CRITICART

EL CELLER GÜELL DE GARRAF, UNA OBRA DE FRANCESC BERENGUER.

noreply@blogger.com (Unknown) — Wed, 13 May 2026 17:48:56 +0000

Foto record excursió 2 maig 1900

I com ja vaig pressentir quan vaig publicar aquest article per primera vegada, de nou, després d'una nova recerca, torno a ampliar l'article. Així doncs, avui dia 13 de maig de 2026, en ple Any Gaudí, i com ja vaig fer el 8 de novembre de 2016, el dia 1 de juny de 2017, el 22 d'octubre de 2019 i 29 de desembre de 2021 seguim amb noves aportacions que afiancen l'autoria de Francesc Berenguer i Mestres en el projecte del Celler Güell de Garraf.

Aquest cop "retocaré" una mica l'article original publicat el 7 de maig de 2009, per tal d'ordenar les dades cronològicament, així com us deixo aquí l'entrevista xerrada que vaig fer fa pocs dies a Canal Blau del Garraf amb Joan Ignasi Gómez.

----------------------------------------------------------------------------------

L’any 1870 Güell va adquirir una masia medieval i les terres que l’envoltaven per a construir-hi un pavelló de caça, projecte que va encarregar a Gaudí l’any 1882, el qual va dissenyar un original edifici de maó d’influència gòtic-medieval, en el que dominaven les formes hexagonals i del que sobresortia una torre. Tot i l’originalitat del projecte, aquest no es va arribar a realitzar mai.

L'origen d'aquestes terres, molt relacionat amb un altre conjunt patrimonial com són les casetes de la platja del Garraf, declarades Bé Cultural d'Interès Nacional, el podeu llegir en aquest altre article.

L’any 1895, Eusebi Güell, va decidir explotar les vinyes que posseïa al Garraf, i per aquest motiu va encarregar a Francesc Berenguer i Mestres (1866-1914), fill d’un dels mestres que Gaudí va tenir a l’escola de Reus, la reforma de la masia i de la torre medieval que hi havia en aquell terreny. Berenguer va iniciar els estudis d’arquitectura, carrera que mai va arribar a acabar, per la qual cosa no podia firmar cap dels projecte, fet que no va impedir a que es convertís en el més fidel col·laborador de Gaudí des de 1887 fins a la seva mort l’any 1914. Per a realitzar aquest projecte l’arquitecte va comptar amb la col·laboració de Gaudí.

Els plànols del celler Güell, que es conserven a l’Arxiu Municipal de Sitges, porten la firma de Gaudí, ja que Berenguer, com hem explicat, no podia signar.

Tornant al conjunt. A gener de 1895 Berenguer, amb la signatura de Gaudí, presenta aquest plànol de per a "dos cobertizos", i un any més tard, quan les obres del futur celler Güell ja havien començat, un bòlid, un meteorit, va caure a poca distància, en terres del mateix comte Güell, història que vaig explicar en aquest altre article.

Berenguer va fer que la masia antiga quedés unida, mitjançant uns originals ponts, al nou edifici, del que se’n destaquen aspectes constructius com l’asimetria de les façanes i dels volums, la incorporació d’arcs parabòlics, la desaparició de la línia horitzontal, el joc entre espais buits i espais plens, així com els murs inclinats que semblen voler evocar els contraforts de les construccions medievals.

Per completar el conjunt del Celler Güell, no podem oblidar la presència d’una petita construcció, la casa del guarda, que està situada a l’entrada del recinte, i on es poden apreciar unes portes decorades com si fossin grans cadenats de ferro. La Casa del Guardià, l’edifici que trobem a l’entrada del conjunt, destaca per les seves portes decorades amb gruixudes cadenes, que sembla que ens vulguin impedir l’entrada al recinte. L’expressionisme és la tendència dominant en aquest edifici que podríem titllar clarament d’edifici Modernisme.

Una visió frontal de l’edifici principal, que consta de tres plantes, ens presenta una estructura triangular, la qual queda emfatitzada per la presència de xemeneies, elements constructius als que l'arquitecte va voler donar gran importància, creant-hi formes diverses i molt originals, a les que hi va incloure grafismes que feien referència al propietari del celler. Entre les xemeneies sobresurt una espadanya amb la campana, detall constructiu que deu la seva presència a l’existència d’una capella a la part superior de la casa. En el primer pis s’hi va situar la vivenda de l’administrador de la finca i a la planta baixa la cotxera.

Al Calendari Català per 1898 es fa un "inventari" del moviment artístic de 1897 i llegim: "No més en Berenguer ha fet una construcció original en los cellers de Garraf, propietat de D. Eusebi Güell".

Però aquesta dada sobre l'autoria queda "corregida", per poc temps, quan a la revista El Labriego del 15 de maig de 1900, en un llarg reportatge, es parla de l'excursió que un grup de Vilafranca del Penedès fa fer al Garraf i a les propietats del compte Güell en aquest mucipi. L'autor del text, que signa J.C.M fa una bona descripció de l'edifici del celler, de la Falconera i la seva aigua dolça... però diu que el projecte de la casa de Güell és obra de Gaudí.

Una nova crònica d'aquesta excursió al Garraf, es publica dies més tard a La Veu de Catalunya del 18 de maig de 1900, aquest cop signada per Josep Cañas i Mañé, nom que coincideix amb les inicials del text de El Labriego.

Fem el salt a la revista Hojas Selectas de desembre de 1904 es publica un article "Sitjes, el Cau Ferrat y las costas de Garraf", firmat per Antonio García Llansó, llegim:

"Un tanto separada de la villa (...) Cuadra de Garaf, perteneciente a ún prócer catalán, D. Eusebio Güell (...). Su espíritu amplio y emprendedor ha permitido a un arquitecto de Valía, don Francisco Berenguer, inspirándose en los conceptos sustentados por su maestro, el señor Gaudí, levantara, junto a la atalaya de Garraf, un conjunto de construcciones de carácter medieval, aplicadas a los usos y necesitades de una granja moderna".

I a La Ilustració Catalana del 8 de gener de 1905 es publica un reportatge fotogràfic del Celler Güell i, pel peu de foto, queda clar que el projecte és de Berenguer.

També en aquesta notícia publicada a l'Eco de Sitges el dia 7 de gener de 1905.

Una notícia que va estar d'actualitat el dia1 de juny de 2017, quan al diari El País, José Ángel Montanés presentà el nou estudi que està iniciant Luis Gueilburt, un dels especialistes en Gaudí, sobre el projecte d'Eusebi Güell de portar aigua des del seu manantial del Garraf, exactament a Les Forques, fins a Barcelona. Es tractava d'un gran projecte molt ambiciós que finalment va quedar en res.

El tema és interessant, així com veure com, en poc més de 10 anys, canvia la idea que els sitgetans tenen sobre el projecte.... ja en parlarem, però a l'article també s'afirma que el Celler Güell és obra de Gaudí i no de Berenguer una afirmació que poso en dubte i que crec que s'ha de deixar molt clara. En vida dels dos arquitectes, recordo que Francesc Berenguer va morir l'any 1914 i Gaudí el 1926, en aquesta notícia a la que em refereixo de l'Eco de Sitges del dia 7 de gener de 1905 llegim: "ha permitido que un arquitecto de valía, don Francisco Berenguer, inspirándose en los conceptos sustentados por su maestro, esl señor Gaudí, levantara, junto a la atalaya de Garraf, un conjunto de construcciones de caracter medieval...."

I al diari El Mundo, publicat a Madrid el 14 de juliol de 1908, Ricardo Salvá escriu una crònica sobre les propietats de Güell al Garraf, i al referir-se al celler diu "poco tardamos en detenernos en Garraf. Una casa que lleva el sello del genial Gaudí nos sorprende gratamente.(...) el proyecto se debe a su discípulo predilecto y colaborador Berenguer".

Així doncs, no hi tornem a caure, que tot no és sempre de Gaudí, o no recordeu la capella de Sant Joan Baptista de Gràcia...

Ilustració Catalana, 16 de maig de 1915

Berenguer mor a 1914, i a La Revista del dia 1 de febrer de 1918, a La Revista, J.F. Ràfols li escriu un article on, al final de tot, fa referència al celler per Güell.

Gaudí poc abans de la mort de Berenguer, va comentar que aquest era l’ideòleg del celler, tot i que mort Berenguer, l’any 1916 el propi Gaudí aconsellà a l’arquitecte Amós Salvador que visités l’edifici, qualificant-lo de la seva millor obra.

En el número del mes de setembre de l'any 1926, poc després de la mort de Gaudí, la revista La Paraula Crístiana publica l'article de Joan Bergós "En Gaudí i la seva obra" on fa un repàs dels diversos projectes firmats per l'arquitecte, aquest es refereix als projectes de Berenguer i llegim:

"Així com en Gaudí ja abans d'ésser oficialment arquitecte, treballava a través d'altres tècnics, també després dirigí a altres que les circumstàncies portaven a la seva vora, als que, tot respectant les seves dots personals, deixava la part de la llum que podien suportar. Així han nascut una sèrie d'obres indirectes del Mestre, les més notables de les quals són les del malaguanyat arquitecte Berenguer (1).

(1)Les obres més sobresortints d'aquest finíssim arquitecte són: Convent i església de Sant Josep de la Muntanya, Colònia i Capella de Garraf, Escola i cases de la Colònia Güell, Altars i Capella del Sagrament de Sant Joan de Gràcia".

I a Catalunya Social el 9 de març de 1929 apareix un llarg text, "Entorn d'un article", per contestar a les crítiques que aquells anys havia realitzat Feliu Elias sobre la vida i obra de Gaudí, una polèmica que va tenir un fort ressó a la premsa del moment.

Un text on acaba fent referència a la feina "que Gaudí no fou obstacle perquè el senyor comte de Güell, client de don Antoni, encomani a Berenguer, ajudant d'aquest, el projecte i construcció dels cellers de Garraf, en els quals el talent de Berenguer aconsegueix fer en l'estil que aprèn al taller del seu mestre una de les seves obres més reeixides".

Un nou estudi i aquest text escrit durant el mes de març de 1929 a La Veu de Catalunya per Francesc de Paula Quintana, un dels arquitectes que van continuar la feina de Gaudí a la Sagrada Família juntament amb Domènec Sugranyes, m'ha portat a la necessitat de modificar l'article:

“Que Berenguer no fou ni anul.lat ni postergat per Gaudí és un concepte fàcil d’esvair, pensant que Gaudí nou fou obstacle perque el senyor Antoni Güell, client de Don Antoni, encomani a Berenguer, ajudat d’aquest, el projecte i construcció dels cellers de Garraf, en els quals el talent de Berenguer aconsegueix fer en l’estil que aprèn al taller del seu mestres una de les obres més reixides”

(Aquesta magnífica foto realitzada per Xavier Parés, doctor casat amb Josefa Terradas Brutau, de la casa de les Punxes de Barcelona, i que conserven a Baron Antiquaris em serveix per reivindicar de nou la figura de l'arquitecte Francesc Berenguer)

1905

A l'arxiu del COAC, al fons Berenguer es conserva aquest esbos per a una etiqueta de les Bodegues Güell, dibuix que coincideix amb aquesta etiqueta que es conserva en una col.lecció privada.

També diuen que Antoni Gaudí va ser l'encarregat de dissenyar l’etiqueta per a les botelles de vi que produïa el comte Güell, etiqueta que també es conserva al fons Berenguer de l'arxiu del COAC.

Es pot veure un dibuix en el que es representa l’edifici del celler, construcció que no deuria passar inadvertida entre els intel·lectuals, arquitectes i gent corrent que se’l trobaven en els seus trajectes Sitges-Barcelona o al contrari.

El Celler Güell esdevé un al·licient més, en el recorregut artístic i cultural en el recorregut per Sitges. El fet de que Berenguer realitzés una obra d’aquesta importància en les proximitats d’aquest poble, fa que el patrimoni urbanístic de Sitges, molt ben representat pels magnífics edificis que omplen els carrers de la vila, quedi àmpliament realçat i qualificat.

LA HISTÒRIA DE CASA CLIMENT ASOLS A RAMBLA DE CATALUNYA 27 O LES PLÀQUES FAKE

noreply@blogger.com (Unknown) — Fri, 24 Apr 2026 08:14:00 +0000

Sant Jordi de l'escultor Hèctor Cesena.

Aquesta setmana de Sant Jordi he tingut l'honor de presentar dos llibres. El primer va ser el del músic Ramon Mirabet, Per sempre més, a les terrasses de la Biblioteca Santiago Rusiñol de Sitges.

I l'altre, Històries de Barcelona, de David Martínez, a la terrassa posterior de l'Hotel Praktik, a Rambla de Catalunya, 27 de Barcelona, establiment que ocupa l'antiga casa Asols, un edifici projectat l’any 1900 per l’arquitecte Francesc de Paula Villar Carmona (Bcn, 1861 - Ginebra, 1926) per encàrrec del senyor Climent Asols.

Tot i que a la fitxa del catàleg PIU el nom està correcte, a la placa que trobem a la porta, es posa el nom de Climent Arola.

També he trobat informacions oficials que afegeixen el nom de casa Margarita Blanch, dues denominacions que, després del que explicaré aquí, podem descartar i dir que es tracta d’un error i que estaria bé corregir. No només la placa de la casa Climent Asols, sinó també la del número 25, coneguda com a Pratjusà i que hauria de portar el nom de la seva veritable promotora, Margarita Blanch i Romaní.

Ens situem al terreny que ocupa l’illa de cases formada per la Rambla de Catalunya, la Gran Via de les Corts Catalanes, el carrer Balmes i el carrer Diputació. Alguns solars ja tenien propietaris, com Francesc Fon d’Oliver, els hereus de Ramon Figueras i Porret, Ignasi Jover i Costa, Elisa Gassó Soria, Baltasar Fiol i Vives, la Societat Boada i Prats, els germans Matheu i un gran terreny de la Companyia de Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França.

Plànol de la casa Moysi on queda marcada la casa Malla.

La primera casa d’aquest grup d’edificis eclèctics de la vorera imparell de Rambla de Catalunya era la del número 29, cantonada amb Diputació. L’any 1883, sent el solar propietat d’Agustí Malla Iglesias, el seu apoderat, Joan Prat, demanà permís per aixecar un edifici d’habitatges. La casa va anar-se ampliant i modificant amb els anys, com la reforma que va promoure l’any 1895 Ramon Malla, fill del primer, tot i que l’ampliació més destacada va arribar l’any 1899 amb el nou propietari, Camil Fabra Fontanills, marquès d’Alella.

I anem a la segona. El 10 de desembre de 1890, el senyor Claudi Planas i Armet, com a director gerent i actuant en nom de la Compañía de los Ferrocarriles de Tarragona a Barcelona y Francia, va vendre dos terrenys a la senyora Margarida Blanch a la Rambla de Catalunya, espai que fins feia poc havia estat ocupat per la via fèrria de Martorell a Barcelona.

La senyora Blanch va decidir urbanitzar un dels dos terrenys, numerat com 57 i 59, que a principis de 1900 passarà a ser la casa número 25, i l’any 1892 Sebastià Mortori Pratjusà, com a apoderat de la seva esposa, Margarita Blanch Romaní, va demanar permís a l’Ajuntament de Barcelona per aixecar una casa de pisos dissenyada per l’arquitecte Antoni Serra Pujals. L’altre terreny va quedar buit.

La senyora Blanch també es mereix un article. Casada en primeres núpcies amb el senyor Gurri Romaní, el seu cosí germà, va quedar vídua jove i sense fills.

Anys més tard es casaria amb el senyor Sebastià Mortori Pratjusà, el qual aportava una filla, Rosa Mortori Bosch (+19 maig 1924), casada amb l’arquitecte Francesc del Villar Carmona (+5 d’octubre de 1926), i pares d'un fill, el Montserrate, mort a Barcelona sent molt jove el 4 de novembre de 1914, enfonsant els pares en la màxima tristesa.

El senyor Mortori Pratjusà va morir el 14 de gener de 1907 al carrer Mallorca, 273, i em pregunto com pot ser que no encarregués la casa de la seva esposa al seu gendre. Així com també em pregunto si va ser ell qui el va recomanar al senyor Asols per a la seva casa?

Casa Pia Batlló

Va seguir la casa de Pia Batlló, al número 17, cantonada Gran Via, encarregada els anys 1891-1892 a l’arquitecte Josep Vilaseca Casanovas.

Casa Jaume Moysi

I tocava edificar al número 23, la casa que l’any 1893 va encarregar Jaume Moysi Femenias, indià menorquí, a l’arquitecte Manuel Comas Thos, casa que va patir un greu incendi el febrer de 2024, destrosses que encara es poden apreciar a la façana posterior. Moysi era un gran aficionat a la vela, comodoro del seu veler Machicha, el qual, durant la regata Copa de Sitges de 1906, va obtenir el primer premi, portat per Torrescasana i tripulat per Baró i Reinoso.

I l’any 1900 Climent Asols adquireix a la senyora Margarita Blanch el solar número 61 i encarrega a l’arquitecte Francesc de Paula Villar, gendre polític de la senyora Blanch, la construcció d’un edifici. Amb la casa ja construida, passa a ser el número 27 de Rambla de Catalunya.

Casa Heribert Pons

I va ser l’any 1907, amb la construcció de la casa dels números 19-21, que Heribert Pons Arola va encarregar a l’arquitecte Alexandre Soler i March, tots dos originaris de Manresa, igual que, com explicarem a continuació, provenia el senyor Climent Asols, que aquesta vorera de la Rambla de Catalunya, entre Diputació i Gran Via, va quedar acabada. En el segon cognom del senyor Pons, Arola, hi podem trobar l'error i/o confusió a l'hora de batejar la casa Asols com casa Arola. Sobre aquesta casa en podeu llegir la història en aquest altre article.

Així doncs, i tornant al número 27 de la Rambla de Catalunya, el nou edifici plurifamiliar de Climent Asols constava de soterrani, planta baixa, principal i tres pisos més amb dos habitatge per planta. És a dir, local comercial i set famílies… Però quina història s’amaga rere aquest preciós edifici de l’Eixample de Barcelona?

El primer propietari fou Climent Asols Bovets, també conegut com a Clemente. Aquest havia nascut a Manresa cap a 1845, fill d’Àngel Asols Ruaix, plater de professió, i Manuela Bovets Galí, tots dos manresans, parella que tenia dues filles més: Carmen, casada amb el senyor Riera Herp, establerts a Barcelona, on moriria ella el 27 de juliol de 1900, al pis del número 1 de la Rambla de Catalunya, i pares d’una sola filla, Àngela. Aquesta, casada amb Bernardo Aparicio, van ser pares de diversos fills, tot i que un, Josep Maria, va morir nen el 24 de gener de 1896 a la casa del número 21 de la Rambla de Catalunya.

L’altra filla, la petita, era Josepa Asols, casada amb Francesc Claret Reguant, alcalde de Manresa, i pares de Josep, Assumpció, que era monja, Francesc, Manel i Dolors. Els Claret Asols, encapçalats pel pare, van ser socis del seu cunyat/oncle Climent des de 1898 a la Companyia Fabril de Carburants Elèctrics, fàbrica establerta a Castellgalí (Bages) i dedicada a fabricar elèctrodes de carbó per a l’enllumenat públic.

I tenim en Climent, el propietari de la casa, que va casar-se amb Ignacia Sampere Sala, nascuda a Mataró l’any 1852, tot i que el seu origen familiar també era Manresa, ciutat on havien nascut els seus pares, Ignasi Sampere i Catalina Sala Gata. Ignacia tenia més germans, entre els quals podem citar Ignasi (1854-1935), enginyer, i Isabel, casada amb Josep Caralt Mateu.

Climent i Ignacia es van casar cap a 1873, instal·lant-se a Barcelona, on van néixer i morir els seus fills. El primer, Josep Maria, el 16 de setembre de 1875 al tercer pis del número 21 del carrer de la Barca.

En aquell moment el pare es declarava “plater” de professió, com el seu pare. A ell el va seguir Àngel, nascut el 30 de gener de 1878 al carrer Duc de la Victòria, número 6, mateixa casa on moriria dos anys després, el 12 de gener de 1880. Un any abans, el 14 de gener de 1879, hi havia nascut Ignasi.

Amb la mort d’Àngel, la família va canviar d’habitatge, a la Rambla dels Estudis, número 3, on el 14 d’abril de 1881 hi va néixer Miquel, mort poc després. I finalment, després de quatre nois, va arribar l’única nena, Montserrat, el 6 de gener de 1883, tot i que la felicitat va durar poc, ja que va morir als 17 mesos, el 29 de maig de 1885.

El cop final va arribar el 24 de març de 1883 amb la mort d’Ignacia Sampere Sala, amb només trenta-vuit anys, a l’entresòl del número 105 del passeig de Gràcia, havent tingut cinc fills, però deixant-ne només dos de vius: el gran, Josep Maria, de vuit anys, i Ignasi, de quatre. I un vidu, en Climent.

Però les morts no s’aturaven, i el 28 d’agost de 1887 moria a Manresa la mare d’Ignacia, Catalina Sala, i el 17 de juliol de 1888, a la Rambla dels Estudis, número 7, ho feia la mare de Climent, Manuela Bovets.

La germana de Climent, Josepa, casada amb Francesc Claret i mare de cinc fills, va convertir-se en el suport del germà i dels seus nebots, que s’havien traslladat a viure a la Rambla dels Estudis, número 7.

Però aquell any 1888 hauria pogut ser molt més dramàtic si l’atemptat que es va perpetrar el 4 de gener al despatx que tenia el senyor Climent al carrer de Vergara, número 2, hagués aconseguit el seu objectiu, quan un desconegut va col·locar una granada a la porta, explosiu que va detonar just quan un dels treballadors havia sortit, i quan el senyor Asols encara no havia arribat. Per sort, no hi va haver danys personals.

El dia 10 d’agost de 1891, a la pàgina 1 del diari El Imparcial, llegim una notícia titulada “Los sucesos de Barcelona”. En relació amb l’assalt al quarter del Bon Succés del 2 d’agost i la seva possible vinculació amb una operació financera a la Borsa de París, s’informa:

“[...] Entre los nombres de las personas comprometidas en los sucesos de Barcelona figura el de un fabricante de esta ciudad [Manresa]. La policía y la Guardia Civil vienen practicando en estos días varias pesquisas relacionadas con la frustrada intentona de Barcelona. Esta mañana la Guardia Civil ha rodeado la fábrica llamada de Galubart, inmediata al pueblo de Navarcles, y que pertenece al Sr. Asols [Climent Asols Bovets], industrial y bolsista. Este parece que ha estado algunos días en París; pero ha regresado ya, aunque se ignora su paradero [...]”.

A principis de 1896, el fill gran, Josep Maria, tot i que se’l coneix com a Josep Asols, marxa a Manila, d’on va i ve. A finals d’any, després d’una estada a Barcelona, torna a sortir cap a Filipines amb el vapor León XIII.

L’any 1898 s’iniciava amb la fundació de la Companyia Fabril de Carburants, però aquesta bona notícia es va veure truncada amb la mort d’Ignasi Asols Sampere, als dinou anys, el 25 de setembre de 1898, al primer pis de la Rambla dels Estudis, número 7.

D’aquella gran família només quedaven el pare, Climent, i el fill gran, Josep, i no sé per quina raó, potser per deixar-li una llar a aquest jove, el senyor Asols va encarregar, el 1900, la gran casa de la Rambla de Catalunya, 27. En aquells moments el senyor Climent Asols vivia a la casa del costat, a la que era propietat de la senyora Margarita Blach, la mateixa que li va vendre el terreny.

Com ja hem dit, l’arquitecte encarregat del projecte va ser Francesc de Paula Villar Carmona (Barcelona 1861- Ginebra, 1926), fill del també arquitecte Francisco de Paula Villar i Lozano, autor del projecte original del Temple de la Sagrada Família, aquell que, un cop va rebutjar-ne la seva direcció, va passar a Antoni Gaudí, una història ja prou explicada.

Villar Carmona havia obtingut el títol d'arquitecte l'any 1886, succeint l'any 1892 al seu pare com arquitecte diocesà i continuant amb les obres del monestir de Montserrat.

Seguint amb la casa protagonista, a principis de desembre de 1902, l’Ajuntament de Barcelona concedeix a Clemente Asols instal·lar un electromotor i un ascensor a la seva nova casa.

La casa es completa cap a 1904, tot iq sembla que a octubre de 1902, quan demana permís per construir unes habitacions al terrat, el senyor Climent ja viu al pis principal. L’any 1904, a l’Anuario del Comercio, s’hi anuncia la Cia. Fabril de Carbones Eléctricos, fàbrica a la qual ens referirem més endavant, i l’any 1905 consta el senyor Federico Albiñana (sic) com a habitant en algun dels pisos de la casa.

L’any 1906 es publica un anunci que es lloga un gran magatzem a la planta soterrani.

Però el senyor Climent Asols no va poder gaudir gaire de la nova llar, ja que el 6 d’abril de 1909, amb seixanta-quatre anys, hi moriria, deixant com a únic hereu, i nou propietari de la casa, el seu únic fill viu, Josep Maria Asols Sampere.

Un jove que, després d’una joventut tan trista, plena de morts i solitària, sembla que patia algun problema psicològic que el 27 d’abril de 1917 el va portar a realitzar un intent de suïcidi en un hotel de Barcelona.

Fita que en aquell moment no va aconseguir i que va tornar a intentar, aquest cop amb “més sort”, el 13 d’agost de 1918, a l’Hotel Inglés de Madrid.

Aquest fet va ser tractat a la premsa madrilenya, on en una crònica es parla de José María Asols Lampérez, error en el cognom que es corregeix en una altra notícia, on s’explica com va anar el suïcidi. S’hi cita correctament el nom del difunt, així com que era barceloní, acabalat, resident a la Rambla de Catalunya, 27, i amb permís d’armes, dada que queda ratificada amb notícies anteriors que ens el presenten com un gran tirador de colomí.

No he trobat esquela a la premsa barcelonina ni cap referència al succés. Així doncs, aquell agost de 1918 la casa aixecada a principis de 1900 per Climent Asols quedava orfe, com un reflex del que havia viscut aquella família manresana els darrers anys.

Josep Maria Asols, propietari de la casa, moria sense descendència, fet que va portar que els seus béns passessin a la seva tia paterna, Josepa Asols Bovets, ja vídua de Francesc Claret.

Ella moriria el 16 de febrer de 1923 al principal del número 33 de la Ronda Universitat, i els seus béns van ser heretats pels fills, els quals, des de la mort de l’oncle Climent l’any 1909 i la del pare, Francesc Claret, el 1916, havien passat a ser els gestors de la Companyia Fabril de Carburants, empresa a la qual seguirien lligats durant generacions.

Mundo Gráfico, Madrid, 23 d'octubre de 1919

La casa va seguir “vivint”. Als pisos superiors hi van viure diverses famílies al llarg dels anys. La família Albiñana Folch, que vivia al primer pis de la casa des de la seva construcció, va veure morir el seu fill, Josep Maria, jove, el 20 de novembre de 1921, així com Joaquim Albiñana Folch, víctima d’un atemptat de la CNT al seu propi despatx, situat a la plaça Urquinaona, el 21 de juliol de 1923. La família el va traslladar al seu pis, on moriria poc després.

Sembla que el senyor Josep Pijuan Ventura va adquirir la casa, instal·lant-se al principal, l’antic habitatge dels Asols, on el 20 de febrer de 1926 hi moriria el jove de setze anys Ramon Pijuan i Pijuan.

La mare, Maria Àngels Pijuan Gigier, natural d’Agen (França), hi va morir el 22 de març de 1965.

El senyor Pijuan va anar demanant permís per reformar diversos pisos, com l’interior segona, l’any 1924, quan demana permís per canviar la distribució de l’habitatge; l’any 1928, per construir un quart al terrat, així com per a la instal·lació de la calefacció; i l’any 1932, per practicar obres interiors.

Així doncs, quan el 26 de setembre de 1956 uns homes van entrar al pis principal, van emmordassar i robar la senyora de la casa, d’uns setanta anys, que vivia sola, aquesta era la senyora Pijuan. Investigacions posteriors, explicades a la premsa, van esbrinar que la còmplice era la serventa.

Els Pijuan Ventura provenien de Camagüey, Cuba, immigrants catalans que van fundar una empresa de licors, vinagres i gasoses, productors d’un dels refrescos més coneguts de l’època, la Piñita Pijuan, que va arribar a competir amb la Coca-Cola.

També eren propietaris d’una fàbrica de llumins i d’una de sabons.

Aquell 1932 també es dona permís a Antoni Guixà per instal·lar un motor i, l’any 1936, de nou a Josep Pijuan, per instal·lar un muntacàrregues.

A principis de desembre de 1945 hi mor el senyor Agustí Roca Seluy, marit de Palmira Bonmatí. L’any 1947, l’edifici va ser la seu de la Jefatura Provincial del S.E.U. (Sindicato Español Universitario). L’any 1948 es dona permís a Ángel Molins per construir un gual.

El 6 de gener de 1950 hi mor el senyor Lluís Argemí de Martí, expresident de la Diputació Provincial de Barcelona. Casualment, o no, el senyor Argemí havia nascut a Manresa el 21 d’octubre de 1873, ciutat on vivia habitualment amb la seva família. Tenia una empresa química, Argemí i Cia., que passaria a dir-se Indústries Químiques Albiñana Argemí, dos cognoms relacionats amb la casa Asols.

I el 1985 hi trobem instal·lat el Casal de l’Eixample, i després de diversos canvis, actualment la casa és la seu d'un hotel, Praktik.

Ara, passats més de 125 anys, seria bo per la nostra història i patrimoni, corregir el nom de la placa oficial, tornant a casa Climent Asols, i de pas retornar-li a la senyora Margarida Blanch el reconeixement del seu granet de sorra al patrimoni de Barcelona.

I SEGUIM AMB UN NOM MÉS A LA LLISTA DE... QUÈ SE N'HA FET DE L'ESCULTOR PERE CARBONELL I HUGUET?

noreply@blogger.com (Unknown) — Tue, 14 Apr 2026 22:24:00 +0000

Ara feia temps que no escrivia una d’aquelles píndoles de “què se n’ha fet de…”. I això que de candidats per protagonitzar-ne no en falten —de candidates menys, tot i que també en tinc algunes en ment. La manca de temps per investigar-los amb el rigor que mereixen m’ha impedit mantenir un bon ritme de “redescobriments”. Avui, però, crec que val la pena reprendre-ho per reivindicar, una vegada més, la figura d’un altre escultor català injustament oblidat.

Com pot ser que una preciosa escultura de terracota passi tot un dia exposada en una de les parades dels Encants de Barcelona sense que gairebé ningú s’hi aturi? Diuen que la gent hi passeja buscant tresors… i aquest es mostrava amb tota evidència.

Per sort per a mi —però per desgràcia per a l’escultura catalana— som pocs els que ens enamorem de peces com aquesta. I, com dic sovint, sense valorar aquests artistes, l’art català difícilment arribarà al lloc que li correspon. Si, a més, a les col·leccions dels museus catalans no hi ha obres d’aquests creadors, mai no disposarem d’un relat complet que ens permeti entendre amb precisió la nostra història de l’art.

La peça en qüestió és una delicada reproducció en terracota de L’Àngelus, obra de 1890 de Pere Carbonell i Huguet (Sarrià, 1854 – Barcelona, 5 de gener de 1927), amb la qual va obtenir la medalla de tercera classe a l’Exposición Nacional de Madrid.

La Ilustración artística, 24 de febrer de 1890

Nascut a la vila de Sarrià, aleshores als afores de Barcelona, Carbonell era fill de Josep Carbonell Badia i Vicenta Huguet Rovira, també originaris de la zona, i pares de dos altres fills: la Dolors, la Teresa († 5 de desembre de 1922) i en Josep (Sarrià, 25 de març de 1856 – Barcelona, 21 de novembre de 1935).

Va iniciar la seva formació artística a l’Escola de la Llotja, on es va matricular a principis de la dècada de 1870 i hi va estudiar fins al curs 1873-1874. Ja des de jove va destacar: el curs 1872-1873 va rebre una medalla de plata de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts per una escultura “del antiguo”.

Ilustración Artística, 16 de gener de 1899

La seva trajectòria professional el situa plenament dins el panorama escultòric català de finals del segle XIX i principis del XX. Va prendre part en nombroses exposicions nacionals i internacionals, com l’Exposició Aragonesa (1885-1886), la Universal de Barcelona de 1888 i diverses edicions de les Exposiciones Nacionales de Madrid.

Exposició de Belles Arts de Barcelona, 1894.

Va obtenir diverses distincions, entre les quals destaquen la tercera medalla a l’Exposición Nacional de 1890 i la segona el 1895.

L’any 1891, a l’Exposició General de Belles Arts de Barcelona, va presentar l’obra Un nen mamant-se el dit, sobre la qual, a la crònica de la mostra publicada a La Tomasa del 29 de maig de 1891, es diu que “es distingeix per les seves proporcions justes i elegantíssimes”. A l’Exposició de Belles Arts de 1898 va mostrar un retrat.

La Ilustración Artística, 22 d'agost de 1887

La Ilustración Artística, 15 d'octubre de 1892

Entre la seva obra pública més destacada hi ha la participació, l’any 1887, en el monument a Colom de Barcelona, amb l’estàtua que representa Catalunya. També les al·legories en pedra de l’Arc de Triomf de Barcelona.

Arquitecte Jaume Fabrés

I la desapareguda escultura que decorava el Saló de Sant Joan de Barcelona, actual passeig de Lluís Companys, que retratava l’arquitecte Jaume Fabré, una peça que feia conjunt amb les estàtues encarregades l’any 1888 del comte Guifré el Pilós, de Venanci Vallmitjana; la de Ramon Berenguer I, de Llimona; la de Pere Albert, de Vilanova; la de Roger de Llúria, de Reynés; i la de Bernat Desclot, de Fuxà, totes elles de bronze, foses pel franquisme per motius polítics. Només se’n van poder conservar, en ser amagades, la de Viladomat, de Torquat Tasso, i la d’Enric Casanova, de Nobas.

També són seves diverses estàtues que decoren les façanes del Palau de Justícia, com les que representen les Corts Catalanes, l’arribada de Colom a Barcelona o la concessió del privilegi Recognoverunt Proceres.

Així com escultures a la Catedral de Barcelona, com les de Santa Isabel d’Aragó i Sant Francesc d’Assís (1890), i la imatge de Sant Tomàs (1890) per a la façana del Seminari Conciliar de Barcelona.

Santa Isabel, by PoblesdeCatalunya

Sant Francesc d'Assís.

Sant Tomàs

A Barcelona destaca igualment el bust d’Emili Vilanova (1908), situat al Parc de la Ciutadella, juntament amb l’arquitecte Bonaventura Bassegoda i Amigó.

Ilustración artística, 18 maig de 1908

Així com el retrat d’Evarist Arnús (1890), obra que durant anys va estar a la seu de la Banca Arnús i de la qual actualment es conserva una còpia a la plaça del Doctor Niubó, a Badalona.

Ilustración Artística 18 de desembre 1891

És autor de les escultures que decoren diversos panteons.

Al cementiri del Masnou hi trobem el panteó de Bonaventura Fontanills Roses, amb una preciosa imatge de sant Bonaventura de 1908. I al cementiri de Montjuïc, a Barcelona, l'Àngel del panteó de Maurici Noguera i Jorba, de 1893, i el panteó de la família Llompart, de 1908, tots dos a la via de Sant Oleguer.

La Ilustración artística, 25 d'octubre de 1915

A Madrid, l'any 1915 va presentar-se al concurs per al Monument a Cervantes, ciutat on era conegut ja que havia realitzat l’estàtua de Joan Lluís Vives a la façana de la Biblioteca Nacional (1891-1895) i, al parc del Retiro, en el monument a Alfons XII, el relleu en bronze La instauració de la monarquia (1920).

També va intervenir en la decoració escultòrica del mausoleu de Cristòfor Colom a la catedral de Santo Domingo (1896-1898), en col·laboració amb l’arquitecte català Ferran Romeu.

Ilustración artística 16 de gener de 1899

I va realitzar l’estàtua eqüestre del president general Ulises Heureux, feta en bronze, obra que va presentar a l’Exposició Universal de París de 1900, amb la qual va obtenir una medalla de plata. En aquesta mateixa mostra, Enric Clarasó va presentar el guix del Memento homo i Blay, Els primers freds.

No he pogut documentar la suposada estada de Carbonell a la República Dominicana, i crec que potser no hi va estar mai, tot i que a la seva mort, a l'esquela diuen que era el vice-Cònsul Honorari de la República Dominicana.

L'escultura eqüestre del dictador Ulises Heureux va ser realitzada l'any 1898 a Barcelona per encàrrec d'una casa comercial catalana establerta a Santo Domingo, amb l'objectiu d'enviar-la cap allà. Tot i això, després d'una nova revolta al país de les Antilles, que suposà la mort d'Heureux i l'arribada del nou president Giménez, l'estàtua —ja fosa en bronze per Masriera— no va sortir mai del port de Barcelona i va quedar embalada al pati dels «Magatzems Generals del Crèdit i Docks de Barcelona», a l'avinguda d'Icària, 170. Allà va romandre fins que, durant la Guerra Civil Espanyola, també va ser fosa i va desaparèixer del catàleg de Carbonell.

Paral·lelament a la seva activitat creativa, Carbonell va desenvolupar una important tasca docent. Va ser professor ajudant a l’Escola de Belles Arts de Barcelona entre 1890 i 1891, i posteriorment professor interí (1893-1895). També va impartir classes als Estudis Universitaris Catalans (1907-1908) i, a partir de 1920, d’Anatomia Artística a la Llotja.

Entre els seus alumnes hi va tenir Ismael Smith Marí (Barcelona, 1886-Nova York, 1972) i Josep Maria Camps i Arnau (Sarrià, 1879-Barcelona, 1969).

A més de la seva producció escultòrica, Carbonell va destacar com a estudiós i divulgador. Va publicar treballs sobre escultura medieval i renaixentista als quaderns dels Estudis Universitaris Catalans i a la revista Museum, amb especial atenció a l’escultura funerària a Catalunya.

El novembre de 1905, al Cercle Artístic de Sant Lluc, es va inaugurar el “Curs d’història de l’art català”, i entre els conferenciants destacaven el bisbe de Vic, Torras i Bages; els arquitectes Josep Puig i Cadafalch, Josep Font i Gumà i Joan Pijoan; el pintor Raimon Casellas; Josep Gudiol, per parlar d’arts sumptuàries; i Pere Carbonell, per tractar l’escultura.

L’octubre de 1916, i amb motiu de l’exposició organitzada per celebrar el segon aniversari de la fundació de l’Associació artística d’escultors decoradors (sic), va pronunciar una conferència sobre documentació gràfica de les arts ornamentals a Europa.

Va ser membre actiu del Cercle Artístic de Barcelona des de 1887, en va exercir de secretari el 1899 i, des de 1902, fou membre numerari de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts.

L’any 1900, Carbonell tenia el taller al número 156 del carrer de Llúria, i en una foto que es conserva d'ell, podem veure com treballa en la maqueta de la figura eqüestre d'Heureux, fet que ens situa la imatge de cap a1898, i destaca la presència de l'Àngelus o Oració.

Casat amb Maria Concepció Fló Castellví, nascuda al carrer de la Palla número 27 de Barcelona el 26 de març de 1862, filla del fuster barceloní Ramon Fló Bru i Felícia Castellví, es van instal·lar a Barcelona, però van anar canviant d’habitatge al llarg dels anys. Quan neixen els primers fills —en Josep, en Ricard (31 de març de 1888), l’Enric (27 de maig de 1889) i el Claudi (10 de març de 1891)— viuen al tercer pis del carrer de Consell de Cent 429 (actual 411). Posteriorment passen al primer pis del carrer de Girona 152, quan neixen en Lluís (18 d’abril de 1892 – 1927), en Pere (6 de juny de 1893) i la Maria.

Per cert, en Claudi Carbonell Fló (1891-1970), amb els anys, va esdevenir un reconegut fotògraf.

Pere Carbonell va morir a casa seva, al carrer Mare de Déu de Núria, 5, de Sarrià (abans carrer de Buenos Aires), el dia 6 de gener de 1927, a setanta-dos anys.

Maria Fló va morir a la mateixa casa, ja amb el nom de carrer de Covadonga, el 18 de març de 1945, a vuitanta-sis anys, acompanyada dels seus fills.

Avui dia, molt poques obres seves es conserven en museus o institucions. Una excepció és el Museu Lázaro Galdiano de Madrid, on es conserva un bust de fusta, retrat del mateix José Lázaro Galdiano, realitzat originàriament en terracota per Pere Carbonell l’any 1887.

També a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, on va ser alumne i mestre, es guarda el retrat en bronze d’Andreu de Ferrant (1904).

Al Museu Marítim de Barcelona també es conserva el bust de Ròmul Bosch i Alsina, bronze de 1900.

I, com ja és massa habitual, a la col·lecció del MNAC no hi consta cap obra seva, tot i que sí que s’hi pot trobar una fotografia del seu fill Claudi Carbonell.

I, malgrat tot això, de l'esforç que va fer per posar l'escultura catalana en el lloc que li pertoca, ell no té lloc en el catàleg "oficial" dels principals escultors catalans, i tot i que, com ja hem dit, les seves obres no es troben representades als museus catalans, encara hi ha peces seves que apareixen, silencioses, en una parada dels Encants, esperant que algú les torni a mirar com el que són: petites joies d’un patrimoni que massa sovint oblidem i que avui, un cop més, m'han servit per resituar a un escultor català, aquest cop Pere Carbonell i Huguet, al lloc que li pertoca.

DE L'ALTAR MAJOR DE SANT JOAN DE GRÀCIA A L'ALTAR DELS BOCABELLA- GAUDÍ-LABORIA-MANYANET. LA TREMP-COTONERS CONNECTION

noreply@blogger.com (Unknown) — Thu, 02 Apr 2026 15:37:00 +0000

Avui publico un article que sorgeix de la recerca sobre la història de l’altar major de l’església de Sant Joan de Gràcia, i de la troballa d’un article “descriptiu” sobre aquest, publicat al Diario de Barcelona el 16 de novembre de 1885.

Així doncs, i davant de la meva tendència de fer articles massa rotllo, us demano disculpes i us proposo dues maneres de llegir l’article. Una primera versió llarga, com si fossin els passos de Setmana Santa, amb un text filat a través de notícies publicades a la premsa del moment i que em serveix per fer una línia del temps que comença a mitjan 1868, amb la fundació de la nova parròquia de Gràcia, i que acaba, en els primers anys de la Guerra Civil, passant pels fets de la Setmana Tràgica que va tenir lloc entre el 26 de juliol i el 2 d’agost d’aquell 1909, sent el dia 27 de juliol quan van incendiar l’església, cremant tot l’interior, desapareixent l’altar original, obra d’Enric Sagnier, tot i que, per sort, la capella del Santíssim de Berenguer i Camps, de la qual en podeu llegir la història aquí, encara es trobava en una fase molt inicial de construcció.

L’altra opció, és passar directament a la història dels Laboria, saga fusters-escultors, que van ser els artesans encarregats d’executar el projecte d’altar de sant Joan de Gràcia l’any 1884-1885, així com de l’altar per a la capella privada de la família Bocabella Puig, obra dissenyada per Antoni Gaudí. Us ho assenyalo dividint l’article en dues parts, i que espero que preneu com a un annex a aquest altre publicat recentment.

Primera part.

L’església de Sant Joan Baptista de Gràcia es troba a la plaça de la Virreina, nom que li és causat per ser part del terreny que ocupava l’antic Palau de la Virreina de Gràcia o la Torre de la Virreina, aixecada per Manuel Amat i de Junyent, Virrei del Perú, entre 1771 i 1773, el qual, quan va instal·lar-se definitivament a Barcelona, i tenint la residència oficial al palau de la Rambla, l’utilitzava per a celebracions i actes socials, així com per passar-hi temporades d’estiu.

Va ser l’any 1779 quan es va casar, per poders, amb Maria Francesca de Fivaller- Clasquerí i de Bru, molt més jove que ell, i tot per reparar l’ofensa que havia contret el seu nebot Antoni d’Amat, que es va desdir del compromís. La festa del casament va tenir lloc e la torre a juny d’aquell 1779, “felicitat” que va durar poc temps, ja que el virrei moriria a 1782 deixant l’usdefruit a la seva esposa, la qual hi va continuant passant llargues temporades, fins a morir, molt jove, l’any 1791.

A la façana lateral de l'església de Sant Joan de Gràcia encara es
conserva aquest medalló original de la torre de la Virreina

És per aquesta raó que els dos palaus es coneixen popularment com de la Virreina.

A la mort de la Virreina, el palau va passar a ser propietat del nebot Antoni Amat, i a la mort d’aquest a 1824 es passa a mans d’obres pies, tenint diversos usos, sense trobar un projecte definitiu, fins que fou enderrocat l’any 1877, convertint-se en un solar que formava part d’una gran finca que entre 1878 i 1884 va ser parcel·lada per a urbanitzar la zona. Just on estava més o menys el palau, es va obrir aquesta plaça, la de la Virreina, i s’hi va aixecar la primera església de Gràcia, independent de la ciutat de Barcelona.

Però aquesta història, com ja hem dit, la coneixem, en part, gràcies a les notícies que es van anar publicant a la premsa del moment.

Una de les primeres notícies la trobem publicada al Diario de Barcelona el 21 d’agost de 1868 ens diu que:

“A la toma de posesión del senyor Gatell, cura-párroco de la nueva parroquia de San Juan de Gracia, asistió ayer una comisión del magnífico Ayuntamiento de dicha villa, y en las ceremonias que prescribe el ritual las señoras religiosas de la Providencia cantaron las antífonas y salmos señalados en la rúbrica”.

Al Diario de Barcelona del 4 de novembre de 1869, llegim: “La nueva iglesia que van a construir los feligreses de la parroquia de San Juan de Gracia se levantará detrás del edificio de la Virreina. Aunque no se han hecho todavía los planos, se nos ha dicho que el Rdo. señor Cura-párroco y Junta de obra han acordado que sea de gusto gótico porque es el que está más en armonía con la gravedad del culto católico”.

I fem un salt de set anys, i de nou al Diario de Barcelona del 12 de maig de 1876 es diu que:
“Según se nos dice, hay divergencia entre los feligreses de la parroquia de San Juan de Gracia acerca del sitio donde debe levantarse el nuevo templo parroquial, cuya necesidad tanto se hace sentir por causa de la insuficiencia de la iglesia que provisionalmente presta este servicio. Algunos son de parecer que el terreno más a propósito es el llamado de Vidalet y del que se ha pagado el censo;otros creen que seria mas conveniente el terreno de los señores Juanich lindante con el anterior; una tercera opinión sostiene que debe levantarse en terreno de la Virreina. La generalidad de los feligreses desea que cesen estas divergencias y que se empiece cuanto antes el nuevo templo, cuyos planos, lo propio de la casa rectora, están terminados y aprobados por la superioridad”.

I va arribar el moment de la veritat, i l’església parroquial de Sant Joan Baptista va veure posar la primera pedra el 22 d’abril de 1878, obres que s’allargarien fins a 1884, tot i que el camí no va ser fàcil.

El projecte va ser encarregat a l’arquitecte diocesà Magí Rius i Mulet (Barcelona, 1838-1897), amb títol d’arquitecte obtingut a setembre de 1863, després de realitzar els estudis a la Universitat de Madrid, juntament amb Josep Artigas Ramoneda. Rius és autor de diverses obres, algunes de desaparegudes, com l’antic Hotel Tibidabo, on ara hi ha el col·legi de Jesús i Maria de Sant Gervasi, o la Villa Urania, ara centre cívic, que fa uns anys va estar a punt de ser enderrocada, dos projectes dels quals en podeu llegir la història en els enllaços.

I ja l’any 1880 tenien clar que a la nova església hi hauria d’haver una capella per acollir el Santíssim Sagrament. Al Diario de Barcelona, del 18 de febrer de 1880:

“En la parroquia de San Juan de Gracia se verificó el domingo último la instalación del local recientemente edificado que se destina a capilla del Santísimo Sacramento, hasta que se termine la espaciosa iglesia que allí se está construyendo. El Rdo. sr. Cura-párroco dió las gracias a las personas que con sus donativos contribuyen a que la parroquia citada pueda tener un templo proporcionado a sus necesidades, e hizo un nuevo llamamiento a los feligreses y a todos los devotos del Sagrado Corazón de Jesús para que sigan prestando su apoyo tan religiosa obra a fin de que pueda inaugurarse en breve. El Santísimo Sacramento fue trasladado procesionalmente a la nueva capilla”.

Una capella del Santíssim que és un espai sagrat, generalment lateral o separat dins d'una església o catedral, dedicat específicament a la reserva i adoració de l'Eucaristia (el Santíssim Sagrament). Un lloc de silenci, oració i recolliment, sovint ornamentat de manera especial per a l'exposició del sagrament, on es guarda l'eucaristia en el sagrari.

Durant l’edat mitjana, el sagrari es col·locava a l’altar major o a la sagristia, però amb el Concili de Trento (1545-1563) es va reforçar la devoció eucarística i l’adoració del Santíssim i es recomana a les noves normes litúrgiques, separar l’espai de reserva i adoració, i comencen a aparèixer capelles del Santíssim.
Seguint la jerarquia litúrgica de l’espai, tradicionalment aquestes capelles se situaven a la dreta, al costat de l’epístola, reservat a funcions sacramentals.

Al Diario de Barcelona del 9 de novembre de 1882, llegim:

“Se nos ruega hagamos presente que a consecuencia de la carencia de fondos, en la última sesión celebrada por la Junta de construcción del templo dedicado al Sagrado Corazón de Jesús y destinado a la populosa parroquia de San Juan de Gracia, se acordó la suspensión de las obras y dirigir una excitación al público, para que haciendo los fieles y devotos del Sagrado Corazón de Jesús el último esfuerzo, pueda dejar terminada la obra en un breve plazo. Para concluirla falta levantar algunos palmos las paredes del presbiterio y crucero y cubrir el espacio que los mismos abrazan, de modo que una vez verificadas estas obras, faltará únicamente el revoque y enlucido de las paredes interiores, para que pueda abrirse el templo y dar el servicio parroquial, obras que en conjunto y según juicio de las personas inteligentes importarán unos cinco mil duros.”

Però no seria fins a l’any 1903, quan el mossèn Salvador Barone va demanar permís al bisbat per a construir una capella del Santíssim adossada a l’església principal, proposant, i aprovant, a Francesc Berenguer i Mestres com a autor del projecte, tot i que les obres no començarien fins a principis de 1909, quedant aturades pels greus incidents de la Setmana Tràgica de 1909. Així i tot aquesta és una altra història ja explicada aquí.

I va arribar el moment de començar a obrir la parròquia al poble, i al Diario de Barcelona del 25 de juliol de 1885:

“Los feligreses de la parroquia de San Juan de Gracia han celebrado este año con más solemnidad la fiesta de su titular, por permitirlo la nueva iglesia parroquial, que no estaba aún concluida el año pasado. No presenta todavía dicho templo la severidad debida, por no estar construido el altar mayor. Lo están ya algunos altares de las capillas laterales, en especial el de Nuestra Señora del Pilar que está ricamente dorado y decorado, teniendo su correspondiente verja de hierro de buen estilo y que es notable trabajo de cerrajería. Otras dos capillas tienen también verjas iguales, pero no terminadas todavía por completo. Los divinos oficios fueron cantados con música, asistiendo a ellos mucha concurrencia de fieles”.

Edifici eclèctic, neoromànic, d’una sola nau, amb capelles laterals i transsepte… A l’interior, l’any 1884, l’arquitecte Enric Sagnier (Barcelona, 1858-1931) va ser l’encarregat de dissenyar l’altar major.

Per una notícia publicada al Diario de Barcelona el 14 de novembre de 1885, tenim una bona descripció de la peça, així com el nom dels diversos artistes i artesans que van treballar-hi:

“Se ha construido ya parte del altar mayor de la parroquia de San Juan de Gracia, esto es, la mesa, el zócalo, las gradas y el Sagrario. La dirección de la obra corre a cargo del joven arquitecto don Enrique Sagnier. El nuevo altar ha sido construido en los talleres de carpintería de don José Laboria; es de estilo bizantino, casi todo de madera tallada y dorada por los hermanos Jaime i don Víctor Brosa, representando bronces y otros metales, excepto el basamento, que imita ricos mármoles. Hay en la obra gran riqueza de detalles, sobre todo en el Sagrario, de base cuadrada con columnas en los ángulos y terminado en cúpula. La parte de escultura se ha confiado a don Jacinto Dorda. En la puerta del Sagrario se ha puesto la imágen del Sagrado Corazón de Jesús, pintada al óleo por el artista D. Agustín Rigalt. A uno y otro lado hay dos ángeles en actitud de adorar al Santísimo Sacramento, salidos de los talleres de doña Margarita Riera viuda de Camps e hijo y pintados por el mencionado arquitecto señor Sagnier.
En dicho Sagrario se colocará una rica Custodia de plata dorada, ejecutada en el taller de platería de la señora viuda e hijos de don Francisco Cabot, que se colocará sobre un pié o zócalo con dos ángeles, modelado por el conocido escultor don Segundo Vancells. Tanto la parte de altar ya terminada, como la Custodia que acabamos de describir, son dádiva de una familia poderosa. La inauguración tendrá lugar mañana, domingo, en la forma anunciada en la sección religiosa”.

Al Diario de Barcelona, 20 de novembre de 1885 llegim:

“La función que se celebró el domingo último en la iglesia parroquial de San Juan, de Gracia, estuvo concurridísina. La parte del altar mayor que se estrenó és rica y de buen gusto. Los ángeles que pintó el arquitecto señor Sagnier están en los lados del Sagrario. Los dos ángeles de escultura son obra del señor Camp”.

Però no només es va construir l’Altar Major. En aquells anys també es van col·locar alguns dels altars laterals, com el de l’Àngel de la Guarda, tal com explica El Diluvio del dia 1 d’octubre de 1889:

“Suscrita por don Nicasio Vasiana y doña Angela de Salazar hemos recibido una atenta invitación a la función religiosa que mañana a las diez del día se celebrará en la parroquia de Sant Juan de Gracia con motivo de la inauguración de un altar que dichos señores dedican al Angel de la Guarda. (...) El nuevo altar es de estilo gótico y en su construcción y decorado han intervenido los artistas e industriales siguientes: Rifá, escultor tallista; Pagés Casamitjana, idem. de la imagen; Saumell y Vilaró, pintores decoradores; Pruna, dibujante, y Dolcet, estola y diadema. La túnica bordada es obra de una distinguida señorita”.

Tot això es va cremar el 27 d’agost de 1909, però el nom d’aquests artesans que van col.laborar amb Enric Sagnier en la construcció de l’altar major, ens donen una idea de la gran obra d’art que es va perdre: José Laboria, Jaime i Víctor Brosa, Jacinto Dordal (no Dorda), Agustí Rigalt, Margarita viuda Camps, Francisco Cabot, Segundo Vancells. I per altar laterals, Rifà, Pagès Casamitjana, Saumell, Vilaró, Pruna i Dolcet.

La meva idea inicial era anar desgranant un per un els artesans i artistes de la llista, però vist la importància d’alguns d’ells en aquest article només parlaré de Josep Laboria, deixant la “vida i obra” dels altres per un segon article, on també tractaré la construcció d’un nou altar major, el qual també va ser molt malmès durant la Guerra Civil.

Segona part: Josep i Frederic Laboria, la Tremp connection.

A la notícia publicada al Diario de Barcelona el 16 de novembre de 1885 diuen que “el nuevo altar ha sido construido en los talleres de carpintería de don José Laboria”.

Es tracta de Josep Laboria Amargós, reconegut fuster nascut a Tremp cap a 1831, fill de Fèlix, llaurador i Inés.

Traslladat a Barcelona per treballar, es va instal·lar al tercer pis del número 3 del carrer Arc de Colominas, casant-se el 29 d’abril de 1859 a l’església de Sant Just i Pastor amb Rosa Sulé Espina (1839-?), jove barcelonina filla del “pintador” Francesc Sulé i de Maria Espina, amb els quals vivia al quart pis del número 2 del carrer Carasa, habitatge on també es va instal·lar la jove parella, i on el 28 de gener de 1861 van tenir el seu primer fill al qual van batejar com a Fèlix.

A aquest va seguir-li un altre nen, en Josep, nascut el 7 d’abril de 1862 al nou habitatge familiar al tercer pis del número 13 del carrer Vigatans.

Josep Laboria Sulé, escultor, casat amb Eduarda de Sempere, va morir a 37 anys el dia 6 de febrer de 1899 al carrer Ponent 46. Havien tingut una filla, Eduarda, que moriria a març de 1971 a Barcelona amb vuitanta anys, vídua de Ferran Bozzo.

I els canvis seguien en tots els sentits, i el dia 13 de maig de 1864 va arribar la primera nena, la Rosina, naixent al tercer pis del número 10 de Baixada Caçadors, i la va seguir en Jaume, nascut el 9 de novembre de 1866 al segon pis del número 3 del carrer Vigatans, d’on passaren al segon pis del número 6 de la plaça Argenters on el dia 16 de juliol de 1869 hi naixeria un altre fill, el cinquè, de nom Frederic, el qual, amb els anys, i seguint el llegat del pare, també esdevindria fuster de professió.

Antiga plaça del Argenters

Un altre germà, en Fèlix Laboria Amargós també es va traslladar a Barcelona però només per casar-se. Nascut a Tremp cap a 1832, quincaller, reconegut empresari i polític, vidu d’Antònia Mañanet, resident a Tremp, el dia 1 de juny de 1866 es casaria en segones núpcies, a la parròquia de Sant Miquel de Barcelona, amb la jove de vint-i-dos anys natural de Tortosa, Pilar Ginerés. La parella va tenir com a mínim una filla, la Rafaela, morta a Tremp als noranta anys, a octubre de 1961. Fèlix moriria a Tremp a principis de 1905.

El taller del senyor Laboria rebia encàrrecs importats com en la decoració de la tintoreria Regomir, propietat d'Artur Gallart, o imatges religioses per a diversos clients.

Diario de Barcelona, 12 de juliol de 1886

La Publicidad, 24 de desembre de 1887

La historiografia diu que Frederic Laboria va ser l’autor de l’altar-sagrari que Josep Bocabella i Verdaguer (1815-1892) va encarregar a Antoni Gaudí l’any 1885 per a la capella particular de casa seva.

Com he dit, Frederic va néixer a juliol de 1869, i aquell 1885 tenia uns setze anys i poca experiència com a fuster. També es diu que era d’origen reusenc i que les famílies Gaudí i Laboria eren amics, dada que queda desmentida al poder afirmar i documentar que els Laboria eren de Tremp, població lleidatana una mica allunyada de la tarragonina Reus.

Així doncs, podria ser que l’autor de l’altar Bocabella fos obra del pare, Josep Laboria, i que aquest presentés el fill a Antoni Gaudí, entrant el jove, l’any 1900, a treballar com a col·laborador amb l’arquitecte a les obres de la Sagrada Família.

Frederic Laboria es va casar amb la vilafranquina Francisca Casanovas Huguet (1872-), amb la qual va tenir la seva primera filla, la Cristina, el 24 de novembre de 1896, nascuda al carrer 1r pis del número 1 del carrer Esquirol de Barcelona. Anys més tard es traslladarien al 3r pis del número 8 del carrer dels Vigatans on el dia 10 de febrer de 1902 naixeria el segon fill, en Frederic, el qual moriria a la mateixa casa a dos mesos i mig el dia 27 d’abril, i on el 12 de gener de 1904 tornaria l’alegria amb el naixement de la Rosa.

La filla, la Cristina, es casà amb Joan Comas Butigué i va tenir dos fills, la Francesca i en Jaume, morint a Barcelona a finals de març de 1974. La Rosa ho feu amb Josep Guim i Corbella, tenint tres fills, en Xavier, la Lourdes i la Rosa Maria, morint a Barcelona a agost de 1978.

A l’Anuario del Comercio i a l’Anuario Riera de 1896 i de 1901, Frederic, o Federico, consta com a escultor amb taller al carrer Cotoners número 8 de Barcelona, on l’any 1906, al primer pis, hi havia un taller de fusteria.

D'ell és la maqueta de fusta de la Sagrada Família de la qual se'n conserven aquestes tres fotografies a l'arxiu municipal del Districte de l'Eixample.

Joan Matamala (1893- 1977), fill de l’escultor i gran amic de Gaudí Llorenç Matamala, al seu llibre Mi itineriario con el arquitecto, al capítol “Familia y amigos”. Quan fa referència a les amistats de Gaudí diu:

“En els dies festius la família Gaudí restava la Park Güell. Si l’arquitecte no anava a l’Ateneu Barcelonès, rebia les visites amb el seu pre i germana. Algunes vegades era la família de Joan Gaudí, el seu cosí germà, metal·lúrgic establert a Barcelona amb el qual mantenia un òptimes relacions. Residia al Poble Nou i tenia el taller a la Porta Nova, és a dir en un lloc diametralment oposat. Gaudí es va servir sempre d’aquesta metal·lúrgica”. Una relació familiar dela qual en vaig parlar en l’article anterior, text que podeu llegir aquí.

Joan Matamala segueix: “També hi anaven la família Dalmases Bocabella i la de l’escultor Frederic Laboria, adjunt de la secció escultòrica del temple, grans amics de la família Bocabella, igualment arrelada a Reus. La germana Laboria era rebuda amb especial simpatia, ja que havia estat la model per a les representacions de la Verge a la façana del Naixement, fins i tot cavalcant airosament sobre una “borriquita” per al grup de la “Fugida d’Egipte”, perquè Gaudí pogués veure les figures en ple realisme”.

Aquestes dades són les que es recullen a la revista Destino del 19 de desembre de 1959 es publica un article titulat “El pesebre más grande del mundo” dedicat a la façana del Naixement de la Sagrada Família i signat per Ll.O, inicials rere les quals s’amagava Llorenç Villalonga.

De nou a Destino, però del 20 de febrer de 1965, Josep Pla signa una llarga “carta a la Sagrada Familia y Gaudí”, on es publica una “relación nominal de semanales del personal empleado en la construcción del templo expiatorio de la Sagrada Família”, un document sense datar ni situar, on apareix Federico Laboria com un dels modelistes.

Doncs l’amistat entre els Bocabella-Dalmases i els Laboria la trobem ubicada al carrer Cotoners.

És a la casa familiar del número 2 del carrer de Cotoners on naixeria Josep Maria Bocabella el dia 5 de setembre de 1815, on s’hi instal·laria en casar-se, el 2 de juny de 1844, amb Teresa Puig i Xicola (+ Barcelona, 16 de desembre de 1886) i on van néixer les seves filles, Francesca de Paula Bocabella el 17 de gener de 1847 i la Maria Dolors, que moriria sent encara una nena el 16 d’abril de 1867. Un carrer on, al número 8, hi tenia el taller, llibreria i impremta, negoci que gestionaria juntament amb la seva filla Francesca, la qual, a la mort del pare el 22 d’abril de 1892 al primer pis del número 4 del carrer Mirambell, com posa al registre de defunció, carrer que va desaparèixer amb l’obertura del carrer de la Princesa a mitjan segle XIX, i que per la façana posterior donava a Cotoners, va continuar regentant, i també va continuar promovent el projecte dels seus pares, que no era altre que la construcció del temple expiatori de la Sagrada Família.

És per aquest canvi de nom dels carrers que quan el 14 d’octubre de 1880, el senyor Josep Maria Bocabella demana permís a l’ajuntament per iniciar les obres del temple, diu que viu al carrer Princesa número 8 de Barcelona, nova direcció de la impremta, quan va obrir la porta principal a aquest carrer, deixant la de Cotoners com a posterior.

Francesca, casada amb Manuel de Dalmases, va ser mare de vuit fills. La parella es va instal·lar al pis dels Bocabella, on naixerien els nens, hi moriria el marit, Manuel el 8 de febrer de 1893, i on ho faria ella, pocs mesos després, a quaranta-sis anys, el 28 de novembre de 1893, deixant uns nens menors d’edat que van ser tutelats per marmessors.

I és al mateix carrer de Cotoners 8, on fins que es va obrir pel carrer Princesa, hi havia la llibreria dels Bocabella, on, com a mínim des de 1896, Frederic Laboria i va tenir el seu taller de fusteria.

Però Matamala s’equivoca quan parla de la relació entre els Laboria i Reus, ja que, com hem pogut comprovar, aquests eren originaris de Tremp i potser en aquesta població hi trobem, en part, l’origen de l’encàrrec de l’altar privat per part dels Bocabella Puig a Gaudí.

Falta un nom important, el pare Josep Manyanet i Vives, inspirador de la construcció del temple de la Sagrada Família de Barcelona, projecte que va comptar amb el suport de la família Bocabella, i el va portar a tenir, des de 1883, una intensa relació, personal i espiritual, amb el nou arquitecte del Temple, Antoni Gaudí i Cornet. Per saber-ne més, us recomano aquest llibre de Josep Maria Blanquet.

Manyanet havia nascut a Tremp el 7 de gener de 1833, fill d’una família nombrosa i cristiana. Abans d’iniciar el seu camí religiós, els primers anys d’estudis els va realitzar a l’escola primària del seu poble natal on possiblement va coincidir amb els germans Laboria Amargós. Amb Fèlix, potser fins i tot el va unir una relació familiar, ja que aquest era vidu en primeres núpcies d’Antònia Mañanet (sic.).

La meva teoria és que és el pare Manyanet fou la persona que va presentar el fuster Josep Laboria Amargós a la família Bocabella Puig i a Gaudí, per tal de realitzar el projecte de l’altar privat que les autoritats eclesiàstiques van concedir als Bocabella per poder-lo tenir a la casa seva.

Seguint el disseny de Gaudí, en Laboria sènior, potser ajudat pel fill Frederic, va realitzar aquest altar relicari sagrari de fusta de caoba tallada, amb centre del qual s’hi va col·locar un espai per a guardar les relíquies que havia anat obtenint el senyor Bocabella. Decorat principalment amb motius florals i elements simbòlics, destaquen les imatges de Santa Teresa de Jesús, de la qual n'era molt devota la senyora Teresa Puig de Bocabella, Sant Francesc de Paula, tot i que en alguns llocs diuen que és Sant Paulí de Nola, i el centre, la Sagrada Família amb la llegenda: “Jesus, Joseph y Maria, vos dono’l cor y l’ànima mia”.

A la mort dels Bocabella Puig, l’altar particular va quedar a la casa Dalmases Bocabella, fins que, anys després, cap a 1911, va ser traslladat a la nova casa de Dolors de Dalmases i Bocabella al carrer d'Ausias March 31 de Barcelona.

A la mort de Dolors a gener de 1959, l'altar va passar a ser propietat de la seva única germana viva Montserrat, monja del Sagrat Cor, així com del nebots, els Dalmases Viladevall, fins que ara fa una any va ser venut cap a l'any 2010 i actualment forma part d’una col·lecció particular. Per cert, en aquest article publicat a la xarxa ja fa una anys deia que l'altar es trobava en una col.lecció de Sitges... ja tinc feina aquests dies per localitzar-lo.

La relació entre el Pare Manyanet i Antoni Gaudí va continuar sent intensa i sentida, fins que es va veure trencada el 17 de desembre de 1901, quan el religiós va morir a Barcelona. L’arquitecte, però, va seguir el projecte que li van llegar els Bocabella i el Manyanet, convertint el seu somni en una realitat.

I fins aquí aquest superrotllo… Perdoneu-me, que estem en plena Setmana Santa i m’ha sortit un article molt adient, però no sempre existeix la Reus Connection, a vegades hi ha altres fils que porten Gaudí a tenir altres amistats i encàrrecs, aquest cop, hauríem de parlar de la Tremp Connection. O potser estaria millor parlar del la relació de veïns del carrer dels Cotoners?

Ah, i encara que sembli lluny, ja heu vist que al principi del text, quan he parlat de l'altar major de l'església de Sant Joan Baptista de Gràcia, han aparegut un bon nombre de noms d'artesans que seran els protagonistes d'un altre article, ja que crec que tots aquest nom s'han de recuperar i reivindicar, perquè ells eren els veritables executors de tals belleses.

DUBTES I MÉS DUBTES: BERENGUER, GAUDÍ O PASCUAL. A PROPÒSIT DE L' ALTAR DE SANT JOSEP DE CALASSANÇ A MONTSERRAT.

noreply@blogger.com (Unknown) — Fri, 13 Mar 2026 20:47:00 +0000

Berenguer-Gaudí, Gaudí-Berenguer. Doncs sí, tornem-hi. Fa uns dies vaig tenir l'honor de realitzar, per encàrrec de Catalonia Sacra, una visita guiada a la Capella del Santíssim Sagrament de la parròquia de Sant Joan de Gràcia, preciosa obra que ja ha estat protagonista d’un article que podeu llegir en aquest enllaç.

D’aquesta visita, com sempre, em van sorgir nous dubtes i interessos, un dels quals, la història de l’altar major de l’església dedicat a Sant Joan Baptista, peça desapareguda durant la Setmana Tràgica de 1909 i/o durant la Guerra Civil Espanyola. Aquests dubtes s’han incrementat un cop iniciada la investigació ha anat agafant un camí, ja que potser no vaig pel camí correcte… res, us ho explico en el pròxim article.

Altar Major de Sant Joan de Gràcia.

Un altre dubte que va sorgir després de les meves explicacions sobre la capella, no era meu, sinó d’alguna de les persones que van venir a la visita. Com és que si tot (documentació, dibuixos, hemeroteca, estil, història, el boca a boca…) indica que és un projecte de Francesc Berenguer i Mestres algunes persones han canviat l’autoria per passar-se-la a Antoni Gaudí quan no existeix res (documentació, dibuixos, hemeroteca, història, el boca a boca…) que ho avali? Doncs què voleu que us digui… que aquestes coses, darrerament, passa més del que haurien de passar, per respecte a Gaudí i a tots els altres arquitectes contemporanis, que encara que alguns vulguin silenciar, també que van viure i treballar intensament. Un altre exemple el teniu amb el projecte d’ampliació i reforma del conjunt sanitari i els jardins del Manicomi, ara Psiquiàtric o Institut Mental, de Sant Boi de Llobregat, projecte del qual en tenim documentació, plànol, hemeroteques, història, etc. que acrediten que l’obra va ser dissenyada i dirigida per l’arquitecte Pelai de Miquelerena, història que podeu llegir en aquest altre enllaç.

Però anem al gra?, que passa quan a l’hemeroteca es diu (repetidament i en vida d’ell) que Gaudí és autor d’un projecte i, sorprenentment, ningú (jo soc totalment transparent per segons qui) investiga si el va fer o que va passar que no acabant-lo fent? Exemple claríssim, l’altar major de la reconstrucció de la basílica de Santa Maria de Ripoll, història que també trobareu en aquest altre enllaç.

I quan passa al contrari? Com pot ser que a l’hemeroteca es digui que una obra és de Gaudí i que tothom, sense dubtar-ho, atribueix a Berenguer, el qual, us recordo que no va poder treure’s el títol d’arquitecte i els seus projectes personals els signaven altres companys, principalment Antoni Gaudí i Miquel Pascual Tintorer.

Així doncs, quan trobo aquesta notícia al Diario de Barcelona del dia 1 de juliol de 1891, on es dona l’autoria de l’altar de Sant Josep de Calassanç de la basílica de Montserrat a Antoni Gaudí, necessito revisar més dades:

“Montserrat, 29 de junio

(...) Dentro de poco tiempo se montará el nuevo altar que los PP. de las Escuelas Pías dedican a su Padre y fundador San José de Calasanz. El proyecto del nuevo altar es del arquitecto señor Gaudí y Cornet. Actualmente lo está pintado y dorando el señor Brossa en Barcelona.”

Un altar preciós que aquell 1891 no va tenir molt d’èxit entre els feligresos, tal com va quedar escrit a La Veu de Catalunya del dia 2 d’agost, i a Lo Catalanista del 9 d’agost de 1891 llegim:

“En la Basílica de Montserrat s’està de montar l’altar lateral que l’Escola Pia està dedicant al seu fundador Sant Joseph de Calasanz. L’altar és de cedre escultura, ab pintures al oli y les imatges corpóreas. Son estil l’hem trobat son estil l’hem trobat poch difinit y un poch massa carregat”. (sic.)

Un “estil poch difinit y un poch massa carregat” que se’ns descriu en una nota més àmplia publicada La Dinastia del 9 de setembre de 1891 amb motiu de la seva inauguració. En aquesta mateixa notícia se’ns dona un altre autor del projecte, Miquel Pascual, l’altre “jefe” de Berenguer.

“Con respecto al nuevo altar que han hecho construir en la iglesia del monasterio de Montserrat los Padres Escolapios, dedicado al fundador de la orden, San José de Calasanz, dicen personas que lo han visto, que produce bellísimo efecto.

Tallado en cedro y destacándose sobre fondo oro y policromado, resaltan grupos de hojas de yedra, roble y madera, esculturados con gran perfección, distinguiéndose los escudos de Cataluña y del monasterio y las cruces que campean en los medallones colocados entre los cartelones que sostienen a mesa del altar.

Son también notables por su dibujo y ejecución unas lámparas en hierro y bronce que penden de los lados del altar y que forman juego con unos candelabros soportados por las columnas y la cruz del Santo Cristo.

La obra, que se ha proyectado por el arquitecto don Miquel Pascual, ha sido solemnemente inaugurada, asistiendo al acto el P. General de la orden de San José de Calasanz, varios Padres provinciales y otras personas notables que hicieron del nuevo altar merecidos elogios”.

No he trobat cap altre nota a premsa del moment en què es parli de Francesc Berenguer com a autor d’aquest altar, tot i que oficialment, és obra d’ell.

Com ja hem dit Berenguer no podia signar projectes, ja que no va acabar la carrera d’arquitectura, fet que va portar-lo a demanar aquest favor a altres arquitectes com Antoni Gaudí, que li va signar els plànols del Celler Güell a Garraf (1895), amb el qual col·labora des de 1885 fins a la seva mort a 1914.

També Miquel Pascual Tintorer va signar-li, i assignar-li, diverses obres a Berenguer, com els plànols del Santuari de Sant Josep de la Muntanya (1895-1914), de la casa Burés (1900), de la casa Francesc Cama (1905), etc.

Pascual Tintorer havia nascut a Sant Feliu de Llobregat l’any 1849, fill del mestre de cases Vicenç Pascual Colomer (Santa Coloma de Cervelló, -Barcelona, 2 de desembre de 1879). Amb títol d’arquitectes des de 1878, a 1879, i fins a 1895, és arquitecte municipal de Sabadell, feina que compaginava amb la d’arquitecte municipal de la Vila de Gràcia, lloc que va ocupar de 1880 fins a l’annexionament de la vila a Barcelona a juny de 1897.

L’any 1885 Pascual va rebre l’encàrrec de realitzar el projecte per al nou col·legi dels Escolapis a Sabadell, relació laboral que, possiblement, va fer que l’any 1891 se li proposés el disseny de l’altar que aquesta congregació volia dedicar al seu fundador, Sant Josep de Calassanç, a la basílica de Montserrat, projecte que, potser per excés de feina, o potser perquè era conscient de la gran capacitat creativa que tenia el seu delineant i col·laborador, Francesc Berenguer, va passar a aquest.

Així doncs, aquesta autoria de la nota publicada a la Dinastia del 9 de setembre de 1891 és totalment normal si pensem que el projecte el va signar Pascual en nom de Berenguer. Però com és que al Diario de Barcelona del dia 1 de juliol de 1891, dos mesos abans, atribueixen l’autoria a Antoni Gaudí i Cornet? També seria factible que hagués estat ell qui va rebre l’encàrrec, ja que tenia relació amb els Escolapis, perquè en va ser alumne a Reus entre 1863 i 1868.

En aquesta mateixa nota apareix un altre nom quan diuen que: “Actualmente lo está pintado y dorando el señor Brossa en Barcelona”. Es refereix al taller del dorador Víctor Brossa Sangerman, el qual continuà el negoci del seu pare, Ramon Brossa (Brosa) Mañosa (Manyosa), juntament amb els seus germans Ramon, escultor, i Jaume (Santiago), també daurador.

La saga dels Brosa la trobem treballant en diversos projectes al llarg del segle XIX i XX, com per exemple a l’altar major de Sant Joan de Gràcia, tal com s’explica en una nota publicada al Diari de Barcelona del 14 de novembre de 1885 on es diu que els germans Jaume i Víctor Brosa van ser els encarregats dels treballs de fusta tallada i daurada, sota la direcció de l’arquitecte Enric Sagnier. Però aquesta història ja l’explicaré en un altre article que dedicaré aviat sobre aquest altar gracienc, ara desaparegut.

I tornant a l’altar de Montserrat. Gaudí, Pascual o Berenguer?

Doncs si féssim cas a les hemeroteques, aquesta vegada el joc només estaria entre dos noms, Gaudí i Pascual, tots dos amb possibilitats per la seva relació amb l'orde religiós, però cap dels dos arquitectes mai va reivindicar la seva autoria. Si fem cas de la història, hem de dir que és un projecte de Berenguer, el qual va realitzar diversos dibuixos preparatoris per a llums i canelobres destinats a aquest altar, uns documents que es conserven a l’arxiu del COAC.

Potser sí que detalls estilístics ens decanten cap a Berenguer. Per exemple la coincidència entre alguns elements decoratius, com la creu als peus de Sant Josep de Calassanç, amb els cinc grans canelobres de ferro i coure que, l’any 1895, va col·locar rere el sarcòfag del panteó Regordosa al cementiri de Montjuïc de Barcelona, obra també signada per Pascual.

Actualment, i sembla que des de 1980 aproximadament, aquest altar es conserva amb l'única imatge de Sant Josep de Calassanç, que, per cert, va visitar el monestir de Montserrat l’any 1585.

Les dues altres figures que l’acompanyaven en origen, les de Sant Pere Nolasc, fundador de l’Orde de la Mercè, i Sant Joan de la Mata, fundador de l’Orde de la Santíssima Trinitat, van ser retirades trencant el conjunt i el simbolisme que tots tres aportaven a l’altar.

Imatge de Sant Joan de la Mata, amb les cadenes
trencades a la mà, un dels seus atributs.

Tres fundadors d’ordes religiosos dedicats al servei dels altres, educació, misericòrdia i alliberament dels captius.

A la Novena a Santísima Virgen María venerada en su sagrada imagen de Montserrat en Cataluña, publicada per la impremta barcelonina de Pablo Riera l’any 1863, hi trobem una oració del dia dos dedicada a Sant Pere Nolasc, la del dia quatre a Sant Joan de Mata, i la del dia 8 a Sant Josep de Calassanç.

Així com un Goig final on en una de les seves estrofes llegim:

“Con Vos, o Vírgen, fundaron

Loyola la Compañía,

Calasanz la Escuela Pia,

Después que ante Vos oraron:

Nolasco y Mata llevaron

Al cautivo redención:

Conducidnos, gran Señora

al puerto de salvación”.

Potser estaria bé tornar a posar les imatges al seu lloc, i recuperar la imatge, i la lectura, original de l’altar.

I tot i que sí que crec que l’altar és obra de Francesc Berenguer, tenim algun document que ens ho acrediti? Quan i qui va decidir atribuir-lo totalment a Berenguer? Segur que aquest any 2026 no tindrem alguna altra sorpresa sobre noves atribucions?

Doncs res, us deixo, com sempre, amb més dubtes que evidències.

LA FAMÍLIA D'ANTONI GAUDÍ A BARCELONA. LA REUS CONNECTION EN PLE

noreply@blogger.com (Unknown) — Wed, 25 Feb 2026 19:55:00 +0000

Avui torno a una d’aquelles entrades llargues i plenes de dades que, més que un article, vull que quedi com un document escrit i públic, per així poder anar modificant i ampliant a mesura que vagi tenint més informació.

Aquest “possible” Antoni Gaudí al casament dels Costa Artigas de 1922 ha suposat alguns comentaris sobre la seva aparença. Alguns diuen que per ser l’arquitecte va massa ben vestit, massa pentinat, que si la barba està massa perfecte, massa prim… Massa respecte què i respecte qui?

Es conserven poques fotografies d’Antoni Gaudí, i tot i que en gairebé totes no se’l vegi mal vestit, ni brut, ni deixat, tot al contrari, inconscientment, en totes hi veiem aquell home que ens van descriure els seus contemporanis, col.laboradors, amics i/o coneguts que van mantenir algun tipus de relació personal amb ell: un home vestit com un pobre.

Diverses imatges de Gaudí a 1914

Un dels “biògrafs” que més “dades” ha donat sobre Gaudí, i que més ha ajudat a “crear” la personalitat” de l’arquitecte és un altre arquitecte, Joan Bergós i Massó (1894-1974) en el seu llibre “Gaudí. L’home i l’obra”. Bergós escriu sobre diversos aspectes de la vida i obra de Gaudí, al qual va poder conèixer íntimament durant els darrers anys de la vida del mestre, i fa referència a característiques del seu caràcter, de la seva manera de viure, de vestir, etc. Per exemple diu: “En la seva joventut li agradava vestir amb elegància i, seguint la moda, portava per cada dia copalta, jaqué i botins. Ja a la maduresa, prescindint de tot el superflu i simplificà la indumentària, fins a arribar a suprimir la roba interior i a portar un mateix vestit tot l’any; quan irremissiblement- i després de molts precs- s’havia de substituir, es feia comprar un altre vestit de basar per l’ajudant Sugranyes, que s’havia de valdre d’un vell per tal de no equivocar la mida.”

Doncs d’aquí, en gran part, sorgeix la idea, ja popular i mundialment repetida, que Gaudí vestia amb “parracs”... i ens ho creiem? Necessitem imatges d’aquests darrers anys per poder-ho corroborar… i mentre no trobem aquests documents gràfics continuarem pensant, dient i repetint que Gaudí vestia com un pobre, molt pobre… i ens costarà creure que, per la seva educació, al ser convidat a un casament, va arreglar-se bé, com qualsevol altre dels assistents.

Però Bergós, Bassegoda, Martinell, etc., en els seus llibres, estudis i articles sobre Antoni Gaudí realitzen altres afirmacions que, gràcies a hemeroteques, documents, arxius, etc., tots ells avui consultables, podem desmentir, o com a mínim, corregir i modificar. Noves informacions que ens serveix per poder pensar que hem de repensar-nos la persona de Gaudí, potser un personatge que no es correspon a la seva realitat.

Per exemple, al mateix llibre Bergós diu sobre la neboda Rosa que “era filla de la germana de l’arquitecte, del mateix nom, que s’havia emmaridat tan prematurament com desencertadament amb un andalús, músic bohemi, massa bevedor; ella morí en infantar-la. La Rosa, sola en el xalet, enyoradissa de la companyia de l’avi, amb qui sortia a esbargir-se, propensa a la tuberculosi i a les pertorbacions cardíaques, bevia Aigua del Carme d’amagat, i acabà morint d’un atac de cor. Els sis anys que durà aquesta tràgica situació foren un amarg suplici per a Gaudí…”.

També he llegit en biografies autoritzades sobre l’arquitecte, que aquest va venir a Barcelona a estudiar la carrera acompanyat del germà gran, Francesc, i que anys més tard, quan la germana i la filla d’aquesta van ser abandonades pel músic bandarra, els pares van decidir instal·lar-se tots a Barcelona, reunint la família al complet.

Doncs, i per això he pogut saber gràcies a diversos certificats, sembla que la història no va anar ben bé així. Comencem cronològicament des de l’arribada a Barcelona procedents de Reus:

Rosa Gaudí Cornet i Josep Egea Ferrer, els dos de vint-i-quatre anys, es van casar a Barcelona el 18 de març de 1869 a la parròquia de Santa Madrona. Veient les direccions que apareixen al registre matrimonial, podem aventurar-nos a dir que es van enamorar sent veïns del carrer Picalquers, travessa del Raval, a tocar del carrer del Carme, que uneix el carrer d’En Roig amb el carrer de la Riera Baixa. Ell vivia al 4art pis del número 7, i ella, possiblement amb els seus germans Antoni i Francesc, els quals havien arribat a Barcelona, procedents de Reus, l’estiu de 1868, al 4art pis del número 3.

El nou matrimoni es va instal·lar al pis de la Rosa, dada que coincideix amb el canvi de domicili dels dos nois Gaudí, que aquell 1869 es van traslladar a una habitació rellogada a la botiga de Pancraci Barnusell situada a la placeta de Montcada número 12, direcció que apareix a la matrícula que presenta Antoni Gaudí el dia 11 d’octubre de 1869.

Pancraci Barnusell Argelága, que va morir al carrer Casp 77 bis de Barcelona el dia 12 de setembre de 1880 a cinquanta-sis anys, casat amb Dolors Casulleras i Casas, de professió “del comercio”, també era, casualment, fill de Reus, com la seva mare Cayetana Argelága. El pare, Maurici Barnusell, era de Barcelona i confiter. La parella Barnusell Casulleras van tenir el seu primer fill, Pelegrí, el dia 27 de desembre de 1864 a la botiga que tenien a la plaça de Montcada 12 de Barcelona, habitatge on uns anys més tard naixeria la filla, Maria del Rosario Barnusell.

Pel registre de matrimoni, sabem que Josep Egea Ferrer, músic de professió, nascut a Lleida, era fill de “Cenon, natural de Zegín de profesión impresor” i de Ramona Ferrer, natural de “San Roque”.

En realitat, el pare era Zenon Egea, de Cehegín, Murcia, i la mare de San Roque, imaginem que població andalusa de la província de Cadis.

I que Rosa era filla de Francesc, natural de Riudoms i de professió Calderer, i Antònia Cornet Bertran, natural de Reus.

Pel que fa a la família Egea, de la qual no en tenim gaire informació més, sabem pel que es publica a El Indicador de España y de sus posesiones utramarinas de 1864 apareix un Zenon Egea, amb una “abacería al carrer Poniente 38 de Barcelona, ara carrer Joaquim Costa, a tocar del MACBA. Una altra notícia apareix al Boletín Oficial de la província de Múrcia del 16 de setembre de 1918, on diu que el jutjat de 1a instància de Caravaca tanca causes antigues com “ otra incoada el 15 de agosto de 1860, sobre muerte al parecer casual de Zenón Egea, vecino de Cehegín”.

Així doncs, el matrimoni Gaudí Cornet, amb els tres fills a Barcelona, va deixar Reus per traslladar-se a viure a la capital, instal·lant-se entre 1870 i 1871 al carrer de l’Espaseria 10, al Born.

Però a la matrícula del curs 1871-1872 d’Antoni Gaudí consta la direcció de carrer Montjuïc de Sant Pere 16, ara Verdaguer i Callís, que era la residència de la seva tia, Úrsula Cornet Bertran, germana de la mare.

Altres notícies es refereixen a l’estança de la família Gaudí Cornet, entre 1873 i 1876 aproximadament, al carrer de Sant Rafel cantonada amb carrer de la Cadena número 22, edifici ara desaparegut i el seu lloc ocupat per la rambla del Raval.

Va ser cap a principis de 1876, i davant de la notícia de l’embaràs de la filla, quan la família va veure la necessitat de trobar un nou habitatge, traslladant-se al quart pis del número 368-370 del carrer de Consell de Cent, actualment número 338. Casa aixecada poc abans per Plandolit i Cia, família que en seria propietària fins ben entrat segle XX.

Però la felicitat va durar poc temps, ja que el dia 1 de juliol de 1876 moria hemoptisis, a vint-i-cinc anys, el fill gran, el metge, Francesc Gaudí i Cornet, al tercer pis del carrer Copons número 2, sen enterrat l'endemà.

Dos mesos més tard, el 8 de setembre de 1876 moriria la mare, Antònia Cornet Bertran, al pis del carrer de Consell de Cent, sense poder conèixer a la que seria la seva primera i única neta, la Rosa Antònia Francisca Egea, que hi naixeria el 18 de setembre de 1876, set anys després del matrimoni dels seus pares, Josep Egea i Rosa Gaudí.

Però la vida seguia, i Antoni Gaudí va seguir els seus estudis d’arquitectura, realitzant els darrers exàmens el 4 de gener de 1878, aprovant per unanimitat. Però la celebració va durar poc, ja que cinc dies més tard, el 9 de gener de 1878, moria la seva tia, Úrsula Cornet Bertran d’afecció cerebral, al carrer Montjuïc de Sant Pere 16, soltera, de quaranta-sis anys i natural de Reus, i amb la qual va viure els primers anys d’estudi a Barcelona.

El títol d’arquitecte va arribar el 15 de març d’aquell 1878, i de seguida va començar a treballar, trobant un estudi senzill al tercer pis del número 11 del carrer del Call, actualment número 13 si fem cas dels Quarterons de Garriga Roca

Però la desgràcia tornava a la família i el 16 d’octubre de 1879 al pis de Consell de Cent moria la germana, Rosa Gaudí Cornet, a trenta-quatre anys, natural de Reus i casada amb Juan Egea i Ferrer.

A l’esquela que es publica a El Diluvio citen el “desconsolado esposo”, tot i que li canvien el segon cognom posant Ferran en comptes de Ferrer.

Així doncs, a finals de 1879, Antoni Gaudí queda amb la companyia del seu pare i d’una petita neboda que acaba de fer tres anys, filla d’un pare músic, bohemi i del qual no en tenim cap més notícia.

En aquells moments encara viuen al pis de Consell de Cent envoltats de records, bons i dolents, i on el tenim documentat a l’Anuario del Comercio de 1881.

Dibuix l'Opisso, 1893. Francesc Gaudí,
Rosita Egea i el Dr. Torras i Bages.

Però poc després, Gaudí, amb el pare i la neboda, van passar a un pis del 3er 2ª del carrer Diputació 339, a tocar de passeig de Gràcia, on ja el trobem a l’Anuario del Comercio de 1885 o al Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana de maig de 1902.

Casa veïna de la de Joaquim Casas i Gatell, al número 341, on hi vivia el fill d'aquest, Joaquim Casas i Carbó, cosí germà del pintor Ramon Casas.

Va ser Joaquim Casas i Carbó (Barcelona, 1858-1943) gran amic de Gaudí. Amb ell, i amb Miquel Utrillo, Gaudí va visitar Blanes el 17 de gener de 1903 per tal de visitar la parròquia de la població i pensar com restaurar-la.

També fou Joaquim Casas qui li va presentar l'escultor Carles Mani, i la sev mare, Madrona Carbó, va morir al principal del ja número 275, a principis del XX es canvien les numeracions, del carrer Diputació, el 19 de març de 1910.

A l’Anuari Riera de 1903 on es manté la direcció, dada que canvia en els anuaris de 1904 i 1905 es diu que Gaudí viu al carrer Diputació 273, 3er 2ª, nova numeració que va rebre la casa aquells anys, i que es conserva avui dia.

La confirmació que es tracta de la mateixa casa la trobem en els anuncis de la farmàcia Callol, on també es canvia la numeració.

Gaudí va aprofitar aquest canvi d’habitatge per internar la neboda, que tenia uns vuit anys, al col·legi de Jesús Maria de Tarragona, on ell estava treballant. En aquells anys 80 les monges també tenien oberta una escola per a nenes al poble de Sant Andreu del Palomar, però els disturbis que es vivien a les poblacions que envoltaven Barcelona, potser van fer que l’arquitecte decidís allunyar la nena.

Antoni Gaudí, el seu pare Francesc Gaudi, Rosita Egea
i el doctor Santaló a Montserrat, 1904

Al pis de Diputació 273 s’hi van estar uns vint anys. Entre els veïns, als segon pis, el pianista Llorenç Bau i la seva esposa, Carmen Bonaplata, que hi tenien l'acadèmia de música i cant.

Fou a principis del segle XX quan el pare, Francesc Gaudí, va adquirir a Eusebi Güell una parcel·la dins del recinte del seu nou projecte, el Park Güell, dissenyat pel fill, Antoni.

La idea era construir-hi una casa, que també serviria de mostra per a altres clients, edifici que van encarregar Francesc Berenguer, ajudant i col·laborador de Gaudí. Les obres es van allargar fins a 1906, quan la família de tres, pare, fill i neboda, van poder-s’hi instal·lar. El propietari, Francesc Gaudí Serra, va tenir poc temps per gaudir-ne, ja que hi morí el 29 d’octubre de 1906 a noranta-tres anys.

Antoni Gaudí quedà a la casa amb l'única companyia de la Roseta i d’una serventa que es deia Vicenta, tot i que també va haver-hi algunes temporades que va conviure amb amics i col·laboradors, com els escultors Carles Mani i Llorenç Matamala.

Carles Mani Roig (Móra d'Ebre, Tarragona, 1866- Barcelona,1911) es va casar amb Antònia Boday Prunera el 14 de desembre de 1907 a la cripta de la Sagrada Família, sent-ne padrí de bodes el mateix Antoni Gaudí.

Però seguint l'enfilall de desgràcies que he anat desgranant, la felicitat va durar poc, i Carles Mani moria a Barcelona el 14 d’abril de 1911 a 45 anys a, segons el registre de defunció, a la “Torre Güell”, que pertanyia al jutjat de la Concepció, mateix jutjat al qual s'incloïa el Park Güell.

A la biografia de l’escultor es diu que va morir a la Vil.la Coll i Pujol del Park Güell, que era, possiblement, el casal originari que hi havia als terrenys de la família Coll i Pujol, adquirits per Eusebi Güell amb la intenció de poder ampliar el seu projecte de Park Güell iniciat als terrenys de Muntaner de Dalt, a la coneguda com a Muntanya Pelada.

A Antoni Gaudí li quedava poca gent, i només va faltar la mort de la neboda, Rosita Egea a la casa del “parque Güell” el dia 11 de gener de 1912, a trenta-sis anys. El funeral va tenir lloc a la capella del Santíssim de Sant Joan de Gràcia, igual que l’avi.

Li quedava l’oncle i padrí, Plàcid Gaudí Serra, mort a Barcelona durant el mes de febrer de 1914 a noranta-un anys. En algunes biografies diuen que va ser el dia 2 de febrer, però al registre la situen a finals de mes. Plàcid tenia el seu domicili habitual al carrer Hospital número 15 de Reus, on hi havia viscut amb la seva esposa Lluïsa Negre Duch, fins a la mort d’aquesta el 23 de gener de 1905 a setanta-vuit anys, i els seus quatre fills, en Salvador, l’Elionor, en Francesc i en Josep.

Plàcid, vidu, va començar a passar temporades a Barcelona on tenia algun dels seus fills, tal com demostra la carta enviada l’any 1900 per Salvador i Elionor, o Leonor, des de Barcelona a Reus, on li expliquen al pare que els reusencs residents a la capital catalana tenien prevista una peregrinació al Santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia a Reus, i que el cosí, Antoni Gaudí Cornet, havia dissenyat l'estendard que presidiria l’acte.

Ja sense cap lligam familiar, l’arquitecte, que va continuar vivint a la casa del parc, es va bolcar en els projectes del seu mecenes i amic des de 1878, Eusebi Güell i Bacigalupi, complicitat de quaranta anys que es va tallar el dia 8 de juliol de 1918, quan morí el comte a setanta-un anys. Antoni en tenia seixanta-sis.

Amb el suport de Llorenç Matamala, Gaudí va seguir la seva feina, centrat totalment en la construcció del Temple Expiatori de la Sagrada Família, ja que la mort del comte, els fills d’aquest van aturar projectes iniciats com l’església de la colònia Güell o la mateixa ciutat jardí del Park Güell on només hi havia dues cases habitades, la seva i la de la família del doctor Trias.

Gaudi al besapeus el Divendres Sant de 1924 a la
Sagrada Família acompanyat de Llorenç Matamala

Anava i venia de la Sagrada Família al Park Güell, i a poc a poc, per la soledat, el fred, la mandra… i l’edat, a principis de 1926 Antoni Gaudí es va anar quedant a dormir al taller que tenia instal·lat a la Sagrada Família. I fou en aquesta situació d’ “okupa” al seu propi espai de treball, quan Gaudí va ser atropellat per un tramvia mentre anava a resar a l’església de sant Felip Neri. Les ferides de l’accident, li van provocar la mort el 10 de juny de 1926, li faltaven pocs dies per fer setanta-quatre anys, i estava sol al món. Segur?

Al seu enterrament, un dels més multitudinaris que ha viscut mai Barcelona, el cos d’Antoni Gaudí i Cornet va estar acompanyat per polítics, artistes, arquitectes, amics, coneguts… i d’alguns familiars. A les cròniques es diu que hi van assistir: “ De la família iban los señores Salvador Gaudí, Arturo Gaudí, Jaime Grau, Cayetano Gaudí, Juan Gaudí, José Maria Gaudí y Antonio Siré Gaudí”. (sic.)

Revisada una mica la família Gaudí, i a qui podria correspondre aquests noms, tenim diverses possibilitats. Salvador Gaudí, pot ser Salvador Gaudí Negre o Salvador Gaudí Aymat (1863-1941), reconegut professor que va ser director de l’Ateneu Obrer de Mataró entre 1901 i 1909. Els dos cosins germans de l’arquitecte. El primer, fill de Plàcid Gaudí Serra, i el segon de Salvador Gaudí Serra.

Altres que també poden ser assistents, Artur Gaudí Saumell (1898-1969) i Joan Gaudí Saumell (1896-1934) fills de Salvador Gaudí Aymat,

Jaume Grau, podria ser Jaume Grau Guardia, casat amb Rosa Gaudí Aymat, o un dels fills de la parella, Jaume Grau Gaudí.

Antonio Siré Gaudí, en realitat Antoni Ciré Gaudí, fill d’Antoni Ciré i Rosa Gaudí Serra, és a dir, cosí germà de l’arquitecte, i amb qual mantenia una forta relació.

Gaietà (1891-1949), Joan (1894-1938) i Josep Maria Gaudí i Montserrat (1899-1990), fills de Josep Gaudí Pomerol (1855-1935) i de Teresa Montserrat Mercader (Barcelona, 1942) de i nets de Josep Gaudí Serra.

Josep Gaudí Pomerol, que moriria l’any 1935 al carrer Alta de Sant Roc 62 de Barcelona, era, juntament amb els seus fills, propietari d’un taller de forja amb la qual va treballar l’arquitecte en projectes com la mateixa Sagrada Família.

I tornem per un moment a Josep Maria Gaudí i Montserrat (1899-1990), fill del cosí germà de Gaudí que a mitjans segle XX va formar part del grup de persones que van fundar l'associació "Amics de Gaudí" per seguir conservant el llegat de l'arquitecte.

En una de les diverses entrevistes que va realitzar, la de la revista Destino del 7 de febrer de 1953, Josep Maria explica diverses vivències amb el que ell anomena "oncle" a Barcelona. Estades al Park Güell, passejades per la ciutat, converses... i sobre la persona d'Antoni Gaudí hi ha dues respostes que cres que ens ajuden a donar força a aquesta voluntat de "rescatar" un altre personalitat del genial arquitecte, no tan solitària.

"¿Se frecuentaban ustedes con Antonio?

-Constantemente. En especial yo que era muy querido de mi tío- siempre le llamés "oncle"-. Don Antonio amaba a toda la familia. Nunca faltaba a ningún acto entre parientes: aniversarios, bodas, bautizos. Jamás aceptaba, empro, que le fuese a buscar en coche. Acudía siempre puntualmente a la hora fijada. Si se trataba de casmientos o bautizos, después de la ceremonia se retiraba sin querer participar en la alegría profana del refresco.

-En lo humano, usted que tanto le trató ¿cómo ve al arquitecto?

-Era un genio con todos los inconvenientes que en el plano humano y de convivencia social comporta la palabra genio. Pero ni era cruel, ni tan severo y regañón como quieren pintarlo. Amaba su labor por encima de otra cosa terrena. La amaba porque creía que su labor era un cosa de Dios. De Dios en los aciertos, de él en los desaciertos; por lo demás era un santo, que es muy distinto a ser un santón".

Per cert, i per acabar, Josep Maria Gaudí parlava d'aquest bust inèdit de Gaudí, obra d'un escultor italià del qual no en dona la identitat, i que, segons explica, tenia la voluntat de regalar a la Casa Gaudí del Park Güell on ell tantes hores havia passat amb l'oncle. En sabem alguna cosa d'aquesta escultura?

600 ARTICLES, 18 ANYS i UN GRAN REPTE: ÉS AQUEST HOME DE BARBA BLANCA I CANOTIER CLAR ANTONI GAUDÍ?

noreply@blogger.com (Unknown) — Sun, 08 Feb 2026 17:43:00 +0000

Avui, després de divuit anys, arribo a les 600 publicacions al blog, desgranant històries, deixant-hi dubtes i filant vides. Una efemèride que no podia celebrar de millor manera que amb aquesta preciosa història, que pot esdevenir, o no, una de les notícies d’aquest any Gaudí que tot just comença. Però per poder-ho confirmar necessito la col.laboració de qui vulgui, o pugui, compartir part del seu coneixement per tal de desxifrar-ho.

El primer temor a l'hora d'escriure aquest article i decidir-me a publicar el tall de la pel.lícula, era la de caure a la trampa d'assegurar, taxativament i sense prou suport documental per defensar la meva suposició, qui és la persona que apareix a les imatges. Però un cop mirades, remirades, preguntat, comparat, debatut, etc., crec, he arribat a creure, amb un tant per cent molt elevat, que no vaig molt desencaminada. Potser la meva intuïció no és bona, però i si ho és?, no creieu que seria egoista amagar un tresor com aquest per por a no encertar-la? Així doncs, jo us deixo el context i llenço el "gran repte gaudinià": és o no Antoni Gaudí el senyor de la imatge?

A mitjan març de 2021, ara fa cinc anys, vaig escriure l’article, que podeu llegir aquí, sobre una casa del passeig de la Ribera de Sitges que acabaven de restaurar i que sempre m’havia cridat l’atenció. Es tractava de la coneguda com a casa Costa, obra de 1942 de l’arquitecte Josep Maria Ayxelà, per encàrrec d’Antoni Costa i Font.

Article que va quedar com una història més de les moltes que hi ha al blog, fins que fa uns dies vaig rebre la trucada dels descendents del senyor Costa per comentar el text, i per dir-me que feia un temps que havien recuperat una pel·lícula antiga del casament dels avis, i que en ella hi sortia Gaudí, un dels convidats a la festa.

No nego que en un primer moment vaig pensar que la història es repetia, que tornàvem a parlar d’aquella pel·lícula del “suposat” Gaudí en un casament a Montserrat i de la qual en vaig parlar en aquest altre article, però en veure el rostre que es presentava davant meu, vaig canviar totalment d’idea… potser aquest cop sí que per fi teníem una imatge de Gaudí en moviment?

I aquí m'aturo un moment, perquè mentre escric aquest article rebo la notícia de la mort de Carme Grandas. Referent com a historiadora de l'art, persona valenta i lluitadora, bona amiga sempre disposada a ajudar i a donar bons consells.

Quan vaig veure aquesta nova pel.lícula vaig pensar en ella, en enviar-li la foto per saber la seva opinió, i comentar "la jugada", com feiem moltes vegades, i com ja haviem fet a juny de 2017, tal com es demostra a la foto anterior. Com deu riure, allà on sigui, llegint aquesta nova bogeria... ja t'enyorem tots Carme!

Seguim. La pel·lícula corresponia al casament que va tenir lloc a Barcelona el 17 de juny de 1922 entre els joves Antoni Costa i Font i Carmen Artigas Casas a l’església de la Concepció de Barcelona, i aquests dos noms em van retornar de nou a aquell article de feia cinc anys.

La núvia, Carmen, havia nascut el 24 de juny de 1896 al pis familiar del carrer Arc de Junqueres número 1, sent la més petita dels cinc fills que van tenir l’industrial tèxtil Joan Artigas Alart (1844-1903) i Josefa Casas i Bartrina (1860-1928).

Tot i que la família vivia a Barcelona, passaven llargues temporades a la gran torre que tenien prop de la fàbrica de la Pobla de Lillet, casa coneguda pels originals jardins que l’envolten, obra de l’arquitecte Antoni Gaudí, el qual l’any 1902, de visita d’obres al xalet Catllaràs, encàrrec del comte Güell, va passar-hi una nit convidat per la família. Una estança que va ser aprofitada pel senyor Artigas per demanar-li a Gaudí el projecte dels jardins de casa seva, proposta que va acceptar fent-ne un ràpid esbós per al projecte definitiu.

Don Eusebi Güell i Don Antón Gaudí a la Colonia Güell".
Dibuix de Ricard Opisso

Les obres es van iniciar l’any 1903 amb la construcció de la gruta de la Font de la Magnèsia, única part que va poder veure enllestida el propietari, ja que Josep Artigas Alart va morir el 6 de desembre del mateix 1903. Va ser el seu fill i hereu, Joan, el que va continuar amb la direcció de la fàbrica, així com va gestionar la finalització, l’any 1910, de les obres del jardí, complint el somni del seu pare.

Sent encara una nena, Carmen no només va quedar orfe de pare amb set anys, sinó que també va viure la mort de la seva germana gran Mercè amb divuit anys a 1898 i la de la Montserrat amb trenta i pocs l’any 1915, pèrdues que van tocar molt a la mare, Josepa Casas, la qual sempre va trobar suport els seus germans per part de pare, els pintors Pere i Agapit Casas Abarca.

El 17 de juny de 1922, a set dies de celebrar els vint-i-sis anys, Carmen Artigas es va casar amb Antoni Costa en una preciosa cerimònia que va tenir lloc a l’església de la Concepció de Barcelona després que, per malaltia de Josefa Casas, vídua d'Artigas, el casament previst pel 10 de juny a la basílica de la Mercè, de moda entre la burgesia del moment, s'hagués de posposar una setmana i suposés un canvi de lloc de la cerimònia. Per una nota publicada a La Vanguardia el 18 de juny de 1922, sabem que el banquet va tenir lloc a l'Hotel Ritz.

El padrí de la núvia va ser el seu germà gran Joan Artigas-Alart Casas (1885-1934), el qual, a la mort del pare l'any 1903 havia agafat la direcció de la fàbrica familiar, sense oblidar la seva passió, convertint-se en un reconegut col.leccionista d’art. Entre les moltes obres que formaven part de la seva col.lecció, destacaven tres obres del pintor Aleix Clapés (1846-1920), gran amic d’Antoni Gaudí i un dels artistes preferits del comte Güell, el qual li havia encarregat la decoració pictòrica del Palau Güell de Barcelona.

De la sortida dels nuvis de l'església ara se’n conserva aquesta magnífica pel·lícula, plena de detalls, on s'aprecia l’elegància dels nuvis i dels seus familiars, del luxe del carruatge en el qual van marxar els joves enamorats, així com destaca, entre els convidats, la presència fugaç, fonedissa, d’un home gran, amb barba blanca, arreglat, amb vestit fosc, i tocat per un canotier clar que ressalta entre tanta foscor de barrets de copa.

Qui era? La família ho té clar, ja que per tradició oral sempre han conegut l’assistència de Gaudí al casament dels avis.

Jo he remenat hemeroteques i arxius, i no he trobat cap notícia que ho corrobori, però els "nuvis" van morir grans, Carmen l'any 1988 i Antoni a 1990, tenint moltes oportunitats per explicar aquesta anècdoca a fills i néts.

La primera vegada que he trobat per escrit que parli de la presència de Gaudí a aquest casament, és per part de l’enyorat Lluís Permanyer en un article publicat a La Vanguardia el dia 30 de juny de 2018, “Gaudí ensenya el seu rostre”, i on parlava de la fotografia realitzada a Poble de Lillet el 25 de juliol de 1924, diada de Sant Jaume, i en la qual, suposadament, també hi apareix Gaudí al costat de personatges com el comte Güell o Joan Josep Ferrer-Vidal Güell, propietari i gerent de la fàbrica Asland de Pobla de Lillet.

En aquest article Permanyer comet un petit error en escriure que el casament va ser l’any 1924, sent la data correcta 1922.

Per desgràcia ja no puc preguntar al senyor Permanyer d’on havia tret que Gaudí era un dels convidats al casament, afirmació que tornem a trobar a l’estudi de Josep Capsir sobre “Les col·leccions de pintura catalana i d’art oriental de Joan Artigas-Alart (1885-1934)”, ponència presentada l’any 2019 a Sitges en les jornades sobre el Mercat de l’art, col.leccionisme i museus, i publicada per la Universitat Autònoma de Barcelona a 2020. El senyor Capsir em confirma que la dada ve de converses amb la família dels Costa Artigas mentre visionaven la pel·lícula per al seu estudi.

Diario de Barcelona, 22 de juliol de 1922

Antoni Gaudí i Cornet havia nascut a Reus el 25 de juny de 1852, així doncs, aquell 17 de juny de 1922, l’arquitecte estava a poc dies de fer els setanta anys. Sabem per la premsa que el dia 21 de juliol d'aquell 1922, un més després del casament, Gaudí estava treballant a la Sagrada Família, ja que allà va rebre la visita privada, i sembla que, ara per ara sense imatges conegudes, del Nunci del Sant Pare a Espanya, Federico Tedeschini.

La Veu de Catalunya, 25 de juliol de 1922

Tot i la seva edat, res feia pensar que quatre anys més tard, el 10 de juny de 1926, moriria a conseqüència de les greus ferides que va patir al ser atropellat per un tramvia dos dies abans.

Es conserven molt poques fotografies d'ell. Les més conegudes són de 1914 i 1915, set anys abans del casament, i potser una de les més conegudes és la de l’arquitecte participant en la processó de Corpus a Barcelona el dia 11 de juny de 1924. Per les imatges tenim clar que Gaudí no era un home corpulent ni alt, que sempre portava la seva característica barba blanca, i que els darrers anys de la seva vida mostrava un cos prim i vell. Alguns dels seus deixebles, com Joan Bergós, expliquen que en aquells anys només tenia un vestit fosc que era el que es posava en diades especials com va ser Corpus i hauria pogut ser el casament Costa Artigas.

Ja sabeu que jo sempre necessito tenir moltes dades, documents, fotografies, etc., per afirmar al 100% algun dels meus “supòsits”, fins al punt de tenir complex de “sant Tomàs”, i que el meu fort no és altre que acabar els meus estudis deixant-hi “dubtes existencials”, en aquest cas crec que tenim un percentatge molt alt d’encert si dic que, després de diverses comparacions físiques, les quals les dec en gran part a l’Efemèrides d'Arquitectura, l’home de barba blanca i canotier clar que apareix a la pel·lícula pot ser Antoni Gaudí i Cornet.

Ara toca continuar estudiant el tema, escoltar i analitzar tots els pros i contres que sorgiran a partir de la difusió de la imatge, buscar i remenar per tot arreu per trobar altres documents que donin més suport a aquesta afirmació… Però sobretot toca donar gràcies a la família dels Costa-Artigas per la seva generositat a l’hora de confiar en mi en aquesta “identificació” i en permetre que pugui il·lustrar aquest article amb el fragment clau de la pel·lícula del casament dels avis.

Per cert, totes aquestes comparacions, anàlisi i debat intern que hem anat enfilant aquests darrers dies, les podreu gaudir en un altre fil publicat per un dels grans “filòmans arquitectònics” del moment, amb el sentit literal de la paraula, a la xarxa X i que també podeu seguir des d'aquest enllaç.

JOSEP VIDAL I VIDAL, UN ARTISTA ENCARA PER DESCOBRIR. US IMAGINEU AIXÍ LES ESCALES DE LA PUNTA DE SITGES?

noreply@blogger.com (Unknown) — Sat, 17 Jan 2026 18:57:00 +0000

En l'article anterior vaig parlar dels projectes de millora i embelliment de Sitges que va dissenyar Josep Vidal i Vidal (Sitges, 1876-1950) a mitjans dels anys vint del segle vint, especialment pels carrers de Sant Tomàs/Pau Barrabeitg, i de la Pendent/mossèn Fèlix Clarà, així com de l'espai de La Vall/El Vall, història que teniu en aquest link.

Avui només faré referència a un dibuix comprat en un antiquari de Barcelona, de l'església parroquial de Sitges, les escales de la Punta, la plaça del Baluard i la Fragata, les escales mores, etc., i del qual no en tinc l'autor, tot i que després d'una petita "investigació", gairebé puc afirmar que és obra del mateix Josep Vidal i que està realitzat cap a mitjans anys vint, principis dels trenta del segle passat.

Abans de posar-nos a analitzar el dibuix amb una mica de detall, m'avanço i ja us dic que, per sort, aquest projecte no es va arribar a realitzar completament. Quan acabem de mirar-lo bé, ja em direu que en penseu vosaltres.

El primer que us n'adonareu és que es tracta d'un dibuix inacabat al qual li falta el campanar del rellotge i on la casa del doctor Robert només està esbossada. Hi ha altres detalls que queden amagats, i que ens ajuden a concretar la data de l'obra, com per exemple, que per darrere de la galeria d'arcs (imaginària) de can Pans s'hi reconeix la teulada del Maricel de Terra, fet que ens indica que el dibuix és posterior a 1917.

En primer terme hi veiem el mur que separava la zona de vianants del passeig de l'espai que, segons el moment de l'any, ocupava la sorra o ocupava l'aigua del mar.

Aquest mur va ser construït a principis dels anys trenta i eliminat durant la reforma de la Fragata a mitjans dels seixanta.

A la plaça del Baluard, just a sobre de la muralla, hi destaquen dos balcons que hi sobresurten, així com una filera d'arbres.

Dels balcons, que no es van arribar a fer mai, en parlaré al final, i la decoració vegetal sí que existia.

I anem al punt més cridaner, les escales de la Punta on destaca la presència d'un fanal gegant, desproporcionat, que segons el projecte, se situaria en el lloc on, més o menys, ara hi ha el canó que apunta a l'horitzó. No entenc molt bé el perquè de la grandària d'aquest element lluminós, més enllà que Vidal volgués simbolitzar un far, una guia.

Una desproporció que també trobem en les dues grans escultures col·locades al principi del tram d'escales, i que sembla representin dos mariners "armats" amb rems. Com a dada, en aquest dibuix encara no hi ha l'espigó de la Punta, construcció que es va realitzar l'any 1953.

Tot i que com he dit no tinc una dada "oficial" que reafirmi la meva idea que és un dibuix de Josep Vidal i Vidal, hi ha alguns detalls que em serveixen per suportar aquesta teoria.

El primer el trobo a la cara posterior del dibuix on hi ha escrit "Para entregar al taller Vidal", i un destinatari que no acabo de desxifrar, i que us deixo aquí per si em podeu ajudar: "para Cxxx".

El taller Vidal, conegut ara com estudi Vidal, estava, i està, situat al carrer d'en Bosch, edifici patrimonial amb una llarga història, investigació que vaig tenir la sort de poder compartir amb l'Àngels Jordà, i que va ser un dels protagonistes de l'exposició Viatges d'anada i tornada. De Sitges a Cuba, mostra que va tenir lloc l'any 2014 a la planta baixa de dit Estudi Vidal i que podeu recuperar en aquest link.

El segon detall l'he trobat en el Tratado de Perspectiva escrit i il.lustrat per Josep Vidal i Vidal, "profesor encargado de la clase de esta asignatura enla Escuela de Artes y Oficios Artísticos y Bellas Artes de Barcelona", de l'Editorial Eugenio Subirana de Barcelona, i publicat l'any 1935.

Doncs a la làmina LXXI, titulada "Perspectiva de la Iglesia de Sitges. Por cuadro inclinado", Vidal hi representa la façana de la parròquia vista des de les escales, i a la muralla del Baluard hi col·loca el mateix balcó, inventat, que apareix en el dibuix protagonista de l'article d'avui, una coincidència d'imaginació que em porta a afirmar que l'autor de les dues imtatges és el mateix Josep Vidal.

Arribats a aquest punt, creieu que era un projecte real que va presentar a l'Ajuntament de Sitges? O potser una "idea lluminosa" que va voler plasmar en un paper? És obra de Vidal o d'algun alumne avantatjat?, ja que la prespectiva i el dibuix és digne d'un professional amb molta qualitat. Esteu d'acord amb mi de que sort que no es va fer aquesta decoració desproporcionada de l'escala? O penseu que la Sirena de Pere Jou, ara estaria més ben acompanyada?

De Josep Vidal i Vidal encara falta realitzar un estudi complert, així com la catalogació "real" de les seves obres, ja que en molts casos se li atribueixen quadres signats Vidal i localitzats a París, ciutat en la qual el pintor sitgetà no hi va viure mai, i que (gairebé) segur que no són d'ell. Una història que ja vaig explicar en aquest altre article.

I sobre l'estudi Vidal, us deixo el text de 2014 signat per l'Angi i per mi:

"A començaments del segle XVIII aquesta casa del carrer d’en Bosc, avui coneguda com Estudi Vidal era can Matalí, ja que el seu propietari era Pere Matalí i Falç, mariner, que l’any 1707 s’havia casat amb Maria Petit. La parella no va tenir fills, i la casa fou heretada pel seu nebot, Pere Petit i Matalí, patró, el qual l’any 1748 es casà amb Teresa Robert i Llopis, i com si la casa estigués predestinada, el matrimoni també morí sense descendència, i de nou can Matalí va passar a mans d’un nebot, Daniel Garrigó i Robert (1751-1826), patró del llondro San Pedro i San Pablo, i avi de Jaume Nuviola i Garrigó, el xocolater de l'exposició.

L'any 1824, el patró Garrigó vivia al carrer de les Parellades, en una casa coneguda com can Matalí, més d’un segle després d’aquell avantpassat del carrer d’en Bosc, el cognom Matalí havia esdevingut el motiu d’aquesta família. La casa del carrer d’en Bosc, recolzada en l’antiga muralla medieval, estava dividida en tres vivendes amb llogaters. Per accedir als habitatges s’havia utilitzat un recurs bastant comú en aquell temps, consistent a convertir finestres en portes i adossar a la façana de la casa unes escales. En aquest cas, se n’hi van afegir dues, una a cada banda de la porta principal. La més propera a la placeta de la Davallada ha desaparegut i la porta torna a ser una finestra; l’altra, que estava encarada cap a la dita placeta recolzant-se a la façana de l’edifici veí, avui conegut com palau del Rei Moro, posteriorment es va girar passant, com està actualment, a la façana de l'Estudi Vidal. Aquesta solució arquitectònica, sens dubte creativa, devia resultar molt perillosa per als vianants, sobretot de nit.

A començaments del segle XX, el propietari de can Matalí del carrer d’en Bosc era Josep Sunyer i Alaix. Aquest, l’any 1924, sol·licità llicència municipal per restaurar la façana de l’edifici. Sunyer, en l’escrit presentat davant de l’Ajuntament, argumenta que la restauració es necessària per conservar “el puro estilo gótico que se aprecia en dicha fachada”. El pintor i escenògraf Josep Vidal i Vidal, casat amb Josepa Sunyer i Alaix, un cop acabades les obres -possiblement durant aquestes es quan es varen modificar les escales- hi va instal·lar el seu taller i un petit museu.

Josep Vidal i Vidal (1876-1950), era fill de Josep Vidal i Martí, alcalde de Sitges en dues ocasions, i que havia treballat a Santiago de Cuba per a la casa comercial Buenaventura Mestre y Hno, propietat de Bonaventura Mestre i Garrigó, el darrer hereu de can Matalí del carrer d'en Bosc.

Josep Vidal i Vidal estudià a l’Escola de la Llotja de Barcelona, i combinà els seus estudis amb pràctiques als tallers de mestres destacats, com els pintors i escenògrafs Francesc Soler i Rovirosa i Fèlix Urgellès, del qual l’any 1909 es convertiria en soci. Amb una tendència clara cap a l’escenografia, l’any 1902 el jove Vidal fou premiat per la Llotja amb una beca de viatge per a estudiar escenografía a l’estranger. Amb els estudis finalitzats Vidal va treballar en el disseny de diverses escenografies per a teatres de Barcelona.

El 3 d’abril de 1907 es casà amb la sitgetana Josepa Suñer i Alaix, i l’any 1914, seguint la petja dels seus germans Isidre i Sebastià, instal.lats a Santiago de Cuba, Josep Vidal marxà cap a l’illa caribenya per tal d’exercir la seva professió artística. A Santiago decorà diversos establiments comercials, com el dels seus germans “Vidal Hnos”, o el teatre del Centre Català de l’Havana, ciutat en la que a finals de 1917 s’hi establí, i on treballà com a escenògraf del Teatro Nacional.

L’any 1920 va tornar Sitges, integrant-se plenament en la vida social, cultural i política del poble. Les seves obres van formar part de les exposicions d’Art del Penedès, i Històrica d’Art Sitgetà, i durant el mes de gener de 1928 a les Galeries Laietanes de Barcelona va ser protagonista d’una exposició monogràfica. Els seus dibuixos van il.lustrar setmanaris sitgetans: l’any 1926 va col.laborar amb l’Amic de les Arts, i en la decoració de la recent estrenada casa de Correus del carrer de Francesc Gumà, on presentà un gran quadre, peça que actualment està exposada a la galeria porxada de l’edifici de l’Ajuntament. L’any 1930 va dissenyar l’ornamentació de la "II Exposició Internacional de Clavells".

La seva tia era Maria del Vinyet Vidal i Martí, esposa de Miquel Riera Matas, fundador del celler de Malvasia Riera Matas, del qual també s'ocupa aquesta exposició. Així doncs no és d’estranyar que fos Josep Vidal l’encarregat de realitzar un dibuix del bergantí Nostra Senyora del Vinyet de l’antiga casa Riera, que es va publicar a la Gaseta de Sitges el 24 d’agost de 1930 per il·lustrar un article sobre la figura del seu cosí germà, Miquel Riera Vidal, mort pocs dies abans.

Vidal va exercir de professor a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, on l’any 1941 fou nomenat catedràtic de perspectiva, i de la qual fou director entre els anys 1942 i 1945. Com a reconeixement a la seva trajectòria artística, el 1945 va rebre la Cruz de Alfonso X el Sabio, i poc després fou nomenat Fill Predilecte de Sitges. Josep Vidal i Vidal també va ser regidor de l'ajuntament de Sitges, i president de la Societat Recreativa El Retiro.

L'any 1951, Josepa Suñer, vídua Vidal, donà l’estudi del carrer d’en Bosc al poble de Sitges, perquè s’hi instal·lés l’Arxiu Municipal, d’aquí el seu nom actual.

Les parets de la vella casa del carrer d'en Bosc han vist passar un grapat d'anys d'història de la nostra vila. Avui Can Matalí o l'Estudi Vidal, torna a servir per a aixoplugar un petit recull d' histories sitgetanes.

Àngels Jordà Alsina

Beli Artigas Coll

QUAN SITGES VOLIA SER EL PARADÍS DE CATALUNYA. CANVI DE CICLE: 50 ANYS, 599 ARTICLE I 800.000 VISITES

noreply@blogger.com (Unknown) — Wed, 31 Dec 2025 15:17:00 +0000

Als Encants, by Florència Coll. 2025
O tb es podria tutilar Àlex pare, Théo, Àlex, Ignasi i Blu carregant amb
els quadres que compra la Beli als Encants.

Estrenem any, jo estreno dècada en arribar als 50, i ho faig com a mare de tres adults que ja no necessiten (tant) que els guiï per la, seva. Així doncs, nova etapa vital que encara he d'assumir, i nous projectes que encara he de repensar. Mentre tot això arriba, us deixo el darrer article, el divuitè de l'any. Entre els regals, aquest preciós quadre de la Florència Coll, la tia Flori, que ha captat perfectament el meu món, el nostre, el d'una família de cinc amb gat.

A mitjan setembre de 2024 publicava l'article 577 i arribava a 700.000 visites. Avui arribo a la història 599 celebrant els 18 anys de Criticartt, i agraint les 800.000 vegades que algú, des de 2010 quan es va incorporar un comptador de visites, per la raó que sigui, ha entrat al blog.

Us desitjo que la pau, la salut, l'amor, la felicitat, l'art i l'amistat omplin les vostres vides aquest 2026.

--------------------------------------------------------------

Durant les primeres dècades del segle XX, Sitges es trobava immers en un procés de creixement i modernització, encapçalat pel projecte d’urbanització de la Ciutat-Jardí de Terramar, unes obres que afectaven els terrenys que s’estenien des de l’acabada d’obrir avinguda Sofia, fins a la riera de Ribes, i que abastava els sectors del Vinyet i del Cellerot.

Plànol de Sitges, anys 20, fet per l'arquitecte Josep Maria Martino

Com ja hem explicat diverses vegades, aquestes obres van suposar l’inici, a desembre de 1925, d’un altre important projecte com va ser la construcció del passeig Marítim mitjançant el qual s’unia el nucli antic amb aquests nous barris residencials, un passeig que es va inaugurar a finals d’agost de 1926.
Però els veïns del nucli històric de Sitges no veien amb molt bons ulls la despesa que suposava la urbanització del nou sector, pagada, en gran part, amb les cinc-centes mil pessetes (uns tres mil euros), que s’havien aconseguit mitjançant un crèdit concedit a l’Ajuntament de Sitges pel Banco de Crédito Local.

Els sitgetans tenien clares les veritables necessitats de la vila, i creien que amb aquests diners del crèdit, una fortuna en aquell moment, seria millor finançar la realització de millores urbanes i la construcció d’infraestructures que donarien servei a molta més gent, que no pas als pocs residents, i gairebé tots eventuals, que aixecaven grans xalets als nous sectors.
Exemple d’aquestes demandes veïnals les trobem publicades en setmanaris locals com a La Punta del 14 de setembre de 1924 on, en una petita nota, s’alertava de l’estat de degradació en la qual es trobaven alguns carrers de Sitges:

“Además, varios vecinos de la calle Mayor nos piden llamemos la atención sobre el estado de abandono y suciedad en que se encuentra la calle de la Pendiente, que parece un aduar, y en donde hasta las mujeres pasan la colada en la vía pública, vertiendo las aguas sucias en la misma”.
Unes condicions de vida que fa que l’autor de la nota les compari amb un duar, un conjunt de tendes i cabanes que formen un campament. Potser ens pot semblar una mica exagerat, però un any més tard, i de nou a La Punta del 20 de setembre de 1925, un altre escrit ens demostra que, tot i les queixes, les coses en aquests carrerons del centre no havien millorat gens:

“Urbanismo. Sr. Alcalde: Sería V. tan amable de ordenar una inspección sanitaria en la exbodega de la calle de la Pendiente, convertida de nuevo en aduar infecto? Se trata de una cuadra poco espaciosa con una sola ventanilla receptora de luz y ventilación, donde duermen, comen y efectuan todas las necesidades por lo menos media docena de personas, entre ellas niños.
Además, podría hacer inspeccionar un curiosísimo artefacto instalado en el exterior, que ora sirve de fregadero, ora de lavadero, ora de ajuar, amén de uno o dos cajones constantemente repletos de basuras, que, aparte de sus menguadas condiciones artísticas, despiden algo muy distinto de las emanaciones de los pebeteros. Mil gracias anticipadas al Sr. Alcalde”.
Aquell setembre de 1925, l’alcalde de Sitges era Josep Cordero Álvarez, però el guant el va recollir el ja nou edil Pau Barrabeitg, nomenat a desembre de 1925.

Just estrenat al càrrec, Barrabeitg va aprovar diverses millores en carrers del centre unes obres que són explicades a la portada de L’Eco de Sitges del 7 de març de 1926, a l’article de Josep Soler Cartró, “Sitges Villa-Jardín” i on, tot i que comença parlant del projecte de Terramar, amb els bells xalets de grans jardins i de l’obra del passeig Marítim, el veritable objectiu del seu article era reivindicar la necessitat d’ocupar-se d’un altre assumpte de “suma importància per a la població”, que era el d’arreglar i embellir diversos carrers i espais de la vila, principalment els que tenien connexió directa amb el carrer més cèntric i transitat en aquell moment, el carrer Major. Soler fa especial referència als carrers de la Pendiente i de Santo Tomás.

Carrer de Major anys 30, just al tram de davant del carrer de la Pendent. A l'esquerra es veu la "colchonería" de Ramon Izabal,

Anunci de la "colchonería" de Ramon Izabal, al carrer Major.
A l'anunci ja posa que es troba davant del carrer de la Pendent, també corraló de'n Negret.

La mateixa proposta la trobem al final d’una llarga carta publicada a La Fita a setembre de 1926, on, després d’enumerar totes les millores necessàries diu que “finalmente hasta donde fuera posible, asfaltar las calles de la villa ya pobladas, así como las calles de pendiente pronunciada, por ejemplo la de Santo Tomás, hacer una escalinata con peldaños de piedra. Estas serían cosas que no estarían mal. En resumen es preferible invertir el dinero en lo que interesa a todos, a gastarlo en el Sector del Vinyet que sólo aprovecha a unos cuantos?".

Plànol de Sitges, 1908. Es situen els carrer de la Pendent i de Sant Tomàs.

A quins carrers es refereixen amb carrer de la Pendiente (de la Pendent) i de Santo Tomàs (Sant Tomàs)? Existeixen actualment? Doncs, sí. I aquet passat any 2025 han estat molt anomenats. Us ho explico.

Tot i que entre desembre de 1925 i febrer de 1930 l’alcalde oficial de Sitges era Pau Barrabeitg, el fet que aquest càrrec no fos remunerat, obligava a Barrabeitg (i als seus predecessors i successors) a continuar atenent els negocis privats que tenia a l’Havana, un fet que el feia passar temporades a Cuba, illa on hi havia viscut durant anys, i on havia fet una petita fortuna que li va permetre retornar a la seva vila natal i convertir-se en benefactor i servidor públic. Però durant les estades fora de Sitges, Barrebeitg deixava el seu càrrec institucional en mans d’un altre regidor, i va ser a principis de 1928 quan, estant com a alcalde en funcions Lluís García Peña, aquest va proposar homenatjar a l’alcalde Barrabeitg posant el seu nom a un dels carrers de la vila, una idea que va ser aprovada per unanimitat per tot el consistori.

Així doncs, el carrer de Sant Tomàs, un dels carrerons que connectaven amb el carrer Major, va passar a dir-se carrer de Pau Barrabeitg. En aquell mateix ple també es va aprovar el canvi de nom del carrer de la Pendent pel de mossèn Fèlix Clarà, nomenclatures que ha arribat fins avui.
Amb els carrers ja ubicats, tornem a les millores promogudes per Barrabeitg aquell 1925, un encàrrec que va recaure en el pintor, dibuixant, professor i decorador Josep Vidal i Vidal, el qual pocs mesos abans ja havia començat aquest embelliment col.locant, per iniciativa pròpia, un xiprer a l’escala de la seva casa del carrer número 6 del carrer d’en Bosch, edifici d'origen medieval a tocar del Palau del Rei Moro.

En l’esmentat article de l’Eco de Sitges, Soler explica que el projecte té l’objectiu “de urbanizar la calle de la Pendiente desde la entrada hasta su mitad, construyendo ancha escalinata de piedra que facilite su tránsito. Al final de esta escalinata levantar una glorieta con cipreses y arbustos a los lados, con rosales y enredaderas de matizadas flores que se destaquen sobre el verdor de las hojas, cubriendo las paredes del fondo con plantas que, desde la calle Mayor, produzcan excelente buen efecto a los transeúntes”.

Pel que fa als altres carrers, Vidal va proposar “decorar la calle de Santo Tomás en análoga forma, construyendo peldaños que faciliten el paso y plantando al final arbustos que cubran sus paredes de matizadas flores, transformando así en sitio vistoso un rincón abandonado.

Luego interesa la reforma de la calle de la Carreta, mediante la construcción de cómodos peldaños y largos rellanos en sus aceras altas, afirmando el arroyo, aconsejando a los propietarios de casas con oberturas de piedra las limpien de la cal que las cubre y se preocupen todos de conservar el aspecto típico de varias viviendas”.

Carrer de Pau Barrabeig, c.1948

A l'Eco de Sitges del 25 de desembre de 1927, quan ja s'havien fet les obres, es publica una petita descripció del nou carrer de Pau Barrabeitg: "Como por arte de mágica se ha transformado estos días bellísimamente , dotando su centro, formado por distintos rellanos, de siete parterres, en el centro de los cuales se han plantado cuatro preciosos ejemplares de laureles imperiales y tres hemosos taxas piramidales, con doce rosales Orleans, bordeándose los siete con romeros belgas, de manera que resulta ello de tanta magnificencia que dudamos pueda otra población alguna ofrecer un alarde floreal de tanto gusto, debiendo completarse tan delicada ornamentación con plantas y flores trepadoras que oculten las paredes finales de la calle."

Actualment, al carrer de Pau Barrabeitg, es conserva un gran i vell xiprer que en més d’una ocasió s’ha vist en “perill” de conservació, generant una lluita veïnal que ha impedit la seva desaparició, tot i que, avui dia, no es pot assegurar que la seva existència sigui garantida.

Carrer de Mossèn Fèlix Clarà, anys 60

Al carrer mossèn Fèlix Clarà, aquesta millora va trigar molts anys a arribar, i a mitjan anys setanta del segle XX, el carrer encara era un cul-de-sac, limitat per baix i per un lateral, amb el mur de la casa i l’hort dels Falç, i que es conservava gràcies a l’esforç dels veïns.

Carrer de Mossèn Fèlix Clarà, anys 70.

Vidal i Vidal va agafar la directa, i entre les seves propostes també hi havia la de transformar La Vall, convertint-lo en un lloc envoltat de plantes, i pensat especialment perquè els nens i nenes tinguessin un lloc segur on poder jugar.

Projecte per a la Vall, de Josep Vidal, publicat a L'Amic de les Arts.

A l'article de Soler es diu també que: "No tan sólo aspiramos a conservar las antiguas murallas que en aquel rincón recuerdan el Sitges primitivo, sino que podría levantarse un arco de piedra, al objeto de distraer las edificaciones más recientes, que se separan completamente de lo primitivo; construir a la entrada un torreón en armonía con las murallas; instalar allí una fuente pública de carácter monumental y cerrarlo todo con verja adecuada. Debería completar la decoración de La Vall un emparrado que diera sombra a aquellos vecinos y sirviera de adorno, dotando en centro deun surtidor, rodeado de bancos, laureles y flores, así como de un palomar, abierto, para que las palomas volaran libremente alegrando aquel delicioso rincón, inculcando a los pequeñuelos su cuidado para que, acariciando las aves, se fomentara la cultura (...)"

La Vall, anys 30. Foto Mariano Camps.
Encara no s'havia modificat i ampliat la torre i la casa del Palau del Rei Moro

La Vall, anys 30

Tot i que molts d'aquests projectes ixí doncs, ara fa cent anys, Sitges va trobar en l’alcalde Pau Barrabeitg, i en el seu consistori, un aliat per a la seva transformació i millora. Una dedicació que els veïns van homenatjar posant el seu nom a un carrer de la vila, que tot i no ser un dels principals, sí que destacava per la seva bellesa, una qualitat que, després de diverses transformacions, algunes de recents, ha desaparegut.

Pau Barrabeitg és el senyor al centre de la imatge amb barret i bastó.

Pau Barrabeitg i Bertran, nascut a Sitges l'any 1880, estava casat amb Adela Jacas Llauradó, amb la qual no va tenir descendència.

Casa Carreras, al carrer de Francesc Gumà, comprada per Pau Barrabeitg

Ell va morir l'any 1941 a la seva casa del carrer de Francesc Gumà, edifici que havia estat erigit a 1906 per encàrrec de Pere Carreras, una història que la podeu llegir aquí.

DANIEL PLANAS ROBERT, EL GRAN OBLIDAT O QUAN "ORFEU" DE SITGES NO VA SER EL PRIMER. CINQUENA PÍNDOLA-CARBONELL

noreply@blogger.com (Unknown) — Fri, 12 Dec 2025 23:00:00 +0000

Fa un temps, recopilant informació sobre la vida i obra del protagonista d’aquesta nova història, em vaig topar amb una notícia que desconeixia totalment, i que en part, em fa replantejar quin va ser el paper que va tenir Artur Carbonell i Carbonell en l’arribada del teatre d'avantguarda a Espanya.

Durant anys s’ha anat repetint el mantra, i jo he estat una de les persones que ho ha fet, que el teatre avantguardista va arribar per primera vegada a Espanya a setembre de 1930 quan un jove Artur Carbonell va dirigir a l’escenari del Casino Prado de Sitges l’obra de Jean Cocteau, Orfeu.
Però es tracta d’una afirmació incorrecta, ja que el 19 de desembre de 1928, gairebé dos anys abans, a la Sala Rex de Madrid, situada al número 8 de la cèntrica calle Mayor, la companyia de teatre El CARACOL, nom creat a partir de les sigles Compañía Anónima Renovadora del Arte Cómico Organizada Libremente, fundada pocs mesos abans per Cipriano Rivas Cherif (1891-1967) i Federico García Lorca, va estrenar, i aquest cop sembla que sí que per primera vegada a Espanya, l’obra de Jean Cocteau, Orfeo, dirigida pel mateix Rivas Cherif.

Escena de Orfeo a la Sala Rex per la companyia El Caracol de Madrid, 1928

Un Rivas Cherif que el 15 de juny de 1930, amb la companyia Teatro Español de Madrid, va venir al Casino Prado de Sitges com a director de l’obra La Condesa está triste de Carlos Arniches, amb l’actriu Isabel Barrón i l’actor Juan Espantaleón com a protagonistes, muntatge que va obtenir tal èxit entre el públic que quinze dies més tard, a principis de juliol van tornar al mateix escenari sitgetà amb la comèdia El Alfiler de Pedro Muñoz Seca, autor d’obres molt populars a Sitges, representant-se tant a l’escenari del Prado com del Retiro, i passada la Guerra Civil, també al Teatre Vell del carrer de Sant Gaudenci, avui desaparegut, com per exemple el muntatge de La Venganza de Don Mendo, estrenat l’estiu de 1940 pels membres de la secció d’espectacles del Patronat d’Acció Social, amb la particularitat que es tractava d’una adaptació per a homes. Aquesta obra la va dirigir Daniel Robert Planas, el protagonista d’aquest article, un personatge “oblidat” que crec es mereix sigui retornat al lloc que li pertoca dins de la història de Sitges i del teatre català.

Daniel Planas Robert, nascut el 4 de març de 1897 al 2n pis del número 107 del carrer de Pau Claris, cantonada amb el carrer Diputació de Barcelona. Primer fill de Josep Planas Catasús (Sitges, c.1870- 30 de desembre de 1947), i de Dolors Robert Vidal (Sitges, 1876-7 d’abril de 1965), jove parella sitgetana que s’havia casat a la basílica de la Mercè de Barcelona el dia de Sant Jordi de 1896, ciutat on vivien amb les seves famílies, tot i que, passaven llargues temporades a Sitges, a la casa que els avis paterns, Josep Planas Carbonell (Sitges, +22 de març de 1906) i Josefa Catasús Ferret (Barcelona, 22 de març de 1906), havien encarregat l’any 1897 al mestre d’obres Jaume Sunyer i Juncosa al carrer de Sant Isidre 31 de Sitges, un edifici bessó a l’encarregat pel germà d’ella, el Pere Catasús, i que actualment acull l’Hotel Romàntic.

Al Daniel, que havia heretat el nom de l’avi matern, el van seguir la Josefa, nascuda al mateix pis de Pau Claris el 3 de desembre de 1899, i amb la qual, per proximitat d’edat es van mantenir sempre molt propers, i el més petit, en Jordi, nascut el 28 de juliol de 1907 al nou domicili familiar del carrer Roger de Llúria 33 de Barcelona, a tocar del carrer Diputació, i paret per paret amb la que era la seu del Noticiero Universal.

El germà més petit, en Jordi (Barcelona, 28 de juliol de 1907-febrer de 1996), juntament amb la seva esposa Rosa Romero, amb qui va tenir un fill, en Josep Planas Romero (1933-2017), a novembre de 1928 inaugurava una perfumeria al carrer de València, 275, negoci que acabaria ampliant amb una perruqueria per a dones.

Sobre les altres famílies sorgides dels germans Planas Catasús, així com de la branca iniciada per la Josefina Planas Robert, la qual es casaria amb el seu veí Bonaventura Blay Mas de Xaxars, ja en vaig publicar un extens article que podeu llegir aquí.

I tornem al Daniel, que no es va casar mai, i que va dedicar gran part de la seva vida al teatre, convertint-se en un exemple i un mirall per a molts joves sitgetans, els quals també van trobar en l’exercici d’aquest art la seva gran afició, així com la manera ideal per a relacionar-se entre ells. Entre aquests joves, d’una generació anterior a la de Daniel (1897-1957), hi trobem noms com Artur Carbonell (1906-1973), Josep Mirabent i Magrans (1907-1981), Maria Planas (1908-1988), Maria Dolors Bertran (1909-2005), etc.

Daniel va començar el seu camí pel món del teatre d’una manera discreta, seguint, potser, l’afició dels seus pares, els quals eren assidus a les representacions que es presentaven al Casino Prado. La família Planas Robert va ser una de les que van assistir a les representacions d’ El nido ageno i El agua milagrosa, que Ricardo Calvo, reconegut actor del moment, va portar al Prado a finals de juliol de 1915.

Però el “debut” de Daniel dalt de l’escenari potser va ser a agost de 1917, quan “la colonia veraniega”, va presentar, de nou al Casino Prado, una vetllada musical dirigida per Teodoro Rodríguez. Daniel, juntament amb altres joves, entre els quals hi havia Maria Teresa Benaprès, va participar com a cantant, en la representació de la sarsuela còmica La Marcha de Cádiz.

A setembre de 1924 de nou al Casino Prado i de nou per la colònia d’estiuejants, es va representar El Malalt Crònic de Santiago Rusiñol, i entre els actors, Margarita Mas de Fochs, filla del pintor Arcadi Mas i Fondevila, i també veïna del barri, i de Daniel Planas, el qual va acabar la vetllada benèfica formant part dels actors que van cantar a la sarsuela Las Campanadas.

Un any més tard, a setembre de 1925 al Prado, es va organitzar un homenatge a Àngel Guimerà amb la representació d’una obra d’ell, La Baldirona, amb música d’Enric Morera. Entre els actors hi tornava a haver-hi Margarita Mas, en Daniel en el paper de mossèn Ramon, una tria premonitòria, la seva germana Josefina Planas, el cunyat Bonaventura Blay, etc. Els mobles per a l’escenografia van ser cedits per l’antiquari Artur Ramon.

I arribem a l’estiu de 1930, aquell durant el qual el senyor Cipriano Rivas Cherif va portar a l’escenari del Prado dues obres que ja hem comentat. Imaginem que entre el públic que va assistir a les funcions hi havia Artur Carbonell i Carbonell i la que, a partir d’aquell setembre, es convertiria en la seva troupe teatral. També podem pensar que Carbonell, Mirabent, Planas, etc. van aprofitar l’estada de Rivas Cherif a Sitges per comentar l’estrena d’Orfeo a Madrid un any i mig abans… i fins i tot, potser va ser la persona de Rivas la que els hi va “proposar” el repte de representar Orfeu, en català, a Sitges.

No podem saber com va anar, tot i que, coincidint amb la visita de Rivas Cherif a Sitges, cap al 15 de juliol, Ramon Planes (1905-1989) va organitzar una sessió íntima a casa seva per fer una lectura del text d’Orfeu traduït per Maria Carratalà. Pocs dies més tard començaven els assaig d’una obra que es va estrenar el dia 1 de setembre a l’escenari del Prado. La direcció i escenografia va anar a compte d’Artur Carbonell, que també va fer un petit paper; el protagonista fou per Josep Mirabent i Magrans, amb Maria Planas, Maria Dolors Bertran, i Daniel Planas, el més gran de tot el grup i amb més experiència teatral, va obtenir un paper secundari, el de Comissari, però amb el qual va aconseguir una bona crítica.

Va ser tal l’èxit d’aquesta representació que es va acabar fundant una nova companyia de teatre amateur formada per joves sitgetans i de la colònia d’estiuejants. A partir d’aquell 1930 cada setembre van estrenar obres remarcables al Prado, com Caps de Recanvi de Jean Victor Pellerin a 1931, Egmont de Goethe a 1932, etc., on van coincidir els mateixos actors, uns joves ja plenament enganxats amb món de la interpretació, i que van entrar a formar part del grup de teatre de Lyceum Club de Barcelona, dirigit per Maria Carratalà i Artur Carbonell.

A 1934 els trobem actuant al petit teatre Studium situat a l’estudi dels Masriera al carrer de Bailèn, protagonitzant l’obra de Bernard Shaw Com ell va enganyar el marit d’ella juntament amb l’actriu María Luz Morales. A principis de juny de 1936, al mateix espai, van presentar Abans de la Mort de Strindberg, Un prometatge de Tchekhov, i La Inocent de Lenormand, compartint escenari amb altres actors com Marcela Auber, Getrudis Millàs, Martí de Riquer, Montserrat Pahisa, etc.

A octubre de 1935 Daniel Planas va rebre a Cipriano Rivas Cherif, a Margarita Xirgu i a Federico García Lorca a la seva casa del carrer de Sant Isidre de Sitges, dinant tots junts al restaurant de la acabada d'estrenar Piscina Maria Teresa. Aquests estàvem a Barcelona amb motiu de l’homenatge que el Lyceum Club havia organitzat a Margarita Xirgu al cafè de la Rambla, un acte al qual van assistir Artur Carbonell i Daniel Planas.

I va arribar el “debut professional” de Daniel Planas, i va ser de la mà de Rivas Cherif, en aquell moment director de la companyia de Margarita Xirgu, que va estrenar el 12 de desembre de 1935, al Teatro Principal Palace de Barcelona, l’obra de Federico García Lorca, Doña Rosita la soltera o El lenguaje de las flores, tenint com a protagonista la mateixa Xirgu. Van comptar amb la presència de l’autor, que va arribar un dia abans per poder estar durant els darrers assajos.

García Lorca, Margarita Xirgu i Rivas Cherif el dia de
l'estrena de l'obra Doña Rosita a Barcelona

Al Mirador del mateix 12 de desembre d’aquell 1935 es publiquen dues petites notes sobre l’estrena, aquella mateixa nit, de l’obra. A la primera notícia, “El paper d’un director” es diu que:

“El nostre estimat amic Cipriano Rivas Cherif, director artístic de la companyia de Margarita Xirgu que actua al Principal Palace, perdrà part excepcionalment en la interpretació de la comèdia de García Lorca que s’estrena aquesta nit a l’esmentat teatre, i el títol de la qual és Doña Rosita la soltera, o el lenguaje de las flores.

El paper que com a director artístic s’ha assignat ell mateix en el repartiment de l’obra, no és precisament d’allò més brillant.

Es tracta de sortir només a endur-se un sofà de l’escena cap a dins.

Sembla que el director només fa d’actor aquesta vegada, com algunes altres, amb l’únic objectiu de donar exemple de disciplina.

Però a més a més, afegeix:

-Després de tot, l’escena del sofà l’han feta sempre els actors més consagrats”.

Però aquesta nota es completava amb una altra, “Sensacional debut” i on diuen que:

“Com que resulta que un sofà és una cosa difícil de portar per una sola persona, per molt bon acotr que aquest sigui, el senyor Riva Cherif serà secundat avui en tasca tan modesta per un altre amic nostre, que en aquesta ocasió farà el debut a la companyia Xirgu no menys que com a “assitent general d’escena”.

E tracta del senyor Daniel Planas, i no ens podem estar de dir-ho, tot desitjant-li un gran èxit, encara que ell ho portava molt d’amagatotis només perquè no fos dit a Mirador.

No sap l’amic Planas que nosaltres tenim espies a l’altra punta del sofà”.

Justament aquest moment va ser el triat pel diari Última Hora del 14 de desembre de 1935 per il.lustrar la notícia.

Dies més tard, el 22 de desembre, Daniel va ser un dels assistents a les tres converses amb les actrius catalanes Maria Vida, Maria Morera i Margarita Xirgu, organitzades pel Lyceum Club que van tenir lloc a la llibreria Catalonia.

Daniel Planas i Cipriano Rivas Cherif, a l'homenatge.

I arriba la Guerra Civil, Espanya s'ensorra, i troba Daniel fent “les Amèriques”, enrolat a la companyia de teatre Díaz-Collado, dirigida per Josefa Díaz i Manuel Collado, també actors principals, i que entre gener i febrer de 1938 estaven de gira a Puerto Rico, representant quinze obres a les ciutats de San Juan, Caguas i Ponce.

Acabada la Guerra Civil Espanyola, Daniel decideix tornar a Catalunya, i el dia 11 de novembre de 1939 s’embarca al vaixell Marquès de Comillas al port de l’Havana, Cuba, per arribar uns dies més tard al de Barcelona, i refer de nou la vida que havia deixat enrere uns anys abans, sent el teatre un puntal d’aquest retorn.

Escena de la Passió, 1942. Foto col.lecció Josep Matas. AHMSI

Com ja hem explicat al principi, durant l’estiu de 1940 va dirigir al Teatre Vell La Venganza de Don Mendo, tot i que un dels seus projectes més comentats va ser l’any 1942 la direcció, juntament amb Isidre Marcet, de la Passió al Teatre del Patronat, on també va participar com a actor fent el paper de Sant Pere, tenint al costat del seu gran amic, Josep Mirabent i Magrans, com a Judes.

El seu reconeixement com a director el va portar a ser la persona triada per a dirigir obres de teatre a Vilafranca del Penedès. El mateix any 1942, dirigint la secció artística del V.A.C. va portar a l’escenari El fantasma de Canterville d’Oscar Wilde. A octubre de 1943 torna a estrenar a Vilafranca, aquest cop l’obra triada va ser La Taberna de la Novena Columna, escrita, amb motiu de la Exposición y Feria Oficial de la Viña del Vino, pel vilafranquí Antoni Sabaté Mill. Planas va tenir el suport del seu gran amic Josep Mirabent i Magrans fent el paper del protagonista, i a Manuel Muntanyola com a autor dels decorats i vestuari.

L’estiu de 1943 va acabar la seva aventura amb el teatre vilafranquí dirigint l’obra Suspenso en Amor de Ladislao Fodor, tot i que no les seves col.laboracions en altres projectes com culturals com l’homenatge que es va fer al Prado a Jean Giraudoux l’any 1944, o a Manuel Torrens a 1946.

Paral·lelament, aquells primers anys de postguerra, la casa dels Planas al carrer Illa de Cuba va anar recuperant les tertúlies que havien omplert salons i jardí anys abans de la guerra. L’ambient va tornar a bullir amb les moltes visites que rebien de la mà del Daniel: actors, actrius, directors, escenògrafs, ballarins, etc. Durant la tardor de 1942, per exemple, sabem que va rebre l’actriu Mari Carrillo i el seu marit, el també actor Diego Hurtado, amb els quals havien coincidit a Puerto Rico; un any més tard, va ser el torn del ballarí del Teatre de la Ópera de París, Sergio Lifaz, acompanyat per Joan Magriñà i Alfonso Puig. Un habitual era el reconegut actor Enric Borràs, el qual, el 20 de juliol de 1942, va ser un dels convidats a “la señorial mansión de los estimables esposos Pepe Planas y Lola Robert”, a la festa de celebració de la comunió de Josep Planas Romero, fill del Jordi. Al final de la vetllada, Borràs va recitar alguns poemes que van emocionar als assitents.

Però la mort del pare, Josep Planas Catasús, a desembre de 1947, va aturar-ho tot, i va suposar un gir important a la vida de Daniel, el qual va decidir deixar el passat enrere, i abocar-se totalment a complir amb una vocació religiosa que el va portar a consagrar-se com a monjo.

A desembre de 1951, sent el germà superior dels Hermanos de la Santa Cruz y de San José Oriol, es va encarregar de la direcció del Grupo Benéfico de la Protección de Menores de la calle Wad-Ras, a Poble Nou de Barcelona. També va col.laborar amb els Hermanos Misioneros de los Enfermos Pobres, més coneguts com Els Camilos.

El nom de Daniel desapareix gairebé totalment de la “vida” de Sitges, i només en trobem algunes referències puntuals, com quan a l’Eco de Sitges expliquen que va ser un dels assistents destacats a la inauguració, el 21 de novembre de 1954, de la nova Casa de Repòs de Sant Camil a Barcelona.

La mort li va arribar de cop, sense previ avís. Al registre de defuncions de l’Ajuntament de Barcelona diu que Daniel Planas Robert, de seixanta-un anys, vidu (crec que deu ser un error), mor al passeig de Santa Eulàlia 17, en una residència per a gent gran que hi havia al lloc que es coneix com L’Institut del Desert de Sarrià, el dia 1 de setembre de 1957, just vint-i-set anys després de l’estrena d’Orfeu al Casino Prado.

Una mort que sembla que va ser avisada amb retard a la família, i de la qual només en tenim una necrològica publicada a l’Eco de Sitges el 6 d’octubre de 1957 on es diu que la mort va ser el dijous 3 d’octubre:

“El jueves pasado falleció repentinamente en Barcelona, a los 62 años de edad, el apreciado compatricio D. Daniel Planas Robert, integrado desde su primera juventud con los más adelantados grupos de intelectuales de Sitges, especialmente en los cultivadores del arte escénico, siendo memorables sus actuaciones en las representaciones de teatro selecto de su propia organización y en las dirigidas por el Subdirector del Instituto del Teatro D. Arturo Carbonell.

Lector asiduo de las novelas literarias, conocía a fondo las producciones de las letras patrias y extranjeras, así como el rumbo de los movimientos artísticos, constituyendo un goce para el espíritu una conversación con él sobre tales temas.

Ya en su madurez inclinóse hacia la caridad cristiana activa, truncando su vida social por un ascetismo impresionante. Sus restos mortales han recibido sepultura en nuestro cementerio marino.

Descanse en paz quien tanta paz espiritual persiguió en la tierra, y acepte su señora madre D. Dolores Robert viuda de Planas, hermanos y familiares todos la sincera expresión de nuestra condolencia”.

I ja va sent com habitual acabo l'article amb un dubte. A l’arxiu de defuncions diu que Daniel Planas Robert mor el dia 1 de setembre de 1957 a seixanta-un anys, i a l’Eco de Sitges el dijous 3 d’octubre. Un mes de diferència entre una dada i l’altra… quina és la correcta? Com és que la mort de Daniel no va suposar cop altre reconeixement i/o recordatori públic per part del seus amics i antics companys de teatre? Ni una esquela per part de la família?

QUANTS CAVALLS REBELS VA PINTAR ARTUR CARBONELL? QUARTA PÍNDOLA CARBONELL, CRÒNICA D'UN DUBTE EXISTENCIAL

noreply@blogger.com (Unknown) — Wed, 03 Dec 2025 19:24:00 +0000

I avui continuem amb la quarta píndola Carbonell, i l'article que fa 597 al blog. La primera la vaig publicar a gener de 2023, coincidint amb el naixement d’Artur Carbonell a Sitges un 31 de gener de 1906, i amb l’objectiu de commemorar els cinquanta anys de la seva mort, que va tenir lloc a Sitges el dia 1 d’abril de 1973, després de diversos anys patint una malaltia que, a poc a poc, li va anar minvant la força per pintar, per dirigir teatre… per viure.

Destino, 22 d'abril de 1944

Però aquest moment vital de Carbonell era molt diferent l’any 1949, quan, amb quaranta-tres anys, va viure uns mesos molt intensos, tal com aniré desgranant en aquest article.

A l’Eco de Sitges del 21 d’agost de 1949 es publica una petita crònica la futura exposició d’Artur Carbonell a les Galeries Xarmada de Sitges, i davant de la visita, dies abans de la inauguració, del pintor al seu taller, es detallen algunes obres que podrien anar a la mostra o es diu que “nos gustan y recomendamos los lienzos Las Beldades del abanico, Francesita del foulard, Eco y Narciso, Dafne y Apolo (...) así como Caballos furentes para cuantos rinden culto a la pintura ultramoderna”.

Però a l’Eco del 28 d’agost de 1949 s’anuncia l’exposició de pintures i dibuixos d’Artur Carbonell al Casino Prado Suburense, una mostra que coincidia amb les hores d’assaig del nou projecte “septembrí” del pintor i director teatral. A la crònica sobre l’exposició, on no es descriu cap de les obres exposades, sí que parla de la necessitat que alguna d’elles fos comprada pel Prado per formar part de la seva col.lecció, i va acompanyada d’un Poema de l’actor Bartomeu Olsina on es diu que “Inspirat en la pintura d’Artur Carbonell, Cavalls rebels”.

El vent us eriça l’arpa de les crineres.

No suporteu cap genet. Damunt vostre,

només la nit.

Només la nit.

La cua com un devassall d’estrelles,

carícia barroca sobre les anques estremides;

simfonia de nervis,

mapa de venes.

A on va la vostra testa fina, allargada?

I la humanitat dels vostres ulls, agegantada?

S’esberla la terra sota el casc!

La vostra cursa no té límit.

Les flames blanques dels vostres cossos avancen com un incendi

que es va cremant a si mateix,

que es va cremant a si mateix.

Voldria fondre’m, com vosaltres;

amb les ombres, el paisatge i la pols.

Galopar sense brides, cegament indomable.

Renillar de pura joia animal

amb l’ànima apretada dins

l’arquitectura mòvil del muscle;

amb el cos sacsejant, sota la nau

gòtica de l’espinada.

Galopar només!

Només galopar!

Cavalls; com vosaltres entre els arbres,

camí de l’alba,

així entre els homes voldria passar

moviment pur,

sense veure’ls, sense sentir-los;

allisat el front pel pes lluminós dels estels;

el cos afuat, viva sageta de sang,

vers la diana d’un nou horitzó,

sense angunies.

No es diu res més de l’exposició a les galeries Xarmada, cosa que em fa pensar que finalment no es va fer i que Carbonell, aquell agost de 1949, només va exposar al Casino Prado, tot i que pocs dies més tard, i també pel que es publica a l’Eco de Sitges del 4 de setembre de 1949, també va tenir presència al Saló de la Jove Pintura que es va exposar al Maricel. A l’Eco es diu que “a modo de contribución local se expondrá la pintura de Carbonell Caballos furentes, que tanta impresión causa en la actual exposición del Prado Suburense. I destaca a l’apartat “a retener”, “la honda impresión que han causado los Caballos furentes, ensalzados por la musa de Bartolomé Olsina, y que es de suponer penetrarán galopando airosamente en una de nuestras más modernas salas de estar”. Dos altres quadres que també estaven a la mostra del Casino Prado, eren els ja vistos al taller Las beldades del abanico i Francesita de ojos azules.

Però els setembres eren mesos molt actius per a Artur Carbonell, des d’aquell llunyà 1930 quan va presentar a l’escenari del Casino Prado l’obra de Jean Cocteau Orfeu. Així doncs, a l’Eco del 18 de setembre de 1949 es fa un gran ressò del nou espectacle presentat pel director al Casino Prado tres dies abans, el que portava per títol Espectáculo 1949 i que va ser un gran èxit de crítica. Al mateix número, il·lustrat amb un retrat d’Artur Carbonell fet per Malagelada, també es publica l’article “I Salón de Verano de la Joven Pintura”, crònica sobre aquesta mostra que s’havia inaugurat el dia 17 a la “l’antiga biblioteca”, que estava a l’edifici del Palau Maricel, i que restaria oberta fins al dia 25 de setembre. L’encarregat de fer-ne la inauguració va ser l’escriptor Noel Clarasó, fill de l’escultor Enric Clarasó, i el catàleg estava escrit per Ramon Planes. A l’article es diu que “nuestra particular continuidad artística viene representada por la aportación de una tela de Arturo Carbonell (Caballos furentes). Así hemos querido que nuestra hospitalidad y bienvenida hacia los componentes del Salón de la Joven Pintura fuera más cordial y efectiva, sin pretender, con ello, quebrantar el espíritu que les une, antes bien acompañarlos, una obra, paralela a la suya, de un sitgetán”. Aquests joves pintors que exposaven al Saló eren Josep Mompou, Manel Capdevila, Emili Grau Sala, Joan Palet, Joan Rivé, etc.

A La Vanguardia del 29 de setembre de 1949, Joan Ramón Masoliver, a la seva columna Arte y Artista publica “Salones Jovenes” on explica que la mostra d’art que havia tingut lloc a Puigcerdà va passar al Maricel de Sitges i que “Entre las novedades no estará de más destacar unos Caballos rebeldes de Arturo Carbonell, que dan la presencia sitgetana en la Exposición”.

Es veu que aquest quadre dels cavalls rebels va tenir gran èxit. Segons explica “Light”, pseudònim de Salvador Soler Forment, a l’Eco de Sitges del 15 d’octubre de 1950, un any després de la mostra, Artur Carbonell, durant l’acte d’homenatge que s’havia celebrat pocs dies abans al poeta Trinitat Catasús:

“(...) experimentaba un íntimo contento, producido por el telegrama que acababa de recibir de Madrid: “Envíame urgentemente cuadro caballos sin marco. Bautista”. Lo que significaba que la eminente actriz y estrella de cine, Aurora Bautista, le adquiría en firme el bellísimo óleo sobrerrealista que estuvo expuesto, junto con otros imponentes lienzos, en el salón del Prado Suburense, precediendo el Espectáculo 1949.

-¡Figúrate las personalidades que van a desfilar por el salón de Aurora y, por ende, ante los Caballos furentes!, exultaba el pintor predaliniano”. (sic.)

No sé si finalment el quadre va anar a parar al saló de la casa madrilenya d’Aurora Bautista (1922-2012), reconeguda actriu “descoberta” per Artur Carbonell i Marta Grau, que sent ja “la insigne primera figura del Teatro Español, de Madrid (Teatro Nacional)”, va participar, fent un “cameo” a l’espectacle Sitges 1946 presentat per Carbonell al Casino Prado a setembre de 1946, recitant Alegría del mar, del poeta Escat. També va assistir com espectadora a l’espectacle “Varieté 1900-1947” que Artur Carbonell i la seva gran troupe van presentar al Teatro Calderon de Barcelona el dia 3 de febrer de 1947, repetint espectacle unes setmanes més tard.

On devia anar a parar el quadre? El “retrobem”, tot i que en versió exlibris a l’exposició “Maitres dessinateurs & Graveurs ex-libristes de Barcelone, de 1906-1959” organitzat pel Museu Nacional de Belles Arts del Principal de Mònaco a juliol de 1959, entre les 42 obres exposades “destacan dos obras de nuestro ilustre artista, uno de orden figurista: el caballo brioso que tanta fama alcanzó y otro precursor del arte abstracto, pertenecientes ambos al inteligente ex-librista Rafael Masó Subirana”, tal com es diu Light, que ja sabem que és el pseudònim de Salvador Forment, als seus “Destellos” de l’Eco de Sitges del 14 de juny de 1959.

Els mateixos exlibris es van presentar a febrer de 1960 a l’exposició organitzada per l’Associació d’Exlibristes de Barcelona a l’Institut Francès de Barcelona, “y en la que destacan los de D. Rafael Masó Subirana, entre los que sobresale el de los tres caballos indomables, obra de Artur Carbonell” (Eco de Sitges, 21 de febrer de 1960).

L’any 1975, a l’exposició “Surrealisme” a la Galeria Dau al Set de Barcelona, Carbonell, que havia mort dos anys abans, va estar representat per diverses obres: Dues figures en Negatiu, de 1930, Apol·lo i Dafne, de 1949, Composició Surrealista, de 1931, i obres de la col·lecció de Rafael Masó Subirana, com Dos cavalls encabritats, oli de 100x81 cm, de 1969, reproduït en un dels seus exlibris”, tal com recorden a l’Eco de Sitges del 22 de novembre de 1975.

Aquest mateix quadre, amb el número 77 i el títol de Cavalls rebels va estar penjat a l’exposició homenatge a Artur Carbonell, comissariada per Isabel Coll Mirabent, que entre el 14 i el 23 d’octubre de 1977, coincidint amb el X Festival de Teatre de Sitges, es va organitzar a l’Estudi Vidal, i on es van exposar 78 obres, olis, dibuixos i figurins, així com diversos cartells. A l’Eco de Sitges del 10 de desembre de 1977 s’hi va publicar el llistat de totes les obres exposades dos mesos abans.

Així doncs, i aquí exposo els meus dubtes, aquesta magnífica obra, que ha passat de titular-se caballos furentes, a cavalls rebels, passant per cavalls indomables, encabritats, etc., pintada cap a 1949, és la mateixa que forma part de la col.lecció Masó i que, sota la signatura de Carbonell, té la data de 1969?, una segona versió del quadre pintat l’any 1949? Va ser una signatura posterior? O potser un “canvi involuntari” de data durant alguna restauració realitzada a l’obra cap a 1975?

Però com pot ser que el gran col·leccionista d’obres de Carbonell, Rafael Masó, l’any 1959 ja tingués l’exlibris dels cavalls, que Salvador Forment recorda que és una reproducció d’aquell quadre que tanta fama va assolir? Si comparem exlibris i quadre aquests són gairebé exactes.

Per cert, Rafael Masó Subirana, nascut a Barcelona l’any 1926, era fill de Gonzalo Masó Golferichs (+Barcelona, 12 d’abril de 1956) i Mercè Subirana Oller, i net de sitgetà. Des del seu naixement, Rafael passava temporades d’estiu a la casa que la família paterna tenia a Sitges des de sempre, i on el pare, Gonzalo, hi mantenia un bon grup d’amics des de principis del segle XX. Rafael, casat des del 15 de juny de 1955 amb Nina Agustina Buetas, va formar una família que va continuar mantenint relació amb Sitges, on tenien bons amics. Rafael Masó va morir a Barcelona el 4 de gener de 2004.

I el dubte principal fa que em pregunti si l'any 1969, Artur Carbonell i Carbonell, que des de feia anys patia una greu malalt que li suposava poca força i dificultats en la seva mobilitat, podria haver pintant un quadre d’aquesta envergadura i amb tanta precisió de dibuix? Un quadre que també va servir per il.lustrar el diptic que es va fer pel seu homenatge a l'Institut del Teatre l'any 1971.

I aquí ho deixo, amb dubtes sobre el perquè un quadre que “ja existia” l’any 1949, i que va ser vist per tanta gent, porta la data de 1969…. Crec que una resposta la podriem trobar gràcies a "la llum lila", que si es passa per sobre d'una tela ens pot dir si hi ha afegits o corregits en una quadre. Algú em pot "donar llum a la foscor"?

TERCERA PÍNDOLA CARBONELL. EL CONTRACTE NÚMERO 6 ENTRE ARTUR CARBONELL I JOSEP MIRABENT I MAGRANS: UN NU COLPIDOR

noreply@blogger.com (Unknown) — Wed, 26 Nov 2025 21:07:00 +0000

Avui us explicaré la història d’aquest magnífic Nu pintat per Artur Carbonell l’any 1932 i que des de fa 93 anys que volta, mai millor dit, per parets molt familiars. Anem-hi.

A La Veu de Catalunya del 8 de juny de 1932 es publica una crítica sobre l’Exposició de Primavera al Saló de Montjuïc, i quan es refereix a les obres exposades per Carbonell diu n’hi havia dues. Una titulada Balcó, que mostra un “estil neoclassicista”, i “Nu, on Carbonell prova l’estil cursiu que caracteritza un dels altres caires de l’obra d’aquest artista”.

Dibuix per a l'oli.

Alguna pista més ens la dona Carles Capdevila al seu article de La Publicitat del 9 de juny de 1932 quan, referint-se a la mateixa mostra, diu: “A. Carbonell, amb el nu femení i les dues figures de noia al balcó, dona la mesura del seu art penetrant que es decanta cap a un realisme categòric al qual la narració incisiva de les qualitats i la contenció formal del conjunt comuniquen un singular aire acadèmic”.

A agost de 1932, Artur també va participar en l'“Exposició d’Art a la F.J.C”, acrònim que feia referència a la Federació de Joves Cristians de Sitges, que va tenir lloc a la seva seu al Patronat, edifici del carrer Parellades. Sobre ella escriu un article Carles González Soler al Baluard de Sitges el 24 d’agost d’aquell 1932. En aquest mateix número, el pseudònim Ateicarng-ne també fa la seva crònica de l’exposició i diu, “Artur Carbonell amb un nu colpidor”.

De nou, Carles González també escriu a la revista barcelonina Flama del 9 de setembre de 1932. Al seu article “Les Arts” diu que “El passat 28 d’agost es clausurà l’exposició d’Art que el Grup Actiu de Sitges obrí al seu estat amb èxit sense precedents.” Tot i fer llistat dels artistes que van participar, no parla de cap obra en concret, tot i que l’article va il·lustrat amb dues fotografies, en una de la qual hi veiem el retrat que Artur Carbonell va fer de Lola Vidal, esposa de Ramon Planas, una parella gran amiga del pintor i de Josep Mirabent i Magrans, protagonista d'aquesta història.

Carles Capdevila torna a parlar de “realisme categòric” a febrer de 1933 quan a La Publicitat fa una petita nota sobre l’exposició de Marian Baig i Minobis (Figueres, 3 de gener de 1906- 21 de gener de 1992) a les Galeries Syra quan diu “l’autor posa a contribució una tècnica molt disciplinada, que en els olis recorda el realisme categòric dels primers temps de Dalí”.

Però per a Artur Carbonell, aquella segona meitat de 1932 es presentava igual d’intensa que la primera, quan havia estat nomenat “mandatari a Sitges del Centenari de Goethe”. Gràcies a la nota publicada al Baluard de Sitges del 4 de setembre, sabem que Carbonell va arribar a Sitges per estiuejar… i per preparar l’estrena de l’obra de teatre Egmont de Goethe, que tindria lloc el 14 de setembre de 1932 al casino Prado. Ell n’era el director i escenògraf, i s’hi enfrontava amb la pressió que suposava l’èxit de les estrenes dels anys anteriors, Orfeu de Cocteau l’any 1930 i Caps de recanvi de Pellerin l’any 1931.

Però la seva faceta pictòrica no s’aturava, i el negoci tampoc, tal com demostren uns documents que conservava el meu besavi, Josep Mirabent i Magrans.

El primer és un contracte, el número 6, on “en Josep Mirabent amb domicili a Sitges, mitjançant el pagament de 360 ptes. anyals en lliurament mesal de 30 ptes., tindrà dret a rebre del pintor Artur Carbonell, residenciat al carrer de Claris 111-2on-2a, Barcelona, dues obres a l’any, una cada sis mesos- dos quadros (sense marc) pintura a l’oli originals de l’esmentat pintor.

Aquest contracte és vàlid des d’aquesta data, però la seva durada forçosa d’un any començarà a comptar des de la data del primer rebut.
Si no estès al corrent de pagament els subscriptors perdria els seus drets.
Signat per duplicat i a un sol efecte, a Barcelona el dia …… de ……. de 1932”.

No tenim dia i mes de 1932, però sí que la signatura d’Artur Carbonell i de Josep Mirabent.

També conservava sis rebuts, de juliol a desembre de 1932, on es diu: “He rebut del senyor Josep Mirabent la quantitat de trenta pessetes per la quota d’aquest mes, d’acord amb el contracte número 6”.
I el darrer paper, una carta dirigida al Senyor Josep Mirabent, tot i que és un document genèric que devia enviar a tots els altres compradors, on diu:

Aquest cop tenim els dies però ni any ni més… Tot i que si agafem un calendari d’aquell any 1932, i pensem que el primer rebut és de juliol, un dimarts 27, dimecres 28 i dijous 20, només coincideix amb el mes de setembre i el mes de desembre…. Sabent que setembre havia estat un mes mogudet, i que els rebuts arriben fins a desembre, crec que la mostra dels quadres al pis barceloní d’Artur va ser a finals de desembre, quan molts clients ja havien pagat, com a mínim sis quotes, és a dir 180 pessetes… i aquí comença la història del nostre quadre.

Pel que explicava ell mateix, es veu que va arribar a última hora a triar el quadre, i només quedava el Nu d’esquena. No sé quines altres peces hi havia exposades al pis 2on 2a del carrer Claris 111, casa familiar on tres anys abans havia mort el pare, Pere Carbonell, i que casualment, el 13 de desembre d'aquell 1932, hi havia mort un altre sitgetà molt conegut, en Fèlix Batlle i Gené, marit d'Escolàstica Mestre i Llopis, i de quatre fills, entre els quals conegut mossèn Antoni Batlle i Mestre (Sitges, 31 de juliol de 1888- Barcelona, 26 de novembre de 1955), cosí llunyà, per part de mare, del mateix Artur Carbonell, així com d'un altre membre del grup d'amics, en Josep Carbonell i Gener, sobre el qual podeu llegir-ne més en aquest altre article, i que va "corregir" el seu cognom matern afegint una R.

I si Mirabent va aprofitar la seva anada a Barcelona per passar pel 4art 2a del carrer Pau Claris 111 a donar el condol a la família Batlle? Mai sabrem realment la raó per arribar tan tard a casa l’Artur, però no va tenir altra opció que emportar-se aquesta obra que, potser en aquell moment, no era massa del seu gust, i que amb els anys va acabar penjat a casa de la seva filla gran, la Montserrat Mirabent Rovira, també gran amiga de l'Artur, i que en un primer moment va col.locar en una paret al final del passadís, just entre el dormitori principal i el bany, una ubicació concorreguda pels visitants a la casa que demanaven anar al bany. Alguns d'ells s’embadalien davant la precisió del dibuix de Carbonell i la bellesa d’aquell nu elegant, altres l'ignoraven, i un, el mossèn Pasqual Prats Boira, es va escandalitzar. Enuig que va compartir amb els seus amfitrions, els quals, cada vegada que sabien d'una nova visita del religiós, corrien a moure el quadre, per posar en el seu lloc, momentàniament, una obra més “adient” per a una casa amb família nombrosa.

I allà va seguir, a l'antiga casa Planas del carrer sant Isidre, on uns quants anys abans, a octubre de 1935, Margarita Xirgu i Federico Garcia Lorca hi van passar una amena tarda convidats per la família Planas Robert, fins que la vida, i la mort, el van portar a una altra paret, on avui segueix lluint amb tot la seva esplendor, demostrant la gran qualitat artística i pictòrica d'un jove Artur Carbonell i Carbonell, que no comptava amb més de vist-i-sis anys i amb una fructífera carrera al davant.

Acabo aquesta història (familiar) sense poder assegurar si aquell quadre d'estil cursiu, art penetrant, realisme categòric, contenció formal, aire acadèmic, nu colpidor… es referia a aquesta obra o potser a alguna altra.

Tampoc sé per quina raó l'avi no va continuar pagant les trenta pessetes de la subscripció durant sis mesos més, arribant a l'any d'obligat compliment. I si ho va fer, i no va conservar els rebuts, la segona obra la va poder triar amb més temps. Res, com sempre tanca un article amb més dubtes... que aquest cop crec que no podré resoldre.

I fins aquí una altra píndola-Carbonell, aquella sèrie que fa tres anys, amb motiu dels cinquanta anys de la mort d'Artur Carbonell, vaig proposar-me anar publicant algunes històries relacionades amb ell. Seguirem, això segur.

FRONTÓ, UN ESPORT DE MODA QUE VA ARRIBAR AMB FORÇA A SITGES

noreply@blogger.com (Unknown) — Sat, 01 Nov 2025 20:27:00 +0000

Anunci publicat a l'Eco de Sitges el 19 de juliol de 1896

Sitges és un poble que, històricament, ha mantingut una intensa relació amb l’esport. Des de l’auge de l'automobilisme, que va comportar la construcció de l’Autòdrom de Terramar l’any 1923, passant pel golf, la vela, el futbol, el bàsquet, el hoquei patins, la natació, el rugbi, la gimnàstica rítmica, etc. Però ara fa cent trenta anys l'esport que dominava el panorama local no era cap d’aquests citats, sinó que era el frontó, una disciplina d’origen basc, en euskera Jai Alai, que es tradueix com a “festa alegre”, i que es va posar de moda a Catalunya en els darrers anys del segle XIX, sent l’epicentre la ciutat de Barcelona on, a octubre de 1893, es va inaugurar el Frontón Barcelonés, luxós edifici, projecte del reconegut arquitecte modernista Enric Sagnier, que estava situat en un gran terreny a la cantonada dels carrers Diputació i Sicília.

Construcció del Frontón Barcelonés

Frontón Barcelonés en ple funcionament

A aquest el van seguir d’altres com Beti Jai, el Novedades o el Sol i Sombra, a diferents punts de la Gran Via; el Condal, entre Balmes i Rosselló, el Principal, situat sobre el Teatre Principal o el Colón, tots dos a les Rambles, el Txiqui-Alai a Bonsuccés, etc.

A l’Eco de Sitges del 22 d’abril de 1894 es diu que “los muchachos continuan con sus variados juegos de pelota como dijimos en otro número. ¿No podrían lograrse que cuando menos dejasen de hacer su aprendizaje de pelotaris en el paseo de la Ribera?¡Porqué francamente!... ya resulta pesada la broma o sea tales juegos en un paseo algo concurrido que a lo mejor le dan una bolea que le dejan parado al desgraciado que pasa por su vera”. (sic.)

Com era d’esperar, a Sitges, poble que durant la temporada d’estiu s’omplia de joves de la capital, aquesta nova moda no va trigar a arribar, enganxant a molts sitgetans, tot i hàndicap inicial de no tenir un lloc “oficial” on poder jugar, fet que portava als esportistes a buscar parets on organitzar intensos partits, un exercici que, pel que s’explica a la premsa del moment de principis de 1895, suposava molèsties i queixes dels veïns, tant pels sorolls i cops que produïen, com per l’ocupació de la via pública de llocs tan cèntrics com el passeig de la Ribera o la mateixa façana de l'església de Sant Bartomeu i Santa Tecla.

A l’Eco de Sitges del 27 de gener de 1895 diuen que “algunos jovenes de nuestra villa, entusiastas del juego de pelota que actualmente tanto priva, han organizado un frontón provisional en la loma de San Sebastián sin perjuicio de construir otro definitivo sí la afición a los pelotaris resulta aquí general. Es una novedad que aplaudimos y deseamos tenga éxito”.

I a La Voz de Sitges al seu número del mateix 27 de gener on es dona més informació sobre el futur d’aquest esport quan diu que “algunos pelotaris de esta villa tienen el proyecto de instalar un frontón de las mismas dimensiones de longitud y casi en iguales condiciones que el Beti-Jai de Barcelona.

Interinamente se ha utilizado la fachada de la parte norte de la ermita de San Sebastián. Vemos con gusto que es nuevo sport tiene en nuestra villa muchos partidarios, que si bien no pasan de ser aficionados por hoy, no hay duda que si ejercitan pueden ser con el tiempo verdaderos y hábiles jugadores”.

I a La Voz de Sitges del 3 de febrer de 1895 al indicar que “son muchos los jóvenes de esta villa que van cobrando afición al juego de pelota, pues cada día vemos partidos que lo ejecutan en el baluarte, sirviendo de frontón la fachada de la Iglesia”.

Davant d’aquestes queixes, i mentre reclamaven la necessitat d’instal·lar a Sitges un frontó amb les mateixes característiques que l'acabat d'estrenar Beti Jai de Barcelona, els pelotaris no es donaven per vençuts i es desplaçaven a indrets menys concorreguts i animats, per continuar amb els seus partits, trobant l’espai, suposadament ideal, en el mur del cementiri de Sant Sebastià. Però aquesta tampoc va ser una bona idea tal com llegim l’Eco de Sitges del 17 de febrer de 1895 on es diu que “durante la finida semana se han impuesto varias multas por distintas infracciones de las ordenanzas municipales. También estuvieron detenidos en los calabozos de la Casa Consistorial, tres muchachos que, con el pretexto de recoger las pelotas que se desvían de los pelotaris, escalaron los muros del Cementerio penetrando en el sagrado recinto. Creemos no debe permitirse tal abuso, interesando a los jugadores de pelota se procure no profanar dicho lugar santo”.

Una altra de les solucions coercitives empreses pel Consistori va ser la d’ordenar prendre’ls-hi la pilota si ens enganxaven infraganti.

A la Voz de Sitges diu que “ha cobrado tanto arraigo entre los muchachos de esta villa la afición al juego de la pelota, que en cualquier parte se improvisa un frontón. Con tal motivo se ven alguna fachadas muy deterioradas, por lo cual seus propietarios se han quejado a la autoridad de tal abuso, quien ha dado la orden a sus dependientes para que priven en absoluto a los diminutos pelotaris de que se dediquen a su juego favorito en aquellos puntos que puedan causar molestia o perjuicio. En efecto, hemos visto que se cumple la citada orden, y a más se les quita la pelota a los que se coge infraganti (sic.)”.

Però tot i la persecució que patien els esportistes, aquesta no va obtenir els fruits esperats, ja que ells no s’aturaven. Tant els hi feia que els detinguessin i tanquessin al calabós, ja que en ser "alliberats" tornaven al joc, atrets pel soroll dels cops de pilota que arribaven de tot arreu.

La cosa s’anava complicant i semblava que aquest esport tenia els dies comptats, però la iniciativa privada va aconseguir trobar un lloc “legal” i oficial per a poder jugar amb total tranquil·litat. A La Voz de Sitges del 30 de juny de 1895 es diu que “según nos comunica un amigo particular muy aficionado al pelotarismo está en vías de realizarse el proyecto de construir un Frontón en una porción de terreno colindante a la playa del Port-Alegre. Anejo a dicho frontón se instalará un establecimiento de recreo con todos los alicientes propios de la estación, el cual estará al servicio del público espectador. Aplaudimos el proyecto que conceptuamos acertado y fácil de realización, dadas las muchas aficiones que el nuevo esport ha despertado en nuestra villa”.

I a 14 de juliol a la Voz ja es diu que “en esta semana próxima darán comienzo las obras de construir un frontón en un solar propiedad de don Gaudencio Mirabent. En vista de los muchos aficionados al pelotarismo que hay en nuestra villa, auguramos un buen éxito, siendo muchos los espectadores que a él concurrirán y muy especialmente en esta época que tantos veraneantes nos visitan”.

Tot va anar molt de pressa, ja que la tarda del dia 8 de setembre de 1895 es va inaugurar oficialment, perquè feia uns dies que ja s’havien obert les pistes, el Frontón Suburense que s’havia construït als terrenys propietat de Gaudenci Mirabent Robert, al passatge Tasis, petit corraló situat al carrer d’Àngel Vidal, conegut també en aquells anys com carrer de la Muralla, entre els jardins de El Retiro i el carrer de Santiago Rusiñol, i que deu el seu nom al gran hort que el senyor Tasis hi tenia a principis del segle XIX, terreny al qual s’hi arribava per aquest petit carreró.

Fotografia de l'antic Retiro,

A l’Eco d’aquell mateix dia vuit es descriu l’establiment com “el local es espacioso y bien situado midiendo la cancha treinta y seis metros de largo por nueve de ancho; la pared del blé mide nueve metros de altura y el eskás un metro; la pared lateral de buena altura a su comienzo pero un poco baja en su final. La cancha se divide en doce cuadros estando muy bien dispuesta la contra-cancha. Creemos que los aficionados al popular juego de pelota pueden darse por satisfechos con la inauguración de dicho edificio, puesto que ven colmados sus deseos ya de tiempos sentidos”.

Gaudenci Mirabent Robert, juntament amb el seu germà Francesc, a finals del XIX era un dels reconeguts paletes i contractistes sitgetans. A Mirabent el trobem treballant en grans projectes arquitectònics, com per exemple la construcció l’any 1889 de l’antic Escorxador Municipal, el que es trobava a l’actual avinguda Sofia; o l’any 1896 a la Villa Maria, casa de Severiano Virella, al carrer Àngel Vidal, ambdós projectes de l’arquitecte Gaietà Buigas. Més tard, cap a 1911, també va ser contractista del nou Hospital de Sant Joan Baptista. Casat amb Joana Concabella i Giralt, era pare del Gaudenci, l’Anna i la Raimunda, va morir a Sitges el 19 de gener de 1922, moment en què les seves propietats, entre les quals els terrenys del passatge de Tasis, van passar als fills.

Tornant al Frontó Suburense, des del primer moment l’espai va tenir un gran èxit, com diu La Voz de Sitges el 29 de setembre de 1895 quan indica que “todos los días y especialmente los festivos vese concurrido en Frontón, donde se juegan empañados partidos entre jóvenes pelotaris de esta villa y de la colonia Barcelonesa, de los cuales hay que hacen rápidos progresos en el higiénico sport hoy puesto muy en boga entre las clases acomodadas. Mucho celebramos que el pelotarismo tenga aquí tantos aficionados”.

Aquest auge va fer que el 6 de setembre de 1895, a dos dies d’inaugurar el frontó, però ja amb unes setmanes de rodatge que havien manifestat quins eren els pros i contres del nou equipament, Gaudenci Mirabent va entrar a l’Ajuntament de Sitges una sol·licitud per a realitzar algunes millores, unes obres que consistien a aixecar parets per tal d’evitar les pèrdues de pilotes, moltes de les quals acabaven als jardins de El Retiro, així com enrajolar la pista que fins aquell moment era de ciment, tot amb l’objectiu de permetre les millors condicions per jugar partits de tant a mà com a la cistella, les dues modalitats de frontó que existien. En la primera, el jugador impulsava la pilota amb la mà, i en la segona, coneguda com a cesta-punta, en basc jai alai, consistia a agafar la pilota amb una cistella de vímet, per llançar-la amb més impuls cap al frontó.

Després d’uns dies tancat, a finals de desembre ja s’anunciava la reobertura aquesta renovació total de l’espai, i a la Voz de Sitges del 19 de gener de 1896, es publicava un article més llarg titulat “En el Frontón”, on es feia una crònica sobre l’activitat esportiva que s’havia viscut pocs dies abans en aquell espai citant els resultats dels diversos partits jugats, i també es parlava d’un altre fenomen que portava aquest esport, les apostes, remarcant que la seva existència animava els jugadors a esforçar-se més a guanyar. Curiosament, no he trobat en cap article citat els noms dels participants en aquests partits.

I va arribar l’estiu, anunciant-se, a juliol de 1896, la inauguració de la nova temporada del frontó, una temporada que va acabar bruscament a principis de novembre de 1896 quan un fort temporal d’aigua i vent que va provocar moltes destrosses a Sitges, la paret del frontó va caure a plom sobre els jardins de El Retiro, destrossant gran part dels arbres que separaven les dues propietats i deixant inservible la pista esportiva tal com s’explica a l’Eco de Sitges del dia 8 de novembre.

Davant d’aquesta situació Mirabent va optar per no reconstruir la pista, tancant definitivament les instal·lacions. Potser va ser una decisió empresarial i econòmica, o potser Gaudenci va ser conscient que un altre esport de pilota començava a ocupar amb força el cor, i les cames, dels joves catalans, el futbol.

Fora de Sitges, que per un cop de vent s’havia quedat sense pista, el frontó seguia amb força, A principis de 1902 al Diario de Vilanova i la Geltrú es diu que “parece que entre varios aficionados al juego de pelota cunde la idea, que creemos buena, de construir en este villa un frontón dedicado a dicho sport”; Barcelona seguia sent l’epicentre, construint-se noves i modernes pistes, i eren molts els nens i nenes que per Carnaval es difressàven de pelotaris, com per exemple els petits Gregori Yll i en Bonaventura Julià, al Ball Infantil organitzat al Casino Prado a febrer de 1912.

Nen desconegut disfressat de pelotari

El món seguia rodant, i Sitges començava la seva transformació, adaptant-se a les novetats que s’anaven obrint pas, sent l’arribada de l’electricitat una de les més revolucionàries. I a octubre de 1910 al lloc on uns anys abans hi havia el Frontó Suburense, s’hi va acabar instal.lant una infraestructura tan important i essencial com la Planta Elèctrica de Sitges tancant així un curta però intensa història esportiva.

SANTS PATRONS DE SITGES FEU ALGUNA COSA PEL PLAFÓ DE CAN CARBONELL I GENER. HISTÒRIA D'UNA DESÍDIA PATRIMONIAL.

noreply@blogger.com (Unknown) — Fri, 10 Oct 2025 08:09:00 +0000

I avui, 19 de desembre de 2025, actualitzo l'estat del panell. Ja ha estat col.locat als jardins de Can Milà, masia que ara acull Turisme de Sitges, i de la qual en podeu llegir aquí la història.

Jo no crec que per rigor històric i reconeixement a la família Carbonell i Gener, promotors d'aquesta obra d'art, sigui el lloc més adient per ser col.locat, però ara per ara, aquesta és millor solució que restar abandonat en un "hort", on s'hi ha estat 35 anys. Si voleu saber-ne més, us deixo aquí la història, i si us fa mandra llegir, us deixo la xerrada a Ràdio Maricel.

Aquest article el vaig publicar a desembre de 2020, i ara, cinc anys més tard, alguns moviments realitzats des de l'Ajuntament, semblen indicar que potser, després de trenta-cinc anys de "cara a la paret", el plafó sera recol.locat en algun lloc. No en tinc ni idea d'on el plantaran ni quan ho faran, ho sabrem més aviat que tard i tornarem a actualitzar l'article.

Però feia anys que tenia curiositat per saber com era físicament el jove Jordi Carbonell Montanyà, un dels protagonistes de la ceràmica, i avui, gràcies al seu nebot Carlos, al qual li agraeixo moltíssim la seva generositat, puc cobrir aquesta curiositat, i de pas revisar i ampliar aquest article amb unes precioses (i històriques) fotos familiars.

-------------------------------------------------------------

Avui (9 de desembre de 2020) començo sense embuts i dirigint-me directament a qui pertoqui: regidor de cultura de Sitges, director del Consorci del Patrimoni de Sitges, membres del govern i membres de l’oposició.

Tot i que la setmana passada, quan Jordi Surià va parlar a facebook del plafó ceràmic que representa Sant Bartomeu i Sant Jordi, obra del pintor noucentista Josep Obiols i que decorava el Mas Sant Bartomeu de Josep Carbonell i Gener, peça que va ser enretirada del seu lloc original ara ja fa 30 anys, pensava que anavem tard i que potser ja no es podria salvar el plafó ceràmic, aquests dies ha pogut comprobar que encara estem a temps de conservar-la com es mereix.

Es tracta d'una bella, i única, obra d’art que va ser cedida al poble per la família Carbonell Montanyà, amb la promesa que es tornaria a col·locar en algun lloc públic…..i vist on està des de fa anys podem dir que la promesa potser sí que s’ha complert, ja que el plafó es troba en un terreny municipal, a l’aire lliure, a disposició de les inclemències del temps, dels vàndals…., però de cara a la paret, castigat per alguna cosa que no acabo d'entendre.

Al llarg d'aquests 30 anys he pogut llegir diverses propostes de recol.locació. Es va dir que aniria a l’altar de la restaurada ermita de Santa Bàrbara, que es dissenyaria un tòtem de ciment per tal de mostrar el plafó, projecte d'Agustí Albors....

Ara que ja ho he dit, i recordant la lluita de persones que durant anys s’ha dedicat a recordar aquesta desídia que viu una peça del patrimoni sitgetà, explico una mica la història que la precedeix.

Bartomeu Carbonell i Batlle (Sitges, 1842- 28 de març de 1929), fill de Bartomeu Carbonell Almirall, fou un reconegut viticultor sitgetà, emigrat a Cuba l’any 1855, amb poc més de 13 anys, on es va iniciar com a comerciant entre l’illa caribenya i Estats Units d’Amèrica, un negoci innovador que amb els anys li va suposar uns bons guanys econòmics.

Retrat de Bartomeu Carbonell Almirall, pare de Bartomeu Carbonell Batlle.
Foto col. família Carbonell

Foto d'estudi d'un jove Bartomeu Carbonell Batlle,
possiblement realitzada a Santiago de Cuba. Col. Famíla Carbonell

Amb una petita fortuna estalviada, Bartomeu tornà a Sitges on, com a viticultor, va produir els seus vins i vermuts.

Foto d'estudi d'un jove Bartomeu Carbonell Batlle,
possiblement realitzada a Santiago de Cuba. Col. Famíla Carbonell

També va comprar diverses cases, amb les quals va seguir fent negocis. Casat des de 1891 amb la seva neboda, Maria Vinyet Gené i Carbonell (Sitges, 1862 - + 25 de desembre de 1930), filla de Bonaventura Gené i Maria Carbonell Batlle, vint anys més jove que ell, la parella va tenir sis fills, tot i que només en van sobreviure dos. La primera va ser la Maria, nascuda l'any 1892 i morta a desembre de 1894 abans de fer els dos anys; van seguir dos nens dels quals desconeixem els noms, nascuts i morts al nèixer a 1895 i 1896 respectivament; finalment van arribar en Josep, nascut a 1897 i en Bonaventura, de novembre de 1900, i semblava que la família havia superat els anys durs de les pérdues, però no era així, ja que a març de 1902 van tornar a reviure aquells anys de tristesa amb en naixement i mort d'un altre nen, el darrer. Per sort van sobreviure i van fer els seus llargs i fructífers camins de vida, en Josep i en Bonaventura Carbonell i Gené.

Bartomeu Carbonell, del qual en podeu llegir més al Diccionari d’Americanos, Els Sitgetans a Amèrica de David Jou i Andreu o al Diccionari Biogràfic de Sitgetans de Roland Sierra, exportava els seus productes a les amèriques i a la resta d’Espanya, així com també a la bodega que des de les darreres dècades del segle XIX tenia al Cap de la Vila, tocant a Can Xiquillo, establiment que va ser el protagonista del darrer article del blog.

Casa Carbonell Gener, la primera de la dreta.

La bodega de B. Carbonell, com es publicava a la premsa del moment, es trobava en un local que l’any 1896 anuncien com al carrer de les Parellades número 1 amb Cap de la Vila, direcció que l’any 1906 passa a ser de les Parellades 5. Es tracta de l’edifici del carrer de les Parellades que va des del corraló de Can Falç fins al carrer de Sant Pau, on també van néixer els seus fills.

Bartomeu Carbonell (1842-1929) va poder rebre al seu amic Facundo Bacardí Moreu (1845-1922) quan aquest va visitar Sitges a octubre de 1912. Possiblement els dos productors de begudes alcohòliques, d'edats molt semblants, havien coincidit a Sitges quan l'any 1852, Facundo, sent un nen, va venir a viure uns anys a casa els avis paterns, tornant a Cuba a 1858 on ja hi era el jove Bartomeu des de 1855. Un retrobament al Pavelló de Mar de Sitges que va quedar plasmat en aquesta imatge.

Emilio Bacardí i Bartomeu Carbonell, 1912 a Sitges.

Pel que fa als seu fill, el petit dels sobrevivents, en Bonaventura Carbonell, va seguir amb el negoci dels licors. Es va casar amb Montserrat Gomis Serdañons (+ 23 de desembre de 1995), amb la qual va tenir diversos fills, tots ells nascuts a Sitges. Cap a 1935, la família Carbonell Gomis es va traslladar a viure a Suïssa, on hi van passar molts anys.

Retrat de Josep Carbonell i Gener, per Guillem Bergnes, 1926

El germà gran, Josep Carbonell i Gener (Sitges, 24 de març de 1897- 15 de juliol de 1979), el qual es va normalitzar el seu segon cognom afegint la R final, fou un promotor cultural, polític i historiador. Sobre ell hi ha tantes coses a dir i a explicar. Va ser una de les personalitats culturals més importants del Sitges del segle XX, tot i que la seva activitat també va tenir fort ressò a la cultura catalana. D’ell en podeu llegir la biografia al Diccionari Biogràfic de Sitgetans, de Roland Sierra, així com en els diversos estudis publicats per Vinyet Panyella o el número especial de maig de 1998 del Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans. No em vull allargar, però no puc deixar de destacar que va ser el principal organitzador de la Festa de la Poesia de Sitges l’any 1918, director de la revista Terramar (1919-1921), editor, juntament amb el seu gran amic J.V. Foix, de la revista Monitor (1921-1923), i promotor i director de l’Amic de les Arts (1926-1929), entre molts altres projectes.

Des de molt jove va anar a Barcelona per seguir els seus estudis, ciutat on es va relacionar amb alguns dels que esdevindrien personatges destacats de la cultura catalana del segles XX, com Santiago Rusiñol, Miquel Utrillo, Salvador Dalí, Federico Garcia Lorca, Sebastià Gasch, J.V. Foix, o el periodista Lluís Montanyà, el qual li presentaria la seva germana gran, la Rosa. Aquesta és la versió oficial, però... segur que no es van conèixer a Sitges?

Josep Carbonell, al centre de la foto, amb el seu fill Jordi a coll, amb Foix, Cassanyes, Montanyà, Lorca i Dalí.
Sitges, 1927

Sobre aquesta fotografia, ja històrica, el mateix Carbonell i Gener deia: "De aquella primera visita de Federico a Sitges quedó una fotografia que estamos casi todo el cuadro de L'Amic de les Arts. Está tomado en el último sol, ante la vallade la estación, mientras esperabamos el tren para regresar a Barcelona. Yo los había acompanyado y aparezco con mi primer hijo en brazos. El fotógrafo fue Sabartés, que retrató su sombra reflejada en las piernas de Dalí. Federico inclina la cabeza, tratando de evitar el sol y en sus manos tiene un sombrero".

Lluís i Rosa eren fills de d'Eusebi Montañà Torras i Lluïsa Angelet Bosch, els dos originaris de Granollers, tot i que instal.lats a Barcelona on van nèixer els seus tres fills.

Rosa Montanyà envoltada dels seus dos germans, Lluís i Josep.

La Rosa ho va fer el dia 27 de març de 1900 al carrer de les "Cortes 110", ara Gran Via de les Corts Catalanes, 496.

En Lluís neix el 23 de març de 1903, es portava just tres anys amb la germana, però ho fa a la nova casa familiar, al número 5 del carrer de Cardenal Casañas, ja que la casa de "Cortes" havia estat enderrocada pocs mesos derprés del naixement de la Rosa. A maig de 1932, Lluís es casaria amb Montserrat Sabater Torrent.

I quedava el petit, en Josep, casat amb Josefa Serra.

El pare era soci, juntament amb Jaume Mas i Sala, de la societat "Mas y Montañà" dedicada a la fabricació de teixits amb seu a Mataró.

A principis de la dècada de 1910, la família Montanyà es van instal.lar una temporada a Sitges, on el petit Lluís, a juliol de 1912, estudiava als Maristes, mateixa escola a la qual anaven Josep i Bonaventura. La mare va fer una donació a la tómbola que recollia diners per al nou hospital a juliol de 1912.

Aquesta estada va fer que maig de 1913, Eusebi Montañá Torras, que amb el temps catalanitzaria el cognom a Montanyà, s'inclogués al cens electoral de Sitges. Aquests anys a la vila van ser recordats a l'Eco de Sitges quan va morir la mare de la família a desembre de 1957.

Segur que la Rosa i en Lluís, no coneixien en Josep dels seus anys a Sitges? A l'escola dels Maristes no deurien coincidir, ja que Josep Carbonell era sis anys més gran que Lluís, però sí que va coincidir amb el germà petit, Bonaventura Carbonell, de 1900.

Rosa era una noia de gran cultura, que, sent una adolescent, ja tocava el piano molt bé, fent recitals a Barcelona juntament amb altres joves del seu grup, com Anna Morell i Montserrat Gallart. Aquest instrument mai va faltar a les diferents cases on va viure al llarg de la seva vida.

Retrat de Rosa Montanyà realitzat per Artur Carbonell, 1926.

Rosa Montanyà Angelet i Josep Carbonell i Gener es van casar el 24 de març de 1924, el mateix dia que ell celebrava els vint-i-set anys i a tres dies de que la Rosa en fes vint-i-quatre, a la capella de Sant Sever de Barcelona, sent-ne padrins Josep Vidal-Ribas Güell i Miquel Utrillo.

Es van instal·lar a Sitges, on formarien la seva família amb quatre fills: en Jordi, el gran, nascut a febrer de 1925 i mort el 25 de juliol de 1942 a tan sols 17 anys; en Josep Oriol, nascut a juliol de 1928, en Joan i en Marc (Sitges, 1935- novembre 2017), el qual, seguint els passos del seu germà Oriol, des dels quinze anys participaria en les representacions teatrals que Artur Carbonell dirigia al Casino Prado de Sitges durant els mesos de setembre.

Rosa participava en les activitats culturals que organitzava o participava el seu marit, coneixent a reconeguts personatges de la cultura com Federico Garcia Lorca, el qual li va dedicar aquest dibuix durant la seva visita a Sitges l'any 1927, trobada que va tenir un moment màgic, explicat per per diversos dels assistents al dinar a casa dels Carbonell- Montanyà.

Sebastià Gasch, sobre l'estada de García Lorca a Sitges, escrivia, i ho recull el número 43 de la revista Poesía: revista ilustrada de información poética, publicada pel Ministeri de Cultura a juny de 1998, que: "permanece indeleblemente en mi memoria, la recordaré mientras viva, aquella tarde en Sitges en que Lorca, sentado ante el piano, en casa de José Carbonell, director de L'Amic de les Arts, tocó i cantó "El romancero de los preregrinitos" (...)"

A la mateixa revista tenim les paraules de J.V. Foix: "Durante la mañana Federico monopolizó la conversación y consiguió mantenernos suspendidos de su palabra. (...) Después de una alegre y copiosa comida, surgió en García Lorca ese ser mágico que todos reverenciaban. Se sentó al piano de Rosa Montanyà y con asombrosa naturalidad, como mana una fuente, empezó a tocar composiciones de Chopin, de Mozart, de Debussy, de Falla, de Schubert, de Ravel...(...)"

Un orgullós Josep Carbonell i Gener amb els seus
tres fills grans: Jordi, Oriol i Joan. Foto col. Carbonell

A Josep Carbonell, gran catalanista i reconegut occità, i a Rosa Montanyà, gran catalanista i militant política, la guerra civil els va portar a l’exili, a la casa de Loïs Alibert a Montreal de l’Aude (Llenguadoc), on tota la família s’hi està fins al final del conflicte, moment que decideixen tornar a Catalunya.

Josep Carbonell i Gener al passeig de Gràcia de Barcelona a abril de 1942, acompanyat
del seu fill gran, en Jordi, i el més petit, en Carles. Res feia preveure la desgràcia que arribaria pocs mesos més tard.

Josep Carbonell i Gener, la seva esposa Rosa Montanyà
amb els seus fills Oriol i Joan a Barcelona.

A Barcelona la família vivia al carrer Salmerón 73, 4art 2º, ara carrer Gran de Gràcia, i a Sitges, on hi passaven llargues estades, es van instal.lar a Mas Sant Bartomeu, masia situada a la zona coneguda com Les Forques, a la carretera de Barcelona km 35/36, prop d’Aiguadolç i dels Molins, just davant d’un terreny on anys més tard s’hi erigiria el barri de les Cases Noves.

Els primers anys de la parella Carbonell Montanyà a la masia van combinar moments de felicitat, amb el naixement dels quatre fills, i de tristesa, amb la mort l'any 1929 del patriarca, Bartomeu Carbonell Batlle, i de l'avia, Vinyet Gene el dia de Nadal de 1930.

La vida a Sitges estava envoltada d'amics i cultura. La Rosa va formar part de manera activa del grup de teatre amateur que dirigia Artur Carbonell, ja fos actuant, com a l'obra Edmont de Goethe, estrenada al Prado a setembre de 1932, fent de Margarida de Parma. Però també es va atrevir amb les traduccions, com exemple All'Uscina (La sortida), de Pirandello, obra que va ser presentada pel grup sitgetà a maig de 1935 al Lyceum Club al Studium Teatre de Barcelona, juntament amb altres dos textos, Abans d'esmorzar d'Eugeni O'Neill, traduit per Ramon Planes, i Sopar d'adéu, de Schnitzler, traduit per Carles Soldevila. Entre els diversos actors, el nen Oriol Carbonell Montanyà.

A Barcelona, Rosa entra en política. Cap a 1930 entra a militar a Unió Democràtica de Catalunya, arribant l'any 1934 a presidir la secció femenina de la U.D de C. de Gràcia. I també a juliol d'aquell 1934, quan es conforma l'associació feminista "Actuació Social Femenina", dins del Lyceum Club, amb l'objectiu d'orientar i informar a les dones sobre els seus drets, Rosa forma part del comité organitzador de diverses conferències sobre temes "que afecten a la dona (família, moral, la llar, el salari, els quefers domèstics, la prostitució, etc.)" sic.

Rosa era una gran defensora del sufragi femení, així com de l'ús del català. En els discursos que feia per a la U.D. de C. esperonava a les dones a parlar la llengua.

Però l'esclat de la Guerra Civil, com ja he dit, els va portar a l'exili, deixant enrere aquells dies d'estiu sota la pèrgola del vell Mas de Sant Bartomeu, imatge que els queda plasmada gràcies a aquest preciosa fotografia en la qual únicament reconeixo a Josep Carbonell i Gener. La noia podria ser la seva esposa Rosa Montanyà, però no ho puc assegurar, i tot i estar envoltats de quatre nens no crec que siguin (tots) fills, ja que la imatge sembla de finals anys vint. El senyor d'ulleres i barret és Bartomeu Carbonell? Si és així, la foto seria de l'estiu abans de morir aquest, és a dir de l'estiu de 1928, i en aquell moment els Carbonell Montanyà només tenien al Jordi, de dos anys i poc, i l'Oriol sent un nadó, ja que va nèixer a juliol de 1928. Anirem investigant...

I ja a l'exili, van patir la mort del pare de Rosa, Eusebi Montanyà, al carrer Salmerón 73 de Barcelona, residència que seria de Josep i Rosa, el dia 11 de setembre de 1937 a 64 anys. Fou per aquesta mort que Carboner i Gener va demanar tornar a Barcelona, primera i única vegada que va fer-ho durant aquest anys exiliat.

De tornada a Catalunya, la família va decidir renovar el mas. La nova casa sitgetana era fruit de l’ampliació i reforma de la vella masia, un projecte de 1942 encarregat a l’arquitecte Josep Maria Martino i Arroyo, amb el qual havia tingut amistat des d’inicis dels anys 20, quan els dos es van involucrar en el gran projecte de Terramar impulsat per Francesc Armengol.

Aquesta renovació de Mas Sant Bartomeu va coincidir amb la mort del fill gran, en Jordi, un noi de 17 anys, que gaudia de bona salut, bon estudiant, i que a mitjans del mes de juliol de 1942, juntament amb els seus germans, va contraure una enfermetat que els va portar d'urgències a l'hospital.

Josep Carbonell i el seu fill Jordi a Barcelona.

Només el gran, el Jordi, no sobreviuria morint a Sitges el 25 de juliol de 1942, una cruel mort que va coincidir amb la d'una altra sitgetana jove i estimada, la meva besàvia Isabel Rovira, esposa de Josep Mirabent i Magrans. Aquests dues pèrdues van suposar un fort cop al poble.

Jordi Carbonell i Montanyà poc abans de morir a diset anys.
Foto col. família Carbonell.

Fou durant aquells anys quan Josep Carbonell va encarregar al pintor Josep Obiols i Palau (Sarrià, 1894- Barcelona, 1967) una sèrie de dibuixos que es convertirien en plafons ceràmics. Obiols era el gran amic d’infància de J.V. Foix (Sarrià, 1893- Barcelona, 1987), i fou aquest el que va presentar-li Carbonell. Els tres ja havien col.laborat molts anys abans en projectes com la revista Terramar.

Obiols va dissenyar tres panels decoratius per a la façana del mas, peces que van ser executades pel ceramista José Roig Ginestos (Santa Maria de l’Estany, 1898- Barcelona, 1993), autor d’altres ceràmiques que decoren carrers i façanes de Sitges.

Plafons ceràmics sitgetans. Fotos de Josep Maria Alegre

En un dels plafons de Mas de Sant Bartomeu s’hi va escriure la frase “Tornaran a florir els ametllers”, amb la que emmarca un ametller florit i els noms i dates dels pares de Carbonell, “Bartomeu (1842-1929) i Maria (1862-1930)”. Pensem que en aquells terrenys que envoltaven Sitges antigament hi destacava la presència de grans camps d'ametllers, arbres que van anar desapareixent amb la seva urbanització.

Article publicat per Josep Orriols i Mas a l'Eco de Sitges del 2 de juliol de 1990

Actualment el plafó, el més petit dels tres, es troba col·locat en un monòlit al mig del parc de les Cases Noves, sense cap més explicació del seu origen, tot i estar catalogat al MPEPPAC amb la fitxa 562 i on es diu que és una obra de 1946.

En un altre llegim “Mas San Bartomeu, any 1942”, i es troba penjat a la paret de l’Arxiu Municipal de Sitges, i per sort el seu estat de conservació, i les condicions de conservació, són molt bones.

I el tercer, el més espectacular, i amb una mida de 3 x 1,5 metres, diu: “Sants patrons d’aquest casal pregueu per nosaltres”.

En ell s’hi representa a Sant Bartomeu, al costat d’un jove Sant Jordi, per a la imatge del qual Obiols es va inspirar en el físic del jove fill, Jordi Carbonell, mort poc abans.

Un dibuix preparatori de grans mides que des de fa anys, forma part de la col.lecció d’una família sitgetana i que ens ajuda, ara que no podem tenir cap imatge bona del plafó ceràmic, a tenir una visió gairebé idèntica d’aquest.

Una figura de Sant Jordi que repetirà l'any 1951 en un mural a la basílica de Montserrat, molt reproduït, i amb una signatura d'Obiols que coincideix amb la del dibuix preparatius del plafó sitgetà.

Així doncs, mentre no es trobi la documentació que acrediti quan Obiols va fer els dibuixos preparatoris i quan es van realitzar aquestes peces ceràmiques, podriem posar-hi com a dates els anys 1945 i 1951. Un altre tema és quan es van acabar col.locant a la façana del Mas de Sant Bartomeu.

I el que avui vull denunciar, i ho torno a repetir: aquest magnífic plafó es troba, des de l’any 1990, en un terreny municipal, a l’aire lliure, sense cap mena de protecció. Com a mínim, ahir 8 de desembre de 2020 seguia allà.... (avui, quan rellegeixo la història, finals de 2025, puc dir que tot i que sembla que alguna cosa es mou, el panel encara no s'ha col.locat enlloc.).

Seguim amb la història. Primer per la casa familiar, i després per la residència, van passar-hi personalitats destacades de la cultura, remarcant les moltes estades que hi va fer el gran poeta J.V Foix, un dels grans amics de Josep Carbonell, i autor del bellíssim poema que acompanyava el recordatori de la mort de Jordi aquell 1942.

A principis de 1951, la casa Carbonell Montanyà es va reconvertir en residència turística, primer amb el mateix nom de Mas de Sant Bartomeu, per canviar-se per Residència Aiguadolç, negoci familiar que restà obert fins l’any 1972, coincidint amb la mort de la mare, Rosa Montanyà, ocorreguda el 6 de setembre de 1971 a Sitges.

Anys abans, el 8 de desembre de 1957, moria la mare de la Rosa, la Lluïsa Angelet, a Barcelona.

A la casa hi va seguir vivint Josep Carboner i Gener, fill predilecte de Sitges, fins a la mort el 15 de juliol de 1979. Amb ell marxava una de les personalitats més importants de la cultura sitgetana del segle XX, un dels historiadors més destacats.... un prohom que es mereix ser recordat com a tal.

Fotos de Jordi Surià

Amb la mort del propietari l’hotel, que feia uns anys que estava tancat, el mas Sant Bartomeu va començar a viure uns anys de deteriorament. El terreny que ocupava formava part del nou pla parcial, el conegut com Plans d’Aiguadolç, i això encara va incrementar la seva degradació. En el seu lloc s’hi construïren un conjunt de cases adossades, però abans de demolir tot el vell Mas de Sant Bartomeu, l’Ajuntament de Sitges, amb permís de la família, s’encarrega de retirar els tres plafons amb la promesa que, un cop urbanitzats tots aquells terrenys, els plafons es tornarien a col·locar allà formant un monument recordatori.

Pel que fa a obra d’Obiols a Sitges no podem presumir de tenir-ne molta. Sí que va pintar un Sant Jordi a l’ermita del Vinyet quan aquesta estava administrada pel senyor Àrias i pel mateix Josep Carbonell i Gener, figura que trobem enmarcada en ferro a la dreta del presbiteri, en un dels arcs laterals, i que a dia d’avui encara podem gaudir.

Tornant, i ja acabant, als plafons de Mas Sant Bartomeu. On el posaria? doncs que voleu que us digui, ja que seria difícil (per privat i car) col.locar-lo en una façana d'un edifici, lloc ideal per poder-lo gadir plenament, i el gruix de la peça no permet encaixar-la facilment en qualsevol lloc, perquè no en un tòtem a l’Hort de Can Falç com el que va idear Agustí Albors? Aquell jardí que ell veia des de la seva casa del carrer de les Parellades, propietat de la família Falç que Josep Carbonell tant va estudiar els darrers anys de la seva vida. O potser la proposta que ja he apuntat al principi del text, col·locar-lo a l’altar de la remodelada ermita de Santa Bàrbara?

Insisteixo, no sé on és el lloc ideal, només tinc clar que hi ha una peça importantíssima que forma part del nostre patrimoni artístic, una obra d’art que des de fa 35 anys està contra la paret, sense cap mena de protecció, i que, miraculosament, es troba en bon estat de conservació. Així doncs, mentre es debat el seu lloc de destí, sí que seria molt important que no deixem passar ni un dia més amb aquesta peça a l’aire lliure, i que alguna persona de les que poden decidir i actuar que decideixi i actuï.

LA LLEONA MARINA A L'ERMITA DE SANT CRISTÒFOL DE VILANOVA I LA GELTRÚ

noreply@blogger.com (Unknown) — Thu, 25 Sep 2025 08:50:00 +0000

Avui, que fa anys de la mort d'Eugeni d'Ors, Xenius, a Vilanova i la Geltrú un 25 de setembre de 1954, publico un article que vaig escriure per a la revista Tothosap Garraf del mes de maig de 2024, i que en part, té l'escriptor, o la casa vilanovina de l'escriptor, com a escenari principal.

A abril de 1845 Josep Ventosa i Massana (Vilanova i la Geltrú, 1810-1886) a les seves notes i memòries recollia la següent notícia: “En las peñas de S. Cristóbal y playa llamada dels Frares cogieron una leona marina”, la mateixa que notícia que també va recollir al seu dietari Jaume Carbonell Saavedra (Vilanova i la Geltrú, ?-1882): “Cinco marineros cogieron en las rocas de San Cristobal un grande pescado, el cual dicen ser un Lobo Marino”.

És a l’ermita de Sant Cristòfol de Vilanova, just sobre les roques on fa cent setanta-nou anys es va trobar aquest animal, on es conserva un gran exvot que, de manera molt poc detallista i una mica maldestre, per dir-ho d’alguna manera, representa, tal com queda escrit, la “leona marina” que va ser “muerto en las peñas de san Cristóbal en el día 16 de abril del año 1845”, una dada que va acompanyada del noms dels mariners que la van matar, tal com queda clar amb el “por los matriculados: José Salbi, Salvador Masó, Antonio Ramon, Francisco Huguet, Pablo Huguet, José Ysern, Juan Sagarra”. Set noms que no quadren amb els cinc mariners als quals es refereix Carbonell.

Diria que aquests homes no eren mariners de Vilanova, sinó que es van trobar l’animal mentre passaven per aquesta costa. He intentat desxifrar les seves identitats, i no hi ha manera, ja que alguns tenen uns cognoms molt usuals tot i que sí que n’hi ha que tenen relació amb els vaixells. Per exemple, un tal Josep Ysern, també escrit Isern, l’any 1821 era el patró del llaüt San Antonio, o un Salvador Masó que l’any 1831 era el capità de la pollacra Virgen del Carmen.

539 × 400

Per la seva excepcionalitat, la troballa d’aquest animal tan poc freqüent a les costes catalanes, va comportar un cert interès entre la societat catalana tal com es demostra amb la nota publicada al Diari de Barcelona del 25 d’abril de 1845, nou dies després de la caça, i on llegim:

“En la Rambla, casa la señora Antonia Planas, núm. 53, piso 1º, al lado de la casa de la Virreina, se enseña una leona marina de quince palmos, que se cogió en las playas de Villanueva, al precio de seis cuartos por persona y cuatro los niños: también se venderá si se presenta proporción”.

El que sí que podem saber, gairebé exactament, en convertir els quinze pams en metres, és que la lleona marina feia uns tres metres, una mida gegantina que deuria fer efecte i temor. Pot ser que l’exvot de Sant Cristòfol sigui una representació de mida real?

Però en aquesta notícia hi ha una dada que em crida l’atenció, i era el lloc triat per exposar l’animal, imaginem que mort, ja que d’altra manera, si fos viu, i tal com va passar a Londres a mitjan agost de 1848, la lleona marina s’hauria de mostrar dins d’un gran dipòsit d’aigua, espectacle que no puc pensar en un primer pis de la Rambla de Sant Josep de Barcelona, a tocar del palau de la Virreina, habitatge que, tot i que es diu que era de la senyora Antònia Planas, també estava ocupat per l’acadèmia del reconegut professor de ball Josep Alsina, i on aquest, durant el mes de juliol de 1846, hi va obrir la “Galería topogràfica”, un establiment revolucionari en aquell moment, on s’hi mostraven “maquetes” molt realistes d’edificis, llocs, obres d’art, etc., de diversos llocs del món, així com s’hi exposaven “diorames-poliorames” durant els dies de Nadal. Imaginem que aquell 1845, quan es va voler mostrar al públic la gran lleona marina caçada a Vilanova, es va buscar un espai ampli on poder-la estendre, i aquest el van trobar en aquest primer pis /botiga tan cèntric a Barcelona, establiment que poc després es va reconvertir el acadèmia de ball i sala d'exposicions.

Però aquest animal no va ser l’únic monstre marí que va triar la costa vilanovina. Al cap de pocs anys, el 15 de novembre de 1850, al Diario de Villanueva y Geltrú, es donava notícia d’un altre albirament: “Hemos visto un enorme León Marino encontrado ayer en una de las cuevas que hay en las cercanías de ésta y a la orilla del mar”. Aquest possiblement es va salvar dels vils mariners, i per aquesta raó no tenim ni noms ni exvot.

Davant de la discrepància que si era una lleona marina o un llop marí, al Diari de Vilanova de juny de 1973 es va publicar un article que feia referència a aquests animals, arribant a la conclusió que es tractava de foques frare, animal que, tot i ser poc freqüent a les costes Mediterrànies, fins a principis del segle XX encara se'n podien trobar alguns exemplars de manera molt excepcional.

No sabem si el cos de la lleona marina, tal com s’anunciava, va ser venuda amb millor postor. Qui l’hauria volgut? Potser algun col.leccionista de ciències naturals com Francesc Martorell i Peña (18221-1878), les peces del qual van ser el germen de l’actual Museu de Ciències Naturals de Barcelona? Hauríem de remenar els arxius d’aquestes institucions… ja hi pensaré.

I tornant a l’ermita de Sant Cristòfol de Vilanova i la Geltrú i a l’exvot de la lleona marina, passats cent anys d’aquesta troballa, Eugeni d’Ors i Rovira, conegut com a Xenius (Barcelona, 1881-Vilanova i la Geltrú, 1954), adquiria l’any 1944 al petit habitatge adossat a l’ermita, convertint-lo en el seu nou refugi des d’on començà a escriure, entre 1945 i 1946, les seves “Crónicas de la ermita”, trenta set textos que va publicar al setmanari franquista Arriba, reunits en el llibre Último glosario I. Helvecia y los lobos, i entre els quals s’hi inclou un text en el qual l'autor elogiava la bellesa d’una jove sitgetana, Montserrat Mirabent i Rovira (Sitges, 1927-2007), la meva àvia, una història que vaig explicar en aquest altre article.

Eugeni d'Ors a Sitges, al terrat del Miramar, a febrer de 1951,
acompanyat de la família Gibert de Vilanova

EL RETIRO DE SITGES: UN INCENDI, UN PROJECTE EXPRESS, UNA MAGNA RESTAURACIÓ I UN GRAN DUBTE.

noreply@blogger.com (Unknown) — Sat, 06 Sep 2025 05:56:00 +0000

Des de fa un temps, el Saló-Teatre de la Societat Recreativa El Retiro de Sitges es troba en procés de restauració, una magna obra que, aprofitant l’enrenou que suposa adequar l’edifici a les necessitats tècniques i de seguretat actuals, pretén alhora retornar a aquest espai singular la seva imatge original, un projecte ideat per Miquel Utrillo i Morlius després del devastador incendi que la nit del 8 al 9 de març de 1916, just en acabar el ball de Carnaval, va convertir en runa i cendra un edifici històric, aixecat cap en la dècada dels setanta del segle XIX, seguint el projecte del mestre d’obres Jaume Suñé Juncosa.

La notícia de l'incendi es va publicar en diversos diaris estatals de València, Alacant, Palma de Mallorca com per exemple La Correspondéncia de España del dia 10 de març de 1916: "Incendio en Sitges. Telegrafían de Sitges que anoche se declaró un incendio en el Casino de aquella ciudad, denominado El Retiro. En menos de media hora todo el local fué pasto de la llamas, incluso el teatro y el café. Las llamas, favorecidas por el viento, destruyeron todo el edificio".

Tot i que per proximitat, més completa és la crònica publicada a El Baluard de Sitges del dia 11 de març: "A primera hora de la nit (de dimecres de cendra), ja tocades les dotze, els serenos i els pocs tranzeunts que encara ronden pels carrers, s'adonen que s'ha declarat un incendi a l'edifici ont està instalada la societat El Retiro". (sic.)

En ple funcionament, però es tractava d'un edifici vell que des de feia temps demanava a crits, o com a mínim ho feien alguns dels seus socis, una renovació total, tal com queda constància en el llibre d’actes de la junta general extraordinària de socis celebrada el 29 de març de 1914 on llegim: “(...) no tenen més afany que realitzar millores fins lograr del nostre casal un edifici digne del nom de Sitges”.

Sabem com estava decorat el saló durant aquell Carnaval de 1916 gràcies a la crònica que va publicar L’Eco de Sitges uns dies abans de l’incendi, el 5 de març, i on es diu que podia veure “el hermoso salón con su elegante galería de palcos, repleta de espectadores, observar las esbeltas palmas circundando las columnas, sobresaliendo un inmenso bambú en el centro; ver el pavimento hermosamente alfombrado, luciendo espléndida iluminación eléctrica”.

En resum, una bomba de rellotgeria per un espai on es podia fumar sense restriccions, que sumada a altres dades i dates que em són una mica difícils de quadrar, fan que dubti sobre la història oficial, o políticament correcta, que s’ha anat explicant al llarg dels anys i que parla d’un incendi fortuït.

Així doncs, després de revisar els llibres d’actes de les juntes de socis posteriors al sinistre, documents que es conserven a la biblioteca-arxiu de l’entitat, i de buidar l’hemeroteca local, he arribat a una conclusió una mica perversa sobre com van anar les coses aquell març de 1916. Entre pel peculiaritats hi ha el fet que les actes de les juntes anteriors a l'incendi eren llargues, concises, plenes d'explicacions, etc., molt diferents a les escuetes actes que van seguir els mesos posteriors al sinistre i on amb prou feines es fa referència a la desgràcia viscuda i al futur que es volia idear.

Una teoria, ja us dic que totalment personal, que prové de l’estranyesa que em suposa la ràpida actuació i presa de decisions dels membres de la junta d’El Retiro després de viure un cop tan dur com és perdre la seu social de manera inesperada, de la ràpidesa de la companyia asseguradora a l'hora de decidir la indemnització ...

El 10 de març, amb les runes encara fumejant, ja va tenir lloc la primera de les juntes post incendi. Encapçalada per Simó Llaurador, president de l'entitat, es va tractar la nova situació de l’entitat, decidint reconstruir el saló-teatre i totes les altres estances afectades el més ràpid possible, tot i trobar-se la societat, des de feia uns quants anys, en una situació econòmica difícil. A la reunió també es va parlar sobre la possible indemnització que es rebria de l’assegurança contra incendis que tenien contractada amb la Companyia La Aurora, asseguradora que en molt pocs dies ja va fer-ne el peritatge, concedint, a finals del mes de març, una indemnització de menys del 50% de la quantitat assegurada, 17.359 pessetes amb 52 cèntims. Una quantitat, que tot i ser molt baixa pel que sembla que es tenia contractat, la junta d’El Retiro, que va manifestar que era insuficient, no va discutir i va decidir acceptar-la. Aquesta indemnització es va destinar íntegrament a cobrir el deute que l’entitat tenia des de 1903 amb el banc per un préstec de 18.000 pessetes, i es va decidir buscar altres alternatives per finançar les obres.

Les trobades de socis es van anar succeint aquests primers dies, juntes de les quals a les actes es diu poc o res, fins a arribar a l’extraordinària del dia 26 de març on queda clara la necessitat d’aixecar un nou edifici de major capacitat, aprovant els socis la confecció dels plànols, tot i que en aquesta acta no es diu el nom del professional que dirigiria el projecte, que no seria altre que Miquel Utrillo i Morlius, amb el suport del vicepresident d'El Retiro, Manuel Bertran Sardà.

A finals de març tota la maquinària es va posar en moviment, i a l’Eco del 30 d’abril de 1916, un mes i mig després de l’incendi, ja es diu que “la reedificación de El Retiro, con su grandiosa sala de espectáculos, espacioso escenario, espléndido casino y demás dependencias, ha adquirido en estos días tal desarrollo que el público admirado no cesa de acudir a los jardines de la sociedad para convencerse de que no se trata de ensueños, sino de realidades”.

Eco de Sitges, 16 d'abril de 1916.

Unes obres que anaven a la velocitat de la llum, com demostra de nou el setmanari sitgetà en el número del 14 de maig on es diu que “acuden a dicho local para cerciorarse del progresivo desarrollo de las obras y para admirarse del gigantesco empeño que su realización significa, cada día se nota el visible adelanto de los trabajo, estando descontando que en plazo brevísimo podrá ser un hecho la inauguración del grandioso teatro”.

En totes aquestes cròniques el nom de Miquel Utrillo surt referenciat molt poques vegades quan es tracta de parlar de la reconstrucció de l’edifici d'El Retiro, cosa que em sobta, ja que, ans al contrari, sí que el trobem constantment en referir-se al seu altre gran projecte, el conjunt de Maricel, encàrrec de Charles Deering que l’havia absorbit els darrers anys. No tinc cap dubte de la gran capacitat tècnica i artista d’Utrillo, però em pregunto com s’ho va fer per idear en tan poc temps un edifici complex, modern i trencador com seria el nou teatre, mentre dirigia les obres del palau de l’Americà?

Amb la hipoteca saldada, i sense recursos propis, El Retiro es va veure obligat a trobar finançament per a unes obres que serien molt costoses. Així doncs, van recórrer als socis i benefactors, com l’americano Rafael Llopart Ferret (Sitges, 23 d'abril del 1847 – Barcelona, 15 de febrer del 1927), comerciant i filàntrop americano. Casat des de l'any 1873 amb Maria Vidaud Caignet, cubana descendent de nobles francesos, Llopart va ser una figura important per a la ciutat de Guantánamo, d'on en seria alcalde entre 1882 i 1886. Soci de la casa comercial i financera Brauet y Cía, societat que tingué per accionistes diversos sitgetans, l'any 1890 va tornar definitivament a Catalunya, establint-se a Barcelona, però mantenint un fort lligam amb el seu poble natal on va finançar importants reformes i va ajudar econòmicament a entitats com l'Hospital de Sant Joan Baptista.

Acta de la Junta de El Retiro amb els ingressos obtinguts

Al finançament de Llopart, se li va afegir un donatiu de 5.000 pessetes realitzat per Josep Marimon Juliachs (Vilafranca del Penedès, 1866- Puerto Rico, 1939). Al Baluard de Sitges del 7 de setembre de 1914, dos anys abans de l'incendi, es publica una nota que ens dona pistes de la relació d’aquest senyor Marimon amb Sitges: “Procedent de Vilafranca del Penedès, el passat dimarts va arribar a nostra vila, fent el viatge en automòvil, l’expert home de negocis D. Josep Marimón Juriachs, President del Banc Espanyol de la Illa de Cuba i gerent de la important raó social “Marimón Bosch y Cª”, successora de “Brauet y Cª”, acompanyat de son secretari particular Sr. Nicolau i del fabricant en licors i tabacs Sr. Rovira, els quals visitaren als seus consocis don Rafael Llopart i D. Artur Misas, dinant a casa de l’últim de dits Srs. on ja era esperat”.

Marimón va ser enviat a Cuba a 11 anys, cap a 1877, entrant a treballar com a dependent a Brauet y Cª, propietat del sitgetà Cristòfol Brauet i Soler (1828-1905) i Josep Farran i Llopart (1831-1902). Posteriorment s'hi incorporaren altres socis, procedents també de Sitges, com Artur i Bartomeu Misàs i Rosés, Rafael Llopart i Ferret, Rafael Blay i Segura i Bonaventura Blay i Milà. Els dos darrers n'arribarien a ser socis gerents i socis comanditaris, cadascú en una època. La societat es dedicà a la banca i a altres activitats comercials, i va ser especialment activa a l'aleshores província cubana d'Oriente. Tingué una sucursal a l'Havana. Es dissolgué el 1910, quan va ser substituïda per "Marimon, Bosch i Cía".

Acabades les obres, a la a la Junta de Socis de 1918 ja es deixa constància d'aquesta excepcional generositat de Marimon quan es diu que: “En recuerdo de gratitud debemos hacer constar hacia Don José Marimon Juliachs. Todos lo sabéis. Cinco mil pesetas regaladas a nuestra casa. Es un donativo de importancia siempre, pero para de estos límites, cuando la persona que lo hace ni es natural de nuestra villa, ni tan siquiera le enlaza amistad alguna con la mayoría de nosotros. Se debe tener en cuenta el noble rasgo y demostrarle al señor Marimon nuestra más alta consideración y aprecio”.

Així doncs, la col.laboració desinteressada del vilafranquí Marimon a El Retiro deuria ser una "proposta" del senyor Llopart, el qual, tot i no formar part la junta de l'entitat, va convertir en l’abanderat del projecte de reconstrucció. A l’acta de sessions de l’Ajuntament corresponent al dia 26 de maig de 1916 consta que: “Permiso de obras de la Sociedad El Retiro. Se dió cuenta de una instáncia suscrita por D. Rafael Llopart Ferret solicitando permiso para reconstruir el local de la Societat recreativa “El Retiro”, acompañando el correspondiente plano. Se acordó pasar a la Comisión de Fomento para su estudio”. Plànols que el dia d'avui no s’han pogut localitzar i que serien clau per l’estudi històric d’aquest projecte

El permís d’obres, va arribar el 2 de juny de 1916: “Conceder permiso de obras a D. Rafael Llopart para el Retiro. Se aprobó igualmente un dictámen de la Comisión de Fomento en el que se accede a la solicitado por D. Rafael Llopart Ferret, concediendo permiso para reedificar el domicilio social de El Retiro mediante el cumplimiento de las reglas vigentes en la localidad sobre policía urbana, aceras y cloacas, conduciendo un año de plazo para la realización de las obras”.

Aquestes dates tan ajustades sembla que no traguessin gaire la son a Utrillo, ja que sabem que a mitjan maig va passar uns dies a París, i que a principis de juny va fer una excursió per terres franceses amb la seva família, tot i que ell no perdia ocasió de mostrar el nou projecte als amics que visitaven Sitges, i un dels afortunats va ser l’escultor Josep Clarà que, acompanyat per Charles Deering, va poder veure l’evolució del nou edifici durant la seva visita al poble de finals de juliol d’aquell 1916. Un Deering en aquell moment havia adquirit 10.000 pessetes en obligacions hipotecàries amortitzables llançades per l'entitat rer finançar les obres, unes obligacions que va acabar cedint a l'Hospital de Sant Joan Baptista.

Pel que fa al saló cafè, per les cròniques de l'Eco sabem que va obrir una part a mitjan març, pocs dies després de l'incendi, però la llicència d'obres d'aquest espai no va arribar fins més tard.

Al Ple de l'Ajuntament del 15 de setembre de 1916: “Conceder permiso de obras a la Sociedad El Retiro para construir un café. Se dió cuenta de una instáncia suscrita por D. Rafael Llopart Ferret, en representación de la Sociedad recreativa El Retiro solicitando construir en la calle de Angel Vidal un salón-café, a cuyo efecto acompañaba el plano firmado por el Maestro de Obras D. Luis Pujolar. Se acordó conceder el permiso solicitado mediante el pago del arbitrio correspondiente y sujeción a las reglas de policía vigente y fijar el plazo de seis meses para la ejecución de las obras”.

Una sorprenent tria de mestre d'obres, ja que Lluis Pujolar Coll (Camprodon, c.1863-Vilanova i la Geltrú, 11 setembre de 1922), tenia poca, o cap, relació amb Sitges. Pujolar va entrar a la facultat any 1892, llicenciant-se com a “Ingeniero industrial mecánico” a desembre de 1895. El trobem al cens de població de 31 de desembre de 1910 de Ripoll, on diuen que Lluis Pujolar Coll, enginyer de 47, i amb 16 any de residència a la població, és a dir, des de 1894, viu al carrer Donya Estasia 12, Maset, amb la seva esposa, Carmen Llagostera Farrarons, de 49 anys, de Sant Julià de Cabrera, Barcelona, però vivint des de petita a Ripoll, vídua en primeres nupcies d’Antoni Pous i Puig, oficial de paleta; la filla d’aquest primer matrimoni, Eudalda Pous Llagostera, de 22 anys, nascuda a Ripoll, i la filla del matrimoni nou, Antonia Pujolar Llagostera, de 12 anys, nascuda a Ripoll 1898.

Sabem que l'any 1913 construeix la casa Mitjavila de Ripoll, però a novembre de 1914 mor la fillastra Eudalda Pous a Vilanova i la Geltrú, població on l'any 1915 seria admés com a professor a l’escola d’Arts i Indústries. Un any més tard seria l'encarregat del projecte del cafè d'El Retiro a Sitges, així com a 1918 projectaria una petita fàbrica de sabates al Torrent dels Ases per als senyors Poch Pujol i Cia.

Pujol va morir a la capital del Garraf, on va deixar vídua i fills, el dia 11 de setembre de 1922 a 58 anys.

Com és que es va triar a Pujolar per a realitzar aquesta obra? Seguirem buscant la resposta.

Les obres seguien el bon ritme, i tot i que el permís d'obres de la cafeteria era de mitjan setembre de 1916, a finals de mes principis d'octubre tant la coberta de saló teatre com del saló-cafè es van donar per acabades i el 17 de novembre es va obrir el teatre per a celebrar un primer ball, tot i que oficialment el nou Retiro es va inaugurar, sense actes oficials, el dia 30 de desembre d'aquell 1916, faltant alguns detalls, com pintar i fer la instal·lació elèctrica, aquest darrer projecte complex que s'allargaria fins a juliol de 1917. Entre altres, es conserva una factura de 2.500 pessetes del pintor decorador Francisco Garcia Escarré de Barcelona, datada a juny de 1917, amb el concepte "por los trajajos de pintura ejecutados en el Teatro Retiro de Sitges bajo la dirección de Don Miguel Utrillo",

Però els meus dubtes es veuen atiats, com el foc, quan llegeixo el balanç de l’any 1916 que es publica a l’Eco de Sitges del 6 de gener de 1917. El cronista, que signa T.V.O, referint-se a l’incendi d’El Retiro, diu: “Nadie podia sospechar que las cenizas, debidas quizás a una mecha intencionada, tuvieran la virtud de despertar generosas ofertas, encaminadas unos y otras a dotar a Sitges de un edificio digno de nuestra villa y merecedor de generales alabanzas”.

Imagino que fent cas omís dels possibles rumors que corrien ple poble sobre l'origen de l'incendi, la junta seguia el seu camí per aconseguir l'objectiu de tenir una seu moderna, i al Ple del 20 d’abril de 1917 es : “Conceder permiso de obras a El Retiro. Se concedió permiso a D. Rafael Llopart Ferret, para convertir una ventada en portal en la fachada de la sociedad recreativa El Retiro, mediante el pago de arbitrio de cinco pesetas”.

L'any 1917 el Retiro va recuperar actes, festes, balls i activitats diverses, tancant un cicle, i Utrillo seguia presumint de projecte, com la visita que van realitzar a novembre de 1917 l'Associació d'Arquitectes de Catalunya, i de la quan en tenim constància a La Vanguardia del dia 20 de novembre.

A la Junta de Socis de principis de 1918 podriem dir que es fa com un colofó amb declaracions com: “Por último, no podemos pasar por alto la labor emprendida por D. Miquel Utrillo Morlius en favor de nuestra Sociedad, al proyectar y dirigir la construcción de la sala de espectáculos y teatro de nuestra casa. La originalidad y gusto exquisito de la misma es proclamada por cuantos la ven y esto nos honra en extremo por haber tenido el buen acierto de encomendar a tan eximio artista la dirección de dichas obras, efectuadas a la vez con un desinterés inusitado. Debemos también en su obsequio practicar alguna demostración que sea agradable a dicho amigo en justa recompensa a su desinterés hacia nosotros”.

L'any 1918 la Junta va acordar seguir amb les obres arreglant el saló de descans, la biblioteca, la cuina i el cafè, aquest darrer estrenant mobiliari el 15 d'agost de 1919, adquirit al fuster Parera. El gruix de les obres van inciciar-se a principis de 1921, i va ser a novembre d'aquell any, quan seguint l'informe realitzat per l'arquitecte municipal Josep Maria Martino i Arroyo que havia detectat diverses esquerdes a les arcades del saló-teatre, que van iniciar-se les obre per solucionar aquests problemes estructurals amb la col.locació de vuit pilars laterals externs i dos pilar sota les arcades, una solució que va aconseguir reforçar els fonaments de l'espai, però trencar amb aquell espai diàfan, una una mica utòpic, que va idear Utrillo.... a tota velocitat?

I tornant a aquella “mecha intencionada” a la qual es va referir l'Eco a principis de 1917. Podria aquest comentari donar resposta a aquells dubtes que m’han portat a escriure l’article? Com s’ho va fer Miquel Utrillo per idear en dies un projecte tan complex, on ressalta l’estructura d’arcs de mig punt i voltes fumades que formaven el saló principal?

Penseu que en aquells moments, sense la tecnologia actual, un projecte d’aquesta envergadura suposava una feina ingent, i més quan l’havia de realitzar una sola persona. En pocs dies es van peritar els greus danys de l'incendi, es va decidir una indemnització a la baixa, es va acceptar aquesta quantitat mínima sense discutir amb l'asseguradora, es va enretirar la runa sense poder comptar amb camions i grues com les que tenim avui dia, es van fer amidaments de la manera més rudimentària, es van comptar estructures complexes per als arcs i voltes sense ajuda d’un ordinador, dibuixar a mà els plànols, amb la corresponent còpia per a l’Ajuntament, tot i que les obres es van inciar mesos abans d'aconseguir la llicència d'obres oficial, es van encarregar al fuster els motlles per a poder anar construint els diversos arcs i bóvedes, comprar i transportar el material, etc, tot un repte que sembla que va aconseguir amb molta, massa, facilitat.

Dubtes i més dubtes que em porten a preguntar: segur que algú no tenia previst tot el que passaria aquella nit de Carnaval de 1916?

Mai se sabrà amb certesa, i el meu dubte perdurarà, però igual que els socis de El Retiro fa 110 anys van somniar en reconstruir la seva seu social, avui s'ha de lluitar per tenir el més aviat possible aquest ambiciós projecte que tenen entre mans.

ELS GEGANTS NOUS DE SITGES I EL SEU HOMENATGE A ARTUR CARBONELL O LA DITA "AMB UN COP DE PESTANYES, FA BALLAR LES MUNTANYES".

noreply@blogger.com (Unknown) — Wed, 06 Aug 2025 16:51:00 +0000

Arriba l’agost, de nou tenim a tocar la Festa Major de Sitges, i com ja va sent costum, aquest any també hi haurà aniversaris i restauracions a celebrar, tant en balls com en elements de la imatgeria popular, tot i que una d’aquestes novetats ja es va destapar abans de Corpus, generant un cert debat entre els vilatans que van expressar opinions diverses.

Em refereixo a la restauració dels Gegants de la Vila nous, aquells que es van presentar també durant les festes de Corpus de 1975, ara fa cinquanta anys, i que eren una rèplica de la parella estrenada l’any 1897, disseny de Lluís Labarta (Barcelona, 1852-1924), uns gegants històrics que al llarg dels seus primers setanta-vuit anys havien patit diversos canvis, tant pel que feia a la fisonomia dels personatges com als vestits i complements que lluïen, una evolució que l’any 2022, coincidint amb la celebració del seu 125è aniversari, va aturar-se per, mitjançant una intensa restauració, retornar-los a la seva imatge original de finals del segle XIX. Una imatge que, actualment, poc té a veure amb la que van “recrear” els gegants nous aquell 1975, unes figures construïdes als tallers de la ja històrica botiga El Ingenio de Barcelona, i que podem dir que són els Gegants de les darreres generacions de sitgetans.

Però anem a poc a poc, que això de Gegants Vells i Gegants Nous sempre ha estat una mica difícil de diferenciar, i des de les restauracions de les dues parelles encara més. Ah, i si preferiu un resum del tema, aquí us deixo el link de quan vaig parlar-ne a Ràdio Maricel, així com l'article que es publica a la revista Tothosap aquest més d'agost.

Pels que us quedeu, com hem dit, els Gegants van anar variant al llarg dels anys, uns canvis que ja van detallar Pere Juventí, en el seu llibre Gegants sitgetans. Retrospectiva del fet geganter sitgetà, publicat l’any 2016, estudi que es complementa amb el d’ Eduard Tomàs Els Gegants Vells de Sitges. Evolució gràfica i històrica (1897-1955), publicat a agost de 2023.

Un dels canvis més destacat és el que es va realitzar l’any 1955 de la mà del pintor, escenògraf, figurinista i director teatral sitgetà Artur Carbonell i Carbonell (1906-1973). Eren anys de postguerra, i els gegants, que no s’havien salvat de la falta de recursos que havia viscut el país, i Sitges, durant els darrers vint anys, necessitaven renovar-se, no només per actualitzar-los, sinó també amb l’objectiu de reduir pes i facilitar la feina dels geganters, donant-los més dinamisme a l’hora del ball.

Gegants Vells, 1951

La primera persona que parla obertament i públicament d’aquesta necessitat és Josep Masip en una columna a l’Eco de Sitges del dia 8 de març de 1953 on escriu la seva opinió a “De re-turístic”: “ (...) la salida de los Gigantes, que tanta alegría causan a la gente menuda, y curiosidad en los mayores para ver el peinado de última moda de la Gegantesa, y todos para deleitarse en su contemplación (...) les dedicó frases laudatorias y piropos espontáneos, algunos muy graciosos como Això són Gegants. Qué machote. Aquestos sí que els fan bona vida. (...)

Pero sus éxitos serían aún más notables si pudieran dotárseles de nuevos vestidos; es preciso y necesario la renovación de los mismos, el buen nombre de Sitges lo exige, comprendemos que un vestuario digno y apropiado a tan altos personajes ocasionará un elevado presupuesto, con todo y si se toma con cariño e interés el asunto, y se consiguen donativos voluntarios y se acaba la aportación decidida de las fuerzas vivas y Corporación Municipal, posiblemente podrían salir con trajes nuevos el presente año.

La recaudación de donativos, o bien por suscripción voluntaria, podría comprender desde los escolares apoyados por sus padres, Maestros y Profesores, todos los amantes de Sitges, ramas del comercio y de la industria, Sociedades locales, todo bajo la Dirección de la Comisión de Propaganda del Fomento del Turismo de Sitges, con el decidido apoyo de la Comisión organizadora de la Fiesta Mayor, el oficial del Ilustrísimo Ayuntamiento; y si así se hace, poniéndose con ello buena voluntad, no hay duda de que los Gigantes danzarán más contentos con el vestit nou, estrenado en 1953.

¿Será verdad?”.

Una setmana més tard, el 15 de març, és el mateix Eco de Sitges el que agafa el guant i diuen que: “El escrito aparecido en el anterior número, titulado De re-turística y firmado por el gran amante de nuestro folklore, D. José Masip Mitjans, en el que exponía la imperiosa necesidad de dotar a nuestros Gigantes de vestidos nuevos, ha causado una reacción favorable a fin de que tal propósito se convierta en plena realidad.

Son muchos los sitgetanes que sienten tal premiosidad, y ha sido uno de ellos, D. Antonio Pagés Gustems, dueño del acreditado establecimiento Casa Candelaria, quien nos ha remitido 100 pesetas, para encabezar así una suscripción encaminada a sufragar el coste de los nuevos vestidos.

No dudamos que el llamamiento lanzado por el señor Masip habrá tocado la fina sensibilidad de los sitgetanes y que la suscripción encabezada por el señor Pagés ha de terminar con éxito rotundo”.

I va començar la subscripció popular. Al donatiu del senyor Pagés s’hi van afegir altres. Al mateix Eco del 19 d’abril es diu que: “La iniciativa lanzada hace unas semanas, de procurar nuevos vestidos a los magníficos Gigantes de Sitges, va tomando cuerpo a fin de llevar a feliz término tan loable y sitgetanísmo propósito.

Son muchas las personas que ya se han interesado por ello y ofrecido su óbolo, y que poco a poco iremos insertando.

Los niños Juan Miguel Texidó, Maria Vinyet Casanova y José Soler, ha puesto a disposición de la Comisión 25 pesetas”.

A juliol d'aquell 1953, per la processó de Corpus, “los Gigantes que este año aparecieron remozados, con los vestidos teñidos y reformados, llamando la atención de chicos y grandes al pasear sus galas por nuestras calles”.

Com veieu la solució va ser temporal, i la voluntat de fer un canvi de imatge total continuava latent, tot i que el pressupost pujava a 28.000 pessetes, uns 168 euros, una fortuna en aquella època.

L’estrena tampoc va tenir lloc l’any següent, però la cosa es va anar gestant i així es va anunciar a l’Eco de Sitges el 24 de juliol de 1955 amb l’article titulat “Vestidos nuevos para los Gigantes”: “Todo el mundo está de acuerdo en que las figuras más populares que salen a la calle para festejar a nuestro glorioso patrón San Bartolomé son nuestras altas y graciosas majestades, los gigantes. Motivo de orgullo para nuestro pueblo, han ganado todos los campeonatos gigantescos en los que han tomado parte. Pero ahora los Gigantes necesitan trajes nuevos. Los pide el clamor popular que desea para ellos las mejores galas. Los exige la Giganta, tan coqueta; los demanda el Gigante, por su prestancia (...)”.

Figurins dels Gegants realitzats per Artur Carbonell, 1955.
Foto extreta llibre d'Eduard Tomàs, Dibuixos col.lecció Sella-Montserrat

I dit i fet, la Comissió de Festes, encapçalada per Manel Sabater i Samuel Barrachina, va encarregar a Carbonell el dibuix dels figurins, que aquell juliol ja estava exposat a l’aparador de Maragda, establiment que la senyora Maria Pepa Robert Carbonell, esposa d’Antoni Montserrat Duran, tenia al carrer de les Parellades número 4, on ara hi ha el bar La Granja de Sitges.

Carrer Parellades, 1957. A la dreta, on el toldo verd, hi havia la Maragda.

Maragda va ser una botiga i taller de roba de dona molt reconegut a la Vila durant la segona meitat del segle XX, i on van treballar diverses joves al llarg dels anys, algunes de les quals van col·laborar en l’elaboració dels vestits dels gegants tal com va quedar documentat en una fotografia on reconeixem a la propietària, Maria Pepa, a les filles d’aquesta, la Josepa i l’Antonieta Montserrat Robert, a la cap del taller, Teresa Sánchez i a una de les seves filles, la Dora Pons, encara una nena; l’Anita Ferret Gandía, la Maria Capdevila, l’Àfrica Alemany, l’Emília Biosca Robert, la Vinyet Tapia, la Conchita Marín Ruíz, la Rosa Maria Gimeno.

Les noies de la Maragda cosint els vestits.

Una proposta que ja era coneguda per molts sitgetans, com es demostra unes pàgines més endavant del mateix setmanari, quan llegim que la subscripció popular ja començava a aconseguir els diners per pagar els vestits.

Uns figurins que tampoc es deslliuraven de certes crítiques amb comentaris com “hay algún detalle a resolver, como por ejemplo el de ciertos volúmenes de la corpulenta egregia dama, pero se confía poder llegar a un acuerdo entre las partes”.

Unes crítiques que van continuar una setmana després, a l’Eco del dia 31 de juliol, quan German Pinatell, pseudònim, escriu: “No quisiera que se tomase esta tribuna como una crítica sistemática, negativa. De la discusión razonada, puede y debe lograrse el punto medio de todo cuanto atañe a Sitges.

Además, criticar a posteriori no conduce a nada. Cuando hay lugar a rectificar es cuando debe intentarse algo.

Ante todo, y porque se lo merecen, un caluroso aplauso a los bocetos de los ropajes de nuestros Gigantes. Una vez más Arturo Carbonell ha demostrado su sensibilidad y valía.

Aunque yo les encuentro una gran dificultad en su colorido, en su palidez cromática. El diseño bien, pero ¿en tamaño natural…que es doble tamaño, no creen ustedes que son poco coloridos, poco vistosos?

Además hay una realidad, y es que creo que estos tonos tan pálidos son poco prácticos, en una palabra, son sucios. Ya que tenemos que tener en cuenta, primero que unos vestidos de esta medida, son de difícil limpieza y segundo, es lo más importante, tanto por su manejo como en sus danzas, recordando de paso y con orgullo que nuestra pareja es una de las mejores y airosas “danzantes” de nuestra región y que por tal motivo en numerosas ocasiones, deben ser protegidos por las manos de sus cuidadores. Por lo dicho, con unas túnicas de un colorido tan sumamente pálido, será muy difícil que conserven la nitidez y albura que tanto ellos como a nuestra Villa les correspondan que luzcan.

Creo pues, no estaría mal el estudio de unos colores alegres, luminosos (verde esmeralda, granate púrpura, topacio…) y que a la vez reunan condiciones de conservación, acordes con la categoría de antedichos bocetos”.

Costureres de la Maragda. La de negre és Antonieta Montserrat,
i la del vestit blanc més a la dreta, Anita Ferret.

Tot i aquestes crítiques i suggeriments, el projecte de Carbonell va tirar endavant, i els Gegants, desmuntats, es van traslladar a la Maragda perquè les costureres poguessin començar a treballar en els nous vestits.

A L’Eco de Sitges del 21 d’agost d’aquell 1955 llegim: “Los Gigantes en Maragda. Totalmente desvestidos y privados de sus adornos capilares, los altos personajes, bastante cohibidos, esperan que la experta modista les pruebe los nuevos trajes carbonellenses, evocadores de la indumentaria regia del siglo XV.

A no tardar, vemos a la vera del Gigante una túnica adamascada de color grisazulado, una capa de terciopela ciclámen y un cinturón negro, bordado en oro, mientras se destina a la egregia Dama un vestido de terciopelo rosa-lila con cuello-estola negro, reseguido de adornos áureos y anchas mangas blancas, anualmente lavables, así como un velo blanco que le pende, por la espalda, desde la red sujetadora de su cabellera.

Es de advertir que las A.A. R.R saldrán, luciendo sus novísimos atavíos, de las Casas Consistoriales, el día 23, víspera de San Bartolomé, a las dos de la tarde, acompañados de los veintiún Cabezudos, -comprendidos los sufragados por el Sr. Coll Bergadá- (...)”

Així que aquell mateix any, en Pere Coll Berguedà, el meu besavi, va pagar uns cabessuts? Ja en farem un article un altre dia.

Artur Carbonell, amb Anita Ferret, fent els
darrers retocs a la Geganta ja a l'Ajuntament.

Finalment els Gegants es van traslladar a l’edifici de l’Ajuntament on es van muntar, es van vestir i pentinar. L’espectació era màxima. A l’Eco de Sitges del 28 d’agost de 1955 fan un resum de com van anar els actes de Festa Major i llegim que: “Enjambres de niños y niñas, con sus mayores, estaban pegados a las rejas del Palacio Municipal, contemplando como las expertas modistas de Maragda acreditaban su arte de “alta costura” dando las últimas puntadas a los nuevos vestidos de los Gigantes- sentadas las unas en el atrio, las otras en los peldaños inmediatos y las más jovenes en lo alto de escaleras portátiles, alternando con el “coiffeur” Dandy, atareado en perfilar los egregios personajes del siglo XV.

Llegado el momento de vestir definitivamente los gigánteos cuerpos con sus ricas y elegantes prendas reales, Arturo Carbonell, autor de los figurines, corregía los más mínimos detalles incorrectos que, a decir verdad, no eran muchos, y cerca de las dos de la tarde, rematando la intensa labor de la víspera, que duró hasta las tres de la madrugada, quedaron totalmente ataviados, però antes de dales expedita, se encaramó el Dr. Benaprès a una altura conveniente, tomó el pulso de la robusta pareja y emitió su parte facultativa:

-Estais muy bien; ya podéis salir. (...)

Al poco rato, toda la Plaza General Sanjurjo era presa de una indecible expectación. Iban a salir los Gigantes con sus vestidos nuevos, y al efectuarlo estalló una ovación estruendosa por todo el ámbito. Las felicitaciones al artista pintor de Sitges eran compartidas por la directora de la confección verdadera, maestra y sus colaboradoras gentilísimas (...)”.

Darrers retocs a la Geganta davant l'atenta mirada dels dos Carbonells.

El pentinat dels Gegants també tenia el seu protagonisme, sent el “dissenyador” de la nova imatge estètica el perruquer Francesc Espluga i Margalef, conegut per tothom amb el nom del seu establiment, Dandy, situat al carrer Sant Francesc 32, cantonada Sant Gaudenci 16, una perruqueria de dones que gestionava juntament amb la seva esposa, Rosita Huguet Papiol, les seves filles Rosa Maria i Montse, mortes massa joves, i el gendre.

Fotografia dels anys 60, ja es veu pel pentitat,
del perruquer Dandy i la seva filla Montse.

Tot això sota l’atenta mirada de nens i nenes que esperaven amb nervis poder veure la nova imatge dels Gegants, especialment la de la Geganta, per la qual Carbonell havia dissenyat un barret negre de vellut, del qual penjava una reixa amb perles blanques que li recollia els cabells.

Gegants sortida 1955 amb vestits nous.

Un complement complex que es creu que es va encarregar a la reconeguda barreteria J. Martí Martí del passeig de Gràcia de Barcelona, establiment que, per estar de vacances no el van poder confeccionar fins uns mesos més tard.

Geganta a 1956 amb barret nou.

Gegant 1956

Aquest contratemps va fer que, per sortir del pas, el barret fos improvisat a correcuita per les modistes de la Maragda, i que un any més tard, per Festa Major de 1956, fos substituït pel barret definitiu, el que s’ha conservat fins a l’actualitat, i que amb paciència i saviesa ha recuperat la Cristina López, un element artesanal que es complementa amb unes joies dissenyades per Montse Curtiada, que substitueixen les “artístiques joies” regalades per Lucía Izabal Ferrer per Santa Tecla de 1957, conjunt format per un collaret amb “pendentif” i un anell de “desposada, i que durant uns dies va estar exposat a la Merceria Lucía, establiment que la senyora Izabal tenia al carrer Major, a tocar de la confiteria La Estrella.

I saltem a finals de 1974, quan es va encarregar la construcció d’uns nous gegants, còpia exacta dels vells, imatge que correponia a la que tenien en aquells anys setanta.

Foto dels Gegants Vells l'any 1973,
per Josep Maria Alegre.

A la premsa local no se’n parla gaire, i tenim alguna informació per la columna que va escriure Rafael Casanova a l’Eco de Sitges el dia 8 de juny de 1975, “Gegants Nous”, i on diu que dies abans de Reis, una sitgetana, de nom Montserrat, va anar a Barcelona a comprar un cabeçut en un “comercio especializado”, és a dir, a El Ingenio, i es va sorprendre al veure els busts dels Gegants de Sitges, sent informada que havien rebut l’encàrrec de fer una parella nova copiant els originals. Davant d’aquesta notícia la senyora els hi va dir “ja cal que els facin iguals, perquè aquest són molt macos”, rebent com a resposta “Señora, todos los que vienen de Sitges nos dicen lo mismo”.

I de les festes de Nadal passem al diumenge 25 de maig d’aquell 1975 quan a l’entrada de l’Ajuntament van aparèixer dues parelles de gegants iguals, amb la sorpresa de tothom que hi veien “gegants bessons”. El dilluns a la tarda els ja anomenats Gegants Vells van ser portats al Maricel per desar-los, i els Gegant Nous van restar a la casa Consistorial, fins que dimecres tarda, la vigilia de la diada de Corpus, van sortir a lluir-se fins al Cap de la Vila, acompanyats dels gegants Cubanitos i els gegants infantils, coneguts popularment com els Fredericos o els gegants d’en Montornés. Penseu que en aquell 1975 els Gegants Moros encara no existien.

Geganta Nova a la sortida de 1975.
Foto Josep Maria Alegre.

Gegant Nou a la sortida de 1975.
Foto Josep Maria Alegre.

Casanova també deixa clar que “si las comparaciones son siempre odiosas, en esta ocasión fue fatal. Ante la verja del Ayuntamiento pude escuchas muchos comentarios, “La réplica no es igual que el original”, se lamentaba un señor. Dos señoras, ambas de nombre María, una residente en la calle Bonaire y la otra en la calle Mayor, dialogaban “Els antics tenen més magestat”. “Prefereixo els vells”. “Jo diria- agregó otro sitgetán- que els antics tenen més personalitat” Unos comentaban que si el cuello de la giganta, si la boca era más pequeña, que si el gigante llevaba demasiada barba, el cetro demasiado horizontal. Otros comentaban el tamaño de las mano. Todo el mundo se fijaba en mil detalles”.

Com ressalta Casanova, “en los momentos en que tan graves acontecimientos ocurren en el mundo, en nuestra geografía sólo hay que observar los sucesos en el País Vasco, a los sitgetanos nos preocupa el hecho que los nuevos gigantes no sean exactamente iguales a los anteriores. Sitges is different”. Però ell tampoc s’hi pot estar de deixar la seva opinió quan diu “eran tan mocos els altres…”.

I tot això sense les xarxes socials actuals, tot i que hem de pensar que la funció que feia en aquells any la premsa, i a Sitges l’Eco, era molt semblant a la que tenen avui dia Facebook o X, però amb un plus, la NO immediatesa, que comporta una reflexió.

Sembla que, amb aquests nous gegants, per fi s’havia aconseguit aquell objectiu tan buscat, i que no es va aconseguir del tot l’any 1955 amb els figurins de Carbonell, d’alleugerir-ne el pes per facilitar el ball i moviment. El nou gegant pesava 95 quilos, i la geganta 87, quan els vells en feien 110 cada un, i els geganters del moment destacaven el seu contentament.

A l’Eco del 7 de de setembre de 1975 Rafael Monzó, fent una crònica de la darrera Festa Major, diu: “Para nosotros no tiene excesiva importancia que los gigantes nuevos no hayan resultado un calco exacto de su antecesores. El gigante tiene la barba más rotunda que la de su progenitor, como corresponde a los tiempos actuales. Y la giganta, allá se va en elegancia y finura con su predecesora hermana”.

Els Gegants Nous van adquirir tot el protagonisme, mentre els Gegants Vells, els històrics s’anaven fent malbé arraconats en algun lloc de Sitges. Però el record dels gairebé cent anys d’història, va fer que un grup de sitgetans decidissin recuperar-los i retornar-los al patrimoni local. Fou així com l’any 1981 dos sitgetans, Joan Fabra Gorgues i Josep Olivella, van treballar intensament per restaurar-los, fet que es va acompanyar d’un canvi total del vestuari, projecte que, de nou, fou pagat per subscripció popular. Aquest cop es va triar un nou vestuari que trencava totalment amb el disseny que Artur Carbonell havia ideat aquell ja llunyà 1955, tancant aquí una etapa històrica.

I aquí acabo amb aquest llarg repàs històric apuntant una reflexió que ahir al Vinyet, diada on molts sitgetans ens reunim per visitar la Verge, així com aprofitem les trobades per tractar tota mena de temes, molts d’ells d’àmbit local, vaig poder fer en alt quan vàrem tractar la “polèmica” nova imatge de la Geganta Nova, aquella que es va solucionar ràpidament amb la restitució de les seves característiques pestanyes.

Així doncs, i per poder expressar la meva opinió sobre el tema, vaig posar sobre la taula (o taulell dels ciris), un aspecte bàsic de qualsevol restauració, ja sigui d’una casa, un objecte, una escultura, un quadre, una Fera Foguera, un Gegant o una Geganta.

Si restaures qualsevol d’aquestes peces, que suposem que ha anat patint canvis, desperfectes, etc. durant els anys, el que s’ha de decidir, o el que han de decidir els restauradors o tècnics especialitzats, és fins a quin any vols arribar en la seva restauració, sabent que aquest límit temporal no pot anar més enllà del seu any (segle) de creació. Tot ho altre no és una restauració, sinó una remodelació, recreació…

Anant al tema sitgetà, si el que es volia restaurar eren els caps i les cares dels Gegants Nous, els construïts l’any 1975, la fisonomia triada no podia ser anterior a aquest any, ja que la imatge dels Gegants abans de 1975 correspon a l’evolució dels Gegants Vells, els mateixos que, correctament, van ser restaurats i retornats a la seva imatge original de 1897.

Presentació gegants nous 1975

Presentació Gegants Vells restaurats, 2022

Presentació Gegants Nous restaurats 2025

Una altra cosa són els vestits, joies, objectes, etc. que llueixen els gegants, indumentaria externa que també ha variat molt al llarg dels anys, canvis visibles que atenen raons estètiques o d’ús, però que no afecten l’objecte principal, el que forma part del patrimoni, de manera irrevocable. Així doncs, posar als Gegants Nous els vestits que va dissenyar Artur Carbonell l’any 1955 per als Gegants Vells és una idea magnífica i un preciós homenatge al gran Carbonell, però no el que no es podia fer era que els Gegants Nous perdessin la seva imatge original, la seva força, bellesa, serenitat i dignitat, convertint-se en qui no eren.

Presentació Gegants Vells restaurats, 2022

En resum, des de 1955 fins a l’actualitat, els Gegants, especialment la nova parella construïda l’any 1975, han anat canviant de vestits, pentinats, joies i maquillatges, amb les crítiques i elogis que aquestes variacions han pogut suscitar. No sempre s'aconsegueix posar tothom d’acord, encara que crec que no m'equivoco si afirmo que tothom coincideix en que amb els nous gegants, menys pesats, es va aconseguir alleugerir i agilitzar el seu ball.

Segur que molts dels que em llegiu des d’altres pobles, viles i ciutats del Garraf i del Penedès, així com molts sitgetans “moros” i/o “americanos”, no estareu d’acord amb mi quan dic que els Gegants Nous de Sitges són els més guapos del món, els que ballen millor (o no), els més elegants, i ara, amb pestanyes renovades, els més sexis que hi ha sota la capa de la terra. D’això se’n diu amor a primera vista, una revelació que molts sitgetans ja tenim abans de fer l’any, i que, d'una manera o altra, ens acompanya tota la vida, renovant els vots d’aquest amor any rere any, Festa Major rere Festa Major.

Espero que no m’ho tingueu en compte, i que com diu la dita, "para gustos los colores, i per Gegants, cadascun els seus”.

L'ART SALVA L'ART. LES PINTURES DEL CAMBRIL DEL SANTUARI DEL VINYET DE SITGES S'HAN DE RESTAURAR JA!

noreply@blogger.com (Unknown) — Mon, 04 Aug 2025 13:32:00 +0000

Des de fa dos anys, el Santuari del Vinyet, amb els seus administrador al capdavant i amb l'escolanet que, guinyant-nos l’ull, ens anima a sumar-nos a la nova iniciativa, impulsa una campanya popular per tal de recollir fons que els hi permeti sufragar els treballs de restauració de les pintures murals que decoren el cambril de la Verge.

Es tracta d’unes pintures realitzades l’any 1919 pel reconegut pintor sitgetà Agustí Ferrer Pino (Sitges, 1884-1960), figura destacada de l’art simbolista del qual ja n’he parlat altres vegades en aquesta secció, articles que us animo a recuperar, i que podrien conformar una trilogia del Vinyet, tot i que no puc assegurar que sigui l’últim que li dediqui a aquest lloc emblemàtic per als sitgetans.

En el primer article explicava com havia anat l’adquisició, per subscripció popular, d’un bell tapís de la Mare de Déu del Vinyet realitzat per Agustí Ferrer Pino a finals de 1918, quan el pintor es trobava treballant en la decoració dels murs del cambril, projecte que finalitzaria a mitjan 1919, pintures de gran bellesa que avui dia, passat més d’un segle de la seva inauguració, es troben en mal estat i necessiten una restauració urgent per tal de garantir la seva conservació i permetre gaudir de l’esplendor original. Entre mig, vaig parlar d’una obra conegudíssima de Ferrer, la Fera Foguera, el Drac, aquella bèstia blava que va crear l’any 1922, i ara us recordo la història del cambril del Santuari del Vinyet i la retirada de la cúpula que cobria l’espai, tapant als feligresos les pintures de Ferrer Pino.

Unes pintures que, tot i la seva bellesa, no van tenir gran repercussió a la premsa del moment, ja que, a l’hemeroteca, en trobem poques referències. Una de les primeres apareix en una petita nota publicada a l’Eco de Sitges del 9 de febrer de 1919 on llegim:

“Nuestro compatricio el artista D. Agustín Ferré Pino, por encargo de la Administración del Santuario del Vinyet, está pintando el camarín de la Virgen. Esta mejora hacía tiempo dejábase sentir, sabiendo nosotros que el señor Ferré Pino pone en ello su alma para salir airoso de us obra al fresco”

Un treball intensiu que tres mesos més tard havia avançat molt, tal com es diu en una altra nota de l’Eco de Sitges del dia 11 de maig de 1919:

“Hace pocos días admiramos las pinturas con que el artista don Agustín Ferré Pino ha embellecido el camarín de la Virgen del Vinyet, por encargo especial de la administración del Santuario.

El techo, ya terminado, está expléndido de composición, de dibujo y de colores, resultado realmente una obra al fresco, como el resto de las paredes, que pone de relieve el arte y el buen gusto decorativo de nuestro compatricio señor Ferré Pino.

Cuando esté la obra totalmente terminada, hablaremos de ella con la extención que se merece.” (sic.)

Però sembla que aquest nou article no va arribar mai, i el silenci públic sobre aquest treball artístic tan remarcable és sorprenent, i només hi trobo resposta en pensar que, al estar tapades per la cúpula, les pintures no van ser gaire conegudes pels sitgetans, tot i que fora de la premsa local, també es va fer algun apunt, com aquest de La Veu de Catalunya dels dies 8 i 9 d’agost de 1919 quan es fa una crònica de la darrera festa del Vinyet i es diu que: “... Al cambril de la Verge s’hi admiren uns bells quadres a l’oli deguts al pinzell de l’artista sitgetà Agustí Ferrer”.

Doncs sí, es tracta de belles obres d’art, però no quadres a l’oli, sinó pintures murals que tenen uns detalls simbòlics i compositius que intentaré enumerar aquí, perquè quan tingueu la possibilitat de poder-les veure en directe, us hi fixeu i en gaudiu.

La composició creada per Ferrer Pino, que segons sembla va pintar-la amb la presència d'aquesta gran cúpula de fusta que, fins fa poc, impedia veure les pintures des de la nau central de l'església, es divideix en dos àmbits diferenciats.

A la part baixa del conjunt, resseguint tot el tram que va d’escala de pujada a l’escala de baixada del cambril, i trobem representat un gran grup d’àngels músics i cantors. El pintor vol donar veracitat i terrenalitat a l’escena, situant-los en una galeria porxada, duplicant pictòricament les columnes arquitectòniques que recorren l’espai, i col.locant els àngels músics rere una balustrada, recreacions arquitectòniques que l’artista va pintar utilitzant un blau intens que, en comparació amb la claror del fons, dona profunditat i perspectiva a l’escena.

L’espai superior, el que ocupa el mur que conforma la cúpula del cambril, Ferrer Pino el divideix en tres parts diferenciades, però que aconsegueix unir gràcies als gestos dels personatges.

Al centre de la composició el pintor hi situa el conjunt principal format per la imatge de la Verge Maria, que mentre resa, rep la visita de l’Àngel que li anuncia la bona nova de la seva pròxima maternitat. La composició triangular triada per Ferrer Pino, així com la situació d’alguns dels angelets que envolten l’escena, que donen mobilitat i verticalitat al conjunt, fa que aquesta escena es vegi perfectament enquadrada des de la nau central del santuari, i que els personatges pintants envoltin la imatge de la Verge del Vinyet i el nen Jesús, una composició que, tot i l’esforç de l’artista per crear-la, fins fa pocs mesos, només es podia veure si s’accedia al cambril.

A banda i banda d’aquesta escena central, i amb composició rectangular, Ferrer Pino plasma dos altres conjunts. En un hi retrata una figura masculina que representa un pagès, amb les seves espardenyes, pantalons i camisa de treball, envoltat d'àngels que juguen amb raïms, pàmpols de vinya i plantes, i que porta a les seves mans una maqueta de l'església parroquial de Sitges situada sobre les escales de la Punta. Un imponent àngel li indica amb la mà la imatge central de la Verge, el centre de tot.

De manera paral.lela, a l’altre costat es repeteix l’acció, però aquest cop el protagonista és un pescador, descalç, els peus a l’aigua i els pantalons arremangats, i amb un petit vaixell de fusta a les mans, el seu mitjà de viure, i de nou guiat pel braç de l’àngel que sembla mostrar-li on ha de fer l’ofrena.

Per a pintar els murs, Agustí Ferrer Pino, que en aquests anys es trobava plenament imbuït en el moviment simbolista, utilitzà preferentment els colors blaus i ocres que ja trobem en altres de les seves composicions, com per exemple els frescos que va realitzar a la capella de l’Hospital de Sant Joan Baptista.

Uns colors espectaculars, brillants, plens de vida, que a avui dia han perdut gran part de la seva força original. El fum dels ciris que durant dècades van poder-se encendre dins de l'església, les filtracions d’aigua, les obres viscudes, així com algunes restauracions realitzades sobre les pintures murals, accions més de bona voluntat que de bona qualitat, fa encara més urgent aquesta restauració.

L'any passat la campanya va consistir en una exposició a la capella de l'Ave Maria de Sitges amb obres d'Agustí Ferrer Pino que conformen la col.lecció d'art de la Fundació, i de la rifa d'un preciós quadre del mateix pintor que va guanyar la Bebe Muntané.

Enguany són 12 els artistes de Sitges que han donat obra per a col.laborar en la nova campanya, "L'Art Salva l'Art".

Unes precioses obres que demà, diada de la Mare de Déu del Vinyet, seran rifades a les 20h, acte que es podrà seguir en directe. Per poder tenir una d'aquestes peces a casa vostra compreu butlletes, com més millor i més possibilitat que us toquin una, dues, tres.... pintures. Tenen un preu de 5 euros i a cada butlleta hi ha dos números.

Demà encara estareu a temps de comprar-ne. Us esperem a la paradeta que instal.lem al costat del pou del porxo, on trobareu butlletes i les ja més que famoses (i buscades) pulseres i bosses del Vinyet. Sé que molts ja les teniu, i que les lluïu tot l'any, però sempre està bé renovar-les o tenir-ne alguna de més per regalar!!!

Ah, i aquest any comptem amb la presència destacada d'unes precioses peces fetes a mà, una a una, per la Keremel (Carmen Garca Adell) i de les quals no n'hi ha moltes unitats... així que ja us podeu donar pressa a venir a buscar-les.

I tornant al nostre escolanet, t’apuntes a salvar el nostre patrimoni? Demà serà el gran dia, així que no ho dubtis i vine a conèixer les pintures del cambril del Vinyet... i a posar el ciri a la Mare de Déu.

LA GRAN SAGA DELS MAGRANS DE LA PLATJA SANT SEBASTIÀ DE SITGES. D'EN MALAVIDA ALS ALBORS I MIRABENT

noreply@blogger.com (Unknown) — Thu, 19 Jun 2025 18:36:00 +0000

Avui publico aquí l'article que, amb motiu d'Agustí Albors Soles, he publicat a l'Eco de Sitges del 13 de juny de 2025. Aquest dies he seguit investigant sobre la família, o famílies, Magrans, i ja que ara per ara tinc controlades dues branques, totes dues intal.lades i arrelades a la platja de Sant Sebastià. Una, la que surt del matrimoni format per Joan Magrans Ginestar i Mariàngela Sauquer Galtés, de la qual en formen part els descendents d'en Malavida, coprotagonista de l'article, i l'altra branca la de Fausto Magrans i Josepa Fontanals avis, entre molt altres, d'en Salvador Magrans Magrans, conegut com en Maringuanga.

Aquest dies seguiré buscant el nexe que uneix les dues branques, i quan pugui n'escriuré una petita història aquí al blog, tot i com a annex del d'avui, he explicat alguna cosa més del meu rererebesavi Lluís Magrans Almirall, en Malavida.

Sitges i l'Art

Fa dotze anys, un mes de juny de 2013, em trobava sovint amb en Lluís i l’Agustí al Miramar on hi havia l’exposició que, en homenatge als “Germans Albors”, havia tingut l’honor de comissariar.

Durant la preparació d’aquesta, i mentre anava coneixent la trajectòria professional i artística dels quatre germans Albors Soler, en Jordi (1937-2004), en Lluís (1941-2020), l’Agustí (1943-2025) i en Jesús (1945-2002), em sorgí un dubte que vaig deixar per escrit en el quadernet que acompanyava les obres, i on em preguntava sobre l’existència d’estudis que confirmessin científicament, ja que històricament en tenim molts exemples, que les capacitats artístiques es poden transmetre genèticament, especialment en casos excepcionals com el de la família Albors, on tots els fills havien sentit la crida de l’art, fent d’aquesta passió un motiu indispensable de la seva vida.

No he trobat resposta al tema genètic, tot i que estic segura que existeix aquesta connexió, però sí que, després d’indagar el passat familiar dels protagonistes, puc creure que la clau està en el seu origen, en un paisatge, en una llum, en unes olors, en un veïnatge, en definitiva, en uns avantpassats que, tot i no dedicar-se al món de l’art ni de la cultura, sí que van tenir una relació directa que els va portar a respectar la creació, a valorar-ne la feina i a fomentar la bellesa. Un bagatge familiar que van saber transmetre generació rere generació.

Situem-nos a un Sitges de finals del segle XIX, al carrer del Port de n’Alegre número 17, just davant de la platja de Sant Sebastià, en una de les petites casetes flanquejades per dos grans edificis, el de Manuel Vidal i Quadras i el dels Casagemas, família molt lligada a les arts. Un estret habitatge de planta baixa i pis, pati al darrere i parets pintades de blauet, on viuen el pescador Lluís Magrans Almirall (1847-1909), nascut al número 25 del mateix carrer, la seva esposa Rita Duran Comas, també del barri, i les filles Josepa, Rita i Manela.

Una imatge idíl·lica que podria haver conegut Santiago Rusiñol aquell 23 d’octubre de 1891 quan va visitar Sitges per primera vegada, enamorant-se instantàniament de la llum, del lloc, de la seva gent, sitgetans de totes edats i condicions que van convertir-se en còmplices i amics del polifacètic artista, i entre els quals, el mariner Lluís Magrans, conegut popularment com en Malavida, a la llar del qual, i mentre no tenia acabat el Cau Ferrat, Rusiñol hi guardava els pinzells i els quadres que pintava durant les seves estades al poble. Una casa on segur que no hi faltaven les tertúlies improvisades entre l’artista, el mariner, i amics dels dos, i de les quals n’eren espectadores privilegiades les nenes Magrans.

Amistat que va quedar plasmada en el retrat que Rusiñol va realitzar cap a 1893 a Lluís Magrans preparant els estris de pesca a l’entrada de casa, i on destaca la vivesa de la mirada del protagonista i aquell mig somriure que ens evoca a una persona oberta a la vida i a tot el que aquesta li oferia, un quadre que actualment s’exposa al Museu Maricel, i del qual la família ens en sentim molt propers, perquè sí, jo també en soc descendent. Us ho explico.

Amb els anys les filles Magrans Duran van crear les seves pròpies famílies. La Josepa es va casar amb Gil Prat instal.lant-se a Barcelona, la Rita amb Josep Mirabent i Mirabent, naixent d’aquesta unió tres fills, sent el gran, Josep Mirabent i Magrans, un gran amant de la pintura, del teatre, de la música, etc., passió que va transmetre a les seves filles, a les seves nétes, entre les quals hi ha una pintora, la Florència Coll, i en els seus besnéts.

Pel que fa a la filla petita, la Manela, casada poc després de la mort del pare amb un altre veí del Port de n’Alegre, l’Agustí Soler Comes, va quedar-se a viure a la casa paterna, on naixerien tres fills, en Magí, la Rita i la Dolors.

La Rita Soler Magrans es casaria l’any 1936 amb Jesús Albors Trenzano, coincidint amb l’esclat de la Guerra Civil. Els primers anys van viure al carrer de Sant Damià, on van tenir els seus quatre fills, tot i que acabarien traslladant-se a la casa familiar d’ella, on els nens, que ja portaven l’art a les venes, van seguir-se empeltant d'aquella llum que havia originat l’Escola Luminista, aprenentatges que els portaria a convertir-se en grans artistes.

Avui, amb la mort de l’Agustí Albors Soler es tanca un cicle vital únic, però no la història d’una família lligada intensament a un lloc, Sitges, i que els uneix una gran passió, l’Art, herència que encara lluïm amb orgull.

Aquest cop no demanaré proves científiques, no les necessito. Tinc claríssim que tornen a estar tots junts, feliços, rodejats de papers, llapis i pinzells, xerrant de les seves coses. Nosaltres aquí baix ja us enyorem, i us recordem amb aquell mig somriure que ens va llegar en Malavida.

--------------------------------------------------------------

En Lluís Magrans Almirall, nascut a Sitges l'any 1847, era fill de Josep Magrans Sauquer (1813-?), mariner originari de Barcelona, i de la sitgetana Josepa Almirall Selva (1816- 2 d'agost de 1859), casats a gener de 1840. En un primer moment la família es va instal.lar al carrer de l'Aigua número 1, on al pardró de 1855 consta que hi viuen els pares amb els fills: Rosalia (1841-?), la Pepeta (1843-6 de febrer de 1859), en Lluís (1847- 1909), en Manel (1849-1913), i en Feliciano (1854-1924). Faltava nèixer la Francesca (19 de gener de 1859- Agost de 1859).

A l'Eco de Sitges del dia 1 de gener de 1986 en Manel Carbonell, en el seu espai setmanal "Anecdotari" n'explica la trista història viscuda per aquesta família.

Amb la mort de la Josepa a agost de 1859, el vidu va quedar sol amb totes les criatures, segurament ajudat per la seva cunyada, la Pelegirna Almirall Selva (1833-?), amb la qual s'hi acabaria casant el 4 de gener de 1866, una cerimònia a la qual no hi va poder assitir el fill gran, en Lluís, ja que aquest feia un any que era a la mar.
El 4 de febrer de 1865, entre els sitgetans destinats a la Fragata "Numància" hi ha Lluís Magrans Almirall, sortint de Cadis sota el comandament de Méndez Núñez. Aventura que va viure amb un altre sitgeta, en Manuel Magrans Fontanals (1849-1927). Després de donar la volta al món, participant a la guerra del Pacífic, retornaren a Cadis el 20 de setembre de 1867, dos anys, set mesos i tretze dies més tard de salpar.

Lluís Magrans, potser conegut com a Malavida pels anys que va viure embarcat, va tornar a Sitges on es casari el 19 de maig de 1872 a l'ermita de Sant Sebastià amb la Rita Duran Comas, iniciant una vida, primer al corraló del carrer de Bonaire, ara Joan Tarrida, que ja he explicat a l'article homenatge a l'Agustí Albors.

GAUDÍ VA MORIR AVUI FA 99 ANYS. PETITA BIOGRAFIA DEL POETA DE LA PEDRA

noreply@blogger.com (Unknown) — Tue, 10 Jun 2025 05:57:00 +0000

ANTONI GAUDÍ, EL POETA DE LA PEDRA

(Si voleu veure fotos actuals de les obres de Gaudí entreu en aquest interessant blog de Josep Maria Alegre: aquí)

Antoni Plàcid Guillem Gaudí i Cornet va néixer a Reus (Tarragona), el dimecres 25 de juny de 1852. Tot i aquesta afirmació, durant molts anys es va dir que havia nascut a Riudoms, una petita població propera a Reus d’on provenia el seu pare. Encara no s'ha trobat el registre de naixement de Gaudí, però si que sabem que aquest va ser batejat el 26 de juny a l’església de Sant Pere de Reus, tal i com consta al llibre de registres baptismals. Aquesta proximitat temporal entre el naixement i el bateig és el que fa suposar que Gaudí va venir al món a Reus, ja que no era molt comú traslladar un nadó d’un dia. Però tot i les especulacions que podem fer, aquest dubte no s’aclarirà fins que es trobi la partida de naixement del futur arquitecte.

Francesc Gaudí i Serra, de professió calderer, i Antonia Cornet i Bertran van crear una gran família amb cinc fills, el més petit dels quals era Antoni Gaudí. L’infantesa d’aquest va transcórrer entre Reus, on els seus pares hi tenien el negoci, i els camps de Riudoms, principalment a la masia de la família paterna, coneguda com Mas de la Caldera, en referència a l’ ofici que, ja des de quatre generacions anteriors, exercien els seus avantpassats, tant per part de pare com de mare. Tot i que se sap poc de la infantesa de Gaudí, la seva mala salut, agreujada per atacs reumàtics, va fer que Antoni passes poques estones a l’escola dels Escolapis de Reus i que gran part dels anys de ninesa gaudís dels aires del camp de Riudoms, on acompanyat de la seva mare i d’algun dels seus quatre germans va aprendre a apreciar la naturalesa i a meravellar-se per les seves magnífiques formes. Ja des de molt petit ja va demostrar la seva passió per l’art, i l’any 1867 va realitzar una sèrie de dibuixos per il·lustrar la revista manuscrita El Arlequín, editada per Gaudí i pels seus companys d’estudis Eduard Toda i Josep Ribera, durant el seu darrer curs a l’escola Pia.

L’any 1869, al finalitzar els seus estudis de batxillerat, es va traslladar a Barcelona, on vivia el seu germà, estudiant de medicina. A la Ciutat Comtal, Antoni Gaudí va anar a classes a l’Institut d’Ensenyança Mitjana, i més tard va cursar les assignatures prèvies a l’ ingrés a l’Escola d’Arquitectura. El seu interès pel món de l’arquitectura era evident, ja que juntament als seus dos amics de joventut, Toda i Ribera, l’any 1868 va iniciar un projecte, casi utòpic, per a restaurar l’abandonat edifici del Monestir de Santa Maria de Poblet. La seva proposta era convertir aquest espai en una comunitat d’artesans, artistes i persones que cultivaven les arts i les ciències.

L’any 1873 Gaudí va iniciar els seus estudis d’arquitectura a l’Escola de Belles Arts Llotja, entitat que dos anys més tard donaria lloc a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, amb seu a l’edifici de la Plaça Universitat de Barcelona. Entre els professors que va tenir durant la carrera destacava la persona del director del centre, el reconegut arquitecte Elies Rogent. La necessitat de trobar la manera de pagar els estudis el va portar a treballar de delineant en diferents estudis. Ja durant el seu primer curs, va rebre l’encàrrec de col·laborar en els projectes que realitzava el reconegut mestre d’obres Josep Fontseré en el Parc de la Ciutadella i en el mercat del Born de Barcelona. També va col·laborar amb altres il·lustres arquitectes, com Francesc de P. del Villar, al que va ajudar en el projecte per al cambril i l’àbsida del monestir de Montserrat, i en els estudis de Pedrés i Borràs i en el de Serrallach.

Durant l’època d’estudiant es va veure influït per les dues tendències pre-modernistes que dominaven el panorama cultural europeu: l’arquitectura gòtica, amb la seva capacitat per crear grans estructures arquitectòniques plenes de solides; i l’estètica oriental que tant cridava l’atenció als artistes europeus. Va ser a la mateixa Escola d’Arquitectura de Barcelona on va poder consultar, tal i com ell mateix va deixar anotat en el tercer dels seus dietari de 1876-1877, l’Album Laurent, la col·lecció de monuments i obres d’art, fotografies realitzades pel reconegut fotògraf francès. Entre les moltes làmines que va consultar, Gaudí mostrava certa preferència per les obres gòtiques, i per les diferents vistes de la Mesquita de Cordova i l’Alhambra de Granada.

L’any 1876 va morir la seva mare amb la que sempre havia mantingut una estreta relació. Aquesta pèrdua va resultar un cop molt dur per al jove estudiant d’arquitectura.

El 4 de gener de 1878, Antoni Gaudí va presentar el seu exercici de Revàlida, projecte amb el que va aconseguir el títol d’arquitecte, que li va ser expedit a Madrid el 15 de març. Es diu que quan Elies Rogent va firmar el títol de Gaudí va comentar: “Hem donat el títol a un boig o a un geni,, el temps ho dirà”. Des d’aquell moment, ja no deixaria de dissenyar i de realitzar una gran quantitat d’obres.

La influència de les grans catedrals gòtiques la trobem en algun dels seus projectes neogòtics, com el retaule que va realitzar per a les religioses de Jesús Maria de Tarragona, el mobiliari per a la capella del col·legi Jesús Maria de Sant Andreu de Palomar de Barcelona, la Capella del Santíssim d’Alella (1883), el mobles del Palau de Comillas de Cantabria (1878-1880) i especialment en els projectes en els que treballava com a col·laborador de Joan Martorell, entre ells, el de l’església del monestir benedictí de Villaricos (Alemeria) l’any 1882, la delineació de la façana de la Catedral de Barcelona (1882) o el col·legi de les Saleses del Passeig de Sant Joan de Barcelona (1885). També dins d’aquesta tendència medievalitzant destaquen els primers projectes que va realitzar per al temple de la Sagrada Família.

Des dels primers anys com a professional va demostrar que era un artista complert. Seves són obres tan diverses con els fanals de la plaça Reial de Barcelona, el disseny de mobles per a la capella del panteó del marquès de Comillas, una vitrina de ferro forjat, fusta i vidre per a esposar guants de la Casa Esteve Comella a l’Exposició Universal de París o un quiosc per vendre flors a la Rambla de Barcelona.

Persona poc donada a escriure les seves idees estètiques, sempre s’ha dit que a Gaudí només se li coneix un sol article publicat durant el mes de febrer de 1881 en el diari La Renaixensa, en el que escriu sobre l’Exposició d’Arts Decoratives del Institut del foment del Treball Nacional. Però fent un buidatge d’aquest mateix diari, La Renaixensa, en una crónica del 9 de febre de 1890 firmada pel Dr. Franch, hi trobem la resposta que Antoni Gaudí va fer per les crítiques rebudes per la façana de l’edifici del Palau Güell.

Durant els darrers anys de la dècada de 1870, Gaudí va conèixer a Eusebi Güell, qui amb els anys es convertiria en el seu perfecte mecenes, ja que li donava una total llibertat en el disseny i execució dels projectes que li encarregava.

Eusebi Güell i Bacigalupi (1846-1918) va seguir els passos del seu pare Joan Güell i Ferrer, un reconegut industrial que tot i haver nascut a Torredembarra l’any 1800 de molt jove es va traslladar a Cuba amb la seva família. A la illa Caribenya va fundar una societat mercantil que li va proporcionar una gran fortuna. L’any 1836 va tornar a Barcelona on va tenir el seu fill Eusebi, al que li va transmetre la seva riquesa i també la seva qualitat com a industrial, ja que no només va conservar les industries del pare, sinó que en va crear de noves. Eusebi Güell realitzava llargs viatges per Europa i va ser durant la seva visita a París amb motiu de l’Exposició Universal de 1878 quan va poder apreciar en el Pavelló d’Espanya, una excepcional vitrina de fusta de roure, ferro forjat i vidre que, tot i la bellesa que tenia, complia a la perfecció la seva funció de mostrar els objecte que contenia.

De tornada a Barcelona, Güell es va dirigir a la guanteria Casa Comella, propietaris d’aquella vitrina, per informar-se de l’autoria del moble que tant li havia impressionat. Allà el van enviar als tallers Puntí, on el jove arquitecte acostumava a passar llargues estones i on van ser presentats els dos personatges.

Entre Eusebi Güell i Antoni Gaudí hi trobem diverses característiques que ens ajuden a entendre la forta relació que va existir entre els dos grans personatges. Güell home de gran religiositat i fundador del diari La Renaixença, era un convençut catalanista i un gran amant de les arts: dibuixava, pintava, apreciava la música fins al punt d’organitzar importants concerts al Palau que Gaudí li va construir a Barcelona. Aquesta sensibilitat va ser fonamental per a que comprengués a la perfecció a Gaudí, fins al punt de donar-li plena llibertat d’acció en totes les obres que li va encarregant.

L’any 1882 es va posar la primera pedra del temple de la Sagrada Família de Barcelona. En aquells moments, el jove Gaudí encara no tenia cap relació amb aquest projecte, tot i que un any més tard va ser l’encarregat de realitzar un estudi sobre les columnes de la cripta.

Gaudí va ser un gran amant de la naturalesa, i en casi tots els seus projectes aquesta es converteix en la principal font d’inspiració. La Casa Vicens (1883-1888), destaca per la seva façana recoberta, casi en la seva totalitat, per rajoles en les que s’hi representen petites flors grogues. També l’any 1883 va iniciar la construcció de la Vila Quijano, coneguda amb el nom de “El Capricho”, a la localitat santanderina de Comillas. En aquest projectes també es veu clarament la influència de l’art i l’arquitectura de l’Orient Mitjà. Sabem que durant els anys en que Gaudí realitzava aquests edificis, l’arquitecte tenia una sèrie de fotografies en les que s’hi mostraven edificis de l’Índia i d’Egipte.

El dia 3 de novembre de 1883 va ser un dia molt important per a Gaudí, ja que es va convertir oficialment en l’arquitecte de la Sagrada Família, iniciant així una aventura que ell no veuria culminada i que actualment, tot i que cada vegada avança amb més rapides, encara es troba lluny del seu final. L’encàrrec per a convertir-se en el director de les obres del temple va arribar gràcies a la recomanació que Joan Martorell, amb el que Gaudí havia treballat anys abans, va fer al responsable del temple, el senyor Bocabella, un cop Francesc de Paula del Villar va dimitir com a arquitecte de la Sagrada Família. Però la construcció del temple no va ser l’únic encàrrec rebut per l’arquitecte durant la dècada dels vuitanta. L’església, clients particulars i principalment el comte Güell, van reclamar la col·laboració de Gaudí en els seus projectes. Per al noble català, l’arquitecte va realitzar multitud de dissenys, com un pavelló de caça (1882), la Finca Güell (1884-1887) o les Bodegues Güell del Garraf (1895). Però l’encàrrec més destacat va ser el Palau Güell (1886), un gran edifici situat molt a prop de la Rambla de Barcelona.

Gaudí no va dubtar en anar allà on era reclamat. Per aquesta motiu, l’arquitecte va treballar fora de Catalunya i va realitzar obres tan significatives com el Palau Episcopal d’Astorga, a Lleó.

A l’Exposició Universal de Barcelona celebrada l’any 1888, es va presentar un projecte de Gaudí. Es tractava del pavelló de la Companyia Transatlàntica, propietat d’Antonio López i López, primer marqués de Comillas i pare de l’esposa d’Eusebi Güell. Amb els anys, el Sr. López es convertiria en un altre dels grans clients de Gaudí, i l’any 1892 li va encarregar construir l’edifici de les Missions Catòliques dels Franciscans a Tànger. Per a tal propòsit, l’arquitecte va idear una gran fortificació que volia simbolitzar la força de la fe cristiana en terres àrabs. El citat temple no s’arribaria a realitzar mai, però si observem el dibuix que ell va realitzar ens adonem de la quantitat de similituds que tenia amb el Temple de la Sagrada Família, principalment pel que fa a la inclusió de grans torres parabòliques. Durant els primers anys de la dècada de 1890, va iniciar les obres de la Casa Botines, a Lleó, y va projectar a Comillas (Santander) la peculiar i personal Villa Quijano.

L’any 1894 va iniciar al disseny per a la futura església de la Colònia Güell, a Santa Coloma de Cervelló. En els darrers anys del segle XIX i els primers del XX, l’arquitecte va realitzar destacats encàrrecs. El 1898 començarien les obres de la Casa Calvet, amb la que Gaudí va guanyar el premi al millor edifici de Barcelona de l’any 1900; la Casa Bellesguard (1900-1909), el projecte per al Primer Misteri de Glòria per al Rosari monumental del camí de la Santa Cova de la muntanya de Montserrat, o la decoració de la casa de la marquesa de Castelldosrius.

Amb el canvi de segle es va iniciar un dels projectes més ambiciosos del comte Güell, que un cop més va comptar amb la col·laboració de Gaudí. La urbanització del Park Güell de Barcelona, amb la distribució de solars, porxades, galeries i vivendes, en perfecte harmonia amb el terreny. En una d’aquestes cases, l’any 1905 l’arquitecte s’hi va instal·lar juntament amb el seu pare, el qual moriria un any més tard, i la seva neboda Rosita. Amb el projecte del Park, Gaudí tornava a demostrar el seu amor per la natura al considerar-la un element més del seu projecte. Tot i els esforços realitzats per Güell i per l’arquitecte per convertir aquest somni en una realitat, l’any 1914 es donaria per finalitzat el projecte sense haver arribat al seu objectiu: crear una ciutat-jardí.

L’any 1903 Gaudí va viatjar a Palma de Mallorca per realitzar els treballs de restauració de la catedral gòtica de la ciutat; a 1905, de tornada a la Ciutat Comtal, va iniciar la remodelació total de la casa de Josep Batlló, i l’any 1906, la de la Casa Milà, coneguda com “La Pedrera”, edifici que no seria finalitzat fins 1912. L’any 1909, va realitzar un projecte per a un gratacels a la ciutat de Nova York, un gran hotel que mai s’arribaria a construir tot i la seva originalitat.

Però si una obra va marcar la vida de Gaudí, aquesta sens dubte va ser el Temple de la Sagrada Família. Durant tots aquest anys, l’arquitecte va seguir treballant en la seva construcció, primer combinant aquest amb altres projectes. Però l’any 1914, desprès de patir una greu malaltia que l’obligaria a passar llargues estades a Puigcerdà (1911) i de perdre a la seva neboda Rosita Egea Gaudí als 36 anys (1912), Gaudí patir una forta crisi personal que el portaria fins a una de les decisions més valentes de la seva vida: dedicar-se exclusivament a la realització de les obres de la Sagrada Família, fins al punt que l’any 1925, sis mesos abans de la seva mort, va traslladar la seva vivenda al taller del temple.

Aquesta dedicació exclusiva d’Antoni Gaudí en el projecte de la que es coneixia com la “Catedral del Pobres” ens porta a parlar del profund sentiment religiós que sempre havia mostrat, tant pel que feia a les seves activitats personals com en les seves obres. Són molts els símbols relacionats amb la fe cristiana que l’arquitecte incloïa tant en els seus projectes religiosos com en els edificis residencials o particulars. Les creus són una decoració recorrent que trobem tant en les cases del Park Güell com en les Cases de Bellesguart o Batlló. També la casa Milà va ser projectada com si es tractes d’un altar a la Verge del Roser... Des dels seus inicis com arquitecte, sempre va mantenir intenses relacions amb diversos estaments de l’església, de la qual va rebre gran quantitat d’encàrrecs, alguns de menors, com la construcció de l’escola de les Teresianes de Barcelona, i altres de major envergadura, com el Palau Episcopal d’Astorga o el mateix temple de la Sagrada Família. Per a la realització d’aquests projectes, Gaudí va mantenir converses amb personalitats tan importants com el bisbe d’Astorga, Joan Baptista Grau, al que durant molts anys l’arquitecte va considerar el seu guia espiritual. A la mort de Grau l’any 1894, Gaudí va entrar en una forta crisi de fe, la qual va recuperar gràcies als consells rebuts pel futur bisbe de Vic, Josep Torres i Bages, una persona molt influent en aquell moment, principalment per la seva vinculació amb el Cercle Artístic de Sant Lluc, una entitat catòlica fundada l’any 1893 pels germans Llimona i a la que Gaudí s’hi va adherir l’any 1899.

Antoni Gaudí destaca com una figura excepcional de l’arquitectura modernista europea. Ell, com cap altra arquitecte, va saber entendre i utilitzar l’arquitectura medieval, i oferir una interpretació personal que aconseguia una expressivitat pròpia, portant fins a conseqüències impensables els principis estructurals gòtics. Són característics de l’estil de Gaudí els arcs parabòlics i de segments de catenàries, les columnes inclinades, les obertures de contorns corbats i fins i tot irregulars, els paràmetres corbats dels murs i les voltes anivellades i contrapuntades en les que s’eliminen els contraforts. També són originals les seves cobertes, on, per fugir de les superfícies planes, utilitza una textura rugosa per als terrats dels edificis, o bé els cobreix d’elements funcionals amb aparença escultòrica no figurativa, com les xemeneies del Palau Güell o la Casa Milà.

Per a Gaudí la geometria es troba a la naturalesa. Són moltes les obres de l’arquitecte en les que s’hi veu una clara imitació de les formes naturals. Possiblement l’exemple més clar el trobem en la Casa Milà, a la que va saber conferir un criteri plàstic únic, en el que la forma dinàmica dels volums quedava sàviament unit amb l’ús dels materials decoratius com el ferro forjat i la ceràmica.

Gaudí era un home que professava una profunda fe. Cada tarda a partir de les cinc , sortia de la Sagrada Família per anar fins a l’església de Sant Felip Neri, al barri Gòtic, per escoltar missa, i cap a les vuit ja tornava cap al seu taller. Aquest trajecte sempre el feia a peu, amb l’excusa de que era més sa. Però aquest acte rutinari es va veure brutament interromput el dilluns dia 7 de juny de 1926 a les sis de la tarda, quan Antoni Gaudí va ser atropellat per un tramvia de la línia 30 que circulava per la Gran Via, a l’alçada del carrer Bailén en ple centre de Barcelona.

El cos malferit de Gaudí va quedar estes allà al terra, sense que, en un primer moment, ningú el volgués socòrrer, ja que per les robes que portava va ser confós amb un rodamón. Finalment un membre de la guàrdia urbana va obligar a parar un taxi per que el portés al centre sanitari més proper on va rebre les primeres cures. Davant de la gravetat de les ferides, es va demanar que el traslladessin al Clínic, però per alguna raó desconeguda, els camillers van variar el seu recorregut i el van acabar traslladant a l’Hospital de la Santa Creu, institució actualment desapareguda i que tenia les seves instal·lacions on avui hi ha la Biblioteca de Catalunya. Gaudí, que en el moment de l’accident no anava identificat i al no ser reclamat per ningú, va ser instal·lat en una sala col·lectiva. Un cop Gaudí va ser reconegut pels metges, aquest van decidir passar-lo a una habitació individual i atendre’l millor, tal i com ells consideraven que es mereixia una persona de la categoria de Gaudí.

El genial arquitecte va morir el 10 de juny de 1926 a conseqüència de les ferides sofertes tres dies abans, quan va ser atropellat per un tramvia.

El seu cos va ser enterrat el dia 12 a la Capella del Carme de la Cripta de la Sagrada Família, el seu gran projecte vital del que només va poder veure acabat un dels seus campanars, el de Sant Bernabé. Les cròniques del moment ens narren un enterrament multitudinari i molt sentit per tots els barcelonins que en aquell moment ja van voler retre homenatge a una de les personalitats més importants de la ciutat.

Així doncs, amb la mort de Gaudí desapareixia una de les principals figures de l’art català de tots els temps. Una persona dedicada en cos i ànima a la seva passió creadora. En un article publicat el dia 17 de juny de 1926 en el diari El Dia. Les lletres Catalanes, de Terrassa, en motiu de la mort de l’arquitecte, l’autor del text fa una glosa sobre la persona i l’obra de Gaudí en la que llegim: “ Parlo de l’artista. L’home no m’interessa. I en el cas de Gaudí, l’home s’anul·la sempre. Calia haver-lo tractat mal que fos uns sola vegada per a comprendre que dintre d’ell i l’entorn d’ell la força de l’home vivia sempre controlada, colonitzada, acaparada en absolut per la força de l’artista. Gaudí era més que un home: era un artista amb tots els atributs. I al peu del canó a tothora...”

UNA POSTAL DES DE SITGES, UN ANUNCI DE CASAMENT, UNA HISTÒRIA NORMAL

noreply@blogger.com (Unknown) — Wed, 14 May 2025 14:51:00 +0000

Avui un article curtet relacionat amb una postal comprada a la xarxa fa uns mesos, i que, després del “rotllo” sobre Sant Gaudenci i el cos incorrupte arribat a Sitges, vaig recuperar per intentar desxifrar-ne la història que s'hi amagava.

Avui, 12 de novembre de 2025, mig any després de publicar aquests article, tinc el plaer de completar-lo amb quatre fotografies que m'han enviat els néts i besnéts dels protagonistes. Una família que va arribar al blog per casualitat, i q va tenir la gran amabilitat de posar-se en contacte amb mi. Sempre ho dic, però no està de més repetir-ho: qualsevol cosa que volgueu comentar, modificar, ampliar, etc, del blog, aquí estic per fer-ho.

Com us he dit moltes vegades, les cartes i postals també són part important de la història local més recent, i ens poden ajudar a conèixer vivències personals, que contextualitzades en un lloc, temps i espai, ajuden a saber-ne més.

I com són les coses! Després de conèixer la identitat de l’emissora de la postal, puc dir que aquesta va ser enviada des de la casa del carrer de Sant Bartomeu número 2, un dels edificis on va restar exposat durant anys la relíquia de Sant Gaudenci.

Comencem:

La postal, que mostra una imatge del “monumento del Greco”, està datada a Sitges el dia 20 de desembre de 1911 i té com a destinatària la Srta. Rosa Llansó, amb direcció al carrer Pàdua nº 36 de Vilanova i la Geltrú.

“Mi siempre apreciada amigas: Desearía pases las Pascuas de Navidad y Año Nuevo muy felices, mientras yo rogaré al niño Jesús te alcance lo que más deseas.

Muy pronto te participaré mi boda, no se si será en Enero o Febrero.

Recibe un abrazo de tu amiga. Magdalena”

Fotografia de Magdalena Soler i Josep Ardévol.
Col. família Ardévol

Qui era aquesta Magdalena que tenia previst casar-se a principis de 1912? Revisant els casaments que van haver-hi a Sitges aquells mesos, només he trobat una núvia amb el nom de Magdalena, fet que em va creure, i gairebé assegurar, que aquesta carta va ser escrita per Magdalena Soler Tasis, la qual es casaria al santuari del Vinyet el dia 27 de maig de 1912 amb Josep Ardévol Baldrich.

La Magdalena havia nascut a Sitges a març de 1890, filla petita de Josep Soler i Cartró, fundador de L’Eco de Sitges, i de Manuela Tasis. Com havia explicat en l’article sobre Sant Gaudenci, la família Soler Tasis, des de principis del segle XX vivien a la casa del carrer de Sant Bartomeu número 2, a la planta baixa de la qual hi tenien instal.lat el taller, oficines i botiga del seu setmanari. Al padró de 1911 apareix la Magdalena, de vint anys, com una de les habitants de la casa.

Ell, Josep Ardévol Baldrich, barber de Reus, va arribar a Sitges de jove on instal·laria una perruqueria, primer al carrer d’Àngel Vidal número 1, casa a la qual s'hi va traslladar a viure Magdalena després del casament, i on van tenir els seus fills, tal com veiem als padrons de 1915.

Magdalena i Josep amb els seus dos fills grans, Josep i Manel.
La foto, de la col.lecció Ardévol, deu ser anterior a 1924, anys de naixement de la filla Magdelana.

A principis de 1920, Ardèvol va traslladar la barberia al carrer de Jesús cantonada amb carrer de Sant Bartomeu, al costat mateix d’on vivia la família de la seva esposa, i paret per paret amb el negoci del sogre, L’Eco.

A finals de 1926 la parella Ardèvol Soler, amb els tres fills, en Josep (Sitges, 1914-1993), en Manel (Sitges, 1919- Barcelona, 1958) i la Magdalena (Sitges, 1924-2006), van traslladant-se a Barcelona, traspassant el negoci de Sitges al seu aprenent, Gregori Guallar, el qual va continuar durant anys amb la perruqueria.

Josep Ardévol amb els tres fills, cap a 1925, davant del Pavelló de Mar. Foto de la família Ardévol.

A Barcelona, Ardévol va anar agafant ressò, i passada la Guerra Civil, a finals de febrer de 1942, juntament amb el seu fill Josep, va obrir un nou establiment al pis principal de rambla de Catalunya 33, una perruqueria per a homes que s’anunciava com a molt moderna.

Josep Ardévol treballant a la barberia. Foto de la família Ardévol.

Josep Ardévol Baldrich moriria a Barcelona, al principal del carrer de Rocafort 215, el 16 de juliol de 1952, amb seixanta anys, després d’una llarga malaltia. Sis anys més tard, sent molt jove, i deixant vídua, dos fills petits, i un en camí, moria al mateix pis el fill Manel.

La Magdalena viuria totes aquestes desgràcies familiars, morint a la ciutat a finals de març de 1962, amb setanta-dos anys.

Com hem dit, el fill gran, en Josep, va seguir el negoci del pare, ampliant amb un establiment a Sitges, primer, cap a 1946, al carrer Bernardo Fernández, passeig de la Ribera, per passar cap a 1965 al carrer Espanya 4, davant de l’Hotel Subur, perruqueria de dones que restaria oberta fins, com a mínim, 1973.

I per acabar, qui era la senyoreta Rosa Llansó de Vilanova i la Geltrú a la qual la Magdalena li envia la postal? A Sitges hi havia una senyora amb el mateix nom i primer cognom, Rosa Llansó Giralt, però a diferència de la receptora de la missiva, a la qual Magdalena s’hi refereix com a senyoreta, aquesta, l’any 1911, ja era vídua i tornada a casar, cosa que em fa descartar-la.

EL COS INCORRUPTE DE SANT GAUDENCI A SITGES: QUAN, COM I ON. HISTÒRIA D'UNA RELÍQUIA "INQUIETA".

noreply@blogger.com (Unknown) — Mon, 05 May 2025 19:31:00 +0000

Avui, i com ja és habitual en aquest blog, permeteu-me que sigui una miqueta pesada amb dates i noms, però crec que és important explicar aquesta història bé, de manera que, per primera vegada, en quedi escrita una nova versió, que no ha de ser la definitiva, ja que encara ens falten moltes dades per trobar, però sí un nou fil per continuar estirant.

Si voleu una versió més reduida del tema, podeu llegir el resum al número de maig de Tothosap, que el podeu trobar aquí, i on també podreu saber alguna cosa més sobre mi.

Un dels carrers històrics de Sitges és el de Sant Gaudenci, obert l’any 1792 en uns terrenys propietat de Josep Bonaventura Falç (1748-1803), on un any més tard hi aixacaria la seva gran casa, coneguda com a can Llopis ja que amb els anys es va emparentar amb aquesta família. El nou carrer, que també es coneixia com el carrer de Correus, ja que en ell s'hi va instl.lar l'oficina d'aquest servei, en una primera fase només es va obrir el tram que anava del carrer Sant Josep fins al carrer Sant Francesc.

Gaudenci és un d’aquells noms que a Sitges, des de finals del segle XVIII, va ser considerat com a tradicional i passava d’avis a nets, tot i que avui dia pocs “joves” sitgetans el porten, tenint com a bon representant en Gaudenci Mirabent Palmer, en Denci, el qual, als seus noranta i pocs anys el passeja amb gran orgull i elegància, i ens recorda els Gaudencis que el van precedir.

Però quina relació existeix entre el sant màrtir Gaudenci (Ivrea, província de Torí, 327- Novara, 22 de gener de 418) i Sitges? Una primera pista la vaig trobar en un article de Rafael Casanova publicat a L’Eco de Sitges el dia 11 de gener de 1948, història que s’ha anat repetint fins avui, que l’explicaré amb algunes modificacions importants.

Com a base documental tenim dues versions dels Goigs de Sant Gaudenci publicats a Barcelona. A la primera, editada per Francisco Generas, mestre impressor entre 1754 i 1783, es diu que fou el Papa Pius VI, el qual exercí com a tal entre 1775 i 1799, qui va concedir el cos de Sant Gaudenci màrtir a Thomàs Birosa, comerciant de la Vila de Sitges.

En una versió posterior, editada l’any 1864, s’obvia aquesta dada i es diu que el cos fou entregat a la casa de “José Riera, hacendado de Sitges”.

Donant per bona la primera versió, i acotant dates, podem dir que entre 1775 i 1783, el cos incorrupte de Sant Gaudenci va arribar a Sitges, segons diu la tradició oral, en vaixell i desembarcant a la Fragata, vestit luxosament com a soldat romà, amb un brillant casc als seus peus. Diuen que fou entregat a Thomàs Birosa Massó, comerciant, regidor de l’alcalde Joan Batlle i Llopis i síndic procurador general, nascut a Sitges l’any 1748, fill de Tomàs Birosa i Caterina Massó Matalí, el qual el va col.locar dins d’una urna de vidre a la capella de la casa familiar, una llar que compartia amb la seva esposa, Teresa Pasqual Soler, casats des del 15 de juliol de 1777.

La parella va tenir diversos fills: la Teresa de 1778, casada l'any 1809 amb Pere Lluís; en Tomàs de 1780, casat des de 1799 amb Coloma Raventós Amell, en Joan Anton de 1782, la Francesca de 1887, casada des de 1810 amb Bernat Bori Carbonell, en Francesc de 1791, la Maria de 1794 i en Gaudenci, aquest nascut el 20 de maig de 1789, i del qual, després d’una inicial recerca, gairebé podria certificar que és el primer Gaudenci nascut a Sitges. Uns mesos més tard, a desembre de 1789, naixeria Gaudenci Saborit Suria, i ja seria més comú trobar a Sitges nens amb aquest nom.

Pel que fa al "pressumpte" primer Gaudenci sitgetà, en Birosa, aquest va passar pocs anys al poble. A juliol de 1804 Josep Riera Carbonell i Bartomeu Bascós Massó, comerciants, van sol.licitar llicència d’embarcament per passar a Mayagüez, Puerto Rico, amb al polacra La Margarita, anant amb ells com ajudants Rafael Riera Rubert i Gaudenci Virosa, escrit de manera equivocada, que tenia quinze anys.

Bartomeu Bascós Massó (Sitges, 1756- alta mar 1810), tenia dos fills, en Joan i en Bartomeu Bascós i Soler, els quals, mort el pare, van seguir el negoci formant societat l'any 1817 amb els germans Tomàs Birosa (1780-) i Gaudenci Birosa (1789-), antics aprenents del vell Bascós.

Però on es trobava la casa dels Birosa?

La historiografia local, i basant-se en la presència del sant corrupte, diu que estava situada a l’actual número 12 del carrer de Sant Gaudenci, un edifici que, com indica la inscripció gravada a la pedra de la porta, va ser construït l’any 1792, coincidint amb l’obertura del carrer.

Anunci publicat al Baluart de Sitges el 20 de juliol de 1902.

Un edifici que era propietat del matrimoni format per Josep Mestre Benaprès (1753-1832) i Francesca Soler Matalí (+1830), i ocupava un gran terreny que anava del carrer de les Parellades, on hi havia l'entrada principal, al carrer de Sant Gaudenci. Els Mestre Soler hi van viure fins a la seva mort, deixant-la en herència als fills, en Francesc, que l'any 1866 es propietari d'una casa al carrer; la Facunda Mestre, casada amb Domingo Calsamiglia, cognom italià que s’ha acabat imposant en el nomenclàtor sitgetà, una història que podeu trobar explicada àmpliament en aquest artre article del blog que podeu llegir aquí; i a la Rita Mestre, esposa des de 1823 amb Joan Riera Robert, vivint al carrer Nou.

Aquest Joan era germà de Josep Riera Robert, a la casa del qual, en algun moment entre 1810, quan mor el senyor Birosa, amb les corresponents misses en el seu record a l’oratori familiar, i l’any 1864, quan es publica la segona versió dels goigs, va ser traslladat el cos de Sant Gaudenci.

Una reliquia a la qual en fa referència Emilio Bacardí Moreu, quan, després de la seva visita a Sitges a octubre de 1912, va escriure una carta recordant les seves vivències al poble l'any 1857, història que podeu llegir aquí. Bacardí va dir:

"Aquí corrimos cuando niños, en el Cap de la Vila fuimos a la escuela de Tarrida, en la cisterna del Viñet bebimos agua, y el cuerpo de San Gaudencio nos vio mirarlo ¡hace tanto tiempo! Con mirada atónita de niño asombrado y curioso".

Però on va poder veure el cos de Sant Gaudenci?

Consultats els primers padrons que es conserven a l’Arxiu Històric Municipal de Sitges, documents que daten de 1818 i 1819, al carrer de Sant Gaudenci només hi ha tres cases, les mateixes que trobem al padró de 1824, més complet. Les de Bernardí Llopis, "escrivano", que hi viu amb la dona i els seus quatre fills, la casa de les tres germanes Blas, solteres, i la de Rosa Mestre, vídua, juntament ambe els seus quatre fills. Com en aquells moments a la dona se li posava el cognom del marit, el seu veritable nom era el de Rosa Roig i Sardà, casada amb Antoni Mestre Benaprès (1752-1817).

Al cadastre de 1866 només consta una casa al carrer de Sant Gaudenci, sense número, propietat de Francesc Mestre Soler, on hi viuen dues germanes vídues, la Josefa i la Teresa Milà i Ballester

I al cadastre de 1880, al número 12 del carrer Sant Gaudenci consta que hi viu Bernardí Llopis, vidu, amb el fill i les dues filles Llopis Bofill, dels quals en podeu conèixer la història en aquest altre article.

Cap referència a la família Birosa, cosa que em fa pensar que potser la casa d’aquests, relíquia inclosa, no es trobava al carrer de sant Gaudenci, una teoria que sembla que també defensava Josep Carbonell i Gener (1897-1979), historiador sitgetà, el qual, segons afirmava, durant uns anys va viure a la casa del número 12, i que diverses vegades havia exposat els seus dubtes als propietaris posteriors, l’Antònia Peris i l’Antonet Plana.

Carbonell també explicava que era en aquesta casa amb oratori del carrer de Sant Gaudenci 12, a finals del XIX les monges Concepcionistes, també dites monges franceses, tenien una de les seves escoles a Sitges, ja que la de l'antic Hospital de Fonollar els hi havia quedat petit. En aquest edifici, on l'any 1893 s'hi escolaritzaven unes cent alumnes, s'hi van estar fins que l'any 1897 la congregació va adquirir una casa al carrer Parellades on unir els dos centres, una història que podeu llegir aquí.

L'any 1893, la seu del setmanari La Voz de Sitges es trobava al 2º pis del carrer de Sant Gaudenci número 10.

Als padrons de 1901, la casa propietat dels Calsamiglia consta amb el número 10 del carrer de Sant Gaudenci, vivint-hi Pere Camps Comas i la seva esposa Josefa Bosch Comas. No fa referència al número 12.

L'any 1920 a la casa de Sant Gaudenci 12 consten vivint-hi el recent matrimoni format per Josep Mirabent Gutzet (1865-1931) i Emilia Rosés Carbonell, que al casar-se ja grans no van tenir descendència.

A gener de 1926, Josep Massó Badell demana permís a l'Ajuntament per convertir en porta una finestra de la seva casa del número 12 de Sant Gaudenci, obres que segueix l'any 1930.

Segona casa sitgetana. Trasllat del sant al carrer de Sant Bartomeu número 2

El primer Gaudenci amb cognom Riera el trobo a finals de desembre de 1792 quan es bateja a Sitges en Gaudenci Riera Argenter, fill de Josep Riera i Francesca Argenter, nen que no relaciono directament amb la persona de Josep Riera Robert, comerciant amb societat a Cuba.

Fotografia de principis XX del carrer Jesús, a tocar del carrer Sant Bartomeu, que el veiem a la dreta.

Aquest estava casat, des de 1813, amb Maria Fabré Batlle, propietària de la casa del número 2 del carrer de Sant Bartomeu cantonada amb carrer Jesús. Els fills homes de la parella van acompanyar el pare en els seus negocis d'ultramar, tot i que prenent camins diferents.

Un d’ells, en Joan (Sitges, 1817-1889), conegut com en Canelo, després de passar uns anys a l’illa, va decidir tornar a Sitges, on l’any 1874 va comprar al seu germà Francesc, que s’havia quedat a viure definitivament a Cuba, la part que li corresponia de l’herència de la mare, la Maria Fabré i Batlle. Entre les propietats adquirides hi havia diversos terrenys a Sitges, la dita casa al número 2 del carrer de Sant Bartomeu, formada per dos pisos, pati i oratori, i una hisenda amb casa, terrenys, vinya al terme de Canyelles coneguda com els Girabals de Baix.

Casat amb la Marcel·la Mestre Cot (1835-1909), cosina de Rita Mestre, la seva cunyada, la parella va tenir tres fills, en Joan, nascut l'any (Sitges, 1883- Barcelona, 1892), la Maria (Havana, 1886-Sitges, 1966) esposa del músic i compositor Enric Morera, i l'Eulàlia (1888-?), soltera, tot i que a l'Eco de Sitges del 20 de maig de 1900, el poeta modernista Joan Oliva Bridgman li va dedicar un poema, "La cansó dels enamorats".

El pare, Joan Riera, va ser una persona relacionada amb la parròquia, sent, fins l'any 1886, administrador del Santuari del Vinyet, juntament amb Joan Sans Carbonell, Gaspar Fabré Sans, i Sebastià Sans Bori.

De Sitges a la Granada del Penedès, passant pels Girabals.

L'any 1889, a la mort de Joan, alies Canelo, la vídua i els tres fills, van instal.lar-se a Barcelona, al principal del número 96 del carrer de Pau Claris, on moriria el fill gran, en Joan Riera Mestre el 27 d'octubre de 1892 a divuit anys.

La casa de Sitges, que al padró d'aquell 1892 consta com a "tancada" però amb uns habitants que eren el matrimoni de mestres format per Ramon Molló i Rosa Barceló, aquest directora de l'escola municipal de nenes.

Pel que fa a la masia dels Girabals, aquesta havia passat a ser propietat de la seva germana, Teresa Riera Fabré (c.1820-1878), casada amb Joan Clot Baradat, comerciant d’Altafulla, la qual la deixaria en herència a la seva filla, Mercè Clot Riera (Barcelona, 1852- La Granada del Penedès, 1902).

L’any 1894 la relíquia es va traslladar, temporalment, a la masia dels Girabals, esperant el moment de ser col·locat al destí final, la capella de la nova casa que el marit de Teresa, Magí Pladellorens Playà (Castellgalí, 1841- La Granada del Penedès, 1908), casats des de maig de 1874, havia havia encarregat construir l’any 1898 a la Granada del Penedès, casa batejada com a Villa Mercedes. A la mort dels pares, les dues a la casa penedesenca, la finca va ser heretada pel fill gran, el vineter Antoni Pladellorens (1885-1969), i la dels Girabals de Baix va passar a mans del petit, en Gaudenci Pladellorens (1892-1925), el qual hi passava temporades, morint-hi als trenta tres anys.

El cos de Sant Gaudenci va restar a la capella de La Granada del Penedès fins que, a mitjan 1936, amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, un incendi provocat va convertir la relíquia en cendres, restes que van ser recollides en una petita caixa, i recol.locades a la capella de Sant Magí on encara es conserva una petita ossera. Sobre els Pladellorens en podeu llegir més en aquesta pàgina.

Però el sant Gaudenci màrtir que va arribar a Sitges, no va ser l'únic Sant Gaudenci que va sortir, suposadament, de les catacumbes del Pontiano, Roma, per ordre del papa Pius VI.

Casualment, al barri d'Horta de Barcelona hi havia una capella dedicada al màrtir, on s'hi guardaven les seves relíquies, també sortides de Pontiano però cap a 1732. En aquest barri també hi ha un carrer dedicat al sant.

I al poble d’Alhaurin el Grande, prop de Màlaga, l’any 1795 es va aixecar l’ermita de San Gaudencio, per a venerar les relíquies del sant màrtir, arribades a la població l’any 1790, per concessió del Papa Pius VI a Diego Fernández de Medina, capellà de la localitat.

Però aquest uns quants anys abans, com s'explica a La Gazeta de México de juliol de 1732, Benet XIII, aquell any, va regalar al poble mexicà de Puebla de los Ángeles les relíquies de trenta-tres màrtirs entre les quals, les de Sant Gaudenci, tot i que aquest cop no era un cos incorrupte.

Quants Sants Gaudencis hi ha? Quina és la veritable relíquia? I a qui correspon el cos que no sigui el de Sant Gaudenci? La resposta ens la va donar mossèn Santiago Casanova (1952-2011) quan, davant del mateix dubte, va escriure: “No busquéssim pas aquest Sant Gaudenci al Martirologi Romà. En dit Martirologi n'hi consten cinc, tots bisbes. Es tracta del cos d'un màrtir, segurament innominat, per això els goigs no ens diuen res ni de la vida ni del martiri del sant. Era un costum piadós molt difós als segles XVII i XVIII portar des de les catacumbes de Roma relíquies de màrtirs que la pietat dels fidels dels pobles o de les parròquies demanaven al Papa perquè aquell sant màrtir fos el seu Patró i advocat davant Déu. Si no constava el seu nom n'hi posaven un. Per això en aquests casos apareix moltes vegades per exemple Fèlix (Feliç), Víctor (Victoriós), Gaudentius (Gojós), etc.”

Casa del carrer de sant Bartomeu. De casa "solariega" dels Riera Mestre a casa Balasch.

I tornant a la casa del carrer de Sant Bartomeu, també conegut com a carrer d'Olsinelles, l'any 1901 la senyora Marcel.la Mestre i la filla petita, l'Eulàlia, van deixar Barcelona per instal.lar-se definitivament a la casa de Sitges. L'altre filla, la Maria, vivia a la Masia del Mas d'en Puig amb el seu marit, Enric Morera.

Elles van habitar el pis principal, tenint llogats els altres pisos a l'Ajuntament que, des de la tardor de 1893 hi tenia oberta una escola municipal de nens, així com també era l'habitatge de les famílies dels mestres, com la del director Vicente Fornells.

L'escola va tancar l'any 1906 quan el senyor Fornells va ser destinat a Barcelona. L'edifici, que durant uns anys també havia compartit espai amb una sucursal de l'Eco de Sitges, es va anar abandonant, i l'any 1908 la senyora Marcel.la va instar a l'Ajuntament a rescindir el contracte de lloguer, i recuperar totalment la seva casa, cosa que va aconseguir abans de morir-hi a maig de 1909.

A la mort de la mare les filles van vendre la gran casa familiar dels Riera Mestre a Josep Bertran Hill, nascut a Sitges l’any 1864 i mort a Guantánamo, Cuba, a principis de febrer de 1946. Casat amb una altra sitgetana, Antònia Sala Domingo (Sitges, 1869), en una cerimònia que va tenir lloc a la parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla de Sitges el 15 de desembre de 1886, la parella es va traslladar a Cuba on van tenir els seus sis fills: Josep, Mercedes, Margarita, Lluisa, Dolors i Francesc Bertran Sala.

Aquests primers anys la casa del carrer de Sant Bartomeu seguia llogada a la família Soler Tasis i Soler Cartró, els quals vivien als pisos, tenint la botiga i taller del seu setmanari, El Eco de Sitges, a la planta baixa.

Però l'any 1919 la família Soler va haver de marxar, ja que el nou propietari de l'edifci, Josep Ballester Sisteré, volia recuperar-lo per tal d'instal.lar-s'hi amb la seva família, que per cert, era propietària de la finca de Santa Bàrbara, on hi cultivava malvasia, així com de l’ermita que allà s’hi troba, una història que podeu llegir aquí.

Al padró de 1920 ja hi tenim instal.lat Josep Ballester, la seva esposa Florentina Santamaria, i els quatre fills, en Josep Maria, en Joaquim, en Salvador i la Maria Antonia, tot i que la sortida definitiva del taller de l'Eco de la planta baixa va trigar una mica més, suposant un tema espinós i que va ser tractat a l'Eco de Sitges durant els darrers mesos de 1921.

La casa, ara números 8-12 del carrer de Sant Bartomeu, va ser encarregada a Juli Fossas i Martínez (Barcelona, 1868-1945) l'any 1919, convertint-se en la única obra d'aquest arquitecte modernista a Sitges, tot i que en ella, de la qual en conservem la façana, hi ha molts elementes de tendència noucentista.

Entre els detalls, la ceràmica que decora el dintell de la porta principal, on s'hi veu una imatge de Santa Bàrbara, en referència directa a l'ermita propietat de la família Ballester.

A octubre de 1926 el fill gran, en Josep Maria Ballester, es va casar amb Antonia Hostench Riera, la qual viuria tota la vida en aquesta casa del carrer de Sant Bartomeu, on hi moriria, a 101 anys, el 27 de juny de 2002.

En Joaquim Ballester Santamaria es va casar a maig de 1928 a l'Havana amb Margot (Margarita) Bertran Sala, filla de Josep Bertran Hill. Tot i els diversos viatges a Sitges, la parella va establir-se a Cuba.

L'any 1933, a la cantoda de la casa del carrer de Sant Bartomeu amb carrer Jesús, s'hi va intal.lar la perruqueria de Gregori Guallar.

Però va arribar la Guerra Civil, i la vida sitgetana es va aturar, les cases es van tancar, i amb elles, moltes històries van restar latents, esperant el final d'aquell desastre.

Acabada la guerra, la casa del carres Sant Bartomeu va viure una nova història quan Josep Maria Balasch Cuyas va comprar el vell casalot per convertir-lo en un edifici modern amb pisos per llogar, i obrint unes galeries a la planta baixa, batejades amb el nom de Galerias San Bartolomé, on s'hi venien regals, objectes, així com també s'hi exposava art. Un projecte ambiciós que va costar una mica tirar endavant.

En un del pisos s'hi va intal.lar Balasch amb la seva esposa Josefa Andreu i Mirabent, i els fills de la parella. Per una gran festa que va ser explicada a l'Eco de Sitges del 22 d'agost de 1948, sabem que aquesta va ser la primera casa privada de Sitges amb ascensor.

L'estiu de 1951, profitant el boom turístic, també es va obrir la Residencia Mediterránea.

I entre mig de tots, en un altre pis hi va viure una jove parella, Pere Coll i la Montserrat Mirabent, els meus avis, casats el 4 d'octubre de 1951. En el seu llibre de memòries, l'àvia parla d'aquesta casa i diu: "El senyor Balasch tenia uns pisos de lloguer que resultaven cars- cin-centes pessetes mensuals, més la portera- i va demanr al pare (del qual n'era soci) que nosaltres n'hi lloguessim un. No ens hi poguerem negar".

Ella, l'àvia, volia anar a viure a la platja Sant Sebastià, on hi tenia els seus grans amics, una altra història que també podeu llegir aquí, però no va poder ser. El destí, però, li tenia preparat un regal per suplir, una mica, aquest disgust: "Tanmateix, en vaig treure una petita compensació. Un dia d'estiu, mirant pel pati de llums, em va semblar conèixer un llogater que s'estava a l'altra banda. Anava amb roba interior, pero la seva cara em sonava tant, que vaig seguir mirant-lo. Finalment, ho vaig endivinar: tenia davant meu el mateix Robert Mitchum en calçotets. Nerviosa i mig tremolant, pensant "mare meva, Robert Mitchum al replà de casa", vaig trucar a la seva porta per demanar-li un autògraf. Jo no parlo anglès i ell no sabia un brot de castellà, però fou molt amable i me'l signà damunt un tros de paper que ja no conservo".

Un autògraf, ara desaparegut, que va existir, com demostra aquesta fotografia de l'actor gaudint de Corpus al carrer Major, i que em serveix per tancar aquest llarg artícle, on el veritable protagonista és el cos incorrupte de Sant Gaudenci, una relíquia que va passar més de cent anys a Sitges, i de la qual en conservem molt poca informació, cap imatge, ni referència directa, però que, com Robert Mitchum, en algun moment de la història va sojornar a la casa del carrer de Sant Bartomeu 2 de Sitges.

Ah, i gràcies per arribar fins aquí, que avui ha acabat sent un article una miqueeeeeeeettttttaaaaa llarg. I ja sabeu, qualsevol cosa que veieu que puc modificar, ampliar, canviar, etc... ja sabeu on em teniu.

MÉS ENLLÀ DE LA MAR, QUAN A SITGES ES FEIEN CATÚFOLS.

noreply@blogger.com (Unknown) — Mon, 07 Apr 2025 08:07:00 +0000

Si en un dels darrers articles em referia a la indústria dels boters, avui vull parlar de la pesca, un altre dels motors econòmics del Sitges del segle XIX i primeres dècades del segle XX, un ofici que, tot i que actualment a Sitges només en queden tres “representants”, en aquells anys, en què el turisme ni estava ni se l’esperava, va ser clau per a l’esdevenir d’un poble mariner com era el nostre.

Aquesta greu situació en la qual es troba el futur de la pesca a Sitges no és un fet aïllat ni excepcional, sinó que es repeteix arreu dels pobles costaners de Catalunya. Darrerament, són diverses les veus que s’han alçat per demanar una solució, i entre les respostes, vull destacar el curt-documental que es va presentar fa pocs dies a la sala d’actes del Grup d’Estudis Sitgetans.

Més enllà de la mar, dirigit per Isaac Carbonell, jove sitgetà que durant els darrers anys ha seguit la vida dels tres pescadors que encara conformen la confraria de Sitges i que, tot i que sembli un tòpic, resisteixen contra vent i marea, aguantant estoicament per mantenir un ofici artesanal que, no només és el seu mitjà de vida, sinó que també és la seva gran passió, la seva llibertat, la seva manera de deixar-nos un món millor. Podeu trobar el documental penjat a les xarxes. Mireu-lo! Es fa curt, però serveix per reflexionar, ja que com va dir el mateix Carbonell a l’acte de presentació, “no ens adonem que tenim una cosa valuosa fins que la perdem”. Espero que la crida tingui el seu efecte i que aviat es pugui dir que al port de Sitges la flota de vaixells de pesca ha crescut.

Però del visionament d’aquest documental també em va sorgir un dubte lingüístic, potser només una anècdota, però que a mi em va picar molt la curiositat. Sabem que el llenguatge mariner destaca per ser ampli i complex, ja que moltes paraules varien segons la comarca, i fins i tot, són diferents a pocs quilòmetres de distància, un fet que no facilita el seu ús de manera habitual, amb la consegüent pèrdua de riquesa del vocabulari català.

Què vull dir amb això? Doncs en un moment del reportatge es parla dels catúfols, i s’explica que són unes petites àmfores de terrissa que serveixen per a pescar els pops. Jo sempre havia pensat que aquestes peces es deien poperes, el mateix nom que té aquell ham de quatre punxes amb el qual es pesquen pops però també sèpies i calamars.

Fins aquell moment, jo només havia sentit la paraula catúfol fent referència a una persona perd les facultats mentals a causa de l’edat. Però quina raó hi ha per a comparar aquestes àmfores amb repapiejar? A Sitges va ser un mot usat habitualment?

Consulto l’hemeroteca local per veure si hi ha alguna referència a la paraula, i la primera que trobo em situa, com esperava, el catúfol dins del mar. La meva lectura, i amb l’enfocament posat en la pesca dels pops, no permet captar el veritable ús de l’artefacte, una realitat que em serà revelada una mica més endavant. A veure si a vosaltres us passa el mateix.

Al Baluard de Sitges del 15 de febrer de 1903 llegim: “Sembla que per ara resulta infructuosa l’operació de dragar el banc de sorra que el darrer temporal formà a l’entrada del petit port de Garraf. L’esmentat banc està format per sorra molt fina que a l'esser aixecada pels catúfols, s’enterra amb l’aigua que s’extreu, fent inútil el treball”. Serà al mateix Baluard de Sitges quan cinc mesos més tard, el 21 de juliol de 1903, apareix el terme però amb el sentit figurat: “Malgrat que ja fa temps venim notant amb sorpresa i fonda pena que el nostre Alcalde comença a fer catúfols”.

I jo encara penso en el perquè d’aquesta comparació. Potser perquè els pops entren al catúfol i es fan un embolic i ja no poden sortir? La resposta m’arriba consultant un altre setmanari sitgetà on trobo la mateixa paraula però amb un sentit figurat diferent, o no. A l’Eco de Sitges del 22 d’abril de 1995 hi diuen: “Els vocals de les seccions se succeïen com catúfols en una sínia”.

Torno al diccionari amb una nova dada que res té a veure amb els pops i els pescadors. Sínia, una paraula que també he escoltat moltes vegades i que he associat a les masies i horts que voltaven Sitges abans del seu gran creixement urbanístic. Però què hi fa una popera en una sínia? Què és exactament una sínia?

Una sínia era una màquina per aixecar aigua de pous poc profunds, mitjançant un procediment mecànic, que consistia en una roda vertical accionada normalment per un animal, entorn de la qual es col·locava una cadena que s'enfonsava dins la boca del pou de la sínia, i en els exemples més antics, aquesta cadena comptava amb un seguit de catúfols (peces de ceràmica en forma de gerra) amb una boca a la part superior que recollia aigua, i un forat a la part inferior que permetia que, un cop dins l'aigua, l'aire sortís del catúfol i pogués entrar l'aigua que anava a parar a un canal.

I de cop em ve al cap el magnífic quadre del pintor luminista Joaquim de Miró i Argenter, titulat la Sínia del Tayó, al fons del qual s’hi veu un d’aquests sistemes de regadiu. Mirò també és un autor de les escenes de platja, amb el seus pescadors i terrissaires, que es mostren al reportatge, obres que formen part de la pinacoteca sitgetana que s’exposa al Museu Maricel de Mar. I la sínia de la masia de Can Pere Pau, ara dins del recinte del club de Golf Terramar, potser de les úniques que encara conservi algun vestigi a Sitges.

Però també és amb aquesta visió quan entenc que la primera notícia trobada a la premsa sitgetana, la de 1903, no es refereix a poperes, sinó que es refereix a la manera de dragar la sorra del fons del mar que s'utilitzava en aquells primers anys del segle XX, un sistema inspirat en les sínies terrestres que res té a veure amb les grans mànegues xucladores actuals que tant de mal fan al nostre fons marí i a les platges on va a parar tota aquesta sorra. Però això ja és un altre tema.

I buscant possibles hipòtesis sobre per què se li ha donat a la paraula catúfol aquest sentit figurat de perdre facultats mentals, la possible resposta la trobo a la xarxa, un altre mot d’origen mariner, a la pàgina rodamots.cat on la Margalida Bosch de Palma (Mallorca), diu que com els catúfols es fabricaven artesanalment, per a la sínia no era necessari que fossin perfectes i no passava res si sortien irregulars o amb bonys, condició que va fer que als tallers, els artesans més vells, els que ja no gaudien de tanta precisió a la feina, fossin els encarregats de fer els catúfols. A mi m’ha convençut, i podria dir, “se non è vero, è ben trovato”.

I res, el que ha començat com un mot sorgit del món del mar, ha acabat sent fruit de la tradició agrària, un altre dels motors econòmics del Sitges del passat, com ho foren els boters, els pescadors, els sabaters, etc. Potser els pescadors van reutilitzar els catúfols vells o malmesos de les sínies per a pescar pops? I si a Sitges en comptes de catúfols utilitzaven alguna de les altres variants de la paraula com caduf, cadup, caduc, cadúfol, gadúfol o gatúfol… reconec que no les havia sentit mai, però com diu la dita “no pot dir cap mariner: D’aquesta aigua, no en beuré”.

ELS AMICS DE LES ARTS ESTAN DE CELEBRACIÓ. ELS DE SITGES FAN 100 ANYS, ELS SEUS HEREUS DEL GES 50, I ELS MÚSICS 20. VISCA LA CULTURA

noreply@blogger.com (Unknown) — Tue, 25 Mar 2025 21:13:00 +0000

La història que avui us explico, ja us aviso que una mica llarga, té com a protagonista un document de 1926 que conservava entre els seus papers personals el senyor Joan Puig i Mestres (Sitges, 1901-1981), reconegut impressor sitgetà, que en el moment de redactar-lo, i signar-lo, era un jove de vint-i-cinc que ja feia temps que mostrava el seu interès per la cultura, l’art i la política del moment, tant local com internacional.

Un document inèdit, conservat per les filles de Puig, la Rita, la Montse i la Vinyet, que em serveix per reforçar la necessitat de contextualitzar les històries, d’entendre que els moviments culturals, les obres d’art, o les revistes, entre molts altres exemples, no apareixen del no-res, no surten com bolets, ni “todo es tan bello como lo pintan”.

Així doncs, primer us transcric el document, i després anem a la història “dels bolets”, que són l’origen, i els veritables creadors del nom triat per a la revista L’Amic de les Arts, considerada amb els anys una de les publicacions culturals més destacades de la Catalunya de la primera meitat del segle XX, i sobre la qual se n’han escrit diversos articles, se n’han fet estudis, llibres i exposicions, com la que va tancar a Sitges el passat 16 de març, organitzada pels Museus de Sitges, avançant-se un any a la que hauria pagut ser la gran celebració del centenari, i perdent la oportunitat de tornar a connectar el poble de Sitges amb aquest gran projecte per a molts, més dels que creiem, totalment desconegut.

Una revista que destacà pel seu paper com a referent de les primeres avantguardes, així com per ser aglutinador de figures destacades del món de l’art, cultura i literatura del segle XX com Salvador Dalí, Joan Miró, Federico García Lorca, Picasso, Rafael Barradas, J.V. Foix, Magí A. Cassanyes, Paul Eluard, Sebastià Gasch, Lluís Montanyà, Joaquim Torres García, Artur Carbonell…

Uns noms que s’han “menjat” el dels sitgetans que van iniciar tota aquesta aventura, i que es van autoanomenar, Els Amics de les Arts.

La carta diu:

Sr. DIRECTOR DE “L’AMIC DE LES ARTS, de Sitges.

Els sotasignants, adherents del nucli vilatà conegut comunment per “AMICS DE LES ARTS”, fent ús d’aquesta condició i de la de suscriptors de la gaseta que dirigiu, venen a comunicar-vos:

Que tot i reconeixent la bona voluntat aportada pels dirigents de “L’AMIC DE LES ARTS”, estimem que aquesta publicació no ha pogut desvetllar l’interès que era lògic esperar ni respon als fins per als quals fou ideada, car en lloc d’interpretar l’esperit del nostre agrupament i reportar la feina feta,- la qual culminà en les sessions de cultura, Exposició Històrica de l’Art a Sitges i l'Homenatge a Santiago Russinyol,- tot prosseguint, a la vegada, els camins empresos, s’entreté en exhumar activitats que res no tenen a veure amb l’Art ni amb l’espiritualitat de Sitges.

Que el cost exorbitant de la publicació excedeix de les forces naturals del nostre agrupament i no deixa cap disponibilitat per a ço que creiem essencial al nostre viure col.lectiu: disposar immediatament d’un local on es trobin revistes com: “MERCURE DE FRANCE”, L’ILLUSTRATION FRANÇAISE”, L’ART VIVANT, LES NOUVELLES LITTERAIRES, COMOEDIA, CANDIDE, LA FIERA LITTERARIA, CRETERION, REVISTA DE CATALUNYA, LA PARAULA CRISTIANA, REVISTA DE POESIA, D’ACÍ D’ALLÀ, REVISTA DE OCCIDENTE, o bé diaris com THE TIMES, LE TEMPS, EL SOL, CORRIERE DELLA SERA, JOURNAL DE GENEVE, etc. etc. ultra una biblioteca que s’aniria fent; un local on poguer establir l’intercanvi amb els elements intel.lectuals de la metrópoli i, damunt el basament d’una constat convivència, poder bescanviar pensament i idees i atraure els elements afins.

Que el nostre ideal comporta una absoluta independència de criteri i no reconeixem cap tutela estranya de la nostra organització.

Que els mitjans d’expansió literària de què es valguin els nostres adherents siguin les publicacions catalanes ja existents i d’una faisó especial la GASETA DEL PENEDÈS, imminent aparició i el BUTLLETÍ portantveu dels “AMICS DE LES ARTS” que sortirà quan convingui.

Que el desig vehemen dels signants de substituir la publicació de L’AMIC DE LES ARTS per la represa de l’acció cultural anterior i anar de dret a la constitució d’una Associació que es denominarà definitivament “AMICS DE LES ARTS”.

I, en conseqüència, que es considerin els sotasignants donats de baixa de suscriptors de L’AMIC DE LES ARTS

Vos desitgem molts anys de vida per col.laborar als nostres anhels.

Sitges, 11 de juliol de 1926

Signen:
Joan Font???, Alfonso Pujol, Soler (C. Major 35, Sitges), Joan Puig i Mestres.

Rebut per Isidor Cartro?

Es tracta d’una carta que els “Amics de les Arts”, van enviar el dia 11 de juliol de 1926 al director de la revista L’amic de les Arts, Josep Cabonell i Gener, el primer número de la qual data a 30 d’abril de 1926, seguint-li trenta-un números més, sent el darrer el publicat a 31 de març de 1929.

La missiva data de l’11 de juliol de 1926, pocs dies després d’haver sortit el tercer número corresponent al mes de juny, i en ella els signants hi exposen el seu descontentament amb el camí agafat per la revista, així com creuen que la publicació té un cost “exorbitant” que els hi impedeix continuar lluitant pel seu objectiu com a grup, que no és altre que disposar d’un local on puguin tenir una biblioteca amb les revistes que ells consideraven essencials en l'àmbit europeu.

I acaben demanan ser donats de baixa de la subscripció d'aquesta.

Els Amics de les Arts

Fotografia publicada a L'Eco de Sitges, 24 de febrer de 1952

Però qui són aquests sotasignats que ells mateixos es presenten com “adherents del nucli vilatà conegut comunment per “AMICS DE LES ARTS” i que parlem d'un ideal que comporta una absoluta independència de criteri i no reconeixem cap tutela estranya de la seva organització?

La primera signatura és la de Juan F. Tort i Llucià (Sitges, 1888-1967), fill de Francesc J. Tort i Teresa Llucià, propietaris de la rellotgeria i joieria Tort que a a desembre de 1898 es va obrir al carrer de sant Pau número 1.

La primera porta a l'esquerra, rellotgeria dels Tort al carrer Sant Pau 1

A L’Eco de Sitges del 18 de desembre de 1898 es deia: “El relojero don Francisco J. Tort el pasado domingo abrió al público un establecimiento de relojería y bisutería en la calle de San Pablo número 1, cuyo mostrador llamaba la atención al público por su riqueza y valor artístico”. L’any 1890 anunciaven que venia “Relojes la Malvasia de Sitges” i seguia: “Acabo de recibir un gran surtido de relojes fabricados exprofeso y titulados La Malvasia de Sitges. Son los mejores y mas grandes de los conocidos hasta la fecha. Están montados en cajas de níquel, su máquina es de escape de áncora, sencilla pero buena y antimagnética, funciona por el estilo de Roscópf con la ventaja de que tiene secundaria y su precio selo es de 25 pesetas”. Remeneu calaixos…

Però tot i que la passió de Joan F. era la música, la mort prematura del pare a març de 1908 amb només quaranta-cinc anys, va fer replantejar-se la vida de la família. El jove músic, juntament amb la mare i la germana, van fer-se càrrec del negoci, convertint la rebotiga de la joieria del carrer de Parellades 14, en un lloc concorregut per artistes, poetes, músics, intel·lectuals i amics diversos. Un espai de tertúlies, concerts, conferències, etc., on el senyor Tort combinava feina i música.

Cobla de Sitges a l'Hotel Subur cap a 1919. Tort és el tercer per l'esquerra.

A desembre de 1920, coincidint en la compra, per part de Dolors Vidal i Miquel Utrillo, de la casa número 1 del carrer de Sant Pau, la qual seria enderrocada i aixecada de nou l’any 1921, la rellotgeria va passar al carrer de Parellades 14, al mateix local on a finals del segle XIX el senyor Sebastià Carbonell havia obert la seva primera botiga de robes El Siglo, traslladada a juny de 1915 als baixos de la acabada d'estrenar casa Bartomeu Carbonell al Cap de la Vila cantonada carrer Major.

A la Rellotgeria del carrer de Parellades, de la qual no n’he trobat cap fotografia, durant el mes d’estiu de 1927 es va reformar la façana col·locant unes ceràmiques pintades per Agustí Ferrer Pino, un dels grans amics de Joan F, artista que havia sigut un dels seus padrins, juntament amb el pintor Guillem Bergnes i Magí Casanovas, quan es va casar amb Maria Rubirosa Planas (Sitges, setembre, 1895- agost, 1981) un 6 de maig de 1925.

La parella Tort Rubirosa només va tenir un fill, en Joan, nascut a principis de desembre de 1927, nen que heretaria la mateixa passió i capacitat per la música que el seu pare, estudiant violí al Conservatori de Barcelona. Un cop obtingut el títol, a finals d’abril de 1947, el jove va iniciar una nova aventura fora de Sitges, instal·lant-se a Caracas, Veneçuela, una estada que va començar malament, ja que al cap de vint dies d’arribar-hi en Joan va agafar una malaltia que el va tenir entre la vida i la mort durant un temps. Per sort, i gràcies entre altres coses a la col·laboració entre els doctors de Caracas i el doctor Benaprès des de Sitges.

Joan va passar uns dies a Sitges a finals de 1950, tornant a Caracas el 27 de novembre en el transatlàntic Americo Vespuccio, ciutat on es va instal.lar definitivament, una decisió que va fer que els seus pares seguissin el seu camí, i a gener de 1952 anunciaven a l’Eco de Sitges el tancament temporal de la rellotgeria, i pocs dies més tard marxaven per reunir-se amb el seu fill a l’altra banda del món, tot i que les estades a Sitges es van anar repetint any rere any, fins a la tornada definitiva dels pares. La rellotgeria de Can Tort, l’any 1962, va deixar pas al supermercat Spar.

Joan F. Tort i Llusià va morir a Sitges el 28 de maig de 1967 a setanta-vuit anys, la seva esposa, Maria Rubirosa el sobreviuria uns anys, morint a agost de 1981 a vuitanta-cinc anys.

Tornant als signants del document, hi trobem la d’Alfonso Pujol Vidal (Sitges, 1877- Barcelona, 1958), fill gran de Pelegrí Pujol Carbonell (Sitges, 1836- Barcelona, 14 de setembre de 1917), procurador, jutge i fiscal municipal de Sitges, i de Maria Vidal i Crespo (Sitges, c. 1875- 22 d’octubre de 1918). A Alfons el seguien el Pelegrí, la Maria, la Josepa i l’Antoni.

Carrer Bonaire, amb la casa Vidal a la dreta, amb més alçada

A Sitges la família vivia al carrer de Bonaire 23, a la casa familiar dels Vidal, ara reconvertida en hotel, tot i que a finals del segle XIX es van instal·lar a Barcelona. Propietaris d’un edifici del carrer de Tamarit 105, cantonada amb el carrer Comte d’Urgell, l’any 1897 vivien al primer pis d’Alta de Sant Pere 61, casa que va ser enderrocada amb la reforma de Via Laietana, fet que va suposar el trasllat, cap a 1908, al 2on 2ª del 636 de les Corts Catalanes (ara Gran Via), on va morir el pare l’any 1917.

Però la relació dels Pujol Vidal amb Sitges era molt intensa. Pare i fill gran, a finals del segle XIX combinaven les seves professions amb la gestió d’un celler on produïen vi de moscatell. Alfonso també destacava com a pianista, i a principis de novembre de 1906 va ser nomenat secretari del jutjat municipal de Sitges en substitució del senyor Morando, càrrec que va deixar al cap de pocs dies.

A març de 1908, juntament amb el seu soci Gabriel Bracons, va crear la societat Bracons y Pujol, establerta al pis principal de rambla de Catalunya 57 de Barcelona, un magatzem de “paños, novedades y forrería”.

Alfons Pujol, solter, va morir a vuitanta-un anys el 18 d’octubre de 1958 a la seva casa de Barcelona, al principal del número 3 del carrer d'Elisabets, tot i que va ser enterrat a Sitges.

El que signa únicament Soler, amb la direcció, és Salvador Soler i Forment, resident al carrer Major 35, actualment 37, i botiga Natura. Nascut a Sitges a 1894, on moriria a 1981, esdevindria reconegut periodista, poeta i escriptor, fundant l’any 1929 el setmanari La Gaseta de Sitges, publicació que tindria un curt recorregut perquè deixaria de publicar un any més tard.

Foto del carrer Major anys 30. A l'esquerra, la paret blanca que sobresurt, és la part posterior de la casa Cassanyes. Just al davant, la casa de Soler Forment.

Salvador Soler i Forment tenia gairebé la mateixa edat que un altre nom destacat de la cultura sitgetana, Magí Albert Cassanyes Mestre (Sitges, 12/5/1893- Barcelona, 14/7/1957), amb el qual compatia parentiu i veïnatge.

L'actor Robert Mitchum any 1955 amb la casa Cassanyes al davant.

Anys 50 carrer Major. A l'esquerra el balcó de la casa Cassanyes

Magí A. era fill de Magí Cassanyes Forment (+6/1907) i de Josepa Mestre Carbonell, i vivia al casalot familiar del carrer Major número 44 (ara 36) amb façana al carrer d’Àngel Vidal número 6 (ara 14), just davant de can Soler i Forment. Una casa que va ser clau en molts moments per a la vida cultural sitgetana, com per exemple entre 1920 i 1928, quan a la planta baixa s’hi va instal·lar la “Galeria d’Art i Lletres” de Josep Dalmau.

Retrat de Josep Mestre, mare de Magí.

La mare de Magí, la Josepa Mestre, era la germana de la Vinyet i la Rita Mestre Carbonell, les dues esposes de Josep Puig i Junyent (1845- juliol, 1915). Anem a pams. El 18 de març de 1871, Puig es casava amb la Vinyet (1850-1891), i tenien diversos fills. Però a febrer de 1891 ella moria amb 41 anys deixant nens petits que van quedar a càrrec de la seva germana soltera, la Rita, la qual, poc temps després, el 18 de maig de 1893 es casava amb el seu cunyat vidu, i augmentaven la família amb altres fills, com la Maria Dolors (*31/10/1895) i el més petit, en Joan Puig Mestre, nascut a la casa del carrer Major número 10, a tocar del carrer de l’Aigua, el dia 9 de setembre de 1901.

Aquest Joan Puig Mestre (Sitges, 1901-1981), és el darrer que signa el document de baixa de la revista l’Amic de les Arts, i el que en va conservar una còpia fins a la seva mort. Cosí germà de Magí A. Cassanyes, amb el qual es portava vuit anys, i pel que sentia gran admiració, tal com el mateix senyor Puig va explicar en un article que publicaria a l’Eco de Sitges el 6 d’octubre de 1979 titulat “L’amistat de Josep Carbonell i Gener i M.A Cassanyes”.

Un text molt personal que començava dient:

“L’enderrocament de la casa Cassanyes al carrer d’Àngel Vidal (anomenat pels nostres avis, carrer de la Muralla, i per la generació actual carrer del Retiro) em produí i em produeix encara al passar-hi, una mena de nostàlgia, per haver-hi sojornat en ma infantesa moltes hores, ha que era per mi un esplai escapar-me de casa meva, tan reduïda, per anar a casa la tia Josepa, germana de la meva mare, on gaudia de més espai. La vella casa pairal on cada estança i cada racó era per mi un enigma misteriós i on el meu cosí s’entretenia al segon pis on hi tenia el seu estudi en les estances que donaven al carrer Major, ensenyant-me dibuixos, els gravats de llibres adquirits, tot exterioritzant el seus entusiasmes, sigui per Goya, pels pintors flamencs Rubens o Rembrandt, pel genial Cézanne, adés pels Impressionistes, Cubistes, etc. (...)

Dins el més remot dels meus records les visites que rebia Cassanyes eren les de Marià Mirabent, conegut per “En Pepus”, i de Joan Tort, rellotger i músic, bon conservador i diletant en tota mena d’arts. (...) Fins que un dia recordo que Tort i Catasús vingueren amb Carbonell i Gener i, en el menjador, que, per cert, no servia com a tal, es va entaular una tertúlia podríem dir protocol·lària. (...) Jo moltes vegades estava present en les converses, però naturalment ells estaven ja en una plenitud intel.lectual, dins de primera joventut, altrament jo no era més que un mal escolar. No vareig ésser educat als Maristes, i per acabar-ho d’adobar, deixí als 12 anys d’anar a l’escola per posar-me a treballar de fuster, orfe de pare, romania gairebé als llims de les converses. Amb el meu cosí ens portàvem 8 o 9 anys de diferència.

Però aquells anys compromesos entre el 1912 al 1918 foren anys clau per mí, pel desvetllament psicològic. Sens dubte influí molt l’amistat de Cassanyes amb Carbonell i Gener, així com les visites d’altres amics com els pintors Bergnes i Sisquella. (...)”

Retrat de Josep Carbonell i Gener per Bergnes, 1925

Retrat de Magi A. Cassanyes

I podria seguir desgranant la seva intensa vida, però crec que Joan Puig i Mestre es mereix, igual que han tingut els altres, un reconeixement molt més personal en forma de llibre? Exposició? Temps al temps.

Així doncs, ja tenim presentats els signants del document per donar-se de baixa de la subscripció de la revista L’Amic de les Arts. Però qui eren aquests Amics de les Arts? Que havien fet a Sitges? Es deu a ells el nom de la “famosa” i “reconeguda” revista?

Anant a un dels nostres protagonistes, Salvador Soler i Forment, a L’Esquella de la Torratxa del 19 de juny de 1931, en el número dedicat a la mort de Santiago Rusiñol, publica una columna, “Una veu de Sitges. Rusiñol o la tendresa”, on fa un resum dels anys anteriors:

“Santiago Rusiñol era sol.licitat, però, per múltiples veus. I, tot d’una el sabíem a Aranjuez o a Florència. De l’ample món tornava un dia, o en el “toast” d’un dinar oficial declarava que “Sitges havia guanyat en riquesa però havia perdut en poesia”. L’advertència de Rusiñol la sentírem a l’ànima i ens apressàrem a fundar “Els amics de les arts” (1922). Sota l’ègida del “Cau Ferrat”, organitzàrem lectures i conferències. El propi Rusiñol volgué honorar les nostres reunions espirituals i, al volt de la llar augusta, ens donà la primera lectura del “Casament de convivència”. D’aquelles sessions, continuadores o renovadores de les “Festes Modernistes” en sortí l’Exposició Històrica d’art de Sitges (1925), celebrada al Prado Suburense, i l'Homenatge de Catalunya, per mitjà del qual, l’any 1926, la pàtria tota va retre tribut d’admiració i amor a l’artista venerable i ensems patriarca de les lletres catalanes.

Degut al contacte que, en aquells temps, tenia amb Santiago Rusiñol, més que als meus mèrits personals, vaig gaudir de l’alta distinció de formar part, en representació de Sitges, de la Comissió organitzadora de l’Homenatge. A l’hora del brindis, em tocà parlar en nom d’aquella vila marinera que, per obra i gràcia de Santiago Rusiñol, havia estat convertida en destacat recés d’art i, en penyora de la nostra reconeixença eterna, vaig esmentar les quatre coses que els joves haviem dut a terme i el pla cultural que projectàvem. Rusiñol m’abraçà i em besà el rostre, paternamelment.

Mai no podré oblidar el bes d’aquell gran cor, aquí tothom ha tingut més que res per un gran humorista. A l’empar d'aquell segell de tendresa, vaig acudir a Santiago Rusiñol perquè tregués de la presó un entranyable amic d’ambdòs, per seguit per la Dictadura, en Josep Planes i Robert. Era una nit a l’ “Olímpic Bar”, del passeig de Gràcia. En pronunciar jo els primers mots, Rusiñol no em deixà acabar, i assentí de seguida. I aquell home, que ni per afers particulars d’ell, hauria penetrat en els centres oficials, es presentava, l'endemà al matí, a Capitania oferint tota la seva personalitat insigne i tot el seu prestigi per a l’alliberament de l’amic caigut en la dissort.

Santiago Rusiñol, pare espiritual dels sitgetants, somrieu-nos també de l’altre món estant!!”

Magí A. Cassanyes, Santiago Rusiñol, Miquel Utrillo i Josep Carbonel i Gener,
a les Costes del Garraf el 3 de març de 1920
Soler i Forment parla de 1922 com a any de la fundació a Sitges de Els Amics de les Arts, però les primeres notícies que trobem a la premsa sitgetana sobre aquest grup de vilatans és al setmanari La Punta del 14 de juny de 1925 on es diu que:

“Está próximo a constituirse en esta villa una entidad, compuesta principalmente por gente joven, que se titulará “Els Amics de les Arts”, cuyo fin principal será celebrar selectos espectáculos, tales como lecturas escogidas, conferencias, representaciones teatrales, exposiciones de pintura, conciertos, sardanas, etc...
Pasa ya de 40 el número de los adheridos, reinando gran entusiasmo.
El día 5 del próximo julio se celebrará la sesión inaugural con una notable conferencia en el Cau Ferrat”.

Una conferència que finalment va tenir lloc el dia 19 de juliol, i que s’anunciava a La Punta, del 12 de juliol de 1925:

“Els Amics de les Arts.- Esta novel entidad, que tantas simpatías ha despertado en la villa(...)

Fruit dels encoratjament de l’Utrillo és la feina que es proposen fer uns quants amics de les Arts. Diumenge vinent a les cinc de la tarda, Carles Capdevila ens farà gaudir de les primícies dels seu estudi biogràfic sobre la personalitat de Santiago Rusiñol, essent gairebé segur que hi assisteixi el propi biografiat, car aquest amics de les Arts volem que la festivitat cultural assoleix el triple objecte d’homenatge, d’il·lustració i d’expandiment.

Tot Sitges (le tout París) serà diumenge al “Cau Ferrat”, posat que els repetits amics de les Arts ens preguen que des de la premsa local invitem a tothom sense distinció de cap mena.

Un primer acte dels Amics de les Arts que va aconseguir un gran èxit tal com es torna a explicar a La Punta, 2 d’agost de 1925:

“Al “Cau: Resultà un sorollós èxit la conferència donada per En Carles Capdevila al Cau, que s’omplenà per complert, figurant-hi les personalitats de més relleu de la vila i un estol de belles senyoretes. Recordem, d’entre aquèlles, l’il.lustre pintor Mas i Fondevila- que ocupava un lloc d’honor,- el Mtre, Pahissa, el senyor Rodón i tots els demés Amics de les Arts.

En Salvador Soler, amb un polit parlament, feu la presentació del conferenciant, qui llegí un interessant capítol d’una obra inèdita que té escrita referent al nostre gran Rusiñol.

L’auditori seguí encisat la lectura del treball, que és un xamosísima relació biogràfica i descriptiva de l’insigne artista, des de sa infantesa, detallant ses peregrinacions bohèmies, plenes d’humorisme i sentiment; i al referir-se a ses estades a Sitges, a les cèlebres festes artístiques i de companyonia entre nosaltres, a mols se’ls humitejaren els ulls, i vibrà una alenada d’emoció a l’evocar els íntims records que omplenen les pàgines glorioses de l’Història de la vila. I al retreure tan admirablement aquelles coses viscudes i que no s’esborraran mai del cor dels sitgetans, una sorollos ovació esclatà, unànim i corprenedora.

Els amics d’en Tiago, que no n’hi faltava cap, i els que visqueren aquelles escenes inolbidables, conservaran de la conferència de Carles Capdevila un record agradós, inefable.

Sentim que la manca d’espai no ens permeti detallar com es mereix tan escaient acte, però pensem publicar íntegre el notable treball llegit.

Rebin els seus organitzadors el nostre més entusiasta aplaudiment.”

L’Exposició Històrica d’Art Sitgetà

Però el gran èxit de les activitats culturals organitzades pels Amics de les Arts va arribar poc després, amb l’Exposició Històrica d’Art Sitgetà que va inaugurar-se al Casino Prado de Sitges el 23 d’agost de 1925.

De nou a La Punta, el 30 d’agost de 1925 es publica:

“Exposició històrica d’Art Sitgetà. Fou una jornada memorable la inauguració, en una de les sales del Prado, de la Exposició, assistint-hi nombrosa concurrència; entre la que hi vegérem les personalitats de més relleu de la vila i de la colònia estiuenca i diversos artistes de Vilanova, com Cabanyes, Ricart, Ràfols i altres.

Hi assitiren ademés de la Comissió organitzadora, delegada pels “Amics de les Arts”, Srs. Utrillo, Cassanyes, Carbonell Gené i Ramon Planas, els senyors Rector, Dr. Godayol; i jutge municipal, D. J. Ferret.

En l’avant-sala hi figurava aquell magnífic cartell anunciador de l’estrena de La Fada a Sitges, el 14 de febrer de 1897, delicada evocació a aquelles diades lluminoses precursores del engrandiment gloriós de la vila.

La sala de l’Exposició estava engalanada produint molt bon efecte.

En Salvador Soler, en nom de la Comissió, pronuncià el següent parlament:

“Benvinguts siguin les autoritats i el poble de Sitges a aquest redós que l’Art presideix amb el seu imperi espiritual insuperable.

És una bella coincidència que aquí on en 1893 es manifestaren les primícies del moviment renovador de l’intel.lectualitat nostra amb la Intrusa de Maeterlinck, i la música de Cesar Franck i on es donà en 1897 la pompàtica representació de La Fada, fruit de la inspiració d’En Massó i Torrens i de l’Enric Morera, se celebri avui aquesta Exposició històrica de la Pintura de Sitges, sota l’egida del Greco immortal.

I ho és majorment encara si hom considera que aquest mes d’agost fa 33 anys de la memorable Exposició Artística a la Casa Pairal dels sitgetans, i en la qual plantàren monjoies albiradores, pintors del tremp de Santiago Rusiñol, Utrillo, Mas i Fondevila, Casas, Meifren, Urgell, Miró, Roig i Soler, Almirall, Teixidó... els quals, adelerats en l’estudi de la llum, exalçaren perpètuament el nostre paisatge, connubi eternal de l’or i de l’atzur.
Tots aquells artistes tan junyits al nostre afecte, tornem ara amb llurs obres excelses: els uns, com Miró, Almirall, Llopis de Cassades, des de les ombres insondables i amb el llorer cenyit al front; els altres, com Rusiñol, Utrillo i Mas i Fondevila, amb els mateixos estris als dits, plena l’ànima d’adelaitaments inlasables i banyada la còrpora augista amb les clarors radiants de victòries presents i venidores. I uns i altres trametent la flama de l’esperit de les noves promocions, tan ben representades per Sunyer, Ferré, Bergés, Vidal, Artur Carbonell i l’escultor Jou.

Senyores, senyors: A la festa literària del Cau Ferrat us deia, emprenta paraules de Gautier, que “el desig no és pas la puixança com l’amor no és pas la possessió de les coses”. Però els “Amics de les Arts” se senten tan plaents de llur desig i de llur amor, que creuen haver assolit, per al nostre poble, amb aquesta formosa manifestació artística, la puixança i la possessió de quelcom gairebé inabastable i que pocs dies abans semblava talment visió de fetilleria. (...)"

Una setmana més tard, La Punta del 6 de setembre de 1925 segueix l'explicació de la mostra, un text que em servirà per anar "suposant" les obres que van ser exposades, unes suposicions que en alguns casos són les que sí que es van mostrar, i en altres casos, són obres que potser sí, potser no, o potser semblants:

"La “Exposició històrica d’Art Sitgetà” que por iniciativa de la “Associació d’Amics de les Arts” y bajo la dirección de la Comisión organizadora que componían los Sres. A. Mas y Fondevila, M. Utrillo, J. Dalmau, M.A. Cassanyes y R. Planas, ha sido acertadamente instalada en uno de los salones del Prado Suburense, galantemente cedido por acuerdo de la Junta Directiva del mismo, ha resultado un pleno éxito y ha constituído sin duda una de las notas más simpáticas de la pasada Fiesta Mayor.

Estaban las obras que componían dicha exposición indiscutiblemente colocadas y dispuestas con acierto inmejorable, como ha sido reconocido por todo espíritu imparcial, y así se realzaban mutuamente las unas a las otras como piedras preciosas sabiamente montadas en rico joyal por experto orífice.

Empezaremos por la sección de Escultura, la menos numerosa, en la que las bellas producciones de Pedro Jou, en número de cinco, nos lo presentaban como un verdadero maestro poseyendo un sano y puro concepto del arte escultórico. Tanto los tres desnudos plenos y consistentes, como las dos figuras de popular aspecto, tan llanas de espíritu como sólidamente construidas, nos confirmaban plenamente en las brillantes esperanzas que nos habían hecho concebir los capiteles de “Marycel”.

De Pere Jou podrien ser obres tipus aquestes les que va exposar.
Al catàleg de l'expo en podem trobar alguns exemples.

Estaban acompañadas por “El Feridet”, de Enrique Clarasó, y una cabeza-retrato del niño M.U., por José Clarà. (potser el retrat del fill de Miquel Utrillo amb igual nom, nascut l'any 1912?)

Ferit, de Clarasó

La reseña de la sección de Pintura la debemos empezar mentando la admirable pintura de Domenico Teocópulis (el Greco) que amablemente cedida por su afortunado poseedor el conocido anticuario D. José Dalmau, presidía la exposición. Representa a “San Francisco enseñando una calavera a un compañero”, y no nos detendremos a comentar esta producción elevada y profunda del ilustre e inquietante hijo de Creta porque no nos consideramos bastante capacitados para hacerlo como se merece.

Empezaremos, pues, declarando que las tres obras expuestas originales de Antonio Almirall (1860 – 1905), nos revelaban un verdadero artista, personal y sensible en grado sumo. La impresión crepuscular “Sitges desde Las Forcas”, por ejemplo, es verdaderamente interesante.

Entre las de Alberto Bartés se distingue “Sitges al clar de lluna”, sutilmente saturada de nostalgia. Las dos marinas, una dorada por la luz solar y la otra en día nubloso, originales de Juan Batlle Amell, se señalan por su delicado colorido (...)

Com aquesta marina lluminosa que es conserva a la Pinacoteca
de Sitges podria ser la "dorada por la luz solar" de Batlle Amell
I una obra semblant a aquesta la del dia amb núvols.

(...)así como las de Guillermo Bergnes por su amplia pincelada y, una de ellas, “El jardí de la Coma: Mallorca”, por sus grandes dimensiones.

Obra “Sa Coma de Valldemossa”
de Guillem Bergnes, c1925.
Un quadre semblant seria l’exposat a Sitges.

Tanto el retrato de señora como el autorretrato, de Ramon Casas, nos prueban una vez más que es un maestro, un gran maestro; así como los tres diferentes aspectos del “Hort de can Fals”, enviados por Agapito Casas Abarca, por su colorido fresco y jugoso, y por la seguridad del empaste se cuentan entre las producciones más hermosas de las expuestas.

Podrien ser alguns d'aquests tres quadres de l'Hort de Can Falç
pintats per Agapit i que tinc la sort de col.leccionar.

Otra vista de Can Fals representaba la obra de Antonio de Ferrater, pintada con agilidad y gusto, de colorido refinado.

Podria semblar-se a un pati com aquest pintat
per Antoni de Ferrater l'any 1913

Un retrato del pintor Joaquín de Miró, obra de Agustín Ferrer, de un parecido sorprendente y una ejecución magistral: era una pintura soberbia.

Exponía Ferrer, además, “Ondina moderna”, “La toilette de Nitokrit” y “Rio oriental”. Tres obras del malogrado J. Mª Llopis de Casades (1886-1915) perpetuaban el recuerdo de este pintor que amaba con sutil cariño los interiores de iglesia con sus altares barrocos y su luz dulcemente tamizada.

Serà per altars barrocs en el conjunt de quadres de Llopis de Casades.
En tenim molts per triar com a possibles obres exposades.

El eminente maestro Arcadio Mas y Fondevila ha contribuido con una nota de su época italiana, de extraordinario vigor, y además con dos de sus producciones mas recientes, de las que “Un carrer de Ribas” se distinguía por la finísima sensibilidad; a más, una reproducción fotográfica de su “Procesión del Corpus en Sitges”, (...)

(...) junto con la “Procesión de San Bartolomé en Sitges”, de Felipe Masó, nos reavivaban el recuerdo de dos obras cumbres inspiradas por esta blanca villa.

“La ribera el año 1870” de Felipe Masó, es una obra brillante y pintoresca, así como las de Joaquín de Miró (1850-1914) nos ofrecen como un resumen de su carrera artística.

Potser van estar algun quadre de "la Ribera" de Joaquim de Miró
com aquest dos que es conserven als Museus de Sitges,

La influéncia de Fortuny es perceptible en la vista de “Sitges desde el Fondach”, obra maestra de detallismo y precisión verdaderamente extraordinaria.

La “Platja de Vilanova” pertenece al mismo grupo y el “Pati amb flors”, en cambio, a su época posterior, de colorido más matizado y visión no tan precisa. El retrato del popular Genís, por Ramón Pichot, una de sus mejores obras, y la “La Natura morta” de Miss Grace Ravlin, una muestra de vigorosa maestría.

Roig y Soler estaba representado por dos obras de pequeño tamaño, pero excelentes, que probaban una acertada percepción de los matices que, incansable, despliega la luz sobre las cosas. Y en lo que concierne a Santiago Rusiñol, ¿es posible que en una exposición de la villa del Cau-Ferrat no fuera honrada con sus pinturas?

Retrat del Dr. Benaprès per Rusiñol

No podía ser, efectivamente; y así un patio, con una figura, obra íntima y silenciosa, un retrato del glorioso médico Cayetano Benaprés y una visión de Montserrat envuelto por los tenues velos de la niebla, nos eran ofrecidos para nuestra espiritual delectación.

La “Natura morta”, de Sisquella es, de verdad, una obra sobresaliente, sólida profunda, llena de consciente decisión. No es extraño siendo su autor una de las primera figuras de la joven pintura catalana.

Natura Morta de Sisquella, de cap a 1920, obra que
podria ser semblant a l'exposada.

De Soler hay dos obras tan discretas como simpáticas, y de Sunyer un paisaje, “Clot dels Frares”, severo e intenso, de su época más interesante, por ser la más renovadora.

Algun d'aquestes tres versions de Sunyer del Clot dels Frares,
tot i que em decantaria pel primer quadre com a possible exposat al Prado.

Una vista de la Iglesia y del Baluarte, por José Triadó, se distingue por la simplicidad y por la justeza de colorido.

De Josep Triadó i Mayol, mort a 1929, podria
ser una vista de Sitges com aquesta.

“Interior del Cau-Ferrat”, por Miguel Utrillo, es muy interesante, lleno de presentimientos, y ejecutado con segura precisión.

Y el de Luisa Vidal, animado por simple figura, es una pintura íntimamente amable, ejecutada con fácil maestría.

José Vidal y Vidal, desdeñando pequeñeces, ha envidado cinco obras, ejecutadas con un conocimiento ejemplar del oficio y revelando ora un vivaz sentido del color en la “Natura morta”, ora sus profundos conocimientos perspectivistas, en la “Capilla en el Viñet” y el “Safareix de can Fals”.

Potser entre aquestes cinc obres de Josep Vidal i Vidal,
aquest interior del Cau de 1923?
Empezamos la sección de dibujos, acuarelas, etc., glosando la elegancia exquisita y tenue, como el perfume de la rosa y el del clavel, que enriquece los tan femeniles dibujos de la distinguida y encantadora damisela María Teresa Benaprés, que acertadamente dispuestos en torno su bellísimo retrato al carbón de Ramon Casas, parecían envolverlo en una ola de sutil perfume. Del mismo maestro Casas figuraban dos ágiles retratos de Raimundo Casellas y José Mª Jordà,(...)

Algun dels retrats que va fer Casas de Casellas.
I el retrat de Josep Maria Jordà per Casas

acompañando al gran hijo adoptivo de esta blanca villa, Santiago Rusiñol, agudamente caricaturizado por el gran Bagaría, y otro del malogrado Ramon Canudas.

Algun d'aquests de Bagaria podria
haver estat a la mostra.

Hay también del gran Picasso un apunte retratando a algunas personalidades muy conocidas en esta población, y es digna de señalarse la profunda intensidad expresiva en él alcanzada con una economía de medios sorprendente. Las ágiles y claras acuarelas de José Boniquet se contemplan con gusto por su fresca simplicidad, y aún más si reproducen bellos o pintorescos rincones de esta villa y sus alrededores (..)

(..)como hace Guillermo Bergnes en sus agua-fuertes. Entre los dibujos de Arturo Carbonell sobresale una bellísima “academia” por su nítida precisión y la belleza del modelado.

L'acadèmia de Carbonell podria ser
semblant a alguna d'aquestes.

Junto a ellos hay un dibujo de M.A. Cassanyes, lleno de movimiento, titulado “El Ball de Bastons”. Un tenue retrato de J. Carbonell Gené, por J.F. Rafols, un dibujo-ilustración de Miguel Utrillo estilizado con seguridad y compuesto con gusto, y a más si anotamos una curiosa acuarelita de J. Vermell representando la “Vista de Sitges desde San Sebastián el año 18..”, habremos dado fin a la reseña de esta exposición, la segunda celebrada en esta villa desde aquella memorable del año 1892.

De Lluís Vermell (Sant Cugat del Vallès,1814- Oporto, Portugal, 1881), us heu d'imaginar un paisatge semblant a aquest de Poblet de 1945. Per cert, Vermell va fer diversos retrats molt interessants a gent de Sitges com aquests a les germanes Jacas (Yacas).

Largo, en efecto, ha sido el plazo; y después de felicitar calurosamente tanto a los expositores como a los iniciadores y a los organizadores, hacemos los más ardientes votos para que el intervalo que se separe ésta de la próxima exposición, no sea tan largo. G.B.A."

"L’acte de clausura. Fou una vera solemnitat artistica-literària en la que hi assistí nombrosa i selectíssima concurrència que omplenava per complert el local. Hi verèrem ademés de les personalitat de més relleu de la vila, an En Joan Estelrich, Joan Creixells, J.V.Foix, Mas i Fondevila, F. Rodón, Miquel Utrillo i altres.

Donat començ a la sessió literària s’aixecà En Salvador Soler, i digué: “Els Amics de les Arts teniem un deure d’invitar Trinitat Catasús a ocupar el seu lloc d’honor en aquest cicle de conferències i lectures. Ell, que tan límpidament ha cantat les belleses de la nostra contrada, no podia mancar-hi i, comprenent-ho així. Crec que aquest clos, magnificat per l’art, serà un bon sopluig pel nostre poeta (...)”

En Josep Carbonell i Gener, en nom de la Comissió, clogué l’Exposició històrica, pronunciant un ardit parlament en el qual, ultra l'expressió de l’agraïment sincer per les valuosíssimes col.laboracions que han contribuit a l’importància de la mateixa, remarcà el sentit veritable d’aquella manifestació retrospectica fins als inicis del desvetllament de l’espiritualitat sitgetana. Saludà coralment an Miquel Utrillo, per quina salut feiem vots tots, i que tant bé ha sabut col.locar els quadros; al gran mestre Mas i Fondevila, l’artista sempre de cor jove; an En Dalmau, el conciençut col.leccionista. Per la platja i pels contorns de la vila ja no s’en veuen pintors, tambe els cavallets, copsant la llum del nostre paisatge, però l’Exposició d’ara po ésser la fita per a nous expandiments. (...)"

Una mostra que va tenir ressò a Art novell: revista literària mensual adherida a l’Associació d’Autors de la Ploma, del setembre de 1925. A “Cròniques artístiques” llegim:

“En plenes vacances d’estiu, després d’algun temps de dejuni d’exposicions d’art, l’ Exposició històrica de l’art Sitgetà ens treu de la nostra inacció.

Un grup selecte entusiastes, aplegats sota el nom de Amics de les Arts, que amb el poc temps que porta d’actuacions, ha fet sense interrupció, una tasca lloable i profitosa, ha tingut cura de l’organització d’aquesta exposició.

Una exposició històrica sempre és interessant; tractant-se de Sitges la villa que, a més dels naturals, n’ha vist passar tants d’artistes, ho és encara molt més.

Presidits per un Greco, trobem en l’exposició, les signatures de Sunyer, Rossinyol, Cases, Utrillo, Agustí Ferrer, Siquellas, Almirall, Miró, Mas i Fontdevila, Artur Carbonell, Teixidó, Bergues, Vidal… (sic. i encerta molt pocs noms).

A més, unes delicioses escultures de Pere Jou; una caritatura de S. Rossinyol per Bagaria que, no en va, és el primer en aquest gènere, També hi ha un apunt en que, hi apareixen el mateix Rossinyol amb l’Utrillo degut a la ploma de Picasso. En fí, una exposició variada o interessantíssima.

Entre les obres exposades hi figuren uns dibuixos del nostre company de Redacció N’Artur Carbonell, que pel fet d’ésser-ho ens relleven en tot elogi”.

Per la crònica publicada a La Publicitat, de Barcelona, del dia 1 de setembre de 1925, sabem alguns detalls més de l’acte de clausura:

“Hi veiérem les més selectes personalitats de la metrópoli i de la vila interessades en el nostre moviment intel.lectual, com Joan Estelrich, Joan Creixells, J. V. Foix, Francesc Rodon, Mas i Fondevila, Miquel Utrillo, Trinitat Catasús, Salvador Soler, Josep Carbonell, Magí Cassanyes, Planas Robert, Puig Mestre, Olivella Carreras, Ramon Planas, Domènec Forment, Salvador Marsal i d’altres.”

Tancada l’exposició, que per la quantitat d'obres de grans artistes participants deuria ser un espectacle pels visitants, el següent acte van ser un cicle de tres conferències al Cau Ferrat. La primera va ser la lectura de Carles Riba, una jornada que va ser explicada a La Veu de Catalunya del 7 d’octubre de 1925.

“Diumenge tingué lloc al Cau Ferrat la lectura de Carles Riba organitzada pels Amics de les Arts de Sitges. Hi veierem bon nombre de personalitats interessades en nostre moviment intel.lectual tals com Joan Creixells, Mas i Fondevila, Vallhonrat, Sisquella, Magí Cassanyes, Dr. Freixes, Joan Tort, Artur Carbonell, Ramon Planas, Puig i Mestres i altres. Embelliren l’ambient gentils dames i damisel.les al voltant de Clementina Arderiu de Riba i de la senyora Creixell”.

El diumenge 11 d'octubre va venir Josep Maria de Sagarra a Sitges per fer la seva lectura, acte del qual en parla La Veu de Catalunya del dia 13:

"Els Amics de les Arts de Sitges ha sabut reviscular de faisó meravellosa l'espiritualitat d'aquella vila, paral.lelament amb el seu tràfec de la "season" i la febre d'expansió material".

Penseu que aquell estiu de 1925, Sitges es trobava en ple auge constructiu, especialment pel que fa al sector de la ciutat jardí de Terramar, i el turisme internacional omplia els pocs hotels de luxe que s'havien obert al poble aquella darrera dècada.

La nota de La Veu seguia amb el llistat de noms dels assistents a l'acte, entre els quals, grans intel.lectuals i artistes catalans, i els nostres "sota-signants": Santiago Rusiñol, Iu Pasqual, Joan Creixells, Josep Carbonell, Magí Cassanyes, Planes i Robert, Catasús, Olivella, Carreras, Díaz-Blanc, Surinyach-Oller (sic.), Marsal, Ricard Roig, Llopis de Casades, Pujol, Domènec Forment, Joan Tort, Ramon Planas, Jordi Robert, Puig i Mestres, Agustí Amell i molts altres. Destacant que "la dona sitgetana estava representada per les dames i les noies de millor bellesa i cultura". Però no ens dona cap nom més enllà de l'esposa de Ramon Suriñach Sentíes, Rosa Oller, germana de l'esposa del doctor Benaprés.

I el darrer acte de l'any va arribar el 25 d’octubre de 1925 sent el mateix Santiago Rusiñol qui va llegir al Cau Ferrat, la seva darrera comèdia, Matrimonis de conveniència, que s'estrenava dies més tard al Teatre Romea de Barcelona. Aquest cop els assistents va ser Sisquella, Tort, Carbonell, doctors Benaprés, Padrol i Font, Planas Robert, Termes Junyent, Olivella-Carreras, Bartés, Massip, Puig i Mestres, Sanabra, Díaz-Blanc, Martín, Ramon Planas, Domènec Forment, Cartró, Antoni Mª Canals i Salvador Soler, aquest darrer, encarregat de tancar l'acte, dient unes paraules que van publicar a la Veu de Catalunya el 29 d'octubre i al setmanari sitgetà La Punta, 8 de novembre de 1925, i que van servir per fer un resum de totes les activitats dutes a terme pels Amics de les Arts de Sitges aquell darrer any, així com deixar constància de quin era l'origen i els objectius d'aquest grup d'intel.lectuals sitgetans.

“Aquesta és la Festa Major dels “Amics de les Arts” ja que celebrem avui solmenament les virtuts del cor de la intel.ligència del nostre Santiago Rusiñol, i perquè ens cal acoblar breument, però amb tota l’exaltació de la nostra ànima de moltes alegries que ens ha proporcionat la feina feta durant la primera tongada o sia entre juliol i octubre. Tots sabeu que el notre clam inicial fou: “Per damunt del campanar”, çó és: el “per damunt de la barreja”, de Romain Rolland, la qual cosa ha significat sempre situar-se lluny de les asprors i de les lluites terrenes. a tots aquells, qui comprenent-ho, haveu volgut acompanyarnos tothora, us dono les més sinceres gràcies pel marge de confiança atorgat.

A tots els altres que han romàs apartats, els dic que sempre seran ben rebuts per l’obra de pacificació de Sitges i millorament de la seva cultura. Ara, Rusiñol, soc gosat de manifestar-vos pedanteria, i no pas un truc falaguer, que si quelcom de bo hem dut a terme ha estat degut a l’exemple vostre i al propòsit de lligar, el més fort possible, la generació de cara i ulls que avui remena les cireres de la intel.lectualitat catalana, amb la quel féu a sitges el favor immens de llevar-li la son, rentar-li l’esguart, agençar-li la vestimenta i ensenyar-la al món, igual que una fadrina fresca com una rosa, i amb un doll de placidesa inesgotable. Així, a la filera que composi el fris 1894: Rusiñol, Joan Maragall, Aladern, Casellas, Font, Torné, Pompeu Gener, Ixart, Jordà, Oller, Pin i Soler, Dionís Puig, Josep Puig i Cadafalch, Frederic Rahola, Rocamora, Tell i Lafont, Joan Richepin, podem afegir la filera que comença el fris 1925: Carles Capdevila, Lluís Bertran i Pijoan, Josep Carner, Trinitat Catasús, Carles Riba, Josep Mª de Sagarra…, amb la singular avinentesa de lluir-hi altre cop el vostre nom amb resplendors de glòria. Aquests han estat els qui generosament ens han fet assaborir els fruits literaris del seu intel·lecte. Quant a la Música, havem tret del ostracisme aquest xicot sitgetà que es diu Joan Tort, el qual mentre vos pinteu els vostres famosos “jardins d’Espanya”, ell canta l’amor vora un reixa granadina, amb sana inspiració i tècnica de la bona. I ens hauria agradat que haguéssiu sentit les sardanes a la Ribera. Semblava que ens trobéssim a la Costa Brava.

Finalment vull parlar-vos de “l’Exposició Històrica de l’Art Sitgetà que muntàrem al Prado” sota la direcció de l’Utrillo, i amb la col.laboració d’En Cassanyes i En Dalmau. Presidia amb vos, el Greco immortal, el vostre fillol a la Península; vam fer venir de l’altre món En Miró, l’Almirall, en Llopis de Cassades; vam anar a cercar En Casas, En Mas i Fondevila, En Soler i Roig, En Felip Massó; vam cridar En Sunyer, En Sisquella, En Ferré, En Bergnes, l’escultor Jou… Feia un goig que enamorava, i fins alguns artistes reberen encàrrecs: resultat ben positiu.- I això és tot.- Som dignes de continuar gaudint de l’ègida del vostre Cau Ferrat? De moment, la “Revista de Catalunya” ha proclamar suara, per mitjà de la ploma de Joan Sacs, que “aquest istiu ha esta la vila de Sitges la que s’ha avençat a totes les altres, en activitat artística” i que “es pot afirmar que de cap a cap de la canícula no havem cessat de manifestar-nos no tan sols com a ciutat amant de les Belles Arts, sinó com a ver centre d’art com a nucli creador, a la faisó d’aquella Sitges que inpulsaren En Rusiñol, els Cases, Utrillo, Morera, Gual, Bonin i altres joves modernistes que avui tenen el cap blanc, o sia aquell passat no tan immediat qua aviat començarà a ésser història de Sitges, gràcies al seu pare, el bon Rusiñol, el noble intel.ligent, el sensitiu, el suau, el gai Sant Rusiñol, patró de Sitges i dels pintors”.

I a Acció: periòdich quinzenal, portaveu de l’Associació Catòlica, de Vilafranca del Penedès del 28 de novembre de 1925 fan referència a :

“(...) esmentaré la tasca feta aquest estiu per un esbart d’amics de les Arts, a Sitges, els quals, tot i ésser un nucli de seixanta o setanta, han organitzat una tanda de conferències interessants, una exposició pictòrica local i algun concert musical.”

I ja saltem a La Punta, 25 d’abril de 1926, quan per primera vegada fan referència a la revista, de la qual, com ja he dit abans, se n’han escrit i organitzat molts articles, llibres, catàlegs i exposicions:

“Ha aparecido el primer número de la revista mensual “L’Amic de les Arts” (Gaseta de Sitges) lujosamente editada y que contiene un selecto texto con firmas de Cassanyas, Domingo Forment, Ramón Planas, Salvador Soler, T. Catasús, J. Roig i Raventós, etc., y dibujos de José Vidal (proyecto de embellecimiento de La Vall) y E. Roig Raventós, y un magnífico boj de Canyellas.

Es una revista que honra la villa y a la que deseamos próspera y dilatada vida.”

I arribats fins aquí, i després d'aquest llarguíssim article, primer agrair-vos el temps i l'interès, i demanar-vos que amb tota aquesta informació, torneu a llegir la carta que envien els Amics de les Arts aquell estiu de 1926. Estic segura que veureu amb uns altres ulls les raons que enumeren per no continuar sent subscriptors de la revista, així com potser tindreu una idea diferent sobre el que ens han explicat de la magnífica publicació.

Així doncs, la meva voluntat amb aquesta història, que engloba la de diversos personatges importants per a la cultura sitgetana, és celebrar els cent anys dels Amics de les Arts, un aniversari que lligo, i connecto, directament amb el cinquantè aniversari del Grup d'Estudis Sitgetans (GES), entitat cultural hereva d'aquests "idealistes", que es va fundar el 14 d'octubre de 1975 tenint com a promotor i primer president a Ramon Planes i Izabal (1905-1989), i sent un dels primers actes que es van organitzar, les dues jornades per homenatjar els cinquanta anys de la publicació de la revista l'Amic de les Arts, conferències que van tenir lloc a principis d'abril de 1976, i a les quals van participar Joquim Molas i Josep Maria Castellet. Tot va quedar recollit en un facsímil, document important que darrerament, alguns han oblidat, o obviat, a l'hora d'explicar, a Sitges, els 99 anys de la revista.

A l'Eco de Sitges del 3 d'abril de 1976, a la columna "Carnet de caminant", es publica "L'Amic de les Arts":

"(...). Es tracta, segons la formulació de Josep Pla, d'impedir que la pols de l'oblit colgui el nostre recent passat i d'oferir-lo, altra vegada vivent i actual, a les joves generacions que, sàvies en tantes matèries, obren els ulls meravellats a alló que dugueren a terme, aquí mateix, persones que es resisteixen a desaparèixer de l'escena.

(...) Mirem cap al passat, per bé que sense perdre de vista el futur. És el temps, el temps que passa i fuig. Però potser deixarem una lleu petjada de la nostra estada a la terra".

Un text que signava Tirant, el pseudònim que utilitzava el mateix Ramon Planes, un dels noms que trobem entre tots aquells assistents als actes organitzats l'any 1925, noms que he volgut deixar escrits (i repetits) en aquest article, ja que, com diu Tirant, a molts d'ells devem el fort teixit cultural i artístic del qual gaudeix Sitges avui dia, un llegat que ens ha d'enorgullir, i que hem de continuar, mantenint sempre els ideals, els valors i l'exemple d'aquells que ens van precedir. És per aquest motiu que vull acabar amb aquesta frase que escriuen a la carta inicial:

"Que el nostre ideal comporta una absoluta independència de criteri i no reconeixem cap tutela estranya de la nostra organització".

Ah, i no puc acabar aquesta article sense citar al grup de música Els Amics de les Arts, destacats representants de la meva banda sonora d'aquestes darreres dècades, i que aquests dies també estan d'aniversari... feliços 20 anys... i que en siguin molts més!

DEL BARRI DELS BOTERS DE SITGES AL CARRER BERNARDO FERNÁNDEZ. DE LA BURGESIA CATALANA AL TURISME DE MASSES.

noreply@blogger.com (Unknown) — Thu, 06 Mar 2025 18:04:00 +0000

El que ara coneixem com a passeig de la Ribera, el tram que va des del carrer de la Bassa Rodona a l’avinguda Sofia, durant el segle XIX, coincidint amb l’auge de l’exportació de vi cap a Amèrica, era un formiguer d’homes treballant en la construcció de botes per tal de facilitar el transport d’aquest líquid tan apreciat a l’altra banda de l’Atlàntic. La indústria dels boters es va convertir en una de les més florescents a Sitges, fent que molts d’aquells treballadors que passaven hores i hores picant amb el martell per tal d’encaixar les fustes dins d’aquells cèrcols de ferro fins a aconseguir les botes, poguessin convertir-se en destacades personalitats del poble.

Entre aquests, un del més reconegut fou Joan Mitjans i Julià, l’any 1893 secretari de la Societat de Boters de Sitges, i que amb els anys es convertí en regidor de l’Ajuntament de Sitges en les eleccions de 1901 com a representant de l’Agrupació Socialista de Sitges. Mitjans era cosí d’una altra família de boters, els Julià Palmeta i els Julià Masó, dels quals en parlaré més endavant.

La majoria dels tallers de botes es trobaven a les plantes baixes de petites cases blanques, situades una al costat de l’altre en un carrer brut i ple de restes de fusta i carbó que va rebre el nom de Sant Salvador, tot i que tothom el coneixia com el carrer dels Boters, o Botes, situat just davant de la platja, espai que compartien amb els molts pescadors que també tenien en el mar el seu futur. A la part del darrere del carrer hi havia un dels jardins més espectaculars que mai ha tingut Sitges, el del senyor Salvador Vilanova, amb el qual se li deu el nom del carrer.

Un contrast d’olors, colors i situacions que va ser inspiració per a molts dels pintors de l’Escola Luminista.

Entre les famílies que sabem que vivien allà l’any 1873 la de Joan Rosés Sauqué, pescador nascut a Barcelona i Manuel Vidal i Misas, de Torredembarra, amb els seus set fills (Maria, Joaquim, Vinyet, Josep, Joan, Salvador i Sebastià), o al número 50 la de el pescador Francesc Ferrer i Robert, en Titus, i la Fructuosa Tobella i Camps amb els seus tres fills, Josep, Lluïsa i Alexandre. En Josep Ferrer, conegut com El Torrat, ja que pel seu ofici de pescador estava molt moreno de pell, es va casar amb Catarina Ferret i Ferret, de Can Quadrats, i van tenir cinc fills, sent un d’ells el “Pepito l’Americano”, també l’Elvira, la Pepeta, l’Eugeni i la Carme.

Però a finals del segle XIX la indústria dels boters havia caigut en picat, eren molt poques les famílies que s’hi dedicaven, i l’excepcionalitat dels terrenys on tenien les seves cases va fer que aquestes es convertissin en tresors molt buscats per a inversors, en aquells anys se’ls coneixia com a propietaris, que van veure-hi el lloc ideal on construir cases “modernes” i luxoses, perquè la burgesia de Barcelona, enriquida per la nova revolució industrial, hi passessin els estius.

L’Ajuntament de Sitges també es va unir aquest projecte de millorar l’estat del carrer de Sant Salvador, així com urbanitzar l’espai que quedava entre la platja i les cases amb allargant el passeig de la Ribera fins allà.

El primer a proposar la urbanització d’aquesta vorera del carrer de Sant Salvador va ser Antoni Cartró Escala, el qual l’any 1904 va encarregar a l’arquitecte Josep Pujol Brull t el projecte per a construir sis cases, algunes de planta baixa i pis, altres amb dos pisos, amb jardí a la part posterior, un projecte que no es va acabar desenvolupant, tot i que sí que va tenir continuïtat.

Un dels que van veure el negoci fou Bernando Fernández Valdés (Avilés, 1861- Barcelona, 1947), un asturià resident a Barcelona, arribat a Sitges l’estiu de 1905. Fernández, arribat a finals de segle XIX a Barcelona després d’una llarga i fructífera estada en terres cubanes, on va conèixer a la seva esposa, Sofia Miret Maymir, jove de descendència vilafranquina, nascuda a Cuba cap a 1883. La parella va tenir tres filles, la Josefina, l’Emília, que naixeria a Sitges aquell setembre de 1905, i la Carmen, algunes de les quals van mantenir sempre una intensa relació amb el poble. Ja explicaré.

La connexió amb el poble va ser tal que a gener de 1906 demanava permís per a aixecar una casa al passeig de la Ribera 32, cantonada amb Bonaire, projecte encarregat a l’arquitecte Marcel·lí Coquillat, que van batejar com a Villa Sofia i que va ser enderrocada l’any 1970.

A principis de 1908 va adquirir als hereus de Salvador Vilanova Coll, els terrenys que ocupaven el magatzem i el gran jardí de Can Vilanova, just al darrere del carrer de Sant Salvador, del qual en vaig parlar en aquest article.

Al cap de dos mesos ja va tenir el permís per a construir tres cases de planta baixa i pis, i un garatge, projecte del mateix Coquillat, un conjunt que s'ampliarà a setembre de 1909 amb cinc cases més, i com diuen a l’acta “en concordança amb les altres quatre edificacions allà existents de la seva propietat”. Els noms que van triar per aquestes cases, batejades com a villa, van ser molt familiars: la villa Bernardo, Carmen, Josefina, Emília, Jazmín, Sitges i Asturiana.

Antoni Cartró, el primer ideòleg d’aquestes cases, l’any 1914 va demanar permís per aixecar un pis a la part posterior del xalet Villa Josefina, fet que ens indica que tot i el projecte fallit ell va acabar vivint en una d’aquestes cases.

Amb el temps, la família Fernández Miret, també van traslladar-se a aquest nou sector, triant la casa que es trobava a la cantonada amb l’actual avinguda Sofia, terreny que ocupa l’hotel Calípolis, i on destacava el gran jardí que envoltava l’edifici, un conjunt que es completava amb el garatge contigu.

Va ser tant l’èxit d’aquesta nova urbanització que l'Ajuntament de Sitges, en sessió del dia 8 de maig de 1910 va aprovar canviar el nom del carrer de Sant Salvador pel de Bernat (o Bernardo) Fernández. Casualment, aquell mateix dia també es va aprovar el pas de carrer de Bassarodona (sic.) pel de carrer d’Espanya. A partir d’aquell moment Fernández va continuar adquirint terrenys a Sitges, com per exemple l’antic escorxador, situat a l’actual avinguda Sofia, gran avinguda que es va poder obrir per la cessió feta pel mateix Fernández, fet que va portar que l’any 1918 fos inaugurada amb el nom d’avinguda Sofia en honor a l’esposa d’aquest, Sofia Miret. L’any 1927 va adquirir a l’Ajuntament l’antic escorxador, aquella obra de Gaietà Buigas que havia quedat obsolet amb la construcció del nou edifici per part de l’arquitecte Martino, una història que podeu llegir en aquest altre article.

A Barcelona la família vivia a Rambla Catalunya número 35, però cap a 1920 encarreguen al mateix Coquillat la construcció d’una gran casa al carrer de Muntaner cantonada Plató, un edifici que va ser enderrocat un cop acabada la Guerra Civil i en el seu lloc s’hi va aixecar un gran bloc de pisos que actualment té en número 402 de Muntaner.

Però aquesta felicitat va durar poc, ja que el 5 de maig de 1926, amb només quaranta-quatre anys, moria Sofia Miret. Entre el seu llegat, i tal com es diu en una petita nota publicada a La Vanguardia el dia 15 de juny de 1926: “Según disposición testamentaria de la difunta señora doña Sofía Miret de Fernández, se ha colocado una preciosa cortina de mall en el camarín de la Virgen en el Santuario de Nuestra Señora del Vinyet”.

Tot i aquest cop la vida continuava, i les tres filles van trobar els seus futurs. La primera a casar-se va ser la més petita, la Carmen, que ho va fer a París, a l’església de La Magdalena, durant el mes de febrer de 1927 amb Alfredo Guijarro Alcocer (Huelva, 1902- Barcelona, 26 de gener de 1947), que es trobava a la capital francesa estudiant a l’Escola Superior d’Electricitat. Amb els anys esdevindria capità de vaixell, militar i director general de la Radiodifusió durant la dictadura de Franco. La parella, que va tenir tres fills, Alfredo, José Luís i Carmen, passaven moltes temporades a la seva casa de Sitges, la Villa Josefina, i on van rebre les seves amistats, sent una de les més comentades, la de l’almirant Luís Carrero Blanco.

El senyor Guijarro va morir el dia 26 de gener de 1947 en un greu accident de trànsit que va patir a les Costes de Garraf quan tornava a Barcelona amb la seva esposa, la filla Carmen, i el promés d’aquesta, Alfredo de Español, que van patir greus lesions, però van sobreviure.

En ordre de casament, la va seguir la germana mitjana, l’Emília, la filla nascuda a Sitges el 20 de setembre de 1905, que es va casar l’any 1928 amb Artur Ynglada, també Inglada. La parella va tenir dues filles, la Maria Isabel i la Sylvia, les quals eren unes assídues a les festes que les famílies de la colònia celebraven durant els anys de la postguerra, i també eren les protagonistes de les que s’organitzaven a casa seva, la Villa Sofia del passeig de la Ribera amb Bonaire. Emília va quedar vídua durant la guerra, i ella va sobreviure fins a finals de l’any 2000.

I la gran, la Josefina, que es va casar el 27 d’abril de 1933 al santuari del Vinyet amb Gabriel Albiol Sanchis. Tot i que abans el, 26 d’abril, havien registrat el matrimoni a un jutjat de Barcelona. El banquet va ser al Gran Hotel Terramar Palace, i entre els padrins, Joan Ferratges Tarrida.

El senyor Bernardo Fernández Valdés, que havia nascut a Avilés l’any 1861, traslladant-se de molt jove a Cuba per fer fortuna, objectiu que va aconseguir, va morir el 26 de gener de 1947 als vuitanta-cinc anys, al seu pis del carrer de Muntaner 460, on s’hi havia traslladat quan els embats de la guerra van fer que la seva gran casa barcelonina fos substituïda per pisos. Amb la seva mort les seves propietats es van dividir entre les filles tot i que l’Emília l’any 1948 va continuar amb la construcció de xalets, amb un de nou a l’avinguda Sofia a l’arquitecte Eugeni Bona, edifici desaparegut.

Altres veïns del carrer, alguns dels quals eren mariners o havien fet fortuna com a boters, van decidir fer obres a les seves velles cases. A març de 1910 Josep Urgell i Vidal obtingué el permís per a construir casa seva, ara número 25 del passeig de la Ribera. L’any 1916, Urgell presentaria el projecte per al seu hotel, a carrer Bernardo Fernández cantonada amb carrer Espanya, començant aquí la història de l’Hotel Subur.

Altres cases del carrer Bernardo Fernández, van ser la casa Costa al número 13, la història de la qual podeu llegir en aquest article, on també explico la relació que té amb Antoni Gaudí. A principis segle XX al número 11 hi havia el taller de sabates de Josep Mirabent, negoci que l’any 1913 passà a ser gestionat per Sebastià Mora i Mora, i que amb els anys, passant a ser propietari Francesc Soler Graells, es reconvertí en la Villa Leonor, casa reformada l’any 1942 per l’arquitecte Miquel Niubó. Aquell 1913 també se li dona permís de construir una casa a Josep Català Fluixà. La casa de Pilar de Parellada Calsamiglia, hereva d’una llarga nissaga sobre la qual vaig escriure aquest altre article, un edifici a tocar de l’Hotel Subur, encarregat l’any 1914 a Josep Domènech Estapà.

L’any 1915 el permís el demana Llúcia Catasús per aixecar una altra casa que també va ser la protagonista de la història que podeu llegir aquí.

L’any 1915 la que feia obres a casa seva era Àngels Milà Pascual (Sitges, 1862-1935), filla del Mas del Lliri, actualment seu de la primera discoteca Pacha, i vídua des de 1913 del boter Rafael Padrol Ventura (1848-1913), el qual, enriquit i convertit en un propietari reconegut, l’any 1892 va encarregar al mestre d’obres Joan Salvany i Juncosa la construcció de la seva nova casa al carrer de Bonaire 35, on es va traslladar amb la seva esposa i els tres fills. El gran, en Josep, va morir sent encara un nen a juliol de 1895, en un accident que va tenir lloc al passeig, just davant del Pinar prop d’on hi havia la caseta familiar, quan jugava sobre una plataforma de fusta que s’havia construït per a col.locar les palmeres que arribarien pocs dies després des d’Elx i que l’Ajuntament havia comprat per embellir el nou passeig. En aquest accident van quedar ferits quatre nens més, entre els quals el seu germà, Rafael, qui amb els anys es convertiria en un reconegut i recordat metge sitgetà, casant-se a 1920 amb Salvadora Mirabent i Mirabent (1896-1989). La germana petita de la família era la Rosa Padrol Milà, la qual es casaria amb Pere Montané.

A finals de 1915, la senyora Milà demana permís per aixecar un pis en aquesta casa número 14 del carrer Sant Salvador.

Un habitatge on, des de la segona meitat del segle XIX, hi vivia el boter Pere Julià Palmeta (1824-1892), el qual hi tenia el taller, així com la casa on vivia amb la seva esposa Salvadora Masó Dort i els quatre fills de la parella: en Bonaventura, el qual seria alcalde de Sitges entre 1918 i 1922, i que l’any 1934 era el propietari de la casa número 16, just la que feia frontera amb el conjunt de Bernardo Fernández; en Francesc, la Francesca i en Pere Julià Masó, una casa on fins fa poc vivien alguns dels seus descendents i dels quals en podeu saber més en aquest altre article.

Unes cases que va veure com aquella planta baixa on durant anys havia dominat la remor del martell picant les fustes de les botes es canviava pel soroll de les cassoles i paelles.

El primer va ser Pere Forment Plana, el qual a juliol de 1936, poc abans de l’esclat de la Guerra Civil, obtenia permís per posar un tendal en els seus establiments a la Ribera número 7 i al carrer Bernardo Fernández 14.

Pere era el nét de Pere Forment Amirall, en Cuca, propietari de la Cerveseria del Cau Ferrat, abans Cafè Continental, situada al passeig de la Ribera, davant del monument a El Greco, personatge gran amic de Rusiñol el qual el va retratar en un quadre que es conserva a la pinacoteca sitgetana, exposat al Maricel de Mar.

Així doncs, Pere era fill de Miquel Forment Carbonell i Sebastiana Plana, els quals van continuar amb el negoci de l'antic cafè Continental/ cerveseria del Cau Ferrat, i obrint l'hotel-restaurant Cau Ferrat, a la carretera amb Francesc Gumà, just al davant de l'estació, uns establiments que heretaria el jove Pere, obrint-ne altres com aquest al carrer Bernardo Fernández, que batejaria amb el nom de Mare Nostrum.

Però com sempre passa i recordo en els meus escrits, l'esclat de la Guerra Civil va suposar un gran trencament en la vida de tots els nostres protagonistes.

Ja a la postguerra, Félix Delgado Paretas i la seva esposa Mª Lluïsa Obrador Bulló van quedar-se el restaurant Mare Nostrum, establiment que faria tàndem amb altres dos negocis del matrimoni, els coneguts Bar Americano i Frigo. Per la seva part, Pere Forment va seguir en el món de la restauració, obrint ja l'any 1964 el restaurant Can Pedro, al carrer de Bonaventura, davant del Patronat.

L’any 1950 la parella Delgado Obrador, per problemes de salut d'ell, va decidir traspassar el restaurant Mare Nostrum. Félix moriria molt jove, a quaranta-un anys, a finals de març de 1959 deixant dona i dos fills.

El restaurant, un dels més exitosos al Sitges de postguerra, va passar a mans d’un nou tàndem, el que formaven el matrimoni Josep Martí Orobitg (Verdú, 1910- Sitges, 1978), cuiner amb llarga experiència en restaurants i hotels de luxe, i Conxita Vila Mateu (+1990), els quals, precedits pels seus dos fills Leopoldo, conegut com a Polín, en Josep Maria, i la Magdalena, amb les seves respectives parelles i filles, han continuat el negoci fins avui dia, i on durant aquests més de cinquanta anys d’història les seves taules han vist passar, i gaudir del menjar, grans noms de la cultura, història, política, etc. no només catalans, sinó de tot el món. Unes anècdotes com aquesta que explicava en l’article sobre el pintor Serrano.

L’any 1955 el senyor Martí va demanar permís per a obrir al número 16, al costat del Mare Nostrum, una sala annexa on organitzar “bailes con toca-discos”.

Van ser moltes les cases del carrer Bernardo Fernández que també van “caure” en la febre del boom turístic de finals cinquanta i principis seixanta, quan alguns d’aquests xalets que abans de la guerra havien estat llogats a grans noms de la política i burguesia catalana, com la Villa Jazmín, on continuava vivint un cop acabada la guerra la senyora Carmen Echevarne, vídua de Mestre, van reconvertir-se en hostal i restaurants.

L’any 1951 Villa Pinar va ser llogada per Ubaldo Nicoletti, i Villa Sitges, a agost de 1956 Edith and Hans, que van obrir-hi un hostal. L’any 1960 el senyor Joan Fabián demanava permís per a “celebrar música de concierto desde las viente a las veinticuatro horas”, al local del número 11, conegut com Salón de Té Fabián. En podriem enumerar molts més: pensión Bravo, Sant Jordi, Issi....

Però el trencament més agressiu d'aquest conjunt urbanístic va arribar a finals dels anys cinquanta, quan els gran solar que ocupava la primera casa del carrer Bernardo Fernández amb avinguda Sofia, així com part del terreny de l'antic escorxador, va ser venut per aixecar en el seu lloc l'Hotel Calípolis.

Finalment, durant el mes d’agost de 1979, sota l’alcaldia de Vicenç Ibañez, es va proposar la unificació de tot el passeig de la Ribera, des de la Fragata fins a l’avinguda Sofia, eliminant el nom de Bernardo Fernández, i deixant el de l’avinguda Sofia sense context, passant molta gent a donar-li una nova atribució molt més monàrquica.

Evidentment la vida i els negocis han continuat en aquest tram de carrer. Algunes de les cases han desaparegut, altres han viscut restauracions i/o reformes una mica (molt) qüestionables, altres es mantenen més o menys igual, però escriure sobre aquests darrers cinquanta anys crec que ja serà feina per a les noves generacions d'historiadors sitgetans.