Biblioteca paremiològica

Grup Flaix (2009): Diccionari del català col·loquial. Dubtes davant del micròfon

2009-12-18T19:16:00.006+01:00

Fitxa

Autor: Grup Flaix

Títol: Diccionari del català col·loquial. Dubtes davant del micròfon

Any: 2009

Codi: Grup Flaix (2009)

ISBN: 978-84-412-1841-3

Editorial: Enciclopèdia Catalana

Edició: Primera

Col·lecció: «Diccionaris d'Enciclopèdia Catalana»

Pàgines: 397

Ítems:

Pròleg:

Biografia de l'autor

És una obra col·lectiva, del Departament d'Assessorament Lingüístic del Grup Flaix, responsables de les emissores Flaix FM i Ràdio Flaixbac, coordinat per Jaume Salvanyà, a partir de les correccions i esmenes que des de l'esmentat departament feien als professionals de les emissores d'aquest grup radiofònic.

Han revisat la correcció de les propostes d'aquesta obra Carles Riera i Josep Ruaix.

Conté una bibliografia detallada de les obres consultades i utilitzades per comprondre aquest diccionari.

Crítica

El català col·loquial actual resta molt interferit per les solucions preses del castellà (i l'anglès o el francès, encara que en menor mesura). Potser per això Màrius Serra arriba a dir que l'argot jove del català d'avui és l'espanyol. Però aquestes interferències no són sempre necessàries, perquè la llengua catalana té solucions pròpies per resoldre aquestes situacions lingüístiques.

El Diccionari del català col·loquial és un recull d'unes 2.400 paraules i expressions que acostumen a generar dubtes sobre la seva correcció i que, sovint, són calcs del castellà. Vol aportar solucions genuïnes a dubtes del català que ara es parla, a la llengua del carrer, al català col·loquial. I l'obra va adreçada tant a professionals dels mitjans de comunicació, com als mateixos parlants del català, interessats per fer servir una llengua moderna però pulcra.

Com detallen a la introducció i instruccions d'ús del diccionari, hi trobarem informació fonètica, de morfologia, de sintaxi, semàntica i, sobretot, de lèxic i de locucions i fraseologia.

I classifiquen les entrades en tres tipus diferents:

Incorrectes.
Correctes, però que poden plantejar dubtes. Es diferencia entre les solucions recollides a la normativa (DIEC2, GDLC i Cercaterm) o recollides en obres complementàries de la normativa (DCVB, GD62, etc.).
Correctes, però de les quals es dóna alguna informació addicional.

L'obra es basa gairebé exclusivament en l'oral estàndard oriental i, com diu Joan Calsapeu, desestima moltes solucions possibles que ofereixen els parlars valencians o balears, per exemple.

I no sempre és fàcil trobar, dins el mateix registre i amb la mateixa expressivitat, frases, sentències o expressions vives i equivalents. Però cal no defallir en l'intent.

L'autor del diccionari, Jaume Salvanyà, explica que alguns dels errors més comuns són 'pillar', en lloc d'agafar, 'mogollón', en lloc de pila o fotimer, o 'cutre', en lloc d'atrotinat o de pa sucat amb oli. El diccionari també proposa alternatives a moltes altres expressions com: 'agafar el tranquillo', 'agobiar', 'aixecar ampolles', 'callar la boca', 'algun que altre', 'apetxugar', 'baixon', 'hortera', 'no tenir desperdici', que tenen la seva equivalència correcta al català.

És una eina més que cal sumar a les moltes eines normatives que ja podem consultar actualment i a algunes de prou específiques i interessants, com el Vocabulari de l'argot de la delinqüència, de Joan J. Vinyoles (Ed. Millà, 1978) o el Diccionari del català popular i d'argot de Joaquim Pomares (Ed. 62, 1997) o el Diccionari de renecs i paraulotes de Pere Verdaguer (E. Trabucaire, 1999).

La llengua evoluciona dia a dia, registre a registre, i cal estar amatents a dotar-la de la naturalitat i les expressions prou genuïnes perquè no resulti només deutora de préstecs, manlleus i interferències.

Altres ressenyes

20090319 - Anna Abella - El Periódico - Enciclopèdia reuneix el català col·loquial en un diccionari.
20090319 - Lluís Llort - Avui - Alternatives a les castellanades.
20090319 - Cultura21 - Enciclopèdia Catalana i el Grup Flaix presenten un diccionari de català col·loquial.
20090320 - Vilaweb - Miquel Calçada: "Cal més respecte a la llengua que parlem".
20090320 - Vilaweb TV - Miquel Calçada: "Cal més respecte a la llengua que parlem".
20090320 - Vilaweb TV - J aume Salvanyà: "i pillar, ni cutre, ni mogollón".
20090402 - Joan Calsapeu - Ucronies - Diccionari del català col·loquial.
20090429 - Albert Pla Nualart - Avui - El català col·loquial.
20090504 - Joan Abril Español - El Punt - Dubtes de català col·loquial.
El singular digital - Un nou diccionari proposa canviar "ninyato" per "nen consentit".
Llengua i ús, núm. 45 (2009) - Ressenya.

Bartrina (1881): La meteorologia popular

2009-09-08T08:00:00.000+02:00

Fitxa

Autor: Joaquim M. Bartrina d'Aixemús

Títol: La meteorologia popular

Any: 1881

Codi: Bartrina (1881)

ISBN: 84-87580-12-2

Editorial: Arxiu Històric Municipal de Reus i Carrutxa

Edició: Primera (facsímil). 2001

Pàgines: 39

Ítems:

Pròleg: Introducció a cura de Salvador Palomar, Montserrat Flores i Ferran Sugranyes

Biografia de l'autor

Joaquim M. Bartrina d'Aixemús

Va néixer a Reus el 26 d'abril de 1850. Estudià el batxillerat a les Escoles Pies, però deixà els estudis. No acabà el batxillerat fins a la Revolució de Setembre quan, aprofitant la llibertat d'ensenyament va obtenir el títol a l'Institut Provincial de Tarragona.
Ja de molt jove va començar a escriure i a publicar. Tots els diners que tenia ─comenta el seu amic Josep Maria Folguera─ els emprava en adquirir llibres, principalment poesia i teatre.
Va ser membre actiu del Centre de Lectura i va col·laborar en publicacions periòdiques com La Redención del Pueblo, Las Circunstancias o El Crepúsculo.
El 1876, per raons del negoci del seu pare, anà a viure a Barcelona, Allí va col·laborar en publicacions com El Diluvio, La Gaceta de Catalunya o La Renaixença, i a revistes satíriques com L'Esquella de la Torratxa o La Campana de Gràcia.
Va fer amistat amb Valentí Almirall i fou un dels fundadors de l'Ateneo Libre.
La vida a Barcelona va aguditzar la malaltia amb què havia sortit de Reus, i va morir el 4 d'agost de 1880, a causa d'una tuberculosi.

[Extret de la Introducció de l'edició facsímil de l'edició de J. Sardà de 1881, feta per l'Arxiu Històric de Reus i Carrutxa, el 2001]

Bartrina té també una certa obra literària, poètica i teatral, de la qual no ens ocuparem en aquesta recensió. Podeu consultar la seva biografia a l'Enciclopèdia Catalana o a la Wikipèdia.

Altres obres del mateix autor

- 1881 - La meteorologia popular [ES] i [CA]
- 1881 - Obras en prosa y en verso, antología de J. Sardá [ES]

Crítica

Si hem de fer cas al que remarca Jaume Sardà a l'antologia de l'autor, Obras en prosa y verso, pel que fa a l'interès de Bartrina envers la literatura popular, la Meteorologia popular no és l'única mostra que en tenim. També redactava amb «una gràcia especial [...] els bàndols o programes de Carnaval, plens de sàtires polítiques, especialment locals, que no deixaven de tenir mèrit literari».

A La Renaixença també hi publicà alguns articles sobre música popular, com per exemple la interpretació que fa de la cançó La lluna, la pruna.

Els seus treballs sobre meteorologia i medicina populars, inacabats, com apunta en la introducció de l'obra, són contemporanis als d'un altre reusenc interessat pels mateixos temes, i també resident a Barcelona a la mort de Bartrina: Cels Gomis i Mestre. Casualitat? Continuador l'un de l'altre? Qui de qui?

Sembla que la diferència de tractament dels materials entre Gomis i Bartrina és notable, ja que Bartrina tot just sembla iniciar el tema amb aquest tractat. I com bé apunten els autors de la Introducció de l'edició facsímil de 2001, Cels Gomis li retreu a l'amic Bartrina que no esmenti la procedència dels aforismes que recull, la qual cosa de vegades no permet tenir en compte les condicions locals ni acotar la validesa de la parèmia, fins al punt que una forisme que és cert en una contrada no ho és en una altra.

La prematura mort de Bartrina escapça de ple una línia iniciada amb una obra prou prometedora en aquest àmbit.

Sobre l'obra, a banda de la recopilació de J. Sardà el 1881 i l'edició facsímil del 2001, l'he trobat reproduïda a la revista La Renaixensa, any XI, 1881, p. 414-434, sota el mateix títol de La meteorologia popular, traduïda al català, tal com apuntava Sebastià Farnés en la bibliografia de la seva Paremiologia catalana comparada (1913).

Amb la Meteorologia popular l'autor vol «evidenciar el bon sentit pràctic del poble, contingut íntegre en les seves locucions, refranys i costums».

Sembla que el tractat que pensava desenvolupar Bartrina havia d'ocupar els següents apartats, com consta en un esborrany de paper que va esbossar:

—I. Història de la predicció del temps. Sa antiguitat. Lenormand. Sa universalitat. Los bruixots en Espanya. Sa trasformació en los factors d' almanachs. Quevedo, Villarroel, Yagüe. Persistència d'algunes pràctiques supersticioses per produir vent, pluja i altres fenòmens meteorològics.
—II. Gener.
—III. Febrer.
—IV. Març.
—V. Abril.
—VI. Maig.
—VII. Juny.
—VIII. Juliol.
—IX. Agost.
—X. Setembre.
—XI. Octubre.
—XII. Novembre.
—XIII. Desembre.
—XIV. Pronòstics trets de la lluna.
—XV. Pronòstics trets dels aspectes del cel, dels meteors, del foc de Sant Telm, dels animals i de les plantes.
—XVI. Supersticions nàutiques.
—Conclusió.

Una mica diferent de l'esquema que presenta aquest tractat:

—I. Refranys i locucions populars referents als dotze mesos de l'any
—II. Pronòstics trets dels aspectes del cel, dels animals, de les plantes, etc.
—III. Supervivència d'algunes pràctiques supersticioses per produir la pluja, el vent i altres fenòmens meteorològics

El citen com a bibliografia utilitzada

Farnés (1913) - Amades (1951a)

Manent-Cervera (2006): Els noms populars de núvols, boires i vents a l'Urgell

2009-05-06T15:34:00.006+02:00

Fitxa

Autor: Manent i Segimon, Albert; Cervera i Batariu, Joan

Títol: Els noms populars de núvols, boires i vents a l'Urgell

Any: 2006

Codi: Manent-Cervera (2006)

ISBN: 84-9779-403-6

Editorial: Pagès Editors, de Lleida

Edició: Primera (2006)

Pàgines: 72

Ítems: 70

Prefaci: Raimon Ferrer-Solervicens i Fisas

Biografia dels autors

Albert Manent i Segimon (Premià de Dalt, Maresme, 1930)

Albert Manent és llicenciat en Dret. Amb Joaquim Molas, Antoni Comas, Miquel Porter i Joan F. Cabestany, amb qui coincidí a la universitat, va ser un dels redactors de la revista literària clandestina de la Facultat de Lletres, Curial (1949-1951). POsteriorment es va llicenciar en filologia catalana i ha estat director general de Difusió Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Amb les obres Hoste del vent (1949) i La nostra nit (1951) es va donar a conèixer com a poeta de caire postsimbolista; després es va inclinar per la crítica i la història literàries. Va ser un dels fundadors de la revista «Serra d'Or». També ha conreat el vessant periodístic, amb col·laboracions a «La Vanguardia» i l'«Avui». També és autor, entre d'altres obres, de La literatura catalana a l'exili (1976), Literatura catalana en debat (1969), Del Noucentisme a l'exili (1997), El molí de l'ombra (1986) o El llop a Catalunya (2004).

És l'impulsor de tot un seguit de monografies que pretenen recollir els noms populars de núvols, boires i vents de les diferents comarques catalanes, per exemple, del Camp de Tarragona. El Priorat (1994), de la Conca de Barberà (1995), del Maresme (1996), Ribera d'Ebre, Terra Alta (1997), Penedès (1998), Barcelonès (1999) o Baix Ebre i Baix Llobregat (2002), editades per diferents editorials locals i sovint fets en col·laboració amb autors locals, com en el cas que ens ocupa. En aquests moments n'hi ha ja una vintena.

També ha estat director del Centre d'Història Contemporània de Catalunya.

Joan Cervera i Batariu (Barcelona, 1926)

Diplomat en estudis mercantils i expert en publicitat i màrqueting i tècniques d'expressió oral i escrita. Membre del Consell Nacional Català (CNC) a la clandestinitat i fundador de la Federació d'Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes (FOCIR) i del Cercle d'Agermanament Occitano-Català (CAOC). També ha estat promotor de la Flama de la Llengua Catalana i les seves renovacions. Ha publicat diversos articles a «Els Blaus», «Mai enrere», «Vèrtex», «Serra d'Or», «Excursionisme» o l'«Avui», entre d'altres. És autor del llibre La màgia de la muntanya.

Crítica

Aquesta obra s'emmarca dins una col·lecció de treballs que ha endegat Albert Manent sobre la meteorologia catalana comarcal, que ja recull una vintena llarga de volums, i que tot sovint fa en col·laboració amb autors de la comarca.

Bàsicament és un recull de vocabulari meteorològic popular sobre noms de núvols, boires i vents a la comarca de l'Urgell, amb especificació detallada de les localitzacions on és viva aquella paraula o expressió i amb referències documentals sobre si aquell terme apareix en obres lexicogràfiques de referència, com ara el Diccionari català-valencià-balear (1930), d'Alcover-Moll o el Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya (1935), d'Antoni Griera.

En total són 199 noms de núvols i boires i 38 de vents. I entre aquest cabal lèxic, hi ha una setantena de refranys i dites amb localització d'on es diuen, variants i explicació del sentit. Una gran majoria són variants del Bassetes al cel, aigua a la terra.

Les informacions són molt rigoroses i mostrades d'una manera ordenada i sistemàtica.

L'obra s'estructura en 2 apartats genèrics:

Núvols i boires
Vents

Hi ha un prefaci de Raimon Ferrer-Solervicens i Fisas que ens situa en l'entorn de l'Urgell i de la capital, Tàrrega. I ofereix una crònica, o visió molt particular del pas d'Albert Manent i de la seva metodologia per a la recollida de dades.

El pròleg dels autors dóna pistes també de la metodologia, la bibliografia emprada i consultada i de les dades bàsiques del volum que comentem. M'agradaria ressaltar alguns fragments:

Quan vaig encetar aquests reculls em vaig adonar que només hi havia dos llibres que n'arreplegaven. Un és Astronomia i meteorologia populars, publicat al "Butlletí de Dialectologia Catalana" el 1930 i reeditat per l'editorial El Mèdol de Tarragona el 1993. L'altre és l'obra de Cels Gomis Meteorologia i agricultura populars (1888), reeditat per Altafulla el 1998. [...]

Com a fet sorprenent torno a escriure que, com en totes les comarques, el vuitanta per cent de les paraules o dels conceptes nous recollits a l'Urgell, no figuren al Diccionari català-valencià-balear d'Alcover-Moll.

Finalment, en la introducció de l'apartat dels noms populars dels vents a l'Urgell també ens donen pistes de la bibliografia consultada:

En realitat els grans vents són pocs i prou coneguts a través de l'anomenada "Rosa dels vents", però l'imaginari popular els dóna noms diferents segons les comarques i encara hi ha vents molt locals, de volada curta, però arrelats en la memòria popular. Per això s'explica que Antoni Griera el 1914 publiqués un recull de més de quatre-cents vents al "Butlletí de Dialectologia Catalana" (juliol-desembre). [...]

Sobre la denominació dels vents hi ha poca bibliografia, però cal citar-ne dos textos d'alt nivell: Els vents segons la cultura popular (Editorial Barcino, 1952) de Manuel Sanchis Guarner, i el de Josep Lluís Valls, Els vents dels pescaires cotlliurencs, publicat dins Estudis de lingüística i filologia oferts a Antoni Maria Badia i Margarit, volum III (Abadia de Montserrat, 1996), pàgs. 271-287.

[...]

Fóra bo recollir, tant com es pugui, articles referits a vents locals. Crec que mereix ésser esmentat el de Josep Maria Pons i Guri, que estudià dotze vents a la seva vila i ho reflectí en un article que es publicà a Arenys, Vida parroquial (números 276 i 277 del novembre de 1969).

Romaní (2009): Diccionari del vi i del beure

2009-04-19T19:00:00.000+02:00

Fitxa

Autor: Joan Maria Romaní Olivé

Títol: Diccionari del vi i del beure

Any: 2009

Codi: Romaní (2009)

ISBN: 978-84-9791-447-5

Editorial: Cossetània Edicions (Valls)

Edició: Primera

Pàgines: 352

Ítems: 655

Biografia de l'autor

Joan Maria Romaní Olivé (1952)

Segons dades de l'Editorial:

Llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona ha estat ajudant de miniaturista, professor de català i corrector editorial. El 1981 va entrar a treballar a la Secretaria de Política Lingüística, com a sociolingüista, i des del 2005 fa de tècnic de publicacions i difusió al Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible.

Com ell mateix diu a la contraportada del diccionari del 1998, és aficionat al vi des de l'any 1991, com a conseqüència de fer la correcció d'un llibre de vins.

Altres obres del mateix autor

1998 - Diccionari del vi i del beure. Barcelona: Edicions de la Magrana.

Crítica

És un diccionari d'uns 2.500 termes en català, amb els equivalents, no sistemàtics, en castellà, anglès i francès. A més de les definicions, inclou un apartat de refranys ordenats temàticament, un vocabulari temàtic, els índexs de termes en castellà, francès i anglès, i adreces d’entitats relacionades amb el món del vi.

L’arbre de camp d’aquest diccionari abasta el cicle de les begudes des del seu origen fins al seu consum.

És una segona edició revisada i ampliada del diccionari que va publicar el 1998 a Edicions de la Magrana. Ampliat quant a contingut i quant a materials i annexos oferts: l'obra de 1998 constava només del cos del diccionari i una succinta bibliografia, sense índexs, apartat de refranys ni adreces d'entitats vitivinícoles.

El to de l'obra és divulgatiu, sense que això vagi en detriment del rigor del diccionari.

Pel que fa a l'apartat de refranys, és un recull temàtic de poc més de 600 refranys, classificats en 19 apartats prou dispersos, com per constituir un arbre temàtic una mica desigual. Els sis primers temes són els més directament relacionats amb el cicle de l'elaboració del vi (el medi, les tasques al camp, el curs de l'any, elaboració i conservació, comercialització i característiques del vi) i té un gruix i una importància cabdal l'apartat sobre el curs de l'any.

L'autor també acompanya l'inici de cada lletra del diccionari amb un refrany que comença per aquella lletra: 24 refranys coincidents amb els que ja incorporava l'edició de 1998.

Recordo que cap a l'any 1997 vam anar il·lusionats al Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, dependent de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya, amb un projecte de refranyer sobre el vi, amb un vocabulari sobre tots els procediments artesanals i el vocabulari històric relacionat amb la viticultura sota el braç... i ens el vam haver de tornar a endur, com qui diu, perquè el funcionari que ens va atendre en aquells moments ens va dir que no hi havia diners per res que no fos música i dansa en aquells moments.

Desànim i desil·lusió envers les institucions que ens governen va ser el que en Joan Vilaseca i jo mateix ens vam endur en aquell moment. I el projecte resta tancat en un calaix esperant temps millors... o disposar d'un poquet de temps per desenvolupar-ho i donar-li forma. Sembla que Joan Maria Romaní va tenir una mica més de sort i el llibre va disposar d'uns fons de subvenció que sempre ajuden a desenvolupar una obra de recerca.

Mira també

Fitxa de Cossetània Edicions i tast en pdf de 17 pàgines.
2009-02-20 - Sala de premsa de Cossetània
2009-02-20 - Article a Tot Tarragona.cat
2009-02-25 - Recensió a l'Illa dels llibres
2009-02-26 - Apunt al blog Vols llegir?
2009-02-27 - Article a El Punt.cat
2009-02-27 - Reportatge a Vadevi.cat
2009-02-28 - Sala de premsa de Cossetània
2009-03-18 - Ressenya al Gazophylacium.

Prats-Cervera-Manent (2008): Lèxic de meteorologia popular a les Garrigues

2009-04-13T08:00:00.002+02:00

Fitxa

Autor: Prats i Sobrepere, Joan; Cervera i Batariu, Joan; Manent i Segimon, Albert

Títol: Lèxic de meteorologia popular a les Garrigues

Any: 2008

Codi: Prats-Cervera-Manent (2008)

ISBN: 978-84-936525-0-0

Editorial: Editorial Fonoll, de Juneda

Edició: Primera (desembre de 2008)

Col·lecció: Quaderns, 9

Pàgines: 75

Ítems: 123

Biografia dels autors

Segons dades que facilita la mateixa editorial:

Joan Prats i Sobrepere (Reus, 1940)

Llicenciat en Filosofia i Lletres (amb l'especialitat de Romàniques) i catedràtic de Llengua i literatura catalanes. Té algunes publicacions dialectals, onomàstiques i folklòriques, com per exemple, Toponímia del terme i del poble d'Arbolí (1980, accèssit del Premi Josep Iglésies), i col·laboracions a les revistes «Quaderns de Capafonts», «Revista de recerca i divulgació» i «Onomàstica».

En un altre àmbit, ha fet estudis sobre autors catalans moderns (Salvador Espriu, DOmènec Guansé o Àngel Guimerà, entre d'altres) i de literatura comparada. Així mateix, ha publicat diversos llibres de text sobre la seva especialitat i és també l'autor de la novel·la L'illa afortunada (2006, premi Pere Calders)

Albert Manent i Segimon (Premià de Dalt, 1930)

Albert Manent és llicenciat en Dret. Amb les obres Hoste del vent (1949) i La nostra nit (1951) es va donar a conèixer com a poeta de caire postsimbolista; després es va inclinar per la crítica i la història literàries. Va ser un dels fundadors de la revista «Serra d'Or». També ha conreat el vessant periodístic, amb col·laboracions a «La Vanguardia» i l'«Avui». També és autor, entre d'altres obres, de La literatura catalana a l'exili, Literatura catalana en debat, Del Noucentisme a l'exili, El molí de l'ombra o El llop a Catalunya.

És l'impulsor de tot un seguit de monografies que pretenen recollir els noms populars de núvols, boires i vents de les diferents comarques catalanes, per exemple, del Camp de Tarragona. El Priorat (1994), de la Conca de Barberà (1995) o del Maresme (1996), editades per diferents editorials locals i sovint fets en col·laboració amb autors locals, com en el cas que ens ocupa. En aquests moments n'hi ha ja una vintena.

Joan Cervera i Batariu (Barcelona, 1926)

Diplomat en estudis mercantils i expert en publicitat i màrqueting. Membre del Consell Nacional Català (CNC) a la clandestinitat i fundador de la Federació d'Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes i del Cercle d'Agermanament Occitano-Català. També ha estat promotor de la Flama de la Llengua Catalana i les seves renovacions. Ha publicat diversos articles a «Els Blaus», «Mai enrere», «Vèrtex», «Serra d'Or», «Excursionisme» o l'«Avui», entre d'altres. És autor del llibre La màgia de la muntanya.

Crítica

Com deia anteriorment, aquesta obra s'emmarca dins una col·lecció de treballs que ha endegat Albert Manent sobre la meteorologia catalana comarcal, que ja recull una vintena llarga de volums i que tot sovint fa en col·laboració amb autors de la comarca.

Bàsicament és un recull de vocabulari meteorològic, amb especificació detallada de les localitzacions on és viva aquella paraula o expressió i amb referències documentals sobre si aquell terme apareix en obres lexicogràfiques de referència, com ara el Diccionari català-valencià-balear (1930), d'Alcover-Moll o el Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya (1935), d'Antoni Griera.

Entre aquest cabal lèxic, hi ha més d'un centenar de refranys i dites amb localització d'on es diuen, variants i explicació del sentit.

Les informacions són molt rigoroses i mostrades d'una manera ordenada i sistemàtica.

L'obra s'estructura en 4 apartats:

Núvols i boires
Vents
Altre vocabulari relacionat amb la meteorologia
Altres parèmies i mostres de folklore i llenguatge popular

Cada terme s'estructura de la manera següent:

Denominació simple amb les variants de gènere i nombre (en negreta)
Explicació del terme
Pobles on ha aparegut
Sintagma, frase o parèmia literal recollida, que contextualitza el terme i afegiment d'algun detall interessant

La introducció, de Joan Prats i Sobrepere, és molt interessant, perquè ofereix amb detall la metodologia emprada per obtenir les informacions, com demana qualsevol treball de camp de dialectologia mínimament seriós, a banda de fornir informacions pertinents de la comarca de les Garrigues.

Encapçala l'obra un pròleg de Joan Bellmunt i Figueras, del qual m'agradaria ressaltar alguns fragments:

[...]

Aquest treball és un d'aquells serveis que es fan al país, a les Garrigues, i en especial als habitants que configuren la comarca i que mai s'oblidarà. Perdurarà en el temps. [...]

El present treball és un fragment de la vida i una pàgina de la història mil·lenària del nostre poble, que ara, en tindre'l a les mans, em recorda i em fa reviure la frase de Faust: «Allò que vas heretar dels teus pares, afanya't per posseir-ho».

Els nostres padrins i els nostres pares ─de cada poble─ eren un pou insondable de tradicions, uns personatges folklòrics de primera talla i, dintre de la seva senzillesa, el seu gran coneixement en el món de la meteorologia els feia veritablement savis en aquest àmbit.

[...]

En Joan Prats, Joan Cervera i Albert Manent ens ho fan avinent amb senzillesa, planerament, això sí, amb tota l'estima. L'estima que ells senten per aquesta terra, per aquests pobles, per tots els homes i dones que hi fan glatir la vida en l'avui i en l'ahir.

Ens ho fan avinent, no en termes d'estudis erudits o científics, sinó que el llenguatge emprat és la llengua del i per al poble.

[...]

Aquest vocabulari sobre boires, núvols, vents, lluna o aigua, ha mantingut, de manera global, un gran valor educatiu. I no parlo del nostre temps, o d'unes quantes generacions enrere, sinó que ha estat una constant en el decurs del temps. Com a exemple, diguem que Plató, l'eximi filòsof grec, considerava com a causa de la mala educació del seu temps l'abandó en què hom havia deixat les rondalles i les tradicions, i recomanava que les utilitzessin com el millor mitjà per a educar la joventut i per a ben pujar els fills. Parteni de Nicea, el mestre de Virgili, fou qui primer va recollir la dimensió de la cultura popular, del parlar i fer del poble, com a element educatiu i pedagògic. L'escola d'aleshores era com una mena de sessió de narracions, de les quals el mestre feia comentaris i deduïa conseqüencies i ensenyaments. [...]

Fages de Romà (1853): El amic dels llauradors o Aforismes rurals

2008-11-03T07:58:00.001+01:00

Fitxa

Autor: Narcís Fages de Romà

Títol: El amic dels llauradors o Aforismes rurals

Any: 1853

Codi: Fages (1853)

ISBN:

Editorial: Impremta J. Rius de València

Edició: Facsímil (1980) de Librerías Paris-Valencia

Pàgines: 172

Ítems: 436

Biografia de l'autor

Narcís Fages de Romà (1813-1884)

A l'Enciclopèdia Catalana trobem algunes dades d'aquest autor:

Jurisconsult i agrònom. Fundador de la Societat d'Agricultura de l'Empordà (1845), el 1849 fou nomenat comissari d'agricultura de la província de Girona. Fundà les revistes agrícoles "El Bien del País" (1845-49) i "La Granja" (1850-55). Publicà nombrosos llibres sobre problemes agrícoles; cal destacar-ne els Aforismes rurals (1849), que tingueren una gran popularitat. El seu fill, Carles Fages i de Perramon, fundà i dirigí la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de l'Empordà i la revista "El Ampurdán" (1849-85).

August Rafanell publica "A propòsit d'una traducció valenciana dels Aforismes rurals de Narcís Fages de Romà", dins la revista «Caplletra», núm. 3 (tardor de 1988), pàg. 83-94, un estudi molt rigorós sobre la versió valenciana de 1853 dels Aforismes rurals. En destaco alguns punts importants:

[...] A l’any 1849 veia la llum a la impremta de Gregori Matas de Bodallés, a Figueres, una Cartilla rural en aforismes catalans escrita en octosíl·labs apariats pel notari empordanès Narcís Fages de Romà. Aquell mateix any apareix també a les premses de Matas de Bodallés una edició castellana de l’obra amb el títol Aforismos rurales. Quatre anys després, al 1853, sortia a la impremta de Josep Rius, a la ciutat de València, El amic dels llauradors o Aforismes rurals, composts en catalá i castellá per D. Narcís Fages de Romà y traduits al valensiá per un Amic dels Llauradors. Per tal de completar el repertori de versions d’aquesta intranscendent i tot sigui dit de passada, força insulsa obreta, convé esmentar la traducció que al 1854 en féu al francès Lluís Fabre, professor del Col·legi de Perpinyà, en la qual es fa constar que el text base utilitzat ha estat tan sols el català.

[...] Els biògrafs de Narcís Fages de Romà ressalten el seu prestigi reconegut arreu com a advocat de tendència liberal i republicana, el qual justifica en bona part la seva defensa en el procés que se seguí contra Abdó Terradas al 1842. En aquest sentit, la Cartilla se’ns presenta un poc discordant amb la línia ideològica del seu autor en tant que recolza en una estètica conservadora evident i com a mínim retardatària. Si bé no volem entretenir la nostra atenció ací en els aspectes més, diguem-ne, de contingut dels aforismes, sí que val la pena de remarcar la bel·ligerància que traspuen aquests versos envers la industrialització i el món urbà en general i l’exaltació dels valors més pintorescos i seculars del món pagès.

[...] El cas és que, tot i el pseudònim, l’edició valenciana es tanca amb unes notes en castellà a tall d’epíleg que van signades amb les sigles R. J. B. Com ja han apuntat diversos autors, la personalitat amagada darrere d’aquestes inicials es correspon amb la de l’arxiver valencià Romà Josep Brusola Briau, autor de Valencia antes de Aníbal, que comptava de ser el tom primer d’unes projectades Observaciones históricas sobre la ley del Reino de Valencia (Madrid 1876).

[...] Els Aforismes rurals de l’Amic dels Llauradors no són ni de molt una traducció literal de l’original català ni del castellà. L’afirmació de l’informe de la Real Sociedad segons la qual som davant d’una veritable traducció, amb tots els ets i uts, fa pensar ben bé en una interessada -i doncs ideològica- presa de partit en favor de la no-catalanitat ni, per consegüent, castellanitat del text valencià, o bé en una ampliació del camp semàntic del concepte “traducció”. Fet i fet, les dues possibilitats són del tot compatibles. Així les coses, la majoria dels aforismes catalans i castellans apareixen al text valencià sota una forma completament nova. Aquestes innovacions afecten tant la morfosintaxi com el lèxic. Tot i això, encara resten bastants aforismes que conserven el sentit literal de la traducció.

Altres obres del mateix autor

1849: El amic dels llauradors o Aforismes rurals, composta en català i castellà. Impremta i Llibreria de Gregori Matas de Bodallés, Figueres (Hi ha una versió facsímil d'aquesta edició del Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya, de 1985).
1853: El amic dels llauradors o Aforismes rurals. Impremta de Josep Rius, València (Hi ha una edició facsímil de Librerías París-Valencia, del 1980).
1888: Higiene rural o regles de sanitat a l’ús dels homes del camp. Imp. L. Miègeville, Figueres.

Narcís Fages de Romà era un advocat de Figueres, que també va publicar molt diverses obres sobre agricultura i altres temes relacionats amb lleis i arrendaments (generalment en castellà), temes que també coneixia, però que no detallo aquí per no ser pertinents a la temàtica paremiològica.

Crítica

L'obra és un conjunt de recomanacions sobre pràctiques agrícoles tradicionals, recollides per l'autor a la zona de Girona (ell era figuerenc). L'obra va assolir un gran èxit i va ser reditada el 1853 a València.

Sobre la versió valenciana de l'obra, de 1853, de l'Impremta Joseph Rius (València), l'autor (anònim) diu fer-ne una adaptació al valencià del llibre "Aforismos rurales" de Narcís Fages de Romà, de Girona, que va treure en català i castellà, el 1848 [sic], cinc anys abans.

Sembla que coneixia personalment l'autor, pel que diu a la darrera nota explicativa.

L'edició facsímil de Librerías París-Valencia reprodueix l'edició de l'impremta J. Rius de València, de 1853.

A banda dels aforismes, el llibre és ric també amb anotacions sobre Agricultura.

L'article d'August Rafanell ens fa una aproximació i valoració lingüística sobre la versió catalana i castellana inicial de l'autor i la versió valenciana del traductor. Traducció que qüestiona per la poca qualitat, els castellanismes innecessaris i perquè intenta justificar una no comprensió entre diferents varietats del català inexistent en aquell moment. Sembla més una obra d'encàrrec per justificar aquest distanciament entre variants que una necessitat peremptòria de traduir una obra que es podia entendre amb normalitat a tot el domini lingüístic.

El citen com a bibliografia utilitzada

Ref.: CONCA (1987) - CONCA (1988) - FARELL (1989) - FARNÉS (1913) - FORGAS (1992) - GONZÁLEZ (1988a)

Busquets (1987): Els animals segons el poble

2008-10-27T07:55:00.001+01:00

Fitxa

Autor: Esteve Busquets i Molas

Títol: Els animals segons el poble

Any: 1987

Codi: Busquets (1987)

ISBN: 84-7304-139-9

Editorial: Ed. Millà (Barcelona)

Edició: Primera

Col·lecció: Biblioteca Popular Catalana «Vell i nou», núm. 28

Pàgines: 256

Ítems: 1.634

Biografia de l'autor

Esteve Busquets i Molas (Roda de Ter, Osona 1908 - Barcelona 1991)

Fou un periodista i escriptor català. Començà als diaris d'orientació catòlica i vinculats a la Federació de Joves Cristians «El Matí», «La Nau», «Flama» i director de «L'Avant» i del diari «Catalònia», a Tarragona el 1935.

Després de la guerra civil espanyola dirigí «Tú», òrgan de les HOAC, a Madrid. Posteriorment, va inaugurar la columna diària «Bon dia», a El Correo Catalán, primer esforç fet des del 1939 de catalanització d'una secció periodística a un diari Barcelona. El 1990 va rebre la Creu de Sant Jordi.

[Font: Viquipèdia]

Altres obres del mateix autor

1931 - Oasi
1934 - L'anticrist a les escoles
1966 - Calaixera de romanços reusencs
1967 - Entre vinyes i telers (La vida a Sant Llorenç Savall)
1969 - Plegamans
1969 - Montgrony, entre la història i la llegenda
1972 - Història de Capellades
1976 - Quaranta anys de periodisme barceloní. Barcelona. Ed. Pòrtic
1977 - La piel en el folklore. Vic: Colomer Munmany.
1981 - "Literatura mèdica", dins Actes del III Congrés d'Història de la Medicina Catalana. Lleida. Vol. II.
1982 - El farol de gas, testimonio de una época (1842-1966). Barcelona: Catalana de Gas y Electricidad
1985 - Oracions, eixarms i sortilegis. Ripoll, Edicions Maideu i Edicions Terra Nostra.
1987 - Els animals segons el poble. Barcelona: Ed. Millà. Col·lecció «Biblioteca Popular Catalana. Vell i nou», núm. 28.

Crítica

El llibre presenta monografies sobre animals, ordenades alfabèticament pel nom dels animals tractats.

No conté bibliografia.

S'ocupa tant de refranys com de frases fetes, dites i comparances. També conté endevinalles, cançons, faules, costums... Informació poc sistemàtica. Per exemple, els refranys els llista ordenats alfabèticament. Alguns els explica, altres, no.

Però és de les obres específiques sobre folklore i cultura popular referida a animals més completes.

Són també destacables les imatges que obren cada lletra de l'abecedari. semblen tretes d'alguna auca antiga.

Griñó (1981): Oficis que es perden

2008-10-20T07:55:00.000+02:00

Fitxa

Autor: David Griñó i Rovira

Títol: Oficis que es perden

Any: 1981

Codi: Griñó (1981)

ISBN: 84-7304-061-9

Editorial: Ed. Millà

Col·lecció: Vell i nou, 24

Edició: Primera

Pàgines: 248

Ítems: 114

Biografia de l'autor

No tinc dades.

Altres obres del mateix autor

1976 - Remeis casolans. Barcelona: Ed. Millà. Col·lecció «Vell i nou», núm. 21.
1977 - Griñó i Rovira, David; Millà, Mariona (1977): Llibre dels bolets. Guia pràctica del boletaire. Barcelona: Ed. Millà. Col·lecció «Vell i nou», núm. 23.
1978 - L'erotisme de les flors.
1980 - "Herbolaris vuitcentistes barcelonins", dins «L'Avenç», núm. 31 (octubre de 1980).
1981 - Oficis que es perden. Barcelona: Ed. Millà. Col·lecció «Vell i nou», núm. 21.

Crítica

No és una obra paremiològica específica, però recull alguns refranys sobre els antics oficis que tracta. Conté aforismes sobre oficis que s'estan perdent i dóna força explicacions sobre aquests oficis.

Destaquen també les imatges que acompanyen els diferents apartats, tretes la majoria de l'Auca dels oficis, del S. XVIII.

També ens ofereix la clau per destriar algunes frases proverbials, d'origen incert o de les quals n'havíem perdut el referent.

Conté també una mica de bibliografia, més històrica que no pas paremiològica.

L'obra és rigorosa en els continguts i amena en la lectura.

El citen com a bibliografia utilitzada

Ref.: CORREIG-CUGAT-RIUS, (1984)

Alzamora (2008): Espigolant dins l'antigor

2008-09-01T07:45:00.001+02:00

Fitxa

Autor: Jaume Alzamora Bisbal

Títol: Espigolant dins l'antigor

Subtítol: Refranys i dites de la nostra terra

Il·lustracions: Nicolau Casellas Flaquer

Any: 2008

Codi: Alzamora (2008)

ISBN: 978-84-2734-053-4

Editorial: Editorial Moll (Palma de Mallorca)

Edició: Primera

Col·lecció: Els treballs i els dies, núm. 53

Pàgines: 544

Ítems: 9.727

Pròleg: Miquel Sbert Garau

Biografia de l'autor

Jaume Alzamora Bisbal (Artà, 1927)

Va néixer a Artà l'any 1927. Cursà estudis al Col·legi de Sant Bonaventura, es Convent d'Artà. Als deu anys passà al Seminari Conciliar de Sant Pere (Palma) on va cursar quatre anys d'humanitats. Posteriorment estudià Peritatge Mercantil. Als devuit anys ingressà a l'exèrcit, fins als cinquanta-vuit que va passar, amb caràcter voluntari, a la Reserva Transitòria amb el grau de Comandant.

Des de ben jove sentí afecció pel món de les lletres i als desset anys feia de corresponsal literari del diari Baleares a Artà. Uns anys més tard, fou locutor de Ràdio Inca i, després de Ràdio Jaca (de la COPE). Fundacions seves són la revista Campamento a Menorca i la Revista Es Patronat (era vicepresident del Patronat de Sant Josep Obrer). El gener del 1988 fundà la revista S'Unió de s'Arenal que va dirigir durant dotze anys, amb la qual col·labora. Hi ha publicat des del juliol de l'any 1955, amb el títol Espigolant dins l'antigor, una pàgina composta per frases fetes, una teringa de refranys, i altre tant de cançons de l'avior. Des de l'any 2002 edita un Calendari parenòstic, que gaudeix d'una gran acceptació al seu poble de residència (s'Arenal) i a Llucmajor. Com a membre del Consell de Pastoral de la Parròquia de s'Arenal, va iniciar el Cicle de Conferències de Fe i Cultura. Ha estat distingit amb diverses condecoracions militars i amb la designació de membre d'honor de la Fundació Patronat Obrer de Sant Josep que el va nomenar membre d'honor.

(Tret de la pàgina de l'Editorial Moll, editora del llibre)

Joan Calsapeu, al seu blog Ucronies diu de l'autor:

Jaume Alzamora (Artà, 1927) és un home modest i treballador, enamorat de Mallorca i de la llengua catalana, que s’ha passat la vida promovent l’estimació a la cultura del país, a través de revistes i conferències, en un lloc tan desavinent com S’Arenal de Mallorca. Alzamora ha compensat la manca de formació acadèmica amb una caparrudesa, una paciència i una constància que ja no són d’aquest món, i que mai li agrairem prou. La replega dels materials d'Espigolant dins l’antigor va començar –es diu aviat– l’any 1955.

Altres obres del mateix autor

2002 - Calendari parenòstic de s'Arenal-Llucmajor (anual)
2008 - Espigolant dins l'antigor. Refranys i dites de la nostra terra. Palma de Mallorca: Ed. Moll.
2008 - Calendari parenòstic d'Artà

Crítica

Una obra farcida de saviesa popular que pren el seu títol del que duu la columna sobre fraseologia i cançons populars que l'autor escriu regularment des del 1955. Els materials estan degudament classificats per temes i indexats per mots clau, de manera que l'accés a les entrades és fàcil i ràpid.

El 1988 Jaume Alzamora fundà la revista S'Unió de s'Arenal que va dirigir durant dotze anys i en la qual ha publicat des del 1955 i amb el títol Espigolant dins l'antigor, una pàgina composta per frases fetes, una teringa de refranys, i altre tant de cançons de l'avior. En el present llibre ens ofereix, partint dels materials emprats en la seva pàgina, una extensa recopilació de 9.727 refranys i dites de la nostra terra -amb les variants corresponents-, acompanyats d'una explicació o d'una reflexió.

(Tret del blog de Sàlvia, Poesia infantil i juvenil)

Joan Calsapeu, a Ucronies, diu:

[...] un volum que recull més de deu mil refranys i dites de Mallorca, organitzats per blocs temàtics (animals, arts i oficis, astres i temps, camperoles, casa i vestit, llocs, marina i pesca, religioses i vida humana) i amb un índex de mots clau que permet localitzar tots els refranys que contenen la paraula cercada (un Google de paper). La classificació del llibre segueix la pauta del Cançoner Popular de Mallorca.

[...]

El recull és magnífic. Cada refrany, o la majoria immensa d’ells, va acompanyat d’un comentari o explicació breu de l’autor per facilitar-ne la interpretació. L’obra té un valor filològic innegable, però en té un altre que és encara més gros: el caràcter metafòric de la majoria de refranys i dites els fa aptes per als usos col·loquials i literaris del segle XXI.

En una entrevista a L'Observador del Llevant de Mallorca, l'autor dóna unes quantes pistes d'on fa l'arreplega de refranys:

A jo sempre m'ha agradat la cultura nostra. Vaig començar a llegir rondalles quan era petit. Després vaig fer feina a Ràdio Inca. L'any 88 vaig fundar la revista 'S'Unió'; el Pare Joan Llabrés em va donar uns 500 refranys que ell havia recollit; gent me'n deia a jo i a la dona; d'altres apareixien a revistes de premsa forana o fins i tot consultà llibres francesos que s'ajusten al refranyer d'aquí.

En l'obra diferencia entre refranys i dites i en aquesta mateixa entrevista n'apunta la diferenciació que aplica: «El refrany podem dir és una oració que consta de dues parts; una premisa i una explicació. Una dita és més un missatge, sempre en infinitiu.»

Sobre els criteris de classificació del llibre, els grans apartats temàtics reten tribut als del Cançoner Popular de Mallorca, de Rafel Guinard i Bauçà. Així, els grans blocs temàtics són: animals; arts i oficis; astres i temps; camperoles; casa i vestit; llcos; marina i pesca; religioses; vida humana.

Pel que fa a l'ordenació temàtica dels refranys, es basa en la primera paraula clau que hi figura. Dins cadascun dels epígrafs el criteri classificador suposa l'ordenació estrictament alfabètica, prescindint únicament de l'article inicial (si n'hi ha). Es fa de manera semblant amb les dites, tot i la major dificultat que presenten.

Tant els refranys com les dites van numerats i, al final, hi figura un índex de mots clau, que permet localitzar tots els refranys que contenen la paraula cercada.

Pròleg de Miquel Sbert i Garau

És un pròleg força extens, complet i documentat, que ens aporta informacions valuosíssimes sobre l'autor i l'obra. Comença amb un marc teòric sobre els refranys i la paremiologia i segueix amb unes notes sobre el llibre i l'autor.

Us destaco uns paràgrafs referits a l'obra i les fonts d'arreplega de l'autor.

Jaume Alzamora és un home modest, treballador, enamorat de Mallorca i de la llengua del país. La seva labor d'animador sociocultural ha estat constant, principalment en els temps de la seva jubilació, i ha promogut l'estimació a la cultura del país i a la poesia en el context d'un poble turístic on la immigració té una força indubtable i la presència real de la llengua i la cultura de la terra molt poc empriu. Des de fa molts anys, pacientment, amb entusiasme i sense cap pretensió filològica o científica, ha arreplegat (de viva veu, de les múltiples lectures disperses) refranys i fraseologia (i cançons i costums i altres materials del patrimoni verbal) i els ha trascrits i guardats (i en alguns casos divulgats en publicacions periòdiques o esporàdiques).

Pel que fa específicament als refranys (i a les dites, encara que amb menor grau), hi ha dedicat esforços de recopilació, de reflexió, d'explicació, de classificació... Sense una formació filològica acadèmica, només a força de la voluntat de recrear-se i alegrar els altres, sense aturall ha dedicat hores i dies a la paremiologia mallorquina. Entestat a copsar (conservar i difondre) la significació i la màgia dels refranys i de les locucions, de les frases fetes, dels modismes... (fascinat per l'eufonia de la tira fònica i pels matisos semàntics del contingut conceptual i connotatiu) ha copiat sense treva (i no gens sistemàticament), de llibres, de revistes, de converses oïdes ençà i enllà, i llegit, un i cent cops cadascuna de les parèmies, de les dites i s'ha interrogat sobre la seva significació i l'ha intentat escriure amb la modèstia de les seves pròpies paraules, ben conscient de les seves limitacions, sense voluntat d'alliçonar sinó de compartir la seva emoció, el seu batec espiritual davant els joiells de la llengua i del pensament fets parèmia i conservats en ús pel poble.
Ell mateix ens indica, a petició nostra i de la manera senzilla i col·loquial que li és pròpia, quines han estat les fonts que ha fet servir per enllestir el recull que tenim a les mans (durant molts anys sense cap més intenció que fer-ne un compendi i publicar-ne uns quants a la revista de s'Arenal). Resulta prou aclaridor del tarannà de Jaume Alzamora el text que ens transmet per respondre la pregunta i per això convé reproduir-lo literalment: «A més dels records de la meva parla durant la infantesa i primera joventut al nadiu poble d'Artà i més tard a Manacor, Inca i en especial a Maó, hem anat espipellant o bevent dins les següents fonts: Cançons i dites que el pare Joan Llabrés i Ramis T.O.R. em va regalar, algunes de les quals foren publicades a la revista S'Unió de s'Arenal; set toms dels Arts i oficis d'antany, del P. Joan Llabrés Ramis i Jordi Vallespir; els milers de refranys i dites que en els escrits de la cinquantena de revistes de l'Associació de la Premsa Forana de Mallorca, ja implícitament o explícitament, ha aparegut i que he tengut al meu abast amb la lectura, durant uns tretze anys; Refranyer popular de Josep Pons Lluch; Dites i refranys de Joan Pons Moyà, cosí germà de la meva esposa i que en el seu dia i dins la publicació Quaderns de Ciutadella va publicar el dit autor; el bon amic Joan Barceló Bauçà amb els seus refranys, per remarcar "El Temps" a la Televisió Espanyola; els refranys apareguts dia a dia al periòdic Última Hora, encapçalant la secció "El Temps"; Les figueres mallorquines dels autors Josep Rosselló, Joan Rallo i Josep Sacarès; Antoni Llull Martí, amb el seu llibre Reflexions sobre la saviesa dels proverbis; el Diccionari català-valencià-balear, immensa font de riquesa de tot quant es refereix a la nostra cultura; Nicolau Casellas Flaquer, que me'n va deixar i regalar un bon grapat, uns quants folis, de típiques dites de les Rondalles Mallorquines; Cristòfol Carrió Sanxo, que en té emmagatzemats uns quants milers de refranys i dites nostres; una recopilació, regalada pel meu amic Biel Massot i Muntaner, director de Pòrtula, Cançons, gloses i locucions del fang, feta per Pere Escarpí i Tous; un CD d'Antoni Riera Estarellas amb Cent i tantes tonades de Mallorca; Ses nostres dites il·lustrades de Joan Lluís Fuster; el llibre 5000 refranys de nostra terra de Josep Pujol Vila; el llibre Tots els refranys catalans d'Anna Parés i Puntas; altra volta a Joan Barceló Bauçà que els diumenges al Diari Balears i a la secció "Qui dia passa", el mateix que a l'Última Hora a l'espai "Les Fronteres del Vent" ens mostra una secció del tot mallorquina; a Així xerram a Mallorca d'Antoni Riera Jaume; recollits d'antics Parenòstics. Amics i coneguts i sobretot la meva esposa, que coneixedors de la meva dèria, refrany que sentien o llegien me traspassaven, de viva veu o escrits.»

Trepat (1995): Refranys de vora mar

2008-07-10T01:11:00.006+02:00

Fitxa

Autor: Josep-Anton Trepat i Albero

Títol: Refranys de vora mar

Dibuixos: Francesc Oller

Any: 1995

Codi: Trepat (1995)

ISBN: 84-7486-088-1

Editorial: Editorial Noray

Edició: primera (1995)

Col·lecció: El nostre mar, 2

Pàgines: 124

Ítems: 567

Pròleg: Introducció del propi autor de 5 pàgines

Biografia de l'autor

Josep-Anton Trepat i Albero (Barcelona, 1958)

«Va exercir com a docent durant uns anys abans de dedicar-se plenament a la seva vocació marinera. Va ser el 1988 quan va decidir canviar de rumb. La seva nova etapa el va dur al seguiment de regates, formant part dels equips de premsa i comunicació de la Mini-Transat, la Whitbread-Regata Volta al Món... Una de les seves grans aficions és la literatura. Actualment organitza cada any un concurs de narrativa curta sobre el mar des del Port d'Aiguadolç de Sitges. Apassionat de la vela i col·leccionista de llibres que en parlen, és un bon coneixedor de l'obra de l'escriptor anglès Patrick O'Brian. També es dedica a escriure, evidentment en relació amb el mar.»

(Tret del web Thalassa-Online, el portal del mar.

Altres obres del mateix autor

No l'hi conec altres obres escrites, malgrat trobar en una biografia que organitza cada any un concurs de narrativa curta sobre el mar, des del Port d'Aiguadolç, a Sitges (Garraf).

1995 - Refranys de vora mar (Barcelona. Ed. Noray, 1995)

Fragments de la introducció

De la breu introducció del propi autor ressalto alguns fragments estacats:

[...] Els refranys mariners han nascut dalt de les barques de pesca i dels velers de la nostra mar, i han viatjat de boca en boca, de generació en generació, de pares a fills. Alguns són tan vells com la mar, tan que n'hem oblidat l'origen.
D'altres han vingut després per contradir els primers, i, així, no és estrany trobar-ne dos que, referint-se a un mateix fet, recomanen fer coses tan oposades com la proa i la popa d'un vaixell.
Recuperar tots aquests refranys mariners de la nostra costa mediterrània ha estat difícil. I encara ho ha estat més saber quina en duia al cap el vell patró. De les explicacions o interpretacions que acompanyen els vells refranys val a dir que no sempre s'ha trobat el sentit d'aquell qui primer va inventar-lo i, per tant, es fa difícil precisar la idea original de l'autor.

[...] S'han fet moltes milles costa amunt i costa avall, preguntant, i, per sort, llibres escrits per en Joan Amades, José Gella, en Sanchis Guarner, l'Emerencià Roig a Sitges, en Xavier Garcia a Vilanova, en Ferran Canyameres, l'Esteve Fàbregues... han deixat senyes prou clares per trobart, fent una bona enfilació, el calador de la pesca.

Sempre que ha estat possible, s'indica el lloc on hi ha constància que el refrany és de la zona. Això no vol dir, és clar, que sigui patrimoni exclusiu d'aquell indret.

[...] Un altre aspecte que s'ha intentat respectar ha estat la grafia original ─gairebé gens normalitzada, si la comparem amb el català que parlem avui─ prenent com a bona la que hem recollit escrita.

[...] Aquest llibre de refranys inicia la navegació amb una referència als mesos de l'any, on constatareu l'afecció i la tradició que té la gent de mar a comptar els dies a partir de sants i verges. El segon bloc s'endinsa pels camins perillosos de la predicció meteorològica, fent una navegació amb la costa a sotavent. El capítol inclou refranys meteorològics que fan referència a punts geogràfics de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. La tercera part del llibre està reservada a refranys fruit de l'experiència viscuda pels llops de mar. En darrer lloc, com si no recordessin que existeixen ─seguint consells d'un patró a qui se li eriçaven els pèls del clatell quan es parlava d'elles a bord─ hem recollit els refranys que parlen de dones.

Crítica

És un petit recull de refranys sobre el mar i aspectes relacionats.

Conté força bibliografia (unes 30 referències prou variades) sobre el tema mariner i meteorològic i estan agrupats per temes.
Aquests temes generals d'agrupació són:

La roda de l'any
Parlem del temps
Consells i sentències de vells llops de mar

Lingüísticament és força deficient, amb faltes d'ortografia i poca claredat en els criteris de manteniment o correcció dels refranys. Es denota doncs, la poca formació lingüística de l'autor o la manca d'una revisió seriosa i crítica. De totes maneres es valora molt positivament que l'autor sigui un bon coneixedor del tema tractat, un bon especialista.

Les explicacions són poc curoses i sovint relaten experiències o "batalletes" de l'autor. Al final prova d'inventar-se uns pocs refranys, encara que no amb gaire fortuna.

Mireu també

Sàlvia, al seu blog Poesia infantil i juvenil, n'ha fet també una recensió: Llibres de refranys mariners / Libros de refranes del mar

Farràs (1998): Ribera amunt són les boniques

2008-06-02T21:55:00.004+02:00

Fitxa

Autor: Elvira Farràs i Muntó

Títol: Ribera amunt són les boniques

Subtítol: Refranys i dites de l'Alt Pirineu català

Any: 1998

Codi: Farràs (1998)

ISBN: 84-88294-90-6

Editorial: Garsineu Edicions (Tremp)

Edició: Primera

Col·lecció: La Cullereta. Home i societat, 12

Pàgines: 179

Ítems: 4142 (FARRAS.DBF)

Pròleg: Anna Martí i presentació de Ramona Violant.

Biografia de l'autor

Elvira Farràs i Mundó (1923)

Va néixer a la Seu d’Urgell l’any 1923. Ha treballat durant trenta-dos anys com a catedràtica d’Història a l’Institut de la Seu, i un altre any a l’Institut Albéniz de Barcelona. L’any 1992 va rebre la Medalla Francesc Macià en reconeixement a la seva tasca docent. És una de les persones que més bé coneix la història de la Seu, els seus costums i els seus veïns. Ha vetllat durant anys per la preservació i la difusió del Ball Cerdà com a dansa tradicional de la ciutat. És un punt de referència essencial de la cultura urgellenca. Ha publicat diversos articles en revistes com ara Església d’Urgell i Pirineu Actual i en programes de les festes majors de la Seu i de Castellciutat i de les celebracions de Sant Sebastià i Sant Antoni.

[Tret de Comunitat Rural de l'Alt Urgell: Cultura, gent d'art].

Altres obres del mateix autor

1998 - Ribera amunt són les boniques. Refranys i dites de l'Alt Pirineu català. Garsineu Edicions (Tremp)

No tinc constància de cap altra obra de l'autora.

Crítica

És un recull temàtic de refranys i dites de l'alt Pirineu català, recollides a través d'informants d'allà. També recull algunes cançonetes, dites tòpiques, malnoms, oracions i formuletes.

L'obra s'estructura en 10 apartats temàtics ben diferenciats:

L'ésser humà
Les jornades de la vida
El món econòmic i laboral
El món natural
El món sobrenatural
Dites, dicteris i cançonetes geogràfiques
Malnoms
Els manllevats
Cançons
Oracions i formuletes

No té menció de bibliografia, cosa que trobem a faltar i té una introducció prou interessant de Ramona Violant.

D'aquesta presentació de Ramona Violant vull destacar alguns fragments que ens donen pistes de l'elaboració i els criteris recopilatoris de l'obra:

El recull [...] és una valuosa aportació a la recol·lecció i localització dels refranys catalans, elaborat al llarg de molts anys de la vida de la seva autora, aplega un bon nombre de refranys, dites, cançons, oracions, malnoms, recollits per terres del Pallars, l'Alt Urgell, la cerdanya i Andorra -amb un gran predomini del refranyer, del qual ens ofereix una rica mostra de temes ben diversos.

[...] Aquest recull apareix completat amb una sèrie de dites, malnoms, cançons, oracions, formuletes, etc. en la major part de casos, amb unes connotacions locals populars divertidíssimes que constitueixen una bona mostra de la riquesa d'una part del nostre patrimoni cultural que, malauradament, desapareix dia a dia.

Especialment interessants les dites, dicteris i cançonetes geogràfiques, com també els malnoms dels habitants d'aquestes contrades: són dites molt concretes de difícil localització si no són recopilades en reculls locals com el present.

També cal destacar que els més de 4.000 refranys que recull Elvira Farràs en aquest recull poden rebre l'etiqueta geogràfica de "dits o sentits a l'alt Urgell", perquè els ha recopilat durant anys d'informadors diversos de la zona.

El citen com a bibliografia utilitzada

Farnés (1992): Paremiologia catalana comparada

2008-05-18T18:36:00.009+02:00

Fitxa

Autor: Sebastià Farnés i Badó

Títol: Paremiologia catalana comparada

Any: 1913 (edició pòstuma, feta per Columna Edicions, el 1992)

Codi: Farnés (1913)

ISBN: 84-7809-427-X

Editorial: Columna Edicions

Edició: Primera

Pàgines: 4.450

Ítems: 29.972

Biografia de l'autor

Sebastià Farnés i Badó (Sant Feliu de Codines 1854 - Barcelona 1934)

Va exercir d'advocat, periodista i va fundar l'Institut Taquigràfic de Barcelona. Era professor de taquigrafia i col·laborà també en la fundació de l'Instituto Taquigráfico Español i va publicar llibres sobre aquesta especialitat.

És una de les figures cabdals del nacionalisme català de l'època. Va formar part del Centre Català de Valentí Almirall i de la Unió Catalanista. Fundà "L'Arc de Sant Martí", setmanari catalanista publicat al poble de Sant Martí de Provençals (1884-91), del qual fou redactor, i col·laborà al "Diari Català", "La Renaixença", "La Veu de Catalunya" i "El Pensament Català", entre altres.

Amb tot, va destacar sobretot pels seus treballs en el camp de la paremiologia i el folklore. La seva obra de més relleu va ser la Paremiologia Catalana Comparada (Vol. I, 1913), un llibre del qual restà inèdita la major part de l'obra fins que Columna la va publicar el 1992, que destaca per la recollida i comprovació de materials orals i escrits i la redacció de fitxes. Va treballar aquesta obra durant tota la seva vida, començant ja a l'edat de setze anys. Per a la construcció de les fitxes utilitzava dos tipus d'informació: l'oral i l'escrita. El gruix de la seva documentació oral prové de quatre poblacions: Arbúcies, Sant Feliu de Codines, Barcelona i Canet de Mar. Va viure a les tres darreres poblacions citades. A Sant Feliu, a més, hi va néixer i a Arbúcies s'hi va casar.

La biblioteca i materials aplegats per l'avi Farnés, van servir a Aureli Capmany, folklorista també, i a la seva néta, la novel·lista i assagista catalana Maria Aurèlia Capmany i Farnés. El llegat Alcover-Capmany (del matrimoni de Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany) ha estat cedit a la Biblioteca de la Facultat de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, a l'abast d'estudiosos i interessats en l'obra d'aquesta prolífica família.

Com dèiem, la Paremiologia Catalana Comparada va ser publicada pòstumament, cinquanta-vuit anys després del decés de l'autor.

Altres obres del mateix autor

Lo carboner [manuscrit]
"Lo llenguatge dels aucells". Barcelona: dins la revista "Il·lustració Catalana"
1882 - "Un refrany popular". Barcelona: dins la revista "La Renaixensa"
1882 - "Refranys catalans". Barcelona: dins la revista "La Renaixensa", anys XII, XIII i XIV
1884 - "Refranys catalans". Barcelona: dins la revista "Il·lustració Catalana", anys V i VIII
1893 - "Narraciones populares catalans recogidas por... traducidas libremente por...A. R. LL., ilustraciones de M. Duran". Barcelona, Biblioteca Universal Ilustrada.
1893 - "La qüestió del pa". Barcelona: dins la revista "La Veu de Catalunya", 25 de juny de 1893.
1899 - "Judici de l'any". Barcelona: "C.C. (Batlle)".
1901 - "Bon any y bon guany". Barcelona: "C.C. (Batlle)".
1913 - Assaig de paremiologia catalana comparada (Vol. I fins l'entrada "amich"). Barcelona: "Il·lustració Catalana".
1915 - Corpus paremiològic català. Qüestionari 1 de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya.
1918 - "Parèmies endevinetes". Barcelona: dins la revista "Catalana", vol. I.
1928 - "Dues cultures". Barcelona: "Arxiu de tradicions populars", IV, pàg. 193-199. Publicat en edició facsímil per Juan José de Olañeta (Barcelona, 1992).
1928 - "Motius del rei en Pere d'Aragó". Barcelona: "Arxiu de tradicions populars", VI. Publicat en edició facsímil per Juan José de Olañeta (Barcelona, 1992).
1928 - "Una endevineta proverbial". Barcelona: "Arxiu de tradicions populars", V, pàg. 264-266. Publicat en edició facsímil per Juan José de Olañeta (Barcelona, 1992).

Pròleg

Vull reproduir alguns fragments de l'extens pròleg que Sebastià Farnés va fer per a l'edició de 1913, perquè resulta molt aclaridor i alliçonador de la metodologia emprada pel folklorista i paremiòleg.

En les primeres pàgines ens explica com inicia la recopilació de dites i com va preveient que el volum de l'obra acabarà sent inabastable. A través d'aquest pròleg podem resseguir part de la bibliografia inicial utilitzada per Farnés.

Posteriorment estableix "vàries lleis del col·leccionador":

Cada proverbi una papereta a part
Aplegar i registrar totes les variants d'un mateix proverbi
Prendre nota del lloc on s'ha trobat la dita o refrany i, si hi és, nom del citador que li doni autoritat.
El lloc o comarca de les recollides de viva veu.
Acompanyeu cada referta de les dades que trobeu referents a ella, per poder-ne estudiar son origen i sa història, com intentà fer-ho en Bastús en sa obra La sabiduría de las naciones
Qualsevol classificació és bona; però em sembla la més pràctica la que estableix l'ordre alfabètic pel primer substantiu, adjectiu o verb.
Tota dificultat l'ha de resoldre el mateix col·leccionador. La col·lecció ve a ésser un magatzem de molts articles, ben endreçat i ordenat.

I quina era l'envergadura que preveia de l'obra? Doncs era força realista.

Al preguntar-me de vegades a mi mateix què m'hi manca a la Col·lecció, tinc de respondre que és d'esperar que de la banda d'Alacant en surti algun Martí i Gadea a més d'en Figueres i Pacheco, o un entusiasta Constantí Llombart. Altre tant tinc de dir de Castelló de la Plana, i del Maestrat. Queda molt encar aper investigar per la banda de Tarragona, Falset i Gandesa, així com el Priorat, que ens mostrà només el malaguanyat amic Josep Aladern, així com les Riberes del Cinca, del Ribagorça i del Pallars. Les valls pirinenques estan encara gairebé per explorar, són un misteri per a la paremiologia.
És per això que m'afirmo en el meu tema: no pot pensar-se en publicar un Corpus Paremiològic de la Llengua Catalana fins i a tant que no es tinguin cinquanta mil parèmies i encara no es tindran pas totes les que hi ha vivents (no parlo ara de les que es troben en els llibres, que són en desús tal vegada ja des que les consignaren per escrit) perquè cal haver esment que tractem d'un ésser que viu, que és el mateix que dir que muda, que es renova, que evoluciona, que es nodreix cada dia, a totes hores i a tot arreu del món on té vida un home català.

També ens recorda on trobem l'origen de molts proverbis:

Quan una dita o parèmia es troba a Catalunya, a Itàlia, a Portugal, a França, gairebé és segur que vivia en el món llatí o grec: la comunitat de tirats en la fesomia de diferents individus els acredita de parents; llurs pares segurament tenien els mateixos tirats.

I també tenia ben clar el sentiment d'unitat de la llengua i el territori que ocupava:

El català és la llengua que es parla a Catalunya, bona part d'Aragó, tot l'antic Regne de València, bona part de Múrcia, Andorra, el Rosselló, la Cerdanya i el Vallespir, i Mallorca, i Menorca i Eivissa i una part de Sardenya.

Finalment, reprodueixo l'explicació que Farnés dóna per triar el terme parèmia per englobar totes aquestes peces objecte d'estudi de la paremiologia:

Les diferències que hi ha entre referta, dita o ditxo, refrany, adagi, proverbis, màximes, sentències, aforismes, modismes, frases proverbials, seria llarg d'enumerar-les. Una paraula sola les abraça totes: parèmia; d'aquí la veu "paremiologia" per indicar tot això que en podríem dir art retòric del poble, veritable cultura nacional.

Estructura de l'obra

D'acord amb el prefaci de l'edició de 1992, transcric què compon cada un dels gairebé 30.000 articles de l'enciclopèdia:

Les fitxes, tal com ens han arribat, constitueixen un corpus coherent però en forma de material de treball que ha calgut ordenar. Hem fet servir, per fer-ho, bona part del procediment que va emprar el mateix Sebastià Farnés en el volum publicat l'any 1913.

Un article complet consta d'una parèmia que l'encapçala seguida de les variants catalanes i de la seva bibliografia, distribuïda per variants rere l'epígraf "DOC" (Documentació); a continuació, amb el mateix esquema (variants i documentació) vénen les parèmies d'altres llengües, les que es comparen. Són molt habituals les castellanes i les llatines, força freqüents les occitanes, franceses i portugueses, més esparses les italianes, sicilianes i d'alguna altra de les llengües de la península itàlica i esporàdiques les basques, angleses i alemanyes; molt de tant en tant n'apareix, traduïda, alguna de llengües més allunyades, com el xinès. Després dels blocs de parèmies, i rere l'epígraf "VEGI'S", es reuneixen les parèmies que figuren en el cos de l'obra i que completen la informació, per analogia, sobre la fitxa. L'article es clou amb les explicacions i els comentaris de Farnés o de les obres consultades i amb aquelles referències o cites literàries que contenen refetes d'alguna variant de la parèmia que Farnés va considerar que no ho eren pròpiament

Hem numerat les parèmies i, entre les variants catalanes de la parèmia, n'hem destacada una, d'acord amb el criteri de Farnés, perquè servís d'encapçalament. En aquesta variant, que segueix el número amb lletra de cos més gran que la resta, hem normativitat l'ortografia i la morfologia i, cas que la parèmia contingués barbarismes, els hem subratllat amb lletra cursiva.

Crítica

La Paremiologia catalana comparada de Sebastià Farnés és una obra ingent i meticulosa, fruit del treball de tota una vida, on Farnés actua de catalitzador i de recopilador amb diversos informants i col·laboradors. L'obra comença a publicar-se el 1913, però només arriben a l'entrada "amich".

A partir de les fitxes de l'autor, conservades en la biblioteca familiar i ampliades amb el llegat de Maria Aurèlia Campany (néta) i Vidal Alcover, aquest darrer coordinador de la reedició de l'obra completa que va fer Columna Edicions el 1992, bastint una enciclopèdia en 8 volums que recull gairebé 30.000 parèmies amb la citació de les fonts consultades, les equivalències en altres llengües i les variants i formes sinònimes, recollit tot plegat, tant de fonts escrites com orals.

És sens dubte el fons més valuós i voluminós sobre paremiologia catalana, fet amb criteris d'exhaustivitat i rigorositat, amb una escrupolosa citació de les fonts usades i amb una edició clara i senzilla de fer servir.

El citen com a bibliografia utilitzada

AMADES (1951a) - AMADES (1951b) - CONCA (1988) - FORGAS (1992)

No podem fer esment de la vasta bibliografia utilitzada per l'autor per fer aquesta obra: més de 3.500 referències bibliogràfiques, detallades i comprovades en l'apartat corresponent de l'obra.

Carbó (1995): L'home dels nassos

2008-04-22T21:53:00.005+02:00

Fitxa

Autor: Joaquim Carbó i Masllorens

Il·lustracions: Fina Rifà i Llimona

Títol: L'home dels nassos. El curs de l'any a través de dites, poemes i cançons

Any: 1995

Codi: CARBÓ (1995)

ISBN: 84-246-5801-X

Editorial: La Galera

Edició: Primera

Col·lecció: El Bagul, 1

Pàgines: 152

Ítems: 344

Pròleg: Joaquim Carbó

Biografia de l'autor

Joaquim Carbó i Masllorens (Caldes de Malavella, 1932)

Joaquim Carbó va néixer el 1932 a Caldes de Malavella, però ha viscut sempre a Barcelona. Lector de qualsevol paper imprès, s'inicia com a narrador a finals dels anys cinquanta, a les acaballes del realisme social, i hi aporta certa dosi d'humor (Els orangutans, 1967). Vinculat a la revista Cavall Fort des del primer número (1961), forma part del consell de redacció de la revista i desenvolupa una extensa dedicació als llibres per a infants i joves, que alterna amb narracions i novel·les per a adults. És un històric del col·lectiu Ofèlia Dracs. Treballa en el moviment associatiu dels escriptors. Va coordinar el sector del llibre infantil del Congrés de Cultura Catalana. És soci del PEN i va formar part de les primeres juntes de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC). L'any 2002 va rebre el premi Memorial Jaume Fuster pel conjunt de la seva obra.
[Tret del pòrtic de la pàgina de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC)].

A banda de la pàgina de l'AELC, molt completa i amb informació oficial sobre l'autor, us recomano també de llegir:

- Espai Lletra de la UOC: Joaquim Carbó, un luxe.
- Entrevista de Marta Mata.
- Ressenya de les biblioteques públiques de Salt.
- Entrevista a Estris 123, de la Fundació Pere Tarrés.

Altres obres del mateix autor

Joaquim Carbó és autor d'una extensa bibliografia, bàsicament infantil i juvenil. Destaca el còmic La casa sota la sorra, publicada el 1966 per ed. Estela, amb il·lustracions de Madorell i àmpliament reeditada.

I dins l'àmbit que ens ocupa, de la cultura popular, va escriure L'home dels nassos. El curs de l'ay a través de dites, contes i cançons, que originàriament havien de ser una col·lecció de 4 discos i que va acabar publicant amb il·lustracions de Fina Rifà.

Com ell mateix explica en una llarga entrevista de Marta Mata:

L'home dels nassos, en principi, havia de ser una col·lecció de quatre discos, un per a cada estació de l'any, amb uns infants que preguntaven coses sobre el pas del temps i tot de cançons, refranys, acudits i receptes del costumari popular que, com un diàleg, els arribaven en forma de resposta. Reunir el material i seleccionar el que en podia aprofitar va ser molt laboriós.

[...] L’any 1975, quan la discogràfica Edigsa funcionava a tot gas, em van fer un encàrrec. Volien editar dos long-play -encara no hi havia discos compactes, llavors- dedicats a les quatre estacions de l’any, una per a cada cara dels dos discos, i em demanaven que preparés un guió i que escrivís uns textos molt breus que fessin de fil conductor entre una cançó popular, un poema, una dita o una frase feta que expliquessin el pas del temps a casa nostra. La interpretació correria a càrrec dels artistes de la casa, que en aquell moment eren gairebé tots els que acabaven de convertir la nova cançó en un fenomen de masses, un fet gairebé increïble i que no s’ha repetit. Vaig passar hores i hores escorcollant poemaris, cançoners i costumaris fins que vaig enllestir la Primavera, i vaig córrer a portar-la a Edigsa. Avui, al cap de vint-i-cinc anys, encara espero que em diguin alguna cosa. Uns mesos després, quan vaig comprendre que el meu projecte no els havia agradat o que havien canviat de plans, i molest perquè creia que no els hauria costat res de dir-m’ho, vaig refer una mica el text perquè tingués un to més literari i el vaig portar a l’Andreu Dòria, de La Galera, que s’hi va engrescar i el va publicar un cop vaig haver enllestit les estacions que faltaven. Així va néixer L’home dels nassos, un dels llibres més bonics que he publicat gràcies a les esplèndides il·lustracions de Fina Rifà. Al cap d’uns anys d’haver-se exhaurit, es va reeditar amb un altre disseny, amb dibuixos, també, de la mateixa Fina, que encara va superar la seva feina anterior.

A la pàgina de l'Associació d'Escriptors en llengua Catalana (AELC) hi ha tota la seva extensa bibliografia detallada.

Pròleg de l'autor

Reprodueixo el pròleg de l'autor, delicadíssim per explicar la diferència entre els autors amb nom i els autors anònims de la cultura popular.

Els artistes són artistes que expliquen, d'acord amb la seva sensibilitat, les formes de vida al camp, a muntanya, al mar o a ciutat amb paraules tan ben arrenglerades que no s'hi pot afegir ni treure una de sola sense que s'ensorri el poema, que és l'edifici que saben construir tan bé.

No és d'estranyar, doncs, que el pas del temps, amb els seus canvis de decoració, els impressioni tant que hagin d'expressar l'emoció d'aquell to de blau que acaben de descobrir entre dues aigúes, el vol solemne d'un esparver, l'impacte d'una ginesta que ha tornat groc un racó de muntanya que ahir iera verd, la serenitat d'una casa vella o el disseny d'un objecte acabat de fabricar.

També observen de prop les actituds de les persones, i això fa que no puguin evitar de cridar d'indignació quan veuen que l'avarícia o la mala fe d'uns pot posar en perill l'existència i la felicitat d'uns altres. el poema, llavors, es posa al servei de la protesta.

D'aquests poetes en sabem el nom i, si convé, el dia que van néixer i el dia que van morir, si és que ja ens han deixat per sempre. Però n'hi ha hagut molts d'altres d'anònims, o sigui, que ningú no sap qui són, i que han explicat d'una manera perfecta i espontània, sovint en forma de rodolí, allò que la gent pensava i no podia dir amb tanta precisió i ironia... Són els autors de les dites o refranys populars que han arribat als nostres dies per la tradició oral i, també, gràcies als folkloristes -Joan Amades, ramon Violant, Aureli capmany...- que van anar poble per poble recollint costums, dites, llegendes i cançons abans que se'n perdés el record.

Uns i altres ens acompanyaran en aquestes pàgines. Són els autors d'una senzilla història catalana del pas dels dies que us presentem a través de les respostes, en forma de poesia sàvia o popular, a les preguntes que es poden formular els lectors d'aquest llibre, noies i nois que voldríem que fóssiu tan curiosos com enjogassats.

Crítica

L'home dels nassos és una obra que s'inscriu dins les narracions del costumari, calendaris de refranys o altres obres similars que, com si d’una narració es tractés, presenten els refranys i les tradicions del curs de l’any al llarg d’una història narrada, imaginada amb uns personatges determinats.

El llibre va adreçat principalment a infants i presenta el pas dels dies a través del costumari amb cançons, contes i dites. Són obres amb poca lletra i força dibuixos, però que són una guia perfecta per introduir els nostres infants en el món de la paremiologia i la cultura popular.

La lectura és amena, amanida per les il·lustracions de Fina Rifà, i amb un ritme àgil pels diàlegs constants i la intercalació de poemes i refranys de sonoritat evident i fàcil memorització. sense més pretensions, però amb totes aquestes virtuts.

Espunyes (2007): Dites, locucions i frases fetes

2008-03-14T23:08:00.006+01:00

Fitxa

Autor: Josep Espunyes i Esteve

Títol: Dites, locucions i frases fetes

Any: 2007

Codi: ESPUNYES (2007)

ISBN: 978-84-8437-977-5

Editorial: Ed. Proa i Garsineu Editors

Col·lecció: «Les Eines», núm. 49

Edició: primera

Pàgines: 274

Ítems: ---

Pròleg:

Biografia de l'autor

Josep Espunyes i Esteve (Peramola, 1942)

Josep Espunyes neix a Peramola el 1942. De jove, treballa a casa i comença a estudiar. El 1964 es trasllada a Barcelona, on entre feina i feina amplia estudis i s’inicia en el fet d’escriure. El 1968 guanya el premi VI Llumener Blau de Poesia, el 1970 queda finalista del premi Carles Riba i el 1972 obté el primer accèssit al premi Salvat Papasseit (Festes Culturals Pompeu Fabra). Participa en diversos festivals poètics, actes culturals i tertúlies literàries. Tot i això, i a causa de la sistemàtica prohibició que pateix la seva obra per part del sistema polític imperant, no és fins al 1977 que publica el primer llibre. El 1990 és un dels guardonats amb el premi Les Talúries (poesia) i el 2000 guanya el premi Valeri Serra i Boldú, de recerca de cultura popular. També ha col•laborat regularment en diversos mitjans de comunicació - Canigó, Avui, El Llamp, El Món, Pirineu Actual, Lo Banyut - i ha traduït per al teatre El petit cercle de guix. Teatre Romea, 1969. Actualment divideix el temps entre Peramola i Barcelona.
[Tret de la Comunitat Rural de l'Alt Urgell]

Altres obres del mateix autor

1977 - Temps de manobre (finalista al premi Carles Riba el 1970) i De l’evangeli segons St. Lluc (primer accèssit a les festes Fabra 1972). Barcelona: Ketrès Editora (poesia).
1979 - Cendra a l’abast i Viatge al record. Agramunt: Editorial Urgell (poesia).
1983 - Un matí a Albastesa. Barcelona: El Llamp (narrativa).
1983 - Terrosset de sucre candi. [Amb el pseudònim Perot Galzeran] Barcelona: El Llamp (narrativa).
1984 - En Calçons. Barcelona: El Llamp (narrativa).
1987 - Notes mínimes d’un paisatge. Barcelona: Llibres del Mall (poesia).
1988 - La quarteta informal. [Amb el pseudònim JEP] Barcelona: El Llamp (poesia).
1991 - Pa d’àngel. València: Editorial Tres i Quatre (poesia). Premi Les talúries 1990.
1991 - Hora foscant a la ribera. Barcelona: El Llamp (novel·la).
1995 - Del passat en el present. Tremp: Garsineu Edicions (narrativa).
1995 - Baronia i Municipi de Peramola. Apunt històric i noms de casa. Segles XVII-XX. Tremp: Garsineu Edicions (assaig).
1996 - Alt Urgell, plany i passió. Tremp: Garsineu Edicions (poesia).
1996 - Dites, frases i locucions de Tresponts Avall. Tremp: Garsineu Edicions (assaig).
1999 - Racó de calaix. Tremp: Garsineu Edicions (poesia).
2001 - Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (assaig). Premi Valeri Serra i Boldú 2000.
2003 - Trabucs i pedrenyals. Tremp: Garsineu Edicions (narrativa).

Pel tema que ens interessa aquí, destaquem especialment l'obra de 1996, Dites, frases i locucions de Tresponts Avall, publicada per Garsineu Edicions, canemàs de l'obra que ara ens ocupa, sens dubte.

Contraportada

La nostra llengua disposa d'un gran repertori de dites, de locucions i de frases fetes. Però locucions i frases fetes, que ahir eren vivíssimes en places i carrers, avui són ignorades, evitades i molt sovint substituïdes per les seves corresponents castellanes. I això, tant a nivell de conversa col·loquial com en el dels articles, les tertúlies i els debats que apareixen en els mitjans de comunicació de casa nostra. La llengua, que a part d'un sistema de comunicació és també el vehicle a través del qual ens arriba l'experiència dels qui ens han precedit i una manera d'interpretar el món i la vida, avui ja no es transmet generacionalment amb la força i la nitidesa de fa uns anys. Avui, més que mai, necessita el suport i la complicitat de l'escola, dels mitjans de comunicació i dels parlants en general. És per això que un manual com el que us presentem --elaborat amb rigor, senzill i pràctic en el maneig, i acompanyat d'un conjunt de propostes didàctiques per a l'escola-- té una utilitat i validesa indiscutibles.

Crítica

Espunyes amb aquesta obra pretén oferir els equivalents catalans propis de la zona baixa de l'Alt Urgell (municipis de Bassella, Nargó, Oliana i Peramola) i alta de la Noguera (municipi de la Baronia de Rialb) a les dites, locucions i frases fetes que interfereixen, a causa de la immigració i, sobretot, de la televisió, fent-nos perdre els nostres referents idiomàtics.

Per tant, l'objectiu és molt determinat i també està molt delimitada la zona dialectal que abraça el llibre.

L'obra consta d'una breu introducció, les entrades temàtiques, ordenades alfabèticament a partir de la parèmia catalana (en negreta), amb el corresponent castellanisme introduït (en rodona) i altres possibles equivalències catalanes (en cursiva).

En total són gairebé 700 entrades de molt diversa mida, pel que fa a les dades i sinonímia mostrades.

A continuació conté una breu bibliografia d'obres buidades, l'índex de remissió dels equivalents castellans i una breu proposta de treball elaborada per Marcel Fité.

Malgrat especificar l'autor que les dites corresponen al català dialectal de la zona delimitada entre el baix Alt Urgell i l'alta Noguera, moltíssimes expressions són d'ús comú i força esteses en català.

A tots els efectes és com una segona edició revisada i ampliada (poc) de l'obra de 1996, Dites, frases i locucions de Tresponts Avall, publicada per Garsineu Edicions.

El citen com a bibliografia utilitzada

Griera (1935): Tresor de la llengua

2008-02-13T19:58:00.006+01:00

Fitxa

Autor: Antoni M. Griera i Gaja

Títol: Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya

Any: 1935

Codi: GRIERA (1935)

ISBN: Dipòsit legal: B. 16.689 - 1966

Editorial: Ediciones Polígrafa (Barcelona)

Edició: Segona (1966)

Pàgines: 4658

Ítems: ---

Pròleg: Del propi autor, A. Griera, amb anotació dels qüestionaris repartits, els informants i dels vocabularis específics utilitzats.

Biografia de l'autor

Antoni Griera i Gaja (Sant Bartomeu del Grau, Osona, 1887 - Castellar del Vallès, Vallès Occidental, 1973)

Ingressà en la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans el 20 de gener de 1921:

«Eclesiàstic. Des del 1913 s’integrà a les Oficines Lexicogràfiques de l’IEC, on fou un impulsor del Butlletí de Dialectologia Catalana. A la Secció Filològica de l’Institut, emprengué la publicació de l’Atles lingüístic de Catalunya i l’aplega de materials dialectals, que després aprofità per al seu Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya. És autor de la Gramàtica històrica del català antic. Després de la Guerra Civil, fou professor de la Universitat i del Seminari de Barcelona. Fundà un Institut de Cultura Romànica a Sant Cugat del Vallès, a través del qual continuà les publicacions de l’Atles i del Tresor, i féu un Boletín de Dialectología Española, de tema bàsicament català. La seva obra ha estat molt discutida, ja que hi fa afirmacions polèmiques. El 1932 trencà les relacions amb l’IEC».

A la revista Ausa, XX, 148-149 (2002), Pàg. 289-304, del Patronat d'Estudis Osonencs, Florenci Barniol i Buixader escriu "Mig segle d'estudis sobre llengua a la comarca d'Osona (1952-2002)", on trobem una breu introducció biogràfica sobre l'autor:

Antoni Griera es formà al Seminari de Vic i a les universitats de Halle i Zuric. Es doctorà el 1914 amb una tesi sobre La frontera catalano-aragonesa. Des de 1913 fins a 1932 es vinculà a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), on impulsà el Butlletí de Dialectologia Catalana i fou membre adjunt de la Secció Filològica (1921-1928). L’any 1932 trencà amb l’IEC i tota la vida va manifestar animadversió cap a la institució i els seus membres.

Després de la Guerra Civil s’establí a Sant Cugat del Vallès on va fundar l’Instituto de Cultura Románica amb ajudes del govern franquista i fou professor de la Universitat de Barcelona i del Seminari de Barcelona. Això li permeté continuar editant l’Atlas lingüístic de Catalunya i un Boletín de Dialectología Española, amb temes bàsicament catalans.

Al llarg de la seva vida va rebre múltiples reconeixements: doctor honoris causa per les universitats de Lovaina, Würzburg, Upsala i Zuric; Encomienda de la Orden Civil de Alfonso el Sabio, membre d’honor de l’Acadèmia Gustav Adolf de Suècia, etc.

És evident que amb aquest itinerari vital la figura d’Antoni Griera hagi estat controvertida i incòmoda. La seva obra abraça essencialment la dialectologia, la toponímia i la lingüística històrica, i ha estat bastant discutida, sobretot la més recent. En aquest sentit, només cal observar dues valoracions de l’obra grieriana, una de l’insigne filòleg Joan Coromines, i l’altra de Carles Riba:
«De les equivocacions de Badia són responsables sovint les aberracions més greus del seu mestre A. Griera.»
«Sigui prudent amb les publicacions de l’I.E.C.: dissortadament hi ha molta barreja. Les coses de Mn. Griera són dolentes; les de Montoliu, barroeres i fantasioses; les de Barnils, Casacuberta, Moll, Coromines, i, no cal dir, Fabra, bones de tot fiar.»

Francesc de Borja Moll en fa esment en la introducció del Diccionari català-valencià-balear, referit al moment que el jove Griera és becat per anar a estudiar a Europa central amb els grans noms de la filologia del moment, fragment que reprodueixo:

L'estiu de 1907, Mossèn Alcover fa un viatge de quatre mesos per França, Alemanya, Austria, Suïssa i Itàlia, amb una doble finalitat: a) practicar els idiomes d'aquells països per a poder llegir obres fonamentals de filologia que no existien en espanyol; b) conèixer personalment els grans mestres de la romanística, assistir a les seves lliçons i demanar-los orientació per a fer el diccionari i la gramàtica en consonància amb l'estat avançat de la ciència lingüística d'aquell temps. Els anys 1912 i 1913 repetiria els viatges a l'estranger, estenent-los fins a Bèlgica i Gran Bretanya.

Per iniciativa de Schädel, secundada resoltament per Alcover i pels dirigents de la política cultural catalana, es va convocar un concurs per enviar tres joves catalans a les universitats d'Europa central, on obtinguessin una formació sòlida en filologia romànica que els permetés de col·laborar a la realització del Diccionari. Aquests tres estipendiats foren Pere Barnils, Antoni Griera i Manuel de Montoliu.

L'any 1911, l'Institut d'Estudis Catalans, que es componia d'una secció de Ciències i una d'Història i Arqueologia, va ser ampliat amb la fundació d'una Secció Filològica, la missió primordial de la qual era de fer el diccionari i la gramàtica del català literari, però estenent les seves activitats a la investigació dialectal, a la de la llengua antiga i a l'expansió del català.

Mossèn Alcover va ser elegit president de la Secció Filològica de l'Institut, i al cap d'alguns anys de treballar conjuntament amb els filòlegs i literats catalans va portar a Barcelona la seva cèlebre em>calaixera, dins la qual havia arribat a reunir 900.000 cèdules lexicogràfiques. Tot semblava ben encaminat, tant per al treball d'investigació com per al de codificació de la llengua.

Però ben prest aparegueren divergències: unes, d'ordre tècnic, degudes a una diversitat de criteri científic; altres, d'ordre administratiu; i totes, agreujades pel caràcter rústic i agressiu de Mossèn Alcover.

Les úniques divergències que ací interessa de tractar són les referents a la tècnica filològica. Eren prou greus i profundes. La més important afectava la manera d'enfocar la feina lexicogràfica: Alcover defensava de sempre la idea de fer un sol diccionari que contingués la totalitat de la llengua catalana en el temps i en l'espai; és a dir, que fos ensems dialectal, històric i literari. Els altres membres de la Secció Filològica opinaven que calia fer tres diccionaris: el dels dialectes, el de la llengua literària moderna i el de la llengua antiga. Les discussions es feien interminables, i Mossèn Alcover en treia la impressió que hom volia boicotejar el seu gran projecte de diccionari integral substituint-lo per empreses parcials i difícils de delimitar.

Hi havia també discrepàncies sobre el mètode a seguir per a preparar l'Atlas Lingüístic de Catalunya, en el qual treballaven Alcover i Griera. El resultat va ser que Alcover es retirà de l'empresa de l'Atlas, la qual romangué totalment a les mans de Mn. Griera.

Altres obres del mateix autor

1914 - "El nom dels vents en català". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. II. Pàg. 74-96.
- "Terminologia dels ormeigs de pescar dels rius i costes de Catalunya". Wörter uns Sachen, vol. VIII, Pàg. 97.103
1916 - "La calaixera de Mn. Alcover". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. IV.
1919 - "Foc, focs". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. VII. Pàg. 80-88.
1923a - "El jou, l'arada i el llaurar". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. XI.
1923b - "El nom dels peixos". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. XI.
1926 - Atlas Lingüístic de Catalunya. Barcelona.
1928 - "Feines i costums que desapareixen". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. XVI. Pàg. 1-39.
1929 - "Tríptic. La naixença, les esposalles, la mort". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. XVII. Pàg. 79-135
1930 - "Litúrgia popular". Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. XVIII. Pàg. 1-98.
1933a - La casa catalana. Barcelona: Edicions Polígrafa⁽¹⁾ ─ Barcelona: Institut d'Estudis Catalans (IEC). "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. XX. Pàg. 13-329.
1933b - "Litúrgia popular". Barcelona: "Catalunya Social", any XII⁽²⁾.
1934 - "La vida pagesa i el mes de gener". Barcelona: "Catalunya Social".
1935 - Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya. En XIV volums. Barcelona: Edicions Polígrafa. Editat entre 1935-1947. Segona edició (1966).
1949 - "Fènyer el pa, amasar el pan". París (França): "Melanges de Filologie et Litterature medievale".
1965 - Gramàtica històrica catalana
1967 - Litúrgia popular. Sant Cugat del Vallès: Biblioteca filològica-històrica⁽³⁾.

⁽¹⁾: Forgas (1992) dóna les dues referències a "La casa catalana" amb diferents edicions o publicacions. En una segona entrada de la bibliografia ho entra per: "La casa catalana". Bol. de Dialectología Catalana, vol. XX.
⁽²⁾: Aquesta referència la dóna Amades (1951a). Pot ser el mateix article que "Litúrgica popular", publicat al "Butlletí de Dialectologia Catalana", vol. XVIII (1930).
⁽³⁾: A la bibliografia de Gimeno-Roura (1986) no especifiquen si és una reedició de l'article de 1930 o del de 1933.

Pròleg de l'autor a la segona edició de 1966

L'autor fa un advertiment a la segona edició on ens dóna notícia dels periples de l'edició de la primera edició de l'obra, amb la Guerra Civil interrompent-la:

A l'any 1935, fa trenta anys, publicava el primer volum del «Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura de Catalunya». La crítica catalana no n'hagué notícia. Els romanistes l'havien acollit amb entusiasme. Pel juliol del 1936 havien aparegut els cinc primers volums. Retrobat el manuscrit, després de la guerra, vaig continuar l'edició d'aquesta obra i en 1947 apareixia el volum catorze, el darrer, d'aquesta enciclopèdia de la llengua catalana.

Del pròleg, voldria destacar-ne alguns paràgrafs, que donen idea dels objectius i procés d'elaboració de l'obra.

Convençuts que solament serà possible un «Diccionari Català» el dia que tindríem reunits tots els materials del català antic, de la producció del català literari modern i de la parla viva, emprenguérem, seguint el model del «Glossaire des patois de la Suisse romande» (Neuchâtel, 1924-1935), una replega de materials lexicològics i folklòrics que havia de donar origen a una sèrie d'estudis que caracteritzen les investigacions sobre la llengua catalana.

Dues eren les obres que havien de sintetitzar aquesta empresa: un «Diccionari dels dialectes catalans» i l'«Atlas Lingüístic de Catalunya». Una i altra han estat possibles d'ésser executades, gràcies a l'entusiasme desinteressat de centenars de col·laboradors ─sense la intervenció dels quals les dues empreses haurien fracassat necessàriament─ i gràcies al concurs del Doctor Pere Barnils.

Guiats pels professors Gauchat i Jud, de bon començament exploràrem tot el domini català, nomenàrem corresponsals a les localitats importants, i, a la tardor del 1913, vàrem començar la distribució de qüestionaris, que, treta la petita interrupció dels tres mesos anyals de vacances, va durar fins el juny de 1926. Els qüestionaris distribuïts, que no són altra cosa que el diccionari de la llengua repartit per agrupaments lògics, foren els següents: [...]

I ens dóna notícia dels 157 qüestionaris diferents repartits, sobre les diferents temàtiques tractades. Seguidament llista el nom i la població dels corresponsals i els qüestionaris que varen respondre. Un total de 212 informants de diverses poblacions del territori de parla catalana.

Acaba fent esment de la compleció d'aquest material amb vocabularis de diferents sectors:

El «Diccionari dels dialectes catalans», redactat amb els materials, generosament aportats pels col·laboradors que acabem de citar, ha estat enriquit amb una sèrie de vocabularis específics de diferents sectors de la vida, difícils de recollir per mitjà de qüestionaris. Aquests vocabularis especialitzats ens han fet conèixer la llengua de certs estaments, d'arts, indústries i oficis, la qual conserva una gran quantitat de mots i de significats desapareguts de la llengua que s'usa en la vida quotidiana.

Són en total 50 obres de ben diversos autors (Barnils, Amades, Griera, Francesc de Borja Moll...).

Continua fent una justificació del Tresor, el diccionari de dialectes:

Certament aquest diccionari no és complet ni vol ésser-ho. Hi ha en cada domini lingüístic dues llengües: la llengua dels diccionaris i de la gent erudita, la qual, per transfusió lexical, s'ha comunicat d'un país a l'altre i d'una llengua a l'altra. Registra els elements de civilització que tenen més aviat un valor internacional que no pas un color local o nacional. És la llengua del ciutadà de l'Europa occidental, que es presenta amb una gran unitat sota una vestidura tènue i accidental.

Al costat d'aquesta llengua internacional hi ha els elements autòctons que constitueixen el tresor espiritual d'un país; la llengua pròpia amb el vocabulari farcit d'arcaismes per una banda, amarat de vida per les creacions de mots nous i de significacions noves per l'altra. I aquesta llengua és la que s'ha recollit en la pròpia deu per a preparar-hi aquest Diccionari.

S'ha discutit vivament el problema de la importància dels atlas lingüístics i dels diccionaris de dialectes. Hi ha qui prefereix aquests; hi ha qui atorga la primacia als altres. Convençut que el diccionari dialectal i l'atlas no s'exclouen sinó que es complementen, crec haver portat un element nou en la metodologia de la lingüística romànica, quean he preparat un Atlas lingüístic de Catalunya (vol. I, 1923) des de les enquestes fins a la publicació dels resultats i, a la vegada, quan he redactat un Diccionari de dialectes catalans batent-me amb tota mena de dificultats i d'obstacles.

L'atlas lingüístic dóna l'extensió d'un mot; n'assenyala l'àrea geogràfica i ens permet reconstruir les seves vicissituds a través dels temps. La ideologia sembrada per Gilliéron, d'una força creadora formidable, ha tingut pocs seguidors perquè molts filòlegs, fent jocs malabars amb una etimologia fantasiosa, ignoren el valor espiritual contingut en cada mot; no tenen una idea de la vida de la llengua.

En canvi, el Diccionari de dialectes ens posa de manifest la irradiació i la força creadora de cada mot. Els derivats d'un mot no són formacions a l'atzar, són fills d'una força fecunda i vital, que selecciona la forma i la figura que en aquell moment li calen i li són més adients. Encara hi ha més. El Diccionari de dialectes dón ala filiació de significacions, més interessant que la irradiació de paraules. I ofereix els elements necessaris per a estudiar les contingències d'un mot i d'una idea a través del temps

El Diccionari de dialectes és l'inventari de tota la civilització i de les tradicions d'un país. En dóna la vida autèntica. No en va Mistral, en donar un diccionari del provençal modern, l'intitulava Tresor dou Felibrige, i bategem aquest amb el nom de Tresor.

Crítica

L'obra de Griera no és gaire valorada, en general, sobretot per les afirmacions dels seus darrers estudis, els resultats més aviat mediocres del Tresor, la metodologia emprada en els qüestionaris i tria de localitats de l'Atlas i les seves teories sobre la filiació i origen del català. Bona mostra en tenim en les notes biogràfiques i crítiques vesades, per exemple, per Joan Coromines, i la fitxa que resta a l'Institut d'Estudis Catalans del seu perfil com a integrant de la Secció Filològica de l'IEC.

Les informacions que conté el Tresor de la llengua són més aviat minses. Generalment només conté l'entrada i una breu definició, però sense categoria gramàtical, transcripció fonètica ni informacions dialectals clares. No se sap ben bé quan un terme és d'ús general o restringit a un àmbit territorial determinat.

El citen com a bibliografia utilitzada

Ref.: AMADES (1951a) - CONCA (1988) - FORGAS (1992) - MORET (1995)

Gomis (1983): Dites i tradicions populars referents a les plantes

2008-02-06T18:34:00.000+01:00

Fitxa

Autor: Cels Gomis i Mestre

Títol: Dites i tradicions populars referents a les plantes

Any: 1983

Codi: GOMIS (1983)

ISBN: 84-85135-30-X

Editorial: Editorial Montblanc-Martín / Centre Excursionista de Catalunya (CEC) (Barcelona)

Edició: Segona edició ampliada i modificada de la Botànica popular de l'any 1891

Pàgines:293

Ítems: ---

Pròleg: Hi ha un pròleg de la primera edició de la Botànica popular del propi Cels Gomis, de 1891.

Biografia de l'autor

Cels Gomis i Mestre (Reus, 1841 - Barcelona, 1915)

Llegim a la Viquipèdia:

«Va estudiar a Madrid i va treballar construint bona part de les carreteres d'Espanya d'aquella època, així com de les línies ferroviàries. Durant les obres recollia refranys, supersticions, costums, cants i altres elements del folklore popular, que desprès va classificar i va publicar. El 1868 va col·laborar amb el seu conciutadà Joan Prim en la revolució anomenada Gloriosa. El 1876 va establir-se a Barcelona. El 1909 va perdre un braç en un accident però va continuar escrivint i en la convalescència va redactar el llibre Cantares.

Participà quan era estudiant a l'aixecament federal del 1869, i s'hagué de refugiar a França i Ginebra, on passà l'hivern 1869-70 ingressant a la secció de l'Aliança per la Democràcia Socialista, de la qual en fou secretari. Tornà a Catalunya el 1870 i jugà un important paper en la penetració del bakuninisme. Secretari de La Solidaridad col·laborà també a Acracia (1886-88), El Productor (1887-93), i a La Tramuntana, de Llunas i Pujals. Des del 1876 es dedicà fonamentalment a estudis folklòrics catalans que foren publicats. Signats amb les seves inicials C.G. publicà dos oplusques plenament anarquistes, El Catolicismo y la cuestión social (1886) i A las madres, (1887) a Sabadell.»

A la Biblioteca Digital Carrutxa, hi ha una breu Introducció a la figura de Cels Gomis (Reus, 1841-Bacelona, 1915), escriptor, folklorista i polític. Es tracta d'un treball de Salvador Palomar, on destaca tant el vessant cultural popular com el de cultura obrera, publicat en paper el desembre de 2003, com a introducció a l'Inventari del fons personal de Cels Gomis i Mestre de Carme Puyol. Arxiu Històric Municipal de Reus.

D'aquest treball en podem destacar alguns fragments:

«L'obra dels Cels Gomis, malgrat les poques aportacions teòriques que ens ha deixat, deixa entreveure una percepció del folklore com a saviesa popular, com a un conjunt de coneixements adquirits per una experiència –empírica– quotidiana que es transmet de generació en generació. Adverteix, però, que aquests coneixements no són sempre certs, o que l’esdevenir de les coses ha modificat les condicions que els feien vàlids. I considera, sense cap mena de romanticisme, que estan condemnats a desaparèixer, superats pel coneixement científic i l’educació. «És llei natural que així sigui, com ho és que les criatures en arribar a la pubertat no continuïn creient que són els Reis Mags d’Orient els qui portaven joguines que tanta il·lusió els feien», afirmava en el pròleg –escrit el 1888– de Meteorologia i agricultura populars. En aquest mateix text explicita prou bé la seva visió del folklore:
«Obligat per la índole del meu treball a viure constantment entre la gent del poble, amic des de molt petit de la lectura i no trobant en les reduïdes localitats on he d'estar cap biblioteca per a consultar, he tingut la sort d'acabar per trobar un llibre en cada una de les persones que em rodegen, llibre que, no per estar enquadernat en rústica, deixa de contenir menys interessants matèries. Tota la saviesa, tota la ciència de les generacions passades es troba escampada entre els individus que componen el nostre poble. No sembla sinó que el llibre que la contenia s'hagi desenquadernat i que un cop de vent hagi escampat els seus fulls fins pels darrers racons de les nostres contrades.

S'han publicat, en els últims anys, La bruixa catalana (1987) o Meteorologia i agricultura populars (1998), com a resultat de la dedicació del seu nét Cels Gomis i Serdañons, o l’edició facsímil de La lluna segons lo poble (1999). Precisament fou l’interès de Cels Gomis i Serdañons en l’obra del seu avi el que ha possibilitat la recuperació dels materials personals de Cels Gomis i Mestre per al seu estudi i divulgació. Cels Gomis i Serdañons dedicà moltes hores a transcriure i catalogar uns materials, possiblitant edicions revisades com les esmentades anteriorment o reculls –avui encara inèdits– com el dedicat a la geografia folklòrica.
Admirador de l’obra folklòrica del seu avi –com ell mateix es defineix en la nota preliminar de l’edició de la Meteorologia popular de 1998–, la seva intervenció en els materials reflecteix una voluntat de classificació de les notes i textos que possibiliti la seva posterior edició. Un objectiu, divulgar l’obra, que es feu palès quan el vaig conèixer, el 1991, en assistir als actes que l’associació Carrutxa va organitzar a Reus amb motiu del cent cinquanta aniversari del naixement del seu avi. Després de la seva mort, l’arxiu personal del folklorista va ser cedit per la família a la ciutat de Reus, en un acte formalitzat el 3 de maig de 2001.
En el moment en què la realització de l’inventari d’aquest fons personal obre les portes a l’estudi dels materials originals de l’avi, convé no oblidar la figura del nét que, per la seva dedicació i estimació, ha fet possible que els interessats per l’obra d’aquest personatge excepcional en la història del folklore i del catalanisme popular comptem, des d’ara, amb nous instruments per a la
recerca.»

Presentació del llibre

De la presentació del llibre que en fa Lluís Puntís i Pujol, president del Centre Excursionista Catalunya, podem destacar:

«Cels Gomis i Mestre, geòleg, enginyer i folklorista ens ha deixat treballs escrits en tots aquests camps que conreà sense oblidar mai la seva dedicació excursionista, sobretot en la dels estudis folklòrics, on dugué a terme una obra remarcable [...] .

A l'hora de presentar aquesta nova edició, ampliada i modificada, de la seva «Botànica popular» de l'any 1891, el manuscrit de la qual ja era acabat l'any 1909 [...].

Llegir a la pàgina primera d'aquest treball aquesta afirmació contundent: «Cada herba té la seva virtut», pot ser una invitació al respecte mutu, a la convivència, però és també un veritable toc d'atenció que ens fa adonar de les poques coses que d'elles sabem, perquè a mesura que la cultura urbana ha crescut, ha minvat, s'ha fos, va desapareixent ─potser per sempre─ un cabal de coneixements penosament aconseguits, lentament acumulats: tota la sabiesa popular que ja ajudava a viure i entendre el món als nostres avantpassats, els homes i les dones que ens han precedit en aquest tros de la Terra que és Catalunya.

Les «Dites i tradicions populars referents a les plantes» creiem que seran una revelació, una sorpresa per a molts lectors, potser per a la majoria dels qui vivim a ciutat, que enyorem la naturalesa, l'estimem i ens agrada descobrir-la cada dia una mica més. En aquest llibre descobrirem una nova manera d'acostar-nos-hi. Una manera respectuosa de considerar-la, individualitzant cada planta no pels seus característics trets científics, sinó per la seva relació amb els homes i les dones, la proximitat, el contacte amb elss al llarg dels segles, els les feia ser companyes, gairebé «de família», i sobretot més vivents.

Això descobrirem amb aquest llibre: una nova dimensió, una altra vida de les plantes.»

Altres obres del mateix autor

1884a - Lo llamp y'ls temporals. Barcelona: Associació d'Excursions Catalana. Biblioteca popular de l'AEC, vol. I
1884b - La lluna segons lo poble. Publicacions de la Secció de Folklore del Centre Excursionista de Catalunya (CEC), vol. IV, 3a. edició (Barcelona, 1912) ─ Barcelona: Ed. Alta fulla. Col·lecció «El calaix de sota».
1884c - "Lliteratura oral catalana". «L'Avens», 1884, pàg. 244-250. ─ Nova edició corregida i augmentada: "Folklore català", «Arxiu d'Estudis del Centre Excursionista de Terrassa», 1912, pàg. 82-89, 174-179, 191-195 i 206-210.
1887 - "Costums empurdanesas: dinars de morts, honras grassas". Article dins "Miscelánea Folk-lórica" (1887), de la Secció de Folklore de l'Associació d'Excursions Catalana, vol. IV ─ Segona edició (1981): Barcelona: José J. de Olañeta, editor. Col·lecció «Arxiu de tradicions populars», núm. 11.
1888 - Meteorologia i agricultura populars. Barcelona: Associació d'Excursions Catalana. Biblioteca popular de l'AEC, vol. V. ─ Reedició augmentada: Barcelona: Ed. Alta Fulla (1998). Col·lecció «Arxius de Folklore Català», núm. 3.
1890a - "Tradicions de Cardó". Butlletí de l'Associació d'Excursions Catalana (BAEC), 1890, pàg. 220-226.
1890b - "De Tortosa a Cardó". Butlletí de l'Associació d'Excursions Catalana (BAEC), XII, 1890, pàg. 203-219.
1891 - Botànica popular. Barcelona: Associació d'Excursions Catalana. Biblioteca popular de l'AEC, vol. VI. ─ Nova edició ampliada i modificada (1983): Dites i tradicions populars referents a les plantes. Barcelona: Montblanc-Martín-Centre Excursionista de Catalunya.
1892 - "Tradicions fabarolas". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), 1892, pàg. 59-63.
1893 - "El triai (festa popular olotina)". «L'Avens», 1893, pàg. 280-282.
1894 - "De com se formà l'Estany de las Presas". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 1894, pàg. 258-260.
1895a - "La invenció de la fanga y dels arpells". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 1895, pàg. 168-169.
1895b - "Gnomos y follets". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 1895, pàg. 223-226.
1896a - "L'arpa de Davit". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 1896, pàg. 192.
1896b - "Origen d'un modisme ampurdanès". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), 1896, pàg. 234-235.
1897 - "Follies particulars de Fraga, de Mequinença y de Tortosa". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), 1897, pàg. 112-115.
1900 - Rudimentos de agricultura española.
1901a - "Literatura oral catalana". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), 1901, pàg. 12-13, 35-37, 134-137, 163-174 i 185-196.
1901b - "Literatura catalana. Ditxos topichs". Barcelona: Tip. "L'Avenç". Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), vol. 11è, any XI, núm. 72, pàg. 12.
1904 - "Un dijous a St. Esteve de Bas". «Catalunya», febrer de 1904, pàg. LXVII-LXXV. ─ Nova edició: Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), 1915, pàg. 74-83.
1910a - Zoologia popular catalana. Barcelona: Biblioteca folklòrica del Centre Excursionista de Catalunya (CEC).
1910b - La bruixa catalana. ─ Editada pòstumament: Barcelona: Ed. Alta Fulla (1987). Col·lecció «Arxius de Folklore Català», núm. 1.

Crítica

Editat pel Centre Excursionista de Catalunya, Ed. Montblanc (1983), sobre uns materials anteriors de l'autor. És una reedició modificada i ampliada de la "Botánica Popular" de Cels Gomis i Mestre, de 1891, feta pel seu nét, Cels Gomis i Serdañons.

L'obra, com diu el mateix autor en el pròleg de la primera edició (1891), està inspirada en l'obra de Paul Sébillot, Traditions et superstitions de la Haute-Bretagne (Paris, 1882, Maisonneuve et Cie, editors).

Consta d'un primer apartat de Generalitats i a continuació les diferents monografies per a cada planta tractada.

Les pàgines estan partides en dues columnes: a la primera hi ha l'exposició en català i a la segona columna, a la dreta, aporta els equivalents en altres llengües, com ara el castellà, el francès, l'occita o el portugués, majoritàriament. Per tant, és una obra que s'emmarca dins la paremiologia comparativa.

Ja en l'apartat de monografies, ordenades alfabèticament, de cada planta ens facilita el nom científic i sinònims i a continuació detalla corrandes, cançons, costums, tradicions, creences, jocs, acudits, endevinalles, comparances, dictats tòpics, modismes, refranys o aforismes referits a l'horticultura, preocupacions, embulls de paraules (embarbussaments), aforismes o sentències de medicina popular, aforismes i creences de meteorologia popular, remeis populars, etc.

Al final, conté una completa bibliografia i un índex alfabètic de noms i sinònims.

És sens dubte l'obra més completa sobre paremiologia referida a plantes en català que hi ha fins al moment.

El citen com a bibliografia utilitzada

GOMIS (1987) - FARELL (1989) - FORGAS (1992) - MORET (1995)

Perramon (1979): Proverbis, dites i frases fetes de la llengua catalana

2008-01-09T23:07:00.000+01:00

Fitxa

Autor: Sever Perramon i Barnadas

Títol: Proverbis, dites i frases fetes de la llengua catalana

Any: 1979

Codi: PERRAMON (1979)

ISBN: 84-7304-036-8

Editorial: Ed. Millà (Barcelona)

Edició: Primera

Pàgines: 157

Ítems: 3.936

Col·lecció: Llengua Viva, 2

Biografia de l'autor

Sever Perramon i Barnadas (1891 - ?)

He trobat molt poca informació sobre l'autor, tret de la nota biogràfica que apareix en el mateix llibre i de la qual us n'ofereixo un extracte:

[...] nat el juny del 1891 a la Canya, municipi de Capsec a la Vall de Bianya, i que passà la seva infantesa a Camprodon.
Acabats els estudis de medicina s'especialitza en oftalmologia. Exerceix a Barcelona i durant la nostra guerra es fa càrrec de la direcció de l'Hospital de la Creu Roja com a membre del Consell de Sanitat. Arran de la desfeta, passa a l'exili a França i durant la Guerra Mundial canvia la seva residència de París per la de Brusel·les. És detingut pels alemanys i internat al camp de Buchenwald. Acabada la guerra torna a París, on encara resideix [Nota meva: aquesta biografia l'excriu l'editor, Lluís Millà i Reig, el 1979, quan surt el llibre].
Home sempre interessat per les coses de la nostra llengua, va escriure una gramàtica catalana en Braille per a ús dels cecs de parla catalana. Desgraciadament, el trasbals de la guerra va ocasionar la seva pèrdua.
Aquest recull que ara donem a la llum és l'obra pacient i nostàlgica, apassionada, d'un home que no oblida la seva terra, que la reviu recordant una frase, una dita, un proverbi, una exclamació, que el transporten a la seva joventut ja llunyana, tan llunyana com aquests «puigs i collades, arbres i ocells, flors i herbetes» que menciona en la carta que, fent-li ofrena de la seva obra, tramet al seu nebot Llorenç Birba com a imatge d'aquesta joventut que ha de continuar l'obra començada.

Altres obres del mateix autor

No tinc constància que fes més obres.

Crítica

Forgas el cita com de l'Editorial Montblanch i de 1983. Però és una obra que edita Ed. Millà, que està exhaurida actualment. Sortosament he aconseguit un exemplar.

Agrupa dites, frases fetes, proverbis i refranys per paraules temàtiques i en dóna la definició. També fa un llistat de mots palindròmics i de falsos palíndroms (paraules que, essent palíndrom l'una de l'altra, tenen un significat diferent).

D'altra banda, pren una mala decisió taxonòmica en agrupar sota un apartat de diversos, un seguit de frases fetes, dites, refranys o proverbis que no classifica per paraula temàtica, perquè aquests calaixos de sastre mai són adequats en una classificació.

Com diu l'autor a la carta al seu nebot, en què li cedeix l'obra i l'anima a continuar-la i completar-la, «Ací et trameto un recull de dites catalanes que vaig començar fa més de trenta anys. En ell hi ha inclosos un bon nombre de proverbis i frases fetes d'ús corrent en la nostra llengua».

També en la mateixa carta menciona les fonts de l'obra: «Quines han estat les fonts d'informació per a documentar-me? En primer lloc la memòria d'haver sentit, diverses vegades, sempre igual, una frase, des de la meva infantesa, per la gent del carrer i al més sovint per la boca dels meus pares; en segon lloc, llegint o rellegint la literatura catalana que ha passat per les meves mans; i en tercer lloc l'immens exemplari del Diccionari Fabra».

Fa, també, en aquesta carta un seguit de consideracions sobre l'origen i el que diferencia una frase feta, d'un proverbi, d'una dita, o d'un refrany, que no considero gaire ajustades, ni encertades, suposo que per la seva poca formació lingüística (era metge oftalmòleg) i que obviaré, per tant (per exemple la consideració dels proverbis com a sentències gairebé sempre pageses o interpretacions sobre la diferent interpretació de diferents frases fetes en diferents indrets).

D'altra banda obres com aquesta són cabdals en la transmissió i la pervivència de la cultura i el llegat de la llengua catalana durant els foscos temps de la dictadura franquista.

El citen com a bibliografia utilitzada

CORREIG-CUGAT-RIUS (1984) - GIMENO-ROURA (1986) - FARELL (1989) - FORGAS (1992)

Raspall-Martí (1984): Diccionari de locucions i de frases fetes

2007-11-22T18:50:00.000+01:00

Fitxa

Autors: Joana Raspall i Juanola - Joan Martí i Castell

Títol: Diccionari de locucions i de frases fetes

Any: 1984

Codi: RASPALL-MARTÍ (1984)

ISBN: 84-2972187-8

Editorial: Edicions 62

Edició: Primera

Pàgines: 495

Ítems: 7.550 entrades (aproximadament)

Pròleg: A. M. Badia i Margarit

Biografia de l'autor

Tret de la solapa de la portada del llibre:

Joana Raspall (Barcelona, 1913), actualment resident a Sant Feliu de Llobregat, cursà estudis de bibliotecària, a l'escola dirigida pel doctor Jordi Rubió, durant els anys 1935-1938. Acabà els seus estudis amb la tesi Un projecte de biblioteca infantil. Ha publicat: Diccionari de sinònims catalans. Mots i frases, en col·laboració amb Jaume Riera i Sans. També ha publicat obres de teatre, com L'ermita de Sant Miquel (premi Joan Santamaria 1963); de caràcter juvenil, com (1982), El pou (premi de teatre «Cavall Fort» 1968), L'invent (1978) i Kònsum, S. A. (1984); de poesia, com Petits poemes per a nois i noies (menció especial de crítica «Serra d'Or» 1981).
Col·labora habitualment en revistes locals i forma part de la comissió promotora del premi Martí Dot de poesia de Sant Feliu de Llobregat. Fou membre de la ponència sobre el llibre de teatre per a nois i noies al Congrés de Cultura Catalana. Fou promotora, i actualment encara se n'ocupa, de la col·lecció de teatre EDB en català. Organitzà cursos de català d'acord amb el DEC l'any 1974 a Sant Feliu de Llobregat.

Joan Martí (Tarragona, 1945), actualment resident a Barcelona, és doctor en Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona i en Lingue e Letterature Straniere per la Universitat de Roma. És professor de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona des de l'any 1967. Ha estat lector de la Universitat de Bèrgamo (1969-1971), professor de la Universitat de Calàbria (1973-1976), director del Dipartimento di Linguistica de la Universitat de Calàbria, professor de «Lliçons de català» de TVE, professor de Llengua Catalana de la Universitat d'Illinois i de Califòrnia (1971-1972). És membre del Grup Català de Sociolingüística, de l'Associació Internacional de la Llengua i Literatura Catalana, de la Societé de Linguistique Romane, i de la Società di Linguistica Italiana. Ha publicat: Contribució a l'estudi del dialecte occidental (1970), Gramàtica catalana. Curs mitjà (1970), El català medieval. La llengua de Ramon Llull (1981), Gramàtica catalana. Curs superior. Coneguem els nostres parlars. Aproximació dialectal a l'àrea lingüística catalana (1984). Ha publicat també molts articles de lingüística i de sociolingüística a diverses revistes especialitzades. Ponències a Congressos Internacionals de Lingüística. Com a dialectòleg ha col·laborat en la confecció de: l'Atlas lingüístic del domini català, de l'Atlas lingüístico de los marineros peninsulares i de l'Atlas Linguarum Europae.

Aquesta obra, resultat d'una tasca lexicogràfica de molts anys, és el «corpus» més important publicat fins ara d'expressions i modismes de la llengua catalana. De la col·laboració dels autors ha nascut aquest monumental Diccionari de locucions i de frases fetes que interessarà, sens dubte, no sols els especialistes i estudiosos sinó també qualsevol usuari de la llengua que vulgui enriquir l'expressivitat del seu lèxic.

De la Wikipèdia, actualitzo una mica la informació (el llibre va sortir el 1984, fa gairebé 25 anys):

Joana Raspall i Juanola

Joana Raspall i Juanola (Barcelona, 1913) és una escriptora i bibliotecària catalana. Es llicencià en biblioteconomia i el 1932 des de la revista Claror inicià una campanya demanant una biblioteca infantil a Sant Feliu de Llobregat, ciutat on resideix des d'aleshores. Durant la guerra civil espanyola treballà de bibliotecària, tot contribuïnt a salvar molts exemplars de llibres catalans de la destrucció. Després de la guerra va donar classes de català al seu domicili particular, cosa que continuà fent anys més tard amb l'assessorament d'Òmnium Cultural. Al Primer Congrés de Cultura Catalana formà part de la ponència El llibre de teatre infantil que ocasionà la col·lecció de teatre Edebe catalana.

Ha col·laborat habitualment en revistes locals i fou promotora del premi Martí Dot de poesia de Sant Feliu de Llobregat. El 2006 va rebre la Creu de Sant Jordi.

També li han fet una pàgina a l'Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, amb dades biogràfiques i biliogràfiques.

De Joana Raspall, també trobareu més informació a la pàgina de Lletra, l'espai virtual de literatura catalana de la UOC.

Joan Martí i Castell

Joan Martí i Castell (Tarragona, 1945) és catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, de la qual ha estat el primer rector, president de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans i un dels màxims responsables de la nova edició del Diccionari de la llengua catalana.

Llicenciat en Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona l'any 1967, aconsegueix el doctorat el 1973 per la mateixa universitat i el de Lingue e letterature straniere per la Universitat La Sapienza de Roma.

Ha estat també el primer president de l'Institut Interuniversitari Joan Lluís Vives. Ha desenvolupat una tasca important de recerca en l'àmbit de la dialectologia social i en l'equip de l'Atles lingüístic del domini català. Ha estat coordinador de l'àrea científica llengua i ensenyament del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana. És president des del 1999 del Consell Supervisor del Centre de Terminologia de Catalunya (TERMCAT) i membre del consell de redacció d'Estudis Romànics.

Altres obres del mateix autor

Joana Raspall i Joan Martí

1984 - Diccionari de locucions i de frases fetes
1988 - Diccionari d'homònims i parònims
1995 - Diccionari de locucions
1996 - Diccionari de frases fetes

Joana Raspall

- 1972 - Diccionari de sinònims catalans. Mots i frases
- 1963 - L'ermita de Sant Miquel
- 1968 - El pou
- 1978 - L'invent
- 1981 - Petits poemes per a nois i noies
- 1984 - Kònsum, S. A.
- 1991 - Ales i camins
- 1992 - 50 anys del Centre Parroquial
- 1994 - Llum i gira-sols
- 1994 - El mal vent
- 1994 - Contes del si és no és
- 1996 - Bon dia, poesia
- 1997 - Degotall de poemes
- 1997 - L'àliga
- 1998 - Com el plomissol
- 1998 - Pinzellades en vers
- 1998 - Versos amics
- 1999 - Contes increïbles
- 2000 - Serpentines de versos
- 2000 - La trampa de la urbanització K
- 2002 - Escaleta al vent
- 2003 - Font de versos
- 2003 - A compàs dels versos
- 2004 - Concert de poesia
- 2004 - Arpegis, haikús

Joan Martí

- 1970 - Contribució a l'estudi del dialecte occidental
- 1981 - Gramàtica catalana. Curs mitjà
- 1981 - El català medieval. La llengua de Ramon Llull
- 1982 - Gramàtica catalana. Curs superior
- 1984 - Coneguem els nostres parlars. Aproximació dialectal a l'àrea lingüística catalana

Crítica

En el moment que va sortir la primera edició era una obra única en el seu àmbit. Potser l'explicació promocional de la portada "no és sols un recull pràcticament exhaustiu de formes expressives" resulta un xic pretenciosa i fora de lloc, però és sens dubte l'obra referent en aquest camp.

Prova que l'exhaustivitat mai és absoluta és que l'any 1995 i 1996 Edicions 62 va treure una segona edició revisada i separada d'aquest diccionari en la col·lecció de diccionaris «El cangur diccionaris», una col·lecció magnífica de diferents vocabularis, diccionaris i obres de consulta tant lexicogràfiques com ortogràfiques.

Segueixen sense afegir cap relació bibliogràfica ni expliquen gaire en què consisteixen els canvis i la revisió d'aquesta segona edició. Sembla que han afegit unes 300 entrades. En total, doncs, el llibre conté 4.528 entrades, del diccionari de frases fetes, i 3.050, del de locucions, ordenades alfabèticament, amb la definició, exemples i sinònims. Al final de cada obra hi ha un índex de paraules clau força útil (que no tenia la primera edició). Són edicions més econòmiques i utilitàries.

Cada entrada consta de la frase feta o locució, amb una definició per a cada acepció, els sinònims i un parell d'exemples d'ús. També resulta útil que en les entrades indiquin entre parèntesi els complements (directes, indirectes, circumstancials) que demana o admet aquella expressió.

El citen com a bibliografia utilitzada

CONCA (1987) - CONCA (1988) - FARELL (1989) - MORET (1995) - VENY (1993)

Amades (1951a): Refranyer català comentat

2007-11-02T17:54:00.002+01:00

Fitxa

Autor: Joan Amades i Gelats

Títol: Refranyer català comentat

Any: 1951

Codi: AMADES (1951a)

ISBN: 84-7667-050-8 (2a. edició, Club de butxaca).

Editorial: Selecta (Barcelona)

Edició: segona (1990)

Col·lecció: «Club de butxaca», núm 20

Pàgines: 255

Ítems: 350 entrades, aproximadament, però 519 ítems.

Pròleg: del mateix Amades (7 pàgines).

Biografia de l'autor

Joan Amades i Gelats (Barcelona, 1890-1959)

«Folklorista de formació autodidacta, és un dels principals responsables de l'inventari de manifestacions populars i tradicionals més important del poble català. Des de 1915 i fins a la fi de la seva trajectòria i malgrat la seva pèrdua constant de visió, dugué a terme una intensa activitat en l'estudi i la replega de material folklòric català. L'any 1940 fou nomenat conservador del Museu d'Indústries i Arts Populars del Poble Espanyol (Montjuïc) i també responsable de la Secció de Gravats Populars, a l'Arxiu Històric Municipal de Barcelona. La UNESCO, per altra banda, li encarregà la preparació del corpus bibliogràfic del folklore català, especialment en el camp de la rondallística. És un dels autors més prolífics, populars, llegits i coneguts en l'àmbit de la cultura popular i tradicional.»

Tret de http://www.festes.org/autor.php?id_autor=1 .

Mira també Amades (1951), per a informació més extensa.

Altres obres del mateix autor

Amades és autor d'una obra ingent, de més de 400 referències. Algunes són articles esparsos, difícils de trobar, o obres que han restat manuscrites. Evidentment, les obres posteriors a 1959, són pòstumes, editades pels seus familiars o custodis del llegat.

Bàsicament m'he limitat a referenciar les obres que han estat citades en altres fonts bibliogràfiques o que tinc a les meves mans, en versions antigues o en edició facsímil.

No cal dir que, a mesura que vagi ampliant aquest repertori aniré actualitzant aquest apartat.

1924 - Vocabulari de l'art de la navegació i de la pesca
1926 - Vocabulari de la pesca
1929 - Proverbis llegendaris
1930 - Números meravellosos. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 7».
1930 - Astronomia i meteorologia populars. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «L'Agulla, núm. 15».
1931 - Costums populars de Barcelona
1932 - Les diades populars catalanes (4 Vol.). Ed. Barcino (Barcelona).
1932 - Tradicions de la Seu de Barcelona
1932 - Vocabulari dels pastors
1933 - Calendari de refranys. Ed. Neopàtria (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars».
1933 - Origen i sentit d'alguns proverbis
1933 - Paraules i modismes. Edicions l'Agulla de Cultura Popular (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 29».
1933 - Popularitats dels números
1933 - El tres i el set, números meravellosos
1933 - Jocs de paraules i jocs de memòria. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 21».
1934 - Gegants, nans i altres entremesos. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, 43».
1934 - Diccionari d'endevinalles. Ed. Neopàtria (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars».
1934 - Enigmes populars
1934 - Les esposalles, costums i creences
1934 - El naixement, costums i creences
1934 - Refranys dels mesos de l'any
1934 - Vocabulari dels vells oficis del transport i dels seus derivats
1934 - Els Xiquets de Valls
1935 - Refranys personals. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 5».
1935 - Refranyer isòpic. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 5».
1935 - Refranys i dites. Ed. Neopàtria (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars».
1935 - Arts i oficis
1935 - Divinitat del pa. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 7»
1935 - Geografia popular
1935 - Justícia popular
1935 - La mort, costums i creences
1935 - Oracioner i refranyer mèdics
1935 - Refranyer barceloní
1935 - La tradició dels llums de ganxo
1936 - Costums i tradicions d'hostals i tavernes
1936 - Calendari amb refranys per tots els dies
1936 - Diccionari de la dansa
1936 - Notes d'indumentària
1936 - Refranyer de les dones. Edicions El Mèdol (Tarragona). Col·lecció «Biblioteca de tradicions populars, núm. 25».
1936 - La tradició dels llums de ganxo
1937 - Art popular. Les rajoles dels oficis. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, núm. 45»
1938 - El llibre segons el poble. Barcelona: Oficina de la Neotípia | 2a. edició facsímil. Barcelona: Diàfora (1981).
1938 - Art popular. Els rellotges de sol. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, núm. 46».
1938 - Art popular. Apunts d'imatgeria. José J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxiu de tradicions populars, núm. 44»
1938 - El diner
1938 - Llibre del temps que fa
1938 - El porró
1938 - Refranys geogràfics
1938 - La rondalla i el proverbi
1947 - Les faules d'Isop
1947 - Montserrat, tradicions i llegendes
1947 - Poblet, tradicions i llegendes
1947 - Refranyer montserratí
1947 - Refranyer nadalenc
1947 - Xilografies gironines
1950 - Costumari català. El curs de l'any (5 Vol.). Ed. Salvat (Barcelona).
1950 - Folklore de Catalunya-Rondallística. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca Perenne, núm. 13».
1950 - Tradicions de Gràcia
1951 - Folklore de Catalunya-Cançoner. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «Biblioteca Perenne, núm. 15» .
1951 - Refranyer català comentat. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «Club de Butxaca, núm. 20».
1955 - La barretina. Ed. Diàfora (Barcelona).
1965 - La nina. Pirene Editorial (Barcelona).
1969 - Folklore de Catalunya-Costums i creences. Ed. Selecta (Barcelona).
1974 - Els estudiants
1978 - Les millors llegendes populars. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 1».
1978 - L'escudella. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 2».
1978 - La pipa. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 2».
1979 - Les millors rondalles populars catalanes. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 3».
1981 - Auca de les faules d'Isop- Auca de les bèsties. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 6».
1983 - Refranys musicals. Comparances. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 8».
1983 - Naips o cartes de jugar. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 9».
1984 - Auca del Carnestoltes - Auca de la processó de Setmana Santa. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 10».
1989 - Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya».
1992 - La màgia del nom

Contraportada

«Els refranys tenen una força de definició tan acusada que ben sovint expressem amb més precisió un determinat pensament servint-nos del sentit figurat que no pas del sentit estricte dels mots. I si la frase d'estereotip perdura sense perdre una engruna del seu significat, ben poques vegades es coneix la circumstància que ha fet néixer la frase. Vet ací, doncs, què és aquest Refranyer català comentat que va compilar el gran folklorista Joan Amades: una selecta de refranys amb un comentari aclaridor sobre el seu significat i una breu notícia a propòsit del seu origen.»

Crítica

Publicat a Biblioteca Selecta, núm. 82 (1951). Imp. Ariel, Barcelona. (274 pàg.)

El 1985 fan una segona edició, a la col·lecció «Club de butxaca», núm. 20, editada per Moll, Pòrtic, Proa, Selecta i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, en col·laboració, per posar a l'abast de tothom una selecció d'obres de qualitat. Jo posseeixo la segona edició, de 1990.

És una obra valuosíssima, perquè tracta un dels temes més foscos de la paremiologia: l'origen i l'etimologia de les frases fetes, les dites i els refranys, que no sempre s'ha conservat ni se'n té notícia. Amades comenta uns 500 refranys, donant informacions que de no ser recollides s'haurien perdut irremeiablement i fent sovint paremiologia comparada, cercant equivalents en altres llengües que ajudin a trobar el desllorigador d'una determinada frase.

Té un índex final, alfabètic, que en facilita la consulta. Conté explicacions molt detallades del significat i l'origen de més de 500 dites i refranys.

En la base de dades, he introduït la part que m'ha cabut de l'explicació, però generalment no està completa.

Té una mica de bibliografia al pròleg, on parla d'obres del mateix autor. Penso que aquest pròleg és també prou interessant, pels detalls que ofereix, i per això també us el reprodueixo.

Pròleg

Reprodueixo les 7 pàgines del pròleg del llibre, que fa el mateix autor, perquè penso que aporta dades prou interessants i fa un repàs a la seva bibliografia prou detallada.

«Refranys comentats.

Des de molts anys ens hem sentit interessats per l'estudi del proverbi, per la penetració del seu clar i just significat i també pel seu origen fins on sigui possible d'escatir-lo. La gran majoria de proverbis, sobretot els de caient més sentenciós i elevat, pertanyen al fons comú de la cultura de tots els països i són com una sublimació de l'esperit humà perpetuada a través de múltiples generacions i civilitzacions variades i viuen profundament en el més amagat replec de l'ànima humana. Cada poble, però, els dóna una fesomia i un gir especial acordat amb la seva psicologia i adaptat a la seva parla, per la qual cosa en cada cultura els proverbis prenen un aspecte i un caràcter propis i especials sense deixar de contenir el sentit universal. Al costat dels grans proverbis, comuns a totes les llengües, n'hi ha un bon nombre de més humils, que sovint no enclouen la valor sentenciosa i moral dels més estesos però que no deixen d'estar posseïts d'una gràcia singular, de gran valor moral i educativa, propis de cada poble i de cada llengua. Com una extensió del gran proverbi, existeixen, així mateix, un gran nombre de petites frases i formes lingüístiques de sentit proverbial; modismes, comparances i girs especials, que poques vegades volen dir el que signifiquen els mots que els formen, en el seu recte sentit. Llur significat és del tot allunyat de les paraules, que es comprenen, no pel que diuen, sinó pel que volen dir, segons una segona valor sobreentesa i acceptada per tothom, frases de valor humil al costat del gran proverbi, però que constitueixen la part florida del llenguatge, que sovint resultaria monòton i mancat de relleu, si fos tancat cruament i estretament al seu aspecte justament gramatical. Nosaltres no ens sentim interessats pels proverbis en l'aspecte universal ni pel profund sentit filosòfic que enclou la màxima moral que la gran majoria d'ells contenen. Ens interessa tan sols la forma que hagin pres dintre del nostre llenguatge i, sobretot la manera com el poble els sent i se'ls explica.
Penetrar el suau encís d'un proverbi i l'amagat misteri que enclou el seu origen és cosa més intricada del que sembla a primera vista, puix que, com la majoria dels documents de formació popular, els proverbis sorgeixen impensadament sense saber com i sobretot sense que mai el seu creador se n'adoni. Escatir i esbrinar el fet produït de manera inconscient i insospitada no és tasca gens planera. És molt possible que existeixin regles naturals que influeixin en la formació dels proverbis, girs i dites, que no són de creació arbitrària i que sempre responen a un fet determinat i a una raó desconeguda. Fins avui, que nosaltres sapiguem, aquestes regles no han estat encara penetrades ni fixades.
En les nostres recerques ens ha semblat endevinar tres fonts que donen temes per a la formació de frases fetes i dites de caràcter proverbial: la literatura popular, el costum i l'anècdota. El poble explica un gran nombre de petites rondalles, en les quals, com a les antigues faules, sobresurt pronunciada una frase que pren un especial relleu i que s'independitza de la narració, pren cos en el llenguatge i passa a constituir-se en petit proverbi; tal com qui posarà el cascavell al gat?; la raó es dóna a un gos, si la té; paga, que és gata; salta, borni, que hi ha un rec; entorna-te'n al llit, que això és la lluna. De vegades la frase no té l'origen en una dita continguda a la narració, sinó en l'argument d'aquesta, tal com ocorre en les frases el miracle de Mahoma; fer l'ase d'en Mora; dotzena de frare; la setmana dels tres dijous, etc. Alguns es refereixen a costums desapareguts. El desús i desconeixement dels costums que els varen donar origen fa que siguin avui de comprensió difícil en el seu recte sentit. Són d'aquest tipus: semblar que hem menjat tots dos en un plat; el qui roda l'ast és el qui no en tast; passar una nit en blanc; engegar al botavant; passar Bòria avall, i altres. L'anècdota i el cas històric donen també alguns documents, si bé en nombre molt inferior a la narració i al costum. D'origen anecdòtic més o menys històric són: a perdiu per barba i peti qui peti; donats com de caràcter històric són els atribuïts al general Prim, caixa o faixa; a Juli Cèsar, val més ser el primer aquí que el segon a Roma, etc.
Nosaltres hem cregut veure els motius que han donat tema a la formació d'un proverbi, però no les raons ni el perquè de la seva creació. Què ha de tenir una frase feta o creada per un personatge de rondalla o veritablement històric perquè arreli en el llenguatge i arribi a prendre cos i constituir-ne part integrant? Quina llei regeix perquè unes frases prenguin un caràcter proverbial i altres no siguin assimilades? Quin règim de biologia semàntica fa que unes frases siguin acceptades i d'altres refusades? Com és que les característiques i circumstàncies que rodegen un costum són preses com a tipus i passen a formar una dita de caient proverbial, mentre moltes altres passen inadvertides o inacceptades? Aquests són els punts enigmàtics del tema que ens ocupa, junt amb el de penetrar com, quan i de quina manera s'ha format la immensa riquesa del nostre refranyer propi. Cap de les formes que usem en la conversa no és de formació arbitrària i totes la deuen a una causa o altra de penetració sovint molt difícil i a voltes impossible.
El proverbi, tot i la seva valor lingüística i psicològica, és a casa nostra gairebé verge d'estudi. A mitjan segle passat, el gran polígraf Joaquim Maria Bastús va publicar la seva obra magistral La sabiduría de las naciones, en la qual estudià un gran nombre de proverbis i dites de tot ordre, però tots castellans, puix que aleshores, la llengua catalana, encara no la feien objecte de consideració. D'altra banda, la grandíssima erudició del distingit autor el feia volar tan enlaire que quan un proverbi no tenia arrels en les llengües clàssiques o en les antigues cultures, de manera inconscient s'escapava als seus ulls, no avesats a tractar amb les coses populars on, al nostre entendre, poden trobar-se un gran nombre de fonts i dades que fins als temps moderns ha desconsiderat la ciència i l'erudició. En un article publicat al «Diario de Barcelona», parlà el senyor Bastús d'un estudi que tenia fet sobre proverbis catalans, i en la primera època del periòdic «Lo Gay Saber» va publicar-ne mitja dotzena d'estudiats, d'interès un bon xic relatiu, puix que, seguint l'orientació de l'obra citada, tenia major preferència pels proverbis de rància arrel clàssica que no pas pels de regust popular, ben vius en la nostra parla. Nosaltres hem fet algun treball per veure de trobar el manuscrit de la col·lecció de proverbis catalans, però no hem obtingut cap resultat. El nostre bon amic doctor Olaguer Miró va publicar, el 1900, un important i interessant estudi dels aforismes de caràcter mèdic, Aforística mèdica popular catalana, obra que constitueix una important aportació a l'estudi del refranyer català i que revela en el seu autor un agut sentit de recerca ensems que una vasta cultura. Més tard, el també bon amic nostre Sebastià Farnés, que va consagrar la seva llarga vida a la recerca i l'estudi del proverbi, fins a arribar a reunir-ne una quantitat que pot ésser qualificada d'important, va iniciar la publicació del seu recull, i el 1913, va donar a llum el primer volum, Assaig de paremiologia catalana comparada, obra importantíssima que, malauradament, no va passar del primer volum. A part dels treballs citats, n'hi ha d'altres de publicats que no han passat de simples aplecs i reculls de proverbis presentats sense cap ordenació ni encadenament, sense altra importància que la que pugui tenir la consignació del document.
Nosaltres hem fet diverses recerques i estudis del refranyer que hem publicat en diferents obres, algunes dedicades especialment a aquest tema i d'altres com un complement paremiològic a d'altres temes. Estudiant concretament el refranyer tenim publicats: Origen i sentit d'alguns proverbis (1933), Paraules i modismes (1933), Refranys personals (1935), Refranys i dites (1935), Refranyer barceloní (1935) i Refranys geogràfics (1938), La rondalla i el proverbi (1938). Hem dedicat especial atenció als refranys referents al tema en els nostres llibres: Vocabulari de la pesca (1926), Astronomia i meteorologia (1930), Costums populars de Barcelona (1931), Tradicions de la Seu de Barcelona (1932), El tres i el set números meravellosos (1933), Popularitats dels números (1933), Enigmes populars (1934), El naixement, costums i creences (1934), Les esposalles, costums i creences (1934), Gegants, nans i d'altres entremesos (1934), Vocabulari dels pastors (1932), La mort, costums i creences (1935), Arts i oficis (1935), Divinitat del pa (1935), Vocabulari dels vells oficis del transport i els seus derivats (1934), Costums i tradicions d'hostals i tavernes (1936), La tradició dels llums de ganxo (1935), El diner (1938), Els rellotges de sol (1938), El porró (1938), Montserrat, tradicions i llegendes (1947), Poblet, tradicions i llegendes (1947), El llibre segons el poble (1938). Hem publicat diverses obres a base gairebé únicament de refranys: Calendari de refranys (1933), Oracioner i refranyer mèdic (1935), Justícia popular (1935), Geografia popular (1935), Refranyer de les dones (1936), Llibre del temps que fa (1938) i Refranyer nadalenc (1947). Com un complement editorial del llibre Els xiquets de Valls (1934), vam publicar un capítol dedicats als refranys referents a Roma i als originats en la representació popular de la Passió; i, en un extens capítol del nostre estudi sobre Xilografies gironines (1947), dedicat a les Faules d'Isop, tractem dels refranys moralistes que clouen aquelles contarelles populars en el nostre refranyer. Per a la composició del present llibre hem reunit la selecció dels comentaris aplegats en les obres referides i els millors dels que tenim inèdits.
Hem de remarcar que la majoria de documents que donem, majorment els de caràcter narratiu i rondallístic, han estat recollits directament de boca del poble, circumstància que, a la nostra visió de folklorista, els dóna tota la valor. La nostra situació ens relleva de profunditzar fins al seu grau màxim la veritat dels fets que expliquem: mentre el poble els cregui, ja tenen per nosaltres tota la valor de la cosa popular i ens són acceptables.»

El citen com a bibliografia utilitzada

AMADES (1951) - CONCA (1988) - FARELL (1989) - FORGAS (1992) - GIMENO-ROURA (1986) - (PÀMIES 1997) - (PÀMIES 1997a) - PONS (1993) - TREPAT (1995) - VINYETS (1990)

Amat (1636): Quatre-cents aforismes catalans

2007-09-28T19:00:00.002+02:00

Fitxa

Autor: Joan Carles Amat

Títol: Quatre-cents aforismes catalans

Any: 1636

Codi: AMAT (1636)

ISBN: -

Editorial: Imp. de la Pontificia, y Real Universitat

Edició: Cervera, 1796

Pàgines: 32

Ítems: 400

Fitxer: CA_AMAT1796.DBF

Pròleg: -

Versió en línia: Biblioteca digital Joan Lluís Vives i Biblioteca virtual Miguel de Cervantes.

Biografia de l'autor

Joan Carles Amat (Monistrol de Montserrat, Bages 1572 - 1642)

Escriptor i metge. Exercí a València i després al monestir de Montserrat i és autor d'obres mèdiques que tingueren molta difusió, àdhuc fora del país (edicions de Lió, 1623, Ginebra, 1656): "Fructus medicinae" (1623), "Tractat de pesta" i "Tratado de las heridas de la cabeza". Afeccionat a la música, escriví el primer tractat de guitarra, titulat: "Guitarra española y vandola, en dos maneras de guitarra castellana y catalana de cinco órdenes". Però la fama li pervingué de "Quatre-cents aforismes catalans" (1636), reimprès a molts llocs de Catalunya durant els ss XVII, XVIII i XIX i usat com a llibre de lectura a les escoles.

Font: Enciclopèdia Catalana.

La primera edició del llibre de Joan Carles Amat, titulat exactament "Quatre-cents aforismes catalans" és de 1636, de just abans de la Guerra dels Segadors. Però, el llibre es seguí editant al mateix segle XVII, al segle següent, al XVIII, al XIX, i, al 2002, en edició digital, feta a Alacant, a partir de l’edició de 1796 de la Impremta de la Reial i Pontifícia Universitat de Cervera. El seu autor havia publicat en llatí llibres de medicina a Lió (1623) i Ginebra (1656) i en castellà, un tractat de guitarra castellana i guitarra catalana. Els aforismes abasten tots els grans temes de la vida humana i són una bona presentació del que se n’ha dit saviesa popular. Els aforismes catalans de 1636, vigents encara el 1796, després de la Revolució Francesa de 1789, són de perfecta actualitat. N’hi ha de molt pràctics: «Diu lo Bisbe de Comenja / qui no treballa no menja». O: «Qui menja sense treballar / si no és ric ha de robar». O: «Menjaràs lo pa mudat / i veuràs lo vi usat». N’hi ha d’anàlisi econòmica : «Més val ésser ric Pagès / que no ésser pobre Burgès». N’hi ha sobre la família: «Lo qui a molta gent manté / Déu sap lo treball que té». Sobre el gènere femení : «Sense les dones, i los vents / no hi hauria tants torments». Sobre les edats: «Ni costums tenen disculpa / ni l’edat pot tenir culpa». N’hi ha –també, molt durs– sobre la política: «Lo qui serveix a comú / serveix tots, i a ningú». I, el millor: «Treballar per valer / i sofrir per a saber».

Font: Francesc Roca / historiacatalunya@accat.org . En línia a 20 Minutos.

Altres obres del mateix autor

1623 - Fructus medicinae
1636 - Quatre-cents aforismes catalans
1925 - "Algunos aforismos del Dr. Amat", a Revista Il·lustrada Jorba, Manresa, març del 1925.
--- Guitarra española y vandola, en dos maneras de guitarra castellana y catalana de cinco órdenes
--- Tractat de pesta
--- Tratado de las heridas de la cabeza

Crítica

Al Cançoner, Amades, fa referència a una edició de 1864 de Manresa.

Salvà (1872), a la Colección de libros de la sección paremiológica de la biblioteca de Salvà, fa referència a una edició de Barcelona (Mariano Soldevila, s.a. 8.º 16 fulls sense foliar) dels primers anys del s. XVIII, i d'una altra, també de Barcelona (Joan Pau i Joan Martí, 1718, 8.º, 16 fulls no foliats).

Conca es confon totalment i l'entra per AMAT (1936) i per CARLES I AMAT (1636).

Farnés (1913) parla de 2 obres:
- «Aforismes catalans», Barcelona, Joan Solís, 1636.
- «Quatre-cents aforismes catalans. Dirigits al lector», Barcelona, en Casa Gabriel Nogués, 1647.
Tot fa pensar que és la mateixa obra, en diferents edicions.

Sembla que va ser una obra molt difosa i reproduïda, perquè trobem referències a molt diverses edicions. Amb tot, va ser l'única obra sobre paremiologia de l'autor, que tenia també altres inquietuds intel·lectuals i científiques.

L'obra és un enfilall d'aforismes, desordenats, barrejats amb oracions cristianes, al voltant de 400. Tenen interès com a document del tresor paremiològic de l'epoca a Barcelona.

El citen com a bibliografia utilitzada

AMADES (1951a) - CONCA (1988) - FARNÉS (1913) - FORGAS (1992) - SALVÀ (1872)

Saura (1884): Refranero castellano-catalán

2007-09-02T22:03:00.001+02:00

Fitxa

Autor: Santiago Ángel Saura

Títol: Refranero castellano-catalán.Refranes, adagios, proverbios, aforismos, frases proverbiales, etc. Dispuestos en riguroso orden alfabético, con sus correspondencias catalanas. Separata del Novísimo Diccionario Manual de las lenguas castellana-catalana.

Any: 1884

Codi: SAURA (1884)

ISBN: -

Editorial: Librería de Esteban Pujal, editor

Edició: -

Pàgines: 81

Ítems: (encara no l'he acabat de buidar, però calculo que seran entre 4.500 i 5.000)

Biografia de l'autor

Santiago Àngel Saura i Mascaró (1818-1882)

Sembla que el seu Diccionario manual fou una obra amb molta acceptació i que ell mateix anava revisant amb una certa freqüència, atès que des del 1852 fins el 1887, pel Catàleg de la Biblioteca de la Universitat de Girona, tenim constància de 5 edicions anteriors a la que jo tinc de 1884.

Per exemple, en l'edició de 1870, la cinquena, fa una ampliació "considerablemente aum. por el mismo autor, va añadido un vocabulario de los santos más comunes cuyo nombre varía en catalán". Són 383 pàgines. Però en l'edició de 1884 l'obra completa ja té 696 pàgines.

Altres obres del mateix autor

1851 - Novísimo diccionario manual de las lenguas castellana-catalana
1852 - Novísimo manual-epistolar o colección completa de modelos de cartas, esquemas... para toda la clase de asuntos y objetos.

Crítica

És una reedició facsímil de la separata del Novísimo diccionario manual de las lenguas castellana-catalana, de l'edició de 1884, del mateix autor. Sabem que Saura va morir el 1882, per tant és una edició pòstuma. Jo només disposo de les 80 pàgines del Refranero castellano-catalán, que per la numeració contenia 696 pàgines.

Sembla, per altres referències bibliogràfiques que tinc, que hi ha una edició anterior (1851), però jo només conec aquesta edició facsímil, feta per l'editorial Librerías París-València.

També el nom de l'autor porta a confusió. Amades i altres autors li canvien el nom de pila. El que sembla clar és que el nom és "Santiago Angel" i el cognom "Saura".

És un refranyer castellà-català força extens, ordenat rigorosament per ordre alfabètic. Molts cops, més que l'equivalent en l'altra llengua, el que fa és traduir-ho literalment. Caldrà diferenciar una cosa de l'altra. Encara no l'he buidat completament, però calculo que contindrà entre 4.500 i 5.000 refranys amb els equivalents corresponents i algunes remissions per sinonímia.

La importància d'aquesta obra rau en el fet de ser de les més antigues amb equivalències entre el català i el castellà i que no es limita a oferir solucions traduïdes o linials.

Farnés (1913) el cita: "Refrans, adagis, proverbis, aforismes, frases proverbials, etc. disposats ab rigorós ordre alfabètic ab una ó més correspondencias castellanas, apèndix al Novíssim Diccionari manual de las llenguas catalana y castellana", Barcelona, Llibreria de Esteve Pujal, 1878.

Pel que sembla, doncs, fou una obra força reeditada i amb diverses edicions.

El citen com a bibliografia utilitzada

Ref.: AMADES (1951a) - CONCA (1988)

No el cita, però hi ha algunes coincidències que fan pensar que Balbastre (1977), el va fer servir de font de consulta.

Peris (2001): Diccionari de locucions i frases llatines

2007-08-14T22:26:00.000+02:00

Fitxa

Autor: Antoni Peris i Joan

Títol: Diccionari de locucions i frases llatines

Any: 2001

Codi: PERIS (2001)

ISBN: 84-412-0878-6

Editorial: Enciclopèdia Catalana

Edició: Primera edició (desembre del 2001), segona reimpressió (febrer del 2004)

Col·lecció: El Calidoscopi

Pàgines: 251

Ítems: -

Pròleg: -

La contraportada

mutatis mutandis
rara avis
sui generis

fugit irreparabile tempus
nulla dies sine linea
veni, vidi, vici

Interessantíssim recull per a descobrir el significat i l'origen de locucions i frases llatines, moltes de les quals són ben vives actualment.
A més, una variada selecció d'expressions catalanes d'origen clàssic, cristià o bíblic d'ús quotidià o literari.
Amb uns utilíssims índexs de noms propis i de paraules clau, per a trobar ràpidament la frase buscada.

Crítica

Ramon Torné i Teixidó, de l'IES Matadepera, fa una petita ressenya de l'obra, publicada a la revista Escola Catalana, núm. 393 (2002, pàg. 50-51), de la qual reprodueixo alguns extractes:

[...] Ara, tot comentant el valor de les màximes, Josep Miracle deia que són testimoni «d'una saviesa innata i, de tan rodonament adscrita a l'alta filosofia, que dóna cos a les dites populars». Amb justesa, doncs, podem parlar del «tresor» que constitueix el bell promptuari del professor Antoni Peris perquè aquest abasta gairebé totes les manifestacions humanes, fins les més rutinàries o les més inversemblants. [...] Res de temors: el lector podrà situar-se amb tota comoditat en les coordenades de qualsevol frase llatina que vingui a tomb.

El llibre, però, inclou encara un parell d’innovacions força notables: l’una és el recull de vocabulari llatí que s’ha trasvassat al català. Paraules d’ús comú com dúplex, agenda, quòrum, currículum, superàvit o dèficit són ben bé mots llatins que ens són explicats fins en les seves peculiaritats gramaticals.
L’altra innovació consisteix en un preciós recull de cinc-centes frases fetes i refranys catalans que tenen una feliç coincidència amb adagis llatins: per exemple, qualsevol pot adonar-se sense dificultat que el tot homines tot sententiae (traduït, «tants homes, tantes opinions») és una forma de dir allò del «tants caps, tants barrets», per altra part ben català. I és que «sempre plou sobre mullat» (que es correspon amb un vell proverbi medieval, humescit valide pluvia locus humidus ante).

Sens dubte és una obra imprescindible per acostar-nos a la tradició llatina, font de tantes expressions i d'una bona part del vocabulari català. L'obra s'estructura en 3 parts principals:

1. Introducció. Una vintena de pàgines on l'autor ens explica com usar correctament el diccionari i ens fa cinc cèntims sobre la pronúncia i l'accentuació del llatí.

2. Diccionari. Dividit en dues parts: una amb locucions i frases llatines i una altra amb mots i expressions catalans d'origen clàssic, cristià o bíblic. Ambdues van ordenades alfabèticament i contenen l'expressió llatina, l'equivalent català o una traducció si no existeix.

3. Índexs. Utilíssima part final de l'obra, amb els índexs d'autors i fonts, de noms propis i gentilicis, de paraules clau i conceptes i de refranys i frases fetes catalans comparats amb sentències llatines en aquest diccionari.

Tota l'obra és curosament documentada i amb un didactisme excel·lent, que ens acosta, de manera planera la cultura llatina a través dels seus autors més importants.

Pel que fa als aforismes, els proverbis llatins són font d'una gran multitud de refranys i sentències catalanes, hereves de la tradició clàssica. L'autor, quan troba l'equivalència (en més de 500 casos), l'afegeix. Si no, en fa una traducció literal que en facilita la comprensió. I totes van documentades amb l'autor i l'obra d'on l'ha extreta.

També resulta interessantíssim l'apartat de la introducció (pàg. 10-11) on fa un repàs històric al sentencialisme i els reculls d'aforismes i màximes des de l'antigor clàssica fins ben entrada l'edat mitjana. Val la pena reproduir-ho:

L'existència de col·leccions d'aforismes, dites, màximes, sentències, proverbis o apotegmes es remunta ja a l'antiguitat. El primer aplec de frases d'aquesta mena foren els «Aphorismoi» del pare de la medicina, Hipòcrates de Cos (ca. 460-ca. 370 a. C.), que comença amb una dita universalment coneguda en la versió llatina de Sèneca (Brev. 1.1): «Ars larga, vita brevis», 'L'art és llarga; la vida, breu'. La consciència moral col·lectiva dels romans es va manifestar constantment al llarg dels segles en col·leccions de sentències morals i refranys. Al capdavant dels testimonis literaris hi ha la col·lecció d'aforismes d'Api Claudi el Cec, escriptor i cònsol dels s. III-II a. C., de la qual resten cinc versos, conservats per autors posteriors. Un d'aquests, citat per Sal·lusti (Rep. 1.1.2) és el cèlebre «Faber est suae quisque fortunae», 'Cadascú és forjador de la seva pròpia sort'. El primer moralista genuïnament romà és Cató el Vell (234-149 a. C.), que tenia tirada a les frases lapidàries, de paraula i per escrit. De la seva obra ens resten fragments dels «Libri ad Marcum filium» i el «Carmen de moribus», en prosa. Aquesta col·lecció de Cató, constituïda per aportacions pròpies i estranyes, donà origen als anomenats «Disticha Catonis» ('Dístics de Cató'), formats per parelles d'hexàmetres. Aquest llibre de màximes morals consta d'un nucli més antic que procedeix del s. III d. C., però va ser refet i ampliat successivament durant l'edat mitjana, primer en llatí i després en les traduccions a les llengües modernes i hi ha traduccions catalanes ja des dels s. XIV i XV; estigué en ús a les escoles com a llibre de text durant tota l'edat mitjana i fins al s. XVII, fins al punt que encara avui s'anomena «cató» el primer llibre de lectura, amb què s'aprenen les primeres lletres. El «Libre de Cató» figurava entre les matèries de lectura a l'escola primària catalana al costat del «Libre de bons amonestaments» del mallorquí Anselm Turmeda. A més de Cató, els reculls o col·leccions de sentències morals van associats als noms del mimògraf Publili Sirus i del filòsof Sèneca. Publili Sirus, un esclau grec d'Antioquia, que va viure a Roma al s. I a. C., escriví mims de caràcter sentenciós. Les sentències extretes de les seves obres formaren el cos principal de la col·lecció que posteriorment fou aplegada sota el seu nom. Són escrites en senaris iàmbics i ordenades segons les lletres de l'alfabet. Al filòsof Sèneca hom atribueix, sense fonament, el recull de sentències morals coneguda amb el nom de «Liber de moribus», de vora dues-centes màximes escrites en septenaris trocaics.
A l'edat mitjana la literatura proverbial fou molt conreada. Sabem de l'existència de col·leccions de màximes i de proverbis morals semblants redactats en llatí com després en les llengües nacionals. Coneixem nombrosos manuscrits llatins que contenen col·leccions de màximes. Moltes d'aquestes, anònimes, han estat aplegades i incorporades a la vasta recopilació de sentències i proverbis de H. Walther, com la col·lecció d'aforismes mèdics de l'escola de Salern, coneguda amb el nom de «Regimen sanitatis Salernitanum», el nucli originari de la qual, del s. XII, compost de 362 versos, fou retocat iaddicionat a lloure per mans posteriors fins a arribar als 3.520 versos llatins del segle passat. Ja al segle XIII, la part primerenca de la col·lecció fou comentada per Arnau de Vilanova (ca. 1240-1311) en la seva obra en llatí titulada «Comentum super regimen Salernitanum». En la literatura catalana, ultra les traduccions de proverbis de l'Antic Testament, hi ha diversos reculls. Es deu a Jafudà Bonsenyor el «Llibre de paraules o dits de savis e filòsofs». De Ramon Llull (1232/33-1315/16), resten els «Proverbis de Ramon», el «Llibre de mil priverbis» i els «Proverbis d'ensenyament», dels quals es conserven, a més del text català, nombroses versions llatines, especialment dels «Proverbis de Ramon», i diverses edicions de la versió llatina. Els «Proverbis de Ramon», compostos a Roma immediatament després de 1296, són una compilació dividida en tres parts que comprenen proverbis teològics, naturals i morals, cadascuna de les quals es distribueix en 100 rúbriques o capítols, i cadascuna d'aquestes en 20 proverbis. El «Libre de bons amonestaments» d'Anselm Turmeda, escrit el 1396 a Tunis, tingué una enorme difusió als Països Catalans sota el nom de «Fra Anselm», i fou llibre de lectura a les escoles fins a mitjan segle XIX, on, com hem dit més amunt, figurava entre les matèries de lectura a l'escola primària.
El sentencialisme i els reculls d'aforismes i màximes assoleixen un important desenvolupament amb l'humanisme renaixentista, en què es formen col·leccions o repertoris destinats a servir de model de frases o instruments literaris. Una d'aquestes col·leccions notables fou els «Adagis» d'Erasme de Rotterdam, editada per primer cop a Venècia l'any 1500, per Aldo Manuzio. Són 4.151 lemes ordenats en quilíades i centúries, i cadascuna d'aquestes centúries es compon de cent lemes o sentències. El lema de cadascun dels adagis és una frase llatina, d'autor llatí o grec, pagà o cristià.

El citen com a bibliografia utilitzada

Diccionari essencial castellà-català català-castellà Diàfora

2007-07-04T00:22:00.000+02:00

Fitxa

Autor: Diàfora

Títol: Diccionari essencial castellà-català català-castellà Diàfora

Any: 1982

Codi: DIÀFORA 1982

ISBN: 84-85205-95-2

Editorial: Diàfora (Barcelona)

Edició: Primera

Pàgines: 475

Ítems: 3.279

Pròleg: A cura de Miquel Strubell i Trueta, cap del Servei de Normalització de l'ús oficial de la llengua catalana.

Solapes del llibre

La producció de diccionaris bilingües és un indici evident de l'obertura dels catalans envers les altres cultures universals. L'edició d'un diccionari català-castellà, dissenyat especialment per als escolars, simbolitza d'alguna manera el que havia de ser sempre una convivència harmoniosa entre dues cultures romàniques germanes.

És d'esperar, doncs, que als estudiants de les Illes Balears, del País Valencià, del Principat i d'Andorra, i també als estudiants en terres de parla castellana que vulguin estudiar català, els serà de gran utilitat un diccionari pensat especialment per a ells.

Sobre el contingut del diccionari, a banda del pròleg esmentat de Miquel Strubell i Trueta, conté un resum de gramàtica catalana, a cura de Josep Perera i Parramon, un estudi dialectal, a cura de Joan Martí i Castell, models de verbs castellans i catalans i la trascripció fonètica de tots els termes catalans, a cura de Joaquim Rafel i Fontanals.

Aquesta obra s'inscriu dins el Club Lexicogràfic Internacional, «Una reunió d'editors de diversos països i llengües amb una llarga experiència lexicogràfica i prestigi reconegut arreu del món de l'edició de diccionaris, agrupats per a dur a terme conjuntament treballs d'investigació i creació lingüística com també la publicació i difusió universal de les seves obres».

Crítica

És un petit diccionari manual castellà-català català-castellà amb molta fraseologia i traduccions de refranys i frases fetes. També inclou força adverbis, locucions adverbials i interjeccions. Només fullejar-lo em va sorprendre la qualitat i adequació de les equivalències, sobretot en el camp de la fraseologia i els modismes, amb expressions fresques que no havia sentit fins aquell moment.

El vaig conèixer mentre feia de becari a la Unitat d'Assessorament Lingüístic (UAL) de Catalunya Ràdio, que el tenien. L'he aconseguit, finalment a la Fira del Llibre Antic i d'Ocasió per 700 PTA, l'octubre de 1999.

El buidat l'he guardat en dos fitxers:
-DIAFORA: 858 registres castellà-català
-DIAFORA2: 2.421 registres català-castellà

De fet, també podria fer l'invers de cada un dels diccionaris, però de moment no ho he fet, perquè ja ho tinc consultable.

He de fer un seguiment del que ha publicat editorial Diàfora, perquè té força coses de parèmies i frases fetes. També va treure diccionaris bilingües essencials i maiors d'anglès, francès i italià, amb l'equivalència al català.

Sembla indubtable, per les concordances, que una de les fonts de les parèmies és BALBASTRE (1977): ofereix moltes solucions idèntiques.
Aquest diccionari, a més dels barbarismes i la fraseologia també és interessant perquè inclou la pronuncia catalana de les paraules que hi surten.

Té també alguns gràfics (tipus diccionari ideològic) força interessants.

Finalment, a tall de conclusió, algunes dades estadítiques de l'obra: més de 45.000 entrades i 500 il·lustracions.

Serra i Boldú (1928): Arxiu de tradicions populars

2007-06-23T19:05:00.000+02:00

Fitxa

Autor: Valeri Serra i Boldú

Títol: Arxiu de tradicions populars

Subtítol: Recollides a Catalunya, València, Mallorca, Rosselló, Sardenya, Andorra i terres aragoneses de parla catalana

Any: 1928

Codi: SERRA I BOLDÚ (1928a)

ISBN: 84-7651-139-6

Editorial: José J. de Olañeta, Editor (Barcelona)

Edició: segona (1992). Edició facsímil en 7 volums, en cartoné.

Pàgines: 448

Ítems: no buidat, encara.

Pròleg: a cura de Josefina Roma.

Biografia de l'autor

Valeri Serra i Boldú (Castellserà, Urgell, 1875 ‑ Barcelona 1938)

Folklorista i amic de Jacint Verdaguer que va intervenir en la fundació de la revista ‘‘L’Atlàntida’’ (1896) i de ‘‘La Creu del Montseny’’ (1899), i va ser redactor de ‘‘Lo Pensament Català’’ (1900). Les seves obres més importants són el Calendari folklòric d’Urgell (1915), la Biografia de Mossèn Jacint Verdaguer (1915) i el Llibre d’or del rosari a Catalunya ─en col·laboració amb Víctor Oliva─ (1925). Pel maig del 1928 fundà l’excel·lent ‘‘Arxiu de Tradicions Populars’’, del qual només aparegué un volum.

Isidor Cònsul i Ramon Miró fan un estudi preliminar sobre la vida i l'obra de l'autor a Folklore de la pagesia, en l'edició de les Publicacions de l'Abadia de Montserrat (1987), que són 85 pàgines que completen una biografia completíssima de l'autor

Altres obres del mateix autor

- Lingüística popular. Edicions Polígrafa (Barcelona).
- Notes per a una geografia folklòrica de Catalunya. (Barcelona).
- Culte popular a la Mare de Déu. (Barcelona).
- 1904 - "Tradicions". Article dins "Catalunya", any II, núm. XXVI, febrer 1904 (Barcelona).
- 1904 - "Tres cansons de cullir aulives". Aticle dins "Catalunya", any II, núm. XXVI, febrer 1904 (Barcelona).
- 1904 - "Corrandes tòpiques". Article dins "Catalunya", any II, núm. XXVI, febrer 1904 (Barcelona).
- 1904 - "Cansons de bres". Article dins "Catalunya", any II, núm. XXVI, febrer 1904 (Barcelona).
- 1904 - "Jochs de nenes". Article dins "Catalunya", any II, núm. XXVI, febrer 1904 (Barcelona).
- 1907 - Cançons de pandero, cançons de ronda. J. J. de Olañeta, Editor (Barcelona). Col·lecció «Arxu de Tradicions Populars, 12».
- 1912 - "Lo Pla d'Urgell". Revista-setmanari que va sortir entre 1912 i 1919.
- 1915 - Calendari folklòric d'Urgell. Publicacions de l'Abadia de Montserrat (Barcelona, 1981). Col·lecció «Biblioteca Abat Oliba, 20».
- 1917 - Llibre popular del rosari. Folklore del Roser. Publicacions de l'Abadia de Montserrat (Barcelona, 1988). Col·lecció «Biblioteca Serra d'Or, 77»
- 1918 - Festes i tradicions populars de Catalunya. Publicacions de l'Abadia de Montserrat (Barcelona, 1986). Col·lecció «Biblioteca Serra d'Or, 62».
- 1918 - Folklore de la pagesia. Publicacions de l'Abadia de Montserrat (Barcelona, 1987). Col·lecció «Biblioteca Serra d'Or, 68».
- 1922 - Enigmística popular. Endevinalles i altres jocs d'esperit. Edicions Polígrafa (Barcelona).
- 1922 - Aplec de rondalles. Publicacions de l'Abadia de Montserrat (Barcelona, 1985). Col·lecció «Club de Butxaca, 15».
- 1924 - Rondalles meravelloses. Ed. Catalana (Barcelona).
- 1925 - El llibre d'or del rosari a Catalunya.
- 1928 - Arxiu de Tradicions Populars, I-VII. J. J. de Olañeta, Ed. (Barcelona, 1981). Edició facsímil.
- 1928 - Compendio de agricultura. Nociones científicas y saber popular. Seix i Barral, Ed. (Barcelona).
- 1928 - El pare Sant Francesc i la tradició popular catalana. Ed. Franciscana (Barcelona)
- 1928 - "Paraules proemials a Geografia popular". Article dins "Arxiu de Tradicions Populars", I, p.27-29.
- 1928 - "La matança del porc". Article dins "Arxiu de Tradicions Populars", I, p.41-50.
- 1928 - "Els folkloristes que perdem". Article dins "Arxiu de Tradicions Populars", III, p.188-190.
- 1931 - Rondalles populars, I. Publicacions de l'Abadia de Montserrat (Barcelona, 1987). Col·lecció «Club de Butxaca, 52».
- 1931 - Rondalles populars, II. Publicacions de l'Abadia de Montserrat (Barcelona, 1984). Col·lecció «Biblioteca Serra d'Or, 47».
- 1931 - "Folklore infantil". Article dins "Folklore y costumbres de España", vol. II, 1931, p. 537-589.
- 1932 - Rondalles populars, III. Publicacions de l'Abadia de Montserrat (Barcelona, 1985). Col·lecció «Biblioteca Serra d'Or, 51».
- 1933 - Rondalles populars, IV. Publicacions de l'Abadia de Montserrat (Barcelona, 1985). Col·lecció «Biblioteca Serra d'Or, 54».
- 1933 - Leyendas taumatúrgicas. Referidas a los pequeños. Ed. Araluce (Barcelona).
- 1933 - "Costumbres religiosas". Article dins "Folklore y costumbres de España", vol. III, 1933, p. 505-662.
- 1933 - El pescador de Barcelona. Contes per a infants. Ed. Fortuna (Barcelona).
- 1937 - "Elogi del saber de la pagesia. Algunes frases que el blat i l'ordi han proporcionat al llenguatge". Article dins "Curiositats de Catalunya", vol. II (Barcelona)

Crítica

L'original el va editar Ed. Orbis, Barcelona, 1928-1935.

Són 7 volums. Se n'ha fet una edició facsímil dels 7 volums a Barcelona, el 1980. Jo tinc la segona edició, de 1992. És una edició molt acurada, a color i en cartoné, amb una capsa per guardar els 7 volums.

És un recull d'articles, tipus revista, de continguts etnogràfics diversos i de diversos autors. Les entrades, les faré per cada un dels autors i articles i els buidatges també hi constaran allí.

El citen com a bibliografia utilitzada

CORREIG-CUGAT-RIUS (1984) - DCVB (1930) - FARNÉS (1913) - GIMENO-ROURA (1986) - GRIÑÓ (1981) - ROMEU (1953) - SERRA I BOLDU (1918b)

Pons Lluch (1993): Refranyer menorquí

2007-06-20T20:20:00.000+02:00

Fitxa

Autor: Josep Pons Lluch

Títol: Refranyer menorquí

Any: 1993

Codi: PONS LLUCH (1993)

ISBN: 84-86752-40-X

Editorial:Institut Menorquí d'Estudis (Ciutadella, Menorca)

Edició: primera

Col·lecció: Quadern de Folklore, núm. 50

Pàgines: 492

Ítems: 3.287

Pròleg: Joan F. López Casasnovas

Biografia de l'autor

Josep Pons i Lluch (Ciutadella, Menorca, 1910-1987)

Neix el 18 de juny de 1910 a Ciutadella (Menorca).
Estudiós de la història de l'illa i, en particular, de les festes de Sant Joan.

El refranyer popular, després titulat Refranyer menorquí quan va ser publicat per l'Institut Menorquí d'Estudis, com una edició especial amb motiu dels 50 Quaderns de Folklore, constitueix l’obra principal de Josep Pons Lluch, relativa a la cultura popular menorquina, amb el recull i interpretació de gairebé 3.000 dites i refranys recollits arreu de Menorca.

Va néixer a Ciutadella un Dissabte d'es Be al Forn de can Padet, a sa Plaça. Orfe de mare des dels quatre anys, estudià al Col·legi dels Salesians fins als tretze i completà després la seva formació amb classes nocturnes.

A finals de 1933, juntament amb els seus amics Jaume Faner Juaneda i Mn. Josep Salord Farnàs, el qual el motivà i assessorà en l'ús de la nostra llengua, assumeixen la direcció d'«El Iris» ─aleshores diari─, i creen el suplement «Full Menorquí» (1934-1936). D'aquesta època és l'obreta Mestre Josep Vivó i Parpal, rei des glosadors, així com diferents replecs de tipus folklòric, i entre ells hi ha l'inici d'aquest refranyer; també col·laborà amb l'esmentat Mn. Salord i, posteriorment, amb Llorenç Galmès (1947).

L'any 1937 va ésser empresonat, i escriví Diario de un «viaje» a bordo de un buque anclado, de més de quatre-centes pàgines.

Casat l'any 1939 amb A. Virtuts Marquès Amorós, assumí poc després la direcció de la fàbrica de sabates del seu pare, Miquel Pons Salord. Al llarg dels anys, a la vegada que industrial i pare de cinc fills, destacà ocupant càrrecs de significació política, social i religiosa.

Mentrestant, va publicar a «El Iris» nombrosos articles de tipus folklòric, en dialecte menorquí, essent col·laborador assidu d'aquest setmanari fins a la seva mort.

El 1963 inicià la recerca sistemàtica, als arxius locals, dels documents sobre les festes de Sant Joan, els quals ordenà i copià en més de quaranta volums. Fruit d'aquesta investigació són les seves obres: Protocols de la Festa de Sant Joan; Las fiestas de San Juan de Ciudadela; Origen religiós de les festes de Sant Joan de Ciutadella (Premi d'Investigació Històrica a la IV Bienal, Ajuntament de Ciutadella); Extraordinàries festes celebrades a Ciutadella els dies 24, 25 i 26 de juliol de l'any 1833; Les festes de Sant Joan durant el regnat d'Elisabet II, 1833-1860; Sis anys sense Caixer Senyor, 1869-1874.

Amb la publicació d'aquest Refranyer popular volem posar a l'abast de tothom una altra de les seves obres, que romania inèdita.
(extret de les pàgines 491-492 del Refranyer menorquí)

Altres obres del mateix autor

1977 - Protocols de les festes de Sant Joan de Ciutadella. Ed. Nura (2004) (Ciutadella, Menorca)
1993 - Refranyer menorquí. Institut Menorquí d'Estudis (Ciutadella, Menorca). Col·lecció «Quaderns de Folklore, núm. 50».

Crítica

Editat per l'Institut Menorquí d'Estudis i el Col.lectiu Folklòric Ciutadella, amb el suport de la Caixa de Balears, "Sa Nostra".

Edició força acurada i molt preocupada per donar compte clar de la bibliografia emprada. Es pot reproduir d'on s'ha tret una parèmia, perquè de cada parèmia posa d'on l'ha treta i d'on ha tret l'explicació, si n'hi ha.

L'obra presenta les parèmies ordenades alfabèticament per paraules clau. També indica diferents variants d'un mateix refranys respectant la mateixa numeració, seguida d'una lletra correlativa. Al final hi ha un índex alfabètic de tots els refranys, de gairebé cent pàgines.

Quan el sap, també indica l'equivalent castellà. Sovint explica el significat dels diferents refranys, també.

Dins de cada refrany, a continuació, posa uns núm. que es corresponen amb les fonts d'origen dels refranys. Aquestes fons són:
1. Francesc Camps i Mercadal (F. D'Abranca)
2. Arxiduc Lluís Salvador
3. Josep Cavalelr i Piris
4. Mossèn Joan Rosselló
5. Diccionari Català Valèncià Balear
6. Andreu Ferrer GUinart
7. Pere Ballester
8. De l'autor
9. «Almanaque Monte Toro» (procedència anònima)
10. Manuel de Salaregui y Medina
11. Col.lecció particular de Gabriel Sintes i Llufriu
12. Joan Benejam i Vives
13. Josep Laporta
14. Pere M. Cardona i Prieto
15. Francesc Pons i Pons
16. Julio Soler
17. Josep Hospitaler
18. Col.lecció particular de Pere Hernàndez Sastre
19. Mossèn Antoni Orfila i Pons (Fila-Or)
20. Lorenzo Lafuente Vanrell
21. Pàgina menorquina de «El Bien Público» (proc. ì
anònima)
22. F. Rotger Vinent.

Els autors dels comentaris també els identifica:

F.C.M. - Francesc Camps i Mercadal
P.B. - Pere Ballester
C.P.M. - Cançó popular menorquina
D. - Diccionari Català-Valencià-Balear

El citen com a bibliografia utilitzada

- De moment no l'he trobat referenciat en cap obra posterior.