaldria a masturbar-se.

Font: Vista a la Revista «L'Estenedor, núm. 21», de gener de 2004, publicada per l'Ajuntament de Mollet.

A la Rambla!

2009-10-29T08:00:00.000+01:00

Parèmia: A la Rambla!

Origen: Es diu que prové d'un governador provençà, foraster a la nostra ciutat, qui, al sortir d'una funció de gala al Teatre del Liceu, amb gran ufanor, pujà al seu cotxe dient seriosament: ─A la Rambla! En comptes de dir ─Al Pla de Palau! que és on llavors ja hi havia el govern civil. En aquella hora, la una de la matinada, a la sortida de l'òpera, la Rambla estava plena de gent, i al sentir l'ordre que donava el governador mil veus s'alçaren repetint-la amb sarcasme: ─A la Rambla! A la Rambla!

Explicació: Dita irònica que es feu popular per allà l'any 1880 a Barcelona i més enfora, per fer burla d'algú que fa o diu un despropòsit molt gros.

Font: Sebastià Farnés (1913): Paremiologia catalana comparada. Vol. VII, pàg. 534, s. v. R 79 A la Rambla!

Passar-se de la ratlla

2009-10-26T08:00:00.000+01:00

Parèmia: Passar-se de la ratlla.

Origen: Prové dels començaments de la boxa, quan les baralles no es realitzaven dintre d'un quadrilàter com els que coneixem avui. Els seus marges eren molt més prosaics, ja que els púgils amidaven les seves forces limitats per dues modalitats de línies.

La primera consistia a marcar una ratlla amb guix en el sòl, de manera que els combatents quedessin a un costat i a l'altre. Havien de mantenir un peu avançat a la vora de la marca sense poder moure'l i molt menys traspassar-lo, així que la baralla transcorria gairebé estàticament. La fi del combat es decidia quan un dels contendents traspassava la ratlla.

La segona modalitat obligava als boxejadors a barallar-se dintre d'un cercle –ring en anglès– pintat amb guix o conformat pels propis espectadors.

En l'actualitat, encara existeixen aquests rings circulars en les baralles clandestines, però estan delimitats pels cotxes dels espectadors des d'on, amb la finalitat d'escapar ràpidament en cas de redada, veuen la baralla.

Font: Vista al blog El 7 ciències, d'Alfred López.

Pel sabater, l'hivern malament i l'estiu bé

2009-10-19T08:00:00.000+02:00

Parèmia: Pel sabater, l'hivern malament i l'estiu bé.

Antiparèmia: De sabaters, pocs a l'estiu i molts a l'hivern.

Origen: L'explicació de l'origen dóna clarícia del significat del refrany, que és transparent, sense sentència amagada ni doble sentit.

Aquesta suposició ve de quan els sabaters treballaven al carrer. Ara en no ser així, el refrany ha donat la volta, perquè aquest gremi té més feina durant l'hivern que durant l'estiu, perquè a l'estiu amb unes avarques o espardenyes es passa.

Font: Jaume Alzamora Bisbal (2008): Espigolant dins l'antigor. Ed. Moll.

Estar pelat

2009-10-16T08:00:00.000+02:00

Parèmia: Estar pelat.

Origen: Antigament el pèl era signe de senyoria: només podien portar barba i cabells llargs els senyors; els vassalls, esclaus i servents havien d’anar pelats de cara i xollats de cap.
Les idees del pèl i de la senyoria, doncs, estaven estretament lligades.

Explicació: No tenir diners.

Font: Vista a Tres refranys comentats per Joan Amades.

Manresans, lladres, pillos i gormands

2009-10-12T08:00:00.000+02:00

Parèmia: Manresans, lladres, pillos i gormands.

Origen: Ens ho explica Jordi Bonvehí Castañé al blog Històries manresanes, que cita J. M. Gasol (1975): Història de Manresa explicada als infants:

Ja se sap que entre els pobles veïns sempre hi ha picabaralles, i discussions com per exemple, entre el poble Sant Fruitós de Bages i Manresa. Els avis i gent gran ens han explicat que quan eren petits cantaven la següent corranda:

Manresans, lladres, pillos i gormands, que heu robat els Cossos Sants; Santa Agnès, San Fruitós, Sant Maurici gloriós.

La història d'aquestes corrandes va començar fa més de 600 anys. Antigament la gent de Sant Fruitós tenia tres sants enterrats a la seva església. Cap a l'any 1372 quan els manresans estaven construint la gran basílica de Santa Maria de la Seu, i ja estaven a punt d'acabar-la, van demanar al representant del Papa a Catalunya, que els deixés portar les relíquies dels sants que tenien a Sant Fruitós per enterrar-los a la Seu. Deien que els fruitosencs no els tenien gaire respecte i que no els guardaven prou bé, que a la nova basílica els tindrien amb més reverència. El cardenal els va dir que sí, però que s'havien de posar d'acord amb el bisbe de Vic. Tanmateix la gent de Sant Fruitós s'hi va negar rotundament.

Quan els manresans va venir a buscar les relíquies, es van trobar que els fruitosencs els esperaven amb cara de pocs amics i amenaçant-los a cops de rocs. Les discussions van durar un mes, però per una ordre de l'església se'ls va endur els manresans. El dia 30 d'agost, una processó que partia de Manresa, va venir a buscar les relíquies.

Actualment aquestes relíquies es poden veure a la cripta de Santa Maria de la Seu de Manresa. Els tres Sants són els patrons de Manresa i els dies 30 i 31 d'agost es celebra la Festa Major manresana amb una missa a la Seu, on assisteixen les autoritats civils i eclesiàstiques per retre homenatge.

Però de tant en tant encara se sent a dir a la gent gran:
"Manresans, lladres, pillos i gormands".

Font: Jordi Bonvehí Castañé (2009): Article Manresans, lladres, pillos i gormands, publicat el 5 de setembre de 2009 al blog Històries manresanes.

No saber d'on surten les misses

2009-10-05T08:00:00.001+02:00

Parèmia: No saber d'on surten les misses.

Explicació: No saber d'on surten els diners.

Origen: Les misses es pagaven. Els sous dels capellans venien de les misses, els enterraments, els batejos, etc. La gent encarregava misses a la memòria dels difunts, per demanar un favor, per honorar sants. Misses que pagaven.

Quan diem Que pocs capellans tindrà aquest al seu enterro!, fem referència al costum que els enterraments es mesuraven en funció dels diners de la persona que pagava. Com més capellans oficiessin la crimònia, més diners costava. Així com els ornaments florals, els músics i altres complements de la cerimònia. L'enterrament mínim era el capellà sol i l'escolà amb la creu.

Nota: Actualment molta gent ha perdut el coneixement dels referents religiosos i frases com aquesta els resulten absolutament incomprensibles.

Font: La paraula del dia, del dimecres, 9 de setembre de 2009 espai lingüístic de Ramon Solsona a El Món a RAC1 (ho podeu sentir en format mp3).

La missa major és missa de senyor

2009-10-01T08:00:00.000+02:00

Parèmia: La missa major és missa de senyor.

Sinònims i variants: Qui va a missa major, o té molts quartos o molta devoció.

Origen: La recull Farnés (1992), s. v. M 1938 (Pàg. 154 del volum VI) i cita Francesc Baldelló (1923): "Folklore litúrgic", dins «Vida Cristiana»:

La missa solemnis qu's celebra amb ministres popularment és dita missa major. D'aquí la parèmia que fa: la missa major es missa de senyor, volent significar que al dit acte religiós, per la seva mes llarga duració, no poden assistir-hi els obrers sino en especials solemnitats de l'any. En canvi, als senyors desenfeinats, els vaga prou d'oir la missa solemne, malgrat la seva llargada.

Font: Sebastià Farnés (1992): Paremiologia catalana comparada. (Barcelona: Editorial Columna). Edició en VIII volums.

Per sant Miquel, el berenar se'n puja al cel, i per sant Macià, torna a baixar

2009-09-29T07:55:00.004+02:00

Parèmia: Per sant Miquel, | el berenar se'n puja al cel, | i per sant Macià, | torna a baixar.

Origen: Això vol significar que, per efecte d'haver-se escurçat notablement les hores de claror, hom dóna a la vida de la llar un altre gir, sopant més aviat i estalviant el berenar. En temps passats, aquest costum fou molt practicat.

Font: A l'article Sant Miquel i l'origen de Setcases, del blog d'Emili Casademont i Comas.

Fermar els gossos amb llonganisses

2009-09-21T08:00:00.002+02:00

Parèmia: Fermar els gossos amb llonganisses.

Variants i sinònims: veg. Lligar els gossos amb llonganisses.

Origen: Un llonganissaire de Vic tenia un quisso molt enjogassat que sempre entrava a l'obrador i amoïnava els treballadors. Un dia, per deslliurar-se de la molèstia del gos, una de les obreres, amb una llonganissa prima, encara tendra i a mig fer, lligà la bestiola al barró d'una cadira.

S'escaigué que el llonganissaire portà a visitar l'obrador un client de terres llunyes, el qual tenia en gran ponderació les llonganisses, i quedà tot admirat del poc cas que a Vic en feien.

El foraster va creure que la gran riquesa era la causa d'aquella despreocupació i s'afermà en la seva opinió en veure la humorada de la treballadora que havia convertit una llonganissa en simple corda per fermar el gos.

Explicació: Ponderatiu de riquesa i d'abundància.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

Estar empiocat

2009-09-16T08:00:00.001+02:00

Parèmia: Estar empiocat.

Variants o sinònim: Estar pioc.

Origen: És terme propi d'ocellistes i criadors d'ocells. Els ocellets quan estan malalts estarrufen les plomes, separant-les un xic del cos i tendint a prendre una forma un xic arrodonida; semblant al que fan els galls d'indi o piocs quan estan contents.
Empiocar-se, doncs, vol dir fer com els piocs, o sia estarrufar les plomes, cosa que fan els ocells en estar malaltissos i que per extensió ha passat a les persones.

Ho versiona Jordi Vallmitjana en un article al Diari de Girona (19 de novembre de 2009), Amb grip, però documentats, també citant la mateixa font d'Amades:

"Estar pioc o empiocat" és una bellíssima expressió que Joan Amades il·lustra com ningú. Diu que és un terme propi d'ocellaires i criadors d'ocells. Explica que quan els ocellets estan malalts estarrufen les plomes, separant-les un xic del cos i tendint a prendre una forma un xic arrodonida. Aquesta forma també la fan els galls dindi o piocs quan estan contents. Empiocar-se vol dir literalment "fer com els piocs que estarrufen les plomes com fan els ocells malalts". Els humans "piocs" ens estarrufem amb calfreds i pèls de punta.

Explicació: Equival a no trobar-se prou bé, sentir-se un xic malalt.

Font: Vista a Tres refranys comentats per Joan Amades.

Enganyar com un xino

2009-09-14T08:00:00.003+02:00

Parèmia: Enganyar com un xino.

Origen: Llegenda L'abat de Poblet i 'emperador de la Xina.

Mentre el rei Jaume estava enfeinat en les diverses conquestes i empreses guerreres que va portar a terme, rebé un missatge de l'emperador de la Xina en el qual li parlava de certs negocis que la llegenda no explica. El rei cregué de conveniència enviar un emissari a l'emperador, però no hi podia enviar cap cavaller ni home d'armes, ja que els necessitava perquè l'ajudessin en les seves empreses, i decidí d'enviar-hi el pare abat de Poblet, que era molt savi i molt llest.

L'emperador de la Xina rebé molt bé el pare abat, li ensenyà la seva cort i totes les seves riqueses i li féu una gran ponderació de la meravella i del prodigi de la seva ciutat. Tantes ponderacions, que cregué que en les paraules de l'emperador hi havia un bon xic de malícia i desdeny envers ell i el qui representava, el qual creia l'emperador que ni molt llunyanament no podria somniar la sumptuositat i prodigiosa meravella de la seva cort. Bon xic molestat, el frare de Poblet es proposà tornar la pilota a l'emperador i li parlà així:

-Heu de saber, senyor emperador, que el rei Jaume, mon senyor, viu en una ciutat alçada damunt de l'aigua i tota voltada de foc. Aquesta ciutat està feta amb ulls de serp i fetges de vedella i la van construir els galls i els conills. Heu de saber, també, que la tal ciutat està governada per porcells i que els morts es passegen pels carrers. La tal ciutat és un riu damunt del qual hi ha un pont i per damunt del pont pasturen més de cent mil caps de bestiar.

L'emperador restà bocabadat, sense saber què dir, i cregué que el frare l'enganyava; però no era pas així. Les paraules del pare abat constituïren una mena d'enigma, el qual desxifrarem.

La ciutat on vivia el rei Jaume era Barcelona, que, segons la tradició, està assentada damunt d'un riu anomenat el "Riu de sota" i el "Riu de santa Eulàlia". Les muralles de la vella Barcelona eren fetes de pedra de foguera treta de Montjuïc, i, per tant, la ciutat estava voltada de foc. Els edificis de la Barcelona antiga eren fets de granit de Montjuïc, pedra popularment anomenada ull de serp, i d'un altre tipus de pedra dita fetge de vedella. Per temps hi hagué a Barcelona dues llargues famílies de mestres de cases que van subsistir durant moltíssims anys, anomenades l'una Gall i l'altra Conill,i, com que ells foren gairebé els únics que van construir la ciutat, d'ací que hom pogués dir que Barcelona havia estat feta pels Galls i pels Conilla. Per efecte d'una antiga tradició, els barcelonins som qualificats de "porcells", i, com que barcelonins eren els qui formaven el Consell de Cent, que regia la ciutat, es podia ben dir que era governada per porcells. Una de les antigues famílies nobles barcelonines que gaudí de més prestigi fou la família Mor, i, per tant, es podia ben afirmar que els morts es passejaven pels carrers. Com que el riu de què hem parlat passa per sota de la ciutat, tot Barcelona li fa de pont i, per tant, en tot el terreny que ocupa la gran ciutat bé poden pasturar més de cent mil caps de bestiar.

Hom diu que el pare abat enganyà "com un xino" l'emperador, i donà aquesta tradició com a origen de l'expressió "Enganyar com un xino". Nosaltres creiem, però, que no hi hagué tal engany i que el frare es va limitar a pintar-li la ciutat de Barcelona sota un aspecte enigmàtic.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

Qui no et conega, que et compre

2009-09-10T08:05:00.000+02:00

Parèmia: Qui no et conega, que et compre.

Origen: Si no sabeu pas de què ve aquest adagi, jo us ho contaré mot per mot com m'ho contaren a mi, sense guanyar-hi ni perdre. Una vegada eren una colla d'estudiants que no sé d'on ni de quina banda anaven a la Universitat de Cervera. Com havien fet molt llarg camí en lo cavall de Sant Francesc, perquè en aquell temps no hi havia camins de ferro ni galeres, tenien molta gana, i entre tots no portaven un diner ni una malla partida pel mig a la butxaca. Quina en podrien fer per menjar un bocí? L'un proposa passar a l'hostal i enganyar l'hostaler, mes l'altre respon que, com ja l'havien enganyat a la vinguda, l'empresa era molt perillosa. L'altre sortia amb la idea de fer un d'ells lo malalt, i al portar-lo i al demanar a una casa de pagès acolliment per ell, sos companys podien fer córrer l'urpa; mes los venien a la memòria les malifetes que tenien sembrades per aquelles masies a on parlar d'estudiant era parlar del Serraller, i no s'hi veien amb cor. En això, mentres se deien l'un a l'altre què farem i què direm per divertir la gana que els feia volar la terra, sentiren olor de pa de fleca acabat de traure del forn, i un que tenia el nas més fi digué que sentia olor de pernils i de formatge fresc. Què serà?, què no serà? Veieren davant d'ells un traginer que menava una rècula de burros d'Urgell carregats, i tots los estudiants, com que tots tenien talent, endevinaren que anava a Cervera a portar queviures. Ara bé: ¿com ho podrien fer per traure un ase de la rècula sense que ell se n'adonés? Qui té gana moltes se'n pensa. Un que en tenia més que els altres los digué:

─Deixau-ho per mi.

Deixant-los a tots enrera, s'avançà cap a la rècula i, llestament i fent que no el vegés lo traginer, llevà el ronsal al darrer ase i se'l posà i anà seguint la rècula, deixant-se arrossegar una mica perquè no se n'adonés. Anà seguint seguint, arribant a un torrent. Lo traginer volgué abeurar la rècula i, girant-se endarrera, en comptes de l'últim ase vegé un home.

─I ara! Què és això? ─exclamà tot parat de l'estranyesa que li feia, no sabent com empendre a l'estudiant.

Qui sou vós? ─li digué al cap i a l'últim.

L'estudiant, molt compungit, li respongué que no era cap ase, sinó un home que, per un gran pecat que havia fet, Déu l'havia condemnat a fer l'ase una temporada, però que en aquell punt i hora se li era acabada la condena i, deixant la figura d'ase en què ell l'havia comprat, tornava a tenir la figura o el ser primitiu d'home.

Lo traginer, que no havia tractat mai amb estudiants, se deixà ensibonar i, mogut de les llàgrimes d'aquell home que havia sigut ase (encara que no tant com lo traginer), li tragué el ronsal del coll i li digué amb una compassió que l'estrafalari estudiant no mereixia:

─Anau allà on volgau.

Si ho digué al sord no ho digué al peresós. Donant-li grans mercès per tan sospirada llibertat, se n'entornà camí enrera, a trobar a sos companys, qui estaven fent tallades del pernil i del formatge a la vora d'una font. Allí, ajudant-los en tan agradosa feina, entre tragos de vi i tallades de pernil, los contà com ho havia fet per desfer-se de la rècula i engaliar al pobre traginer. Aquest acudit de l'estudiant que havia sigut ase fou trobada per ells digna de totes les burles d'aquella Universitat.

Buides que foren les alforges, l'estudiant hèroe de la festa pujà a cavall de l'ase, voltat de sos alegres companys, continuà lo viatge cap a Cervera. Lo jument fou venut a la porta de la vila per pocs diners a un gitano, que el portà al mercat. S'escaigué de passar per allí l'innocent del traginer, i, veient i coneixent son company de tragí, se li acostà i li digués a cau d'orella:

─Quin pecat has tornat a fer, que tornes a ésser burro aquí? Mes, a mi no m'enganyaràs per aquesta vegada; qui no et conega que et compre.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Jacint Verdaguer.

Malòrum!, va dir el rei David

2009-09-07T08:00:00.001+02:00

Parèmia: Malòrum!, va dir el rei David.

Origen: Quan el rei David morí, va fer via cap el cel proveït de la seva arpa. Així que sant Pere el veié, li digué que no era permesa l'entrada d'instruments de música al cel, ja que bé prou que n'hi havia, i no en volien pas més.

David suplicà al sant porter dient-li que aquell instrument l'havia alegrat durant tots els dies de la seva llarga vida, i que era com un bocí del seu cor, del qual no se sabria pas desprendre. Sant Pere li digué que tenia ordres severes, i que, si no volia abandonar la seva arpa, havia de renunciar a entrar al cel.

El rei profeta exclamà Malòrum!, i, per poder entrar al cel, llençà l'arpa daltabaix. La tradició assegura que anà a caure a Vilaverd, a la Conca de Barberà.

Explicació: Usat per designar que una cosa va malament i que no segueix el curs que hom desitja.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

Ser més mentider que en Calça

2009-09-03T08:00:00.000+02:00

Parèmia: Ser més mentider que en Calça.

Variants i sinònims: Ser més mentider (o embustero) que en Calça (o Calces).

Explicació:

S'aplica a les persones amigues de faltar a la veritat i que exageren allò que expliquen (AMADES 1935)
Ésser molt amic de faltar a la veritat o d'exagerar el que s'explica (GARCIA SALINES 1994).

Nota: hi ha d'altres mentiders il·lustres, com ara el Piaques de Sant Pau, que deia que havia anat a Amèrica a peu (AMADES 1935), o en Caula, en Salies o en Tarrida, que era el pare de la mentida (AMADES 1935).

Origen: Farnés (1992) cita a Amades (1927):

Quan volem pintar una persona com a molt mentidera i poc ajustada a la veritat, li diem que és més mentider que en Calces. Aquest personatge, presentat com a prototipus dels que senten poc respecte per la veritat, no és altre que l'historiaire del segle XVI, en Francesc Calça, que el poble ha corromput en Calces, doctor i llicenciat en múltiples ciències i arts, i que va escriure una història de Catalunya titulada 'Cataloniae, Liber Primus' publicada a Barcelona l'any 1536. El savi doctor no va mirar gaire prim en escriure el seu llibre, tan ple de faules i mentides històriques, que va caure en descrèdit tot seguit d'haver vist la llum, fins al punt que només va sortir el primer volum dels tres que devia tenir l'obra, segons diu el seu autor en el pròleg. Amb tot i ésser l'obra tan dolenta, va valer al seu autor una certa immortalitat, segurament molt més que si hagués escrit una història ben fidel, puix no hi ha català que no s'hagi posat el seu nom en boca moltes dotzenes de vegades, i si hagués escrit un llibre savi, molts milers foren els catalans que no en sabrien una paraula.

Posteriorment, a Refranys personals (1935), Amades ens ho torna a explicar d'una manera més sintètica:

Al·ludeix a l'historiador Francesc Calça, autor d'una Història de Catalunya publicada a Barcelona l'any 1588.

Font:

Joan Amades (1927): Coneixences desconegudes, dins la "Revista del Centre de Lectura," III (Reus, 1927).
Joan Amades i Gelats (1935): Refranys personals. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 5». Reeditat per Ed. Selecta - Catalònia. Primera edició: 1980. Segona edició: 1990.
Sebastià Farnés i Badó (1992): Paremiologia catalana comparada, en 8 volums. Barcelona: Ed. Columna.

Com el gos de l'Hortolà, que ni rosega l'os ni el deixa rosegar

2009-09-01T20:42:00.003+02:00

Parèmia: Com el gos de l'Hortolà, que ni rosega l'os ni el deixa rosegar.

Variants i sinònims:

Ca envejós, ni rosega ni deixa rosegar l'os
Com el gos capat, que no pot ni vol deixar fer
Com el gos de l'hortolà, que no menja ni deixa menjar
El gos de l'hortolà, no lladra ni deixa lladrar

Equivalents:

Como el perro del hortelano, que ni come ni deja comer [ES]
El perro del hortelano, ni come las berzas ni las deja comer al extraño (o al amo) [ES]

Origen: Amades, a Refranyer isòpic (1935) ens relata la faula Del gos i dels bous (faula tretzena del llibre cinquè):

Un gos, pel goig de no deixar menjar els bous jeia dins la grípia plena de fanals que ell tampoc no podia menjar i que tenia un os molt gros a la boca, que de tan gros no el podia ni rosegar, però preferia més això que deixar-lo menjar a un altre.

En castellà trobem una comèdia de Lope de Vega amb aquest títol, de l'any 1618, inspirada en aquest adagi popular. Com diuen a la Wikipedia, «Su título hace alusión al refrán El perro del hortelano no come ni deja comer».

Explicació: Es diu referint-se a aquelles persones que no saben fer bon ús de llurs possibilitats ni permeten que altri se n'aprofiti (PONS LLUCH 1993).

Font: Joan Amades i Gelats (1935a): Refranyer isòpic. Barcelona, Editorial Selecta.

Cansalada i ous fregits quiten la vista als marits

2009-08-31T08:00:00.002+02:00

Parèmia: Cansalada i ous fregits quiten la vista als marits.

Origen: La llegenda ens conta d'un matrimoni que vivia molt malament. Ella anava, cada dia, al santuari del Far a demanar a la Mare de Déu que li tragués del davant el seu marit. L'espòs, sorprès per la sobtada devoció de la seva esposa, un dia la va seguir i va sentir la demanda que feia a la Verge.

El marit es va amagar darrera de la imatge i va contestar al prec de la seva esposa aconsellant-li que donés al seu espòs cansalada i ous fregits, menjars que, en aquell temps d'austeritat, constituïen un gran requisit, i, així aconseguiria fer-lo tornar cec.

La muller va peixar el marit tant com va poder, donant-li el que suposava que li havia aconsellat la imatge i, encara, altres bons menjars.

El marit aviat va començar a dir que no s'hi veia, fins a fer veure que s'havia tornat completament cec; i, simulant estar cansat de la vida, demanà a la seva esposa que el matés, perquè ell no es veia amb cor de fer-ho. Li proposà que l'acompanyés fins a un cingle proper al santuari del Far, que el posés ben a la vora, que emprengués una bona embranzida i li clavés una forta empenta. Així ho van fer, però l'astut marit s'enretirà; la muller no va poder contenir l'empenta, i fou ella la qui es tirà daltabaix de l'abisme. El paratge és conegut, encara pel Salt de la Dona, i al fons del cingle hom ensenya una grossa pedra, on, si ho hem de creure, es veu una figura humana, que és el cos de la mala esposa.

Explicació: Usat per indicar que la bona vida engendra tolerància, i que els marits ben peixats se senten benèvols i tolerants amb la conducta no prou recta que puguin seguir les seves mullers.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

Nota meva: El Santuari de la Mare de Déu del Far pertany al municipi de Susqueda (La Selva).

A Sants, lladres, marxants i esgarrapacristos

2009-08-25T08:00:00.002+02:00

Parèmia: A Sants, lladres, marxants i esgarrapacristos.

Variants i sinònims:

A Sants, pobres i marxants i la meitat lladres (GIRALT 2009)
A Sants, pobres i amargants, l'una meitat lladres i l'altra meitat esgarrapacristos (GIRALT 2009)

Origen: Diu Joanet del Cabàs al blog Passat de Sants i veïns:

Per una banda podem veure com totes aquelles dites coincideixen en destacar la pobresa i la marginalitat de Sants de l'època. Això no és estrany sí recordem que estan parlant d'un barri industrial que, en poc temps, ha crescut desmesuradament i on les condicions socials dels obrers són deplorables. En alguna d'elles també es destaca l'incipient comerç que s'està establint al barri, recordem que durant els anys a Barcelona es va fer servir la dita "Sants és Andorra". referint-se als millors preus que la gent podia trobar en comparació al centre de la ciutat.

Però l'expressió que més crida l'atenció és la d'esgarrapacristos. En un barri que ha viscut en diversos moments la crema de l'església que hom podria creure que aquesta expressió tenia quelcom d'anticlerical. Però és el propi Joan Amades qui recull l'origen d'aquest terme.

Pel que es veu un any durant la festa major, la parròquia va voler estrenar una imatge d'un sant Crist. Però aquesta es va demanar a l'artesà a correcuita i aquest la va lliurar acabada de pintar. Tement que els fidels en anar-la a besar s'embrutessin els llavis, van voler eixugar-la amb una manta de llana, amb la qual cosa el borrissol es va enganxar per tota la imatge deixant-la tota peluda. Sense saber com resoldre la situació, van redactar un ban cridant als santsencs a esgarrapar el borrissol al cristo.

Nota meva: Sens dubte una més de les explicacions innocents i un pèl forçades que ens ha fet arribar Amades. Certesa? No en tenim cap altra que ho desmenteixi o que n'expliqui un altre origen.

Nota: Enllaço un article d'Agus Giralt al seu blog Memòria de Sants on també parla d'aquesta parèmia i d'on trec les variants de la parèmia.

Font: Joan Pujades i Seguí (2009): "A Sants, esgarrapacristos", dins el blog Passat de Sants i veïns.