CRITICART

ELS GERMANS ALBORS AL MIRAMAR DE SITGES

noreply@blogger.com (Criticartt Beli) — Thu, 23 May 2013 20:53:00 +0000

Per primera vegada es podrà veure a Sitges una exposició conjunta del quatre germans Albors

La diversitat artística de les seves obres fa que la mostra sigui de gran interès.

No hi ha cap estudi científic que confirmi que les capacitats artístiques es transmetin genèticament, però davant de l’exemple del germans Albors, aquesta teoria potser s’hauria d’estudiar més profundament.

Sitges des de la Bòvila, de Jordi Albors

El proper divendres 31 de maig, a la planta baixa de l’Edifici Miramar de Sitges s’inaugurarà l’exposició “Els Germans Albors”, una mostra que presentarà conjuntament, i per primera vegada, una àmplia selecció d’obres realitzades pels quatre germans al llarg d’aquests darrers cinquanta anys.

Cartell Festa Major de Sitges, Lluís Albors

En Jordi, en Lluís, l’Agustí i en Jesús Albors i Soler són artistes sitgetans amb trajectòries vitals i professionals diferents i amb uns estils artístics molt variats que, exposats en un mateix espai, ens ajudaran a entendre millor la dimensió de l’art.

Quadre d'Agustí Albors

Serà aquesta diversitat artística la que quedarà plasmada en la distribució de l’exposició que es podrà veure a Sitges fins el 28 de juliol de 2013.

Un anys abans de complir-se una década de la seva mort, en Jordi (Sitges, 1937-2004) tindrà la seva primera exposició antològica, una exhibició que pel seu valor artístic es mereixia mentre vivia. En Lluís (Sitges, 1941) ens presentarà un repàs històric, molt personal, de la seva trajectòria professional i artística com a dissenyador gràfic, creatiu publicitari i il.lustrador. De l’Agustí (Sitges, 1943) i com a continuïtat a l’exposició que va presentar l’any 2008 a la Sala Vaixells de Maricel, podrem descobrir quines són les seves noves creacions, uns quadres valents en els que els grans mestres de la pintura, l’arquitectura i l’escultura segueixen sent la seva font d’inspiració. I finalment el re-descobriment d’en Jesús (Sitges 1945, Igualada 2002) com a fotògraf, que capta amb la seva càmera intensos i bells moment vitals, així com poètics detalls que ens mostren la seva sensibilitat artística.

Fotografia de Jesús Albors

Quatre germans, quatre artistes, quatre sitgetans que després de molts anys, i a través de les seves obres, tornaran a compartir un sostre amb un sol objectiu: mostrar el seu art al seu poble.

Beli Artigas Coll

Comissària de l’exposició

COM SANT JORDI MATANT EL DRAC. DES DE LA PEIXERA DE MMCat

noreply@blogger.com (Criticartt Beli) — Sun, 12 May 2013 21:08:00 +0000

Bella il.lustració de Ken Wong

El dimecres, després d’un cafè-consell amb en Gabriel Pinós a la “peixera” del Museu del Modernisme Català (MMCat), vaig sortir d’allà amb el nou catàleg sota el braç, i amb amb l’emoció d’haver pogut gaudir, gairebé en solitari, de les magnífiques peces d’art català que allà s’hi conserven. Una col.lecció única que aquest darrer any, i en motiu del 3er aniversari del museu, s’ha vist incrementada amb obres de gran valor patrimonial: vitralls, diverses peces de mobiliari domèstic, alguns realitzats per la casa Busquets, altres mobles dissenyats per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, així com magnífiques obres firmades per Gaspar Homar; també destaquen quadres com l’oli de Fèlix Mestres o els dibuixos amb color de Ramon Casas; i en escultura troben “En el ball” d’Atché i la meravellosa escultura “Ànima Blanca” d’Enric Clarasó. La sort, o millor dit, la meva sort de poder fer la visita acompanyada per un dels responsables del museu, és que davant de l’impuls d’acariciar i tocar les moltes i magnífiques escultures que allà s’hi exposen, la confiança ha fet que no me n’estigués i les he tocat totes....però el sobtat contacte amb la fredor d’aquestes peces de marbre t’obliga a tornar a la realitat davant de tanta bellesa.

El catàleg “físic” em permet completar la lectura que havia iniciat gràcies al ibook virtual que us podeu descarregar gratuïtament a la pàgina del MMCat. Els articles que allà s’hi publiquen, entre ens que n’hi ha dos de meus (un sobre el retrat que Josep Maria Recoder va fer a Josep Puig i Cadafalch, i l'altres de l'escultura de Sant Jordi) ajuden a contextualitzar i a comprendre millor “la realitat” de l’obra que uns minuts abans hem pogut contemplar situada en un context que no és el seu destí original i pel que va ser ideat.

De nou al món real, coneixent mínimament la voluntat i l’esforç privat que ha permès l’existència d’aquest museu, el meu egoisme ( o potser el meu desencís davant una realitat que em demostra que no són moltes, i menys si tenen un càrrec públic, les persones i institucions que estan disposades a dedicar temps, diners i esforços, en la conservació del nostre patrimoni) porta a preguntar-me com és que encara hi ha gent que en aquest moment, on el món de la cultura sembla haver perdut totes aquelles funcions públiques i socials que havia adquirit durant etapes crucials de la nostra història com pot ser l’època del Modernisme, es decideixi a emprendre un projecte tan important.

Just aquesta setmana, Lluís Permanyer publica en el seu “Quadern Barceloní” de La Vanguardia una nota on elogia el Museu del Modernisme i en celebra les noves peces exposades. Com ell bé diu “Aquest museu és el resultat de l’amor i l’esforç personal de Fernando Pinós. Tot un exemple”. Però la frase més destacada de tot el text arriba al final: “No ha rebut ajuda i ni tan sols la visita del regidor de Cultura”. Doncs aquí és on hi ha la clau de tot! Com pot ser que un regidor de cultura no es marqui a la seva agenda LABORAL una visita periòdica a aquest museu per tal de conèixer la col.lecció i informar-se de com aconsegueixen obrir cada dia tot i ser un museu privat? i pq no triar-lo com a escenari per a un acte públic de promoció de la ciutat? Sembla impossible que davant de la crisi econòmica i cultural que vivim en aquests moments, un representant públic no sigui capaç de valorar i considerar com es mereix un projecte priva que amb esforç i il.lusió s’ha situat en les primeres posicions dels museus barcelonins.

Aquesta situació la veig simbolitzada i representada en la imatges d’una d’aquestes noves adquisicions del Museu del Modernisme. Una bellíssima escultura de “Sant Jordi matant el drac” del que vaig tenir la sort de poder-ne fer el text per al nou catlàleg de MMCat, petit article que us deixo aquí per veure si us animeu a fer-li una visita...

Sant Jordi matant el Drac

Els grans artistes catalans dels darrers 600 anys han trobat en l’escena principal de la llegenda de Sant Jordi una important font d’ inspiració per a les seves obres. La mort del drac ferotge per la certera llança del gloriós cavaller la trobem representada en peces fonamentals de l’art Català, com pot ser el retaule gòtic de Sant Jordi que Bernat Martorell va realitzar per al Palau de la Generalitat.

Un altre periode històric prolífic en la representació de Sant Jordi, fou el Modernisme. En els diversos àmbits artístics que el conformen, des de la pintura fins a l’arquitectura, passant per l’escultura, les arts decoratives, la joieria i la marqueteria trobem interessants i variats exemples d’aquest tema èpic, que a finals del segle XIX amb la Reneixença torna a adquirir protagonisme entre els artistes, principalement modernistes, que veuen en aquesta figura del patró de Catalunya, la representació de la lluita del poble català. Tenim grans exemples com la Casa Batlló de Gaudí, coronada per una impressionant teulada, en la que s’hi distingeix l’esquena d’un drac, amb les escames realitzades amb peces de ceràmica vidriada, i que queda traspassat per una espasa de forma bulbosa rematada amb una creu de quatre braços; la decoració ceràmica que trobem a la casa de les Puntxes de Puig i Cadafalch, fins a la decoració amb marqueteria del llit realitzat per Gaspar Homar i que es pot veure en aquest mateix museu.

Però si en un camp artístic tenim exemples de representacions de Sant Jordi aquest és el de l’escultura. El nostre patrimoni és ric tant en peces d’escultura exempta com en interessants relleus que decoren les façanes de principals cases de Barcelona.

Un dels artístes més prolífics fou Josep Llimona, del quan es coneixen diverses escultures de Sant Jordi. En totes elles, realitzades a partir de la primera década dels segle XX, l’escultor es decanta per representar a un jove cavaller mig nu, amb el rostre descobert i amb els cabells llarg, en posició relaxada, amb el drac mort als seus peus.....

Sant Jordi Casa Amatller

Pel que fa a Sant Jordi en façanes, podem destacar, per la semblança amb la peça que avui es mostra al Museu del Modernisme, els alts relleus del gran Eusebi Arnau que trobem en algunes de les principals cases que dissenyà l’arquitecte Puig i Cadafalch a Barcelona. El primer, de 1896, el trobem a la façana de la casa Martí (Cerveseria dels 4 Gats), i amb la funció de peanya que sosté una escultura. Els altres exemples són els alts relleus de la porta d’entrada de la Casa Amatller (1898-1900) i el que decora una de les cantonades del Palau Baró de Quadres (1904-1906).

Sant Jordi Casa Baró de Quadres

En tots els casos, i coincidint amb la peça que guarda el museu, Eusebi Arnau esculpeix a Sant Jordi en el momen àlgid de l’acció, quan està matant la fera amb una llarga llança. Sempre va vestit amb una armadura que li cobreix tot el cos, porta un escut per defensar-se i no munta cap cavall, sinó que s’ens presenta com una figura divina que sembla volar per sobre del drac, que tot i viu, està derrotat.

SITGES ÉS SITGES, NI MILLOR NI PIJOR... SIMPLEMENT, SITGES. Presentació del llibre sobre "Charles Deering i Ramon Casas" a Miami

noreply@blogger.com (Criticartt Beli) — Mon, 06 May 2013 22:06:00 +0000

Primera posta de sol a Miami.......

Eiiiiii!!! ja torno a estar aquí.... plena d'energia i amb moltes idees al cap!!! Un mes sense escriure res al blog no significa que no hi hagi donat voltes i més voltes, tot al contrari, les ja "mítiques" carpetes de "possibles temes pel blog" han anat creixent amb els dies i no se per quin d'aquests temes començar.... però abans de res us vull fer cinc cèntims de la meva setmana a Miami fent de "filla de l'artista".

El dijous 25 d'abril, al Deering State at Cutler de Miami, es va presentar el llibre "Charles Deering and Ramon Casas: A Friendschip in Art" editat per la Northwestern University de Illinois. Us podria fer la crònica típica i tòpica d'un acte com aquest, però com que ja l'han fet al blog "The Miami Hal" potser el millor és que ho llegiu vosaltres mateixos aquí. I sobre el llibre? Doncs també us deixo bones referències com els articles que sobre ell s'han publicat a El Punt/Avui o a l'Ara, així com la columna d'opinió que avui mateix escriu Oriol Pi de Cabanyes a La Vanguardia.

Façana principal de la "Stone House" de Cutler

Jo el que vull és intentar transmetre els meus sentiments al poder estar, però sobretot passejar i gaudir de la casa i dels jardins que Charles Deering es va fer construir a la vora de l'oceà Atlàntic. La coneguda com "Stone House", la casa de pedra, va ser aixecada l'any 1922 just pocs mesos després de que Deering decidís marxar de Sitges per sempre més.

Es tracta d'una construcció que, seguint el que havia fet al Palau Maricel de Sitges, s'utilitzen diversos estils arquitectònics que es barregen aconseguint un edifici original, tot i que el resultat no té la bellesa i l'espectacularitat que havia aconseguit en el seu somni sitgetà.

A l'interior i a la galeria que envolta la casa de pedra, al saló principal de la qual es va fer la presentació del llibre, trobem diversos elements decoratius que ens remeten directament al Maricel de Sitges, un descobriment que es va repetint durant les visites a altres cases que, d'una manera o altra, tenen una relació directa amb Charles Deering. El primer que et va saltar el cor és la placa de bronze que Llimona va esculpir per encàrrec de l'Ajuntament de Sitges quan l'any 1916 es va nomenar Deering fill adoptiu de Sitges, una història que ja vaig explicar fa uns anys en aquest article.

Altres trobades que emocionen són les cartes enviades per Ramon Casas a Deering il.lustrades amb dibuixos de l'artista català que emmarcades decoren algunes parets de la casa, unes cartes que trobem reproduïdes al llibre protagonista de l'article; també sobta la presència d'unes fotos recents del Palau Maricel de Sitges realitzades per la fotògrafa espanyola resident a Miami Patricia Gonzalez que ens demostren el descobriment americà de la nostra joia arquitectònica; i finalment, presidint la sala d'actes el gran quadre de Ramon Casas de "El dimecres de Cendra", la història del qual també he tractat anteriorment en un altre article d'aquest mateix bloc.

Hunt i Coll a la baia de Cutler, casa de Charles Deering a Miami

En el llibre queda clar que Charles Deering i Ramon Casas, tot i viure en dos continents llunyans, de no parlar el mateix idioma, de tenir professions diferents.... van aconseguir ser bons amics i conservar aquesta relació fins al final. Una amistat que es va basar en l'admiració mútua, el respecte per les seves diferències, així com per compartir una gran passió per l'art. Els dos es mostraven orgullosos de la seva vida més personal, dels seus paisatges, de la seva família, amistats..... i no van dubtar en fer-ne partícip a l'amic. Doncs cent anys després la història es repeteix.... i de nou Sitges-Chicago-Miami-Barcelona es retroben en aquest llibre escrit per Isabel Coll i editat per la Northwestern gràcies al suport de Chris Hunt, rebesnét de Charles Deering i un dels membres de la Biblioteca Charles Deering de la Northwestern University, editora del llibre. Aquest cop Isabel Coll ha retornat a Miami per presentar la seva investigació (així com per continuar-la) i ha pogut gaudir d'alguns dels paisatges vitals de Charles Deering, una experiència i un redescobriment que també va viure Chris Hunt fa uns anys quan va visitar el Palau Maricel de Sitges per primera vegada, una visió que li va frapar i que l'ha fet tornar diverses vegades.

Lluna plena a Deering State, Cutler.... una visió magnífica i única

Però les obres d'art que van decorar el Palau Maricel de Sitges i que Charles Deering es va emportar cap als EEUU l'any 1921 quan va decidir que ja en tenia prou (llegiu el llibre...) les podem trobar en altres edificis singulars i cases de Miami. En una vivenda particular, de la que molt cordialement s'ens va obrir la porta, et pots topar amb les cadires de fusta del menjador dels Deering a Sitges, amb diverses columnes tallades, companyes de decoració de les que encara podem veure al nostre (actualent desgraciat) Maricel de mar; un dels llits que Casas va poder pintar quan dormia a la casa d'hivern de Maricel, l'actualment desapareguda casa Rocamora; bells quadres del mateix Casas, així com obres fonamentals de l'art espanyol del XVII, escultures, peces de retaules, obres orientals............

Un no pot parar de mirar, admirar i fotografiar.......

Fins i tot Villa Vizcaya, la magnífica i "abarrocada" casa que James Deering (1859-1925), germà petit de Charles, es va fer construir l'any 1910 al magnífic paratge de la Bahia de Bizcaia, a Miami, desa entre les seves parets algunes de les peces que van formar part de la col.lecció sitgetana. A la mort de James, el qual no tenia ni esposa ni fills, la seva fortuna i les seves possessions van passar a mans dels seus germans i nebots. Una herència que dos anys més tard es veuria ampliada amb llegat de Charles Deering, que morí l'any 1927. Això va fer que les col.leccions dels dos germans es barregessin i que actualment poguem trobem obres procedents de la casa Sitges de Charles en un edifici que va ser propietat de James..... Per cert, potser és en aquest punt on hi ha la resposta a la pregunta que Toni Sella feia aquesta setmana en el seu article a l'Eco de Sitges sobre una suposada relació homosexual entre Charles Deering i Miquel Utrillo. Possiblement aquest rumor que diu Sella corria per Sitges es referia o es confomia amb la vida íntima de James Deering, que va manternir una relació sentimental amb el decorador de Villa Vizcaya....

Vaixell de pedra que hi ha a la baia de Bizcaia, just al davant de la façana "marítima" de Villa Vizcaya

Tots aquests llocs que he pogut visitar són espectaculars, magnífics, d'una bellesa especial....., però fins que no he pogut trepitjar aquests jardins, tocar aquestes pedres, olorar aquest oceà..... no he pogut donar resposta a tots aquells dubtes que m'havien vingut al cap quan llegia les magnífiques històries sobre Florida...... pq Charles Deering va decidir construir el seu somni a Sitges? pq va estimar tant aquest poble mediterrani? pq se li va trencar el cor quan va tenir que marxar d'aquella manera d'una terra en la que ell hi va posar tanta esperança? Ara ja us puc donar la resposta..... Sitges no és Miami, Sitges és Sitges, ni millor ni pitjor.... simplement, SITGES. Una cosa així deuria pensar Charles Deering quan va arribar a Sitges de la mà del seu gran amic Ramon Casas.... i com segueix la història molts ja la sabeu... i els que no la podeu trobar ampliament explicada al magnífic llibre que avui us presento i si en voleu un petit resum aquí us el deixo.

Paleta de colors al cel de tots... al cel que uneix Miami amb Sitges...

Ara, un cop superat el Jet lag i amb el record d'uns grans dies a Miami on he pogut viure una magnífica experiència, ja toca començar a obrir les carpetes de "possibles temes pel bloc"....

FELIÇOS 80 ANYS HOTEL TERRAMAR DE SITGES!!!

noreply@blogger.com (Criticartt Beli) — Tue, 09 Apr 2013 16:19:00 +0000

Tot i que de manera molt desapercebuda, discretament, sense fer més soroll que el d'un dia normal del mes d'abril, fer fi ha arribat el dia del 80 aniversari!!!!!!

A El Baluard de Sitges del 15 d'abril de 1933 descriuen l'hotel com: "grandiós i sumptuós edifici de tres cossos en forma de xamfrà, amb 100 habitacions amb 75 quartos de bany. Reuneix tot el confort més depurat en aquesta classe de construccions. Les habitacions són totes exteriors i han estat decorades i amoblades esplèndidament. Posseeix a més els magnífics sal ons de festes, bar americà, salons de perruqueria (a càrrec de l’expert vilatà Deogràcies Fonts), roof garden, una àmplia terrassa davant la mar, etc. El seu emplaçament en la urbanització de Terramar és extraordinàriament privilegiat, car es pot disfrutar de la bellesa panoràmica de la popular platja sitgetana. Com a complement, l’Hotel posseeix un formós Parc, projecte de l’il·lustre i malaguanyat artista Mr. Forestier un magnífic camp de golf, pista de tennis i garatge". (sic.)

Aquesta és la culminació d’un llarg i intens projecte que va començar a gestar-se durant la segona dècada del segle XX.

A les sis de la tarde del 31 d’octubre de 1919 a les Galeries Layetanes de Barcelona, i per concloure l’exposició de projectes i maquetes presentades al concurs per urbanitzar la que haurà de ser la Ciutat jardí de Terramar, l’arquitecte Josep Maria Martino i Arroyo, director tècnic de la societat “Parques y edificaciones”, promotora d’aquest ambiciós projecte, va realitzar una conferència per tal d’explicar àmpliament el desenvolupament i els plans que es tenien per aquest sector sud del municipi de Sitges, una gran extensió de terres, principalment vinyes, que es coneixia amb el nom del Cellerot.

Plànol de la divisió de les terres del sector del Celleron abans de ser comprades per esdevenir la Ciutat-Jardí de Terramar.

Fou així com el 10 de març de 1919 es va constituir la Societat “Parques i Edificaciones” S.A, presidit per Francesc Armengol amb un consell d’administració compost pels senyors: Francesc Armengol, Manuel Folguera Duran, Antoni Miracle, Baró de Güell, Josep Freixes, Carlos Maristany, Rafael Vehils i Josep Maria Martino, aquest darrer nomenat arquitecte i director tècnic de les obres que portaria a terme aquesta nova societat.

Ja hem dit que el principal promotor de la ciutat-jardí fou Francesc Armengol, però si una cosa va tenir clara des dels inicis era que ell sol no aconseguiria fer realitat aquest somni, i que tenia que envoltar-se de col·laboradors que l’ajudessin a tirar endavant el projecte. Així doncs va tenir a Josep Maria Martino (Barcelona, 1891-1957) com a arquitecte i director de les obres; a Josep Artigas Vila com a mestre d’obres i autor dels treballs decoratius de pedra artificial; a Salvador Robert (Sitges 16 d’abril de 1870- 1934) encarregat dels treballs de Jardineria; Josep Carbonell Gener (Sitges 1897- 1979), director de la revista Terramar, que es va publicar per primera vegada el 31 de juliol de 1919, amb la finalitat de promocionar la nova urbanització; i finalment a Miquel Utrillo (Barcelona 1862- Sitges 1934) que va realitzar diverses labors entre les que destaquen els dissenys dels jardins, i l’elecció del topònim del nou espai, Terramar.

El projecte d’urbanització del sector de Terramar va ser aprovat el 7 d’octubre de 1918, i les obres no es van iniciar fins el 9 d’abril de 1919. Aquest inici de les obres es va celebrar amb un dinar el dia 11 de Maig de 1919. En el menú d’un dels seus convidats llegim:

“Menú del primer dinar que es va fer en l’Hotel Petit, abans era la casa Sellarot, y es va fer aquest dinar com a commemoració d’haver començat les obres de Terramar. Dit Hotel s’estava començant les obres amb aquest dinar i van assistir els consellers junt amb el President, Sr. Armengol i a més hi havia el Sr. Utrillo, el Sr. Robert i Josep Artigas”

A partir d’aquest moment es va començar a urbanitzar el sector, a dividir els solars, crear carrers i a construir presiosos xalets, molts dels quals encara es conserven i són fonamentals pel patrimoni sitgetà. Però també fou durant aquests anys quan es va iniciar la construcció de l’Hotel Terramar Palace per part de les societats Hoteles y Playas del Mediterráneo i Hoteles Unidos S. A (HUSA).

Les obres de la ciutat–jardí es van allargar fins al 8 d’abril de 1933, amb la inauguració de l’Hotel Terramar Palace, però quedant el projecte incomplert. Entre les causes d’aquest brusc final hi trobem la mort del seu artífex, Francesc Armengol, el 23 d’agost de 1931, el qual havia estat nomenat fill Adoptiu de Sitges el 19 de novembre de 1919.

A La Vanguardia del diumenge 9 d’abril de 1933, avui fa 80 anys, es feia una àmplia crònica de la gran festa que es va celebrar a Sitges en motiu de l’apertura oficial, el dia abans, del nou hotel, tot un luxe d’edifici i instal.lacions que posava Sitges entre les principals localitats del turisme de luxe.

La crònica diu que a les dues del migdia d’aquell dissabte, que imaginem lluminós, les principals autoritats polítiques de Barcelona, juntament amb destacats personatges de la societat civil catalana, van arribar al lloc de celebració que no podia ser altre que el lloat Terramar Palace, on els esperaven altres personalitats, comitiva que estava encapçalada per l’alcalde de Sitges, el senyor Costa. Abans del dinar oficial, tots els convidats van fer una visita a les instal.lacions de l’edifici, podent gaudir de les vistes que tenien les habitacions de l’hotel. Al saló principal, obert al mar, HUSA va servir el banquet. Entre els convidats destacava el senyor Pi i Suñer, que va assistir en representació del president de la Generalitat; el president del Parlament català, Lluís Companys; el governador civil, el senyor Ametlla; el general de la quarta divisió, el senyor Batet; el conseller de Cultura de la Generalitat, el senyor Ventura Gassol, que també era el president del Patronat del Museu del Cau Ferrat; així com les principals dames com la senyora Gaspar, la Ragasol, la Vidal i Guardiola, Casacuberta, Pi i Suñer, Batet, Ametlla i Aguadé. Destaca la presència de diversos cònsols i representants internacionals, com els cònsols d’Estats Units i França, així com de la Gran Bretanya, de la República Argentina o d’Alemanya.

La festa va ser un èxit i pel que sembla tothom va quedar encantat amb el nou hotel i amb el convit, una situació que molts d’ells repetirien una setmana més tard, ja que el diumenge 16 d’abril van tornar a Sitges per inaugurar l’obertura al públic del Museu Cau Ferrat, una nova festa que també es va celebrar amb un dinar al recent estrenat saló principal de l’hotel Terramar Palace... aquest cop als senyors Gassol, Batet, Ametlla, Costa, etc., si que els va acompanyar el president de la Generalitat de Catalunya, el senyor Francesc Macià.... l’acte ben bé s’ho mereixia però aquesta ja és una altra crònica, o com deia la meva àvia, “figues d’un altre paner”.

A partir d’aquest 9 d’abril de 1933 aquest gran edifici de l’hotel Terramar Palace viuria moltes històries. Algunes d’amor, com celebració de múltiples banquets de casament, moments de festa i lleure, intrigues com la que s'amagava a l'habitació 17 i altres molt més dramàtiques, com les que va viure durant els anys de guerra civil. Però 80 anys són molts anys, i això no es pot deixar passar..... o com a mínim, jo no ho vull deixar passar!

Així doncs, que per molts anys i per moltes cròniques futures hotel Terramar!

ENREDAR LA TROCA. GAUDí vs FRANCESC ROGENT

noreply@blogger.com (Criticartt Beli) — Thu, 04 Apr 2013 19:01:00 +0000

Foto de la xarxa

Decididament, tinc el síndrome d’Estocolm, estic enganxada!!! Durant tres setmanes no he escrit res al blog, una decisió o un càstig personal per tal de concentrar-me en les moltes coses que haig de posar en funcionament aquests dies i que per culpa de la meva obsessió de buscar i buscar entre hemeroteques, no hi havia manera de començar. Amb les noves carpetes sobre la taula, algunes d’elles ja plenes de documentació necessària, i amb les maletes preparades (això us ho explico més tard... ;-)), ja puc dir convençuda que aquesta teràpia de “vacances blogueres” ha tingut el seu resultat, tot i que no us puc negar que no ha passat dia en el que a l’obrir l’ordinador per treballar, m’ataqués la necessitat d’escriure, ni que fos un “Hola”, al bloc!! Però m’hi he resistit.... fins avui!

El món dels blocs (gairebé) sempre és molt gratificant. En moments com l’actual, en que hi ha molt poques oportunitats de publicar o fer difusió dels nostres estudis, articles, documents.... pels canals entesos com a tradicionals, el blog s’ha convertit en un mitjà sincer, còmode, fàcil i sobretot, molt personal. Aquesta darrera una característica que avui la reafirmo amb motius i dades...

Si fa uns dies escrivia que enyorava tenir a qui demanar ajuda al tractar temes sobre Gaudí, avui puc dir que la meva petició de trobar “l’obre fils per estirar” ja s’ha complert. Uf si s'ha complert! Aquesta persona es pensava que amb les dades que m'enviava es feia un nus a la troca que havia començat fa uns mesos.... però la veritat és que ara estic "ofegada" sota un mar de troques i enredada en milers de fils!!!

A finals de l’any passat buscava, a partir d’una notícia publicada a La Vanguardia el 20 de març de 1889, una suposada relació entre Antoni Gaudí i l’altar major de Ripoll. Aquest dubte, que deixava per escrit al blog, avui, i gràcies a l’aportació de Xavier Jové (l'obre fils), no només no s’ha esvaït sinó que m’ha servit per obsessionar-me encara més amb el tema, i de pas, ampliar coneixements.

Gaudí potser no és l’autor de l’altar major de Ripoll tal i com es diu en una notícia de la premsa del moment...... però ho és Francesc Rogent?

Foto d'Apel.les Mestres

Xavier Jové, empordanès, amant de l’art, especialment del Modernisme i de Gaudí, escriptor i estudiós d’una figura important dins de l’art català com és Apel.les Mestres, va arribar a l'entrada del meu blog sobre l'altar de Ripoll i va caure de quatre grapes en la meva trampa..... convertint-se ara en un altre obsessiu per desxifras l'autoria de l'altar major del monestir restaurat.

Jover em donava el contrapunt a la notícia de La Vanguardia del 20 de març de 1889, per cert, una nota que es va ternir el seu ressó en els dies següents en altres publicacions espanyoles com La Nueva Lucha (21/3/1889), El Ripollès (24/3/1889), La Voz del Pirineo (30/3/1889), El Possibilista (31/3/1889) o La Dinastia (04/04/1889).

Altar de Sant Crist de Ripoll. Foto Todocoleccion

En el setmanari El Siglo Futuro del 29 de setembre de 1891 atribueix l’altar major al “jove arquitecto Sr. Rogent”, autor també de l’altar del Sant Crist en una de les set capelles del creuer. Revisant l'hemeroteca puc dir que aquesta notícia no va patir el mateix efecte "tsunami" que la que atribuïa l'altar major a Gaudí, tot i que si que hi ha moltes notícies que ens mostren l'estreta relació entre Francesc Rogent i les obres de restauració del monestir.

Comparació entre l'altar del monestir de Ripoll i l'altar de fusta de Sant Pere de Ripoll

Entre les interessants apreciacions de Jové, que queden representades en les imatges que acompanyen aquest text, hi ha la de que el frontal de l’altar major del monestir reformat s’inspirava (ja que hem de recordar que durant la guerra civil espanyola aquest va ser destruit) en l’altar de l’església de Sant Pere de Ripoll, temple que es va tancar al culte al consagra-se el nou monestir. La peça. Un relleu escultòric de fusta datat en el segle XII que es conserva al Museu Episcopal de Vic i que es creu tot i recollir-se a l'església de Sant Pere procedia de l'antic monestir de Ripoll.

Ara, amb els dos protagonistes de l'auca clars, i davant de l'evidència de que Antoni Gaudí no necessita presentació, crec que és just no passar l'oportunitat de fer una petita ressenya sobre la figura de Francesc Rogent i Pedrosa (1861-1898).

Francesc era el primer fill del reconegut arquitecte Elies Rogent i Amat (1821-1897), un dels principals arquitectes catalans. Fundador i primer director de l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, per les seves aules van passar els principals protagonistes de la història de l'arquitectura catalana del segle XIX i XX. Entre aquest Gaudí i Francesc Rogent.

Aquest darrer va obtenir el títol d’arquitecte a finals de juny de 1887 amb un excel.lent, tal i com es publicà a La Vanguardia el dia 1 de juliol. Des d’un primer moment Francec va poder treballar en importants projectes que dirigia el seu pare. Un d’aquest fou la restauració del Monestir de Santa Maria de Ripoll, en la que s’hi implicà directament l’any 1892 quan el pare li delegà la direcció directa de les obres, mentre ell les seguia dirigint activament des de Barcelona.

En aquesta restauració Francesc va firmar la tomba de Berenguer III, amb una escultura eqüestre de Llimon; la de Guifré el Pilós, i la suntuosa capella funerària de Joaquim Prats i Roquer. També era disseny d’ell el gran finestral de vidre de colors de la façana principal, un important treball realitzat pel taller “Fills d’Eudald R. Amigó” i que va ser col.locats a finals de 1890. Però com a artista complert, Francesc Rogent també va dissenyar el servei d’altar per a un dels altars dissenyats per ell al monestir, unes peces d’estil romànic realitzades al taller dels germans Gelabert. Amb el mateix estil és la pila baptismal, encarregada i pagada per l’Associació excursionista de Catalunya, que l’arquitecte dissenyà l’any 1893.

Tot i que no té gran quantitat d'obres, detall que es va comentar en alguns dels articles que es van publicar a la premsa catalana en motiu de la seva mort, no podem deixar de fer un petit resum dels seus principals projectes.

A mitjans de novembre de 1886, Francesc Rogent, que encara no havia obtingut el títol d’arquitecte, va realitzar els plànols per a l’edifici del “Fomento Martinense” a Sant Martí de Provençals, actualment un barri de Barcelona. L’any 1888, i en motiu de les obres al Parc de la Ciutadella per a l’Exposició Universal, Francesc Rogent, seguint l’encàrrec del seu pare Elies Rogent, director d’obres del gran projecte, va realitzar el disseny del dipòsit d’aigües del Parc. Per a unir el parc amb el primer pis del dipòsit el jove arquitecte també va dissenyar un pont de ferro de 20 metres de llargada, que va ser col.locat en el seu lloc a finals de març de 1888. També fou l’autor de la decoració de l’església de la Ciutadella (1888).

Creu per al panteó de Josep Fortuny, dibuixos que es
venen a la pàgina Todocolección amb la dada
equivocada de que és la tomba de Marià Fortuny.

Però entre les seves obres hi ha el Castell de Monsolís a Sant Hilari, i a Barcelona dissenya el panteó del Sr. Josep Fortuny al cementiri del Sud Oest, la botiga del fotògraf Napoleón a la Rambla Santa Mònica, així com els ja desapareguts edificis del Fronton Condal (1896) que estava al carrer Rosselló entre el carrer Balmes i Rambla Catalunya; i el Cafè Colon (1897) de la Plaça Catalunya cantonada Passeig de Gràcia, un dels locals més concorreguts a la Barcelona del canvi de segle.

Cafè Colon de Barcelona

Però si Francesc Rogent té un edifici que m’és proper aquest és el Cau Ferrat de Sitges (1893-1894), del que en portà la direcció facultativa juntament amb el mestre d’obres Jaume Sunyer i Juncosa.

L’any 1893 Santiago Rusiñol va comprar dues casa de mariners al carrer de Fonollar, arran de les roques del mar, amb l’objectiu de construir-se la seva casa-taller. L’artista va encarregar al seu amic Francesc Rogent el projecte, aconseguint un interessant edifici eclèctic, bressol del Modernisme català i que actualment es troba en un intens (per dir-ho d'alguna manera) procès de restauració. En un primer moment es va portar a terme un projecte de reforma molt agressiu patrimonialment que, amb una tarima de 35 cm a la planta noble del Cau Ferrat, es trencava totalment el bell, ampli, elegant, alt, teatral... espai ideat conjuntament per Rusiñol i Rogent. Per sort sembla que finalment aquest s'ha salvat.....

La relació entre Rusiñol, Rogent i el Cau Ferrat va anar més enllà de les obres de construcció. Un dels participants a la processó cívica que va tenir a Sitges el 14 de novembre de 1894 per tal de traslladar els dos Grecos comprats per Rusiñol al Cau Ferrat, va ser l’arquitecte Francesc Rogent.

Però l’arquitecte també va destacar en altres camps com el de la fotografia, el d’estudiós de l’arquitectura catalana, amb llibres tan importants com La España artística, arqueològica y monumental, La arquitectura moderna de Barcelona (1897) o La Catedral de Barcelona (1898), revistes, editor com a soci a l’editorial Parera i Cia.....

Just quan l’arquitecte començava a despuntar, i un any després de la mort del su pare el 21 de febrer de 1897, Francesc Rogent moria a Barcelona el 12 de febrer de 1898 als 37 anys. El seu enterrament va ser una important demostració de dol pública, demostrant l’estima que la societat barcelonina tenia per aquest malaguanyat arquitecte en el que tantes esperances hi havien posat.

Doncs bé, ara que ja hem desglossat qui era Francesc Rogent Pedrosa, torno a la meva pregunta, ara encara més pregunta que fa uns dies..... Qui va ser l’autor de l’altar major del monestir de Santa Maria de Ripoll?

Doncs ja veus Xavier, encara ens queda molta feina per davant per poder assegurar qui és l'autor de l'altar major del Monestir de Ripoll.....

COMENÇAR AMB TINTA NOVA..... EXPLICANT LES COSES QUE TENIA AL TINTER

noreply@blogger.com (Criticartt Beli) — Wed, 06 Mar 2013 18:00:00 +0000

Dibuix de Ramon Casas per a Pel i Ploma

Sempre queden coses al tinter, i hi ha un dia que s’ha de buidar per posar tinta nova! Així que seguint el que he fet aquests darrers anys, escric aquest post per anar tancant temes.

Maqueta de com seria el projecte de port sota Maricel, 1970

Document "Reservat" sobre el projecte de port
trobat a la "carpeta negre"

Primer de tot, tres mesos després de parlar de l’escrit que estic realitzant sobre el projecte de port esportiu que es va intentar construir a la façana marítima del Maricel durant els primers anys 70, aquest encara està en “construcció”. Necessito calma i molta tranquil.litat per posar en ordre tots aquests papers, estudis, informes, cartes..... que guardava l’avi en una carpeta negre que des de fa temps està a la tauleta de nit del meu llit, així com El libro negro de Sitges de Miquel Utrillo! Però ho tinc molt present.....

Tan present com seguir buscant la relació entre l’altar major del Monestir de Ripoll i l’arquitecte Gaudí. La setmana passada, i només per uns moments, vaig tenir la sensació de que en el tema hi havia un d’aquests “reconeguts experts” en Gaudí que potser em podria mostrar un camí a seguir. Haig de dir que abans d’arribar a la trucada a “l’expert gaudinià" vaig fer una visita a la Càtedra Gaudí, a la facultat d’arquitectura de la UPC, i que el tracte que vaig rebre allà va ser magnífic, tot i que no vàrem trobar el que buscàvem. Doncs vaig telefonar a un dels “gaudinians” actuals i la contesta, després d’una educada presentació per part meva i amb menys d’un minut per exposar el meu dubte, va ser: “veig que a vostè li interessa MASSA el tema però jo tinc coses a fer i no tinc temps”. Així que el reconegut arquitecte expert en Gaudí us puc assegurar que potser té moltes qualitats, però li falta una de molt important que tenia Bassegoda... escoltar i ajudar! Així que Xavier Jové, ja ho saps, haurem de seguir amb les nostres divagacions fins arribar a una conclusió!

Ah!!!!!! i el llibre de Modernisme. Modernisme a Barcelona que vaig sortejar ja està en mans de la seva nova propietària! Com veieu a la fotografia que m’ha fet arribar l’Ana es tracta d’un bon totxo!

Moltes gràcies Ana per participar al concurs, i per aquesta foto!!!!!

Aprofito per agrair un com més al Vicenç Morando la seva bona voluntat vers la nostra feina, i tornar-nos a convidar al gran fotògraf Josep Maria Alegre i a mi, a Ràdio Maricel per parlar de llibre i del pq ha trigat tant en arribar a Barcelona, així com el comentari que va publicar a la seva Crònica Local de l’Eco de sitges del 25 de gener de 2013.

"Dimecres, 23 de gener

21 mesos han passat des que es presentà a la biblioteca popular Santiago Rusiñol Modernismo en Barcelona, el llibre de 600 pàgines, 600 imatges i 3,8kg escrit per Beli Artigas, amb fotografies de Josep Maria Alegre i Ramon Manent. Acaba d'arribar a les llibreries després que l'edició en castellà del volum quedés confinada -per aquells misteris editorials- en un contenidor a la Xina. Per 40 euros poden tenir un gran llibre en tots els sentits, sempre i quan el disposin sobre una bona superfície per a llegir-lo i mirar-lo còmodament."

Foto de Quim Puig publicada a El Punt Avui el 25 de febrer de 2013

Doncs parlant d'entrevistes i de llibres nous, aquests darrers dies de febrer ja podem desvetllar un dels secrets, dubtes, creences, dites, xafarderies.....que més han fet parlar el darrer segle a Sitges. La publicació del llibre “Deering y Casas, una amistad en el arte” d’Isabel Coll Mirabent (la meva mare) per part de la Northwest University de Chicago, ha deixat per escrit, i amb documentació que ho demostra, quina va ser la principal causa que va fer que Charles Deering marxés de Sitges emportant-se amb ell la seva gran col.lecció d’art. I aquesta causa té un nom propi, Miquel Utrillo Morlius. Us recomano el llibre, però aquest cop us demano que si podeu el compreu, ja que es tracta d’un desinteressat projecte els beneficis del qual van íntegrament a la Fundació Ave Maria de Sitges. Potser encara no ha arribat a les llibreries catalanes, però al portal d'internet Amazone us el fan arribar en pocs dies. Si en voleu saber alguna cosa més podeu llegir a El Punt Avui, i escolar a Ràdio Maricel unes entrevistes que se li va fer a la seva autora!

Quadre de Ramon Casas en el que utilitza com a escenari un dels dormitoris de Maricel

Així doncs, les dades que es donen en aquest llibre encara m'ajuden i em donen més raons per reclamar a l'Ajuntament de Sitges que d'una vegada per totes es faci justícia i es posi el nom del gran pintor Ramon Casas a la seva casa sitgetana. Aquest edifici "caigut en desgràcia" i del que sols es conserva la façana principal, una petita construcció entre el Cau Ferrat de Rusiñol i el Maricel, que Charles Deering adquirí l'any 1915 per convertir-lo en la vivenda d'hivern del seu conjunt de Maricel de Mar. Una petita joia arquitectònica que quan va marxar definitivament de Sitges va voler "regalar" per 10.000 pessetes al seu gran amic Ramon Casas, el mateix que l'havia portat per primera vegada a Sitges i que li havia fet conèixer aquell poble que l'enamorà de tal manera, que va decidir construir-hi Maricel, un somni fet realitat en el que tenia l'intenció d'instal.lar-s'hi definitivament quan "fos gran".

Quadre de Ramon Casas en el que utilitza com a escenari un dels dormitoris de Maricel

Coneguda popularment com casa Rocamora i que amb les darreres "reformes de la reforma" es pretén anomenar Can Xicarrons, la casa de Ramon Casas no sols ha perdut tota la seva història més recent, la seva importància patrimonial i arquitectònica, la seva bellesa artística, sinó que anem pel camí de que perdi la poca dignitat que li queda o que se li pot retornar. Així doncs, i com vaig escriure fa uns dies, si ara que sabem tot el que va fer Utrillo encara "entenem" que Sitges li dediqui una escola, un carrer i un any de celebracions, crec que, com a mínim, Ramon Casas es mereix que casa seva porti el seu nom....... i aquí ho deixo! (per ara).

Amb el número 2 a les mans, aquest cap de setmana ens hem tornat a reunir l’equip de la revista “The Sitges Quarterly” per començar a tancar el proper número. Temes molt interessants, nous col.laboradors i sobretot unes ganes boges per part del responsable de la publicació, Cheyenne Crump, de seguir amb aquest projecte en el que hi està posant tants i variats esforços, fa que segueixi creient i apostant per la continuïtat (potser incorporant nous formats) del magazine.

I per acabar us deixo el nou programa del "Círculo de cultura" al canal de televisió per internet del Círculo de Mujeres de Negocios. Com totes les entrevistes fetes fins ara per Lola Cañete, aquesta sobre Protocols Internacionals és molt interessant, però també té punts divertits... no us perdeu l'anècdota que explica Deepti Golani sobre els problemes lingüistics i culturals que es va trobar a l'arribar a Catalunya.

Així que entre radio, tele, diaris, llibres i reflexions.... us deixo feina!

EL DIA QUE VA CAURE UN BÒLID AL GARRAF. Annex de l'article de Luis Soravilla

noreply@blogger.com (Criticartt Beli) — Tue, 19 Feb 2013 13:28:00 +0000

El que avui explico no és usual, ni casual, ni fantàstic, ni irreal, ni una peli de terror..... el que explico va passar a pocs kilòmetres d'on s'aixeca la nostra estimada Punta!!! i davant de tot això em ve al cap..... estarà tan allunyada de la realitat aquesta recreació que es va utilitzar per al cartell del darrer festival de Cinema Fantàstic de Sitges????????????

Ahir per la tarda, el Luis Soravilla va deixar un comentari a l'entrada anterior d'aquest bloc que em va "picar" una mica... ho accepto.... em va picar molt!!!! Al llegir l' interessant article que publica al seu bloc i que podeu llegir aquí, i coincidint amb que fa molt pocs dies va succeir un fet molt semblant al relatat, la curiositat es va anar fent més gran i vaig pensar que segur que en alguna casa sitgetana hi podríem trobar la resposta!!!! Així que vaig penjar un missatge a facebook juntament amb el link de l'article "culpable" de la meva nova i fugaç "obsessió"!!!

"Suposat" meteorit que m'envia el meu oncle i que suposa aquest article

Al cap d'uns moments vaig rebre un missatge al mòbil amb la frase contundent: " a casa tenim un tros de meteorit. Vols foto......". La meva resposta no va trigar: "és conya, no?". Doncs no, no era cap broma...... així que vaig tornar a facebook :

Fa us moment publicava aquest article de Luis Soravilla sobre el meteorit que va caure a Sitges i em preguntava si en alguna casa sitgetana guarden una pedra "sospitosa". Doncs al minut he rebut aquesta foto! una pedra negra!!! un meteorit? el meu oncle el guarda i és la prova que va fer convèncer a un sitgetà el que deia un altre sitgetà: que fa molts anys les restes d'un meteorit va caure sobre terres sitgetanes: a sota la Fita i en unes vinyes de Campdàsens. El tros més gran es va portar a Madrid i un de més petit a Barcelona. Així que el sitgetà incrèdul va anar al lloc on li indicà l'altre sitgetà i allà va poder veure que tota la pedra era calcária, de color blanc.... però que hi havia trossos de pedres negres i les va recollir!!! Ara no se si aquest és el meteorit de 1896 o un altre.... ah!!! i que cap dels dos sitgetans als que m'he referit és el meu oncle.... ell només va fer el millor: agafar i desar la pedra esperant que un dia la "neures" de la seva neboda escrivís això!

I aquesta és la "pedra" de la Marta

La veritat és que en un primer moment vaig pensar que "se non e vero e ben trovato" i que la història es mereixia aquesta petita nota!!!!! Però aquest matí he acabat de tancar el cercle. La Marta m'ha enviat un missatge i una altra foto d'una pedra negra que em diu que el seu pare té a casa alguns d'aquests trossets de bòlid! Per cert, la Marta és la filla del "suposat" sitgetà incrèdul del meu conte!!!!

La Marta també m'envia la nota que es va publicar a l'Eco de Sitges del 16 de febrer de 1896 on es dóna la notícia del meteorit. (En aquest enllaç de la pagina del Consorci del Patrimoni de Sitges podeu llegir la notícia completa)

"A las 9 y 23 minutos de la mañana del dia 11 pudieron contemplar perfectamente, cuantos se hallaban en el Baluarte, en la Ribera, en el mar y en el campo, el paso de un bólido de grandes dimensiones, fenómeno luminoso rarísimo en dirección S.O.E a N.E., notándose a los 45 minutos una honda trepidación parecida al estruendo de un lejano cañonazo. Por la tarde los telegramas de prensa diaria, nos enteramos de que dicho bólido explotó a 38 kilómetros de altura de Madrid, a las 9 y 30 minutos, causando infinidad de sustos, roturas de vídrios y otras desgracias.

Los efectos del aerolito antes referido fueron desastrosos en nuestro término municipal ya que se atribuye al mismo el incendio de los bosques Puigdolla y Pla de les Bassas pertenecientes a la hacienda de Garraf, propiedad del Exmo. Sr. D. Eusebio Güell Bacigalupi..." Zeda.

Aquesta mateixa notícia, i citant la procedència de l'Eco de Sitges, es va publicar a La Vanguardia el 18 de febrer de 1896. I així també puc deixar aquí la continuació de la notícia, una "dramàtica" crònica de l'incendi a les terres de Güell, que pel que sembla va ser un foc important i no gaire comú en aquest mesos d'hivern....així que segur que la caiguda meteorits en terres del Garraf van tenir "algunes"conseqüències:

"Por referencias de un testigo presencial sabemos que, en el momento de tener dispuesta la cena, llegó a la casa de campo de "Garraf" la desagradable notícia del incencio, en el acto, tanto el señor Sitjes, administrador de la finca, como el señor Gil, jefe de la bodega, y el señor Masip, encargado de las obras, dispusieron que sus respectivos dependientes en número de 42 hombres se aprestasen para acudir al sitio del suceso, atravesando de noche con mil trabajos veradas y abismos hasta conseguir ponerse al alcance del fuego que se presentaba imponente y abarca una extensión superior a cincuenta áreas con grandes llamas que irradiaban a mas de tres kilómetros tan gran claridad que permitía leer perfectamente.

En su vista ordenó don Jaime Sitges que todo el personal de su casa se precurara rama de pino como medio de extinguir paulatinamente el fuego, consiguiéndolo después de penosísimo trabajo y corriendo gravísimo peligro por los grandes despeñaderos existentes en aquellos escabrosos montes que alcanzan un altura superior a 7.000 metros sobre el nivel del mar.

Tales esfuerzos, dieron por resultado apagar el fuego, descansando en "Vallbona" donde refrigeraron sus fuerzas los operarios y regresando a "Garraf", dadas ya las dos de la madrugada".

Buscant informació vaig a parar a la pàgina "Solo se que no nos queda nada" on podreu trobar molta més informació sobre meteorits caiguts a Catalunya!!! però em fa molta gràcia el comentari sobre aquest article sobre l'exageració de les dades d'aquests "escabrosos montes" que segons ells feien més de 7.000 metres sobre el nivell del mar....... i posen com a comparació els 3.700 metres del Teide i els 8.850 de l'Everest!

Meteorits espanyols que es conserven al Museu d'Història Natural de Madrid. Extreta del bloc de Luis Soravilla

Aquell febrer de 1896 les obres de construcció per part de Gaudí de les bodegues del comte Güell es trobaven en una fase molt avançada, una situació que va suposar la presència de diversos treballadors de la construcció a la casa del Garraf. El senyor Masip, que anomenen encarregat de les obres, és Agustí Massip i Brassó, el constructor que ja havia treballat per Gaudí i Güell en el Palau Güell de Barcelona entre 1883 i 1886. Massip va col.laborar amb l'arquitecte en altres obres destacades com el Temple de la Sagrada Família, el Palau Episcopal d'Astorga, la Cripta de la Colònia Güell i el Park Güell... ups.... que m'en vaig del tema!!!

Doncs aquesta caiguda del meteorit al Garraf va tenir una greu conseqüència, però anys abans ja havia hagut una altra "pluja de pedres" prop de Sitges. En una llarga crònica publicada en motiu d'aquest fenòmen, a El Liberal de Madrid el mateix 11 de febrer de 1896, poques hores després de la caiguda del meteorit, es parla d'altres casos i entre aquests trobem un que ens és proper:

"El 14 de mayo de 1861, en Cañellas, cerca de Vilanova (Cataluña), cayó una lluvia de piedras. Muchos de estos aerolitos penetraron tan profundamente en la tierra que no fue posible encontrarlos. De los que se recogieron el mas grande de todos pesó un kilogramo y se conserva en el Museo de Historia Natural de Madrid. Costó gran trabajo adquirir este ejemplar, pues los campesinos no querían deshacerse de una piedras, que por venidas del cielo, tenían que traerles buena fortuna".

Per cert, aquest meteorit també el trobem en aquesta foto de la col.lecció de pedres que publica Luis Soravilla al seu article!

El 4 de setembre de 1905 es publica a La Vanguardia una notícia sobre la trobada que va fer Manuel Gibert. Sobre aquesta troballa altres investigadors en fan referència a estudis diversos tal i com queda documentat en aquesta pàgina.

"En 1905 fue hallado un meteorito por el coleccionista de minerales de Sitges, D. Manuel Gibert. Pesaba 8.791 gr. y su densidad está comprendida entre 2,95 y 3,88. Se compone de 39,7 % de metales (hierro, níquel y cobalto) y el resto de silicatos. Luceita de Meunier. Se conservan 8 ejemplares en Barcelona (varios museos y colecciones particulares), Madrid y París, que pesan en junto 4.910 gr. Por haber estado muchos años hundido ha sufrido oxidación (Faura y Sans, Op. cit.)." Paluzíe Borrell (pág 38).

"En una viña situada entre la Falconera y la casa de Garraf (Barcelona) fue hallada esta masa meteorítica, con un peso total de casi 9 Kg. Es una condrita con historia compleja [27] , de la que el fragmento mayor, de 2,8 Kg, se encuentra en el Colegio La Salle de la Bonanova de Barcelona y 1,5 Kg en el Museo de Ciencias Naturales de la misma ciudad [4] . El MNCN posee dos fragmentos de 53 y 9 g. Podemos suponer que el lugar de hallazgo es el de caída." Carlos Martín Escorza (1987).

Així doncs, si aquest cap de setmana no sabeu on anar, aquí us deixo dues propostes d'excursió amb un objectiu clar: caçar meteorits!!!!

LA TORRE MARSILLACH O LA CASA ÀRAB DE L'ESCOLA MARY WARD. CAPÍTOL 1

noreply@blogger.com (Criticartt Beli) — Fri, 08 Feb 2013 11:21:00 +0000

Wagner, autor del que celebrem el bicentenari

Aquest any 2013 es celebra, a nivell mundial, els 200 anys del naixement del gran músic Richard Wagner, i la meva petita aportació a quests aniversari no pot ser de cap altra que trobant una excusa arquitectònica que tingui relació amb el mestre.

Doncs aquesta excusa la tinc molt propera i la veig gairebé a diari. Es tracta d'un dels edificis que actualment conformen l'Escola Mary Ward (fins fa poc Escola Bienaventurada Virgen Maria) al carrer Copèrnic de Barcelona.

L'escola està conformada per quadre edificis diferenciats, tant arquitectònicament com històricament. Si els enumerem en ordre cronològic el primer és el que els que tenim o hem tingut alguna relació amb l'escola, ja sigui com ex-alumnes, alumnes, pares..., anomenem la Casa Àrab; la segona és la façana principal de l'escola amb la capella i la sala de música, edifici realitzat per l'arquitecte barceloní Joan Baptista Serra de Martínez (1888-1962), i que tractarem en un altre capítol; la tercera és la casa que hi ha just al costat del Parc Monterols amb el carrer Montecassino, i on viuen la congregació de religioses que dirigeixen l'escola; i finalment l'edifici nou, el que es va construir l'any 1954 per l'arquitecte Lluís Bonet i Garí i que actualment conforma el veritable nucli escolar. Tots aquests edificis, connectats interiorment per un laberint de passadissos, comparteixen un jardí que els unifica en un espai únic i misteriós.

Doncs anem per parts. La Casa Àrab té una història interessant i curiosa que la lliga amb un dels grans crítics musicals catalans de la segona meitat del segle XIX, Joaquim Marsillach Lleonart (Barcelona, 3 de març de 1859 – 11 d'agost de 1883).

El jove Joaquim, que havia nascut a Barcelona el 3 de març de 1859, estudià medicina a Barcelona amb el reconegut Doctor Josep de Letamendi, (1828-1897). La influència de Letamendi sobre Marsillach no tan sols va ser a nivell mèdic i acadèmic, sinó que també influí en la seva formació musical.

Llistat de l'Associació Wagneriana. Tret de la pàgina Filomúsica

Mentre estudiava la carrera de medicina el jove Joaquim emmalaltí de tuberculosi i en busca d'una cura va viatjar a Suïssa. Fou durant aquesta estada quan Marsillach es familiaritzà amb la música de Richard Wagner, pel qual sentí una forta atracció. Durant el mes d'agost de 1876 Marsillach va poder assistir al primer festival de Bayruth organitzat per Wagner, amb el que inicià una amistat. Ja de tornada a Catalunya, tot i ser un bon estudiant de medicina, Joaquim, que segons l'arquitecte Cèsar Martinell, familiar i un dels seus biògrafs, tenia clar que la seva vida seria curta, es dedicà a propagar la música wagneriana a Catalunya. L'any 1878, i animat pel Dr. Letamendi que li va escriure el pròleg del llibre, publicà “Ricardo Wagner. Ensayo biográfico-crítico”, primera obra sobre el músic a Catalunya. Però aquesta interessant carrera es va veure interrompuda per la mort de Marsillach amb tan sols 24 anys.

Joaquim mai va acabar la carrera de medicina, ja que poc abans dels darrers exàmens ell va morir. La seva vocació mèdica va ser més per poder guanyar diners i seguir amb la seva passió per la música. Segons el seu amic Sunyol, la idea de Marsillach era poder exercir durant l'hivern i la tardor en algun hospital del Caire o en un dels vaixells de luxe que unien Europa i l'Orient amb Amèrica, una feina molt ben pagada, per poder-se passar els mesos de primavera i estiu dedicat a viatjar pels festivals de música més importants!!!

L'any 1882 Joan Marsillach Parera (Barcelona, 22 de març de 1829- 1 de març de 1896), metge de l'Hospital de Santa Creu i de Sant Gervasi de Cassoles, va fer construir en un terreny que en aquells anys quedava delimitat pels carrers de Copèrnic, Muntaner i Tavern, gairebé dins del recinte del Parc de Monterols, una casa torre per traslladar-se a viure amb el seu fill, Joaquim Marsillach Lleonart, que es trobava greument malalt.

El pare, obsessionat en intentar curar el seu fill, va impedir que el seu fill portés una vida normal a Barcelona, ja que s'oposava frontalment a la relació entre el jove Joaquim i una concertista barcelonina, fins al punt d'enviar el fill a Madrid entre 1879 i 1881 a seguir els seus estudis de medicina amb Letamendi. La distància no va servir per res, i Joaquim va insistir per casar-se amb la seva estimada Pura fins a finals de 1882, quan pacta amb el pare que quan estigui millor de salut podrà complir el seu desig.

Tot i aquesta relació difícil, que queda plasmada en les cartes que es van enviar aquells anys i que segons Cèsar Martinell explica en els articles que publica a la Revista Destino durant el mes de febrer de 1953, conservava la seva família. Però un cop llegits els articles i necrològiques que es van publicar a la mort de Marsillach, crec que tot el que Martinell explica en aquests articles de Destino està extret dels texts de 1883, i especialment del de Sunyol a La Ilustració Catalana, necrològica a la que em referiré més endavant. A més a més, Martinell parla d'unes dates que no es corresponen amb la realitat. En el seu article diu que a principis d'octubre de 1882 pare i fill van iniciar un llarg i profitós viatge per Europa i Orient Mitja, i que el 8 d'octubre, pare i fill es van trobar a París per tal d'iniciar el periple. El primer sortia de Barcelona, i Joaquim d'Urberuega, on seguia la seva cura. Des de la ciutat francesa van viatjar a Estrasburg, Stuttgart....

Wagner, la seva esposa Cosima, i un fill

En un moment del viatge Joaquim va separar-se del grup que es dirigia a Munich, per desviar-se cap a Bayreuth per saludar al seu amic Wagner, ciutat a la que arribà el dia 14 d'octubre de 1882. Només arribar ja va demanar visita al músic, que el va rebre a casa seva. El mateix Marsillach escrivia que es va trobar amb Wagner, la seva dona i un fill petit de la parella, en un saló d'estil oriental.

Però per la informació que es dóna en una petita nota a La Vanguardia del 10 d'agost de 1882 aquest viatge es va portar a terme durant el mes d'agost de 1882. Llegim que:

“Nuestra nación ha estado representada en el festival de Wagner en Bayreuth, como lo estuvo en 1876. En las dos primeras representaciones privadas del “Parsifal” concurrieron los señores Aranda, profesor de piano residente en París, Eguzquiza, pintor, y don Joquín Marsillach, corresponsal de la revista Arte y Letras.

Además en la primera representación asistieron los señores Marsillach (don Juan), Balari, Vilaseca, Barba, Basixes y conde de Morphi”.

Així doncs aquesta informació ens tira per terra el que explica Martinell ja que pel que queda reflectit que com a mínim el pare de Joaquim, també van desviar-se cap a Bayreuth, i que el festival va tenir lloc durant el mes d'agost de 1882. Això també ho ratifica el fet de que Anselm Barba, mestre de capella de Santa Anna, va sortir cap a Alemanya a finals de juliol amb l'objectiu d'anar a l'estrena de Parsifal (La Vanguardia, 28 de juliol de 1882).

El 21 de juny de 1882 la Companyia de Ferrocarrils de Tarragona-Barcelona i França publica a Port Bou i amb destí a Barcelona s'ha enviat des de Leipzig uns impresos destinats a Marsillach. Potser eren documents enviats per responsables del festival de Baureuth? Una carta del seu amic Wagner, nascut a Leipzig, amb el que mantenia una intensa correspondència des de que s'havien conegut anys abans?

En una nota publicada a Crónia de la música el 21 de novembre de 1878 ens diuen que Marsillach era l'encarregat de rebre les subscripcions de la gent que volgués assistir a l'estrena de Parsifal que segons diuen es tenia previst estrenar l'any 1880 a Bayreuth.

Finalitzat el llarg viatge que l'havia portat per ciutats com Viena, Budapest, Bucarest, el Mar Negre, Constantinopla, Rodas, Chipre, Beirut, Nazaret, Alexandria..... va tornar a Barcelona on el 13 de febrer de 1883 va rebre la notícia de la mort de Wagner, provocant-li un fort sentiment de tristesa i ràbia. Segons explica Sunyol, Marsillach va recaure en la seva malaltia, requerint la visita del seu metge, el prestigiós Dr. Robert, un altre wagnerià destacat, el qual li recomanà que marxés uns dies a Caldetes, població on la família Marsillach tenia una casa d'estiueig. El seu principal biògraf, Joaquim Pena, explica que el jove Joaquim, tot i trobar-se en aquest estat de depressió, no va deixar de treballar en la seva difusió de l'obra de Wagner. Imaginem que aquesta activitat la va realitzar des de la seva casa de Barcelona, en la qual hi va viure molts pocs mesos.

En l'article de Martinell a Destino del 21 de febrer de 1953 llegim una descripció de “en la suntuosa torre que el doctor Marsillach construyera como exponente de su fecunda laborisidad profesional en el Turó de Monteroles, por urbanizar entonces – com patio central estilo árabe, oratorio con mosaico traido de Tierra Santa, jardín con grutas y lógia pompeyana, que en mi niñez habité algunas temporadas (...)”

Original oratori de la casa, amb mosaic portat de terra Santa, actualement convertit el banys infantils

Doncs en aquesta torre, a la que nosaltres anomenem la Casa Àrab, la tarda del 11 d'agost de 1883, just mig anys després de la mort de Wagner a l'edat de 70 anys i amb una gran carrera com herència, moria Joaquim Marsillach sense poder complir els 25 anys, joventut i curta vida que no li va impedir deixar un importat llegat per a la cultura musical catalana.

Escala actual que uneix efici nou de l'escola amb el soterrani de la Casa Àrab. En el seu moment va ser una porta que donava directament al jardí del la torre Marsillach.

La nota publicada a La Vanguardia el dia 13 d'agost de 1883 llegim:

“El sábado falleció después de larga y penosa enfermedar, en el vecino pueblo de San Gervasio nuestro companyero en la prensa don Joaquim Marsillach i Lleonart, redactor de nuestro colega La Renaixença. Ayer tarde se verificó el entierro del cadáver asistiendo un numeroso cortejo. Nos asociamos al dolor de su familia y amigos”. El funeral va tenir lloc el dissabte 25 d'agost a l'esglèsia parroquial de Sant Gervasi, La Bonanova. Tot i aquesta informació, encara es troben biografies sobre Marsillach en que es diu que aquest va morir a Caldetes, Maresme.

Durant el mes de setembre es publiquen dos interessants articles sobre la biografia de Marsillach. La primera en el número 92 de La Ilustració Catalana, un article firmat per Sunyol i amb un retrat del jove desaparegut a la portada de la revista. L'altre a la versió local, La Catalana, de la La Ilustración Musical, també amb una nota biogràfica i un retrat.

La Torre Marsillach o casa Àrab va ser construïda l'any 1882 pel mestre d'obres de Barcelona Jaume Brossa Mascaró (+ 1922), que firma els plànols durant el mes de febrer. Aquest professional va obtenir el títol el 18 de febrer de 1868, i està actiu entre 1870 i 1916. Entre les seves obres més reconegudes hi ha la Casa Torruella del Passeig de Gràcia, just a l'illa d'or, realitzada l'any 1886 i que posteriorment, l'any 1915, fou convertida per l'arquitecte Coquillat en la casa Delfina Bonet. També eren obra seva els Banys Àrabs o Xalet del Moro, de 1873, al Passatge de la Pau de Barcelona. Uns banys públics que eren un exemple d'arquitectura neomudejar, un estil que estava molt de moda en aquella segona meitat del segle XIX i que agradava molt a la família Marsillach. En una carta que Joaquim envia al seu amic Sunyol durant el seu viatge per terres orientals li diu:

Detall que trobem a l'interior de la Casa Àrab

“A Orient és nou tot, des del cel i la vegetació fins a la gent i les seves constums. Quin viatge!!!”. Va ser a la tornada d'aquest quan es va començar a construir la casa del turó de Monterols.

Les sis llicències d'obra que es conserven a l'Arxiu Municipal de Sarrià- Sant Gervasi, sol.licitades entre 1881 i 1891 per Joan Marsillach, ens indiquen que es van realitzar diverses obres de millora en el terreny que havia adquirit al Turó de Monterols i a la casa que s'havia construït l'any 1882.

Façana est de la Casa Àrab

La casa, que tot i actualment està adaptada a les necessitats d'una escola d'educació primària, encara conserva la distribució original, així com elements decoratius, que ens ajuden a recuperar mínimament quin era el seu aspecte inicial.

Conformada per soterrani, on hi havia les estances de servien, com la cuina; el primer pis amb l'entrada principal que donava en un dels laterals de la casa, concretament a la façana orientada cop al carrer Muntaner, on antigament hi havia un llarg camí que unia aquest via amb la torre del senyor Marsillach.

Portes i arrambadors de parets amb decoració i disseny d'inspiració àrab

Detall del treball en ferro forjat de l'escala que comunica el soterrani amb el pis principal

Un primer pis amb les estances privades i una sota-teulada, la casa està envoltada per un magnífic jardí. A la primera planta hi ha un pati central, ara convertit en hall de comunicació entre les aules, que queda il.luminat amb llum natural gràcies a una lluernari amb vidrieres.

Lluernari del pati interior de la casa Àrab. Actualment els vidres originals han sigut substituits per aquest de colors

A la necrològica que publica Sunyol es refereix a aquesta paratge com:

“...la mort davalla l'últim fil de la vida d'en Marsillach al caure el sol d'una magnífica tarda d'estiu, en mig d'una esplendidesa de llum i de vida, en un dels llocs més deliciosos i pintorescs dels volts de Barcelona”.

Finestres d'estil àrab d'una de les façanes de la casa de Marsillach

Façana sud de la casa, on hi ha la porta d'entrada i que unia la torre amb el carrer de Muntaner

El lloc us puc assegurar que és igual de romàntic, tot i que les rialles, els jocs i la vida que els nens donen a l'escola l'omple de vida!

Detall de les baranes de l'escala que unia el jardí de la casa amb la sala principal, una habitació amb grans finestrals sempre il.luminat i amb unes precioses vistes sobre Barcelona

A la mort del seu fill, el pare va seguir vivint en aquesta casa que amb tanta esperança havia fet construir. Finalment morí a principis del mes de març de 1896, i en una nota necrològica publicada a La Vanguardia el dia 8 de març llegim:

“D. Juan Marsillach era un facultativo de bien cimentada reputación, decano de los profesores del Hospital general de la Santa Cruz. Años atrás tuvo la desgracia de perder a un hijo que era toda su ilusión y a la par una esperanza de las letras catalanas, a las cuales rendia culto, cultivando con gran talento la crítica musical. El joven Marsillach fué uno de los primeros panegiristas que tuvo Wagner en España, El maestro de Bayreuth distinguíale con su sincera amistad. La muerte de su hijo en la flor de la juventud fué para el Doctor Marsillach un rudo golpe y el comienzo de ese largo y melancólico otoño que ha acabado con su existencia a una edad bastante avanzada, con harto sentimiento de cuantos conocían sus bellas prendas de carácter.”

Façana del carrer Copèrnic des de l'actual carrer Tavern, edifici en el moment de ser construït cap a l'any 1917 per encàrrec del metge Eduard Schaefer a l'arquitecte Joan B. Serra

Doncs aquesta és la breu història de la casa Àrab. L'edifici al llarg d'aquest més d'un segle ha anat passat de mans en mans. El recinte s'ha ampliat amb noves edificacions que d'una manera o altra es connecten. De casa particular, a convent i finalment a escola....En un proper capítol ja parlarem del nou propietari, casualment un metge alemany que va fer construir l'edifici castell del carrer Copèrnic.

Però amb l'arribada dels nous temps, crec que és important que aquest edifici amb tanta història pugui ser conservat i retornat a la seva bellesa original. És difícil que la nostra escola pugui afrontar el cost d'una restauració d'aquestes magnituds, però segur que hi ha alguna fórmula que ens ajudi a aconseguir aquest objectiu....

1000 COMENTARIS, 6 ANYS i 360 ENTRADES AL BLOC ES MEREIX UN PREMI PER ALS QUE M'AGUANTEU. SORTEIG D'UN LLIBRE DE MODERNISME

noreply@blogger.com (Criticartt Beli) — Mon, 21 Jan 2013 15:48:00 +0000

Des de fa un temps que em criden l'atenció els dibuixos que sota la frase "Un blog se alimenta de tus comentarios"o "Un bloc es nodreix dels teus comentaris" em trobo publicats en molts del blocs que visito. Buscant l'autor d'aquests originals "monstres" he pogut adonar-me que molts altres blocaires s'han sentit atrets per ells tal i com podeu llegir, per exemple, en l'entrada d'aquest bloc U! Ar de japis on ens donen informació sobre l'autor dels dibuixos, l'il.lustrador Nacho Gomez.

Doncs estic totalment d'acord amb aquest lema i, com ja he escrit altres vegades, els vostres comentaris són molt importants per l'autor del bloc. Sóc conscient que hi ha vegades que no tenim res a dir sobre el que llegim, altres ens fa mandra deixar unes paraules, i en ocasions aconseguir que es pengi el comentari sembla impossible..... però tot i això la setmana passada el meu bloc, aquest, va arribar als 1000 comentaris i coincidint amb el gairebé imminent 6è aniversari de Criticart. Són 360 entrades durant les quals us he omplert el cap amb les meves històries, aventures, opinions, pensaments, crítiques, alegries......

Això, alegries és el que es necessita ara, i com us vaig explicar fa uns dies aquí (no tinc millor lloc on fer-ho) la setmana passada per fi vaig poder tenir alguns exemplars del llibre Modernisme a Barcelona que vaig publicar ja fa dos anys.

M'agradaria poder donar un llibre a cada un de vosaltres, però com que ara per ara no és possible, us proposo poder guanyar un d'aquest llibres, amb bellíssimes fotos de Josep Maria Alegre i de Ramon Manent.

Com que el sorteig (davant càmera de mòbil i amb la mà innocent d'algun dels meus fills) el faré dels comentaris que publiqueu en aquesta entrada d'avui, el sorteig serà obert a tothom: seguidors i passavolants, lectors habituals i primerencs, amics de facebook i de twitter..... ah, i els meus amics anònims que comenteu tan sovint? doncs si voleu aquesta vegada podeu firmar amb el vostre nom.... nomès en aquesta ocasió!

Animeu-vos!!! teniu temps de participar fins el diumenge que ve, dia 27 de gener a les 12 de la nit! i si superem els 50 missatges en sortejaré dos!!!!

Ah, i recordeu que TOTS teniu un altre llibre gratuït! us deixo aquí on el podeu trobar..... ;-)))))))

HISTÒRIES, MISÈRIES, DRAMES I INTRIGUES DE LA VIDA D'UNA HISTORIADORA DE L'ART.... EN RESUM, LA MEVA VIDA!

noreply@blogger.com (Criticartt Beli) — Wed, 16 Jan 2013 15:35:00 +0000

El dissabte passat vaig poder tornar (amb aplaudiment enfoteta inclòs per part d'alguns dels meus amics 2.0) a una de les trobades-taula rodona que més m'agraden i on millor m'ho passo: la 16ª Ateneuesfera! Va ser una tarda interessant i divertida, tres intenses i curtes hores durant les quals vàrem tractar temes diversos relacionats amb el món dels blocs i de les noves tecnologies. Per cert, al voltant de la taula de juntes de l'Ateneu de Barcelona ens vàrem reunir 26 persones en representació dels seus diversos blocs. Entre els temes que es van posar sobre la taula, hi havia el de “robar” continguts que es publiquen a la xarxa. El debat que va suscitar fou intens i interessant, i en altres cròniques que sobre la trobada s'han publicat en blocs assistents s'explica molt bé que es va dir, així que us deixo els links dels meus companys per poder llegir com va anar tot! Blog del Guillem Carbonell, el blog de La lectora corrent, o el Radar de Sarrià!!!

Doncs a partir de la paraula “robar” van sorgir altres idees o maneres de referir-se al mateix. Però la conclusió va ser unànime (o gairebé): si utilitzes per als teus treballs, articles, blocs, llibres ...... el continut, informacions, imatges.... que trobes a la xarxa és de “bona persona” citar d'on has tret totes aquestes dades!!! Això que sembla tan obvi no ho fa tothom! Aquest tema ja l'he tractat altres vegades en aquest bloc, fent referència a articles en diaris i un altre en estudis acadèmics!

Durant l'Ateneuesfera tenia al meu costat un historiador mediàtic, el Dani Cortijo, autor, entre moltes altres coses, del bloc “Altres Barcelones” en les que periòdicament hi publica interessants estudis. Davant del que allà es tractava, especialment sobre el tema de que pel que sembla, els historiadors només “servim per assessorar” a periodistes, em va venir al cap el tema del meu encàrrec “frustrat” per fer un estudi sobre la història del Palau Robert de Barcelona. Així que un cop a casa vaig entrar a la web d'aquest edifici oficial i em vaig trobar amb una notícia que feia temps que esperava:

“El Palau Robert ha programat diverses actuacions de difusió, durant el que resta del 2012 i el 2013, amb motiu dels 15 anys de la seva obertura com a Centre d’Informació de Catalunya. (...) El llibre electrònic o e-book,“Històries del Palau Robert”, editat per la Generalitat de Catalunya recull la gestació d’un noble edifici i les vicissituds del seu propietari Robert Robert i Surís, un aristòcrata procedent de la vila empordanesa de Torroella de Montgrí. També s’hi fa referència a la ciutat de Barcelona en plena ebullició industrial i amb un constant creixement demogràfic. La història del Palau Robert, minuciosament documentada en la present publicació, s’emmarca en els canvis constants de la vida social i política del país i la ciutat: la República, la Guerra Civil, i la postguerra fins arribar a l’actualitat”

Vaig trucar al mateix Palau per saber quan es publicaria aquest llibre i em van dir que durant aquesta setmana..... i avui 16 de gener de 2013 he pogut sortir de dubtes! Així doncs, vist el que allà s'hi explica, principalment les dades que es donen en el primer capítol (casualment l'estudi sobre el mateix període històric que jo vaig enviar el 17 de juliol de 2010 a l'editora per tal de que es passés a correcció, un text que em vaig veure obligada a publicar aquí, el meu bloc, el 25 d'agost de 2010 quan vaig saber que corria per despatxos universitaris i cases particulars de Barcelona), i un cop revisada la bibliografia del llibre on no apareix en lloc el meu article publicat al bloc, penso que la gent escrivim coses massa semblants, que som uns investigadors molt poc originals ja que arribem tots a les mateixes informacions sense trobar dades noves..... però el que penso i m'indigna, és que coses com aquestes les permetin i hi participin professors universitaris que són coneixedors de com ha anat la cosa, tal i com demostra aquest tros d'un mail que va rebre cap al 20 de maig de 2011 una de les persones que firmen aquest llibres:

“Per cert, buscant les dades de neixement dels Robert via google vaig

veure penjar un article sobre el Palau Robert signat per una Isabel

Artigas Coll que diu el que tu dius (el marc històric que fa és el

mateix que el teu). Em va fer mala impressió. Jo no sé d'on has tret

tu la informació del text que m'has lliurat”.

Gràcies al Xavier Caballé puc dir que aquesta foto és de l'agència TBWA de París!
Doncs ara encara vull més aquest jersey!

Així doncs, i mentre preparo i reviso la meva versió del segon capítol d'aquest llibre, si teniu paciència podeu comparar el meu text al bloc amb el del llibre “Històries del Palau Robert”. Ah, i si voleu alguna informació més, us deixo el meu article sobre el pintor Agustí Robert i Surís, del que en el llibre de la Generalitat no s'hi diu res de res, tot i ser una peça fonamental de la família!

Però tot i això dir-vos que ser historiadora d'art em fa molt feliç i m'omple professionalment, em fa gran culturalment i m'ajuda a viure moltes històries noves.....així que em poden fer el que vulguin que jo seguiré investigant, que m'encanta!!!!

I que si perdo (que ho dubto) la meva passió per seguir remenant papers, hemeroteques, arxius, biblioteques...... com a mínim passar els hivern mirant la tele amb aquest altre conjunt.... ;-)

Foto original de l'agència TBWA de París

JA HEM ARRIBAT AL 2013.....

noreply@blogger.com (Criticartt Beli) — Tue, 08 Jan 2013 22:13:00 +0000

Ja hem entrat en un nou any i com ja va sent tradicional en aquest bloc, entre les primeres entrades que publico n’hi ha una on deixo per escrit els meus desitjos, voluntats, objectius, intencions, il.lusions, reptes, dubtes... per al nou any, i el 2013 no és cap excepció, tot i que l’experiència em deixa clar que no sempre es compleixen, i que aconseguir-los és una mica més llarg i costós del que ens sembla en un primer moment.

Fa una mica més d’un any, el 2 de novembre de 2011, ja vaig escriure un article sobre diverses coses que, a nivell cultural i històricament parlant, es podrien celebrar a Sitges aquest any 2013. Els 80 anys de la inauguració de l’Hotel Terramar Palace, un 9 d’abril de 1933, pot ser el tret de sortida per arribar a la setmana del 16 d’abril, en la que si tot va com s’explica des de l’Ajuntament i des del Consorci del Patrimoni, a Sitges celebrarem el que segur que serà el gran esdeveniment de l’any al nostre poble, la reobertura del Cau Ferrat. Després dels tres anys de remodelacions, reformes, enderrocs i possibles desastres patrimonials dissimulats o arranjats al darrer moment, i a l’espera de saber com anirà la segona fase d’aquest controvertit projecte que afecta directament al Maricel de Mar i greument a la casa Rocamora, aquesta inauguració del “restaurat” estudi sitgetà de Santiago Rusiñol, pot coincidir amb els 80 anys de l’obertura com a museu públic del Cau Ferrat.

Però la felicitat i la il.lusió pel futur, sense obviar el més important en aquest món, com és la salut i la felicitat de tots els que ens envolten, arriba gràcies a projectes més petits, més personals, en els que s’hi posa tota l’esperança. Així doncs, com l’esperança és la darrera cosa que es perd, dos anys després d’anunciar la publicació del llibre Modernisme a Barcelona, una obra en la que, juntament amb els fotògrafs Josep Maria Alegre i Ramon Manent, vaig posar-hi tot el meu cor, sembla que per fi podrem tenir algunes de les còpies en espanyol. Coses de la crisis? potser sí, però ara el més important és que el llibre, que per cert, va ser presentat fa dos anys amb una magnífica conferència de Vicenç Morando a la Biblioteca de Sitges, "classe magistral" sobre Modernisme que per alguna raó (que penso increïble) es van perdre masses sitgetans, no només estarà a la resta del món, sinó que també aquí podrem gaudir d’aquestes belles fotografies!!!! Així doncs, en pocs dies el llibre estarà a la Biblioteca Santiago Rusiñol de Sitges, així com en algunes llibreries.

Jordi Albors treballant

Doncs si fa dos anys el meu nebot, en Martí, arribava amb un llibre sota el braç, el 6 de novembre de 2012, la que va arribar amb dos exposicions sota el braç va ser la seva germana, la Norma. Així que pel 2013, i seguint l’estel.la que vaig iniciar amb l’exposició per celebrar els 40 anys com artista d’Artur Duch al Edifici Miramar de Sitges, enguany i un cop més amb el suport de l’Ajuntament de Sitges, i amb la clara voluntat d'intentar esquivar la crisi econòmica que tant afecta al món de la cultura, realitzaré el comissariat d’una altra mostra que em fa igual il.lusió però que suposa un nou repte. A mitjans de 2011 Ignasi Albors, juntament amb el seus oncles, es va proposar reunir l'obra pictòrica del seu pare, Jordi Albors. Aquí es va començar a gestar l’exposició "Els germans Albors Soler", mostra que es podrà veure al mateix Miramar durant els mesos de juny i juliol, i que té l’objectiu de reunir en un mateix espai les obres dels quatre germans Albors: els ja desapareguts però molt recordats Jordi i Jesús, i els molt actius Agustí i Lluís, aquests dos últims pilar fonamentals per poder realitzar la mostra, ja que ells em guien en la creació d’aquesta mostra, un projecte en el que s’hi barregen records, temors il.lusió, passió, i molta estimació. Crec que serà un proposta original i interessant, a la vegada que emotiva, en la que recuperarem i unirem l’obra d’una destacada família d’artistes sitgetans.

Si aquesta exposició “Els germans Albors”, al igual que “Impermanències” d’Artur Duch, va ser una proposta meva a la regidora de cultura de l’Ajuntament de Sitges, la segona mostra a la que avui faig referència ha vingut pel camí contrari. La regidora de cultura, Mireia Rossell, em va proposar comissariar una exposició retrospectiva sobre el pintor José Miquel Serrano Serra (Barcelona,1912 -Sitges, 1982) un artista reconegut, tot i que encara desconegut, que va tenir una forta relació amb el nostre poble, on va establir la seva residència durant més de quatre dècades. Les obres de Serrano les trobem en moltes llars sitgetanes. uns quadres, que juntament amb peces de col.leccions d’arreu d’Espanya, seran exposades a l’Edifici Miramar durant els mesos d’agost i setembre, fent que Serrano sigui un dels protagonistes culturals d’aquest 2013, un any en el que Sitges tornarà a ser protagonista.

Ja fa uns mesos que treballem en les dues exposicions, però ara si que ja comença el compte enrera, i el “tic-tac” del rellotge ja comença a sentir-se al meu cap. Des d’aquí demanar-vos la vostra col.laboració en aquests projectes, i desitjar-vos un molt bon any 2013 a tots els que teniu la paciència de llegir les “manies” que vaig publicant en aquest bloc, i un cop més agrair-vos el vostre temps!

A LA MORT DE JOAN BASSEGODA..... UNS MESOS DESPRÉS. L'ALTAR DEL MONESTIR DE RIPOLL I GAUDÍ

noreply@blogger.com (Criticartt Beli) — Tue, 04 Dec 2012 22:17:00 +0000

“Anem a restaurar, no precisament el monestir de Ripoll, sinó Catalunya”

Josep Morgades, Bisbe de Vic, 21 de març de 1886

Li devia una entrada a la mort de l’arquitecte i historiador Joan Bassegoda Nonell, ocorreguda el dilluns 30 de juliol de 2012. El que fou director de l’escola d’arquitectura de Barcelona i responsable de la Càtedra Gaudí des de la creació d’aquesta, va néixer a Barcelona el 9 de febrer de 1930 en una família d’arquitectes entre els que destaco el seu pare Bonaventura Bassegoda i Musté (1896-1987) i el seu avi Bonaventura Bassegoda Amigó (1862-1940), així com besavi, oncles i germans.....

Tal i com ara passa a les xarxes socials, totes les notícies se saben en temps record a la vegada que generen la publicació de comentaris de tot tipus. I la mort de Bassegona no en va ser una excepció. Davant del meu elogi a la persona de Joan Bassegoda, al que coneixia des de feia uns anys, i al que sempre li he agraït que des del primer dia que em vaig presentar a la Càtedra Gaudí plena de dubtes i qüestions, em va tractar com si fos una catedràtica d’art i no pas una simple estudiant, acceptant realitzar el pròleg d'un dels meus llibres, el meu comentari a Twitter va suscitar un debat en el que s’hi vàrem barrejar temes com la ideologia política, amb la sabidura històrica, la capacitat arquitectònica i la sensibilitat patrimonial.

Tot i que el tema d’avui està principalment relacionat amb la sensibilitat patrimonial que va demostrar Joan Bassegoda ara fa just 41 anys, i per a que no sembli que vull amagar res darrera del que escriuré, per que al Twitter ja em van acusar de “justificar franquistes (i.e., filo-feixistes) per 4 records personals”, començaré dient que si, que Joan Bassegoda era franquista, i que no ho amagava, tal i com poden explicar molts dels estudiants d’arquitectura que el van tenir com a professor durant els anys de la dictadura. Vagi per davant que no puc estar més en contra amb aquesta ideologia, i que no justifico cap “dictadura sanguinària”, però que la història és la història, i si el podem acusar de seguir els dictats del règim, això no pot amagar altres qüestions. Així doncs, espero no fer cap elogi franquista si dic que gràcies a la intervenció de Bassegoda en el tema del port esportiu que es volia construir sota el Maricel i el Cau Ferrat l’any 1971, aquesta desfeta patrimonial i paisatgística no es va arribar a realitzar. Es tracta d’una història llarga i complexa que necessitarà diversos capítols. Fa mesos que m’estic llegint informes, articles, cartes oficials...... documents que del meu avi, un protagonista directe de tot aquest “despropòsit”, que ara formen part del meu arxiu.... però necessito un temps per posar-ho tot al seu lloc i així poder-ho escriure amb total claredat!!!!

Però avui he tornat a trobar a faltar poder enviar un correu al Dr. Bassegoda, la nostra manera de comunicar-nos des de que el van fer “fora” de la Càtedra Gaudí. Trigava pocs dies en contestar als meus requeriments, i sempre em donava una resposta clara o em deia quins fils eren els que es tenia que estirar per arribar al meu objectiu. Segur que hi ha molts altres entesos en la figura de Gaudí que em podran donar resposta al dubte d’avui, però com que no tinc “línia” directa amb ells potser el millor és deixar-ho aquí al bloc.

Quina relació existeix entre Antoni Gaudí i l’altar major del Monestir de Santa Maria de Ripoll?

A la Vanguardia del 20 de març de 1889, i un dia més tard a la premsa gironina, La Nueva Lucha, llegim dues notícies exactes en que es diu que : “El arquitecto D. Antoni Gaudí se ha encargado de las obras del altar mayor de la iglesia de Santa Maria de Ripoll que se está restaurando”.

Al diari La Dinastia del 4 d’abril de 1889 es repeteix el que s’havia publicat uns dies abans: “Aplazado para el venidero año la ceremonia de consagración del cenobio de Santa Maria de Ripoll. El altar mayor de esta basílica será obra del arquitecto don Antonio Gaudí. Se destina para sufragar los gastos correspondientes al coro del mencionado altar, que recordará el magnífico que había existido, el donativo de la Reina Regente, con otras cantidades ofrecidas por personas amantes del arte y de las tradiciones de nuestra tierra”.

Buscant en els principals llibres sobre Gaudí, així com els estudis que existeixen sobre la restauració-reconstrucció del Monestir de Santa Maria de Ripoll en lloc parlen d’una relació entre Antoni Gaudí i el disseny de l’altar major d’aquesta basílica. És per això que em pregunto si va existir o tan sols va ser una notícia falsa que va córrer per les redaccions del moment?

Quan l’any 1885 el Monestir de Santa Maria de Ripoll va passar a ser propietat de la diòcesis de Vic, el bisbe de la ciutat, Josep Morgades i Gili (1826-1901) es va posar com a objectiu reconstruir les runes del que havia estat un dels principals centres benedictins de Catalunya. Conscient de que es tractava d’un procés llarg i costos, a principis de 1886 Morgades va encarregar aquestes obres als reconeguts arquitectes Elies Rogent (1821-1897) i Josep Artigas. Ja durant el mes de febrer d’aquest any el bisbe va reunir a Barcelona una junta amb personatges destacats de la societat catalana, per tal de trobar la financiació d’aquest projecte. Entre els noms n’hi ha que en aquells darrers anys de la dècada dels vuitanta del segle XIX ja una relació directe amb Antoni Gaudí. El primer és el president de la junta i arquitecte director de la reconstrucció, Elies Rogent que fou director i professor del Gaudí durant la seva etapa com estudiant d’arquitectura a la Universitat de Barcelona. La història diu que quan el 4 de gener de 1978 Rogent va expedir el títol d’arquitecte a Gaudí va dir: “No se si hem donat el títol a un boig o un geni. El temps ens ho dirà”.

Entre aquests destaca el nom d’Eusebi Güell i Bacigalupi, el gran mentor de Gaudí des de que es van conèixer l’any 1878, i pel que aquell 1886 ja havia realitzat diversos encàrrecs com el Palau Güell o la Finca Güell, aquesta darrera obra, també està relacionada amb un altre membre de la junta, mossèn Jacint Verdaguer, poeta català, amic de Gaudí i l’obra del qual, L’Atlàntida, va inspirar a l’arquitecte en el disseny i en els elements decoratius i simbòlics del seu particular Jardí de les Hespèrides que es va erigir a la Finca Güell de Barcelona entre 1884 i 1887. El mateix Verdaguer el 22 de novembre de 1884 demana al seu íntim amic, el canonge Jaume Collell Vancells (1846-1932) una inscripció llatina per a la font d’Hèrcules i el drac que Gaudí construïa al jardí de la finca dels Güell. El nom de Collell també està íntimament relacionada amb la reconstrucció de Santa Maria de Ripoll ja que ell va ser la persona designada pel bisbe Morgades per a encarrergar-se de totes les gestions que suposava aquest magne projecte, la primera etapa del qual finalitzaria el 2 de juliol 1893 dia en que es va consagrar de nou la basílica.

El 18 de maig de 1882 durant l’excursió a Poblet, i en el mes de juny 1883 durant un viatge a les ciutats franceses de Banyuls, Elna i Perpinyà, ja van coincidir Jacint Verdaguer, Antoni Gaudí i Jaume Vancells, juntament amb altres noms il.lustres catalans, demostrant que la seva amistat ve de llarg i segurament van parlar molt sobre la restauració del Monestir de Ripoll. També podria ser que aquests proposessin a Gaudí el disseny de l’altar principal de l’església de Santa Maria i que per algun motiu que no coneixem, finalment no fos s’arribés a realitzar, fent que fos el mateix director de les obres, Elies Rogent, el que s’encarregués d’aquest espai tan important. Un altar que estava presidit per un interessant i bell mosaic de la Mare de Déu de Ripoll, obra realitzada als taller vaticans a partir de la pintura d’Enric Serra, i que fou un regal del Papa Lleó XIII al monestir per tal de donar suport papal a aquesta reconstrucció.

A l’estudi de Maria Pilar Soler sobre el Cimbori de Ripoll, publicat l’any 1990, s’assegura que Gaudí va assessorar a l’arquitecte Joan Rubió i Bellver, deixeble seu, sobre on era el millor lloc per situar el baldaquí que Rubió havia dissenyat per al monestir, decidint que aquest hauria d’estar al centre del creuer de la basílica. La peça, que va ser destruïda durant la Guerra Civil, estava envoltada per cinc bells tapissos realitzats per Joan Llimona, obres que es van salvar i que actualment es conserven restaurades. L’altar major de la Basílica de Santa Maria de Ripoll, amb el baldaquí i el plafons de Llimona, fou inaugurat el dia 28 d’abril de 1912 amb una solemne missa.

En definitiva...... que no tinc cap més notícia sobre la possible col.laboració de Gaudí en la construcció de l’altar major del monestir de Santa Maria de Ripoll. I tampoc tinc a qui preguntar-li si tot aquest tema és una confusió meva a partir d’una notícia equivocada..... així com tampoc se si és possible estirar més fils i quins, per trobar resposta als meus dubtes.... i per acabar...... sempre hi ha persones que en algun moment de la teva vida t’han donat una mà per a que puguis seguir endavant.... i aquests són els grans mestres....com va ser el doctor Bassegoda.

ERRORS ESMENABLES O COM A MÍNIM IMPUTABLES. LA IMPORTÀNCIA DE LA BIBLIOGRAFIA I/O AUTORIA

noreply@blogger.com (Criticartt Beli) — Thu, 22 Nov 2012 11:31:00 +0000

Ahir, durant el debat dels candidats per CIU, PSC i PP a les eleccions catalanes, Alícia Sánchez Camacho va ensenyar un document sobre una proposta d'estalvi, en el que la suma que s'hi realitzava no era correcta. Davant de l'allau de crítiques, burles, opinions... que la candidata del PP ha rebut aquestes darreres 12 hores, em jugo el que vulguis que hauria estat encantada que sota d'aquest paper aparegués el nom de la persona, assessor, matxaca..... que ha fet erròniament l'operació matemàtica. La imatge ja ha quedat per la història!!!

Ja porto 356 entrades en aquest bloc..... moltes!!! i en aquest 6 anys escrivint a Criticart he dit moltes coses, he publicat la tira de fotos, m’he referit a temes diversos..... i estic segura que si ara els tornés a llegir hi hauria de realitzar uns quants canvis: faltes d’ortografia, errades gramaticals, opinions diferents a les que tenia en el moment de publicar-les..... i dades històriques que no són correctes però que gràcies al buidatge, documentació i estudi continu, a la facilitat de modificació de les pàgines digitals, i per l’aportació de lectors i seguidors del bloc, puc solventar, així com ampliar les informacions i les històries que explico.

Evidentment tot el que hi ha publicat a Criticart és públic i obert a tothom que ho vulgui llegir, però també és clar que es tracta d’opinions personals i d’estudis que en alguns casos han requerit una documentació i un treball més o menys intens. En definitica, tot el que he escrit al meu bloc és responsabilitat meva.

Amb això vull dir que al ser publicat en un espai lliure, qui vulgui utilitzar les informacions que s’hi donen té tot el dret de fer-ho.... però també el deure (moral o no) i la llibertat (moral o no) de deixar constància bibliogràfica d’on ha tret la informació, si aquesta no és fruit del seu propi estudi i investigació.

L’altre dia vaig rebre un comentari sobre un article que havia publicat a finals del mes de febrer de 2010 sobre la història de la Casa Xicarrons (casa Rocamora), edifici que forma part del conjunt de Maricel i que ha estat enderrocat durant aquest projecte de remodelació dels museus de Sitges, tot i estar catalogat amb el màxim nivell de protecció patrimonial. L’amic, un gran coneixedor de la història de Ramon Casas, em feia veure que Catalina Nieto Casas, neboda del pintor, no podia ser l’hereva de la casa que aquest tenia a Sitges, ja que la senyora havia mort gairebé deu anys abans que el seu oncle!

Tret del bloc sobre Navarcles

Amb l’hemeroteca com a primer recurs vaig trobar que Catalina Nieto moria el 22 de gener de 1923. Així doncs, a la mort de Ramon Casas el 29 de febrer de 1932 la casa de Sitges no va passar a la seva neboda Catalina, sinó als fills d’aquesta, Eduardo i Maria Ángeles Rocamora Nieto.

Jo ho he pogut modificar al meu bloc i ara la informació que hi consta serà la correcta..... però aquesta mateixa informació va ser publicada a l’article “Sabies que el gravador Ismael Smith va estar a punt de comprar el Maricel?” de la pàgina 67 del número 15 del Quaderns de Patrimoni del Garraf, del mes de novembre de 2011, publicats pel Consell Comarcal del Garraf. El text, firmat pel Consorci del Patrimoni de Sitges no sols coincideix amb l’article que jo vaig publicar al bloc sobre la casa Xicarrons, sinó que casualement i lligant els dos temes, també tracta d’una manera “diferent” un altre estudi sobre Isaac Smith, germà de l’artista Ismael Smith, que vaig publicar al bloc durant el maig de 2011. Tot i que en aquest article es parla de que Ismael va voler comprar Maricel de Mar, les hemeroteques i els documents que es conserven a la Biblioteca de Catalunya, papers que vaig poder consultar per a realitzar al meu estudi, treball en que encara estic completant i que qualsevol dia podré modificar gràcies a noves dades, deixen clar que el veritable interessat en la casa era Isaac, mort pocs dies abans de la firma de compra venta.

Per cert, tot i que a la nota de premsa que es va enviar i es va publicar a les webs del Consorci i de l’Ajuntament de Sitges, per tal d’anunciar l’exposició de gravats d’Ismael Smith que va tenir lloc entre juliol i setembre de 2011 a la Sala Vaixells del Palau Maricel no es feia cap referència a la relació entre Smith i Sitges, el que hauria sigut un gran reclam per a la mostra i per a la conferència que es proposava, a l’interior de la sala s'hi va col.locar un panell explicatiu en el que hi havia un text molt semblant a l’estudi que jo havia publicat dos mesos abans..... això si, sense posar tampoc la bibliografia de l’estudi realitzat pel Consorci per arribar a totes les dades que allà s’hi plasmaven.

En definitiva, si el Consorci del Patrimoni de Sitges, així com moltes altres persones que utilitzen els estudis d’altres per realitzar els seus articles haguessin posat la bibliografia sobre el text publicat al Quaderns de Patrimoni del Garraf, quan algú hagués volgut ampliar el tema hauria anat a parar al meu bloc i hauria trobat les dades corregides, correctes i ampliades, així com, des dels autors del text publicat, haurien demostrat un reconeixement a l’estudi i a la feina dels altres, potser el tema més interessant i definitiu de la meva entrada d’opinió d’avui!

En definitiva, oficialment el text correcte és el que està publicat al número 15 del Quaderns de Patrimoni de Garraf, i a la senyora Nieto Casas, en un primer moment gràcies a la meva ignorància, i després gràcies a la còpia d’algú, li hem allargat la vida, de manera documental, com a mínim 10 anys més .... però qui era la senyora Catalina Nieto Casas?...... doncs a l’entrada 357 del meu bloc criticart ho publicaré més tard......

LEMES QUE NO PASSEN DE MODA A SITGES. SEMPRONIO I ELS NATIUS

noreply@blogger.com (Criticartt Beli) — Thu, 15 Nov 2012 22:49:00 +0000

Deixant de banda els eslògans turístics que des de principis de segle XX fins a dia d’avui s'han anat rellevant per tal de fer propaganda de Sitges (en aquest article de Vicenç Morando de setembre de 2008 els teniu tots), pels sitgetans n’hi ha dos que no apareixent en aquesta llista, però que pel seu principal objectiu, lluitar contra la brutícia, al llarg dels anys i degut a que aquesta ja sembla haver-se convertit en un problema endèmic per Sitges, han sigut citats en moltes converses i cròniques locals.

La primera és aquesta frase que podem trobar escrita en boniques rajoles ceràmiques, peces simples, elegants i netes, amb unes lletres blaves sobre un fons blanc, de les que n’existeixen diversos models i que des de 1916 decoren algunes de les façanes blanques del poble. Ja al gran arquitecte Le Corbusier, durant la seva visita a Sitges el maig de 1928, li van cridar l'atenció!!!

“No embruteu les parets.

La netedat és un gran senyal de civilització”

El segon lema, fruit d’una campanya ciutadana que va tenir lloc a finals del mes d’agost de 1975, l’hem de doblar, ja que en aquell moment dues frases van compartir protagonisme. Segur que molts recordeu aquest acte reivindicatiu que, convertit en una festa, va treure molts sitgetans al carrer, els quals anaven armats amb una inofensiva escombra, i uniformats amb una samarreta blanca amb les lletres blaves on s'hi llegia:

“Volem Sitges net”

Potser alguns de vosaltres encara en conserveu una de les moltes samarretes que aquell estiu van omplir els carrers del poble. O potser en alguna finestra sitgetana encara hi ha l’enganxina de la senyora amb l’escombra, un dibuix de Fernando Krahn, el gran dibuixant Xilè que feia poc més d’un any que s’havia instal.lat a Sitges acompanyat de la seva família, i que des del primer moment es va integrar plenament al poble implicant-se directament en "lluites" veinals com aquesta . El lema escrit, també en lletres blaves:

"Per un Sitges Net i Civilitzat"

Però si algú descriu bé quina deuria ser la reacció d'estiuejants, turistes i fins i tot locals no tan implicats en la causa, davant d'aquesta visió si més no original, aquest és el gran Sempronio. En la seva secció setmanal a la revista barcelonina Destino, "Cartas de Sempronio", del número del 28 d'agost de 1975 escriu un interessant article en el que fa referència a diversos temes relacionants amb Sitges i amb la seva Festa Major, un text irònic que us recomano, tot i que aquí només us reescric els paràgrafs que es refereixen a "Las camisetas parlantes".

El periodista i escriptor Andreu Avel.lí Artís i Tomàs, més conegut com "Sempronio", nascut a Barcelona l'any 1908, tenia una forta relació amb Sitges, on morí el 2 de juliol de 2006 als 98 anys i on estiuejava des de molt temps enrera. Al poble Sempronio tenia bons amics, amb els que es reunia en tertúlies mítiques com les que s'organitzaven al Roy, i a les que també en fa referència en aquest text. Per cert, un text al que ja he titllat d'irònic, però que no deixa de sorprendre per la manera com està escrit i al fet de que tot i que sembla que va dirigit a gent molt allunyada de les tradicions catalanes en general i de les sitgetanes en particular, els seus lectors eren majoritariament barcelonins!!!! Per cert, entre les curiositats hi ha la manera de referir-se a la gent de Sitges com NATIVOS....i això em recorda a la manera de fer de l'autor d'un dels meus blocs de capçalera.... Luis Soravilla, que es refereix als sitgetans com indígenas i que també explica les interioritats de la nostra Festa Major d'una manera diferent a com ho feria jo.... però m'encanta, com m'encanta el tot el text de Sempronio que podeu trobar aquí!!!

Mi querido amigo:

¡Que delicia despertarse de madrugada, incómodo por el frío, echar una manta en la cama y dormirse de nuevo, y ahora como los ángeles! Y esto no me ha ocurrido ni en la Vall d’Aran ni tan solo en el Ripollés, sino en Sitges, donde hace apenas una semana imperaba un calor africano.

Naturalmente, al dia siguiente uno sale optimista a la calle. Y el primer encuentro consiste en cuatro jóvenes, dos varones y dos hembras, que como uno de esos piquetes de protesta cívica que se estilan en el extranjero paseábanse vistiendo una camiseta blanca con la inscripción, en azul, “Volem Sitges net”. Hoy se pasean, pero anteayer salieron empuñando la escoba y barriendo la calle, para dar ejemplo, me explica un nativo. Serán los mismos o bien otros, pues me entero de que semejantes camisetas se han fabricado a millares y que han tenido mucha aceptación. Doy fe, pues en el curso de la jornada topé a otros muchos sitgetanos dando literalmente el pecho en la limpieza de su villa.

De las camisetas con letreros, en general, se ha hablado en la tertulia del desayuno del bar Roy que, cosa rara en Sitges, a aquella hora está desierto de extranjeros. Todos somos del país. Yo aduzco algunos y chocantes casos que he visto. Un niño gordo y fofo con gafas, que ostentaba cruzada en el pecho la inscripción ¡Viva el trial!. Un mozalbete con una cara de memo que asustaba y que lucía un sueter rotulado “University of Wisconsin”. Luego están las mujeres, jóvenes, claro está, con mucha letra impresa (títulos y noticias de periódicos, mapas, minutas de restaurantes, etc...) que uno, que es curioso, quisiera leer, pero que de hacerlo, aproximando los ojos al expresivo busto, se expondría a un regaño. Uno de la reunión, que regresa de un crucero por las Antillas, explica: Por no saber donde las vendían, me quedé con las ganas de comprar una camiseta que decía: “Cárcel de las Bahamas”. ¿Por que no? Todo sirve. Hace un par de meses, un amigo me envió uno de esos elocuentes sueters, que reproducía a gran tamaño la etiqueta de un célebre aperitivo. Como propaganda, me parece algo burda. ¿Quien se lo va a poner?, dije yo. Pues aunque no te lo creas, me aseguró el donante, no ha había confeccionado la marca de vermut para hacer anuncio, sino un fabricante de camisetas italiano, quien pidió permiso para reproducir la etiqueta.

“Volem Sitges net”, he ahi una leyenda simpática y del todo desinteresada. Imagino que los encamisados con ella padecerían estos días algo más que de costumbre, pues la fiesta mayor, ya se sabe, incrementa la suciedad. Lástima que, una vez más, declinará usted mi invitación para ira a ver el castillo de fuegos y la salida nocturna de las comparsas, que son el mejor número de la fiesta mayor suburense. Se que por el mundo se hacen alardes de pirotécnia, pero no todos los pueblos poseen, como telón de fondo de los juegos, la iglesia de Sitges. A despecho de que el castillo de este año no ha desmerecido de los anteriores, opino que nos quedamos ya retrasados en la materia. En Cannes donde anualmente se disputa el concurso internacional de fuegos artificiales, estos van con música, el espectáculo se ha convertido en audiovisual, los cohetes ascienden, estallan y se disgregan al compás de partituras musicales registradas en una banda sonora. A ver si Sitges se decide"

LA HISTÒRIA DE SITGES DES D’UN ALA DELTA.

noreply@blogger.com (Criticartt Beli) — Mon, 05 Nov 2012 18:00:00 +0000

Fa ja uns mesos vaig publicar a la revista SQ, Sitges Quarterly, aquest petit article, del que he modificat les primeres frases per tal d'adaptar-lo una mica més al dia. La publicació d'aquesta revista és un projecte interessant que espero que segueixi el camí, tortuós però ple d'il.lusions, amb el que es va iniciar per part d'un grup de gent que té moltes ganes de tirar-lo endevant!

Aquest article, doncs, és un repàs ràpid i molt per sobre de la història de Sitges, una història que podeu ampliar i completar gràcies als molts llibres publicats aquests darrers anys, principalment pel Grup d'Estudis Sitgetans o per l'Ajuntament de Sitges, així com en articles publicats en aquest mateix bloc, o en altres escrits de la Sitgesfera.

Existeixen múltiples Sitges, el dels sitgetans i el dels forasters, el dels visitants i el dels estiuejants, el d'estiu i el d'hivern, el d'entre setmana i el de cap de setmana..... però en tot els Sitges hi ha un mena d'obsessió que, estimulada pel bon temps, el ja famós micro-clima sitgetà, la proximitat amb el mar, i el seu destacat patrimoni cultural, fa que el poble estigui ple de gent que desitja "perdre's'" per Sitges. Realitzar llargues caminades pels carrers i passeigs de la nostra vila, escenaris que poc tenen a veure amb el petit poble pesquer que va veure per primera vegada Santiago Rusiñol durant el mes de novembre de 1891. Tal fou l’atracció que el gran artista modernista sentí per Sitges que al cap de pocs anys, el 30 de juliol de 1893, va adquirir una casa de pescador, situada sobre les roques, al costat del mar, de la part més antiga del poble. L’objectiu era construir-hi una casa-taller.

La presència de Santiago Rusiñol a Sitges possiblement va esdevenir la clau de volta que va canviar el destí de la història més recent del nostre poble. Un abans i un desprès que es descobreix en molts racons i detalls que podem trobar al llarg d’una passejada pels carrers de la bella i vella Blanca Subur, principals testimonis d’aquesta llarga aventura que es va iniciar ja durant la prehistòria.

Al llarg de milers d’anys, al massís del Garraf, els homes hi han trobat un espai ple de possibilitats que els permetia viure en bones condicions. Els primers pobladors d’aquestes terres els trobem abans del neolític, són els neandertals, una espècie del gènere que van viure a Europa i a part d’Àsia entre 230.000 i 40.000 anys aC.

A les coves del Garraf, habitades en l’era quaternària, en el neolític i en l’edat de bronze, s’han trobat restes arqueològiques que ens serveixen per conèixer com eren i com vivien aquests “homes” prehistòrics. Fòssils d’ocells, conills, cérvols, cavalls, hienes, bisons i rinoceronts, peixos i mol·luscos, peces de sílex i trossos de ceràmica..., troballes que ens demostren que aquests vivien del que caçaven i recol·lectaven, i no tant de la pesca, ja que durant aquesta època el mar es trobava a dos o tres quilòmetres de distància d’on està actualment. Un dels descobriments més destacats és la de la mandíbula de neandertal de la cova del Gegant de Sitges, una de les restes humanes més antigues de Catalunya.

En l’època ibèrica, segles de transició entre la prehistòria i l’època romana, es van formar els primers poblats del Garraf. Normalment estaven formats per una vintena o trentena de cases situades al voltant d’un espai central que feia la funció de plaça pública. A Sitges destacava la presència de cisternes i d’un gran nombre se sitges excavades a la roca. Els habitants d’aquests poblats vivien de l’agricultura de cereals, conreaven la vinya i practicaven la ramaderia d’ovelles, cabres porcs i bous. També aprofitaven els recursos marins.

A final del segle III aC, els exèrcits romans van desembarcar a la ciutat grega d’Empúries i van iniciar la conquesta de la península ibèrica. En aquests moments va ser quan els pobles del Garraf van ser romanitzats. Sitges es va convertir en el port d’Olèrdola, per on sortien productes del Penedès com vi i cereals, i es rebien mercaderies d’altres llocs del Mediterrani, situació que es va mantenir durant el segle IV dC. El nom d’aquest port era Subur, denominació que encara s’utilitza actualment per referir-se a Sitges. Amb l’arribada del romans es van iniciar els conreus d’ordi i de vinya, aquest últim convertint-se en el conreu principal de les terres del Garraf fins gairebé a l’actualitat.

Entre els segles V i X els àrabs van conquistar gran part de les terres catalanes, tot i que alguns pobles del nucli del Garraf, i especialment Sitges, no es trobaven en el pas del conquistadors i per aquesta raó van lliurar-se de l’assetjament.

Però és durant l’època medieval quan Sitges viu uns segles de gran desenvolupament tant econòmic com social. El massís del Garraf va esdevenir un espai essencial per als senyors feudals, i en les seves terres es van construir gran quantitat de castells fortificats: Sitges, Campdàsens, Castelldefels.... L’any 991 per primera vegada apareix el nom de Sitges en un document. Un dels personatges més importants de la història de Sitges és Mir Geribert, un noble que va destacar per la seva rebel·lia. Cap a l’any 1010 Geribert va iniciar en solitari la conquesta de gran part de les terres del Penedès i del Garraf. L’any 1041 la Seu de Barcelona, a la que pertanyia el poble de Subur, va vendre al compte Mir el castell de Sitges, un punt geogràfic molt important ja que durant aquesta època el nostre poble era el port marítim que possibilitava el comerç entre l’interior de Catalunya i la resta de la Mediterrània.

Al segle XII les terres van passar a mans de la castlania dels Sitges, família que va viure en aquestes terres entre 1116 i 1306, i que va acabar donant el nom actual al poble. El 3 d’agost de l’any 1306, Agnès, darrer membre de la família dels Sitges, va vendre les seves possessions a Bernat de Fonollar. A la seva mort l’any 1342, i a falta de descendència, el castell va passar a ser propietat de l’Almoina de la Seu de Barcelona tal i com havia disposat Fonollar en el seu testament.

D’aquest període d’esplendor són alguns dels edificis i vestigis arquitectònics més antics dels que es conserven a Sitges. La muralla medieval del carrer Major, el conegut com a Palau del Rei Moro del carrer d’en Bosch, les finestres que Santiago Rusiñol va recollir de l’antic castell gòtic i que col·locà al seu Cau Ferrat, o l’antic hospital de Sant Joan, que actualment forma part del conjunt de Maricel.

A mida que la població anava augmentant, el nucli antic d’origen medieval es va veure obligat expandir-se. A finals dels segle XVI, el poble, situat dalt d’un pujol rocós que s’endinsa a la mar formant la punta de Sitges, on es troben els edificis més destacats de la vila, estava limitat a l’est per la costa, al nord per la Platja Sant Sebastià i la Ribera pel sud. Però va ser durant els darrers anys del segle XVII quan es van obrir les portes de les antigues muralles, per permetre l’inici del Sitges actual. Primer va ser el carrer Major, que unia el castell amb el Cap de la Vila (final del poble), on s’iniciaven els camins que portaven a Vilafranca i a Vilanova i la Geltrú. A ell seguiren el carrer Nou, d’en Tacó, de les Parellades, Sant Pau, Sant Pere, Bonaire.... fins avui.

Anys després, entre 1713 i 1714 Sitges va patir els estralls de la guerra de Successió, anys en que el poble va patir grans destrosses. Però res va impedir que la vila continués engrandint-se, un creixement que seguí l’eix del carrer de les Parellades. Fou en aquests anys quan s’urbanizà el Cap de la Vila, des d’aquell moment i fins a l’actualitat, punt de trobada de la gent del poble i centre de les manifestacions cíviques i religioses.

Un altre fenomen important per a Sitges va ser el dels americanos, aquells sitgetans que van decidir anar a fer les amèriques. Els que van aconseguir enriquir-se, es feien construïr al seu poble natal grans edificis que mostraven el èxit obtingut amb els seus engocis. Els americanos van ser els principals promotors de l’expansió viscuda pel poble durant la segona meitat del segle XIX, trobant el seu màxim moment d’esplendor a finals de segle amb l’arribada del Modernisme. La figura de Santigo Rusiñol i la seva casa-taller, el Cau Ferrat, van ser un revulsiu cultural importantíssim per Sitges. Com deiem al principi d’aquest article, un abans i un després per a la història del nostre poble.

Però encara faltava creixer molt més. A finals de 1918 s’aprovà l’urbanització de la ciutat-jardí Terramar, un dels projectes arquitectònics i socials més importants impulsats mai des de Sitges. Aquell mateix dia, i amb la voluntat d’unir el nucli antic amb el nou sector sud, l’Ajuntament ja encarregà a l’arquitecte Josep Maria Martino i Arroyo, el projecte d’urbanització del futur Passeig Marítim de Sitges, una de les zones més belles i carismàtiques del nostre poble. Fou durant aquests primers anys de la dècada dels vint quan es va iniciar la construcció de grans xalets noucentistes que podem gaudir actualment i que tantes admiracions aixequen entre locals i visitants.

La Guerra Civil espanyola va suposar un trencament en aquests anys d’evolució i modernitat. Amb la postguerra la situació va canviar. Aprofitant el boom del turisme, i a causa de la crisi econòmica que vivia el país, moltes de les cases senyorials es van convertir en residències i hotels. També va ser durant aquests anys 50 quan es va edificar un dels hotels més importants de la vila, El Calípolis. Els anys anaven passant, i amb ells també alguns dels bells edificis sitgetans. El turisme es va anar apoderant de gran part de l’economia local, fent que el nostre poble es convertís en un dels principals destins turístics.

La proximitat amb Barcelona, la seva situació estratègica, el seu bon clima i unes completes connexions de transport que proporciones l’ autopista, el tren, i l’aeroport a pocs quilòmetres, ha fet que aquests darrers anys Sitges s’hagi convertit en el lloc elegit per molts com al millor lloc on quedar-s’hi a viure.

Per sort el món segueix rodant, i amb ell Sitges. La seva història ha estat llarga i en molts moments complexa, però el resultat de tots aquests segles és un bell poble admirat i estimat per molts.

L'EDIFICI DEL PRADO SUBURENSE, UNA JOIA DEL PATRIMONI DE SITGES

noreply@blogger.com (Criticartt Beli) — Tue, 30 Oct 2012 12:46:00 +0000

Al Ple d'octubre de l'Ajuntament de Sitges que va tenir lloc ahir al vespre es va aprovar la reforma de la Biblioteca Santiago Rusiñol i l'avantprojecte de la rehabilitació de l'edifici del Prado, una proposta que arriba des de la Fundació Cultural i Esportiva del Casino Prado. Es tracta d'un objectiu necessari per a la recuperació d'un dels edificis patrimonials més importants de Sitges, però pel que s'haurà de lluitar amb força i il.lusió, ja que el pressupost de 3,5 milions d'euros no arriba en el millor moment econòmic ni de Sitges ni de Catalunya.

Però les coses es fan pas a pas, i per tal de poder anar a presentar aquest avatprojecte a les entitats públiques i privades que podrien aportar part dels diners que calen per a la reforma, era necessari disposar d'una documentació detallada de l'edifici i del seu projecte. Així doncs la història escrita del passat, present i futur del Prado es troba dins d'unes carpetes que ja fa uns mesos que van de taula en taula en busca d'uns suports essencials per al nostre patrimoni.

La fundació del Prado em va demanar si podia col.laborar en aquest "somni" que estic convençuda que algun dia no molt llunyà es farà realitat, i espero que aquest estudi històric, realitzat amb la voluntat de que els que encara no estimen ni coneixen aquest bell edifici se n'acabin enamorant, sigui un granet de sorra més, igual que ho són les belles imatges realitzades per Josep Maria Alegre i que utilitzo per il.lustrar l'estudi i ara el bloc, que ajudin a aconsegueixi l'objectiu de tot: recuperar el Prado!

BREU HISTÒRIA DEL CASINO PRADO SUBURENSE

La història del Casino Prado es remonta a l’any 1869 quan el músic sitgetà Josep Carbonell i Vidal, conegut popularment com el mestre Senalla, i director de l’orquestra dels joves, va fer construir a l’hort de la Marianeta, un terreny situat entre el carrer Jesús i el de l’Estació, una sala de ball, la primera pedra de la qual es va col.locar el 17 de novembre de 1869, enguany farà 143 anys.

La inauguració d’aquest edifici, anomenat Saló Suburense, va tenir lloc el 2 de febrer de 1870, aprofitant les festes de Carnaval. Poc temps després de la seva obertura, els membres del Gra, una altra entitat sitgetana, van decidir que aquesta era la seu idònia per al grup, i van fer-hi construir-hi un café i un petit teatre.

Finalment, l’any 1877 amb l’aprovació dels estatus, es va fundar la societat del Casino Prado Suburense, i s’escollí com a primer president a Felip Font i Falp.

A partir d’aquest moment les seves instal.lacions van anar variant amb múltiples reformes i ampliacions del terreny que ocupava. Durant els anys 1910 i 1930 el Casino Prado va viure els principals canvis, obres que li van donar l’aspecte que coneixem actualment.

Entre les activitats culturals que més prestigi han donat al Casino Prado hem de destacar la gran quantitat d’obres de teatre que s’han representat dalt del seu escenari. Importantíssimes estrenes com la de La Intrusa de Maëterlink l’any 1893, obra traduïda per Pompeu Fabra; La Fada, amb lletra de J. Massó i Torrent i música d’Enric Morera, durant la quarta Festa Modernista organitzada per Santiago Rusiñol l’any 1897.

Durant les primeres décades del segle XX, Santiago Rusiñol va utilitzar l’escenari del Prado per fer les estrenes de les seves principals obres de teatre. A ell el segueixen altres propostes teatrals, algunes de molt arricades, que no van trobar cap entrebanc per ser representdes, com la controvertida obra de Jean Cocteau, Orfeu, que va dirigir el pintor i director teatral Artur Carbonell l’any 1930. Aquesta funció es considera la primera representació avanguardista de tot l’Estat Espanyol. També al teatre del Casino Prado es va gestar la reconeguda companyia teatral La Cubana, fundada l’any 1980, que a mitjans dels anys 70, i sota el nom del Gall Groc, va representar diverses obres en aquest escenari.

Però la seva contribució més destacada en el món teatral va arribar l’any 1967 quan components de l’entitat van fundar el Festival de Teatre de Sitges, esdeveniment que, tot i que durant uns anys va assolir tal importancia que va rebre el nom d’internacional, va desaparèixer l’any 2004 després de celebrar la seva 35ª edició. El Festival de Cinema Fantastic i de Terror també té en el teatre del Casino Prado una de les seves sales de projeccció.

L’EDIFICI DEL CASINO PRADO DE SITGES

Seguint el fil de la vida del Casino Prado de Sitges, el seu edifici i les seus espais públics han anat modificant-se al llarg dels més de 140 anys d’història des de la seva creació. En un primer moment, i com hem explicat anteriorment, l’entitat disposava d’un gran terreny conegut popularment com l’hort de la Marianeta, situat entre el carrer Jesús i el de l’Estació, El 17 de novembre de 1869 es va col.locar la primera pedra de la sala de ball, obres que van acabar a principis de 1870. A aquesta primera constucció s’hi va afegir un cafè i un petit teatre.

L’any 1886, i en motiu de l’obertura del carrer del Ferrocarril, actual carrer Francesc Gumà, es va modificar la façana del Casino Prado que feia xamfrà entre el carrer Jesús i el carrer nou. Durant aquestes obres s’hi va construir un balcó de vuit metres amb dues obertures, una grada, unes noves voreres i es va revocar la valla que envoltava el saló d’estiu. En una notícia a l’Eco de Sitges del 18 de juliol de 1886 es parla de la necessitat de modificar la façana corresponent al teatre i l’apertura en aquesta d’un gran portal amb obertures al carrer de l’Estacio, “a fin que los días de función el público tenga una salida desahogada” (Eco de Sitges, 1 de juliol de 1886).

Però a principis de 1890 la societat es va vendre el terreny que feia cantonada entre carrer Jesús i carrer del Ferrocarril a Jaume Hill el qual l’any 1892 va encarregar-li al mestre d’obres Jaume Sunyer i Juncosa la construrccció de la seva casa Villa Rosa.

Tot i que tenien clara la necessitat d’aquesta millora, no va ser fins el mes d’agost de 1918 quan es van iniciar uns anys d’intenses reformes en l’edifici del Casino Pardo Suburense. En un primer moment, l’entrada del carrer Jesus va ser tancada, ja que la societat van vendre aquella parcela de terreny. En aquell moment es van reformar totalment l’escala d’accès als salos del primer pis, preludi d’una gran reforma, que en aquells anys de 1918 encara no era segura. Però durant els darrers mesos de 1918 es va construir la portalada de predra del carrer Francesc Gumà, que des d’aquell moment es va convertir en l’accès principal al l’edifici. Durant el mes de gener de 1919 la portada de pedra va ser tancada amb unes portes de ferro forjat. També és en aquest moment quan l’escultor Pere Jou comença a treballar en la decoració exterior d’aquesta porta.

L’any 1921, l’arquitecte Josep Maria Martino va ser l’encarregat de dissenyar el nou edifici del teatre. Seguint el moviment artístic que dominava en aquell moment, Martino es va decidir per posar al carrer Francesc Gumà, l’entrada principal per a la qual va elegir una interessant façana d’estil noucentista, una interessantíssima composició on el maó vist es converteix en un immillorable marc pel bell teatre. Les obres de reforma del Saló Teatre es van iniciar el 14 de juny de 1921, i a partir d’aquell moment es van aturar les activitats lúdiques que en ell si celebravan. La façana de Martino es divideix en dues parts, perfectament integrades. La primera, que és el saló-teatre, està format per tres cossos, el central, més elevat que els laterals, on s’obre un portal d’entrada, i dues finestres, la del primer pis, d’una ampleada considerable i decorada pinctòricament, Els cosse laterals queden dividits per franges de maó vist que formen dos quadrats, emmarcament que continua a la façana lateral i que s’utilitza també per a les obertures. Tant a l’exterior com a l’interior de l’edifici hi ha belles pintures murals obra del pintor sitgetà Agustí Ferrer Pino.

La segona part de l’edifici està format pe un arc de pedra que porta al vestíbul amb decoració de Miquel Utrillo. També en aquesta la façana de l’edifici hi trobem els capitells que va esculpir el gran artista Pere Jou, belles peces en les que s’hi representen diverses escenes i personatges relacionats amb la història de l’entitat, com el mestre Morera dirigint una orquestra, un ball de Carnaval, les Caramelles.... L’any 1962, gairebé trenta anys després de la inauguració d’aquestes obres, Jou decidí seguir amb el seu treball i va esculpir un fris on es representen un grup de persones ballant una sardana. La mort de l’escultor l’any 1964 va deixar inacabada aquesta bella obra.

La porta principal de l’edifici està presidida per un gall de ferro forjat, animal que representa aquesta societat.

Per a l’interior, Martino dissenyà una estructura de ferro que suportava les llotges del primer pis, i va tenir un gran interès en aconseguir una sonoritat i visió de l’escenari perfecte des de tots els punts, qualitats molt lloades per la premsa del moment. Tot i estar en obres, a principis de l’any 1922 la sala va acollir el ball de Carnaval, i el sostre, encara inacabat, es va tapar amb una vela de la sala d’estiu, i la galeria de llotges es cobria amb una sèrie de plafons decoratius, que tornarien a ser utilitzats l’any 1924.

La inauguració oficial va tenir lloc el 20 d’agost de 1922, tot i que l’escenari no es va acabar fins al mes de setembre i Agustí Ferrer Pino encara no havia començat a pintar els murals decoratius del saló.

Agustí Ferrer Pino, autor de les pintures de la façana i de l'interior del teatre, va nèixer a Sitges l’any 1884, on morí el dos de gener de 1960. Estudiant a la Llotja de Barcelona, aviat deixà la formació tradicional per tal de produir obres de gran qualitat decorativa. Va viatjar per Granada, Argèlia, niça, Orleans, Gènova...., per tal d’adquirir nous coneixements artístics, així com per buscar l’influència i l’estètica d’altres cultures, quedant totalment enamorat de la cultura oriental, valorant per sobre de totes la cultura egípcia, referències constants en la seva obra. A Sitges va realitzar diversos treballs murals, com les dues composicions per a la capella del’hospital de Sant Joan Baptista, relitzats l’any 1915. També és d’ell la decoració del cambril de l’ermita del Vinyet de 1919, i la de la capella de la Trinitat l’any 1929.

Però si una obra és reconeguda a Sitges, aquesta és la decoració exterior i interior del Saló-Teatre del Casino Prado de Sitges. L’any 1918 realitza les pintures del de la façana, i durant el mes de juny de 1921 i fins a setembre de 1922, quan les obres de reforma de l’edifici ja estaven gairebé finalitzades, Agustí Ferrer Pino, sota l’encàrrec del president de l’entitat, Josep Planas i Robert, treballar en la decoració de l’ interior del teatre.

Els gairebé 100 anys de la seva realització, les inclemències del temps, la corrossió produida pels molts excrements dipositats pels ocells (coloms i orenetes) que nien a la façana, la falta de conservació i la fragilitat dels pigments utilitzats per Ferrer Pino en l’elaboració d’aquests murals exteriors, fan que la restauració i consolidació de les pintures sigui necessària i molt urgent.

Un altre dels problemes greus que afecten directament a les pintures murals són les diverses esquerdes que afecten tot l’edifici, i que queden patents en molts punts dels murals, fins al punt de despendres algunes parts de la pintura. Estat de degradació evident d’aquesta pintura en la que es representa un àngel perseguint el Gall, símbol del Teatre Casino Prado. Desaparició de pigments, fils electrics, esquerda.

També s’han d’eliminar els elements externs que s’han anat afegint a la façana i que d’una manera o altra afecten greument les pintures murals. Ens referim a fils electrics o de telegonia, així com tubs de desaigües.

DECORACIÓ INTERIOR DEL SALÓ TEATRE PRADO

L’ARC DE PROSCENI està decorat d’acord amb la sala, emmarca l’escena i allotja el teló de boca.

La doctora en Història de l’Art i especialista en l’obra d’Agustí Ferrer Pino, Isabel Coll Mirabent, explica la iconografia de les pintures murals del Teatre Prado. Al tractar l’escena de l’arc del prosceni diu:

“La figura del centre es Atenea Nike, deesa de la saviesa, se la representa amb ales. A la seva dreta hi trobem Palas Atenea, deesa de la guerra i també de les arts i els oficis, amb els seus atributs que són el casc a mode de cua de cavall, cuirassa i escut rodó en el que s’hi representa el cap de la medusa Gorgona i la serp. A l'altre costat d’Atenea Nike s'hi troba Apolo, deu de la bellesa, les arts plàstiques, de la música i de la poesia. El seu atribut és la lira, així com Diana, deesa de la natura salvatge, de la caça salvatge i dels boscos, que porta el con de l’abundància. Al costat contrari, junt a Palas Atenea, s'hi pot veure a Heracles (Hercules) cobert amb la pell del lleó de Nemea i el garrot amb el que va matar Hidra, representat amb els onjestes que el van ajudar a superar els seus 12 treballs.

Assegudes, i marcant l’arc, hi trobem les representacions de les arts: pintura, arquitectura, escultura, música, poesia.

L’estat de conservació d’aquest murals no és bo, ja que les humitats de l’edifici, la mala qualitat dels pigments, la dificultat de consolidació que suposa el suport de guix utilitzat com a espai pictòric, fa que amb el temps la pintura hagi perdut part important de la seva tonalitat original.

A les parets del proscèni més properes als palcos del primer pis del teatre hi trobem dos pintures murals que representen unes figures de marcada tendència clàssica. El de l’esquerra del prosceni mostra una figura nua, que amb l’escut de Sitges a la mà representa la Vil.la de Sitges. A la dreta del prosceni, l’home nu, amb el Gall com atribut, símbol del Casino Prado Suburense, representa aquesta societat. Per la proximitat amb el públic que han pogut tocar les pintures, així com pels cops de les cadires contra les parets, la baixa qualitat dels pigments originals i per les humitats de l’edifici, aquestes dues pintures murals es troben en molt mal estat de conservció i tenen un greu perill de desaparèixer.

Sota l’arc de l’escenari hi havia, actualement amagades per unes reformes, la representació de “les Tres Gràcies”, i dues figueres femenines que mostraven les caretes que representen el riure i plorar. Seria molt important intentar recuperar aquests murals.

SOSTRE

El sostre fou el primer espai pintat per Ferrer Pino. Dividit en diversos plafons, en ell s’hi representen al.legories de les diferents arts: Música, Pintura, Literatura, Escultura i Arquitectura. En aquest darrer plafó del sostre, el que s’allunya més de l’escenari, hi trobem la signatura de l’autor, realitzada l’any 1923 al finalitzar els treballs de decoració. Sobre quina és la causa per la que Agustí Ferrer Pino firma com Ferré Pinos, la doctora Isabel Coll Mirabent explica que l’historiador sitgetà Ramon Planes situava el motiu d’aquest canvi en els anys de col·laboració del pintor en les revistes avantguardistes de Sitges. Sembla ser que, entre tots els editors es va decidir catalanitzar el cognom "de Pino a Pinós". En quant de Ferrer a Ferré, és molt usual al parlar que es tregui la "R". Ferrer Pino va signar le des dues maneres, i a vegades, únicament amb les inicials.

PERE JOU, ESCULTOR DELS CAPITELLS DEL TEATRE DEL CASINO PRADO

Pere Jou i Francisco (Barcelona, 1891-Sitges, 1964) és un dels escultors catalans més importats del segle XX. Entre els seus professors destaquen figures com Pau Gargallo o Venanci Vallmitjana. Després del seu pas per l’Ateneu Obrer de Gràcia (1903-1907) i per la Llotja (1908-1913), el jove escultor s’instal.là al taller del marbrista Carles Capdevila, el qual el recomanà a Miquel Utrillo com a escultor per als detalls ornamentals del Palau Maricel de Sitges, on amb va realitzar, entre 1915 i 1920, la cinquantena capitells que decoren les obertures d’aquest conjunt arquitectònic.

Just al finalitzar els treballs de Maricel, Josep Planas i Robert, alcalde de l’entitat, encarregà a Jou la realització de dos frisos per a la porta principal del Casino Prado de Sitges. L’any 1962, Jou decideix seguir els frisos de l’any 20, on treballa fins a la seva mort l’any 1964, quedant el treball inacabat.

EL TELER/LA PINTA

El teler és tota la zona de la torre tramoia que queda sota l’arc d’embocadura. En el teler s’hi amaguen els telons, les barres dels focus i els decorats. El teler està dividit en PINTA i GALERIES.

La PINTA és l’estructura de bigues de fusta, tot i que actualment es construeixen de ferro, que suporten el pes de tots els elements que s’hi pengen. Ocupa tot l’ample i tota la profunditat de l’escenari.

El teatre del Casino Prado Suburense de Sitges és un teatre a la italiana, i la seva pinta segueix exactament les característiques d’aquests teatres, i per això la seva pinta està composada per bigues paral.leles a l’embocadura. Hi ha la graella sobre els barrals, d’on pengen les coredes que van amb rodetes. Cada barra tres cordes, la curta, la llarga, i la mitjana, per anivellar el decorat, a la manera italiana. Hi ha una banda (dreta al Prado) on es lliguen totes les cordes des del balconet de dins de l’escenari.

El teler i la pinta del Casino Prado de Sitges és únic i per això el considerem un conjunt patrimonial de gran importància que s’ha de conservar. Tot i que durant el segle XX foren molts els teatres que utilitzaren aquesta técnica, actualment el teler de Sitges és l´únic que encara que es conserva exactament igual del moment en que va ser construit l’any 1921, i que s’utilitza en algunes de les representacions. El Sr. Yll, fuster sitgetà que es va encarregar de la construcció del teler, explicava que per al seu disseny es va basar en el teler del Liceu, peça que també es construia durant aquests primers anys de la década dels vint del segle XX. Cada diumenge pujaven a Barcelona per poder entrar al Liceu, ja que coneixien els fusters que hi treballaven, i així poder copiar exactament el que s’hi anava fent.

QUÈ S'AMAGAVA A L'HABITACIÓ 17 DEL TERRAMAR PALACE? LA RELACIÓ ENTRE SITGES I L'ESTRAPERLO

noreply@blogger.com (Criticartt Beli) — Tue, 16 Oct 2012 15:36:00 +0000

L’any que ve l’Hotel Terramar celebra el seu vuitantè aniversari.... ja se que ho he repetit moltes vegades en aquest bloc, però crec que es tracta d’un gran esdeveniment que hem de pensar com una celebració que va molt més enllà del localisme sitgetà!

En articles he tractat diversos episodis, alguns de tristos i d’altres de més lúdics, viscuts en aquest gran hotel, un dels principals establiments turístics de l’Europa de la dècada dels anys trenta del segle XX, i pel que han passat múltiples personalitats del món polític, social, cultural, artístic, esportiu.....reconegudes a nivell mundial!!!!

Des de la seva inauguració el 8 d’abril de 1933 fins avui, l’Hotel Terramar ha estat, per raons diverses, centre d’atenció de la premsa del moment. En ell s’hi han viscut històries d’amor, s’hi han celebrat grans esdeveniments, ha estat l’escenari de luxoses festes, ha recollit nombrosos ferits de guerra..... i també s’hi han gestat conflictes històrics que en alguns casos han pogut canviar el destí de molts...fins i tot d’un país com el nostre!!!

Aquesta història que explico avui és simplement una breu pinzellada d’un tema complex que ha estat àmpliament estudiat i del que se n’han publicat reportatges i llibres.

Com ja va sent usual, per la documentació de la tesis doctoral el buidatge de la premsa és una feina diària que et permet saber-ne més del que investigues.... i sobretot conèixer històries que no busco però que acaben atrapant-me. Així doncs, les contínues topades que he tingut aquests darrers dies amb una sèrie de noms són l’origen d’aquest petit article. A les ja citades Sitges i Hotel Terramar, ara hi afegeixo altres “etiquetes” com Companys, Strauss, Schmeling, Ondra, boxa.... i estraperlo!!

Els més grans, sitgetans o no, pot ser que conegueu tots els noms d’aquesta llista.... però als més joves n’hi ha que no ens sonen de res!!! En aquest escrit els relacionaré tots!

A principis del mes de febrer de 1934, Daniel Strauss i Joaquin Perlowitz (existeixen moltes versions sobre aquest personatge, el seu nom real i el seu orígen), suposadament dos financers holandesos, van arribar a Barcelona per tal d’organitzar un gran combat de boxa entre Max Schmelling i Paulino Uzcudun. Els empresaris es van instal.lar a l’Hotel Colon de la Ciutat Comtal, juntament amb les seves esposes i d’un gran seguici amb membres del servei, fent gala de la seva bona situació econòmica.

Només arribats a la ciutat els dos promotors van tocar tots els fils per poder tenir l’Estadi Olímpic de Montjuïc com a escenari del “match”, i no van dubtar en convidar a periodistes, gent de la societat civil, anar-se a presentar als estaments oficials.... per tal d’aconseguir un gran ressò per aquest acte esportiu que tenia com a principal reclam Max Schmelling, ex campió del món de totes les categories de boxa, esportista que estava casat amb l’actriu de cinema Anny Ondra. Era durant aquestes trobades que Strauss s’acomiadava convidant a tothom amb “ens veiem a la festa que organitzarem a Sitges abans del “match”.

Per què a Sitges? doncs, perquè aquesta platja de moda havia estat el lloc triat per organitzadors i promotors com a camp base, i van trobar en el recent estrenat Hotel Terramar Palace el lloc ideal per poder preparar el que hauria de ser “el més gran esdeveniment pugilístic registrat a Europa”. Una rèplica del combat que Schmelling i Uzcudun van tenir a Nova York a finals de juliol de 1929 i que contra tot pronòstic va guanyar l’alemany.

Així doncs, durant el mes de març el Terramar Palace va veure com la seva vida tranquil.la quedava totalment invadida per l’arribada dels nous clients, fins al punt de que es va construir un ring a la Piscina Maria Teresa per a que pogués entrenar Schmelling, que arribà a Sitges el 15 de març. Pocs dies abans ja havia arribat seu mànager M. Joe Jacobs que s’encarregà de tenir-ho tot preparat per a l’estada del gran esportista. Fou durant un entrenament quan aquest es va lesionar una mà, un contratemps que va fer que ell marxés a Berlin per recuperar-se i traslladar el combat del 8 d’abril de 1934 al 13 de maig, allargant l’estada del grup a Sitges.

El 25 d’abril, acompanyat per la seva esposa, Schmelling va tornar-se a instal.lar al Terramar. Els actes socials de la parella es van multiplicar, i al dia següent de la seva arribada van ser rebuts tant a la Generalitat com a l’Ajuntament de Barcelona.

Tal i com havia promès el mateix Strauss durant les seves trobades per publicitar el combat, pocs dies abans del match, en el saló de festes de l’Hotel Terramar Palace es va celebrar el que tenia que ser un gran banquet per a més de 50 persones entre polítics i convidats de renom internacional que es trobaven hostejats a l’hotel Terramar i convidats per Strauss. Entre aquests destacava l’esposa de Schelling, l’actriu Anny Ondra, l’actor, director, guionista i productor nord americà Douglas Fairbanks (1883-1939), conegut com el Rei de Hollywood que estava acompanyat pel seu fill, el també reconegut actor Douglas Fairbanks Jr. (1909- 20009); i a nivell més nacional el dramaturg i realitzador de cinema català, Josep Amich i Bert (1888-1965), conegut artísticament com Amichatis.

Tot i que el dinar estava convocat per les dues, a dos quarts de tres les autoritats encara no havien arribat, i pocs minuts més tard es va saber que no vindrien..... però per què?

Doncs perqùe abans de que el president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys sortís cap a Sitges va rebre una trucada, la crònica del moment diu que anònima, al seu despatx on l’interloculor l’avisava de que era millor no anar-hi, així com investigar el que passava a l’habitació número 17 de l’Hotel Terramar.

Boxa, habitació, misteri.... què hi podia haver tan preocupant com per a que el president de la Generalitat desestimés aquesta invitació al dinar per celebrar un gran esdeveniment esportiu com seria el combat de boxa?

El que atresorava la cambra número 17 del Terramar Palace de Sitges era una ruleta que suposadament era un aparell inofensiu destinat a exercitar la ment, raons explicades pels seus inventors a tots aquells que els volguessin escoltar, i que posaven com a principal raó al demanar que el Govern permetés la seva activitat de manera lliure, tot i que a Espanya els joc d’atzar que suposaven apostes econòmiques estaven prohibits. Aquest aparell, que ja havia estat causa d’una crisi política a Holanda, país del que els seus inventors van sortir corrents fins aterrar a Espanya, tenia un nom que unia els cognoms dels seus dos inventors, Strauss i Perlowitz, i el de la persona que més la dominava, l’esposa d’Strauss, Frieda Lowann: l’Straperlo, una màquina que res tenia a veure amb la descripció oficial, ja que els seus propietaris tenien una fórmula (un botó) que permetia aturar la ruleta on els hi interessava i així guanyar sempre la banca.

Així doncs Lluís Companys i els altres representants polítics, com el mateix alcalde de Barcelona Carles Pi Sunyer, finalment no van assistir al dinar que es celebrava a Sitges, una fracàs per a Strauss que tenia com a objectiu final fer pujar al president a l’habitació 17 per tal de presentar-li “públicament” l’Straperlo, una fotografia que hauria posat en compromís a Govern Republicà que des del primer moment s’havia mostrat frontalment en contra d’aquest joc. A aquest primer fracàs se li va unir el desastre a nivell econòmic com esportiu que va suposar el combat de boxa celebrat el dia següent. La gent no va acudir en massa a l’esdeveniment, i Strauss va perdre molts diners amb tota aquesta aventura, i no els va recuperar amb la ruleta.

Aquí no va quedar la cosa..... després d’intentar “col.locar” l’Straperlo en altres casinos i hotels, com a Madrid, Formentor a Mallorca o al Casino de Sant Sebastià, d’on va ser retirat al descobrir-se la trampa, Strauss que havia perdut molts diners amb aquesta aventura va decidir contraatacar i denunciar al president de la República Niceto Alcalá Zamora que li paguessin una indemnització que compensés els diners que havia suposat la instal.lació de la màquina en diversos casinos, així com el retorn del quantiosos suborns que “suposadament” havia pagat a membres destacats del Partit Republicà Radical.

Aquest procés va suposar una greu crisi política i social a Espanya que va acabar amb unes eleccions generals durant el mes de febrer de 1936 que les va guanyar el Frente Popular..... i com segueix la història ja la sabem!

Però el nom de Straperlo va marcar fins al punt de que després de la Guerra Civil Espanyola, i durant bona part de la dictadura franquista, el nom d’estraperlo es a associar popularment als negocis il.legals de productes intervinguts per l’estat i venuts a preus abusius, el mercat negre!!

Potser una mica agosarat, però no és cap mentida dir que Sitges, i concretament l'hotel Terramar Palace, va ser on es va gestar en canvi de la nostra història més recent......

72 ANYS DE LA MORT DEL PRESIDENT COMPANYS!

noreply@blogger.com (Criticartt Beli) — Sun, 14 Oct 2012 22:01:00 +0000

El president Companys va visitar Sitges diverses vegades.... a principis d'abril de 1933, aviat farà 80 anys, va inaugurar el gran Hotel Terramar Palace i posava així de feliç per a la fotografia oficial.......

A finals de maig de 1934 el president de la Generalitat Lluis Companys va venir a Sitges a visitar el concurs de clavells! Aquest és la foto de la visita!!!!! i va morir avui fa 72 anys, el 15 d'octubre de 1940, afusellat a dos quarts de set de la matinada, , al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc amb només 58 anys. L'últim que va cridar va ser "Per Catalunya".

I encara hi ha persones com aquest general Manuel Fernández-Monzón de Altolaguirre, portaveu del ministeri de Defensa i ex membre dels serveis d'intel.ligència de l'exercit espanyol durant el règim de Franco, que es creuen amb la possibilitat d'amenaçar al nostre president Mas, recordant-li el que li va passar al "valiente presidente Companys".

Mundo Gráfico, 30-5-1934

LA IMPORTÀNCIA DE VALORAR EL QUE TENIM. UN QUADRE DE RAFAEL BARRADAS AL PATRIMONI DE SITGES

noreply@blogger.com (Criticartt Beli) — Thu, 20 Sep 2012 13:23:00 +0000

Tinc una mania, potser maleducada, però no m’hi puc estar. Cada vegada que entro en una casa, despatx, consulta.... a mida que m’hi vaig endinsant faig una ullada (que segons la confiança amb l’amfitrió pot ser més o menys visible) als quadres que pengen de les parets. I si a aquesta mania li sumem la meva obsessió per buscar i buscar fins trobar alguna cosa que m’aclareixi la curiositat i els dubtes que em sorgeixen davant de les obres que em criden l’atenció, el resultat és un nou article pel bloc!!!

Retrat de Rafael Barradas. 1927
Col.particular de Barcelona

Doncs així va ser com fa uns dies, a casa de la meva amiga Cristina vaig topar amb el preciós retrat. Firmat “Barradas, 1927”, el dibuix amb llapis de colors s’ens mostra amb un traç segur i ple de detalls, una nena amb rostre seriós però bellesa serena.... Un petit quadre que atrapa! Buscant més informació sobre l’autor d’aquest, vaig trobar, entre altres coses, un retrat al oli, de composició igual però d’ estil molt diferent. Una peça fonamental de la vanguarda artística, datada l’any 1926, que es troba al Museo Juan Manuel Blanes, a Montevideo, i que ens demostra la gran qualitat d’aquest artista que sense cap mena de temor, és capaç de fer dues obres iguals tant diferents.

Retrat de noia. Rafael Barradas, 1926.
Museo Juan Manuel Blanes, Montevideo, Uruguai

Gràcies al comentari enviat per Maties ahir 3 d'octubre, ja podem posar nom a aquesta bella imatges. Es tracta del retrat de la seva cunyada, Antoñita Laines Saz, germana de Simona, la seva esposa, les dues de Teruel, Aragó.

Però les casualitats van més enllà, i avui, després d’una setmana treballant l’article, en el bloc “El pessebre és un món”, el meu amic Galderich, amb el que hem coincidit temàticament altres vegades, publica una entrada sobre el llibre “Històries per a noi”, il.lustrat pel mateix Rafael Barrades, dibuixos de factura senzilla i clara, destinats al nens, que ens ajuden a corroborar la idea de que l’artista excel.lia en molts camps de la pintura.

Carrer de Barcelona. Rafael Barradas, 1918

Però qui era Barradas? Doncs Rafael Pérez Giménez Barradas, fou un artista nascut a Montevideo, Uruguai, el 4 de gener de 1890, on morí el 12 de febrer de 1929. Fill de pares espanyols (extremeny i andalusa), l’any 1912, sent molt jove, Barradas va decidir viatjar a Europa per tal de poder completar la seva formació autodidacta. Passà temporades a Milà, París, Barcelona, Madrid, Saragossa... L’any 1914 Barradas es troba a Barcelona on es relaciona amb noms destacats de l’avanguarda catalana com el poeta Joan Salvat-Papasseit. A aquesta bona amistat, l’any 1918 quan s’instal.la a Madrid, se li afegeixen noms tan importants com Federico Garcia Lorca, el que va esdevenir el seu gran amic; Salvador Dalí, Buñuel...... Al retornar a Barcelona l’any 1925, ja malalt de tuberculosis, es va instal.lar en un pis trist i gris a l’Hospitalet de Llobregat, estança senzilla que els diumenges es convertia en l’espai on es reunien els principals creadors, literats, crítics i intel.lectuals de la vanguarda espanyola, unes interessats tertúlies al que es va conèixer popularment com el “Ateneíllo”.

Fotografia feta al terrat de la casa de Barradas a l'Hospitalet de Llobregat, en el que apareixen assistents a les tertúlies del "Ateneillo".

Ja a la seva mort l’any 1929, les revistes artístiques del moment, tant catalanes, espanyoles com sud-americanes, van escriure amplis articles sobre la seva persona i la seva obra, reconeixement que ha seguit fins a l’actualitat, amb la publicació d’amplis i complerts estudis. Rafael Barradas, reconegut principalment per la seva aportació estètica del “vibracionisme”, i per la influència que va exercir sobre els membres de la Generació del 27, va ser una figura clau en la vanguarda artística catalana del primer quart del segle XX. És per aquest motiu que no m’estendré més en la seva bibliografia i en el seu art a nivell global, però aprofito per fer un petit apunt sobre la seva relació amb Sitges, població que va ser clau per a que l’artista pogués complir un dels seus darrers desitjos, tornar a la seva terra, Montevideo.

A pocs dies de que a Sitges tingui lloc el dia 5 d’octubre de 2012 la “I Jornada Mercat d’Art, Col.leccionisme i Museu”, simposi organitzat pel Consorci del Patrimoni de Sitges i la Universitat Autònoma de Barcelona, una proposta molt interessant, trobo que és molt important repensar-nos la gestió de la col.lecció d’art dels sitgetans ideada per sitgetans. Per cert, un aquesta jornada, en la que s’hi realitzaran importants ponències, hi trobo a faltar que es tracti en profunditat el perquè, el com, el quan.... d’una col.lecció fonamental pels sitgetans, la Pinacoteca Municipal de Sitges, a la que històricament se l’ha infravalorat, fins al punt de perdre o descontrolar, algunes de les obres que la composen.

Però abans de seguir per aquest tema tornem a la relació entre Sitges i el pintor Rafael Barrades.

Carrer Sant Pau de Sitges, amb el local del senyor Teixidó a la dreta, primer terme.

Durant l’estiu de 1928 el pintor es troba greument malalt de tuberculosi i vol retornar a la seva ciutat, Uruguai. Davant de la seva mísera situació econòmica, els seus amics sitgetans, amb la col.lcaboració d’un dels grans avaladors de Barradas, el galerista Josep Dalmau, van organitzar una exposició de dibuixos a Sitges que va obrir des de finals d’agost fins al 9 de setembre de 1928. La sala triada va ser el local que el senyor Teixidó al carrer Sant Pau 2, gairebé al cap de munt del carrer. L’acte de inauguració va ser tot un esdeveniment cultural per Sitges, en el que s’hi van reunir grans noms de la intel.lectualitat local i barcelonina, tal i com queda reflectit en les cròniques que es publiquen a la premsa del moment. La mostra va ser un èxit i es van vendre gairebé totes les obres, així com va sorgir la proposta d’iniciar una subscripció popular per tal d’adquirir una obra de Barrades per a que formés part de la col.lecció municipal d’art.

Retrat de Rafael Barradas, 1916

A La Vanguardia del 31 d’agost de 1928 es publica una petita nota sobre Sitges: “Por la Casa Dalmau de Barcelona, en colaboración con el elemento artístico y literario suburense, se ha organizado en ésta una exposición de dibujos de Rafael Barradas la cual permanecerá abierta hasta el 9 de septiembre. El domingo a las seis de la tarde don José María Sucre dará una conferéncia acerca de la obra del mentado artista. -C.”

Al setmanari sitgetà, La Punta, del 5 de setembre 1928 llegim: “Exposició Barradas. Un grup d’amics del conegut pintor uruguaià Rafael P. Barradas, entre ells l’entusiasta propietari de les Galeries Dalmau, han organitzat una exposició d’obres del jove mestre, qui es troba actualment greument malalt, als baixos de la Casa Teixidor, del carrer de Sant Pau. Avui diumenge a les 6 de la tarda, tindrà lloc la solemnitat inaugural, en la que, entre d’altres, parlarà el notable escriptor Josep Mª de Sucre, íntim coneixedor de l’obra d’En Barradas. L’exposició restarà oberta fins el dia 9 inclusiu”.

I a la mateixa La Punta, el 8 de setembre de 1928 : “Exposició Barradas. En el bell local del carrer Sant Pau, cedit tan gentilment pel seu propietari senyor Miquel Teixidó i on es troba instal.lada la selecció de produccions de l’il.lustre Barradas, d’aquest exemplar asceta de l’art pictòric, que amics i admiradors seus han organitzat per veure si així podien ajudar al company en l’adversitat; en el susdit local, tot perfumat pels efluvis d’una sensibilitat tan subtilment exquisida, tingué lloc, la tarda del darrer diumenge passat, la anunciada conferència del dinàmic escriptor i crític, corresponsal a Barcelona de “La Gaceta Literaria” En Josep Mº de Sucre, el qual fou escoltat amb tant d’entusiasme com de fervor per l’escollida concurrència que era formada per tothom qui a la nostra vila representa un valor autèntic, així com per algunes personalitats de Barcelona, de les quals senyalarem particularment la senyora Barradas i a l’excel.lent escriptor Sr. Gutierrez Gili.

Inicià l’acte l’infatigable amic de l’art modern el propietari de les Galeries de Barcelona En Josep Dalmau, oferint l’exposició a poble de Sitges, dat que, per la claredat i per la seva puresa són, com digué, ben dignes una de l’altra. Seguidament, el jove i intel.lgent crític d’art En Josep Mº Masip acceptà amb frases breus i cordials l’exposició en nom de Sitges, ensems que presentà al nostre públic el conferenciant, En Josep Mª Sucre. Que en direm del seu parlament? Simplement, que per l’espiritualitat es trobava al mateix alt nivell que el de les obres que comentava. Destrià subtilment la personalitat de Barradas en tres accents més fortament característics d’aquest: primer, l’element particular, nacional, uruguai; segon, l’element temporal, a propòsit de lo que s’embranca en atinades consideracions sobre les diferents formes que el desenvolupament evolutiu modern de reacció antiacadèmica ha pres; i tercera, i final l’element etern, religiós per determinar el qual emprà amb força encert una frase ben explicativa del propi Barradas: “Yo hago mi arte de rodillas”; frase aquesta que segons En Josep Mª Sucre posa el Barradas per dessobre de Goethe i al mateix nivell que Novalis. Després d’unir el nom de Barradas amb el del gran Diego Mª Rovera, finí Sucre la seva excel.lent disertació afirmant que aquests dos eminents artistes han donat la fesonomia artística d’Amèrica, afirmant així la seva personalitat espiritual enfront de la Història i de l’Infinit.

Un ardent esclat d’aplaudiments va coronar la fi de l’excel.lent anàlisi de la personalitat barradasiana, mostra inequívoca del profund plaer que sentiren els assistents a l’acte. Per acabar, creiem un deure nostre el que constatem lo molt que ens plauria que una de les obres exposades fos adquirida amb destí a les col.leccions municipals, dat que aquestes han de contenir no sols obres de les nostres eminències locals, ans i principalment les dels grans forasters que ens visiten, i no hi ha cap dubte que cap dels que hi figuren està per dessota, no molt menys, de l’inefable Barradas. C.M.

A La Gazeta Literária del 15 de setembre de 1928, apareix la següent notícia: “Se inauguró en Sitges, organizada por Galerias Dalmau de Barcelona, una exposición de dibujos del pintor uruguaya Rafael Barradas. Pronunió una conferencia estudiando la evolución pinctórica del artista, nuestro companyero José María Sucre. Acudieron con el grupo “El Centaure”, entre otros, Magí Cassanyes, Josep Carbonell, Massip, Utrillo Vidal, Arturo Perucho, Juan Gutierrez Gili, Roig, Julià, Robert, etc... algunas señoras, entre ellas la señora de Baradas y madame Dalmau, y muchos obreros.”

Amb l’exposició finalitzada, a La Punta, 16 de setembre de 1928, a l’apartat El mundo y la villa llegim, “Se ha clausurado la exposición de obras del gran artista uruguayo Rafael Barradas, habiendo obtenido muy buen éxito, por haberse vendido la casi totalidad de cuadros expuestor. Los cuadros han sido adquiridos por los señores Miquel Utrillo, Antoni Ferrer, Trinitat Catasús, José Planas Robert, J. Benaprés, José Ferret Robert, Buenaventura Blay, José Mirabent y Jaime Sans…. Además, un grupo de entusiastas admiradores han iniciado una subscripción para adquirir con destino a nuestra colección municipal una de las obras expuestas que hizo más sensación: “La adoración de los pastores”. Confiamos que nuestro público confirmará una vez más la liberalidad y buen gusto contribuyendo con generosidad a esta, por varios conceptos justificadísima suscripción.”

En aquest mateix número, es publica que en junta de govern, l’Ajuntament ha decidit subscriure amb 50 pessetes a la subscripció pública per adquirir un quadre de Barrades per a la galeria de quadres de la Casa de la Vila.

Dibuix de Rafael Barradas. Col. Mirabent i Magrans, Sitges

Retrat de Margarida Xirgu. Dibuix de Barradas
Col. Mirabent i Magrans, Sitges

Doncs en algunes cases sitgetanes podriem trobar obres de Rafael Barradas, com aquests dos petits dibuixos, un retrat de l’actriu Margarida Xirgu, i l’escena de port, possiblement peces que van formar part de l’exposició sitgetana.

Així doncs, des de principis de setembre, quan s’inaugura la mostra, fins a principis de novembre, es recullen els suficients diners com per adquirir l’obra “La adoración de los pastores”, que va ser entregada al poble en un acte solemne en el que es va destacar una de les grans qualitats i capacitats que durant molts anys va promoure Sitges i els seus vilatans: valorar l’art de vanguarda.

La Punta, 18 de novembre de 1928 es parla de l’acte d’entrega que va tenir el diumenge 11 de novembre d’una obra, “La adoración de los pastores” de Barradas a l’Ajuntament de Sitges. La crònica de l’acte diu: “ Al migdia del diumenge passat, dins el silenci en el que es fan les grans coses, es va celebrar al saló de sessions de les nostres Cases Consistorials un acte que reverteix gran transcendència per a la nostra vila, dat que la posa en un lloc únic fins ara entre nosaltres.

Quin lloc és aquest? Senzillament; el que li pertoca donada la seva tradició, la tradició d’ésser la població de Catalunya més oberta a la comprensió de les noves tendències i modalitats estètiques, les úniques que compten, doncs com va escriure Voltaire: “el primer que va comprar una dona amb un flor va ésser un poeta, el segon un imbècil”.

Així com després de posar-se al costat d’En Santigo Rusiñol quan aquest i els seus representaven l’extrema avanguarda de l’art català, els elements representatius de la nostra vila no dubtàren en iniciar la nostra col.lecció municipal mitjançant l’adquisició de la pintura que en l’exposició que celebrava llavors En Sunyé a Barcelona- aquella sorollosa exposició!- fou foradada per un cretí al qual va exasperar la seva llarvors extraordinària novetat, així avui amb l’ocasió de l’exposició que le passat estiu tingué lloc a la nostra vila, un grup escollidíssim ha adquirit una obra del gran artista pintor que és En Rafael Barradas, l’acte d’entregar la qual obra fou aquell al qual al.ludiem al començament d’aquestes quatre ratlles, i que esperem i desitgem que no serà el darrer d’una sèrie que faran col.laborar la nostra vila en la vanguarda artística que lluita amb tanta fe per la depuració i espiritualització de les art. C.M."

L'anunciaicó. Rafael Barradas, 1927.
Obra de la sèrie Mistics de la que tb en forma part l'obra sitgetana,

Doncs tornem al tema de la Pinacoteca Municipal de Sitges. Durant el mes d’abril de 1995 es va inaugurar al darrer pis del Maricel de Mar, actualment en obres, una exposició permanent en la que es mostraven obres imprescindibles de l’art català i que conformen el patrimoni de Sitges. Rusiñol, Casas, Mas i Fondevila, Sunyer, Utrillo, Pere Pruna, Artur Carbonell...... Es tracta d’una col.lecció completa i molt interessant, distribuïda no sols en aquest espai de Maricel, sinó en diverses dependències municipals. La col.lecció s’ha anat creant al llarg del segle XX, ampliat durant els primers anys del segle XXI, com va ser la cessió que es va fer Correus de cinc obres, entre les que destaca l’Anunciació d’Agustí Ferrer Pino (i el petit oli de Pere Calders); i que pel que puc constatar aquest darrers dies, també s’ha anat “desmembrant” en les darreres èpoques. Durant el muntatge de l’exposició d’Artur Duch aquest agost ja va ser impossible trobar els dos quadres que van servir per al cartell de Festa Major de 1998, i que l’artista havia cedit gratuïtament a l’Ajuntament de Sitges i que no consten en cap registre ni catàleg. Un cas més greu és el que va succeïr durant la Setmana Santa de 2009 quan es va saber que un quadre d’Alfred Siquella que es conservava a la Pinacoteca, havia estat robat a plena llum del dia, un cas de jutjat que no se com es va resoldre i si finalment l’obra es va recuperar. Doncs per acabar amb el tema, aquesta setmana demano a l’Ajuntament si saben on puc trobar aquest quadre de Barradas, i la resposta és que no consta en lloc!!!!!!!!!!

Potser d’aquí a pocs dies sortirà el quadre i podré penjar la foto aquí, i aquest petit article haurà servit per a alguna cosa. Però si fa poc escrivia aquí mateix la necessitat d’anar invertint en l’adquisició d’obres relacionades amb Sitges (ja se que la conjuntura econòmica no és la millor).... el que crec que hem de fer primer és donar el valor i el reconeixement que es mereix la nostra col.lecció municipal d’art, i per a tal el primer que s’ha de fer és estudiar-la a fons, catalogar i registrar TOTES les obres que es troben penjades en parets “municipals” (despatxos, locals...... ), posar-se a obrir i remenar calaixos i armaris “municipals” per tal de trobar totes aquelles obres que algun dia es van quedar allà i mai més es va saber d’elles........ i només així podrem saber que teníem, que tenim i intentar que no es pugui dir més que ho vàrem tenir i no sabem on para!

CATALUNYA NOU ESTAT D'EUROPA!!!!!!

noreply@blogger.com (Criticartt Beli) — Tue, 11 Sep 2012 21:37:00 +0000

PER UNA DIADA DE CATALUNYA HISTÒRICA

noreply@blogger.com (Criticartt Beli) — Mon, 10 Sep 2012 21:38:00 +0000

AMB EL SOMNI, EL DESIG I L'ESPERANÇA DE QUE AVUI PUGUEM VIURE UN DIA CLAU PER A LA NOSTRA HISTÒRIA; L'INICI DEL LLARG, DUR PERÒ EMOCIONANT CAMÍ QUE ENS GUIARÀ FINS AQUELL HORITZÓ TAN ANHELAT PELS CATALANS: LA NOSTRA INDEPENDÈNCIA, LA NOSTRA LLIBERTAT I LA NOSTRA DIGNITAT.

MOLT BONA DIADA DE CATALUNYA!!!!

EXPOSICIÓ DEL FOTÒGRAF TONY KEELER A SITGES

noreply@blogger.com (Criticartt Beli) — Fri, 07 Sep 2012 07:03:00 +0000

Ja semblo la Pantoja, aquí anant fent "bolos", per avui us proposo una altra exposició molt interessant que torna a tenir Sitges com a seu, i que s'ha muntat gràcies a la forta voluntat de la família Keeler, que orgullosos de la feina i de la trajectòria del seu marit i pare, han volgut mostrar les seves obres. Així com també per la generositat de la Biblioteca Santago Rusiñol que han cedit l'espai, i el seu temps (pq ahir al presentació, va acabar cap a les 10 de la nit).

Així doncs, ahir dijous 6 de setembre, a la Biblioteca Santiago Rusiñol de Sitges es va presentar “Por Soleá. Andalusia a l’època de Diego del Gastor”, una interessant exposició composta per una trentena de fotografies realitzades per Tony Keeler durant les diverses estades que va fer en terres surenyes. L’acte, que va comptar amb un recital de música de guitarra per part del grup Flamenco Sitges, va motivar que el pati noucentista del vell edifici de la biblioteca es transformés en un pati andalús.

De nou, us torno a deixar el que vaig dir com a presentació de l'acte. Val la pena que si teniu una estona passeu per la biblio i gaudiu d'aquestes belles fotografies!!!!!

ANDALUSIA, UN GRAN DESCOBRIMENT PER A TONY KEELER

Moltes gràcies a tothom per estar aquí, moltíssimes gràcies Tony, i en especial, a la Linda per haver-me confiat aquest gran honor de poder presentar una magnífica exposició d’obres d’un gran artista.

Sempre he estat molt curiosa, i una de les coses que de petita més m’agradava fer ( i que encara faig) era remenar la calaixera del menjador de casa l’avia, que tenia els calaixos plens de fotos de tots els temps. Imagino que aquesta era una bona tàctica per tenir-me distreta, però no se’n salvaven..... gairebé a cada foto li seguien un mínim de dues o tres preguntes!

Com aquest era un hobby que feia molt sovint, les fotos sempre eren les mateixes..... i n’hi havia algunes que em cridaven més l’atenció que altres..... i entre aquestes hi havia uns retrats de la meva mare, unes belles fotos molt naturals, realitzades en blanc i negre, que em cridaven molt l’atenció. En una altra foto de l’habitació d’adolescent de la meva mare, aquests retrats omplien un pany de paret......La veritat és que sempre vaig voler tenir unes fotos meves com aquelles........ Vaig preguntar qui les havia fet i la resposta va ser en “Keeler”.... així, tal qual, sense més explicació..... un nom totalment familiar per ells però que jo no havia sentit mai.....

Però l’home és un animal de costums, i amb els anys he seguit preguntant.... i ara ja se qui és l’autor d’aquells retrats i quina relació té amb Sitges i més directament amb casa meva. I encara més.... avui sóc l’encarregada de presentar-li aquesta mostra....

Nort americà de neixement, però sitgetà d’adopció, Tony Keeler, nascut a Greenwith, Connecticut l’any 1933, és un dels principals fotògrafs contemporanis. L’any 1960, acompanyat de la seva esposa Linda, va arribar a Sitges, població que els va enamorar fins al punt de decidir instal·lar-hi el seu quartel general. Al carrer Dos de Maig va obrir una botiga-estudi de fotografia pel que van passar molts sitgetans, nadius i estiuejants, per tal de ser captats per la seva càmera, però sobretot per ser retratats per Keeler. Una de les frases d’ell, i que deixa clara la seva filosofia és : “He nascut grafista. Tinc un ull particular”. Doncs aquesta manera tan particular de captar la personalitat dels retratats és una de les principals característiques de les fotografies de Keeler, obres plenes de complicitat, tendresa i bellesa que trobem en moltíssimes cases sitgetanes.

Fotograma d'una pel.lícula de Fric Malagelada de 1966 en a la que es veu a Tony Keeler al carrer 2 de Maig de Sitges, on tenia la botiga de fotografia. Gràcies al Josep Maria Alegre que m'ha passat la foto.

Des del primer moment el matrimoni Keeler va entendre la necessitat d’integrar-se a la societat sitgetana, i van convertir-se en usuals de les tertúlies, festes i trobades que durant els anys 60 van tenir com a escenaris principals bars de moda com el Chiquito i el Comodín. Va ser en aquests moments quan el nom Keeler va esdevenir tan normal entre els sitgetans com el de Mirabent, Carbonell, Hill……

A Sitges, on els Keeler van tenir bons amics, Tony comptava entre les seves amistats amb Ricard Urgell, en aquells moments un jove emprenedor que li va presentar personatges interessants del món cultural i social català. Fou a partir d’aquest contacte que Keeler va tenir una de les grans oportunitats de la seva vida com a retratista, conèixer i captar fotogràficament a Salvador Dalí. Unes fotografies que es varen poder veure a Sitges l’any 2004 en motiu de l’exposició a l’Edifici Miramar organitzada per celebrar el centenari de Dalí. Fotografies úniques fetes durant les seves visites a Cadaqués, en les que es pot veure a Dalí acompanyat pels seus amics més propers, així com altres imatges en les que l’artista posa confiat davant de l’ull màgic de Keeler.

Però la dècada dels 70 i dels 80 Keeler va convertir-se en el fotògraf de la vida hippi a Eivissa. Traslladat a aquesta illa, l’artista realitzà una gran quantitat de fotografies, imatges d’aparença molt actual, plenes de llibertat, sensualitat i serenitat, petits poemes visuals, la publicació de les quals han convertit a Keeler en un artista reconegut arreu del món.

Un cop integrat en aquesta cultura mediterrània, Keeler va necessitar obrir nous horitzons i trobar noves fonts d’inspiració. Ja a mitjans els paisatges bucòlics i els personatges reflexius d’ Eivissa va deixar pas a llocs més exòtics i llunyans. Àsia, Sud Amèrica, Oceania i Àfrica es converteixen en els seus nous objectius a captar pel seu objectiu!!!

Però en aquest breu repàs per la vida sitgetana i per les seves principals sèries fotogràfiques, he saltat l’etapa d’Andalusia, que és el tema principal de les obres que avui presentem. “Por Soleá. Andalusia a l’època de Diego del Gastor”, una interessant exposició composta per una trentena de fotografies realitzades per Tony Keeler durant les diverses estades que va fer en terres surenyes.

Aquesta excel·lent mostra ens servirà per transportar-nos a l’Andalusia dels anys 60 i 70. El conjunt de fotografies exposades són el fruit del descobriment d’una terra i d’una cultura va produir un fort impacte en Tony Keeler, un jove nord americà que, acabat de graduar a la Universitat de Harvard, havia iniciat un intens viatge per Espanya, un país que a mitjans dels anys cinquanta estava immers en un dels moments més foscos de la història recent. Tot i aquesta situació dura i trista, al arribar a Sevilla Keeler es va trobar amb una gent amable, feliç i conformada, que trobaven en la música el millor camí per mostrar els seus sentiment. El seu encontre amb el món del flamenc va ser revelador i emocionant, fins al punt de convertir-se en una petita obsessió. Anys més tard, ja instal·lat a Sitges, Keeler retornà a Andalusia on va trobar en la persona del mític guitarrista Diego del Gastor, a qui va conèixer a Morón de la Frontera, la manera d’aglutinar totes aquelles sensacions que el flamenc li provocava. La personalitat generosa i la genialitat del músic van atrapar Keeler, fins al punt que aquest va realitzar un ampli reportatge en el que, d’una manera o altre, del Gastor n’és el protagonista. L’amistat i la confiança generada entre els dos artistes és veu reflectida en aquestes fotografies tan expressives com extraordinàriament plàstiques, en les que ja se’ns revela la gran qualitat de Tony Keeler com a retratista. Realitzades en blanc i negre, una constant en la seva obra, Keeler és capaç de retratar a un Diego del Gastor relaxat, divertit, concentrat..... sempre envoltat dels seus i en un ambient que li és amè, un món en el que el fotògraf també s’hi sent còmode, ben acollit i alhora expectant de tot allò que succeeix al seu voltant. Al llarg d’aquestes dues dècades, Keeler va realitzar diverses estades en terres andaluses durant les quals anava captant amb la seva càmera aquell món culturalment tan divers i interessant, una manera d’entendre la vida que per aquell jove americà li semblava extremadament pintoresca.

Totes aquestes sensacions queden plasmades a la perfecció en cada una de les obres d’art que avui podem gaudir en aquesta exposició. Fotografies on la seva bellesa no sols la transmeten els rostres brillants i les expressions dels seus protagonistes, sinó que es troba també en l’elegància perfeccionista que desprèn la seva tècnica fotogràfica. Perquè Tony Keeler domina a la perfecció el tractament de matisos i les possibilitats de treballar en blanc i negre, una opció que es converteix en un repte per a qualsevol fotògraf. Aquest do que li permet transmetre a la resta de mortals la bellesa que ell capta, és acceptat per Keeler amb total generositat, sentint-se feliç que tots nosaltres gaudim de la seva particular mirada, una mirada oberta a tota imatge i transmesa amb una forta individualitat. Així que ja ho dius tu mateix Tony, has nascut grafista i tens un unll particular...... Un ull que ara permet que Sitges, poble que ell tan estima i que té com a seu, avui pugui fruir d’una exposició artística de tant nivell. Gràcies Tony!

SI ES VOLEN FER COSES ES PODEN FER! EXPOSICIÓ D'ARTUR DUCH AL MIRAMAR DE SITGES

noreply@blogger.com (Criticartt Beli) — Wed, 05 Sep 2012 15:31:00 +0000

Foto de Sitges feta per Àlex Ferret ahir 4 de setembre. Potser no va gaire amb el post, però és tan bonica que no m'hi he pogut estar.....

Ara que ja ha tornat el setembre puc dir que aquest estiu ha estat molt profitós a diversos nivells: laborals, personals, culturals, familiars...... El dilluns ja vàrem desmuntar l’exposició d’Artur Duch que durant un mes ha tingut el Miramar com a amfitrió. Tot un luxe d’espai! Mentre anàvem despenjant els quadres, retirant les escultures i arrancant les carteles, una barreja de sentiments em venien al cap..... però jo em quedo amb la bona acollida que ha tingut entre els sitgetans, amb la gran quantitat de visites (entre elles en nostre Drac) que han pogut gaudir d’aquestes belles obres d’art, i la satisfacció d’haver fet un cosa bé, digna d’un artista com és Duch i d’un poble com Sitges, amb molt pocs diners però amb moltes ganes, i sobretot, moltíssima il·lusió! Evidentment hi ha coses que es poden millorar, però si mirem la cara positiva de les coses, aquestes coses seran les primeres que, en cas de que tingui una altra oportunitat com aquesta, miraré de solucionar i de gestionar abans de que es faci una bola més gran.

Podria tornar a escriure coses sobre l’Artur, sobre tots aquells que han fet possible la mostra, sobre l’art i l’amistat.... però crec que tot això, a la meva manera, ja ho vaig dir el dia de la inauguració de l’exposició, i és per això que vull deixar aquí escrit el meu “parlament” d’aquell dia, així com anar col.locant imatges de la expo! Aprofito per agrair-vos a tots (mooooolltttssss) la màgia d’aquell moment. Veure el Miramar ple de gom a gom per estar amb l’Artur Duch en un dia tan especial com el que celebres els 40 anys d’una somni ( pq poder-se dedicar al que estimes durant 40 anys i ser feliç amb el que fas és un somni que pots podem aconseguir) us confesso que em va emocionar.

També us deixo alguns links relacionats amb la expo. 1) l’entrevista queens varen fer a Ràdio Maricel. 2) l’entrevista de Duch a l’Eco de Sitges. 3) la pàgina web de Duch on podeu veure aquell tan citat vídeo (en el catàleg de l’expo parlo d’ell) en el que l’artista ens mostra el complex procés de la serigrafia........

Sitges, Edifici Miramar, dissabte 4 d’agost a les vuit del vespre

Moltes gràcies Sra. Regidora per haver presentat aquest acte, moltes gràcies al petit gran equip que ha fet possible el muntatge d’aquesta mostra (la Carla, la Teresa, en Plàcid, en Sergi i en Josep Maria), a comunicació de l’Ajuntament, i al Max per l’elaboració del quadern, a tots.... però sobretot, moltes gràcies Artur per haver confiat en mi el comissariat de la teva exposició, un honor que m’ha fet molt feliç i que m’ha ajudat a millorar com a professional i com a persona.

Impermanència, l’etern canvi de totes les coses és en primer lloc, i com podeu veure en aquestes obres que avui us presentem, una exposició retrospectiva que fa un repàs per l’evolució artística d’Artur Duch al llarg d’aquests 41 anys que han transcorregut des de la seva primera exposició en una sala que hi havia al Maricel, a pocs metres d’aquí, fins aquesta mostra al Miramar!

Des de petita, i com explico en aquest quadern que teniu a la vostra disposició, Duch ha esta sempre un artista admirat per mi, tant que a la majoria d’edat vaig demanar un quadre de Duch, regal que amb els anys té el petit honor de ser la primera peça de la meva col.lecció d’art sitgetà!

Ara, amb els anys i en motiu de fer aquesta exposició, m’he preguntat pq m’agradava Duch. I puc dir que m’agrada pq Duch posseeix tot ho necessari per ser un bon artista: primer, com a persona intel.ligent, no es conforma en representar el que té al seu davant, sinó que busca plasmar els seus somnis, pensaments, ideals... Creant un món entre la realitat i la fantasia però que és el seu món interior... Però aconseguir transmetre aquest món interior no ho pot fer tothom, sinó que ho pot fer un bon artista que sàpiga dibuixar, colorejar, composar, donar moviment, gest, jugar amb les deformacions... Una sèrie d’aptituds que molt pocs artistes assoleixen....i és per això que m’agrada Duch i ens agrada a tots.

Però aquesta mostra també vull entendre-la, i espero que vosaltres també ho veieu així, com una reivindicació, una valoració de l’art que es fa a Sitges. Durant aquests darrers anys, i no sols ho he copsat, sinó que també ho he comentat amb ells diverses vegades, artistes sitgetans, en els que hi incloc fills de Sitges, així com artistes que tenen una forta relació amb la vial, s’han sentit invisibles, ningunejats, oblidats per les entitats públiques que gestionaven la política cultural de Sitges. Però el passat ja ha passat i ara toca viure i reivindicar el present, i el present són tots aquests artistes que amb una gran força, voluntat, il·lusió, valentia i sobretot, una gran qualitat artística, cada dia lluiten per poder viure d’allò que els fa persones: l’Art!!

Quan fa uns anys, gràcies al petit article que vaig fer al programa de Festa Major de 2009, vaig poder parlar llargament amb l’Artur, em va sobtar molt el seu dubte sobre la viabilitat d’organitzar una exposició seva a Sitges, la seva vila, on ha nascut, crescut, viscut, treballat, participat.... Per mi, una gran admiradora del seu art, aquest sentiment de Duch em va marcar....Com podia ser que algú de Sitges no volgués una exposició de Duch? Ja en aquell moment li vaig dir: hem de fer alguna cosa.... Vaig tirar algunes pedres a finestres equivocades, o potser no era el moment o jo no era la persona....

Pocs dies després de que la Mireia fos nomenada regidora de cultura, i pensant en que per ser de la meva quinta ens tenien que agradar les mateixes coses (aquesta vegada ho vaig encertar.... ho seguiré intentant amb altres propostes...) vaig envair-li un mail explicant-li i demanant-li que havíem de fer alguna cosa, ja que l’Artur acabava de celebrar una exposició a Vilanova, i tenia una proposta de Ribes per fer una àmplia mostra sobre la seva obra..... i que això no podia ser, que en Duch era nostre!!!!!!

La resposta va ser imminent: nosaltres pensem com tu, cal una mostra de Duch a Sitges, però ja saps com estan les coses...us podem oferir un espai, l’ajuda del muntatge i la difusió...!!! Doncs això era el que necessitàvem nosaltres: un espai on mostrar el treball de Duch, i el suport institucional que suposa tenir el recolzament de l’Ajuntament. I això, poc més, és el que necessiten molts altres artistes de Sitges!

Ah, i poc a poc, quan creus que ja ho tens tot, van sorgint sorpreses que ajuden a treballar amb més il·lusió, i una d’aquestes sorpreses és la de poder comptar amb aquest quadern que deixa constància del pas per aquesta mostra....

Així que tinc l’esperança que aquesta sigui una més de les moltes exposicions que ens presentin, ens recordin, ens ajudin a valorar... l’art que fan a Sitges ens nostres artistes, o l’art que els artistes de Sitges fan a qualsevol lloc del món!

Artur, nomes desitjar-te que segueixis treballant amb aquesta il·lusió, i tot i que per a tu el més important sigui el present, agrair-te que ens hagis fet gaudir del teu art en el passat ... i esperem seguir les teves obres durant un futur llarg i pròsper!

LA FAMÍLIA DEERING VISITA SITGES

noreply@blogger.com (Criticartt Beli) — Thu, 30 Aug 2012 18:00:00 +0000

Article publicat a l'Eco de Sitges, 31 d'agost de 2012

El dissabte 18 d’agost, i seguint els passos que Charles Deering, guiat pel pintor Ramon Casas, havia iniciat més de 100 anys abans, la seva besnéta Abby Deering McCormick, juntament amb la resta de la seva família, va arribar a Sitges de la mà d’Isabel Coll (i meva), per tal de poder conèixer el llegat que aquest ha deixat en el nostre poble.

Afegeix la llegenda

Després de passar junts uns dies per Barcelona, on vàrem visitar el MNAC i els edificis de Gaudí, finalment va arribar el dia de deixar el bullici de la ciutat per endinsar-se al seu passat. Al igual que ja havia succeït fa més de tres anys, quan Christopher Hunt McCormick, rebesnét de Deering i nebot d’Abby, va visitar Sitges per primera vegada, les nostres converses prèvies deixaven clar que res li feia preveure el que es trobaria al tombar els murs de l’església. I així va ser! Un cop davant de la porta de l’antic Hospital de Sitges, reconvertit per Miquel Utrillo en Maricel de Mar, Abby Deering va ser conscient, potser per primera vegada, de la bellesa d’aquell lloc privilegiat i de la importància patrimonial que tenia el conjunt arquitectònic que conforma el Palau Maricel.

A través dels seus ulls, els que vàrem acompanyar a Abby, al seu fill i al seu marit Carroll durant la visita al Maricel de Terra, vàrem poder imaginar quin era el sentiment i l’emoció que se sent al retornar als espais creats pel seu descendent: el Saló d’Or i el Saló Blau, la capella, les magnífiques terrasses i l’insuperable claustre. Però la visita a Maricel no va poder ser completa, ja que les obres que des de fa més de dos anys s’estan duent a terme al Maricel de Mar, i per les que els visitants es van mostrar interessats, van fer impossible que Abby pogués reviure personalment les sensacions que deuria tenir Charles Deering durant les seves llargues estades a Sitges, ni gaudir plenament de les vistes que es tenien des de les estances privades de la família, unes sales en les que els principals protagonistes eren l’art, la llum del mediterrani, la remor del mar i l’olor de la sal.

Amb les emocions encara a flor de pell, els descendents de Deering van ser rebuts a l’Hospital Sant Joan Baptista de Sitges, entitat referent de la nostra vila, que pocs dies després celebrava amb una gran festa el centenari del seu actual edifici, una construcció de Font i Gumà que va ser erigit en uns terrenys sufragats en part amb els diners que Deering va pagar per la compra de l’antic hospital, edifici medieval actualment el Maricel de Mar, així com per les aportacions que el benefactor americà donava a l’Hospital cada vegada que arribava o marxava de Sitges. Davant d’aquell edifici centenari, que tot i tenir la seva llarga història manté la seva activitat original, i recorrent les modernes instal·lacions del Pavelló Deering, Abby es va mostrar emocionada i orgullosa de saber que els diners aportats pel seu besavi havien tingut el millor destí possible. Aquesta mateixa sensació va ser la que va voler deixar escrita en el moment de signar en el llibre d’honor de l’Hospital Sant Joan Baptista.

A Sitges gairebé tothom hem sentit ha parlar alguna vegada de Deering o de Maricel, però el més segur és que si ens plantem al campus de la prestigiosa universitat deNorthwestern de Evanston (Illinois, E.E.U.U), i preguntem als seus estudiants si ens poden dir on està Sitges i quina relació uneix aquesta institució amb el nostre poble, la majoria dels qüestionats no sabran contestar. Però dins de pocs mesos, i gràcies a la publicació de l’estudi realitzat per Isabel Coll, en el que es tracta extensament quina fou la relació entre Charles Deering, un dels principals avaladors de la Northwestern, i la vila de Sitges, als EEUU, i també aquí, es podrà conèixer una mica millor la personalitat de Charles Deering, destacat personatge de la història recent d’Amèrica, un home que estimava per sobre de tot la seva família, que va trobar en l’art la seva passió, i a Sitges el seu refugi.

Els guanys d’aquest llibre, estudi realitzat gratuïtament per l’autora, ha estat editat per la universitat Northwestern sota el patrocini de la família Deering, aniranintegrament a la Fundació Ave Maria de Sitges, tornant a reobrir l’intensa relació que hi va haver entre Deering i Sitges, i que es va trencar bruscament l’any 1921. Els perquès i els com també se sabran amb la lectura d’aquest llibre.

EXPOSICIÓ ARTUR DUCH i PREMIS BLOCS CATALUNYA 2012

noreply@blogger.com (Criticartt Beli) — Sun, 29 Jul 2012 08:31:00 +0000

Quants dies sense escriure!!!! No us penseu que he deixat de banda el bloc, tot al contrari, el meu cap segueix bullint amb moltes històries, texts, crítiques..... però aquests darrers dies he estat treballant amb l'Artur Duch per poder tenir llesta l'exposició retrospectiva que s'inaugura a l'Edifici Miramar de Sitges el proper dissabte 4 d'agost, a les 8 del vespre! Per mi ha sigut una gran sort i un honor haver col.laborat en aquest projecte, una mostra molt interessant, que sorpendrà tant als que ja coneixeu l'obra d'Artur Duch, doncs us presentarà aspectes nous, com als que encara no heu vist mai res d'aquest artista, que us el descobrirà.

Us asseguro que no us deixarà indiferent!!!! Així que us deixo en exclusiva el cartell que hem fet per la expo, i quan pugui penjar el text del petit quadernet que hem fet, aquí estarà!!!

Doncs ja sabeu, entre el 4 d'agost i el 2 de setembre teniu uns quants dies per passar-vos per el Miramar, i aprofitar no sols per visitar aquesta exposició que trobareu a la planta baixa, sinó per pujar als pisos superiors de l'Edifici i entrar a la mostra dels tresors del Cau Ferrat, així com seguir escales amunt i poder gaudir amb les magnífiques fotografies d'un altre artista sitgetà, com és el fotògraf Joan Iriarte!

Foto d'Artur Duch feta per Joan Iriarte, dos artistes que coincidiran a l'edifici Miramar durant aquest agost

Però ja que avui m'he decidit a escriure al bloc aprofito per dir-vos que aquest, i també el de la Plataforma SOS Sitges, estan dins dels blocs que es poden votar en els Premis Blocs Catalunya de 2012. Si us agrada algun dels dos blocs, només heu d'entrar a la web STIC.CAT, registrar-vos, que es un moment, i anar a les categories on hi ha els dos blocs: CRITICARTT està a la categoria "Història, tradicions i patrimoni". El de la Plataforma SOS Sitges forma part de la categoria "Corporatiu", i el trobareu en el darrer lloc amb el nom de "Volem el nostre Sitges".

Pels que teniu xaxes socials encara us ho han posat més fàcil. No cla que us inscriviu al web, només entrar u anar sota d'on posa registra't i clicar a "facebook" o "Twitter", i així vas directe a l'aplicació, cliques votar, la categoria on hi ha Criticartt i Volem el nostre Sitges........ et llegeixes tot el que s'hi ha escrit aquests darrers anys (;-)))))))) i si t'agrada el que allà hi ha explicat ......VOTES!!!!!!!

Ah!!!, i un cop inaugurada la expo..... a seguir, pq d'idees no en falten! això si, hauré de posar condicions als contractes (inexistents), i una d'elles serà la d'obligar-me a escriure una vegada a la setmana al bloc!!!

Seguim............i moltes gràcies!!!!!!!!

Beli