Monestir de Cardó, damunt d'un penya-segat

Quan un municipi que no arriba al miler d’habitants és notícia de primera plana als grans mitjans de comunicació ha de ser per algun fet inusual, i inusual és que un ajuntament organitzi una consulta popular per demanar als seus veïns si volen una plantació de marihuana. El poble de Rasquera es podia haver transformat en Rastera, la nova meca dels rastafaris i del reggae, si tres quartes parts dels votants haguessin donat suport al cultiu del cannabis, però es van quedar en el 56%, lluny del percentatge que el consistori s’havia marcat per impulsar el projecte. L’èxtasi contemplatiu i l’estat hilarant al que indueix el fum dels porros ja havia tingut predicament en aquestes terres temps ha, fa uns 400 anys, quan es va fundar un monestir dedicat justament a Sant Hilari.

A aquells frares carmelitans no els calien porros per sentir-se feliços en la seva vida contemplativa, en tenien prou contemplant els bellíssims paratges de la serra de Cardó, unes muntanyes rocoses on ara s’arriba per una carretereta que, des de Rasquera, en 9 km, ens porta a l’antic convent de Cardó.

Ermita de la Columna. Enguany fa 4 segles que es va construir

Nascut en un mas de la serra de la Talaia al 1583, Pere Pau Revull cercava, als 22 anys, un lloc apartat del món per viure més a prop de Déu. Ningú millor que els bandolers coneixen els racons dels paratges deserts i fou una partida d’aquests malfactors els qui l’hi indicaren un indret adient i amb abundància d’aigua.

Al 1605 es fundà el monestir i en pocs anys es construïren fins a 13 ermites en la seva rodalia, la més espectacular de les quals és la de la Columna o de Sant Simeó l’Estilita, edificada damunt d’una roca pels mateixos fundadors al 1612. El primer habitant d’aquesta ermita va caure de cap en un estret forat on brollava una font, però miraculosament el cos va donar la volta salvant-se de morir ofegat.

L'escala que accedeix a l'ermita

La pau i la quietud que cercaven no sempre l’aconseguien. Les dones hi tenien prohibit l’accés, però es conta que l’ermita de Sant Bernat va ser cremada pels mateixos frares —qui sap si per devoció o per enveja— quan hi van trobar el seu ermità en companyia d’una dona.
Pere Pau Revull morí al 1669 amb 86 anys, una llarga vida que, en certa manera, s’allargà dos segles i mig més, ja que el seu cos es mantingué incorrupte dins d’una arqueta, gaudint del repòs etern fins que al 1835, amb la desamortització de Mendizábal, els carmelitans foren expulsats del convent i el cos del fundador estimbat pels miquelets penya-segats avall, al punt anomenat —vés per quina raó— el Salt del Frare. El cos fou trobat per un pastor i guardat novament, ara en una urna de vidre a l’església de Tivenys, on reposà incorrupte 100 anys més, quan un nou esclat anticlerical el va fer desaparèixer per sempre més.

L'interior de l'ermita té dues plantes i dues terrassetes

En teoria, la desamortització del 1835 havia de servir per expropiar els immensos bens eclesiàstics per tal que la població tingués accés a la propietat de la terra, però el resultat fou que els rics es van fer més rics, els pobres més pobres, i l’Estat va sanejar les seves arques amb la venda de les expropiacions. El monestir fou comprat per Salvador Cabestany, que al 1879 n’inicià la transformació en balneari i aquest fou el seu ús fins que tancà al 1967. Entremig, durant la guerra del 1936, es convertí en caserna de les Brigades Internacionals i, després, de les tropes del llegendari coronel comunista Enrique Líster.

Set anys després de tancar el balneari, s’hi va fer una planta embotelladora d’aigua, que va passar per diverses mans, fins que fou clausurada fa pocs anys per l’empresa Pascual, que segueix essent la propietària de tota aquella zona. Gairebé totes les fonts van quedar eixutes per la sobreexplotació de l’aqüífer i tant el monestir-balneari com les irrepetibles ermites viuen una etapa de degradació absoluta, mentre ni Pascual ni l’Administració fan res per aturar la pèrdua d’aquest patrimoni únic que jo us recomano visitar abans no en quedi res.

Sala de ball del balneari

Les similituds amb la Meteora del nord de Grècia són clares i la serra de Cardó es pot disputar amb Montserrat el títol de la petita Meteora catalana.

Aquest centre és molt més que un indret on allotjar-se amb vistes espectaculars i gaudir de la gastronomia de la zona. Construït fa deu anys (encara que sembla nou) es tracta d’un edifici bioclimàtic situat a més de 1500 metres d’alçada, totalment integrat al territori i amb un ús eficient de les energies renovables.

L’oferta d’activitats és extensa i amb possibilitats per tot tipus de viatgers: famílies, parelles, grups d’amics o grups escolars. És necessari contractar com a mínim una activitat per a poder gaudir d’una estada al centre. N’hi ha de diferents tipus, però avui us explicarem el Centre de Fauna i  l’Observatori Astronòmic.

Comencem mirant al cel i coneixent la mitologia de les constel·lacions i les galàxies al planetari del centre. Un cop ens hem fet una idea de on està cada cosa sortim a l’exterior on gràcies a un potent telescopi i les indicacions de l’educadora del centre veurem planetes, constel·lacions, galàxies i fins i tot nebuloses! Una experiència inoblidable la de veure un cel de muntanya, sense contaminació lumínica ni de cap tipus, i què bonica estava la Lluna també!

L’endemà visitem el Centre de Fauna, on aprenem a conéixer les espècies autòctones dels Pirineus i Catalunya, amb una petita introducció audiovisual i després amb una visita guiada per a veure els animals en viu i en directe.

A diferència de per exemple, els parcs zoològics aquí no veurem una ‘exposició’ d’animals sinó que es tracta d’exemplars que, en la seva majoria, han estat acolllits perquè s’han quedat orfes i la seva mare no ha participat en l’alletament. Se’ls hi realitza llavors un procés d’impremtació per part de cuidadors especialitzats, perquè puguin sobreviure en un entorn similar al seu hàbitat natural.

Actualment podem veure fins a onze espècies diferents: la geneta, l’isard, el cabirol, el gat fer, el teixó, el linx, el gall fer, la guineu, la marta, la fagina i el trencalòs.

Aquestes només són algunes de les activitats que podeu fer al centre, que a més a més es troba molt a prop del Parc Nacional d’Aigüestortes i Sant Maurici. Una visita imprescindible pels amants de la natura en totes les seves vessants i que es pot fer (i repetir) qualsevol època de l’any.

Donostia des del Monte Igueldo (Edurne Vega)

Avui passegem per Donostia, la de les mil cares, la encantadora, la impactant, la màgica. No per mil vegades explorada ens deixa d’ensenyar una cosa nova cada cop que la visitem.

Realment hi ha moltes raons per visitar Donostia : el Peine de los Vientos de Chillida, els edificis de la Belle Époque de principi del segle XX (on destaca l’hotel Maria Cristina o el teatre Victoria Eugenia), el Monte Igueldo (amb el seu parc d’atraccions retro i les millors vistes a la ciutat), l’estadi d’Anoeta i un llarguíssim etcètera.

Us proposem una ruta per impregnar-se de l’esperit donostiarra. Començarem a la badia de la Concha, la imatge més cèlebre de la ciutat. Allà trobarem un passeig marítim amb les baranes i les faroles blanques, i fins i tot un carrussel davant de l’Ajuntament (que fa anys va ser un casino).

Platja de la Concha amb el Monte Urgull al fons (Edurne Vega)

Després de les imprescindibles fotos amb l’illa de Santa Klara de fons, ens dirigim al port pesquer com a punt de partida al passeig que ens durà fins al Kursaal, un dels símbols de la modernitat a la ciutat i seu actual del Festival de Cinema de Sant Sebastià.

Amb el mar Cantàbric a la nostra esquerra mostrant-nos tot el seu caràcter (i a on amb una mica de sort podrem veure algun dofí) i el Monte Urgull a la nostra dreta gaudirem d’un paisatge inoblidable.

Un cop al Kursaal tindrem una vista panoràmica de la platja de la Zurriola, famosa per ser la seu oficial dels surfistes donostiarres i tots els amants d’aquest esport.

Kursaal (Edurne Vega)

Des d’aquí prendrem el Boulevard, que en el seu camí fins és un dels centres comercials de la ciutat.

No es pot marxar de Donostia sense haver gaudit de la seva gastronomia, així que ens acomiadarem de la ciutat en un dels restaurants més recomanables de la ciutat (i a l’abast de tots els pressupostos). Aita Mari, situat al port i amb vistes a la Concha ofereix gastronomia típicament basca amb protagonisme del peix i marisc autòctons.

Piscina romana

Plou a bots i barrals en els boscos del Vallès. Un home amb un arc —prodigi tecnològic acabat d’inventar— guaita des de la cova estant com s’amara la terra i confia que aquesta tardor la collita de bolets serà abundant. L’aigua s’escola en les profunditats fins a 3 o 4.000 metres, on en grans calderes dels déus subterranis bull fins als 130ºC i s’enfila amunt per la foscor de les escletxes geològiques fins arribar fumejant a la font del Lleó, on

Font del Lleó

jo l’estic fotografiant amb una càmera digital. L’home de l’arc, és clar, ja no hi és, perquè el trajecte del retorn a la llum ha durat 10.000 anys.
En aquest llarg i tòrrid camí, l’aigua s’ha enriquit amb minerals portadors de salut per a les persones. Ho saberen els ibers i els romans, que hi feren edificar un balneari del que fins ara s’han descobert deu piscines, una de les quals, no pas la més gran, podem contemplar a pocs metres de la font del Lleó.
Pels quatre cantons, la plaça és un punt neuràlgic del termalisme de la vila: la font, l’edifici romà, el Museu Thermalia, el balneari Broquetas i les termes Victòria, perquè el turisme termal de fa dos mil•lennis s’ha perpetuat fins als nostres dies.
Però l’aigua calenta també ha fet més fàcil la vida quotidiana dels calderins o, més ben dit, de les calderines, que anaven —i algunes encara van— a fer bugada de franc als safarejos municipals, sense patir la penúria de les mans balves a l’hivern i amb una roba que queda més neta i suau que a cap altre lloc.

Safarejos públics

Ubicats als afores del nucli urbà per evitar als veïns les molèsties del permanent xivarri que s’hi generava, cent anys enrere aquests safarejos s’obrien a les 5 de la matinada i es tancaven a les 4 de la tarda. Qui sap si aquell xivarri era només de fer safareig (explicar xafarderies), de fer bugada (treure els draps bruts de cada casa), o aquell punt de trobada i comunicació va afavorir els projectes socials de la gent d’un poble que s’ha significat per una activa vida cultural i empresarial.

Estris antics a la fàbrica de pastes Sanmartí

Una empresa ben arrelada és la dels fideuers Sanmartí, dedicats des del 1.700 i durant vuit generacions a la fabricació de pastes, amb sèmola i l’aigua de Caldes. Aprofiteu per entrar a la fàbrica, veureu una mostra d’estris antics i dels 52 tipus de pasta que s’hi fa, i podreu comprar-ne tanta com vulgueu.
Mentre els Sanmartí estaven entretinguts elaborant els primers fideus, a pocs metres s’edificava una de les façanes barroques

Detall de la façana barroca de l'església

més notables del país, la de l’església parroquial de Santa Maria. Dins del temple és remarcable una Santa Majestat del segle XII, que fou cremada el 1936. Gràcies a Déu, els veïns en pogueren salvar el cap i la resta fou reconstruïda.
Més enllà, si ens perdem pels carrerons estrets dels Corredossos, anirem a petar al Centre Democràtic i Progressista. No estem parlant d’un partit polític, sinó d’un ateneu popular fundat el 1870 i construït amb les aportacions en diners i en mà d’obra dels seus socis. 140 anys després es manté en plena activitat, amb diverses seccions musicals i teatrals, escacs, programari lliure i l’opció de dinar-hi un menú bo i barat, fet amb productes ecològics i de proximitat, en una sala que desprèn de les seves parets la pàtina càlida que hi han impregnat uns socis que d’una frase de Josep Anselm Clavé n’han fet el seu lema:
“Instruïu-vos i sereu lliures, associeu-vos i sereu forts, estimeu-vos i sereu feliços”

Horts als afores de la vila

Malauradament els restaurants guardonats no acostumen a estar a l’abast de totes les butxaques, així que cal buscar alternatives i per sort al País Basc no ens en falten!

Vista panoràmica de la platja de Zarautz (Edurne Vega)

Avui ens aturem a un poble que la majoria de nosaltres vam situar al mapa a mitjans dels anys noranta, gràcies a un enginyós, simpàtic i més que graciós cuiner.

El poble és Zarautz i el cuiner Karlos Arguiñano. Difícilment es pot parlar d’un dels dos sense anomenar a l’altre, però deixarem pel final la visita gastronòmica.

Passejant per Zarautz te’n adones que és un poble que viu de cara al mar, esperant que acabi l’hivern perquè les seves platges s’omplin de banyistes i surfers en busca de l’onada més gran.

I no és fruit de la casualitat, ja que  aquesta vila passa de 20.000 a més de 60.000 habitants a la temporada d’estiu i compta amb la platja més extensa del País Basc (2,8 km).

I precisament en el passeig marítim, davant de la platja trobem l’Hotel Restaurante Karlos Arguiñano que ben val un desplaçament, encara que només sigui per dinar.

Hotel-Restaurante Karlos Arguiñano (Edurne Vega)

Hondarribia és una petita ciutat fronterera -està a tocar d’Hendaia, França- d’uns 15000 habitants i que a més d’acollir l’aeroport de Sant Sebastià-Donostia té molts mèrits per a dedicar-hi una escapada.

Arquitectura basca al casc antic d'Hondarribia (Edurne Vega)

Endinsant-nos al barri emmurallat d’Alde Zaharra (casc antic en euskera) començarem un viatge en el temps fins a l’època medieval. Allà trobarem edificis de típica arquitectura basca amb colors vius i combinació de pedra i fusta. Però sens dubte no es pot deixar de visitar el Parador Nacional, un antic castell fundat pel rei navarrès Sancho Abarca al segle X. És molt recomanable (i bastant assequible) passar-hi una nit i aprofitar per visitar les diferents sales i estances reials, que gaudeixen d’una conservació gairebé perfecta. També cal destacar les fantàstiques vistes a la Badia de Txingudi.

Parador Nacional d'Hondarribia (Edurne Vega)

Sala dels tapissos a l'interior del Parador Nacional d'Hondarribia (Edurne Vega)

Hondarribia és sobretot una ciutat abocada al turisme, però encara conserva el seu port pesquer i per tant compta amb una oferta gastronòmica immillorable pels amants del bon peix i marisc.

A tocar d’Alde Zaharra trobem el barri de Portua (barri del Port) i la San Pedro Kalea (carrer de Sant Pere). Allà trobarem més edificis d’arquitectura basca i una gran oferta de restaurants. Segurament el més cèlebre és ‘La Hermandad de Pescadores’, situat en un edifici construït l’any 1361 i que ofereix peix fresc de la llotja local.

Si amb tot això encara no n’heu tingut prou, és molt possible que veieu enlairar-se o aterrar un avió mentre admireu els edificis històrics o passegeu pel port. Se’ns dubte una experiència única.

Per començar us proposo un especial dedicat a una terra que llueix per igual tot l’any, on sempre trobes un racó per gaudir al màxim del paisatge, la gastronomia, la cultura i sobretot la seva gent.

Marxem cap al nord per redescobrir Euskadi. Estigueu atents!

Fórnols

La vall de Lavansa, a tocar del Pirineu, queda closa per totes bandes. Per accedir-hi cal superar ports d’alçada considerable. Venint pel sud, des de Sant Llorenç de Morunys, passem per coll de Port (1.669 m.); si ho fem per l’est, des de Gòsol, trobem el coll de Josa (1.630 m.); per ponent, venint d’Organyà, el coll d’Arnat (1.266 m.), i pel nord, des de la Seu d’Urgell, el coll de la Trava o de Laguén (1.492 m.).

Josa del Cadí

En les darreres dècades s’han millorat les carreteres, que ara són asfaltades, però trenta anys enrere l’asfalt s’acabava a Saldes, al peu del Pedraforca, i no es tornava a trobar fins a la Seu d’Urgell, més de 60 km d’una pista de terra que era la via principal de Lavansa. Això va impulsar el despoblament amb més intensitat que en altres zones rurals i, actualment, compta amb menys població que, probablement, fa 2 o 3.000 anys, quan els ibers van dotar els indrets de la vall amb noms, alguns dels quals han perdurat fins ara, començant per Lavansa, que no La Vansa —fa referència a les aigües que llisquen abundoses pel riu de Lavansa—, i seguint per Josa —en ibèric, el pendent—, descrivint el turó on es troba.

Ossera

La dotzena de pobles i llogarets que s’escampen per la zona malden per seguir existint, per no ser els següents en la llista de llocs abandonats, com ja ho són Colldarnat i Banyeres. En aquest sentit, la nota més esperançadora la dona Ossera, allargada damunt d’un estret coll que s’enfila al penyal on hi havia el castell que dominava el pas de la vall. Compta amb una trentena de cases, algunes habitades tot l’any. En aquell racó de món antigament freqüentat per óssos —d’aquí li ve el nom— hi podem trobar una herboristeria, una botiga de melmelades i altres productes naturals, un escultor, una sala d’exposicions i una formatgeria que, poca broma!, elabora, entre altres varietats, Lo Pebrat, considerat pels entesos internacionals un dels millors formatges de cabra del món.

Humor negre a l'entrada del cementiri de Tuixén

Marededéu romànica de Tuixén

Tuixén exerceix la capitalitat d’aquests vilatges i és on hi trobem més serveis. Compta amb una església que guarda una talla romànica i un retaule gòtic recentment restaurats; el Museu de les Trementinaires —aquelles dones que voltaven pel país durant els mesos hivernals venent els remeis tradicionals que elles mateixes elaboraven amb herbes, resines i rèptils—; a la plaça Major, un obrador d’herbes medicinals i els seus derivats, com olis essencials o flors de Bach, que en certa manera recull i actualitza el llegat de les antigues trementinaires; una formatgeria amb uns iogurs insuperables fets amb llet d’ovella, diversos restaurants i el “centre comercial” de can Farragetes, amb bar, botiga, restaurant i hostal.

Malgrat tot això, els tuixentins veuen el futur amb molta inquietud, els joves marxen per no tornar i els grans no veuen el relleu generacional. El poble havia tingut tres forns de pa i ara no en resta cap, i un dels equipaments més estimats, l’escola, penja d’un fil i potser aquest sigui el seu darrer curs si no hi va a viure en aquells pobles alguna família amb fills petits. Ara que hi ha tant d’atur, a Tuixén i la vall de Lavansa els aniria la mar de bé un flequer. El formatge i la melmelada ja el tenen, però els falta el pa.

L'escola de Tuixén i dels pobles de Lavansa

Hortsavinyà de festa

De la dotzena de pobles que s’escampen per la serra del Montnegre, només dos tenen el seu centre fora de les valls: Hortsavinyà i Montnegre. D’aquest, ara molta gent en diu Sant Martí, ja que el sant és el patró i així es diferencia del nom genèric de la serra.

Ambdós pobles no tenen un entramat urbà i llur centre el defineix l’església, la rectoria, l’hostal i l’escola, tot plegat envoltat de boscos frondosos. Malgrat el despoblament patit, mantenen la celebració d’algunes festes locals. Hortsavinyà farà la de Santa Eulàlia aquest dijous 8 de desembre, amb espectacle per a la mainada i ball d’època, de violí i acordió, per a totes les edats, una bona ocasió per a descobrir o revisitar aquell veral.

A Montnegre, la festa es va fer el 20 de novembre, el mateix dia que fa 521 anys sortia publicat el Tirant lo Blanc, dos esdeveniments que, aparentment, no tenen cap mena de relació. O sí?

Montnegre apareix documentat per primera vegada el 21 de setembre de l’any 998, al costat d’altres pobles de la serra com Vallgorguina, Olzinelles i Vilardell. Actualment, al nucli del poble hi trobem l’església i la rectoria i, poc més amunt, ca l’Auladell, l’Escaleta de l’Ordell i l’Hostal. Una plaça gairebé closa uneix aquestes tres construccions, però en arribar-hi no ens adonem que el primer que trobem, un turonet a mà dreta, és en realitat el que resta del castell de Montnegre. La fortalesa fou adquirida per Ponç de Gualba al rei Pere el Gran el 23 d’abril de 1274, quan es constituí la baronia de Montnegre, que a més d’aquest poble, incloïa els de Fuirosos, la Batllòria i Gualba. La baronia perdurà fins al 1812, quan es transformà en el municipi del mateix nom, però sense Gualba. Finalment, al 1927, fou agregat a Sant Celoni.

Vestigis del castell de Montnegre

Que en resti tan poca cosa del castell no és atribuïble, únicament, al pas del temps.  A l’inventari de bens del baró de Rocafort, datat al 1854, hi consta una finca anomenada la Torre —el que encara quedava de l’antic castell—, al terme de Montnegre. Al mapa oficial del 1856 hi apareix al costat mateix d’on posteriorment es construí l’Hostal que, de ben segur, s’edificà aprofitant-ne les pedres que tenien allà mateix.

Nucli del poble de Montnegre

La destrucció del castell, però, comença molt abans, al 1484, durant la Segona Guerra Remença, en què fou ocupat pels pagesos revoltats comanats pel seu cabdill Pere Joan Sala, que pocs mesos després, derrotat, morí esquarterat a Llerona.

Tot i el mal estat de la fortalesa, el seu propietari, Martí de Gualba, que morí al 1490, l’esmenta al seu testament quan demana que l’hereu guardi els seus llibres “en lo castell de Muntnegre situat en lo principat de Cathalunya”. Aquest adinerat noble vivia des del seu casament a la ciutat de València. La família, des de feia segles, es dedicava al prestamisme amb notable èxit. De fet, hom creu que la propietat del castell havia passat a les seves mans a causa d’un deute del mateix rei.

A València, Martí de Gualba deixava diners sovint a un cavaller aventurer i bel·licós, que per la seva vida atzarosa sempre anava escurat de butxaques. Al 1464 empenyorà un extens manuscrit propi a canvi de 100 rals. Quan, al cap d’uns mesos, l’autor morí, els seus familiars intentaren recuperar-lo inútilment, tot i que és ben probable que el prestamista no fos conscient de l’enorme valor d’aquell manuscrit, considerat des de fa segles com una de les grans obres de la literatura catalana i universal: Tirant lo Blanc. Joanot Martorell havia deixat l’obra gairebé acabada, però Martí de Gualba no en tenia prou amb els beneficis que en trauria de la seva edició, també volia part de la glòria i afegí alguns capítols.

Montnegre, 28.01.1934. Foto: Joan Barangó

Per als experts no ha estat massa difícil discernir quina part cal atribuir al senyor de Montnegre. Si l’obra, a diferència dels relats de cavalleries d’aquell moment que feren perdre el seny al Quixot, es caracteritza per uns herois molt humans, intrèpids però limitats, i defuig l’excés de fantasia, dos capítols trenquen clarament aquesta línia, amb l’aparició del rei Artús i la fada Morgana, i l’enfrontament del cavaller Espèrcius amb un drac. Es té per ben segur que l’autoria d’aquests fragments i alguns més és de Martí de Gualba que, així, assolí una glòria inesperada com a coautor d’una obra mestra.

Església de Montnegre

El que no obtingué, en canvi, fou ni un ral dels beneficis de l’edició, ja que morí el 27 d’abril de 1490 i el llibre sortí publicat el 20 de novembre del mateix any. Al testament que feu un mes abans de morir, en l’inventari hi consta “un pergamí apellat lo tiran. Item n’i ha hun altre tot acabat lo qual tenen per original los estampadors e per lo qual ne tenen a donar XII bolums com sien stampats”. Hem de suposar, per tant, que en compliment de les seves darreres voluntats, el manuscrit del Tirant lo Blanc i dotze volums de la primera edició estigueren durant un temps indeterminat al castell de Montnegre.

Per tant, si algun dia voleu fruir d’aquelles boscúries i us atanseu al poble, tingueu present que aquells vestigis de murs del castell foren testimonis de la gloriosa revolta remença i acolliren el manuscrit i els primers exemplars de l’obra més universal de la literatura catalana.

Si en voleu saber més, podeu consultar el magnífic treball de Josep Moran i Ocerinjauregui: La família Gualba i el Tirant lo Blanc.

Torre i església de Vallferosa

Conscients del valor del patrimoni històric, alguns països l’han tractat amb molta cura, fent-ne un factor d’autoestima per a la gent dels llocs on es troba i esdevenint, a més, una font d’ingressos econòmics amb el foment d’un turisme de qualitat. Sense anar gaire lluny, fent un tomb per la Catalunya Nord, en trobem nombrosos exemples.
Aquí, al mateix país però en un altre Estat, les coses funcionen d’una manera diferent i sovint la recuperació d’un monument històric és a conseqüència de la lluita infatigable d’un grup de persones que se l’estimen. La gent de l’Associació d’Amics de la Torre de Vallferosa (AATV) van moure cel i terra reclamant la restauració urgent d’una construcció única a Europa per les seves característiques. Cap institució, cap Administració —ni nacional ni estatal— no va moure un dit. Com a últim recurs desesperat, al 2002, van escriure a la Reina d’Espanya que, interessant-se pel cas, va tocar el crostó a la Conselleria de Cultura de la Generalitat. Nou mesos més tard, la Conselleria i el municipi de Torà —al qual està agregat Vallferosa— arribaven a un acord sobre el tema. Havia pesat més una carta de la monarquia espanyola que les nombroses gestions dels veïns.
Però el patrimoni de Vallferosa no afecta només la gent de la rodalia, tots els catalans ens haurem d’avergonyir si un dia la torre es tomba per manca de manteniment. En primer lloc, perquè el ressorgiment del país després de les invasions sarraïnes no hauria estat possible sense l’existència d’unes construccions que garantien el control del territori i el refugi dels seus habitants durant les escomeses enemigues.
En segon lloc, perquè la Torre està considerada l’obra mestra de l’arquitectura militar europea del segle X, i no n’hi ha per menys. Amb una alçada de 33 metres i més de mil anys d’antiguitat, s’ha mantingut sencera gràcies a la solidesa de l’argamassa de pedra i calç, que la converteix tota ella, de dalt a baix, en una sola peça. La desproporció de l’obra s’evidencia en la petitesa de l’església i el campanar que l’acompanyen.
Les terres del poble de Vallferosa han tingut un poblament continuat des del neolític, com ens ho mostren els dolmens o els poblats ibers i vil•les romanes, indrets sobre els quals es van edificar algunes masies quan només els valents s’atrevien a viure en una zona fronterera entre el domini musulmà i el cristià. Per a ells la construcció de la torre, cap a l’any 950, fou un factor de seguretat importantíssim, ja que l’edifici era absolutament inexpugnable, amb un sistema d’espitlleres situades 30 metres per damunt de l’enemic i uns balconets triangulars de fusta que els permetien disparar amb precisió i ben protegits. L’única manera de doblegar la resistència era un llarg setge que portés a la mort dels defensors per fam i set.
Conta la llegenda que en una de les escomeses els atacants acamparen al voltant i esperaren durant setmanes la rendició. Com que aquesta no es produïa, pensant que els de dins ja devien ser mig morts, iniciaren l’assalt definitiu, però foren rebutjats sense contemplacions. Acabat el combat, des de dalt de la torre els van tirar un peix acabat de pescar. Quedava clar que els assetjats comptaven amb passadissos secrets que els garantien el subministrament des de l’exterior i que, per tant, el setge era del tot inútil. Els assaltants plegaren tendes i abandonaren el lloc.

Carreró de Vallferosa

Del castell situat al peu de la torre no en queda res. Les seves pedres van servir per edificar l’església i el nucli urbà que hi ha a continuació, que va ser habitat fins acabada la guerra del 1936. Encara podem passejar pels seus carrerons, entre cases en ruïnes, un cup de vi excavat a la roca, un primitiu forn per destil•lar l’oli de ginebró o una tomba medieval excavada a la roca.

Base del forn per destil·lar oli de ginebró

Entre les del poble i les masies escampades pel terme, Vallferosa sumava 40 cases. Ara en resten habitades una desena part, amb poc més d’una dotzena de veïns. A l’èxode rural dels anys 60 s’hi va afegir la desaparició de l’ajuntament propi i, en conseqüència, la desaparició del pressupost i capacitat de decisió d’aquella gent sobre els seus afers comuns. Per sort nostra, alguns d’ells resisteixen els embats de la història i s’entesten a mantenir viu el valuós i variat patrimoni de Vallferosa. La visita a aquest racó de la Catalunya més despoblada és altament recomanable si sou amants de les coses i dels paisatges d’abans.

Trobareu molta informació a www.vallferosa.com