CRITICART

"LA PUNTA DE L'ICEBERG?", EL NOU "CULEBROT" SITGES ENGANXA!!!!

noreply@blogger.com (Criticart) — Wed, 21 Dec 2011 14:02:00 +0000

I com a bon “culebrot” català, avui El País publica un segon capítol (aquí el primer) del que sospito només és el principi d’una llarga sèrie plena de d’intrigues, odis, plors, crits, llàgrimes, revenges..... Com ja va passar fa uns anys amb l’ exitosa sèrie televisiva “Sitges”, el nom del nostre estimat poble està en boca de tots. El periodista Maiol Roger s’ha convertit en el guionista d’una història escrita des de fa anys, i que està formada per un elenc de “presumptes” malvats protagonistes sempre acompanyats dels “presumptes” bons i justos antagonistes!

El títol del capítol d’avui és “Proinosa visó el proyecto de Sitges Reference dos meses antes de salir a concurso”. Maaaaallllllllll................. i quin serà el de demà?

Amb la publicació d’aquestes notícies preocupants, indignants però més que esperades per alguns (com el Rei feia temps que esperava que es destapés el cas Urdangarin), es confirmen les meves sospites de que malauradament el nom de Sitges es veuria esquitxat pel cas Pretoria, ni que únicament fos per la seva relació amb un dels principals en el cas de corrupció urbanística com era Proinosa. Però també haig de dir que aquesta notícia em dóna resposta a alguns dels meus dubtes, com quina va ser la manera de decidir els arquitectes encarregats de realitzar el projecte, i si es va fer o no concurs públic per adjudicar les obres!!!!

Quan a finals de maig de 2010 vaig publicar l’article a aquest bloc, no se si per prudència o per mandra, no vaig penjar un altre escrit en el que posava sobre la taula altres dels meus “dubtes existencials”. Entre aquests em preguntava si algú em podia donar garanties sobre la manera com l’any 2008 GISA, societat de la Generalitat de Catalunya, havia adjudicat les obres de Rehabilitació de l’Institut Ramon Benaprés de Sitges a l’empresa TAU ICESA Ingeniería y Construcciones, així com a l’arquitecta encarregada de realitzar el projecte.

Institut Ramon Benaprés

En una notícia apareguda al diari econòmic Expansión el 19 de maig de 2008, “Las constructoras medianas tambien diversifican”, hi havia un punt que em va grinyolar: “TAU ICESA se ha asociado con Proinosa en los últimos años para proyectos de construcción y explotación especializados, como Sitges Reference, Visoren, Vitalia, Duet y Parmer”.

Escola Bressol La Moixiganga

Però hem d’anar més al fons de la qüestió, i amb l’objectiu de quedar lliure de qualsevol dubte, estaria bé deixar clar la legalitat d’altres adjudicacions com les obres de remodelació i adequació de l’estació de tren de Sitges, treballs realitzats també per l’empresa Tau Ingeniería i Servicios Especiales S.A per 2.060.903,21 €. I uns quants anys abans l’Escola Bressol la Moixiganga, aquella espècie de barracons de formigó que ha comptat amb un pressupost de 1.281.500,70 euros, i ha estat gestionada per l’empresa municipal Sitges Model XXI, S.A. i adjudicada a la Constructora d’Aro, S.A. Entre les moltes polèmiques que ha viscut aquest edifici hi ha el gran cost d’aquesta obra, fins al punt de doblar el pressupost final respecte el marcat per les bases del concurs públic d’adjudicació, i l’aprovat ple Municipal l’any 2005 que era de 602.902,50 euros. També fou destacable el fet de que durant el mes de setembre de 2007, la llar d’infants va rebre als nens va ser sense la llicència d’activitats aprovada, un document que tramita el propi Ajuntament.

I ho deixo aquí, pq la imaginació pot ser traïdora, però com podeu veure, el serial sobre Sitges pot ser molt i molt llarg, i axiò potser només és "La Punta de l'iceberg".

I ARA QUÈ HEM DE FER A SITGES? I ELS SITGETANS?

noreply@blogger.com (Criticart) — Tue, 20 Dec 2011 16:32:00 +0000

No se si és per que des de fa quatre dies estic més a prop la crisi dels 40 que la dels 30, o per que aquest matí en Rajoy ha estat proclamat president d’Espanya, o per que aquests darrers mesos Sitges s’està convertint en una espècie de Marbella del segle XXI, amb l’aparició constant a la premsa per deutes, vagues, remodelacions, dèficits, impagament i concurs de creditors... però de cop i volta tinc la sensació que necessito mirar enrere per agafar impuls i poder fer un gran salt.

Avui al diari El País apareix la notícia “Sitges agrava su ruina por un edificio”. Noooooo!!! Sembla mentida però aquesta vegada no fa referència a les obres dels Museus, sinó que parlen de que l’Ajuntament de Sitges, davant de la impossibilitat d’assumir les múltiples despeses i els milionaris deutes que genera l’edifici de Sitges Reference, una de les moltes herències enverinades i podrides que ens han deixat els responsables de l’antic equip de govern capitanejat pels membres del PSC sitgetà, i on ara hi ha instal·lades les dependències de l’Ajuntament, s'ha vist obligat a forçar un concurs de creditors. En la meva opinió, i ho he dit moltes vegades, aquesta notícia ja fa temps que hauria d’haver-se publicat i esbombat, sobretot (fins i tot) en moments d’oposició.

A finals de maig de l’any 2010, en aquest mateix bloc escrivia una entrada que, entre altres temes, feia referència al cas Pretoria i a la possibilitat de que amb el temps el nom de Sitges es veiés tristament esquitxat en aquest cercle de corrupció, ja que un dels principals implicats era l’empresa constructora PROINOSA (actualment ALTIARE), sòcia al 50% amb l’Ajuntament de Sitges en la construcció, propietat i gestió d’aquest “modern” i suposadament imprescindible edifici que uns anys més tard s’ha convertit en un veritable malson per al nostre poble.

Els dubtes que em sorgien ara fa 19 mesos no sols no se m’han esvaït, sinó que davant de les notícies publicades avui a la premsa, se m’han ampliat moooolllttt!!!! I entre aquests em ressona la pregunta de: I ARA QUÈ? Està molt bé ser conscients de que la situació que viu Sitges ha arribat al seu límit, i que la crisi mundial no ajuda a superar el moment, però si tenim en compte que durant anys Sitges va ser “la joia de la mediterrània” (en molts aspectes), tinc la seguretat de que fins aquí ens hi ha portat algú, o alguns, i crec que aquests han de respondre pels seus actes i per les seves decisions unilaterals.

Imatge treta d'aquí

Així que espero que les “coses” (entenguis per cosa deute, impagament, concurs de creditors....) no es quedin en una simple notícia sensacionalista a la premsa, i que es facin tots els passos i actes necessaris per a que es depurin responsabilitats. Que les persones, suposats gestors amb experiència i que han cobrat per aquesta suposada feina, així com els responsables polítics d’aquesta greu situació i de moltes altres decisions que han suposat al nostre Sitges unes pèrdues patrimonials i econòmiques inimaginables, siguin denunciats per qui correspongui ( i tinc claríssim que aquesta responsabilitat recau en l’actual equip de govern) per tal de poder aclarir el perquè, el com i per quant, ja que el quan és la única resposta que coneixem, hem arribat fins a aquest punt!

I si aquest pas no el fa qui li correspon, el poble no ens podem quedar de mans creuades i deixar que Sitges perdi Ludoteques, escoles de Música, Museus, concerts, espais esportius.... per culpa d’una mala gestió i començar a lluitar pel que és nostre!!! I si jo no us he convençut, llegiu aquest article.

PASSEN 76 ANYS I A SITGES.... (2) ALGÚ ENCARA ES PENSA QUE HEM INVENTAT LA SOPA D'ALL?

noreply@blogger.com (Criticart) — Tue, 06 Dec 2011 22:19:00 +0000

Dins de deu dies, el 16 de desembre, farà dos anys que el diari La Vanguardia, en l'article "Sitges remodelará su histórica fachada litoral", publicava per primera vegada la imatge virtual de la que tenia que ser (i ara per ara sembla que no serà) la nova façana marítima dels edificis del Cau Ferrat, Maricel de Mar i Casa Romocara (Can Xicarrons), un magne projecte que va posar els pèls de punta a molts dels que van poder veure per primera vegada quina seria la nova cara d’una de les postals més reconegudes del nostre poble. També era la primera vegada que llegíem la quantitat econòmica que suposava aquesta remodelació: 10 milions d’euros!!!!

Entre les actuacions que es realitzarien en aquest projecte de reforma dels museus destacava la construcció d’una nova façana de vidre que permetria “dialogar amb el Mediterrani”. Amb els mesos vàrem anar coneixent una mica més les “intimitats” del projecte i aquesta façana vidriada anava una mica més enllà, convertint-se amb una brutal i trencadora estructura de vidre i metall penjada sobre el mar, dins de la qual s’hi col·locaven unes rampes per on podrien circular els visitants del museu, i gaudir d’unes vistes privilegiades sobre la Mediterrània.

Més enllà de la desfeta patrimonial que suposava (i ha suposat) la col·locació d’aquesta passera de vidre sobre una façana catalogada amb màxim nivell de protecció, també permetria sentir l’olor salada del mar? I la remor de les onades? I pescar-hi? Doncs em sembla que no, però fa 76 anys, pocs dies abans que l’escultor Pere Jou escrivís els seu “crit d’alarma” sobre la necessitat de conservar literalment la “blanca Subur”, en el mateix setmanari el pseudònim PARABOL publicava aquesta glossa en el que reclama la construcció o millora de d’un pas que permeti accedir sense perills a les roques de sota el Maricel.

Si entre els objectius que van portar a aprovar el projecte de remodelació dels musues hi havia el de trobar aquest diàleg entre l’home i la Mediterrània, crec que aquesta solució de 1935 hauria estat molt més econòmica, respectuosa amb els edificis, patrimonial, ecològica...... ja us dic, la sopa d’all fa anys que es va inventar!!

El Baluard de Sitges del 7 de juliol de 1935

Glossa Setmanal. Urbanisme i pesca

(...) Avui, seguint el fil diguem-ne urbanístic, llancem una iniciativa- i potser no som els primers- modesta com la petició del rellotge, que bé no és d’una indiscutible utilitat pública, mereixerà no tan sols l’aprovació dels sitgetans i forasters, amb dels turistes tots i, sobretot, de l’honorable gremi dels filòsofs pescadors de canya, a profit dels quals i pel foment de la qual pesca resultaria, tanmateix, la reforma que proposem.

Es tracta de fer assequible a tothom, mitjançant una escala no pas monumental ni decorativa, aquell espai de costa de sota el Maricel, darrera l’Església parroquial. Avui hom hi pot baixar voltant per la Punta, amb un cert perill puix que, ultra haver de saltar per la balustrada i enfilar-se per les roques, cal passar per la maroma d’uns taulons de melis aguantats pels ferros rovellats que fa uns quants anys, després de gestions laborioses, aconseguí l’Ajuntament que fossin posats la Societat Foment de la Pesca amb Canya. És gràcies a aquesta iniciativa, doncs, que s’hi pot anar. Ho hem fet personalment, vencent obstacles i perills, per constatar la bellesa que descobrírem en una foto presa des d’aquest lloc, en la qual es feia tota la façana marítima del Maricel bastida damunt les roques com un castell de llegenda. I ho diem sense eufemismes: la perspectiva és magnífica i l’abruptuositat de les roques, amb el joguineig de l’aigua, té un atractiu comparable a les cales idíl·liques de la Costa Brava. Un veritable i insospitat focus d’atracció turística. Un recó prop del nucli vilatà, adequat per a la pesca de canya, ja que és lluny de les clavegueres.

Els nostres bons amics de l’Ajuntament tenen la paraula i està ben bé al seu abast la realització de la millora, posat que el pressupost d’una escala de pedra i l’anivellació del sòl és qüestió de poques pessetes. I, encara, si goséssim proposaríem que s’enderroqués el pont del capdavall de carrer Rafael Llopart, que construïren els dictadorets locals pels dies de pluja ja que l’estètica de la Platja Sant Sebastià hi sortiria guanyant. –PARABOL.

PASSEN 76 ANYS I A SITGES...SEGUIM LLUITANT PEL NOSTRE PATRIMONI

noreply@blogger.com (Criticart) — Thu, 01 Dec 2011 15:37:00 +0000

Fa dues setmanes, a l'Eco de Sitges la Plataforma SOS Sitges, va publicar un article que sota el títol "Conversió de la Casa Rocamora en Museu Ramon Casa i Pinacoteca de Sitges" es proposava destinar la casa Rocamora a Museu Ramon Casas i Pinacoteca Sitgetana, reconstruint en lo possible els elements constructius i de decoració de la planta baixa de l’edifici, no solament recol.locant les peces ceràmiques dels arrambadors de la planta baixa, sinó també reconstruint el nínxol i la font, totalment recoberts de peces ceràmiques, així com situar la llar de foc en el lloc on li correspon, i no descontextualitzada i musealitzada al primer pis com proposa el projecte aprovat, que la situa d’esquena al mar. També considerem innecessaris els espais destinat a bar, aules i biblioteca, funcions que es poden desenvolupar en altres edificis propers, com l’edifici Miramar o la pròpia biblioteca municipal. Les plantes superiors l’edifici podrien convertir-se en un espai expositiu del segle XXI, amb totes les noves tecnologies aplicables a la funció museística".

Tot i que darrerament són alguns més els sitgetans i no sitgetans que s'han pujat al carro de la crida per conservar el patrimoni arquitectònic i cultural de Sitges, les hemeroteques ens demostren que aquest moviment popular no és nou. Si llegim setmanaris com el mateix Eco de Sitges, el Baluard de Sitges, La Punta, La Gaceta de Sitges..... ens trobem amb articles molt interessants, firmats per pseudònims o per figures destacades de la cultura i de l’art català, en els que d’una manera o altra es reclama la necessitat “vital” de lluitar per a garantir que Sitges es conservi i valori.

Entre aquests “crits d’alerta” i declaracions d’amor al nostre poble, m’ha impressionat el que va fer l’escultor Pere Jou l’any 1935, on reclamava la creació “d’una associació de sitgetans” que s’unissin per “mirar de tornar a Sitges aquella blancor” que tant havia enamorat. Han passat 76 anys des del seu article i les façanes de Sitges no sols són de color groc, sinó que en podem trobar de blaves "pitufo", negres, roses, vermelles.....i les que han de ser ocres de color blanc!!! Potser estaria bé que, encara que vuit dècades més tard, els sitgetans tornem a llegir les sàvies paraules d'aquesta gran persona que tant va estimar Sitges, contribuint amb el seu art a fer del nostre poble un dels llocs més bells i glosats del Mediterrani.

Baluard de Sitges, 4 d’agost de 1935

La “blanca Subur” en perill de tornar-se groga

Cal fer un crit d’alarma. D’un quant temps ençà, en la nostra blanca Subur, admirada pel foraster en venir-hi per primera vegada, per la netedat dels carrers i per les cases netes i polides, a diferència d’altres pobles, i que dóna un benestar d’esperit als qui la visiten, que fa que els vinguin desigs de quedar-s’hi, que els animi per grans empreses, que s’hi enamorin i s’hi casin, que ja és una empresa, aquesta blanca Subur, doncs, està en perill de tornar-se groga. Els xalets que es van construint són pintats de groc, qui sap si a gust dels arquitectes, o be dels propietaris, o per mal gust d’uns i altres. Les noves construccions dels sectors del Vinyet i Terramar han començat a esser pontades grogues de manera alarmant, que amenaça estendre’s al poble. Ja alguns sitgetans que viuen en el cor de la vila, m’han manifestat la seva intenció de pintar grogues unes cases noves d’aquests carrers admirats. Jo voldria en nom de la Tradició de la blanca Sitges i en record de les escumes del seu mar, que es pogués aturar aquesta nova febre groga, aquesta mena de fiebre amarilla. Potser que la Societat d’Atracció de Forasters de Sitges, on hi ha sitgetans excel·lents, hi digués la seva, si per cas els hagués agafat també la febre aquesta, potser fóra l’hora de fer una societat d’atracció de sitgetans per mirar si tornàvem a Sitges aquella blancor de núvia que tants enamorats ha fet d’aquesta vila.

PERE JOU

Jack Bilbo, tan fer com el dibuixen? (sic), o SOS Sitges fruit de la casualitat?

noreply@blogger.com (Criticart) — Tue, 15 Nov 2011 22:41:00 +0000

Els que de tant en tant llegiu aquest bloc us sonarà quan dit que el post d’avui es fruit de la casualitat, però de veritat que el post d’avui és fruit de la casualitat, i si segueixo així m’hauré de plantejar un apartat on reunir aquests articles.

Fa dos dies el meu amic Àlex em va enviar, via facebook, aquest foto amb el títol de “T’han plagiat!!!!”, referint-se al lema-logo de la Plataforma SOS Sitges. A partir d’aquesta imatge, i de l’aclariment d’on estava situat el nou bar, es van iniciar dues vies diferents de comentaris, això si, les dues de remembering total. La primera va servir per recordar els diversos noms que al llarg dels anys ha tingut aquest soterrani del carrer Illa de Cuba de Sitges. A la meva època va ser el Bottle, un bar mític i segur que ple de records i anècdotes pels que ara estem entre els 30 i els 40 anys, igual que el Tabú on ara hi ha el Village. En Josep Maria va una miqueta més enllà en el temps i ens situa a la dècada dels 60’s al parlar de l’Indianàpolis (amb el protagonisme d’un Scalextric gegant) i del pub Black Jack de principis dels 70’s. Però els noms han estat molts més, tot i que jo el darrer que puc recordar, tot i que no hi vaig arribar a entrar mai, va ser el Magma Club.

Ara el bar es diu SOS Musical Bar Sitges, una nom que la segona línia de comentaris ha demostrat que no és gaire original. De nou en Josep Maria retorna als anys 70’s amb el bar dels germans Baqués van tenir al carrer Parellades, just al costat de l’actual Magma, casa mare, podríem dir, del Magma Club. I aquest comentari ens porta al Sebas i a mi a recordar aquella cocteleria que va obrir a mitjans dels anys 30, Jack Bilbo (jo escric que l’any 1932, i ara se que vaig errada) al mateix carrer Parellades però cantonada amb Sant Pau. Doncs fins aquí, ha quedat el tema de facebook i la foto plagi de l’Àlex, amb un darrer comentari a les 4 de la tarda.

I ara ve la casualitat!!!Seguint amb el meu buidatge del setmanari El Baluard de Sitges del dia 4 de març de 1934, a la segona pàgina que obro llegeixo, SOS. Es tracta d’un article firmat pel pseudònim IRONICAL, en el que es parla àmpliament sobre la futura obertura d’una cocteleria a Sitges, una tipologia de local a l’americana que l’autor del text els veu com a llocs incòmodes, sorollosos, estridents..., defectes que es veuen incrementats davant del coneixement de qui és el propietari de l’establiment, Hugo Baruch (Berlin,1907-1967), que durant la seva estada a EEUU va canviar-se el seu nom pel de Jack Bilbo, personatge sobre el que ja vaig parlar en aquest bloc fa uns quants anys, i del que a la revista Sàpiens li van dedicar un article en el número 19 de maig de 2004.

L’article també serveix per ampliar la informació que ens donava en Sebas a facebook, ja que Bilbo no sols tenia un lleó amb el que es passejava per Sitges, sinó que el seu petit zoo particular era una mic més extens, amb un mico i gossos de moltes races. Ah! i Bilbo també va obrir una botiga , el Barco, al carrer Fermín Galán nº 3, actualment carrer de Sant Pau.

Crec que el text és interessant i que tot els els gairebé 80 anys que separen la inauguració del primer SOS del d’avui, les coses no han canviat gaire. No sols els tamborets segueixen sent alts i incòmodes i la músics estrident, sinó que encara hi ha molts que, com Jack Bilbo, no sabem si són “tan fer com el dibuixen”, en traducció actual i castellanitzada, “tan fiero como lo pintan”. El bar SOS va ser inaugurat amb gran èxit el dia 10 de març de 1934.

Sobre aquest personatge i la seva estada a Sitges en trobareu molta més informació en el bloc MERZ MAIL, que per cert, ha posat un link explicatiu sobre la casa de Bilbo a Sitges, la coneguda com a Ford Bill, amb imatges dels plànols de l’arquitecte Josep Alemany, de 1932.

Jack Bilbo era una gran amant de l'art i entre els seus artistes preferits hi trobem a Pablo Picasso, sobre el qual Bilbo va escriure un llibre l'any 1945. Aquesta passió pel pintor malagueny queda patent en l'estil que Bilbo aplica em algun dels seus múltiples dibuixos fets amb tinta blava, unes obres originals que podeu veure en aquesta galeria de Londres.

El Baluar de Sitges, 4 de març de 1934

S.O.S

S.O.S Paraula internacional del Códig Telegràfic, que el mateix la fem servir per demanar auxili, com per acreditar una marca d’arròs, un film, etc.

Avui a Sitges, S.O.S la veiem emmotllada en una façana blava del carrer de Parellades, amb unes lletres amb els cabells de pinta espantades de llur propi significat. S.O.S aquí vol dir auxili... auxili que clamarà el noctàmbul l’ambular per Sitges a les acaballes de la nit, quan hom no sap que fer i no és decidit encara anar a fer consultes amb el coixí, auxili que vol el que es deixa caure en aquests llocs que serveixen per fer-hi els últims badalls del jorn, tot paladejant un cocktail explosiu o bé traguejant un vas de llet fresca de cabra.

El Segle XX ens ha importat amb profusió aquesta mena de bars american en els que es consumeix beguda generalment assentat en uns incòmodes taburets llarguíssims, voltat de paraules enrabessades, de mots gairebé internacionals, de cares cosmopolites, d’estridències de jazz, i de cafeters polits i uniformats que s’han de limitar a dir un -aboqué!.... en anglès, gens simpàtic ni commovedor.

La setmana vinent s’inaugura un bar d’aquesta mena, un “Internacional Bar”, el propietari del qual és, esgarrifeu-vos que això és tràgic, el famós Guarda de Corps (?) d’Al Capone, Jack Bilbo, l’home dels cabells eriçats i pipa voluminosa, de cos atlètic, forçut i d’un ventrell excessiu a punt d’escapar de la seva cordial persona.

De Jack Bilbo, ja n’ha parlat la Publicitat el 15 de desembre de l’any passat, atestiguant Bilbo com lloctinent del famós gangster de Xicago, quals afirmacions han fet eco a Sitges i ja tenim a la nostra vileta blanca i delicada, marcida pel pas suprem de la gallardia pirata d’aquests gangster (?) pacífic.

Aquest gran amic dels animals que posseeix un autèntic i formós lleó, un mico i una sèrie numerosa de gossos de diverses races, obre pacientment un bar americà a la nostra vila, potser per descansar de la seva vida agitada... tal com deia la premsa.

Els fets diran si en la Blanca Subur, el Sr. Bilbo és tan fer com el dibuixen, i a veure si per descans de tots, aquest bon senyor serà tan dolç com els seus cocktails.

IRONICAL

El Baluard de Sitges, 18 de març de 1934

Noticiari

Dissabte passat s’inaugurà a Sitges el Bar Internacional SOS.

Després de fer ofrena d’uns coctails exquisits als representants de la premsa, el famós Jack Bilbo obrí al públic el seu port refugi, en el qual desseguida hi demanaven auxili uns quants sitgetans freturosos de conèixer les barreges delicioses del “barman” del SOS.

Creiem serà, SOS, un èxit, que contribuirà a fer més internacional el nom de Sitges.

EL 2013 SITGES TÉ MOLTES COSES A CELEBRAR.... O AIXÒ ESPERO!!!

noreply@blogger.com (Criticart) — Wed, 02 Nov 2011 12:36:00 +0000

Molt bon lema...

El dimarts 16 d’abril de 2013 celebrarem el 80è aniversari de l’obertura Cau Ferrat de Sitges com a Museu públic tal i com havia establert Santiago Rusiñol en el seu darrer testament atorgat el 29 d’abril de 1929 i en el que llegava la seva casas taller, el Cau Ferrat, amb el seu edifici i les seves col·leccions, a la vila de Sitges.

En aquest gran acte de generositat vers el poble que el va acollir i estimar, Rusiñol només hi posava dues condicions: que res del Cau pogués ser alienat ni venut, ni pogués sortir de Catalunya. Dos anys més tard, el 13 de juny de 1931, Santiago Rusiñol moria a Aranjuez i amb la seva desaparició començava el procés legal que compliria la seva darrera voluntat, passant el Cau Ferrat a mans de Sitges “perquè tinguéssim cura d’ell a perpetuïtat. (...) la millor manera d’honorar-lo és assegurant la conservació i àdhuc l’ampliació d’aquest museu. És un monument que ell mateix es feu (...)”(El Baluard de Sitges, 15 d’abril de 1933), i convertir-lo en una de les principals atraccions culturals i artístiques del poble, així com el gran tresor i orgull de molts sitgetans.

Però aquesta ara perquè perd el temps parlant d’una commemoració per a la que encara falta un any i mig?

El dijous passat es constituïa el nou Consorci del Patrimoni de Sitges, pas fonamental per a començar a parlar, que no pas començar a treballar, de la modificació del projecte de reforma dels edificis del Cau Ferrat i Maricel de Mar, ja que fou aquest ens públic el que va encarregar el projecte i el que ara és ell el que ha de demanar els canvis establerts. Així dons, és a partir d’aquest moment que s’inicia un moment crucial per aconseguir mantenir alguna cosa del poc que queda del que esperem segueixi sent considerat el conjunt arquitectònic més destacat del patrimoni de Sitges.

Durant la roda de premsa per anunciar el nou Consorci l’alcalde de Sitges, Miquel Forns, que estava acompanyat pel president de la Diputació de Barcelona i ara també del Consorci del Patrimoni de Sitges, Salvador Esteve, va anunciar que degut a aquests canvis les obres es retardarien fins a finals del 2012 per poder obrir durant els primers mesos de 2013.... Genial!!!!!

Aquí arriba la meva proposta (una nova carta als reis?)!! No crec que hi hagi millor dia per reobrir al públic el Cau Ferrat i el Maricel de Mar que aquell mateix 16 d’abril de 2013 quan a Sitges hem de celebrar amb tots els honors que ens permeti la crisi econòmica que vivim, els 80 anys del nostre Cau, un dels principals museus modernistes del món.

I mentre llegeixo com va anar aquell dia de 1933 encara ho veig molt més clar. La festa va ser elegant i totalment transportable a 80 anys més tard sense que això suposi una demodé molt visible. El timing de com ha d’anar l’acte d’inauguració queda clar i és el més coherent per a una festa d’aquestes característiques i econòmicament viable, ja que podríem aprofitar una mica de la pintura de les obres dels museus per arreglar la façana de la cotxera de Vidal Quadras, on col·locar-hi les banderes, algunes de les quals ja tenim en stok, com és la Senyera, la del Cau Ferrat, la de la Vila de Sitges, la del Prado, la de El Retiro....

No se si durant aquests any i mig que falta per a tan important celebració tindrem temps i sort, però aquell 16 d’abril de 1933 lluïa esplendorosa la bandera de la República.... espero que en el cas (per desgràcia més real) que aquesta no hi pugui onejar l’any 2013, el seu lloc no sigui ocupat per una que mai hi va ser (i que segons on mai hi hauria d’haver estat).

Però el que si que haurien de plantajar-se les autoritats seria variar la ubicació del dinar o sopar, o la festa inaugural i aprofitar que aquells mateixos dies l'hotel Terramar celebrarà també 80 anys. Ja se que poc queda d'aquell Gran Hotel Terramar Palace, inaugurat el 9 d'abril de 1933, i que va esdevenir un dels establiments més importants d'Europa, però crec que és just valorar la importància que va tenir per a l'esdevenir de Sitges.

Dibuix de l'arquitecte Josep Maria Martino de l'interior de l'Hotel Terramar

Doncs ara toca anar estalviant poquet a poquet per a que la festa (sigui el dia que sigui) de la inauguració de la restauració, remodelació, deformació, reinvenció, restructuració, revisió, recol.locació, reordenació, rehabilitació..... (el temps dirà com acabarà tot això) dels museus de la façana marítima de Sitges, sigui un gran èxit i que tots ens tornem a sentir orgullosos del nostre poble, a la vegada que tot aquest llarg procès ens hagi servit per a apreciar el nostre patrimoni i entendre la necessitat de conservar-lo.

El Baluard de Sitges, 9 d’abril de 1933

Museu del Cau –Ferrat

“Podem anunciar amb caràcter definitiu per al diumenge de Pasqua, dia 16 del corrent, la inauguració oficial del Cau Ferrat com a Museu públic. Hi assistirà l’honorable Sr. President de la Generalitat i el Conseller de Cultura Sr. Gassol que és a l’hora President del Patronat del Cau Ferrat, l’Alcalde i Ajuntament de Sitges, l’Alcalde de Barcelona, la Junta de Museus i delegacions d’entitats artístiques, científiques i culturals de la capital, junt amb totes les de Sitges.

La festa es celebrarà a la plaça del Baluard Vidal-Quadras. Els senyors Vidal-Quadras han donat tota mena de facilitats perquè pugui adossar-se la tribuna presidencial a la façana de l’edifici cotxera, que serà cobert de cortinatges. Davant de la tribuna es formarà un clos pels invitats, on hi haurà un miler de cadires. En el terrat de l’edifici si col.locaran les banderes de la República, la Catalana, la de la Vila de Sitges i la del Cau Ferrat, i fent-los honor, totes les ensenyes de les entitats de Sitges que vulguin assistir a l’acte. Darrera el fris de banderes es situaran els músics i els cantaires del cor i l’Orfeó de Sitges que seran invitats a prendre part a l’acte.

Després dels discursos inaugurals, el senyor President de la Generalitat, acompanyat del Sr. Conseller de Cultura, de l’Alcalde de Sitges, de l’Ajuntament de Sitges i del Patronat del Cau Ferrat i demés autoritats, es dirigirà al Cau Ferrat procedint al descobriment de la làpida erigida per l’Ajuntament de Sitges en la façana del nou Museu, on constata la gratitud dels sitgetans vers Rusiñol. La làpida és modelada en marbre per l’escultor Jou i decorada d’un fris on hi ha l’escut de Sitges i episodis de la història del Cau Ferrat. Després el Sr. Alcalde de Sitges entregarà la clau del nou Museu al senyor President de la Generalitat, que l’obrirà al públic.

Les autoritats seguidament visitaran el nou Museu que donada l’hora, quedarà clos al públic fins a les 3 de la tarda. Des de les 3 a les 6, podrà ésser visitat lliurement. El dilluns de Pasqua regirà ja la condició reglamentaria d’entrada, que serà com sempre gratuïta per al veïns de Sitges, que hauran de sol·licitar un ticket a la Casa de la Vila.

Entre un grup de dames i noies de Sitges, de tots els estaments, ha pres forma la iniciativa de que hi hagi sempre al Cau Ferrat, sota el retrat d’En Rusiñol, un ram de flors, que sigui homenatge perfumat i silenciós de gratitud al fundador del “Cau”. Aquesta agrupació femenina que compta ja amb moltes associades , es titula “El ram de tot l’any a Rusiñol”. Les dames i donzelles que s’hi vulguin inscriure, poden adreçar-se al domicili de la Srta. Maria dels Dolors Bertran, carrer Ferrer Guardia nº18. Es tracta d’establir un torn còmode, de manera que donat el número de les que hi ha actualment inscrites, amb un dia cada més de portar flors al Cau Ferrat hi haurà assegurada la continuïtat d’aquest homenatge tan gentil en la seva forma.

Al peu del ram de flors, hi haurà una targeta indicant en nom de la sitgetana que n’ha fet ofrena i les associades seran avisades cada setmana, del dia que els hi toca el torn respectiu”

SI ÉS PER UNA BONA RAÓ VA BÉ QUE ET GASTIN EL NOM....

noreply@blogger.com (Criticart) — Tue, 25 Oct 2011 11:21:00 +0000

Beli, Beli, Beli, Beli..... Aquests darrers quatre dies el meu nom ha estat citat en tres publicacions diferents ... i pensareu, per què escriu Beli quatre vegades al principi del text? Doncs pq ahir durant una visita, potser també d’obres però amb un resultat molt diferent al dels museus de Sitges, vaig ser rebuda per la Patricia i l’Adriana amb una gran benvinguda. Confesso que veure el meu nom i el de la meva nena, dibuixats amb molts colors i envoltats d’estrelles em va agradar molt més que la fredor que proporciona la tipografia negre sobre fons blanc.

Doncs ara que ja coneixeu la primera Beli, us explico per sobre les altres tres. A la Crònica Local que va publicar en Vicenç Morando a l’Eco de Sitges aquesta cap de setmana, el periodista (tot i que per a mi té encara més importància com a historiador de l’art ) escriu un article en el que tracta la visita que vàrem fer conjuntament a les obres del Cau Ferrat i del Maricel de Mar el passat 11 d’octubre. Observador com és, en Vicenç no només estava atent a tot el que explicava l’arquitecte director de les obres, sinó que anava agafant apunts de les reaccions, sobretots gestuals i facial, d’ alguns dels visitants al llarg del que jo avui descriuria com un safari dins d’una selva de ferros i formigó.

Estructura nova col.locada a la façana marítima de Maricel. Innecessaria....

En el seu article llegim: "En sortir de la visita era ben fàcil poder constatar tres realitats punyents. (...) Segona: la que viu la plataforma, i Beli Artigas en particular, amb l’expressió pròpia de les tragèdies consumades sense remei marcada al rostre, i corpresa de veure com s’ha actuat en els edificis en una intervenció que, per a els integrants del grup, ha estat traumàtica, irreversible i desencoratjadora".

Estructura de la casa Rocamora. Ascensor?

M’imagino el que va passar pel cap dels altres membres de la Plataforma, però pel que fa a mi en Vicenç ho ha clavat, tot i que us puc assegurar que no em vaig posar a bramar i a cridar davant d'aquell esperpèntic espectacle pq ja ho havia fet minuts abans i no em quedaven ganes. La visió de com està el que fins fa pocs mesos era un dels principals conjunts arquitectònics de Catalunya, em va causar un fort cop i una tristesa indescriptible. En un primer moment la sensació de que la feina, la lluita i l’esperança que la Plataforma SOS Sitges hem dedicat a denunciar aquest projecte no havia servit per a res. Però aquest pensament té una data de caducitat molt curta, i en poques hores ja tornàvem a estar amb les forces carregades per a seguir lluitant pel que, des del primer dia, creiem que és just i necessari: protegir, valorar i respectar el nostre patrimoni.

Per cert, i com ja he dit, en Vicenç anava “prenent apunts” del que allà s’anava comentant. Així doncs, el que es va poder escoltar va ser que Miquel Utrillo “no tenia ni idea constructiva i que era un terrorista patrimonial”, i no terrorista cultural (potser aquesta definició la podem deixar per algú altre).

Conjunt del Maricel obra de Miquel Utrillo

El tercer Beli el dec al diari El País i al periodista José Ángel Montañés, que al contrari del que hem pogut rebre des de la Vanguardia, sempre s’ha mostrat interessat en aquest tema que considera prou important com per fer-li aquest reportatge publicat el diumenge passat, dia 23 d’octubre. Després d’una llarga conversa amb Montañés, que per cert ell va aguantar estoicament, sorgeix l’article El Cau Ferrat no se toca.

"No sabía ni dónde estaba, me costaba reconocer estos lugares que conozco como la palma de mi mano", asegura Beli Artigas, miembro de la Plataforma SOS Sitges”.

Evidentment que la declaració és meva, però en això de “la palma de mi mano” no m’hi veig reflectida. Ho vaig dir? però ho vaig dir així de bé? L’altre dia em vaig dedicar a preguntar als de casa en que pensaven, ja que parlar parlen en català. Jo penso en català i quan parlo en castellà vaig traduint sobre la marxa... com es deu dir en català “como la palma de mi mano”? com li deuria expressar jo al periodista, ja que porto dos dies intentant recordar-ho i no em ve al cap? Aquest no reconèixem en unes paraules és la mateixa sensació que tinc quan m’escolto parlant per la ràdio.... aquella no sóc jo però diu el tot el que penso!!

Detall del marbre del terra de la Sala Brollador del Cau Ferrat

El quart Beli el vaig trobar ahir citat en un bloc que ha decidit posar punt i a part. Els autors de Sitges Barcelona s’acomiaden amb un “Hasta pronto”, article en el que fan un repàs del seu any de vida. El meu bloc Criticartt va ser citat en una de les primeres entrades de Sitges Barcelona i fou així com de manera espontània vaig proposar el crear una secció dedicada als blocs sitgetans, tal i com també fan a Ràdio Maricel, una proposta que van acceptar creant la Sitgesfera. Escriure un bloc i mantenir-lo actualitzat significa temps i feina, i que quan això ho fas de manera totalment voluntària, les crítiques et fan perdre part de d’il·lusió que necessites per seguir endavant. Però hem d’agafar la part positiva d’alguns comentaris que en fred podem trobar insolents, imbècils o inútils! Us ho dic per experiència, ja que si no fos així, el meu bloc no hauria durat ni dos mesos.

I per acabar el tema dels blocs!!!! Moltes gràcies als quatre lectors que van intentar desxifrar l’enigma dels “Escàndols Municipals” que us vaig proposar en el post passat. El va encertar un dels anònims.....

En el setmanari el Baluard de Sitges del 6 de novembre de 1932, es va publicar l’article aparegut dies abans al setmanari “Saba Nova” de Rubí. Es tracta del

“manifest publicat per la Lliga Regionalista, amb la firma del seu honorable president, el gran patriota En Raimond d’Abadal, ha despertat pregon entusiasme i fervents esperances d’aconseguir un canvi radical d’orientació en la política i govern de Catalunya, i és de creure que farà agermanar grans correts d’opinió per a un fi comú, fent triomfar el seny ordenador i la patriòtica política que sapigué desarotllar l’immortal Parta de la Riba.

Es hora ja de difinir-se. Cada ciutadà ha de cumplir el seu deure, perquè els que no s’interessin per la vida pública no tenen dret després de criticar i plorar com infants l’actuació i les vergassades dels mals governants.

Pobre Catalunya si no realitza un acte d’energia i no sap foragitar del Govern a la gent que avui l’usufructa!” (sic).

ENIGMA D'UN ESCÀNDOL MUNICIPAL: ON, QUAN I COM?.

noreply@blogger.com (Criticart) — Wed, 19 Oct 2011 09:16:00 +0000

Avui us publico l’article, “Escàndols Municipals”. Poques vegades us demano que participeu en els comentaris del meu bloc, tot i que m'encanten i són part fonamental de la pàgina... per cert, comentaris lliures i que es publiquen directament, sense passar pel meu permís ;); avui faig una excepció, i us demano que llegiu atentament i que em digueu que us sembla i si em podeu datar, més o menys, l’any de la seva publicació, així com situar aquest municipi. El text és literal, i únicament he eliminart algunes paraules i dates que donen pistes massa clares....... Aquesta setmana solucionaré l’enigma!

ESCÀNDOLS PÚBLICS

“La gent vulgar que, teòricament, sempre fa el viu per a escapar-se de les gran ensarronades, no s’adona que moltes vegades aquesta mateixa vivor mal dissimulada per desconfiar de segons qui, és la que els fa caure en unes ensarronaments encara més grosses. Aleshores acostuma a succeir que, per no passar per badocs, cas de què es desencisessin tot seguit, justifiquen els ensarronaments i procuren tapar-els-hi totes les faltes, en un grau tan extremat, que a voltes, fins es confonen amb els seus interessats i els seus contubernis.

Ara mateix n’hem vist un exemple ben pràctic amb la descoberta de l’escandalós afer de venda de càrrecs al municipi barceloní en què han començat a veure-hi clar en el desgavell político-administratiu que fa un any i mig que impera a XXXXX, sota la vergonyosa conxorxa esquerrana-radical.

I és que el mal ja no ve d’ara; el mal arrenca de les eleccions del XXXX de l’any passat que, a més del triomf de XXXX, que es palpava arreu portà als XXXXXX el triomf de la incompetència administrativa i de la irresponsabilitat política.

Però el que passava era que molts no s’adonaven d’aquesta incapacitat o feien semblant de no adonar-se’n fins que ha estat descoberta per la policia aquesta agència d’estafadors, l’existència de la qual sols ha estat possible amb la col·laboració de gent estretament lligada amb el municipi, regidors o no. Quan el que ara s’ha esdevingut no ha estat més que l’esclat escandalós de tot un sistema de governar, que ja ho tenia tot corromput i que ja era impossible de contenir.

No ve d’ara, no, el mal. Uns homes que demanaven pena de mort pel lladre, una gent que demanaven els vots per fer la revolució absoluta, quan el règim imperant era el malversament i la provocació, no era estrany que enganyessin la opinió ingènua i hom hi veiés els únics salvadors de la ciutat, ja minada de deutes i d’impostos i amb la bancarrota en perspectiva. Però des de que hi són ells, a l’Ajuntament XXXXX hi han estrat 850 funcionaris (vuit cents cinquanta) nous, i suposem que ja sabeu la despesa que això significa; funcionaris entre els quals n’hi ha que no posen els peus al municipi sinó el dia de cobrament, d’altres que no saben llegir ni escriure, d’altres que no tenen l’edat o bé que ja l’han passada, d’altres que són parents de tots els graus amb els regidors, i l’absoluta majoria, que hi ha entrat per la porta gran, sense concurs ni oposicions, amb la única finalitat d’afavorir amics i partidaris i posar-los a la menjadora.

I tot això fet en una forma tan descarada i sense contemplacions, que ni els millors temps de l’assalt consistorial dels XXXXX havien superat.

D’aquest desgavell ara n’ha esclatat tota la corrupció perquè fins la massa ingènua de seguidors arribés a veure-hi clar. Però el mal ja havia traspuat infinitat de vegades. Recordeu l’expulsió i càstig de sis regidors esquerrans, encara no fa dos anys, per irreguralitats administratives; i la sensació persistent no és pas de què fossin els únics culpables. Recordeu la tramitació de l’afer XXXX, amb la gran festassa econòmica en projecte a l’esquena de l’Ajuntament. Recordeu l’augment curiós de les tarifes dels transports públics després de la feliç intervenció de l’alcalde. Recordeu la política seguida amb el monopolis municipals concertats per la dictadura, cap d’ells rescindit i potser renovats més crescudament. Recordeu el timo famós concertat amb els “sin trabajo” a base de bonus bescanviables que costà a l’erari municipal centenars de milers d'euros, sense remeiar gairebé els autèntics sense feina.

Podríem seguir recordant i recordant, però només hem recollit el que ens ha vingut a punta de ploma. I aquesta gent, tornaran a demanar els sufragis, no pas per fer la revolució, sinó per administrar el nostre patrimoni comú i donar la sensació de bon govern. Quin fàstic!"

LA RESPOSTA DE L'ENIGMA LA TROBAREU AQUÍ.

TINC UNA BONA NOTÍCIA I UNA DOLENTA... QUINA EXPLICO PRIMER? ELS PROS I CONTRES EN LA CONSERVACIÓ DEL PATRIMONI ARQUITECTÒNIC DE SITGES

noreply@blogger.com (Criticart) — Sat, 15 Oct 2011 19:03:00 +0000

Dibuix fet per la Júlia Pascual Mellado, brutal!!!

Nova agressió a l'escultura de Busquets

Pensareu que ja era hora que aquesta narcisista escrivís d’una vegada un post i passés a segona plana la seva entrevista. Us confesso que des del dia que la vaig pensar que tinc aquesta intenció, però fins avui no he pogut dedicar-me plenament a aquesta entrada, que potser una mica llarga i feixuga, té la seva part positiva i també la negativa (com no podia ser d’una altra manera). Recordant aquell acudit de “tinc una notícia bona i una de dolenta... per quina vols que comenci?”, podríem dir que el patrimoni arquitectònic de Sitges viu una situació similar. Així doncs, per quina notícia voleu que comenci?

La dolenta: el dimarts passat dia 11 d’octubre, vaig tenir la oportunitat de visitar, juntament amb representants del consorci sitgetà, d’altres membres de la Plataforma SOS Sitges i de diversos arquitectes especialistes en patrimoni, entre els que hi havia Salvador Tarragó de SOS Monuments, les obres de remodelació del Cau Ferrat i Maricel de Mar, una visió que m’ha fet gairebé impossible conciliar el son aquestes darreres nits. Ara que ja ho he pogut comprovar amb els meus propis ulls, i no parlar d’oïdes, us puc assegurar que allà, darrera de les façanes del Cau Ferrat i Maricel de Mar, per no parlar de la casa Rocamora, no hi queda res de la bellesa i originalitat d'uns edificis considerats Bé Cultural d'Interès Nacional, i que fins i tot fa uns cinc anys algú va parlar de que estaria bé proposar-los per incloure el Cau Ferrat dins del llistat del monuments que conformen el Patrimoni de la Humanitat. Jo vaig discrepar d'aquesta idea, però "visto lo visto", si això s'hagués fet realitat, avui "otro gallo cantaría".

Interior Maricel de Mar amb les finestres tapiades

Però davant de les paraules de l’arquitecte director de les obres quan ens va “explicar” el seu projecte, el dubte que em ve al cap és: com a algú se li va ocórrer catalogar, valorar i fins i tot conservar aquells edificis construïts per obra i gràcia “d’un terrorista cultural” (sic) com era Miquel Utrillo? I per què hem de conservar una casa que està feta seguint les demandes del seu propietari, un tal Deering, que li agradaven les terrasses sobre el mar i tenia la barra de col·locar-hi belles escultures per decorar l’espai?.

Casa Rocamora, o el que s'han inventat!

Imatge ja irrepetible de la Casa Rocamora

I la Casa Rocamora? Ara és un super loft de ferro i formigó amb vistes al mar, i amb una decoració molt cool que es veu una mica trencada per la presència d’un arc de l’edifici original, que pel que sembla en el moment de decidir conservar-lo, deu tenir més importància patrimonial que tota la resta de l’edifici, del qual únicament en queda la façana principal! Però a qui podia interessar aquell casa sense cap gràcia ni importància? Doncs a terra, que així tindrem menys problemes.

Primer pis del Cau Ferrat i la nova tarima

Per no parlar del Cau Ferrat, una casa de poble pensada per Rusiñol i plasmada per l’arquitecte Francesc Rogent, al primer pis de la qual s’hi va col.locar un gran encavallat de fusta que no té cap funció estructural i que a hores d’ara, davant de la brutalitat d’aquesta remodelació que viu l’edifici, es pot considerar un tros de fusta que fa més nosa que servei. Però com es podia ser tan hortera i permetre aquestes decoracions? Llàstima d’aquell vellet que només sap fer “barcos” i que va tenir la mala idea d’anar restaurant les peces que, pel pas dels anys, s’anaven malmetent. Si aquest home s’hagués quedat quietet i no hagués arreglat res, tot això ja s’hauria enfonsat i hauria via lliure per fer i desfer sense tenir que aguantar les tonteries de la Plataforma SOS Sitges.....

Preneu-vos aquesta darrera explicació com a una lectura no literal del que es va dir allà. Però us asseguro que millor o pitjor, es va dir tot. I ara millor deixar aquest tema aquí.

La bona notícia: Durant una baixada llampec a Sitges a primera hora del matí, vaig tenir una visió que feia anys que esperava i que jo recordi no havia tingut mai abans: la porta de la casa de Salvadora Font de Dalmau del carrer Major, coneguda popularment com Telègrafs, oberta. No m’hi vaig poder estar i la meva curiositat va fer que hi fiqués el nas, això si, sense passar de la porta. Però la presència de material de construcció i la intuïció de que allà s’hi està treballant, juntament amb les explicacions esperançadores del noi que hi treballava, em van confirmar que allà s’hi estaven realitzant obres de rehabilitació i reforma.

La construcció de la casa per a Salvadora Font de Dalmau va ser encarregada l’any 1898 al reconegut arquitecte Salvador Vinyals i Sabaté (Barcelona, 1847-1926), autor de diversos edificis barcelonins i que durant uns anys va ser un dels arquitectes més actius a Sitges. En aquesta població hi va deixar bells exemples arquitectònics entre els que destaquen el neogòtic Ajuntament de Sitges (1889), i les neoclàssiques cases de Bartomeu Robert a la Fragata (actualment desaparegut), la casa Joan Tarrida (1892) al carrer Major, la de Maria Bues de Catasús al carrer d’Àngel Vidal o la d’Antoni Robert Camps (1892) al carrer Illa de Cuba, així com també fou l’encarregat de projectar la urbanització de les escales de la Punta (1892). En el llibre Arquitectura de Sitges 1800-1930 d’Isabel Coll hi ha estudis complerts d’aquests i altres edificis sitgetans.

La casa de Salvadora Font, construcció de planta baixa i dos pisos, destaca entre les altres cases sitgetanes per la seva elegància. Vinyals dissenya una façana inspirada en les formes clàssiques, donant tota la seva importància compositiva a la finestra central, En aquesta obertura Vinyals hi situa dues columnes jòniques, completant la decoració del conjunt amb detalls florals, acroteris i antefixes. Des de fa anys, la degradació d’aquest edifici era evident, patent i preocupant. No sols la façana principal del carrer Major presentava aquest insultant imatge de deixadesa. A la galeria de la façana posterior, la que dóna a l’Hort de Can Falç, s’hi amunteguen piles i piles de peces ceràmiques, així com material constructiu, deixat allà després d’un intent fallit de restaurar l’edifici ara fa uns deu anys.

Però aquesta no és l’única casa del carrer Major que està a punt de viure una segona oportunitat. Al llarg d’aquesta mateixa setmana he rebut la gran notícia de que els propietaris de la casa Gorgas, davant mateix del carrer de l’Aigua, han decidit restaurar-la a fons i ser el màxim de respectuosos amb la seva imatge original. Es tracta d’una bell exemple de l’estil modernista tardà, amb decoració floral a la façana, i amb una barana que llueix un interessant treball de forja.

I aquí no podem oblidar la casa Severià Vilella del carrer Jesús, conegut primer com Can Severino, i anys més tard per Park Hotel. Aquest establiment, situat en una cas construïda l’any 1895 pel gran arquitecte Gaietà Buigas Monravà, fou per a la meva generació (i potser en substitució a l’Hotel Sitges del carrer de Sant Gaudenci), el lloc triat pels nostres pares per a celebrar batejos i comunions. Actualment aquest edifici és un dels oasis sitgetans més bells i alhora desconeguts, situació que en poc temps canviarà radicalment gràcies a la restauració completa que viurà a partir del mes de novembre.

Esperem que la tendència respectuosa amb el patrimoni segueixi en altres edificis sitgetans que es troben en venta i que si algun dia tenen la sort de ser comprats, hauran de viure una restauració completa. Entre les 9 cases que, diuen, es venen al Passeig Marítim de Sitges, destaca la presència al portal d’Internet Idealista, la Casa Vilella, coneguda popularment com a Residència Helvètica,construïda l’any 1919 per l’arquitecte Joan Rubió. El preu és brutal, 7.900.000 euros, però el que més em va sobtar ( i també al Vicenç Morando, com es desprèn del seu article), va ser l’afirmació de “buen estado”, una declaració que els responsables de la web no deurien veure molt clar, ja que entre les moltes imatges que s’hi publiquen de l’edifici, no n’hi ha cap que es mostri la façana... serà per la degradació que presenta aquesta?.

Estat actual Casa Vilella

Estat actual casa Vilella

I no em puc estar de comentar les novetats que han aparegut al mal restaurat xalet Villa Capri del Passeig Marítim, edifici que l'any 1945 va construir l'arquitecte Adolf Florensa per encàrrec de la senyora Josefa Casacuberta. El més impressionant de tot el conjunt no són les finestres i portes de metàl·liques que “adornen” les obertures de la casa, ni les dos gàrgoles amb forma de drac que han aparegut com bolets silvestres sota la teulada... sinó que el que crida l’atenció són les noves i diverses construccions que omplen el jardí de la casa. Una glorieta i un porxo on dominen les columnes corínties i un estil no gaire mediterrani.... però ja se sap, si a pocs metres de casa hi han erigit un “gran” Partenó, per que no podem posar nosaltres una romàntica glorieta al jardí?, deurien pensar els propietaris.

Per sort, sempre hi haurà gent de fora o de dins que estimarà, respectarà i valorarà la bellesa del nostre poble. Un exemple l’he trobat aquest matí al passeig de la Ribera en el que l'artista John Haydn Collen, autor del bloc The Lost Photographer. Blogspot.com, exposava a terra la seva darrera obra, un dibuix ràpid i precís de la Punta, que es venia per 30 euros, una misèria si tenim en compte el milió d’euros oficial que a hores d’ara hi ha de desviació pressupostària a les obres del Maricel i Cau Ferrat, així com el milió d’euros no oficial, que també sembla que s’hi ha de sumar als més de 6 milions pel que van ser adjudicades les obres..... en definitiva, i si fem cas a les paraules del gran gurú del projecte, massa poc per desfer tota aquella merderada que ens van deixar, ara fa més de cent anys, els “plastes” d’en Rusiñol, Rogent, en Deering i l’Utrillo.

ENTREVISTA QUE M'HAN FET AL BLOC SITGES D.C (Distrito Cultural)

noreply@blogger.com (Criticart) — Mon, 03 Oct 2011 13:11:00 +0000

Finalment, i després de diverses converses 2.0 amb Lola Cañete, gran professional de la Gestió Cultural, fa uns dies ens vàrem trobar cara a cara per poder posar fil a l'agulla a molts dels temes que haviem tractat virtualment. El resultat d'aquesta trobada va ser una agradable i fructífera tarda, durant la que vàrem poder parlar sobre moltes coses, temes interessants i complexos que ens van portar fins a intenses confidències.... L'art, el patrimoni, el món de la cultura, la política i l'amor i el respecte pel nostre Sitges van ser els principals temes a tractar.... idees que he intentat plasmar en aquesta entrevista que avui han publicat al bloc de la Lola, Sitges D.C (Distrito Cultural). Des d'aquí només vull donar les gràcies a la Lola per la seva confiança vers la meva persona i la valoració pel meu treball, tal i com em va demostrar amb la seva presència durant la presentació del meu llibre sobre el Modernisme a Barcelona que va tenir lloc a la biblioteca Santiago Rusiñol de Sitges el 21 d'abril de 2011, un llibre que es distribueix per tot el món, però que per "culpa" de la crisi econòmica encara trigarà una "mica més" en arribar a les llibreries catalanes.

lunes 3 de octubre de 2011

CONVERSANDO SOBRE PATRIMONIO. REFLEXIONES EN VOZ ALTA CON BELI ARTIGAS

Beli Artigas Coll es quizás una de las personas de las que más se ha hablado para bien y para mal en los últimos meses en Sitges. Pero más allá de la polémica entorno al proyecto de remodelación del Cau Ferrat y el Maricel de Mar, que tantas ampollas ha levantado en nuestro pueblo, Beli es una profesional reconocida de la historia del arte con profundos conocimientos en lo que al estudio del patrimonio se refiere y es aquí donde voy a abordarla. Beli, muchas gracias por aceptar estar en Sitges DC.

Blog.- Dice la UNESCO que el Patrimonio Cultural de un pueblo comprende las obras de sus artistas, arquitectos, músicos, escritores y sabios, así como las creaciones anónimas, surgidas del alma popular, y el conjunto de valores que dan sentido a la vida, es decir, las obras materiales y no materiales que expresan la creatividad de ese pueblo; la lengua, los ritos, las creencias, los lugares y monumentos históricos, la literatura, las obras de arte y los archivos y bibliotecas. Casi nada. ¿Hasta dónde crees que llega el deber moral de conservar nuestro pasado cultural?

La situación política que estamos viviendo estos últimos años ha hecho del que llamamos Patrimonio Cultural uno de los temas más candentes y sobre el que cada día se habla más, ya sea para bien o para mal. Para la evolución de un pueblo, la conservación de su patrimonio cultural es fundamental, ya que si no valoramos y respetamos nuestro pasado, el futuro que nos viene tiene muy poco valor. Somos muchos los que nos mostramos orgullosos de nuestro Patrimonio Cultural, pero muchos menos los que dedican unos minutos de su día a día en buscar maneras de conservarlo. Esta actitud de valoración, que antes que nosotros ya mostraron algunos de nuestros antepasados, es necesaria para asegurar que nuestras generaciones futuras tengan la misma posibilidad que nosotros de sentirse orgullosos de sus raíces y de sus costumbres, así como de conocer su historia. Valorar, respetar, etc… se traduce en amar, una actitud necesaria para afrontar la vida. Así pues, el deber moral de conservar nuestro pasado cultural es vital. Es una obligación que no podemos obviar bajo la capa de la modernidad y de la evolución. Para evolucionar necesitamos conocer de dónde venimos, y nuestro patrimonio cultural es la mejor guía por este tortuoso camino.

Blog.- Pero el patrimonio cultural está en permanente evolución, especialmente el denominado patrimonio inmaterial. Qué opinas ¿proteger o salvaguardar?

A mi entender, se trata de dos actos implícitos el uno en el otro. En la definición que hace la Real Academia Española de la Lengua de SALVAGUARDAR, aparece la palabra PROTEGER así como también DEFENDER Y AMPARAR. La evolución tiene que convertirse en un aliado de esta necesidad de conservar el patrimonio cultural. Las nuevas tecnologías son fundamentales en este propósito. Ahora podemos escuchar un concierto de Pau Casals grabado en directo con una calidad sonora máxima, pero esto no implica destruir el vinilo original una vez se haya pasado al formato digital.

El patrimonio cultural inmaterial (PCI) muchas veces es el nexo de unión entre los integrantes de un pueblo y como tal se transmite de generación en generación (en algunos casos, y como puede ser la Fiesta Mayor de Sitges, creo que este patrimonio ya se transmite en los genes), y su evolución es símbolo de la evolución de un pueblo. En algunos casos si no existiera esta modernización o actualización, el PCI acabaría desapareciendo. Es muy importante entender esta evolución, pero también lo es que sus “propietarios” actuales conozcan su procedencia, historia y significado. Así es fundamental no solo poner todos los medios para proteger una tradición y asegurar su continuidad (un ejemplo de esto lo hemos tenido en los más de 1200 niños que han participado en la fiesta de Santa Tecla), sino que hay que explicar el por qué de este lugar elegido para celebrar un acto, cual es el significado de el Ball de Bastons, el origen de los Gegants, etc… Saber más ayudará a su valoración, y en definitiva, a su protección.

Blog.- Según la definición de museo del ICOM el museo es una institución permanente sin fines de lucro, al servicio de la sociedad y de su desarrollo, abierto al público que realiza investigaciones concernientes a los testimonios materiales del hombre y su entorno, los adquiere, los conserva, los comunica y principalmente los exhibe con fines de estudio, educación y deleite. Sin embargo sigue abierto el debate sobre el papel social de los museos así como su concepción digamos… multimediática que ha hecho que el museógrafo comunique su objeto de trabajo de manera casi periodística...

Los museos convencionales, aquellos grandes edificios en los que se muestran centenares de piezas recopiladas (robadas, expropiadas…) a lo largo de los siglos, cada vez están más en desuso. Las nuevas tecnologías han vuelto a ser claves en esta evolución. Con la aparición de Internet la globalización del arte ha sido evidente, hasta el punto de que en estos últimos años las direcciones de algunos museos han dedicado grandes recursos económicos y personales en tener un edificio moderno que llame la atención de los visitantes, así como una página web lo más interesante y completa posible que atraiga a los que no se pueden acercar personalmente al espacio expositiva. Ahora si uno va de viaje ya no tiene “la obligación moral” de visitar el gran museo de la ciudad, no es necesario hacer colas y en algunos casos pagar una entrada elevada. Desde una playa de Bali puedes pasear virtualmente por un museo de Moscú, consultar toda la colección del MoMa de Nueva York o acercarse de una forma casi indecente a una de las obras de Picasso expuestas en el Reina Sofía. Son pocos los que necesitan estar delante de un cuadro para disfrutarlo, y cada vez hay menos personas que deciden pasar unas horas en un museo, haciendo de estos, espacios deficitarios.

En la actualidad creo la función principal de un museo es conservar los bienes culturales y difundirlos mediante todos los canales posibles, poniendo más hincapié en las muchas posibilidades que nos aporta la inclusión de las nuevas tecnologías.

Blog.- Bueno, pero la función de conservar los bienes culturales es, sin duda uno de los componentes más complejos que ha adquirido el museo desde la perspectiva de su definición convencional. La denominada conservación-restauración requiere del aval de una documentación científica que sirve de referente y es previa a toda intervención pero que al mismo tiempo constituye la memoria de la restauración para el futuro. Esto quiere decir que no es sólo una cuestión de capacitación técnica y científica de los restauradores y conservadores ¿cómo se puede crear una postura deontológica, más conceptual a la vez que más interdisciplinar que legitime una labor precisa y concreta sobre un objeto patrimonial susceptible de ser tratado cuando a veces las intervenciones vienen marcadas por métodos y diagnosis menos vinculados al valor cultural e identitario del patrimonio?

La mayoría de los museos gozan de unos equipos técnicos de gran categoría. Antes de cualquier proceso de restauración, ya sea sobre un cuadro, una escultura, un tapiz, o un edificio, estos grandes profesionales realizan un estudio profundo de la pieza. En los últimos años el proceso de restauración de una obra de arte ha adquirido la importancia que en otros momentos se le podía haber negado. Esta reivindicación del trabajo del restaurador y del documentalista queda clara en la nueva tendencia expositiva que tienen lugar en grandes museos mundiales, en los que se han organizado muestras monográficas sobre el resultado de la restauración de diversas piezas, así como la dedicación de salas dedicadas exclusivamente al proceso de restauración de una obra de arte, documentado desde el minuto cero hasta que la obra de arte vuelve a ser expuesta al público. Un ejemplo lo encontramos en el Museo Van Gogh de Ámsterdam en el que hay una amplia explicación sobre la restauración de una de sus obras principales, La habitación de Vincent en Arlés.

Pero ante una restauración alguien se puede preguntar hasta donde se puede llegar? Este es un tema importante. En pintura queda claro que si durante un proceso de restauración una radiografía demuestra la existencia de una pintura anterior, los técnicos simplemente documentarán este trabajo, y no se les pasará por la cabeza recuperarlo perdiendo la obra sobre la que se había empezado a trabajar, la pieza que verdaderamente había querido mostrar públicamente el pintor. Simplemente, o no tan simple, se limpiará el lienzo retirando todos los elementos añadidos posteriormente a su realización.

Pues en arquitectura debería ser igual. Primero realizar un estudio histórico muy completo del edificio a restaurar, un paso fundamental para no encontrarse con sorpresas desagradables durante las obra de restauración. El conocimiento a fondo del elemento a restaurar es básico para conseguir el objetivo de retornar al edificio su belleza original. Y que se entiende por original? Cuál es el punto al que debemos llegar en una restauración? Pues aquel que suscitó su catalogación, sin olvidar nunca la importancia de la base sobre la que se construyó.

Blog.- Desde otra perspectiva, el patrimonio en general y los museos en particular poseen un potencial educativo muy importante. Siempre me llama la atención que siendo una oportunidad excepcional de interactuar con los programa educativos/ planes de estudios, ambas opciones se den con frecuencia la espalda. ¿Crees que se aprovecha suficientemente ese potencial?

Una de las principales carencias que tiene nuestra sociedad es la de valorar nuestro patrimonio. Para asegurar la conservación de este, es fundamental que lo conozcamos y nos lo hagamos nuestro, y esta idea ya la debemos inculcar a nuestros pequeños. El tópico de que a los niños no les gusta visitar un museo o una ciudad es falso. Ellos sienten un interés inmenso por conocer y por saber más, y nuestro deber es fomentar esta curiosidad. El arte, la historia, la música, la ciencia… les fascina y para saciar su gran capacidad de aprendizaje necesitan que les demos toda la información. Pero esta información tiene que estar adaptada a sus edades, ser interesante, dinámica, y sobre todo, libre. Les hemos de enseñar el valor de estas obras de arte, así como nosotros hemos de aprender a mirar un cuadro, un edificio, una partitura, un libro…. con ojos de niño. Cada vez hay más museos, teatros, auditorios, etc…, que han visto esta necesidad de adaptar el espacio y su contenido a los más pequeños, que en realidad son nuestra esperanza para la conservación del patrimonio.

También en las escuelas el arte en todas sus vertientes tiene un papel destacado. En mi época la historia del Arte era una asignatura de ciclo superior, pero ahora muchos niños de seis años son capaces de distinguir un Miró de un Picasso, y esto es una gran noticia.

El problema yo lo veo en las universidades donde se dan muchas lecciones magistrales sobre arte universal, pero en mi opinión no transmiten a sus alumnos la necesidad de valorar y estudiar las grandes obras que tienen en sus pueblos. Esto implica que estos futuros historiadores del arte luchen por impedir la remodelación de un pequeño panteón romano, pero que no le den ninguna importancia a esa preciosa casa modernista que tienen al lado de su vivienda y que se está cayendo a trozos. No te puedes imaginar la cantidad de trabajos de curso que se hacen en la Universidad de Barcelona (lo digo por cercanía) sobre reconocidos artistas sumamente estudiados como Rodin, Picasso, Monet, Rotko…. No sería mejor dedicar este tiempo y trabajo intenso en sacar del olvido y valorar aquel pintor local?

Blog.- Son muchos los temas que siempre son susceptibles no sólo de debate, sino de revisión en lo que a patrimonio concierne. Mi propuesta es seguir con estas conversaciones y abundar en un aspecto de la cultura siempre tan delicado. Sin embargo, y pensando no sólo en Sitges, sino en tantas ciudades y pueblos que tienen un patrimonio como un importante potencial turístico, quiero plantearte una última pregunta

¿consideras el uso turístico de los espacios patrimoniales compatible con su conservación?

Evidentemente la sobreexposición o sobreexplotación de ciertos espacios patrimoniales puede perjudicar la conservación de estos, pero hay maneras de hacer compatible la necesidad y obligación de proteger nuestros patrimonio con el uso turístico. Encontrar esta combinación “perfecta” entre turismo y patrimonio es responsabilidad de nuestros gobernantes, los cuales tendrían que dedicar parte de su presupuesto a encargar estos trabajos a especialistas en el tema. En muchas ciudades turísticas ya se han tomado decisiones drásticas que ayudan a mejorar la relación entre espacio-visitante-autóctono, una convivencia que algunas veces puede no ser fácil. Ciudades como Barcelona hace años que buscan la solución para hacer compatible ser una de las principales destinaciones del turismo cultural con la conservación de sus espacios patrimoniales. Un ejemplo es debate que desde hace unos años se ha creado alrededor de la posibilidad de hacer pagar entrada en el Park Güell de Barcelona, uno de los lugares que contabiliza mayor número de visitantes diarios. Nadie habla de impedir el paso a los turistas, pero sí de la necesidad de poder sacar un provecho económico de este potencial turístico, utilizando gran parte del dinero recaudado en conservar esta bellísima obra de arte, que por culpa de la gran cantidad de visitantes, algunos muy poco respetuosos con el espacio, necesita constantes trabajos de restauración. Si se hace, y con éxito, en la Alhambra de Granada ¿porqué no lo podemos aplicar aquí y en muchos otros casos?

El patrimonio cultural tangible e intangible es la piedra angular en toda construcción de sociedades e identidades. En los últimos tiempos, este patrimonio debe hacer frente a amenazas vitales para su conservación: cambios económicos y tecnológicos, turismo, excavación ilegal, negligencia e ignorancia al tiempo que se hecha mano de la cultura para promover la cohesión política y social... Los debates de siempre, parecen no pasar de moda. Gracias Beli por reflexionar con voz alta en Sitges DC.

Si alguien quiere saber más sobre las reflexiones de Beli Artigas en torno al patrimonio, os dejo el siguiente enlace: http://www.criticartt.blogspot.com/

Entrevista realizada por Lola Cañete

THALASA Gestión Cultural y Comunicación

ON HA QUEDAT EL SITGES DE 1953? El llibre "Extranjeros en Sitges" de Julia Borrás.

noreply@blogger.com (Criticart) — Tue, 27 Sep 2011 13:19:00 +0000

Ai amic Galderich! Em sembla que m’hauràs de donar un remei per a no convertir-me en una friki dels llibres antics, o si més no, consells per no deixar els pocs estalvis en aquest nou vici. A la propera Ateneuesfera ja em portes el decàleg del bon aprenent de bibliòfil.

Doncs la meva darrera adquisició és un petit llibre que l’any 1954 es venia per 18 pessetes, i que avui, gairebé seixanta anys més tard, a la fira d’antiguitats que els dijous s’instal·la a la plaça de la Catedral de Barcelona marcava la mateixa xifra, però actualitzada. Ara ja forma part de la meva incipient col·lecció, fent companyia al programa de la Festa Major de Sitges de l’any 1961 que vaig comprar el dilluns a la 60ª Fira del Llibre Antic i d’Ocasió de Barcelona, del que vull destacar el bellíssim dibuix de l’artista sitgetà Jordi Albors i Solé.

Doncs tornant a la novetat d’avui. Sota el títol de “Extranjeros en Sitges. Impresiones de un curso de verano”, publicat a Barcelona l’any 1954 per Ediciones Ave, la senyoreta Julia Borrás ens explica les vivències i impressions de diversos estudiants arribats de tot el món a Sitges per tal de participar en un curs d’estiu organitzat per la Universitat de Barcelona per donar a conèixer la nostra llengua, cultura, literatura, art, filosofia.., en definitiva, la nostra terra. El pròleg, firmat per l’escriptor Noel Clarasó (1899-1985), fill de l’escultor Enric Clarasó, és un nou elogi a la bellesa de Sitges i a la bondat de la seva gent, demostrant el gran afecte que Clarasó sentia per aquest poble en el que, juntament amb la seva família, hi passà llargues temporades i on hi tenia molts bons amics. Entre les seves declaracions, algunes un xic exagerades com la que diu que Sitges deu tota la seva creació i la seva estructura a l’esforç de l’home, i que la natura no n’ha posat gaire d’esforç, n’hi ha una va lligada a aquesta i que vull ressaltar:

“Y tal vez por esa razón la gracia de Sitges es inmortal. El hombre ama la obra del hombre. La recibe empezada de una generación y la cede mejor a la generación que sigue. Nadie sabe exactamente cómo era la antigua belleza de las cosas, y nadie puede sospechar cómo será la belleza futura. Pero todos saben que viven entre las dos y cuidan de que jamás se abra un abismo entre ellas”.

Ja enteneu pq destaco aquesta frase, no? Estaria bé que algú hagués llegit aquest text abans de començar segons quines remodelacions. Deixem-ho aquí....

El text escrit per Julia Borrás no s’allarga més de 55 pàgines i té una durada temporal d’un mes. En 34 petits capítols, Borrás ens descriu la seva curta, però intensa, estada a Sitges, una lectura que servirà a alguns per retrobar-se amb llocs, paisatges i personatges que els hi portarà molts records; i a altres ens ajudarà a conèixer millor el Sitges dels nostres pares i avis.

Potser l’article es farà massa llarg, però vull destacar diversos paràgrafs en els que es fa referència directa a espais, recons i costums de Sitges, així com a alguns dels seus veïns. El llibre és molt interessant i ens ajuda a fer-nos una idea de com ens veien els estrangers que ens visitaven. Evidentment, si algú el vol llegir està a la vostra disposició, i us el recomano.

Els fets es remunten al 26 de juny de 1953 amb l’arribada de la nostra protagonista a la vila. Des de l’estació es dirigeix al que serà el campament base de tots els que ella denomina “cursillistas”, l’Hotel Sitges del carrer Sant Gaudenci número 5 dirigit pels germans Carbonell. A la història sobre Vallpineda que es pot llegir a la web d’aquesta urbanització, s’hi publica una interessant nota sobre l’origen d’aquest hotel on s’explica que a finals del segle XIX, Joan Morgades, un sitgetà que havia anat a Cuba a fer fortuna, va encarregar la construcció de la Fonda Subur, establiment que amb els anys i després d’ampliacions esdevindria l’Hotel Sitges, tot i que els seus nous propietaris es seguirien coneixent popularment com els de La Fonda. Tornant al text, aquesta és la visió que Julia té del pati de l’hotel:

“A la hora de cenar bajo al patio, que se encuentra al final de la casa tras el vestíbulo, la escalera y la salita. En esta sala hay un piano, una sillería anticuada y algunos tapices menos que mediocres representando escenas campesinas del siglo XVIII. Nada de esto armoniza con el arrimadero de azulejos y las paredes blanqueadas. Pero el patio es bonito y alegre. Está cubierto por un toldo, y varias enredaderas y bogambillas se cruzan formando bajo él un techo vegetal. Al fondo se ve un surtidor rodeado de macetas con hojas verdes que destacan sobre la cal de la pared. El suelo está recién regado con cántaro, y unas bombillas de colores, semiescondidas entre el ramaje, prestan una luz discreta, como la verbena”.

Els gairebé 60 anys que ens separen signifiquen molts canvis en les costums, espais i paisatges descrits, tot i que encara en conservem alguns que podem reconèixer i conèixer en les descripcions de Julia Borrás com són el Museu Romàntic, que aquell 1953 feia només un any que s’havia obert al públic juntament amb la nova biblioteca, una dada que jo desconeixia totalment, espai que també visiten els estudiants i que diu “se halla en la parte baja del mismo edifício, aunqué aislada por completo y con entrada por otra calle” .

Els cursos es realitzaven principalment a la casa que Miquel Utrillo s’havia fet construir en el conjunt de Maricel i que actualment ocupa la biblioteca Santiago Rusiñol. Sobre aquesta llegim:

“En grupo dejamos el hotel y atravesamos las calles alegres de luz mañanera, hasta llegar al Cap de la Vila; entonces tomamos por la calle Mayor y salimos al mercado, rebosante de frutas que atraen la atención de mis compañeros. En la parte de Maricel que da a la plaza, en lo que antes era Biblioteca, unas letras anuncian: Universidad de Barcelona. Cursos generales de Sitges. (…) Mientras se decide qué clase es la de hoy, salimos al patio. Es un patinillo enladrillado de rojo, con arrimadero de azulejos. Está todo cubierto menos el centro, donde varias columnas rodean el surtidor. De la taza de mármol cuelgan culantrillos y yedras por las que va goteando el agua, y en torno, los bojes recortados y las piedras del suelo forman un pequeño jardín.”

Com era d’esperar un dels llocs més visitats, tant de nit com de dia, pel nostre grup és el passeig sitgetà :

“Hay luna. Una luna amarilla, que va llenándose escondida entre las palmeras del paseo. Su reflejo centella sobre el mar. Nos hemos sentado en grupo al borde del muro, cerca de la orilla. Las conversaciones se apagan; contemplamos en silencio el sugestivo paisaje. Las altas palmeras se dibujan contra el cielo de un azul aclarado por el resplandor de la luna. A nuestra izquierda, la mole de la iglesia se interna en el mar con sus cimientos bañados por las olas. En el horizonte se ven las luces de las barcas pesqueras y a la derecha, en semicírculo, las lucecitas de Terramar”.

Altres edificis, espais i locals sitgetans han tingut menys sort i amb els anys han desaparegut o es troben en una greu situació. Un exemple és aquesta descripció del mercat antic de Sitges, una visió que avui, amb un bar Bacardí en el seu lloc, ens pot semblar apocalíptica i visionaria:

“Bajamos por el mercado, lleno de puestos de pescado fresco, de gallinas, cacharros, telas y cintas colgadas que vuelan al viento. Mis compañeros, con los libros bajo el brazo se extasían ante los escaparates de los colmados y compran uvas, peras, naranjas y manzanas con fruición, como si se tratase de las últimas frutas que fuesen a estar en venta”.

Seguint amb la visita dels estudiants universitaris per Sitges arribem a la visita al Cau Ferrat, edifici que meravellà als forasters i que fou elogiat en aquest text. Actualment el museu es troba totalment desmantellat en pro d’una poc conservadora i gens respectuosa remodelació:

“Antes de entrar en el “Cau Ferrat”, Palol, el profesor de Arte, nos cuenta cómo Santiago Rusiñol formó el “Cau” y su admirable colección convertida más tarde en Museo, así como de su atractiva personalidad y el interesante ambiente en que se movía junto con los amigos que le rodearon, (...). El “Cau Ferrat” con su abigarramiento de objetos artísticos, la profusión de hierros, azulejos, cerámicas y vidrios, gusta a todos. Admiramos los Grecos y los cuadros románticos e impresionistas. Luego nos asomamos al incomparable balcón sobre el mar”.

Al llarg del llibre trobem interessants descripcions de diversos espais del barri antic, com el Recó de la Calma, “ (...) nos encaminamos hacia Maricel. (...) La gente aguardaba sentada en los bancos de piedra de este precioso rincón, tan sugestivo y habitualmente quieto, en el que con exquisito gusto se han colocado puertas, ventanas, columnas y capiteles antiguos sobre la construcción nueva”, o el conjunt de Maricel: “Atravesamos el estrecho pasadizo, parecido a una calle de barrio moro, que conduce al lado opuesto de Maricel, y salimos frente al mar. Todo este rincón artístico de Sitges, empinado sobre el agua, posee de noche una intensa poesía. Parece preparado para dejar pasar el tiempo sin prisa en él, mientras la imaginación vaga y la vista se recrea en sus bellezas. Bajamos por la escalinata hasta la Punta. El pueblo se ve en el fondo, iluminado”.

Les excursions per diversos indrets de Sitges són una contant al llarg d’aquest mes. Armats amb bicicletes llogades al carrer de Bonaire, el grup agafa en passeig marítim direcció l’hotel Terramar i el golf. Passegen per les avingudes interiors “llenas de adelfas en flor en los bordes de las aceras y setos de bojes y ciprés detrás de las cuales se ocultan las casas”, una visió idíl·lica que poc té a veure amb el desastrós estat que llueixen actualment alguns d’aquests carrers. Quan arriben a al Vinyet, “una ermita antigua que tiene una Virgen muy venerada en Sitges y en donde se celebran romerías que se terminan bailando sardanas”. Una visió que res té a veure amb l'estat actual d'aquests carrers del barri residencial sitgetà!!!

Entre classe els estudiants no van dubtar de gaudir plenament de la vida mediterrània, coneixent costums, tradicions i gastronomia sitgetana. Entre els llocs visitats hi ha els cinemes a l'aire lliure del El Prado i El Retiro, els hotels Terranar i Miramar, els bars Chatet i Chiringito o La Tasca, “una taberna con los consiguientes barriles alineados a lo largo de las paredes, y un mostrador ante el cual los hombres del pueblo charlan y beben. Esta primera parte no ofrece nada de particular, pero en el fondo hay una sala que presenta un aspecto por completo bohemio. Tiene un escenario pequeño a mano derecha, con cortinas rojas, arrugadísimas y raídas; el resto está repleto de mesitas de madera pobre, ennegrecida, ocupadas por pescadores, artistas de bajos fondos y muchachos, que con el humo de sus cigarros han logrado una atmósfera densa y gris irrespirable. Las paredes de esta sala están totalmente cubiertas de carteles de toros, dibujos alusivos a anécdotas literarias, versos, frases, corazones atravesados por flechas y caricaturas de bailarinas y hombres más o menos célebres”.

L'any 1953 el Cable encara estava al carrer Angel Vidal (a on ara hi ha la discoteca Trailer). L'edifici actual es va començar a construir el 1954 i el nou Cable es va inaugurar el 1956. El tabernero en mangas de camisa, sens dubte era el nostre avi, Josep Andreu. (missatge deixat a facebook per El Cable)

Un dels estudiants creu haver realitzat una gran troballa i insta als seus companys per a que l’acompanyin fins a “una taberna estupenda que hemos descubierto. (…) Al final de una callecita blanca y estrecha Walter nos anuncia que hemos llegado. Entre los cristales débilmente iluminados leemos en la puerta “El Cable”. Entramos en la pequeña taberna, llena de barriles y con un estrecho departamento al fondo, en donde nos instalamos alrededor de una mesa grande de gruesa madera. El tabernero en mangas de camisa y con la servilleta colgada del cinturón se dirige a Walter.”

Coincidint amb la berbena de Sant Pere el grup de joves van ser convidats a celebrar la festa a “La Valenciana”, bar situat al passeig de la Ribera i que en aquells anys estava molt de moda entre sitgetans i estiuejants. Els nouvinguts van gaudir moltíssim de la seva primera berbena:

“El patio de “La Valenciana” está iluminadísimo y adornada con guirnaldas de papel de colores y farolillos. En espera de que empiece el baile nos sentamos a tomar café en la terraza que da sobre el mar, (...) Alternando con la orquestina toca un organillo que desgrana las notas alegres de un pasodoble o un chotis. Al lado humea un puesto de churros. La pista está llena. Detrás de la valla se agolpan chiquillos y gente del pueblo en muda contemplación; algunos aprovechan la música para bailar en el paseo”.

Grup de nois sitgetans a mitjans dels anys 60 al bar Els 4 gats del carrer Sant Pau de Sitges.

I la darrera nit de la seva estada a Sitges, i després d’un agradable sopar de comiat a l’hotel Terramar, el grup es dirigeix al Bar Oliva que “tiene en la parte de atrás un jardincito en el interior de la manzana, con una pista circular y unas altas y frondosas palmeras. En las mesas, situadas en la penumbra, suelen haber parejas que de cuando en cuando salen a bailar”.

Pel que fa a personatges reconeguts que apareixen en el llibre hi trobem a personalitats del món universitari com els professors Palol, Martí de Riquer, Antoni Vilanova, Bassol, del Saz, Palomeque....

Però si una presència sobta en aquest llibre és el d’Utrillo fill, amb el que el grup d’estudiants coincideixen diàriament a la platja de davant de la piscina Maria Teresa on tenien un toldo a la seva disposició. Utrillo era un dels principals jugadors a la pilota, “este juego consiste en echarse la pelota de uno a otro bando sobre una red”. Potser es refereix al Voleibol platja? Sobre Utrillo la nostra cicerone en fa una descripció molt realista:

“Utrillo no pierde ocasión de hacer algo extravagante que dé que hablar. Anda descalzo por las calles de Sitges con un pantalón de pescador arremangado debajo de las rodillas y un gran sombrero de paja. En su cara, ancha y morena, destaca bajo el poblado bigote negro, su sonrisa simpática. Ahora, en estos días, ha recogido a una gitanita a la que cuida y educa como si fuese su hija. Esta nota exótica llama mucho la atención y se comenta”.

El capítol de la visita que fan al taller del gran escultor Pere Jou. m'ha encantat. Sortint de l’hotel Sitges el grup d’estudiant “descendemos por Bonaire hasta la Ribera y seguimos después por la avenida Sofía, internándonos en tre las calles de chalets. En uno de ellos tiene Jou el taller junto con la vivienda. Pasamos primero donde se encuentran las pequeñas esculturas en sus respectivos soportes. El artista se sirve, para esculpir sus obras, de la piedra que se da en estos alrededores, que es blanda y no permite más que masas en las que no sobresalga nada. Po lo tanto, las figuras están casi siempre sentadas o en cuclillas. Son “maternidades”, pescadores o grupos de gente de formas redondeadas y abundantes en carnes. La piedra impone aquí al artista la realización, que resulta en todo momento acertada y original. (...) Damos una cuantas vueltas más por el estudio, mundo cerrado en donde transcurren las horas del escultor, con ese aire de visitantes que parecen hacerse en pocos minutos cargo de todo, u nos despedimos después de felicitarle”.

Acaba el llibre, el llegeixo i rellegeixo, i mentre copio la darrera frase que Julia Borrás escriu ja dalt del tren que la retornarà a Barcelona, “Luego contemplamos, hasta que se pierde de vista, la silueta blanca, clara, riente y querida de Sitges”, jo no puc més que pensar:

on va quedar aquell Sitges?

JUGAR A ARRENCAR CEBES SURT MASSA CAR. INDIGNATS VRS. MOSSOS D'ESQUADRA

noreply@blogger.com (Criticart) — Mon, 19 Sep 2011 20:56:00 +0000

Aquest matí, com gairebé cada dia que el meu vell i esgarrat retransmissor m’ho permet, m’he llevat escoltant el Matí de Catalunya Ràdio. A les notícies de les 8 es parlava dels “indignats” que durant tot el cap de setmana han estat acampats a la porta de l’edifici de la Borsa de Barcelona del Passeig de Gràcia. Al cap d’uns minuts, Manuel Fuentes entrevistava a Felip Puig, conseller d’interior de la Generalitat de Catalunya, al que òbviament li ha preguntat sobre la que han anomenat “Operació de la Borsa”, una actuació policial que s’estava duent a terme en aquell mateix moment. Segons Puig tot estava anant sense cap contratemps, i m’ha cridat l’atenció com s’ha referit a la “tècnica” utilitzada pels Mossos per a desallotjar un a un els acampats, “arrencar cebes”, i que no hi ha hagut cap ferit. Qui no recorda aquest joc? Quantes hores que havia passat allà terra asseguda, agafada amb tota la meva força a la panxa de la meva companya (perdoneu que no utilitzi la tècnica políticament correcta de company/companya, ja que l’escola no era ni mixta i ni s’hi aplicava el submarinisme lingüístic); i les bates esquinçades resultat d’una estirada massa forta que ha fet volar tots els botons que es perdien entre les pedres del jardí. Una mala estrebada sense gaires més conseqüències que la bronca de la professora a l’entrar a la classe amb aquelles pintes, i la de la mare quan es veu de nou cosint els sis botons extraviats. Ah, i pobre de tu que se’t passés pel cap queixar-te... I durant la Operació Borsa no hi ha hagut cap incident destacat? Doncs la meva experiència en el joc m’ha fet dubtar d’aquesta declaració de Puig! En definitiva, i vist els bons resultats, mossos i “indignats” deuen ser uns grans experts jugadors a “l’arrencar la ceba”.

Foto de la Cadena Ser

Insolidària i darrerament molt despistada, he seguit el matí sense tornar a pensar en els meus incompresos indignats. Si m’hi refereixo així és perquè des de principis de juny, quan vaig fer la meva primera incursió en el món de les acampades de la Plaça Catalunya i em vaig indignar amb el que vaig veure allà, cada dia entenc menys els reductes que han quedat d’aquella bona iniciativa que van ser els moviments del 15M. Doncs amb la meva inconsciència matutina he seguit els plans marcats per al dia i m’he acostat al Passeig de Gràcia per remenar a la sempre esperada “Fira del llibre Antic i d’Ocasió”, que per cert, aquest any arriba a la seva 60ª edició, un gran esdeveniment cultural. Entre parada i parada, i badant en el màxim nivell permès en una fira d’aquestes característiques, he anat baixant direcció Plaça Catalunya fins que m’he topat amb una barrera de Mossos d’Esquadra que m’impedia seguir. Amb el meu cap encara a mig gas no he estat capaç de lligar en pocs segons aquella presència de furgons i policies amb la notícia que unes hores abans m’havia transportat a la meva infantesa. Uns crits m’han fet girar el cap vers el carril central del Passeig de Gràcia, i per allà arribaven unes vint persones (nombre molt generós per part meva) que cridaven consignes suposadament “anti-sistema” com assassins, lladres..... Ells, els indignats, han seguit el seu camí, i jo el meu , tot i que menys concentrada en la recerca de llibres i documents que m’han de servir per escriure altres articles en aquest bloc.

Ja de tornada a casa i de nou amb el tema dels “indignats” superat, la presència de molts, moltíssims vehicles (ja que hi havia cotxes, motos, furgons i ambulàncies) policials i sanitaris que tallaven el carril lateral de la Diagonal de Barcelona i que envaïen la cantonada d’aquesta gran via barcelonina amb la Plaça dels Jardinets de Gràcia m’ha fet pensar en el pitjor: un greu accident de trànsit. Per sort la falta de vehicles destrossats i de ferits per terra evidenciava que aquesta no era la causa de tan magna moguda. Però allà tenia que passar alguna cosa molt important que impliqués la presència d’uns 20 mossos, 10 guàrdies urbans, i tres “ambulancieros” (ara sóc poc generosa en el nombre) vestits amb la indumentària antidisturbis i amb el casc posat (els “ambulancierus” també). Però què? Potser hi havia algun polític, o el rei.... potser desarticulaven una d’aquelles bandes de lladregots que tenien previst robar en 90 pisos els propers dies? I tanta premsa vestida amb el peto fosforescent? Darrera de quina gran notícia devien anar tots aquells periodistes? Entre tanta gent passaven totalment desapercebut un grup de persones assegudes a la porta del Banc Santander, (per cert, edifici construït per Enric Sagnier, arquitecte al que se li ha dedicat una gran exposició a Caixa Forum de Barcelona), sota l’atenta mirada d’uns quants mossos.

Il·lusa de mena no em podia creure que els vint indignats que es manifestaven una hora abans per davant de la Borsa i que ara seien en una cantonada de la Diagonal amb Còrsega fossin la causa d’aquell gran dispositiu policial... Per sortir de dubtes ho he preguntat a una “premsa”, la qual, càmera en mà, m’ha confirmat el que em semblava impossible: minuts abans els de la Borsa (o això deien) havien entrat a la seu del Deutsche Bank i la policia els havia aturat quan estaven apunt d’entrar al Santander....Al cap d’uns minuts tots els indignats que romanien asseguts a la porta del banc han pogut marxar i seguir la seva ruta reivindicativa..., això sí, sense haver estat necessari tornar a posar a prova l’astúcia lúdica dels mossos, i mira que davant de la gran quantitat de gent que hi havia allà palplantats, la imatge prometia una nova partida, poc paritària, d’”arrencar la ceba”, ja que la mitjana era de més de tres arrencadors per ceba “indignada”.

Mentre els indignats parlaven i decidien que feien la resta del dia, tots aquells membres de la premsa que esperaven el final del joc per a fer la seva feina s’han llançat, amb micros, càmeres, gravadores... a entrevistar al portaveu del grup desallotjat!!! Davant d’aquesta imatge, per a mi la més trista i incomprensible de totes les que he vist durant la que ja he batejat com a “operació ceballots”, he arribat a la conclusió que no puc entendre el perquè aquesta mini manifestació es considera una notícia tant important com per donar-li una cobertura de l’alçada del casament de la Duquessa d’Alba. Com si a Barcelona, o a qualsevol poble de Catalunya, no passessin coses bones i dolentes dignes de tenir una mínima i necessària cobertura mediàtica!!!! Indignant!!!

I davant de tot això jo em pregunto, i també estaria bé que ho fessin els periodistes i la societat civil, quant diners ha costat aquest dispositiu per “aturar” a 36 persones (nombre oficial d’ identificats que s’ha donat a les notícies de TV3) que volien entrar en un edifici privat? Publicades les dades i amb els números a la mà cada un podria fer les seves especulacions pressupostàries que desitgi: benestar social, sanitat, cultura.... Però com es pot aturar aquest gran dispendi econòmic sense quedar com un “membre de la dreta més retrograda”, un “assassí en sèrie” de cebes de Figueres, un pro-sistema fastigós, un pijo de “merda”, un insolidari....? Que faria si estigués en el lloc de Felip Puig? Uf.., no ho vull ni pensar.... faci el que faci, més d’un botó de la bata, o de l’americana, saltarà pels aires!!!

A L'ATAC AMB EL SUBMARINISME!!!

noreply@blogger.com (Criticart) — Mon, 12 Sep 2011 22:36:00 +0000

Quadre de Cardona Torrandell datat l'1 de juliol de 1981 amb el títol "Catalunya i escola", en el que Cardona inclou una frase de Salvador Espriu. Avui, vint anys més tard, i davant del greu atac que pateix la meva llengua, el català, crec que és un bon exemple a seguir:

"Debeu lluitar sempre contra el mal, fins a l'últim alè. Que la fi ens vingui per sinistre i aclaparador genocidi, no per vil suïcidi"!!!!

Seguint la tònica “original” de la majoria de comentaris que s’han fet al llarg del dia d’avui, aquest 12 de setembre de 2011 comença un nou curs escolar, i qui sap si aquesta voluntat de “fer foc nou” que acostuma a envoltar tot el que s’inicia durant el novè mes de l’any té prou força calorífica per a que es noti a nivell polític, social, cultural, laboral, personal.....

Tot i la calor que ha fet durant tot el dia d’avui, de cop i volta l’estiu s’ha quedat enrere. Poc a poc, Sitges torna a recuperar el seu lloc com a poble bonic i tranquil, un poble ideal per passejar i gaudir dels darrers raigs de sol estiuencs en unes platges gairebé desertes, i amb una aigua neta que ja comença a refredar-se. Al mateix temps, Sitges també es consolida com la tercera població, per darrera de Sant Sebastià i Getxo, amb el preu de la vivenda més elevada. Aquesta notícia, que alguns la deuen considerar molt important, ja que apareix publicada en els principals diaris catalans i espanyols, no s’avé amb la realitat Inmobiliaria que, en plena crisi econòmica, s’està vivint a Sitges. Potser és el poble amb la mitjana del preu de la vivenda més alta, però quants pisos s’han venut aquesta primera meitat de l’any a Sitges? Surt a compte estar en el podi d’aquest rànquing? No és més important la notícia real de que el passat 30 d’agost, es van aturar (parcialment) les obres de remodelació de la façana marítima del Maricel de Mar, i que els propers dies es revisarà el projecte per tal d’adaptar-lo a la normativa vigent que vetlla per la conservació del patrimoni arquitectònic? Com és que la presentació del projecte va aparèixer amb “bombo y platillo” a tota la premsa i televisió catalana i part de l’espanyola, i la notícia de la seva aturada i revisió només es mereix notes a la premsa local i comarcal? Que Sitges hagi arribat ha ser considerat un dels pobles més bonics i reconeguts de la costa mediterrània no es feina de dos dies, sinó anys i anys de lluita per conservar la seva essència. Però destrossar-lo si que es pot fer en un obrir i tancar d’ulls, tal i com s’ha demostrat aquests darrers anys.

I ahir 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, em vaig tornar a sentir molt orgullosa del patrimoni cultural, personal i folklòric de Sitges. Durant l’ acte institucional que van tenir lloc al Parc de la Ciutadella de Barcelona, el nom del nostre poble va ressonar amb força. La primera actuació, un cop hissada la Senyera i quan el sol encara no ha desfet tots els cervells dels allà presents, i en motiu de la commemoració dels 150 anys del naixement del polifacètic artista Santiago Rusiñol, el conegut actor Lluís Soler va llegir el discurs de benvinguda que Rusiñol va llegir als seus convidats durant la Tercera Festa Modernista que va tenir lloc al Cau Ferrat de Sitges l’any 1894. El text, que us copio per si el voleu rellegir, és tota una declaració d’amor vers el poble que pocs anys abans l’ha acollit amb els braços oberts, un mar blau que l’ha encisat fins al punt de retenir-lo al seu costat, i una llum que l’ha captivat personal i artísticament. A la vegada que ens mostra el seu disgust vers la situació artística i cultural que vivia la Catalunya de finals del segle XIX.

Escoltava la bonica veu de Soler, i em vaig imaginar a Rusiñol recitant aquestes paraules, mots que em ressonaven dins del cap, i que m’han servit per entendre moltes coses, alhora que donen argument a les reivindicacions de que el Cau Ferrat és intocable, inalterable i únic:

“Mentre esperem, amics meus, per al nostre "Cau", per aquest raconet íntim, per aquest riu arrecerat i modest, no volem demanar més que una gràcia: que sigui sempre, el nostre "Cau", un "cau d'il·lusions i esperances"; que sigui un refugi per abrigar an els que senten fred al cor; un pedrís on reposar l'esperit que arriba malalt del camí enfangat de la terra; una ermita prop del mar, hospital dels ferits d'indiferència, i posada de pelegrins de la Santa Poesia, que vinguin a veure espai, a respirar núvols i mar i tempestats i serenes, a curar-se del mal del soroll, a omplir-se els pulmons de pau per tornar a volar amb més alè vers els boscos i bardisses de la vida i continuar la Santa Lluita [...]”

Però em pregunto, a algú més li van ressonar aquestes paraules al seu cap? I al seu cor?..... no ho se, però del que no dubto és que a alguns dels polítics que ocupaven llocs destacats, alguns fins i tot dalt de la tarima i molt propers al president de la Generalitat, ni que fos físicament, al escoltar les paraules de Rusiñol els hi devien venir al cap algunes paraules i promeses que les eleccions es van emportar com s’emporta una fulla un petit cop de vent...

Foto de Ruben Moreno García

Amb aquestes paraules encara molt presents, la visió de la Moixiganga de Sitges avançant pel passadís central direcció a l’escenari principal del parc de la Ciutadella em va emocionar i em va ajudar a esclarir un dubte que feia dies que em donava voltes pel cap. Era lícit que l’Ajuntament de Sitges decidís avançar unes hores la ofrena floral davant del monument del Doctor Robert per tal de que les autoritats locals poguessin assistir als actes del Parc de la Ciutadella? Doncs ara, escoltat el que molts van poder escoltar, i vist el que molts van poder veure, haig de dir que sí, que jo també hauria volgut estar allà amb un d’aquells barrets de palla amb la senyera, regal institucional que m’hauria servit per amagar alguna llàgrima de tristesa, poques de cansament i moltes d’emoció.

No vull deixar de fer referència al gran discurs que va fer Marius Serra. Només vull dir que aquest setembre m’he fet una gran proposta: ser una GRAN SUBMARINISTA!

La meva experiència materna en el tema de la immersió lingüística a l’escola dels meus fills, un centre concertat de Barcelona, amb poc més de 400 famílies, on el català, fora de les aules, podríem dir que brilla per la seva absència, em deixa clar que el nou atac dels partits espanyols a la nostra llengua és una estratègia política molt allunyada de la realitat que es viu a Catalunya. Amb una mitjana de 27 nens per classe, i amb tres classes (P-4, 2o i 3er de primària) com a mostra representativa d’aquest estudi sociològic tant d’estar per casa, mai millor dir, crec que el nombre de famílies, comptant la meva, que a casa parlem en català es poden comptar amb una sola mà. Doncs tot que pares, avis, germans... li parlavem des de que va nèixer en català, tot i que a casa gairebé sempre està posada TV3, al cotxe s'escolta Catalunya Ràdio, i en Llach ressona per tot arreu, tot i ser capaç de reconèixer i diferenciar els presidents Pujol, Maragall i Mas a la televisió (sembla una versió infantil de la cançó Jenifer dels Catarres), el meu fill petit, davant de la perplexitat de tots, entre la que es trobava la seva mestra de P 3 que a l'escola sempre se li ha dirigit en català es va llançar a parlar única i exclusivament en castellà. Ell si que necessitava una sessió de submarinisme! Coses de la vida dignes d'un estudi per a publicar a Sàpiens!!!

Així que amb els ànims renovats després d’un estiu tranquil i en el que he rebut grans i inesperats regals que m’han fet molt feliç com la carta i les postals antigues que en Lluís m’ha fet arribar des de Menorca, l’agulla de pit que m’ha fet la Carmen, una peça única i irrepetible que ja és un petit tresor, la cadernera que m’ha ofert l’Oscar, i la notícia de la promesa de revisió del projecte dels museus de la façana marítima de Sitges, avui començo un nou curs ple d’esperances i forces per seguir lluitant pel que crec que és just i necessari. A L’ATAC!!!!!

Discurs de Santiago Rusiñol durant la Tercera Festa Modernista al Cau Ferrat de Sitges (1894)

"És la tercera vegada que el "Cau Ferrat" se reuneix a prop del mar; la tercera vegada que, fugint del soroll de la ciutat, venim a somniar al peu d'aquesta platja hermosa, a sentir-nos bressar al compàs de les onades, a prendre aigües de poesia, malalts com estem del mal de prosa que avui corre a la nostra terra.

Venim aquí fugint de la ciutat, per trobar-nos tots junts i junts cantar lo que ens surti del fons del sentiment, per treure'ns el fred que corre per les venes de tothom aixoplugant-nos sota la bandera de l'art; per banyar-nos i embriagar-nos de sol, de sol i llum que ens assequi per un moment la tristesa de la boira. Venim perquè necessitem expulsar-nos de sobre tanta farsa egoista, tanta sensatesa fingida, tanta falta de sentit comú, tanta serietat fingida o riure estúpid com ha imposat el menestral enriquit per una banda i per altra la democràcia, on aquesta terra nostra que, per por d'ésser boja, se'ns va tornant ensopida [...]

L'art per l'art agonitza, per fer lloc a l'art comerç, a l'art cromo, a l'art barato, a l'art llustrós, que és el que entén la democràcia de l'art. Res de somniar, amics meus; res de veure visions, de sentir passar vaguetats allà on els núvols que es formen a l'atmosfera del pensament; de cloure els ulls mirant per dintre un més enllà difumit, d'enamorar-se d'ombres desconegudes: sempre el natural per pauta, sempre esclaus i lligats d'aquest natural ple de lletgeses i tristors, guarnit de baixeses d'esperit i de misèries morals, habitat d'homes somorts, mirant el passat com un llibre sense fulls, no creient en el per vindre, peixent resignats les engrunes del present [...]

Ella vindrà, aquesta aurora; ella vindrà algun dia, malgrat els núvols negres; i el goig de sentir-la que s'acosta, de pressentir que els artistes aquells i aquells poetes, des de llur tomba immortal i gloriosa no beuran d'altres com ells, ens fa viure esperançats, an els que creiem en una hermosa renaixença. Molts per ells treballen, molts hi somnien, molts coven en el fons del pensament idees noves i veuen passar visions d'un art que vola; molts senten ja la febre de l'empenta; molts hi sofreixen ocults sentin el formigueig de quelcom indecís que els diu pressentiments a cau d'orella i els fa veure colors indefinits; molts hi sospiren i esperen el raig potent de claredat, d'inspiració, de llum ja feta, que els arrencarà del cap la idea nova, la nova llum, l'obra parida del somniat modernisme.

Mentre esperem, amics meus, per al nostre "Cau", per aquest raconet íntim, per aquest riu arrecerat i modest, no volem demanar més que una gràcia: que sigui sempre, el nostre "Cau", un "cau d'il·lusions i esperances"; que sigui un refugi per abrigar an els que senten fred al cor; un pedrís on reposar l'esperit que arriba malalt del camí enfangat de la terra; una ermita prop del mar, hospital dels ferits d'indiferència, i posada de pelegrins de la Santa Poesia, que vinguin a veure espai, a respirar núvols i mar i tempestats i serenes, a curar-se del mal del soroll, a omplir-se els pulmons de pau per tornar a volar amb més alè vers els boscos i bardisses de la vida i continuar la Santa Lluita [...]

Això voldríem, oh poetes!, i, per lograr-ho, aquí davant dels nostres ulls tenim dos grans exemples per seguir: les ones per un costat buidant els més durs penyals, i per l'altre la constància de l'home doblegant i dominant el ferro verge. Flexibles com l'aigua amorosa podreu abatre els cors de roca; valents com els manyans de l'Edat mitja podreu doblegar les voluntats de la matèria. Treballem a cops de petons i de martells; i ne tant aquí tots junts, tots dels nostres, sense por d'orelles forasteres a l'art i a la poesia, podrem esbravar-nos cridant lo que no gosem dir moltes vegades rodejats del gran ramat: que volem ser poetes i que despreciem i planyem an els que no sentin la poesia; que estimem més un Leonard de Vinci o un Dant que una província o un poble; que preferim ser simbolistes, i desequilibrats, i fins bojos i decadents, a decaiguts i mansos; que el sentit comú ens ofega; que de prudència a la nostra terra en sobra; que no hi fa res passar per don Quixots allí on hi ha tants Sancho-Panzas que pasturen, ni llegir llibres encantats allí on no se'n llegeixen de cap mena."

LA NINA ROBADA DE R. SURIÑACH, UN CONTE AMB SITGES COM A PROTAGONISTA!

noreply@blogger.com (Criticart) — Thu, 01 Sep 2011 20:01:00 +0000

Portada original del llibre

Hi ha llibres que cauen a les teves mans dues o més vegades i no els hi dones cap importància, fins que hi ha un dia que algú et parla d’ells i te n’adones del tresor que tens entre mans. Això és el que em va passar fa uns dies amb “EL TRESOR DELS POBRES i altres contes de consol estímul i dignitat per als nois de condició humil”, de Ramon Suriñach Sentíes, amb il·lustracions de J.G Junceda, publicat a Barcelona l’any 1921. El llibre conté quinze contes de Suriñach, més un de l’escriptor modernista Enric de Fuentes (Barcelona, 1864-1935). En el pròleg el seu autor, explica el perquè d’aquest recull de contes, exemplars que serien entregats gratuïtament als nens catalans de famílies amb poc recursos econòmics, i una reflexió de com veia el present i el futur d’aquests nois. També apareix un extens llistat de nens, damisel·les i dames, senyors i entitats i corporacions que d’una manera o altra van col·laborar en l’edició del llibre, una relació de noms entre els que n’hi ha de coneguts, altres que em sonen i alguns que així de cop no els tinc col·locats, però que ja els col·locaré.

Retrat de Suriñach fet per Picasso l'any 1900

Entre els benefactors hi ha el nom dels fills del poeta Joan Maragall, els fills del polític Prat de la Riba o del fills dels dramaturg Adrià Güal; el del pintor Ramon Casas, el de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch o el de l’empresari de papers Lluís Guarro; entre el de les dames n’hi ha que tenen un regust molt sitgetà, com el de la senyora Maria Teresa Benaprés i Oller, filla del gran metge sitgetà, Dr. Benaprés. En els llistats apareixen altres noms que d’una manera o altra tenen relació amb Sitges, fins al punt de trobar a l’Il.lm Ajuntament de Sitges com a col·laborador en la publicació del llibre. Si, el segon conte que el publica en el llibre, el que porta el títol de “La nina robada”, té Sitges com a principal protagonista. El text va il·lustrat per set dibuixos de Junceda en el que es poden veure paisatges o detalls molt sitgetans.

Quina és la relació entre Sitges i Suriñach?

Ramon Suriñach Sentíes (Barcelona, 1881-1964), agent de canvi i borsa de professió, va saber combinar aquesta amb la seva passió per la literatura, fins al punt de ser considerat, durant la primera meitat del segle XX, com a reconegut escriptor català. Autor de nombrosos articles a periòdics del moment, novel·les, contes, comèdies, drames i poemes, el seu gran èxit va arribar l’any 1921 amb aquest llibre que avui tinc entre les mans, El tresor dels pobres. Casat amb Rosa Oller, germana de l’esposa del Dr. Benaprés, la parella va passar moltes temporades a Sitges, població a la que sempre va mostrar una gran preferència.

Retrat de Ramon Suriñach

Com ja hem dit, Suriñach escrivia en els principals periòdics catalans. En la revista Catalunya Artística del 15 d’agost de 1901 es publica un article seu, “L’Orfeó Català a Sitges”. El text comença dient: “Sitges, la hermosa vila blanca, estava el diumenge dia 4, al dematí, brillant d’animació i d’alegria. La seva ànima artística, sedenta d’emocions, vibrava sota’l sol de la hermosa diada” (sic). Segueix explicant com va ser la rebuda preparada pels sitgetans als membres de l’Orfeó, la ruta que aquest va fer per la vila, la visita al Cau Ferrat, on van ser rebuts pel seu propietari Santigo Rusiñol, el qual va ser obsequiat amb el cant de Lo rossinyol. Fins a la gran cantada que va tenir lloc en un Casino Prado avesar i totalment entregat al grup de cantaires dirigit per Millet. Un cop acabada la gran festa musical, els sitgetans van acompanyar l’Orfeó fins a l’estació on van agafar el tren que els retornava a Barcelona. L’article de Suriñach acaba amb una imatge molt poética d’aquest tren desapareixen sota el seu fum: “Era una primavera d’art que fugia, deixant un rastre de un no sé qué que’s filtrava á l’anima”(sic.). L’any 1904, a l’impremta de l’Eco de Sitges es va publicar el llibre “Esbossos”, un recull dels primers articles literaris de Suriñach, il·lustrat amb tres gravats de Rafael Martínez Padilla.

A la primera pàgina del Baluard de Sitges del 28 de gener de 1905 es publica un fragment de “L’Estrany”, conte de Suriñach que formava part del llibre Gent, la portada del qual estava il·lustrada per un dibuix de Ricard Opisso. El 20 de maig d’aquell mateix any, i en la primera pàgina de la mateixa publicació, Pompeyo Crehuet escriu una llarga i elogiosa crítica del llibre Gent de Suriñach.

Anys més tard, l’11 de juny de 1921, i de nou en El Baluard de Sitges es publica la crítica del nou llibre de Suriñach “El tresor dels pobres”. En ell s’explica que el diumenge anterior, a l’edifici de l’Ajuntament de Sitges (a Cá la Vila) havia tingut lloc el repartiment d’exemplars d’aquest llibre entre els nens i les nenes de la vila que sabien llegir. Pel que es desprèn no es va complir l’objectiu principal del seu autor que era que fossin entregats a nens de famílies humils, ja que els 400 llibres van ser entregats “per ordre d’antiguitat dels Colegis, primer als nens i després a les nenes” (sic.). Visca la igualtat! . El solemne acte va ser presidit pels representants del consistori sitgetà, pel matrimoni Suriñach i pel reconegut dramaturg Adrià Gual el qual va ser l’encarregat de realitzar el parlament.

El nom de Ramon Suriñach ja fa poc que va aparèixer en aquest bloc. En l’article sobre la marxa de Deering de Sitges vaig fer referència al bell text que Suriñach, va publicari al Baluard de Sitges el 30 de juliol de 1921. Amb el títol “L’Homenatge a Mr. Charles Deering”, l’autor feia una oda a la persona i a l’obra d’aquest il.lustre veí, per tal d’intentar-lo convèncer de que no marxés de Sitges emportant-se amb ell la gran col·lecció d’art que tenia al Palau Maricel. Entre les belles paraules que allà podem llegir destaca una que amb el temps i tenint en compte la greu situació en que es troba l’edifici del Maricel de Mar, podem considerar premonitòria:

“El Palau, tancat, fora com una tristesa, com un estigma, i la mar hi cantaria com al peu d’una tomba, car tot el que s’abandona, senyor, ja és com la pròpia tomba”.

La relació entre Sitges i Suriñach és clara i notòria, però aquesta no sols va ser a nivell literari. Suriñach, tot i que mai va tenir casa a la vila i quan venia s’instal·lava a casa dels seus cunyats, la família del Dr.Benaprés, va participar activament en la vida del poble tal i com es pot entendre de la nota que apareix al setmanari sitgetà La Punta del 3 d’agost de 1924. En la relació de donacions per a la “Tómbola a favor del patronato de las Escuelas Obreras de Sitges”, apareix el nom de Suriñach que dóna “12 ejemplares obras literarias suyas”. Una mica més endavant, en la mateixa llista, apareix la meva besàvia Florència Hill de Coll, que dóna “un almohadón de raso, bordado”, un regal original si pensem que el seu marit tenia una fàbrica de sabates.

Així doncs, no és cap casualitat que Ramon Suriñach Sentíes dediqués un dels contes que composen el seu llibre de més èxit a Sitges, un poble que pel que es desprèn del seus molts escrits, va saber estimar i respectar, fins al punt d’escriure bellíssimes paraules sobre les seves virtuts.

I de l’autor de les magnífiques il·lustracions que complementen el text de Suriñach no en diguem res? Joan Garcia Junceda i Supervia va néixer a Barcelona l’any 1881 i morí a Blanes l’any 1948. Reconegut dibuixant i il.lustrador va ser l’autor de multitud de dibuixos que es publicaven a les grans revistes catalanes de la primera meitat del segle XX com eren Cu-Cut, Papitu, Picarol, d’Ací d’allà, Hojas selectas... tot i que la seva gran fama la va obtenir amb les il·lustracions dels contes que Folch i Torres publicava a En Patufet, així com també és l’autor de la il·lustracions de destacats llibres com Canigó de Jacint Verdaguer o les Novel.les Exemplars.

Entre els seus fills artístics més reconeguts hi ha en Massagran, protagonista de les aventures ideades per Folch i Torres i que tot i el pas dels anys segueix sent un personatge molt estimat pels nens i els que ja no són tan nens, catalans.

Us copio aquest conte la lectura del qual avui, dia que s’han aturat parcialment les obres de reforma dels museus del Cau Ferrat i Maricel de Sitges, atemptat patrimonial i totalment irrespectuós amb l’amor que sitgetans i forasters han demostrat pel nostre poble al llarg de moltes dècades, encara té més significat. Tot i que han passat 90 anys des de que es va publicar el text, veureu que moltes de les opinions que Suriñach escriu sobre la modernitat que viu el poble en aquells primers anys de la dècada dels vint del segle passat, coincideixen amb pensaments i opinions actuals. Entre les declaracions que podem considerar més contemporànies, sobretot si pensem en la denuncia que algún veí de Sitges va posar a l’Ajuntament queixant-se de les molèsties que li provoquen la música dels assajos que durant uns pocs dies realitzen les colles de balls de Festa Major, hi ha la de: “I és que Sitges, la de les festes majors inoblidables, s’ha sotmès massa al foraster.I el foraster paga, però exigeix com un senyor que es vol distreure l’avorriment.”

Gaudiu-lo i viatgeu a un Sitges que no hem conegut mai!

La nina robada

Sitges és la mirada blava de Catalunya, sota de Barcelona, que és el front.

En l’època que us parlo, de Sitges podia dir-se: “bella terra, bella gent”.

Un estol d’artistes inquiets hi donava festes d’art, obria la petita vila blanca com a niu per a tots els ocells del món, i les formoses noies sitgetanes, entre la Mare de Déu del Vinyet, els oliverars, els garrofers, la terra cremada de sol i el mar, cantaven cançons de l’amor pressentit.

Jo hi festejava amb la dona que ha estat mare dels meus fills.

Les cases eren, tant o més que ara, hospitalàries i franques, i tenien tothora el cancell obert.

Les amigues hi entraven i sortien com si totes les cases fossin la casa llur, i, a voltes, abans d’anunciar-se, tocaven el piano en el quarto de reixa o fullejaven un llibre acabat de publicar a “L’Avenç”.

En Santiago Rusiñol, que en aquells anys estava malalt i es gronxava en un constant humorisme i en una alegria de vida d’infant mimat, entrava a la casa que volia, que a totes li tenien amor, i a lo millor se’l trobaven adormit en una poltrona i ningú feia soroll.

Els forasters anaven a Sitges en romiatge de curiositat i respecte.

Sitges era la nova pulsació de la Catalunya, que rompia el cercle estret de sa vida incolora.

Ara, la Sitges de moda és molt altra cosa, i té aspectes dissemblants. Mostra indubtables belleses urbanes; el sublim Maricel, un poc gelós, al costat de l’inoblidable Cau Ferrat, on s’hi anava a fer literatura i revolució d’idees; el barri alt de mar –un dels més bells recons d’Espanya- el Terramar-parc, lloc de sojorn selecte de l’esperit modern; però al cor de la vila blanca hi ha xalets i edificacions de gust deplorable.

Té uns pins esponerosos a l’ombra dels quals s’ha va a fer salut i murmuració, i en la platja, a l’estiu, plena de velams i casetes, hi ha un quiosc com un vaixell parat, on s’hi juga amb spleen, d’esquena al mar.

I és que Sitges, la de les festes majors inoblidables, s’ha sotmès massa al foraster.

I el foraster paga, però exigeix com un senyor que es vol distreure l’avorriment.

***

En l’època que evoco, per la franquesa de les portes obertes, va desaparèixer una nina preciosa de la vitrina del quarto de reixa d’una casa.

La nina anava vestida de bolquers, tots plens de randes, i sota l’ull blau de vidre tenia una llàgrima grisa com una perla.

Era á l’hivern –oh, aquells hiverns daurats de Sitges- i era a les vigílies de la festa de Reis.

Qui l’havia robada? Quina temptació de mare pobra, quina manca d’escrúpol de germana havia comès el delicte? Quin infantó malaltís, a les vigílies de Reis, demanava joguines il·lusionat, joguines que no podien comprar-li?

En la mirada de foc d’aquelles noies sitgetanes, que totes semblaven germanes, el dubte hi posava una cosa tèrbola.

I la nina no sortia. Després de Reis els infants passaven pel Cap de la Vila abassegant les joguines de possessió nova i, els dies de bon món tant són fetes per als pescadors i els nàufrags com per als infants.

Pobres infants contents! Eren mirats per algú com una roda de petits lladres.

***

Va avançar l’any, i de la nina robada ningú se’n recordava.

Quan s’acostaven els dies Sants, després de Carnestoltes, aquells dies que fan olor de farigola, i que les mantellines semblen teixit d’aranya en la llum crua i els ulls de les dones aranyes de devoració, venien a Sitges els millors predicadors catalans.

La mentalitat de Sitges no hauria tolerat mitjanies.

Eren uns frares caputxins, de barbassa grisa, que arribaven a la vila blanca trepitjant amb les sandàlies, que empresonaven el peu nu, la terra de llum.

Passaven pels carrers clars amb llurs hàbits aspres i simplicíssims, i a l’església parroquial, que vigila la immensitat des del mirador de pedra cremada del Baluard, en la foscor humida i encesa de llums de la nau, davant els sants immòbils i daurats, i les noies gentilment reclinades, i els homes de peu dret, deien coses petitetes i misterioses del món; movien els cors amb l’evocació de l’esgarrifosa Passió del Senyor, i assenyalaven camins de perfecció i desvetllaven consciències.

Després, fins a l’hora de sopar, davant la platja misteriosa en contacte amb el mar de la nit, els grups feien comentaris. L’endemà, en el dia nou de la vida blana, ja els remordiments i els propòsit eren més lluny.

Una tarda, el predicador, movent els braços, que prenien un gest fatigat d’ardència franciscana, deia del respecte que es devia a la propietat; que les injustícies humanes eren el premi del cel que les compensava i que, en canvi, lo robat, ni que fos de necessitat imperiosa i ni que el món no sabés mai res, Nostre Senyor un dia el cobraria amb càstig; i que mentre hi ha vida hi ha temps d’esmena, i que si el robar embruta la consciència, el restituir l’honora...

***

Aquella nit, mentre sopaven a la casa robada, varen sentir trucar al cancell.

S’havia girat nit de tempesta i el mar tranquil i femení de Sitges, udolava com una fera que es vol desencadenar.

Els seus udols retrunyien per damunt les cases quietes i estemordides i es perdien en l’eco del feréstec Garraf.

Qui trucaria a aquella hora?

Potser un nàufrag del mar...

El carrer era fosc i passava una hora de por.

La minyona que servia a la taula no gosava obrir.

La senyoreta, més animosa, va dir;

-Ai, timonera! Que has fet mal a ningú? Doncs no tinguis mai por.

Però la minyona tremolava.

-Fuig! Fuig! Ja hi aniré jo.

I va obrir la porta amb una revolada que li va eixamplar el pit virginal.

No hi havia ningú. L’entrada semblava una gola de llop.

Va portar fins al carrer fosc la claredat del seu vestit de color rosada. El vent li volgué arrabassar el xal de llana dolça que li amorosia les espatlles.

El carrer era solitari. Ni una ànima es veia enlloc.

Va fer un gest seré d’indiferència que no va veure ningú. Perpendicularment damunt son cap tremolava, viva, petita i xucladora una estrella i el vent omplia tot l’espai de la terra al cel.

Quan anava a entrar a sa casa, en un recó de l’entrada fosca va veure com un farcellet blanc.

Es va ajupir i s’esgarrifà.

Havia distingit uns bolquers i una carona rosada amb una llàgrima.

Va creure que era una criatura recent nascuda, abandonada, i la damisel.la en tota sa figura dolcíssima i madura de l’amar pressentit va sentir una brasa de vergonya.

I amb instint maternal la va recollir.

Però va somriure de seguida.

Era la nina robada.

Li va fer un petó molt fort.

En alcar-la en sos braços, la nina, am la inclinació del cos de porcel.lana fred, va dir tendrament:

-Ma-mà!

R. Suriñach

LA RESTAURACIÓ DEL DRAC DE SITGES.... UN DECÀLEG SOBRE LA CONSERVACIÓ DEL PATRIMONI

noreply@blogger.com (Criticart) — Mon, 22 Aug 2011 23:14:00 +0000

Ara ja és pública, visible i criticable la renovada imatge del Drac, un dels bitxos més estimats per petits i grans sitgetans compleix 89 anys. Així doncs, i que vagi per davant de tot, felicitats Drac pel que has suportat, pel que has de suportar, pel que has viscut i pel que has fet viure!!! Com ja he dit al principi,i com era de tot esperat i promogut, aquesta aparició estel·lar de la Fera Foguera ha suposat comentaris a favor i en contra del seu nou aspecte. Jo, avui, només vull dir que trobo que ha estat una aposta arriscada i valenta dels que davant de la necessària reparació del Drac van veure en aquesta la oportunitat de retornar-lo als seus orígens. Potser aquest any encara serà massa nou i brillant, com tot el que es restaura, però la pàtina del foc, del fum, del costum i del pas dels anys farà que aquest “nou” drac també sigui nostre.... i qui sap si dins d’unes dècades el Drac torna a ser de color verd, o lila, o de colors... o amb llums de neó... ja es veurà...

Amb dos dies de retard, però amb diversos avisos virtuals, em llegeixo l’Eco de Sitges i l’especial del Diari de Vilanova dedicat a la festa major de Sitges, i davant d’alguns articles que allà es publiquen sobre la restauració del Drac, el primer que em passa pel cap és: quina diferència hi ha entre el Drac i els edificis del Museu Cau Ferrat, Maricel de Mar i Casa Rocamora? Quina és la veritable política patrimonial del Consorci del Patrimoni de Sitges, institució que ha assumit el cost de la restauració del Drac i que també és el principal promotor de l’actual projecte de remodelació del conjunt arquitectònic declarat Bé Cultural d’Interès Nacional?

Foto Àlex Ferret

Entre els articles publicats, tots ells elogiosos a la restauració del Drac, llegeixo les que es podrien considerar grans declaracions patrimonials, impressionants decàlegs de conservació. Per cert, molt important la descripció que Josep Jansana, estudiós de l’obra de Ferrer Pino, autor del Drac, fa sobre el significat de restauració, com a acció de tornar ha recuperar les propietats tant físiques com estètiques d’aquell objecte (jo afegeixo també edifici) que tenia en el seu origen, intentant respectar-lo amb rigor sense desvirtuar-lo. Estic totalment d’acord amb aquesta definició!!

Foto Col. de Sebas Giménez Mirabent

Declaracions tan interessants com que per sort, sobre el drac de Sitges hi ha documentació suficient i prou coneixement de causa històrica per rebatre qualsevol comentari que digui que amb aquest retorn als orígens s’ha comés un crim. Jo em pregunto? Què no hi ha moltíssima més documentació i estudis històrics, tècnics i legals que permeten rebatre qualsevol comentari que digui que en l’actual remodelació del Cau Ferrat i el Maricel de Mar no s’està cometent un grandíssim crim patrimonial? Quina diferència hi ha entre el tàndem Ferrer Pino-Planes i Robert i el d’Utrillo-Deering? Que jo sàpiga encara no existeix un catàleg del patrimoni cultural i folklòric de Sitges que obligui per llei a conservar estrictament l’interior, l’exterior i els volums del drac, cosa que si que requereix la fitxa dels edificis Cau Ferrat i Maricel de Mar del Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Sitges?

Foto d'Àlex Ferret

Foto de la col. de Sebas Giménez Mirabent

Si el drac pot perdre papada i recuperar cintura, i així retornar al seu moment més esplendorós, per què els edificis de la façana marítima no poden retornar a la bellesa i l’harmonia que tenien, per exemple l’any 1922, una de les primeres visions de Sitges que deuria veure el Drac aquell 23 d’agost de fa 89 quan va arribar a la vila per mar? I mira que amb les moltes fotografies antigues que es conserven sobre aquest conjunt arquitectònic, resseguir la seva visió primigènia no hauria estat massa difícil. Per no parlar de la simplicitat a l’hora de trobar la pauta del color original de la façana. Un blanc pur i ben neutre que podem distingir perfectament tot i que les fotografies siguin en blanc i negre.

En definitiva, és que el Museu del Cau Ferrat i el Maricel de Mar no eren una magnífica obra d’art, unes mundialment elogiades icones arquitectòniques dignes de ser recuperades, conservades i lluïdes, juntament amb el Drac, com un dels grans tresors del nostre patrimoni?

I davant de totes aquestes preguntes, una se’m presenta en forma d’imatge impactant. Com és que a ningú no li ha passat pel cap restaurar el drac i posar-lo dins d’una segona pell de vidre, per cert, una propietat molt de rèptil, aixecar 35 centímetres la faldilla de la fera, per refrigerar l'interior d'aquesta caixa de vidre i cimpedir la mort per ofec d'algun dels seus portadors. Per millorar l'accessibilitat al seu interior hi podriem posar una rampa per on sortíssin disparats els soferts balladors, i de pas unir la colla del Drac amb la de l'Àliga i així estalviar una mica i unificar forces, tal i com es vol fer amb el Cau i Maricel. Potser amb aquesta gran remodelació, reforma i condicionament del Drac, i de retruc de l'Àliga, podem dir que la fera s'ha convertint en tot un emblema festiu del segle XXI? Per cert, la imatge la tinc al cap, però no veig la possibilitat de plasmar el prototip en aquest bloc... si algú s'hi veu capaç doncs jo encantada!!

En definitiva, i com diu el seu cirurgià, en cas que el descontent sobre la nova imatge del drac sigui generalitzat, sempre estem a temps de recuperar l’aspecte més tradicional, verd amb escates grogues i vermelles. Una possibilitat que, per desgràcia, no tindrem amb els edificis del Cau Ferrat, el Maricel de Mar i la Casa Rocamora.

Molt bona Festa Major a tots!

Pd. Estimat Drac, que passis una molt bona festa major. Gaudeix del teu protagonisme i tira tot el foc que puguis. No pateixis, has viscut 89 anys esplendorosos, i només són el principi de la teva història. Espero que l’any que ve pugui felicitar-te per les teves nou dècades i celebrar aquest esdeveniment amb una gran festa. Si penso en tu et veig tirant foc i girant sobre els teus peus, però no puc oblidar una imatges que em va impactar. Era el primer dia de l’any de 1986. Era una nena de només 11 anys, i no podia imaginar el seu Drac fora del context de foc i fum. Però estaves allà, sol i silenciós, però majestuós i amb posat convençut d’aquell que són conscients de la seva grandesa, presidint el Saló-Teatre del Casino Prado Suburense. Algú va decidir que sense tu, l’exposició antològica organitzada per a commemorar els 25 anys de la mort del teu creador, el pintor Agustí Ferrer Pino, no seria perfecta i complerta. Una decisió molt encertada. Ara espero que aquesta imatge es pugui repetir, i que siguin altres nens els que et redescobreixin. Felicitats!

Foto de l'exposició antològica de Ferrer Pino l'any 1986 al Prado. Col. de Sebas Giménez Mirabent

QUE NO S'ESCAPI CAP MÉS TREN.... EXPOSICIÓ DE GAIETÀ BUÏGAS MONRAVÀ

noreply@blogger.com (Criticart) — Sun, 14 Aug 2011 20:06:00 +0000

Ahir, llegint la notícia “Colom agafa embranzida” que publicava el diari El Punt Avui, el primer que em va passar pel cap va ser: se’ns ha tornat a escapar el tren!!!.

Aquest original article explica el per què des de fa una anys el monument a Colom de Barcelona torna a ser una visita imprescindible per als turistes que passen per la Ciutat Comtal, així com algunes de les curiositats que envolten la història passada i actual que envolten el conjunt monumental. Pensareu.... i en quin punt d’aquest article se’ns ha escapat el tren? Doncs en la celebració del 160 anys del naixement de l’arquitecte Gaietà Buïgas Monravà (Barcelona, 1851-1919), autor del projecte. La Biblioteca de Catalunya, entitat sempre atenta a tot el que l’envolta, ha organitzat una petita mostra en la que es pot conèixer l’obra de Buïgas Monravà, tant a Catalunya com a l’Argentina i l’ Uruguai.

Interessant aquest reportatge de BTV, en el que expliquen l'exposició.

Doncs si en un poble té edificis destacats aquest gran arquitecte català és a Sitges. Com explica Isabel Coll al seu llibre Arquitectura de Sitges 1800-1930, la relació entre aquest i el nostre poble es van iniciar l’any 1883 quan se li va encarregar a Buïgas, en aquell moment arquitecte assessor de l’Ajuntament, la construcció d’unes escoles municipals, un projecte que s’allargà molt en el temps, ja que el definitiu no es va aprovar fins l’any 1887. Un any més tard se li va proposar el disseny del Cap de la Vila, amb la voluntat que aquella cruïlla de carrers es convertís en “una céntrica plaza de ornato”. Tot i que ve fer quatre projectes, finalment no es van dur a terme. També va intervenir, juntament amb l’arquitecte Morera, en el projecte de millora urbanística del passeig de la Ribera i la remodelació de l’illa formada pels carrers d’Àngel Vidal, Jesús, Sant Sebastià i Sant Damià, així com l’obertura l’any 1901 del carrer de Santiago Rusiñol.

Antic mercat de Sitges

Gaietà Buïgas va ser l’autor de nombrosos edificis a Sitges. Entre les obres públiques més destacades hi ha la construcció de desaparegut Escorxador (1888-1889) situat al final del passeig de la Ribera, on ara hi ha l’hotel Calípolis, i l’antic Mercat (1889), actualment Casa Bacardí, un exemple remarcable de la recent estrenada arquitectura del ferro.

Villa Avelina, casa de Bonaventura Blay, al carrer Illa de Cuba. Foto d'Ignasi Rubí

Però si en un estil va destacar Gaietà Buïgas aquest fou el neogòtic. Seguint aquesta tendència arquitectònica a Sitges encara s’hi conserven, o resisteixen, algunes obres interessants d’aquest arquitecte. Entre les que es conserven amb bon estat, gràcies a ser propietats privades, hi ha la casa Severiano Virella (1895) al carrer Jesús, actualment Park Hotel, la Casa Ferrer Torralbes, la Villa Anita (1900) al carrer Santiago Rusiñol, i la casa de Bonaventura Blay, la Villa Avelina (1901), al carrer de l’Illa de Cuba. Totes elles unes obres de gran bellesa que engrandeixen el nostre Sitges.

Casa Severiano Virella

Casa Severiano Virella, porta principal

Entre les que resisteixen hi ha l’església de les religioses de la Immaculada Concepció al Carrer de les Parellades (1900-1901). Aquest edifici, actualment més conegut com el Patronat, es troba en un estat deficient de conservació, situació que es veu incrementada pel fet de que l’abandó de l’edifici l’ha convertit en un abocador de tot tipus de deixalles per part dels visitants a la nostra vila. Durant l'anterior legislativa, el que ara ja és ex-regidor de cultura, el Sr. Gabi Serrano, quan se li va preguntar sobre la possible restauració d'aquest edifici, per cert, propietat de la Generalitat de Catalunya, va dir la genial frase:

“Jo no puc restaurar casa teva....Si tu no em dónes permís jo no puc entrar a casa teva, treure la teva cuina i posar un altre...... el Patronat continua sent de la Generalitat i no podem canviar la cuina! “.

Doncs ara que per circumstàncies polítiques, o per la posició dels astres, o pel que sigui, potser és més fàcil que els seus propietaris convidin a la nova regidora de cultura de l'Ajuntament de Sitges, a entrar a la casa, potser seria el moment de canviar la cuina.... i un cop restaurada, la cuina o la capella, el que es vulgui, inaugurar-la amb aquesta petita exposició sobre la vida i obra de Buïgas Monravà que es pot veure a la Biblioteca de Catalunya, això sí, ampliada amb els documents que ses conserven a l'Arxiu Històric Municipal de Sitges i que completarien el seu contingut.

Ja és hora que d’una vegada per totes ens pugem al tren i no en deixem escapar cap més...

I si en voleu saber més sobre Gaietà Buïgas Monravà podeu trobar informació al blog Arquitectura Catalana.

LA RESTAURACIÓ DE LA CREU DE L'ERMITA DEL VINYET DE SITGES. HI HA COSES A LA VIDA QUE NO TENEN PREU....

noreply@blogger.com (Criticart) — Thu, 04 Aug 2011 22:55:00 +0000

Foto "robada" a Sebastiá Giménez Mirabent, però és que és perfecta!!

Poc a poc, amb un treball rigorós i molt laboriós, i sense fer soroll, l’Ignasi Rubí i el Ferran Vicente han retornat a Sitges una peça importantíssima del patrimoni arquitectònic sitgetà. A principis de setmana, el mateix Ignasi em va fer arribar un missatge en el que m’explicava la dissort d’una creu de la que no en tenia cap mena de referència. La seva interessant explicació sobre el perquè i el com d’aquesta troballa, anava acompanyada per una sèrie de fotografies en les que es pot veure i reviure amb detall quin ha estat el procés de restauració de la creu que durant anys va coronar el campanar de l’ermita de Nostra Senyora del Vinyet, i que des de fa un temps ha estat desapareguda i per molts totalment oblidada.

Doncs es veu que durant una restauració que es va fer a la teulada del santuari es va veure que la creu es trobava en molt mal estat, fet que va obligar a retirar-la per tal de restaurar-la i així poder-la recol.locar amb totes les garanties que necessita una peça de pedra artificial de més de 80 quilograms de pes. Desavinences entre l’Ajuntament i l’empresa encarregada de realitzar la reforma van fer que la creu quedés oblidada en un taller fins que els Administradors del Vinyet van demanar al nou alcalde que fes tot el possible per recuperar-la.

La creu es va recuperar, però va ser insalvable, ja que l’ànima de ferro que la sostenia estava tan oxidada que va rebentar la pedra artificial. La peça, de dues cares simètriques, va esmicolar-se tant que es va tenir que reconstruir com si fos un trencaclosques i així poder fer el motlle que ha permès fer-ne una còpia exacte de fibra de vidre amb un ànima d’acer inoxidable que garanteix la seva durabilitat. Demà dia de la festivitat de nostra Senyora del Vinyet, durant la missa concelebrada que tindrà lloc a les 11 del matí, aquesta creu, juntament amb l’orgue que ha estat restaurat, serà beneïda per tal de tornar-la a col.locar a dalt de tot del campanar. Com diu l’Ignasi, “hi ha coses a la vida que no tenen preu”, i el crec!!!

Però buscant informació per saber quan va ser col·locada la Creu protagonista d’aquest article, he trobat diverses contradiccions que m’impedeixen a dia d’avui assegurar la veritable data.

A la revista L’Amic de les Arts del 31 d’agost de 1928, Josep Carbonell escriu un llarg article sobre la història del Santuari de Santa Maria del Vinyet. En ell llegim:

“El temple del Vinyet i la seva silueta actual, amb façana i campanar estucats i modernitzats al gust burgès de 1909, són molts els lectors que poden recordar-lo tal com era abans : tot blanc- blanc de calç- amb aquelles boles de pedra ara escampades per Maricel i la Mare de Déu sota el templet posada en panya de núvols dalt de tot del cloquer. També són molts els qui, com si fos ahir, recordaran el mur que tancava els terrenys del santuari per la banda del Passeig Benaprés, abans de la “Copa Catalunya” (1908) i aquells que veieren el Vinyet sense la carretera.”

Aquestes afirmacions m’han confós durant una estona, ja que he començat el buidatge de l’Eco des de l’any 1908. Finalment he trobat que el senyor Carbonell anava amb un any de retard en les seves paraules. La Copa Catalunya que va canviar la fesomia dels voltants del santuari va ser la de l’any 1909, i les obres de restauració de la façana del temple son de 1910.

A l’Eco de Sitges del 12 de juny de 1910, apareix una nota en la que ens administradors del Santuari del Vinyet, i davant de la urgent necessitat de restaurar l’edifici, “se dirigeix als devots sitgetans invitantlos a secundar la iniciativa. Del vostre amor a la Verge del Vinyet, esper l’Administració que tots, pobres y richs, cada hu en la seva mida de les seves forses, voldreu contribuïr a la suscripció oberta pera a la restauració de l’historic Santuari” (sic).

La subscripció popular, de la que també se’n fa referència el Baluard de Sitges, es va tancar el dia 2 d’abril de 1911 amb un total de 1912,89 pessetes. Cada setmana els administradors anaven publicant el nom dels devots que havien contribuït a la causa, i la quantitat de pessetes que havien aportat. Entre els primers de donar diners per a la restauració destaquen Albert Rusiñol i prats amb 15 pts (germà de Santiago), Felipe Font i Falp amb 10 pts o el Rdo. Dr. José Bricullé amb 25 pts.

També en l' Eco de Sitges del 21 d’agost de 1910 es dóna la notícia de que en el Ple de l’Ajuntament s’ha autoritzat a l’Administració de Ntra. Sra. Del Vinyet per a practicar a la seva façana les obres que fa temps que van començar.

Així doncs, l’any 1910 la façana del Santuari del Vinyet pateix algunes alteracions, que si comparem amb alguna imatge anterior a aquesta reforma no són excessivament visibles, però que pel que podem llegir a l’Eco del 12 de novembre de 1910, no van agradar a tothom, tal i com demostra aquest escrit que he copiat literalment:

Glosari de vila

Qüestions estètiques

Poch a poch, aquesta vila –que’n deyen blanca- va perdent d’una manera alarmant la seva característica per les coloraynes insípides de les noves construccions de manifest mal gust arquitectònic.

Quan un visita nostra expléndida Ribera y passeja per la nostra divina platja qu’extent, ran de les ones, la seva curva magestuosa con un anfiteatre greg, ahont reposen les gracils formes de les barques de pesca que’enlayren al cel el cant lirich de les seves veles blanques, y per ahont els mariners de pell bronzejada, ab llurs moviments ritmichs, apareixen viventes estatues egipcies, y ahont les palmeres gronxen voluptuosament llurs branques, un crit d’indignació surt de nostre pit al veure les desditxades rengleres de cases que s’alsen excentes d’art y d’inmaculada blancura devant de la plàcida indiferència de la Natura.

Sitgetans de cor: !detureu la corrent destructora de la blancor de la Vila!

Y he fet aquest crit d’alarma al veure que aquesta plaga s’estén ja per les afores, de lo que n’es un exemple la carrinclona restauració exterior del Vinyet.

EKDAL.

El mateix Josep Carbonell en l’article de L’Amic de les Arts segueix explicant com era l’edifici:

“Però ja no són tants, per no dir cap, els qui us poden parlar d’haver vist el Vinyet tal i com era l’any 1848. (...) L’aspecte del temple reproduït és (fa referència a un dibuix realitzat per Josep Sariol), probablement, l’autèntic de l’església bastida l’any 1727; ço és, una construcció novo-clàssica (l’actual) sense el campanar que hom alçà posteriorment a l’angle destre de la façana, el qual campanar continuava essent el mateix de la capella anterior. Un cloquer petit, de planta quadrada i de teulat cònic de quatre o sis pendents, que hi havia a l’extrem de la casa del Vinyet (angle nord-oest dintre l’hort d’ara) abans d’ésser engrandida i modificada.”

Amb el recull de fotografies antigues del Vinyet, algunes d’elles cedides per altres sitgetans que també lluiten mitjançant les seves col.leccions de fotos antigues, per conservar el patrimoni sitgetà com són en Sebastià Giménez Mirabent, l’Albert Solé o el mateix Ignasi Rubí, tots ells amb blocs en els que pengen imatges antigues de Sitges, podem fer una comparació de quin era l’aspecte de la façana abans de 1848 (dibuix de Josep Sariol), posterior a 1848, i l’actual de 1911.


façana abans de 1848 (dibuix de Josep Sariol)


Façana a finals del segle XIX, amb la imatge de la Verge del Vinyet dalt del campanar.


Façana restaurada 1911 amb la creu sobre el campanar

És a partir de les fotos de 1911 quan comença a aparèixer la gran creu de pedra artificial coronant el campanar, la cúpula del qual també va ser variada. Aquesta gran peça substitueix en el lloc a la bella imatge de la Verge del Vinyet sobre una peanya amb forma de núvol. Aquesta figura la recol.loquen, i així li donen més visió i importància, dins d’ una estructura-capella-altar situat just sobre la porta principal del Santuari, el mateix lloc que ocupa actualment. La creu en les fotos actuals no apareix, però demà la seva imatge tornarà a canviar.

Aquí ho deixo, però espero poder publicar en pocs dies més notícies sobre aquesta restauració de la façana del Santuari del Vinyet, ja que el temps se m’ha tirat a sobre, però crec que era necessari escriure aquest petit article per agrair el treball desinteressat de persones que estimen, respecten i recuperen el nostre patrimoni. Gràcies

QUALSEVOL TEMPS PASSAT FOU MILLOR?

noreply@blogger.com (Criticart) — Tue, 26 Jul 2011 21:21:00 +0000

Avui he pogut gaudir d'una tarda d'aquelles que de tant en tant necessito passar per així carregar piles i poder seguir uns dies més de "vacances escolars"!!!. A les sis he anat a la biblioteca a, literalment, passar l'estona. Així que li he demanat al Francesc, bibliotecari i blocaire, l'Eco de Sitgesi ell m'ha passat l'ordinador! La veritat és que prefereixo el paper, anar passant els fulls i tornant enrere en busca d'allò que m'ha semblat llegir..... però entenc que hem d'aprofitar-nos dels beneficis de les noves tecnologies... així que ara ja sóc una "adicta" a l' Eco digitalitzat!!!

Buscant una informació concreta he topat amb aquest poema de Trinitat Catasús, publicat a l'Eco de Sitges el14 d’agost de 1921. Tot i que ell no en fa cap referència directa a la marxa de Deering de Sitges, tema que tracto en l'article anterior, les seves paraules es poden entendre com un "qualsevol temps passat fou millor".

Visió del vell Sitges

A tots els sitgetans qui passen de quaranta anys

No hi havia Marycel

ni tampoc el Cau Ferrat.

!Encara menys Terramar!

Ni el Kiosko.

I La Punta

no era un pà de vil ciment.

Mes hi havia en Pau dels Burros

i un veritable Castell.

I la Torre de les Hores

l’Estaca, el senyor Fals,

i l’Arcís, i en Pans i el Tigres

i el Café de l’Oreián

can Ribot i can Xiquillo,

l’Olzinelles i l’Hort Gran.

Americanos de veres

que no havien estat

a New York, apacibles

amb llur vinya i llur parany.

Moscatell i Malvasia

i boters aprop del mar.

Vida simple, vida clara

I baralles pels locals:

en Feliu amb sa trompeta

i el senyor Tófol Clarà.

Platja plana, platja dolça

I el Camí dels Capellans;

carlinades a muntanya,

el Sastret, La Palla, El Gra,

el Teatre vell, el Lloro,

i barcos com catedrals.

I venía en Plats-i-Olles

amb terrissa i olor de sal

i diligencias sonores

amb el correu d’ultramar.

Vida simple, vida clara,

orfe d’electricitat,

amb les portes ben obertes

i les nits per reposar,

sens planoles mecàniques

ni automòvils arborats,

ni propietaris en pugna

ni sufragi universal.

Trinitat Catasús

Aquest poema és un resum interessantíssim i un document històric d'un Sitges petit i bonic que no hem viscut; un Sitges que res té a veure amb el poble en el que vivim actualment; i que pel que es desprén de les paraules de Trinitat Catasús, un indret tranquil que poc tenia amb comú amb aquell Sitges modernista, bohemi..... que s'ha mitificat tant al llarg del segle XX.

M'ha encantat i trobo que vist ho vist, en Trinitat Catasús tenia tota la raó!!

QUE HAURIA PASSAT SI CHARLES DEERING S'HAGUÉS QUEDAT A SITGES ARA FA 90 ANYS?

noreply@blogger.com (Criticart) — Sun, 24 Jul 2011 16:32:00 +0000

UDes del meu balcó amb vistes directes a l’Hort de Can Falç, convertit per l’ocasió en una llotja principal d’aquelles que la burgesia tenien al Teatre del Liceu, em disposo a escriure aquest text mentre gaudeixo del concert que organitza Juventuts Musicals de Sitges. Amb la veu de la soprano Rosa Mateu i amb piano de fons, les paraules em flueixen .....

Ara fa 95 anys, un 21 de juliol de 1916, Charles Deering arribava a Sitges a passar l’estiu. Després d’un llarg temps per terres americanes, el “yanqui” tornava amb la Gran Creu d’Alfons XII sota el braç, mèrit que li havia estat atorgat durant el mes de març pel govern de S.M, un reconeixement creat a propòsit per tal de premiar la seva funció en la difusió de la cultura i l’amor per les Belles Arts. Aquesta distinció va fer que aquell mateix 21 de juliol, durant el ple de l’ajuntament sitgetà, s’acordés anar a felicitar a Deering i notificar-li la decisió de nomenar-lo fill adoptiu de Sitges. Deering va rebre amb alegria la noticia, demostrant el gran amor que sentia per aquesta petita població catalana.

El dia 23 d’agost, coincidint amb els actes d’inici de la Festa Major, l’alcalde Simó Llauradó, va fer entrega a Deering una làpida artística que recordava aquest nomenament. La peça, obra del gran escultor Josep Llimona, representava a una figura femenina nua que gravaba la dedicatòria: “ La Villa de Sitges a su hijo adoptivo Exmo. Sr. Carlos Deering, Gran Cruz de Alfonso XII, 23 de agosto de 1916”. La lapida que es va entregar era el motllo de pasta que serviria per a fer posteriorment làpida definitiva de marbre, però Deerig tenia previst marxar cap a E.E.U.U el dia 25 d’agost, fet que va impedir que Llimona tingués acabada la seva obra. L’ajuntament va prometre a Deering que quan tinguessin la peça final li farien arribar a Amèrica, però tot va quedar en una promesa i el marbre mai va ser realitzat.

Deering, que des de la seva arribada a Sitges va convertir-se en un dels grans benefactors del poble, on hi tenia grans amics, sempre va tenir aquesta placa en un lloc privilegiat. Actualment l’obra de Llimona té un lloc preferent en una de les parets de la galeria de la casa de Deering a Cutler, a Miami, finca que pertany als seus descendents.

Després d’estades curtes i espaiades, durant el mes de setembre de 1919 Deering va instal•lar-se a Sitges per una llarga temporada, que finalitzaria dos anys mes tard, amb la marxa sobtada i definitiva de Deering de Sitges. Una “fugida” fruit del descobriment dels veritables interessos i moviments econòmics tramats per Miquel Utrillo durant aquells darrers anys en els que el nord-americà li havia donat plena confiança i llibertat a l’hora de realitzar tots els tràmits necessaris per anar adquirint els edificis i les peces artístiques que composarien el conjunt de Maricel. Així doncs Deering, molt dolgut i desil•lusionat, va trencar tota relació d’amistat i professional amb el que havia estat el seu home de confiança, i va decidir deixar Sitges emportant-se amb ell tota la seva col•lecció d’art que havia anat comprant per a decorar el Palau Maricel. La notícia de la marxa de Deering va caure com una bomba en molts àmbits polítics i socials espanyol i catalans, però on més greu va saber va ser entre els veïns de Sitges, que des del primer moment van apreciar, agrair, respectar i admirar profundament a la persona i l’obra de Charles Deering.

El tema va tenir tanta transcendència que va arribar fins al Congrés dels Diputats, on durant la sessió del 28 de juny de 1921, es va llegir el prec del Sr. Lerroux al Ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts, per a que intercedís per tal de convèncer a Deering que no marxés de Sitges, i en cas de que això no fos possible, trobar la manera de que el govern espanyol o el Català, adquirissin part de la col•lecció d’art de Deering, conformada per obres importantíssimes com eren uns quadres de Goya i Zurbarán. En el seu prec, Lerroux fa diverses referències a la bellesa i a la importància arquitectònica del conjunt de Maricel.

“ ...pero se encontraba aquel antiguo edificio adquirido por el norteamericano en condiciones tan excepcionales, situado sobre una peña avanzado sobre el mar, con restos de arquitectura tan típica y con características que, enamorado, sin duda, de la tradición que ello representa, el ciudadano norteamericano se propuso restaurar y restauró, a costa de no escasos sacrificios pecuniarios todo aquel establecimiento que lleva hoy el título de “Mar y Cel” como dicen hoy por Cataluña. Acumuló allí el gusto artístico de aquella raza, por instrumento de uno de sus más esclarecidos artistas, no escasas riquezas, muchas de la cuales ya en manos de charamileros, y bajo la inspiración de ese preclaro artista que se llama Utrillo fue restaurándose todo aquel edificio, llegando a constituir una agrupación de varios distintos y formando un museo tan original, que probablemente no existe par en el mundo, porque allí cada una de las cosas que se han instalado para recreo del espíritu de los visitantes y de su propietario, parece que se fabricó desde su origen para que estuviere en lugar donde pueda el visitante admirarla.”

El text complert de Lerroux va ser publicat al setmanari El Baluard de Sitges el 9 de juliol de 1921. Els comentaris que allà s’hi escriuen sobre la possible marxa de Deering, demostren que els sitgetans no eren molt conscients de la ferma decisió presa pel nord americà. Davant de les contundents demandes de Lerroux, els representants de l’Ajuntament de Sitges i la Junta de l’Hospital, van visites a Deering al Maricel per tal de deixar-li clar el seu agraïment per tot el que havia fet per Sitges aquells darrers anys, i preguntar-li sobre la veracitat de les afirmacions fetes per Lerroux. Deering els deuria “mentir” molt bé, ja que sembla que tots els membres de l’Ajuntament i de la Junta de l’Hospital van sortir convençuts de que Deering no tenia cap intenció de marxar del poble.

Però poc a poc es van anar adonant de la veritable situació, i els sitgetans van ser conscients de la realitat. Així que davant de l’evidència de que Charles Deering havia decidit marxar de Sitges i emportar-se amb ell tota la seva col•lecció d’art, es va començar un moviment popular per tal de demanar a Deering que s’ho repensés. Al Baluard de Sitges d’una setmana més tard, el 16 de juliol, la primera pàgina s’hi podia llegir amb unes grans lletres “Llahor a Mr. Deering! Visca Marycel”, acompanyades pel manifest que convidava a que “tot el poble en pes, és a dir, tots els habitants de Sitges, agrupats en pública manifestació, s’encaminin a MARYCEL a retre homenatge als benemèrits Srs. Deering l’homenatge de tota la població agraïdíssima”

Es tractava d’una convocatòria “al POBLE DE SITGES, sense distinció de classes, estaments ni sexe”, per a que a les onze del matí del diumenge 17 de juliol de 1921 es reunissin a la Plaça de la Constitució (actualment plaça de l’Ajuntament) per a dirigir-se “amb compacta multitud presidida per les Autoritats, dirigir-se a Marycel per tal de mostrar als Srs. Deering “l’apreci i admiració lleal de la Blanca Vila, que els estima, considera i vol entre nosaltres.

L’acte d’homenatge a Deering va ser un èxit de participació, i el diumenge els carrers de Sitges es van omplir de vilatans que volien mostrar públicament el seu reconeixement a senyor de Maricel. La comitiva anava presidida per la Banda de El Retiro, a la que seguien l’alcalde, el senyor Julià; el jutge, el regent, el cabo de Sometent, el fiscal, l’ajuntament en ple, la junta de beneficència; l’arquitecte municipal, Sr. Josep Maria Martino; la Comissió Organitzadora, periodistes vinguts de Barcelona, la banda de El Prado.... i fins i tot l’alcalde accidental de Barcelona, el Sr. Coll i Rodés.

La manifestació va fer un llarg recorregut pels carrers Major, Parellades, Bonaire, La Ribera, Nou, Major, Plaça de la Constitució, el Baluard de la Punta i Maricel. Ja des del Baluard de Santa Caterina, era impossible fer-se pas per arribar a la mansió dels Deering, on les autoritats van ser rebudes i ateses pels amfitrions, que van escoltar estoicament les demandes (súpliques) de l’alcalde de que no marxessin de Sitges, i que no s’emportessin les obres d’art que fins uns dies abans omplien el palau Maricel i que en aquell moment ja estaven empaquetades per ser enviades a Amèrica. Deering que ja tenia la decisió presa, es va veure obligat a sortir al balcó que donava a la plaça de Sant de Sant Joan, per agrair al poble de Sitges tota aquella manifestació, aparició que va provocar crits i aplaudiments entre els molts sitgetans que estaven allà.

Però a la notícia d’un reporter de La Vanguardia enviat a Sitges per cobrir l’acte, deixava clar que Deering ja tenia decidit el seu futur i el destí de les seves obres. A la crònica es llegeix: “En las paredes faltaban algunos cuadros, entre ellos un Greco; parte de los tapices han sido descolgados y estaban en tierra a punto de ser enrollados; acá y allá veianse paquetes de objetos; en aquellas habitaciones antes tan ordenadas, cuidadas con singular esmero, reinaban el desorden y el abandono, que preceden a un cambio de casa”.

Deering va respondre a aquest gran acte de reconeixement sitgetà amb una carta enviada a l’Ajuntament. En ella Deering escrivia: “Vosotros me decís que mi nombre y el de mi esposa están grabados en los corazones de los vecinos de Sitges. Yo os digo como respuesta que el nombre de Sitges es para mi el nombre de mi segunda Patria, y que lo pronuncio siempre con el mayor cariño”.

Les demandes seguien dia rere dia, i al Baluard de Sitges del 30 de juliol de 1921 es va publicar un bell text de R. Suriñach Sentís, que amb el títol “L’Homenatge a Mr. Charles Deering”, feia una oda a la persona i a l’obra d’aquest. Entre les belles paraules que allà podem llegir destaca una que amb el temps i tenint en compte la greu situació en que es troba l’edifici del Maricel de Mar, podem considerar premonitòria:

“El Palau, tancat, fora com una tristesa, com un estigma, i la mar hi cantaria com al peu d’una tomba, car tot el que s’abandona, senyor, ja és com la pròpia tomba”.

Però Deering estava molt dolgut, massa per canviar la seva decisió de marxar de Sitges Aquests moviments van fer que les alarmes també es disparessin a la província de Tarragona, davant de la possibilitat que Deering també abandonés el castell de Tamarit i s’endugués totes les obres que allà desava. A principis del mes d’agost de 1921, la Comissió Provincial de Monuments de la província de Tarragona va acordar dirigir-se a Mr. Deering per a demanar-li que no sols s’abstingués de treure d’Espanya els tresors de Maricel, sinó que tampoc ho fes amb els de Tamarit.

A principis del mes de setembre, el Marqués de la Vega Inclán, comissari reial de Turisme d’Espanya, va arribar a Sitges, instal•lant-se al mateix Maricel, i així explicar-li a Deering la proposta del ministre de Belles Arts per mantenir les obres d’art a Catalunya. Aquesta també va ser una visita infructuosa i inútil. Així que a mitjans del mes de setembre de 1921, el trasllat de les obres artístiques de la col•lecció Deering va ser un fet. Algunes van ser dipositades a la seva altra possessió catalana, el Castell de Tamarit a Altafulla (Tarragona), i un gruix important de peces embarcades cap als E.E. U.U., conjunt que conformaria la decoració de la mansió que Deering es faria construir a Miami per poder exposar aquesta importantíssima col•lecció d’art.

Abans de marxar i deixar enrere el seu somni i el seu projecte de vida, Deering va sentir la necessitat de demostrant la seva gran amistat al pintor Ramon Casas, la persona que l’any 1909 l’havia portat a Sitges per primera vegada, descobrint-li aquella bella i petita vila marinera que tant el va enamorar, fins al punt de construir-hi el seu palau. Així que el 14 de setembre de 1921, pel preu simbòlic de 10.000 pessetes, Deering va vendre a Ramon Casas la seva casa d’hivern, Can Xicarrons, l’edifici que es trobava entre el Cau Ferrat de Rusiñol i el Maricel de Mar.

Charles Deering, que moriria a Miami el 5 de febrer de 1927, no va tornar mai més a Sitges. Però la vinculació de la família Deering amb el nostre poble segueix vigent i amb llaços molt forts. Aquest es deu al “descobriment” que moltes dècades més tard en va fer un dels seus descendents, crònica que vaig explicar en aquest bloc ja fa més de dos anys. Quan ell va arribar a Sitges per primera vegada, i com si l’amor fos genètic i es pogués passar de generació en generació, es va enamorar del poble i de la seva llum, igual que se n’havia enamorat Charles Deering l’any 1909.

Entenc, i no penso jutjar, les raons que van portar a Charles Deering a marxar. La traïció, i menys d’un amic, no agrada a ningú; entenc que decidís emportar-se amb ell tota la seva col•lecció d’art.Vist ho vist, a saber a mans de qui haurien anat a parar aquelles bellíssimes peces; entenc moltes coses, però egoistament penso que si Deering hagués escoltat les demandes sinceres del poble de Sitges que aquell 17 de juliol de 1921 es van llançar al carrer per suplicar-li que no marxés, ara el seu estimat Palau Maricel no es trobaria en la greu situació en la que es troba; la Casa Xicarrons (casa Rocamora per alguns) mai s’hauria segregat del conjunt de Maricel i a ningú se li hauria passat pel cap enderrocar el seu interior, fent desaparèixer amb ell el ressò de les moltes converses tingudes al voltant d’aquella llar de foc, les imatges dels dies viscuts entre aquelles parets, les veus llunyanes de dos amics com eren Deering i Casas, debatent sobre la vida, l’art.... en definitiva, encara tindríem en nostre Palau Maricel!

AVUI FA 39 ANYS QUE SITGES VA SER DECLARAT CONJUNT HISTÒRIC ARTÍSTIC I PARATGE PINTORESC... DONCS ENCARA VÀREM TENIR SORT!!!!

noreply@blogger.com (Criticart) — Wed, 13 Jul 2011 16:44:00 +0000

Fotografia feta per Àlex Ferret

Després d’aquesta nit de tempesta i pluja quantiosa que ens dóna un matí fresc, clar i net, acabo de revisar l’article que em servirà, un cop sobreviscuts i superats els 300 primers posts, per començar una nova etapa del bloc, l’objectiu del qual és seguir informant, distraient, denunciant, divertint, empipant, escrivint, gaudint, ... en definitiva, criticantt, com a mínim amb 300 articles més.

Aquest inici coincideix amb un aniversari que crec que s’ha de celebrar marcant al calendari festiu local el 13 de juliol com el “Dia Mundial, Internacional, Nacional, Local... per la Conservació del Patrimoni de Sitges”. A partir d’ara, el 13 de juliol s’hauria d’organitzar una gran festa popular, ocupant els espais públics que fossin necessaris, amb tots els sitgetans donant voltes pel poble dalt de carrosses, ballant saltant i cridant. La meva proposta no suposaria molt de “gasto” per Sitges ja que per coincidència amb les dates de celebració amb la Gay Pride, si aquest festival es segueix fent els propers anys, sempre podríem aprofitar per un preu econòmic, el “mega” muntatge festiu-carnavaler que s’ha vist a Sitges aquesta darrera setmana al poble.

Foto d'Àlex Ferret

Potser exagero, però crec que és just i necessari recordar que avui fa 39 anys, el 13 de juliol de 1972, una part del casc antic i la façana marítima de Sitges va ser declarat “Conjunt històric artístic i paratge pintoresc” (C.H.A y P.P, Decreto 0832 C y P, Decreto 2106 de 13/07/1972, B.O.E de 1/08/1972) nomenament importantíssim que va permetre que el nostre poble a dia d’avui encara conservi part important del seu patrimoni arquitectònic, edificis i conjunts urbanístics de gran bellesa que han fet de Sitges un dels pobles amb més atractiu del litoral català.

Llibret publicat per la Diputació amb imatge de la façana de Sitges a la portada, la mateixa visió del poble que ara ja no consideren tan important i que han decidit destrossar!!

Però davant de com han anat les coses aquests darrers mesos (per no dir de com alguns s’han passat pel forro la normativa patrimonial que es va dictar aquell 13 de juliol de 1972) el millor és no esperar als 40 anys per celebrar els 39 anys des d’aquella inclusió del patrimoni de Sitges al llistat de “l’elit” arquitectònic i cultural, i aprofitar el moment i donar gràcies de que encara ens quedin alguns exemples del que era el nostre Sitges.

Així doncs, felicitats a Sitges i a tots els sitgetans que estimen i respecten el patrimoni!!! I l’any que ve espero organitzar-me millor i celebrar els 40 anys amb cinc dies de ball i música a la ribera i una desfilada pel Passeig.... ah, jo em demano la carrossa dels Museus, segur que la més impactant!!!!

300 ENTRADES... PERÒ LA REALITAT ÉS LA REALITAT I JO NO LA PUC CANVIAR

noreply@blogger.com (Criticart) — Tue, 12 Jul 2011 16:07:00 +0000

Em fa ràbia dedicar el meu escrit número 300 a reiterar el meu disgust davant de la situació que viu i en la que es viu a Sitges durant aquests darrers anys. I la ràbia encara és més gran si penso en els dies que porto donant voltes a quin és la millor manera de remarcar aquesta fita (per a mi és tot un èxit, per a altres un suplici), o quin era el tema que millor li escau a un número tan rodó com aquest. Abans de res, i encara que sembli un tòpic, quan el 19 de febrer de 2007 vaig decidir obrir aquest bloc, i vaig penjar el primer post, “Patrimoni de la humanitat?”, un article publicat a l’Eco pocs dies abans reivindicant la necessitat de conservar el patrimoni sitgetà, no tenia cap intenció d’arribar a les 300 entrades i estar presenta durant gairebé cinc anys. Però la realitat és la realitat, i la situació no ha millorat gens durant aquests anys... així que al pas que anem teniu Criticartt i Beli per molt de temps!

Però la realitat és la realitat, i per desgràcia el post ha arribat just quan Sitges i els sitgetans per obligació, decret, devoció, convicció, por o el que sigui, ens trobem immersos de ple en la segona edició de la Gay Pride!! No entenc com es permet que el passeig de la Ribera, en el tram que va entre els gronxadors (que per cert, n’hi ha un que fa més de dues setmanes que està trencat i ningú sembla tenir la voluntat d’arreglar) i el carrer Espanya es troba envaït per camions, carpes, barres de bar, un immens escenari coronat per una impressionant estructura amb pantalles de televisió i llums.... ah, i el diumenge, dos inflables per a que els nens puguin gaudir de la festa!!!.

El problema més greu no és tot aquest desplegament, sinó els dies que dura el desplegament. Que jo recordi, per Festa Major es munten dos escenaris a banda i banda d’aquest espai que he delimitat anteriorment, i ni necessiten tants dies de premuntatge ni ocupen tant espai, ni tenen cotxes i camions nit i dia sobre el passeig, ni els concerts duren cinc dies, ni es pot arribar a pensar que surt rentable organitzar una nit de festa per a poc més d’un centenar de persones (que són les que hi havia davant de l’escenari de la Ribera ahir dilluns nit).

Que volen fer una nit de festa, doncs que la facin, però que aquesta duri cinc dies amb les seves nits, i que no respectin els horaris de feina, descans, vida quotidiana dels veïns.... doncs no estic d’acord, ja que si un dia d’aquests em dóna per celebrar alguna cosa, o si em ve de gust convidar els amics a casa i posar músic a tope, cridar, aplaudir..... en definitiva, fer soroll sense cap mena de respecte als veïns, això sí, amb llicència municipal, doncs espero que els clients de l’hotel tinguin taps entre les seves pertinences, ja que els necessitaran. I pel que sembla, pel que es comenta, pel que em diuen lectors d’aquest bloc, presumptament tot aquest merder no suposa cap benefici econòmic directe a l’Ajuntament de Sitges, i que presumptament si que omplen les butxaques d’un pocs que demà, per sort, ja estaran en un altre punt de la geografia mundial organitzant de altre festival d’aquests. I jo em pregunto, si no tenim ni un duro a les arques municipals, com és que el dissabte vespre no vàrem posar la plantilla d’urbanos al passeig posant multes per incivisme a aquells milers de persones que anaven sense samarreta lluint cos i condició?

I de pas, per què no financem l’emblanquinat de l’ermita del Vinyet amb els molts euros que podem obtenir de multar a tots aquells, que no en són pocs, que segueixen prenent el sol, fent la migdiada, dinant, jugant a futbol... als jardinets del passeig sitgetà. Segur que no sols deixaríem el Vinyet preparat per a la seva festa major, sinó que podríem finançar uns quants ciris per a que la Mare de Déu del Vinyet ens tingui a tots els sitgetans sota les seves oracions, que és molt necessari amb els temps que vivim i que encara ens queden per viure.

Ahir dilluns, dia feiner per a molts, des de les 11 del matí i fins a les 7 del vespre, un BUM BUM constant de música disco a un nivell acústic molt alt, acompanyat de crits, aplaudiment i rialles estridents impedeixen que molts dels veïns de l’Hotel Antemare de Sitges puguem treballar, descansar, prendre el sol, dinar, dormir.... fer el que es fa normalment en un poble normal d’estiueig entre les 11 del matí i les 7 de la tarda. Davant de la trucada a la policia local de Sitges per tal d’informar-me sobre el per què de la música, la durada d’aquest esdeveniment, els decibels permesos..... en aquesta festa, la única resposta que obtinc, això si, amb molta educació, és que es tracta d’una festa amb permís i que està previst que acabi a les 19 hores.... i que als veïns ens bombin (això no m’ho ha dit la veu que m’ha atès el telèfon, això li he dit jo a ella i no m’ho ha negat).

Tornant als 300 escrits en aquest bloc. El que si que em fa il·lusió remarcar és que coincideixi aquesta entrada amb el primer aniversari de la creació oficial de la Plataforma SOS Sitges, que es va registrar el 15 de juliol com a “Associació Cultural per col·laborar en la defensa, conservació, protecció promoció i contribuir en la posada en valor del Patrimoni Cultural de Sitges”. Durant més d’un any, ja que les reivindicacions de la Plataforma es van iniciar a principis de l’any 2010, hem viscut moments durs i situacions molt tristes, especialment el dia que van enderrocar la Casa Rocamora.

Avui, i coincidint amb el nostre primer aniversari, podem dir que tenim de nou esperança en el futur imminent del nostre conjunt patrimonial més important. En el bloc oficial de la plataforma està penjada la nota de premsa en que s’explica com va anar i quins van ser els punts que es van tractar durant la reunió que es va tenir a finals de la setmana passada amb gran part del nou govern de l’Ajuntament de Sitges. A títol personal puc dir que vaig poder assistir i participar (això darrer és molt important, pq altres vegades no va ser així) en una reunió interessant i plena de bona voluntat, on es va poder parlar, explicar i on es va escoltar i comentar. Comença un nou camí, esperem que més planer que el que hem tingut que travessar aquest darrer any, durant el qual, diguin el que diguin, seguirem lluitant i treballant per aconseguir que siguem molts més és que veiem en la necessitat de respectar i conservar el nostre patrimoni un acte lliure i voluntari.

Per cert, no us perdeu l’article 301, que el publicaré demà sens falta (ja el tinc escrit) per celebrar un 39é aniversari molt important!! Es mereix ser el primer d'una continuació....

CADERNERES, GÀBIES I FISCALS

noreply@blogger.com (Criticart) — Sat, 02 Jul 2011 22:24:00 +0000

Entre els records que tinc presents de la meva infantesa hi ha la dels diversos animals que, d’una manera o altra i durant més o menys temps, van passar pels meus primer anys de vida. Amb els cosins compartíem gats (encara en recordo un que durant anys portava una ratlla de pintura blava a l’esquena, original i duradora marca distintiva que “algú” havia pintat per reconèixer el seu petit animaló), conills d’índia, perdius, colomins...., ah! i durant un temps per allà corria un mico que m’estirava dels cabells. Ara sempre que algú li posa Lucas a un nen em ric per sota el nas!.

Tot i que sempre vaig suplicar que em compressin un gos, aquest mai va arribar. Ara, trenta anys més tard i mare de tres nens bojos per tenir un gos, un gat, un conill, un grill o una mosca, entenc el perquè els pares sempre es van negar a sucumbir a les meves súpliques diàries. Però el que sí que vaig aconseguir, gràcies a la paciència de l’avi Ramon, va ser tenir durant anys una cadernera!!! Com m’agradava jugar amb ella... m’hi passava hores repetint-li el meu nom, com si la pobreta fos un lloro, amb la intenció de que digués el meu nom. Estic convençuda que el va acabar dient i de manera molt clara!!

Quan fa uns dies es va aprovar la llei òmnibus, amb la que es desprotegia una sèrie d’ocells que fins a dia d’avui es trobaven protegit, entre ells les caderneres, vaig prometre als nens que aquest estiu en compraríem una. Però ahir mentre llegia l'Avui els nostres plans es van trencar de cop. Entre les pàgines del diari em vaig topar amb una notícia que em va cridar l’atenció: “La fiscalia investiga la venda d’ocells protegits”. Entre les conclusions que vaig treure de la lectura d’aquesta notícia, que també té el seu espai a La Vanguardia, n’hi ha tres de principals. Una, que els meus fills aquest estiu tampoc tindran cadernera, ja que els preus de venda que allà es citen són impossibles, entre els 2.000 i els 3.000 euros cada exemplar; la segona és que ara per ara no vull caure en mans del fiscal de Medi Ambient i Urbanisme, Antoni Pelegrín, el qual ha decidit obrir diligències informatives per esbrinar si al venda d’ocells que s'està duent a terme en algunes ciutats de l'extraradi de Barcelona s’ajusta a la protecció que tenen aquestes aus cantaires.

I la tercera conclusió potser seria millor anomenar-la idea lluminosa. Davant del gran interès que ha demostrat el fiscal Pelegrín, el mateix que a finals de 2010 va decidir arxivar la denuncia presentada per la Plataforma SOS Sitges durant el mes de juny, en la que es demanava que investigués si hi havia delicte contra el patrimoni arquitectònic en les obres dels museus de la façana marítima de Sitges, potser el proper pas de la Plataforma serà el d’enviar-li una denúncia on s’exposi el perill imminent en que es troben milers d’orenetes i de gavines (i fins i tot alguna cadernera o canari), ja que si es posa l’estructura de vidre que es té prevista per a la façana de mar dels museus, molts d’aquests ocells moriran esclafats contra aquesta gran superfície transparent... una trampa mortal per a unes aus que durant segles han volat tranquil·lament per entre mig de les cases sitgetanes. Potser així li interessa més el tema!

Doncs res, que aquest estiu s'hauràn de conformar amb un periquito!

Pd. Ah, i per cert, que aquest és el post 299, el que significa que el proper article que escrigui servirà per canviar de centena!!! Em fa il.lusió i espero trobar el tema més adient per celebrar-ho!!!